Xavier Trias començà la seva ponència amb una crida a la necessitat de competir, a la vegada que cooperar, entre la mancomunitat de municipis que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat comptal, d’espai delimitat i definit per les ciutats que la rodejen, inevitablement representa un model urbanístic diferent al de Madrid. Barcelona disposa de mar, montanya i dos rius, accidents geogràfics que dificulten la qüestió de la movilitat. Millorar-la per això, no ha de consistir en fer la vida impossible als cotxes, sinó prestar els serveis necessaris per a que l’ús del cotxe dins la ciutat no sigui imprescindible. La creació de l’àrea verda no pot anar acompanyada d’una manca d’impuls de millorar el transport de rodalies. En el cas de Barcelona, el problema de la movilitat és sobretot extern, englobant tota l’àrea metropolitana; en aquest sentit és important el quart cinturó, ja que la B30 no pot donar abast a tot el tràfic de cotxes diari que vol entrar a Barcelona. Referent als transports, Xavier Trias distingí tres temes bàsics a tractar: una millora de les comunicacions de rodalies, la línea 9 del metro en el seu recoregut sencer, que d’aquesta forma connectaria barris de la ciutat que tenen una gran demanda de transport públic, amb la zona industrial i el Prat, i l’adequació de l’horari del transport públic a l’ús real que es fa de la ciutat. Referent a la formació, X. Trias admet que és cert que s’ha de fer molta més formació professional, així com dotar-la de qualitat a la vegada que se l’acompanya d’un suport explícit i potent a les universitats. A Barcelona, una reforma de les universitats també hauria d’implicar una aposta clara per terrenys estratègics, on construir centres de recerca que estiguin ben comunicats i facilitar-ne així la transferència de coneixement. S’han d’enforitr els clústers de futur que té Barcelona: per una banda les escoles de negoci, com IESE o ESADE, i per l’altra, el consorci de la Zona Franca, del qual és inadmissible que la gestió segueixi venint dirigida per Madrid. Com seguim creixent a través de la construcció i el turisme, la mà d’obra demandada és no qualificada, per la qual cosa el gap entre salaris cada cop és major. Juntament amb el progressiu envelliment de la població, els ciutadans barcelonins cada cop acusen més la pèrdua de qualitat de vida i la pujada dels preus de l’habitatge. El resultat és que les persones se’n van a viure fora de Barcelona a municipis com Rubí, Cerdanyola o Mataró, on els ajuntaments tenen més ajuts, proveeixen de més serveis i doten de cada cop més equipaments les ciutats. Si a Barcelona també apostéssim fort pels serveis personals prestats per l’Ajuntament, aquests podrien ser una eina important pel desenvolupament de noves tecnologies. El nostre sistema social està pràcticament universalitzat, i gaudeix d’un tamany suficient com per aplicar-hi les noves tecnologies i fer-ho de forma exitosa. En el posterior debat amb els associats, en el que participaren la Roser Ràfols, l’Agustí Argelich, l’Enric Canela, en Rodolfo Fernández, el Pere Monràs, Jordi Capelleras, Ramon Palacio, Santiago Sardà, Juan José Pérez i Salvador Estapé, es tractaren molts temes que afecten la ciutat. Es parlà de la manca d’infraestructures tecnològiques, del problema de les telecomunicacions i Telefònica, de la poca implementació de la fibra òptica, del percentatge baix d’investigadors que segueix trobant-se majoritàriament a les universitats, de la llei de finançament de les hisendes locals i la incapacitat pressupostària per invertir si no es reforma, de les possibilitats de promoure iniciatives privades per part de l’Ajuntament, de la necessitat d’innovar en el model de governança i lideratge, dels efectes de les deduccions fiscals i els impostos, la falta d’engrescament polític en el futur de la ciutat, el paper de la societat civil i la transformació d’una Barcelona com a ciutat d’atracció en una ciutat de retenció. Xavier Trias contestà a les preguntes suscitades, fent especial menció a la necessitat de trascendir l’endogàmia present a les universitats, potenciant el sorgiment de plantejaments innovadors, així com per altra banda, incitar a les empreses a apropar-se a les universitats en comptes de montar el seu propi departament de recerca. Per l’experiència que hem tingut a Barcelona, les universitats han canviat la ciutat, i no només a nivell urbanístic, com són la zona del Raval o Ciutadella, sinó també a nivell de qualitat. I malgrat això seguim tenint l’obsessió de cercar les persones de fora en comptes d’aprofitar el propi talent. Referent al tema d’habitatge, s’ha aconseguit la integració de barris com Nou Barris, però no s’ha sabut crear una borsa d’habitatges públics com cal. En comptes de construir vivendes de protecció oficial, a tota la zona del litoral s’han edificat pisos pensats per les rendes mitges-altes. Referent a la implicació de l’Ajuntament per promoure la iniciatives privada, Xavier Trias ens parlà de la necessitat d’adoptar una actitut proactiva, així com de la possibilitat de que l’Ajuntament es convertís en aval per facilitar certes adquisicions i inversions. El sistema de finançament actual de la ciutat de Barcelona no és el millor, pel que ens hem d’apropar al sector no públic però amb vocació pública, i treballar per disposar algun dia d’una pròpia agència tributària. X. Trias convergí amb els associats en la manca de lideratge, molt visible en qui pren les decisions i qui les gestiona, i ens plantejà els dos principals reptes als quals s’enfronta la Barcelona del futur: el mercat globalitzat i el canvi demogràfic. En aquest sentit, féu una crida a la necessitat de tenir un govern fort i coherent, que exerceixi el lideratge i autoritat pertinents per tal de garantir la supervivència, éxit i avanç d’iniciatives com el Parc de recerca biomèdica, el Sincrotró, el Supercomputador o el 22@.

Introduït pel Secretari General del Cercle, Salvador Estapé, que féu una crida a la necessitat d’apostar per una Barcelona capdavantera en la societat del coneixement i en l’economia creativa, Alberto Fernández començà la seva intervenció comentant que a nivell de ciutat cal prendre un seguit de decisions estratègiques al voltant d’àmbits com la seguretat, la inmigració, els serveis d’atenció a les persones i el lideratge que es vol que exerceixi Barcelona. Barcelona ha de continuar essent una ciutat de serveis i de turisme, però acompanyant-ho d’una aposta clara per la qualitat i l’excel•lència en sectors d’economia productiva i creativa i afavorint emplaçaments com el districte de la innovació, el 22@. S’ha de redefinir la Barcelona real, anant més enllà de l’àrea metropolitana, arribant a l’àmbit del pla territorial. En segon terme, és necessari enfortir les relacions empresa-universitat i treballar en el tema de la formació. Els millors professionals han de ser formats a Barcelona, a la vegada que la nostra ciutat requereix poder atraure el talent exterior. Hem de saber aprofitar el valor afegit que aporta Barcelona en termes de qualitat de vida, clima, societat i estructura urbana. En aquest sentit, és necessari treballar també per facilitar l’accessibilitat a l’habitatge per tal de garantir la movilitat. L’Alberto Fernández va mencionar la importància d’enfortir inciatives com el Parc biomèdic, el Supercomputador i tot el sector de la biociència en general, així com dotar de més continguts el 22@, que definí com una gran idea però mal desenvolupada i amb un alt cost polític. Hagués estat molt més lògic emplaçar el 22@ a la Zona Franca per tal de crear un pol tecnològic i logístic, al costat de l’aeroport, en comptes de construir-hi habitatges. El problema és que ara des de l’aeroport fins la zona Fòrum s’hi arriba amb tota una hora de viatge, la qual cosa és un handicap en una societat en la que la rapidesa i facilitat de comunicacions són indispensables pel progrés i creixement econòmics. Partint del requisit indispensable de redefinir el model actual de serveis i turisme que planteja Barcelona, amb un enfocament clar vers la qualitat i excel•lència, també en termes de negoci hem de lluitar per tal de que ciutats com Saragossa o València, que disposen de l’avantatge de tenir més sòl que nosaltres, no es converteixin en competidores directes de Barcelona. Saragossa per exemple, és la gran ciutat emergent: disposa de pràcticament 1000 km2, té un govern en bona sintonia amb el govern de l’estat i una bona xarxa d’autopistes i autovies amb connexió amb França. En aquest sentit, a Barcelona ens toca fer una aposta selectiva respecte a la indústria que volem tenir i potenciar per tal d’aprofitar al màxim les condicions naturals donades per la nostra localització. En el debat que s’obrí a continuació intervingueren els associats Juan José Pérez, Antoni Garrell, Rodolfo Fernández, Josep Pallarés, Santiago Sardà, Pere Monràs i Agustí Argelich. Els temes que suscitaren més interès fóren les possibles mesures que es podrien prendre per enfortir Barcelona al costat de ciutats espanyoles emergents, el futur pròxim en quant a aliances entre forces polítiques després de les eleccions municipals, els problemes inherents a la societat catalana que tendeix al debat constant però després no acaba de concretitzar les propostes en accions reals i permanents, l’element de la por i adversió al risc com a principal obstacle per la creació de talent i la manca d’acord entre forces polítiques malgrat la búsqueda del consens per tal de no caure en el que seria políticament incorrecte. La preocupació per la lentitud i bloquejos a l’hora de prendre decisions polítiques degut a problemes d’autoritat i lideratge fou un tema transversal al llarg de tot el debat amb els associats. Alberto Fernández contestà a les preguntes fent especial menció a la necessitat de crear noves infraestructures, anant més enllà de qüestions com la terminal sud de l’aeroport. Amb una queixa a la manca de definició d’una Catalunya dels eixos, així com de la Barcelona de les rondes, que no només és la litoral ni la de dalt, A. Fernández parlà sobre la possibilitat de perllongar Barcelona per sobre del Tibidabo. Reiterant que la manca de sòl és necessari combatre-la, el candidat del PP féu una crida a la coordinació del govern metropolità en matèria de sòl i habitatge. Catalunya ha de ser capaç d’atraure les multinacionals que fins ara a Madrid han tingut totes les portes obertes tant ver venir com per a marxar, i en aquest sentit a Barcelona s’ha de prioritzar el tema dels transports i comunicacions.