Vostè com a un dels fundador del Barcelona Breakfast, organització que a l’igual que el Cercle va estar impulsada per l’avenç i el posicionament de Catalunya i Espanya en la Societat del coneixement, què opina de la situació actual? Fundar el Barcelona Breakfast va ser una reacció a una situació que no ens satisfeia i que consideràvem que no situava Catalunya i Barcelona en la posició de lideratge a la que hauríem d’aspirar. Vàrem imposar-nos però, anar més enllà de la crítica fàcil als diversos governs (tot i que sovint en teníem molts motius) i ens miràrem a nosaltres mateixos, preguntant-nos quina podia ser la nostra aportació com a professionals, directius, acadèmics o empresaris, que són els perfils de la gent del BB. En aquest sentit, hem pensat en un posicionament de país del que ens poguéssim sentir responsables, al menys per la part que ens pertoca. Crear és complicat i apassionant, fer crítica fàcil acostuma a contribuir a la mediocritat. La situació actual és ambivalent. La definim gràficament en un “estem bé però no anem bé”. Els indicadors econòmics espanyols són percebuts com a espectaculars a Europa i al món. L’aspecte negatiu és que aquest creixement té un component insostenible des del punt de vista del sector de la construcció; l’aspecte positiu és que l’esforç que s’està fent en I+D+i és important i si canviem la cultura de base de la triple hèlix a Espanya, tot i que no sigui fàcil, serà un esforç inversor per primer cop a la història molt significatiu. El problema més significatiu que presenta l’economia catalana (així com l’espanyola i l’europea), és la incapacitat de generar projectes grans, podríem definir-ho com un “patir de raquitisme”. Necessitem pensar en termes de creixement, ja que sinó creixem, el paper de la vella i còmoda Europa, igual que el de Catalunya, serà minvant. En la seva opinió, quines són les palanques i els esculls que ens trobem en el camí cap al futur? Les palanques són la gent. Ningú ens ho arreglarà. Òbviament cal tenir polítiques públiques assenyades que ens permetin tenir infraestructures de competitivitat. Però no ens enganyem, la palanca es diu lideratge, visió, esforç i risc. Aquesta és la fórmula i no hi pot haver excuses de mal pagador. Tenim algunes de les millors escoles de negoci i una ciutat meravellosa a la que molta gent de talent voldria venir a treballar. Aixequem moltes més expectatives de les que concretem en projectes. Hem de canviar l’orientació de les empreses a la innovació (especialment les mitjanes i grans), necessitem una administració que entengui que ha de ser una externalitat per a la competitivitat i no una rèmora, i patim de tenir unes universitats que canvien massa a poc a poc. Hem de crear estructures noves perquè si esperem que les estructures actuals de la universitat canviïn, perdrem molts trens. És indispensable procurar que organitzacions noves i àgils estimulin el canvi a les estructures enquilosades pel corporativisme. No podem tenir stocks de coneixement empantanats que en el millors dels casos fan “papers”, necessitem coneixement que es tradueixi en projectes que incideixin en l’economia i en la societat. Les palanques són les persones i els esculls són les persones, no ens enganyem. Cal potenciar els lideratges creadors, cal potenciar i premiar el risc i cal anar cap a una relació més eficient en l’ús dels recursos públics per a la promoció econòmica. Enguany el B.B. i el Cercle s’han fusionat i han constituït el “Cercle per al coneixement Barcelona Breakfast”, una fusió que podríem definir com a valenta i no habitual a casa nostra. Quines creu que són les prioritats a afrontar? Ens hem ajuntat perquè, en contra de lectures menors que només saben especular políticament sense aportar res més, tenim ganes de treballar i sabem que un país de capelletes és un país petit, menor. Ens hem unit perquè tots hem posat la generositat per davant dels interessos personals i de les actituds espúries. Ens hem unit perquè no pot ser que els grups que volem el mateix i ho fem des de la independència real (ni el BB ni el CxC viuen de subvencions, cosa que en aquest país és raríssim) no tinguem capacitat de sumar. Si reclamem als altres lideratge i visió, també nosaltres ens haurem d’aplicar el « cuento » i pensar una mica en gran, deixant de banda les tonteries personals i començar a pensar en el país. La gent del CxC BB hem de ser gent que pensem per nosaltres mateixos i que nos ens quedem en el plàcid diagnòstic, hem de ser gent que s’arromangui i, cadascú des del seu lloc, treballi pel país en el que somiem. Si som això i no una plataforma per a la promoció política de persones concretes, serem respectats i ens escoltaran, però sobretot mantindrem un clima que permetrà actuar, aprendre junts i treballar entre nosaltres per a crear projectes i empreses, que és el que el país necesita. Sens dubte aquesta fusió portarà soroll, sempre en solen portar, i en algú no li semblarà bé simplement perque unint-nos els farem enmirallar en la seves tonteries. Independència, honestedat i crítica constructiva són els trets que han caracteritzat les seves dues organitzacions,… és possible mantenir aquesta política sols amb l’aportació generosa dels associats? Aquest és un aspecte important. Hem de mantenir la nostra independència real i això passa per no ser presoners de les subvencions per existir. No cal ser fonamentalista en res. Es pot col·laborar amb les administracions i no perdre la independència (per exemple col·laborant per projectes concrets), però la nostra estructura ha de ser sostinguda pels associats, siguin persones o empreses les que donin suport al CxC. Si no mantenim la independència perdrem la gràcia que tenim. Ens hem de rascar raonablement la butxaca, inexorablement. Però a part de pensar i crear junts des de la independència, hem de socialitzar les dues organitzacions. La gent del BB ens hem fet amics i ara ens hem d’obrir als nous amics amb els que ens fusionem. Ens ho hem de continuar passant tant bé com fins ara. Estic orgullós d’haver presidit el BB perquè és un grup de gent que quan algú fa una pregunta en qualsevol debat saps que no has de patir, que normalment serà molt educat, pertinent, intel·ligent i raonablement breu i això ha estat impagable. Estic segur que trobarem el mateix en la nova organització. Per finalitzar. Quin és el model econòmic per Catalunya que vostè voldria? El meu somni és un país que lidera internacionalment i que no està per tonteries. No ens enganyem, excepte a través d’alguns grans artistes, el lideratge dels catalans al món há estat ben discret. M’apunto a la definició del meu admirat amic Santacana: hem d’estar en contra de les tonteries i ser un país seriós que faci apostes serioses en l’escenari actual que no és altre que el de la societat del coneixement global. Lideratge i menys tonteries és el que necessitem i pel que aposto.

1. Darrerament es parla sobretot d’innovació tecnològica. Què en pensa? Doncs que hem d’anar més enllà. La innovació, segons el darrer Manual d’Oslo (2005) ja no és només tecnològica, o no tecnològica per exclusió, sinó que es contemplen 4 tipus d’innovació:   – de producte – de procés – de marketing – organitzacional   La bona notícia, per tant, és que el disseny ara sí que es considera innovació! Això no vol dir de cap manera excloure la tecnologia, però el que no podem fer és limitar la innovació només a la vessant tecnològica. 2. Quin creu que és el paper del disseny en l’economia del coneixement? Tal com el defineix el Cox Review of Creativity in Business (2005), un informe encarregat pel govern britànic, el disseny és l’enllaç necessari entre la creativitat i la innovació, per donar forma a les idees per a que siguin propostes pràctiques i atractives per a usuaris i clients. Per altra banda, la competitivitat de les empreses depèn cada cop més dels intangibles, com ara el coneixement, el disseny i la marca. 3. Considera que existeix una capacitat de diàleg i/o llenguatge comú entre tecnòlegs i dissenyadors? El que està clar és que hauria d’existir. Els tecnòlegs hauran de connectar amb el món del disseny tard o d’hora i els dissenyadors han de poder accedir als programes del sistema d’innovació. 4. Com veu l’estat del disseny a Catalunya? Tot i que com a país no tenim la mateixa cultura de disseny que tenen per exemple els països nòrdics, el disseny a Catalunya té força tradició. Tenim una massa crítica de bons professionals en totes les disciplines, i les empreses són cada dia més conscients de la necessitat d’aplicar i gestionar disseny al sí de la seva estratègia corporativa, com a element clau de diferenciació. De tota manera, encara hi ha molt per fer si volem normalitzar la situació, i en aquest sentit, des de BCD ja fa temps que demanem una política de disseny per a Catalunya, amb una aposta ferma per part de l’Administració. 5. Molts països ja no parlen de centres d’innovació tecnològics, sinó de “innovation & design centres”. Aquest no és el cas de Catalunya, quins creu que han de ser els principals esculls a superar al nostre país? És el que deia al principi, aquests països han fet un pas endavant i han reorientat les seves polítiques i instruments a l’abast de les empreses. La Comissió Europea ha fet pública una llista de prioritats en innovació, anomenada Declaració de València. En cito una com exemple, en relació amb la innovació en els serveis: “Innovation in services plays an important role in fostering the competitiveness of the EU economy. The Community and Member States must reorient their policy tools and instruments to take due account of all forms of innovation, including non-technological innovation in services”. Estic convençuda que a Catalunya començarem a connectar el sistema disseny amb el sistema innovació ben aviat.