Bon dia. Han passat dos anys des del darrer Congrés de Turisme de Catalunya. Un Congrés liderat pel Consell de Cambres de Catalunya en el que es va comptar amb el món acadèmic, una representació de les associacions empresarials i l’administració. Un model en principi interessant per abordar, amb rigor i profunditat, els aspectes clau per a un correcte desenvolupament del turisme i de les empreses turístiques al nostre país. L’EUHT CETT, adscrita a la UB (Maria Abellanet), juntament amb la UdG (Dr. Joaquim Majó), vàrem desenvolupar la ponència: “Com respondre a les necessitats laborals del sector turístic?”. Vàrem comptar amb la col·laboració de Josefina Díez, representant de la Direcció General de Turisme i amb el suport de Jaume Marimón, representant del sector empresarial, amb qui he pogut treballar darrerament per contrastar la vigència de les conclusions i recollir, a la meva exposició d’avui, la veu del sector empresarial. La ponència es va plantejar des de l’inici molt participativa, amb una forta complicitat del sector i l’aportació de sindicats, administració i centres de formació. Les taules de debat amb el sector, l’estudi Delphi, la Jornada prèvia i les sessions del propi congrés varen ser espais de contacte directe amb el sector i amb els líders d’opinió. Rigorosa en l’estructuració del sector, tan complex per les característiques pròpies d’una oferta turística molt fragmentada (Hoteleria i Restauració, Allotjament no hoteler, Intermediació i transports, Productes i activitats i Gestió pública), aquesta ponència procurà ser objectiva en l’anàlisi de problemes reals per fonamentar les propostes en una base sòlida. En tot moment, es va fer evident la complexitat que comportava voler fer una observació rigorosa de quines són les necessitats laborals en el sector turístic per poder donar-hi resposta. No només, per la dificultat de reunir dades sobre el mercat de treball, sinó pel fet de recollir aspectes que, sovint, només queden enregistrats en l’experiència de qui està en contacte directe amb la problemàtica. La informació disponible era i és poca, insuficient, i per això va ser tan important la col·laboració de totes aquelles persones que ens van traslladar la seva visió o experiència a l’entorn del tema. Dos anys després del Congrés, la necessitat de donar resposta a les necessitats laborals del sector turístic continua essent una qüestió pendent, que ha estat objecte de reunions, debats i publicacions com el “Llibre blanc dels recursos humans del turisme a Espanya, competitivitat turística i diferenciació a través de les persones” d’Exceltur, però, amb un gran repte pendent, al meu parer: la decisió i l’impuls d’accions concretes, prioritàries, fruit del consens i de la col·laboració entre els agents empresarials, públics, acadèmics i socials. La mancança de personal, per una banda, i la formació dels professionals que s’hi dediquen, per l’altra, són els principals reptes als quals s’enfronta la generalitat del sector turístic, tot i que, en volum, afecta especialment a les pimes de l’àmbit de la restauració i l’hoteleria pel que fa als llocs de més baixa qualificació. Respondre a aquestes necessitats laborals és vital, perquè el capital humà és el que ha de marcar la diferència a Catalunya. Són imprescindibles, per avançar, el ferm compromís i el liderat del sector empresarial i dels seus representants. D’aquí la importància de parlar-ne en un context empresarial com el d’avui. [… Podeu trobar la ponència íntegra a informació relacionada …]

Sorpresa: el parlament espanyol va aprovar el passat dimarts dia 12 una proposta no de Llei que insta al govern a promoure el programari (software, per entendre’ns) lliure tant entre els ciutadans com en les pròpies administracions públiques. Les cròniques periodístiques parlen de 299 vots a favor, una abstenció i un vot en contra. Diuen aqueixes mateixes cròniques que aquests dos vots díscols deuen ser cosa d’errors humans o informàtics… No consta si el sistema de recompte de vots funciona amb programari lliure o propietari, però reconec que m’agradaria saber-ho… He de confessar que quan he llegit la notícia el primer que he pensat és que era una innocentada anticipada, perquè ni la iniciativa en ella mateixa ni el suport parlamentari massiu que ha rebut estan en la línia de desatenció o ignorància que l’administració estatal i la majoria de les administracions autonòmiques han mostrat cap a aquest tema. Que hagin votat pràcticament tots a favor també resulta sorprenent, amb el clima polític actual, on qualsevol cosa és susceptible de ser convertida en arma llancívola cap a una banda o l’altra de l’hemicicle. Programari lliure, en resum i per dir-ho molt ràpida i divulgativament, significa programes i aplicatius informàtics que siguin oberts i no blindats, entesos com a un conjunt d’eines per a la utilització lliure –i creativa- dels seus usuaris. El programari lliure funciona com ho fa un llenguatge, que no és propietat de ningú i que tothom utilitza per a construir frases, idees, opinions, llibres i coneixement. Els ordinadors no són un electrodomèstic que fa coses per ell mateix, com ho podria ser una nevera. Són un contenidor d’eines i dreceres que fan coses si només si nosaltres els hi ho sabem demanar. Per tant, són una caixa de possibilitats, de potencialitats, com una llengua amb la què podem crear frases, paraules i idees. Si les eines que posem dins la caixa són tancades (com ho és el programari propietari), l’ordinador és semblant a una nevera. Si el programari que hi ha a dins és obert i lliure, l’ordinador es converteix en una eina més fèrtil per pensar, per créixer i per actuar. La diferència és radical i la ja clàssica oposició entre programari lliure i propietari n’és l’exemple més palmari. El programari lliure, vinculat als col•lectius i als pobles, a més, té uns efectes i conseqüències molt més interessants: de la mateixa manera que Internet és un espai sense fronteres i que serveix per combatre eficaçment els hàndicaps de la insularitat i s’adapta meravellosament a les capacitats del nostre petit país, el programari lliure permet que entitats petites, empreses sense grans xarxes, persones i col•lectius innovadors sense un finançament extraordinari, etc., puguin aprofitar un coneixement obert i a la seva disposició, per crear nous productes i serveis altament adaptables i competitius. És a dir: activitat comercial i riquesa. El programari lliure no és anticapitalista ni hippie ni econòmicament ineficaç. El que fa és generar nous models de negoci on economies com la catalana hi poden trobar grans avantatges perquè hi poden superar dèficits històrics estructurals. Exemples com Irlanda o Extremadura, regions econòmicament poc competitives que fa anys que aposten per una alfabetització digital intensa en programari lliure, són molt interessants, perquè demostren la força motriu d’aquestes iniciatives. Tot això, sense comptar els 300 milions d’euros de diners públics que podríem estalviar-nos si els nostres governs optessin realment pel programari lliure i deixessin de pagar llicències de software. Seguia llegint i la sorpresa se m’ha fet majúscula (i he tornat a sospitar que fos, de debò, una innocentada) quan he trobat, com a informació perifèrica de la notícia, que al mateix text aprovat massivament pel Parlament es “ressalta la necessitat que l’Executiu promogui l’existència d’aplicatius en les diverses llengües de l’Estat”, cosa encara menys freqüent, inexistent a la pràctica totalitat dels serveis electrònics (i telefònics) de totes les dependències de l’Estat. Foment del programari lliure, bona educació i criteri polític al Parlament i pluralitat lingüística… Serà cert que l’Estat s’està modernitzant i civilitzant? Finalment, però, la sorpresa se m’ha atemperat. He parat més atenció a la lectura de la notícia i m’he informat que una proposta no de llei, en llenguatge parlamentari, és l’equivalent a un brindis al sol, que no té efectes legals, legislatius ni administratius i que es queda en el terreny d’allò merament simbòlic. L’antropologia m’ha ensenyat moltes coses sobre el poder dels símbols, però aquest cop i aquests temes crec que ens fan falta, urgentment, molt més que símbols. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat Informació Relacionada sobre el coneixement obert i lliure: La competitivitat al segle XXI requereix una societat lliure i amb accés obert al coneixement. 18 de desembre de 2006

Aquests dies he estat immers en al congrés internacional que s’ha celebrat la Global University Network for Innovation a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari. Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO i la Universitat de les Nacions Unides, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de 400 experts procedents de gairebé un centenar de països diferents, tractava en concret sobre les formes de garantir i acreditar la qualitat de l’ensenyament universitari en el context de progressiva internacionalització i d’imparable competitivitat dels estudiants, els estudis i les seves implicacions globals. Als Països Catalans, i especialment al Principat amb la recent re-configuració del (diluït) lloc de les universitats dins els esquemes departamentals i de govern, el món universitari és motiu de preocupació i debats. La despesa en ensenyament superior és alta i, malgrat això, les nostres xifres de recerca, de patents, de publicacions o, simplement, de competitivitat i de qualificació professional són veritablement decebedores. Sembla que no hi ha forma de convertir la inversió en ensenyament superior llocs de treball reals i estables. Precisament, aquest és un dels factors de crisi i canvi que està afectant més directament el context universitari. Es reclama a la universitat que s’apropi a la realitat, que prepari professionals, que adeqüi els seus programes d’estudi a les demandes del mercat, que centri tots els seus esforços en ser un bon proveïdor de recursos humans per al mercat laboral. Alhora, també se li reclama un major equilibri de comptes, que sigui més rendible, menys deficitària, més autofinançada… En definitiva, que tingui un comportament molt més semblant al d’una empresa privada que al d’una institució pública. Posada davant el mirall de l’empresa, la vella institució universitària s’enrojoleix pel color dels seus balanços pressupostaris i per les xifres i indicadors generals de la nostra economia del totxo i la birra. Demanar-li eficàcia, utilitat i control pressupostari a les universitats no és, òbviament, res forassenyat. Però en cap cas ha de suposar, com sembla que pot passar, que això passi per arrencar de la Universitat les seves autèntiques i principals missions i rols dins el conjunt de la nostra societat. En primer lloc, la universitat ha de ser un espai per a la transmissió i la creació del coneixement. Docència i recerca són les principals missions de la institució universitària, no tant per a la seva aplicabilitat i convertibilitat directa al mercat laboral, sinó com a un bé públic i un factor de creixement del nostre valor global com a societat. I si no volem parlar de coses aparentment etèries com el valor global de la nostra societat, aquest argument també pot prendre un matís directament econòmic: concebre la formació universitària com una simple etapa d’entrenament que ha de transformar-se en un lloc de treball immediat és un plantejament de curt abast i minsa ambició, un obstacle importantíssim al nostre potencial econòmic. Perquè sense recerca i sense ambició pel coneixement, difícilment serem altra cosa que una economia dependent i subsidiària. La universitat és la clau per a formar emprenedors i innovadors, i no només treballadors dependents i assalariats. En segon lloc, la universitat és, ha estat i ha de continuar sent un espai per a la formació i la presa de consciència dels ciutadans. La Universitat, com a estadi superior del nostre sistema educatiu, ha de proporcionar ciutadans, més que no pas professionals. Ha de ser un context per a l’articulació de la consciència política, de la responsabilitat ecològica i de l’ètica individual i col•lectiva de la nostra societat. I no obstant, aquests vectors no apareixen als plans de renovació universitària ni tampoc a les directrius de govern de les mateixes. Al contrari: tot allò que sembli poc apropiat per a la seva immediata convertibilitat laboral queda apartat o amenaçat dels plans d’estudi, com està passant a una gran quantitat de matèries de les ciències socials i humanes. Tots aquests estires i arronses que tenen per objecte la institució universitària la posen a la sala dels miralls, amb múltiples variants de la seva pròpia fesomia, però cap que sigui realment ella mateixa. Se li demana que sigui més empresa, que sigui més govern, que sigui més escola secundària, que sigui més centre de formació professional… Que sigui centre de recerca però només si la recerca ja està pautada i adreçada a un determinat sector d’explotació comercial, que faci el que sigui per a tenir un bon retorn d’inversió… És possible que les raons de què el famós ROI sigui tan baix no hagin de buscar-se només a la Universitat, sinó a l’economia i la política… No només ha de canviar la Universitat (i segurament, no en el sentit de convertir-se en una sucursal empresarial de RRHH), sinó que també ho ha de fer l’economia, el món laboral i les directrius polítiques que, en bona mesura, regeixen aquest últim. És molt probable que un dels camins de les universitats sigui sortir de la sala dels miralls i contemplar amb més respecte el seu propi passat mil•lenari. Semblar-se més a ella mateixa, al seu propi reflex, a les seves missions i rols principals, com són la recerca, l’ambició pel coneixement i la formació de ciutadans. Perquè convertir la Universitat en una enorme escola de formació professional segur que no és la solució que necessita, ni a mig ni a llarg terme, la nostra economia, ni, de bon segur, la nostra societat. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta directiva del Cercle per al Coneixement Barcelona 5-XII-2006