Barcelona Tribuna va celebrar la conversa “Organització de les Nacions Unides: 80 anys” entre el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, l’Hble. Sr. Jaume Duch, i el director del CIDOB, el Sr. Pol Morillas, presentada per Miquel Roca i Junyent, president d’Amics del País, i moderada per Daniel Rodríguez, periodista de La Vanguardia.
L’acte es va emmarcar en la commemoració del 80è aniversari de les Nacions Unides, que arriba en un context mundial “complicat”, segons va qualificar el Duch, arran de l’auge dels populismes, el conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna i la guerra a Gaza. A més, el multilateralisme, que va fer possible la creació d’aquest organisme a l’acabar la Segona Guerra Mundial per garantir una pau estable i duradora al món, està en crisi. Per tant, ara més que mai és important analitzar quin ha estat el paper de les Nacions Unides des del seu inici fins a l’actualitat, quin és el seu estat de salut i quines reformes cal afrontar davant dels reptes presents i futurs.
“El multilateralisme que va fer possible la creació de Nacions Unides està en crisi.”
“La influència de les Nacions Unides per organitzar el nou sistema mundial no és bona”, va afirmar el conseller Duch. Som davant d’una triple crisi en el si de l’organització: per una banda, existeix una crisi financera “evident” arran de les retallades significatives dels contribuïdors més importants que aporten, aproximadament, un 40% del total de les donacions, Estats Units i Xina; en segon lloc, hi ha una crisi d’arquitectura estructural, amb duplicitats, força burocratització i una manca de transparència i independència del seu funcionarial; i, finalment, una crisi de legitimitat fomentada per la ineficàcia del Consell de Seguretat que, a més, “ja no és representatiu”.
Aquestes tres crisis que travessa Nacions Unides són degudes a que el món es basa, cada vegada més, en “esferes d’influència” en detriment de la “preeminència del dret dels estats a existir i ser respectats”, va explicar Pol Morillas. “Estats Units, Rússia i Xina creuen tenir drets adquirits sobre altres territoris i això fa que la Carta de les Nacions Unides salti pels aires”. Existeix, actualment, un nou model de relacions internacionals que fan que l’organització multilateral hagi quedat desfasada en el món actual.
“Estats Units, Rússia i Xina creuen tenir drets adquirits sobre altres territoris i això fa que la Carta de les Nacions Unides salti pels aires”
Tanmateix, tant el conseller com el director del Cidob van coincidir en posar en valor el llegat de Nacions Unides i el full de serveis de les seves agències. “Una organització que viu vuitanta anys amb encerts davant d’amenaces nuclears, la crisi dels míssils de Cuba, la Guerra Freda, conflictes bèl·lics a tots els continents, invasions com la d’Irak i la d’Ucraïna, etc. és una organització resilient”, va afirmar Morillas.
En aquesta línia, el conseller Duch va voler recordar “la part positiva de la feina feta”: el rol de mediació en el conflicte nuclear, el paper rellevant en el procés de descolonització, l’augment de l’alfabetització mundial, la disminució important de la pobresa extrema, l’ampliació de l’accés a l’aigua potable, la disminució de la mortalitat infantil i l’augment de l’esperança de vida mundial. I és per tots aquests “encerts”, segons va qualificar Morillas, que, davant els desafiaments que existeixen (el canvi climàtic, la regulació de la Intel·ligència Artificial, la governança digital, les pandèmies mundials creixents, el retrocés de la garantia dels drets humans i democràtics), l’”ONU segueix sent necessària”. “Tot i ser poc optimista amb les agendes globals de la institució internacional, degut a les dinàmiques geopolítiques, sí que crec en les agendes sectorials (policies en anglès), perquè el seu lideratge pot introduir un valor afegit”, va sentenciar el director del Cidob.
“Tot i ser poc optimista amb les agendes globals de la institució internacional degut a les dinàmiques geopolítiques, sí que crec en les agendes sectorials“
Malgrat tot, és evident que cal desenvolupar i implantar reformes per tal d’accelerar i flexibilitzar els mecanismes de presa de decisions i fer front a la crisi de legitimitat que travessa l’organització. En relació a aquest fet, Pol Morillas va esbossar algunes idees sobre el replantejament dels criteris de representativitat en el Consell de Seguretat, criteris que vagin més enllà del criteri territorial i geogràfic i que tinguin en compte la contribució dels estats en el compliment dels objectius de Nacions Unides i les convergències culturals per tal de teixir diferents consensos.
No obstant, tant Morillas com Duch van afirmar que era complicada l’efectivitat d’una reforma en aquest sentit. No obstant, els dos participants van posar en relleu la importància de l’Assemblea General, que “ofereix fotografies molt representatives” en relació a la situació internacional i té “conseqüències interessants”. Com a exemple, el conseller va citar la darrera compareixença de Binyamín Netanyahu, on es va plasmar l’aïllament del primer ministre d’Israel i va comportar l’accelerament de l’acord de pau. Per tant, una major visibilitat i vinculació de les resolucions de l’Assemblea General seria una via a explorar per adaptar el paper de l’ONU i la seva influència al context actual.
Una major visibilitat i vinculació de les resolucions de l’Assemblea General seria una via a explorar per adaptar el paper de l’ONU i la seva influència al context actual.
Pel que fa al paper que poden jugar Catalunya i Barcelona a l’hora d’incrementar la confiança i legitimitat de l’òrgan multilateral davant les amenaces existents, el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior va reivindicar la pedagogia i l’exemplaritat que ofereix Catalunya i, per altra banda, també va fer valdre els projectes de la cooperació catalana a través d’agències com el PNUD, UNICEF o UNRWA, tot refermant el compromís del país amb els valors fundacionals de l’ONU.
Per la seva banda, el director del Cidob va afirmar que “el buit no existeix i, si algú es retira, algú altre l’ocuparà”. És per això que “Barcelona i Catalunya cal que es posicionin com a actors compromesos amb el multilateralisme” ara, en el “moment contra cíclic”, perquè, “quan sigui un moment pro cíclic, puguem ser rellevants”.
L’acte va ser presentat per Miquel Roca i Junyent que, durant la seva intervenció, va ressaltar el “valor de la paraula” (lema de Barcelona Tribuna) per damunt del de la força i va encoratjar a treballar per “unir la diversitat, l’única manera perquè Nacions Unides progressi”.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
La comissió d’Economia va celebrar el debat El creixement de la productivitat, el principal desafiament de l’economia espanyola” amb Juan Francisco Jimeno, economista del Banc d’Espanya i president del Consejo de la Productividad de Espanya des del 2024.
Durant la seva intervenció, Jimeno va fer una anàlisi exhaustiva i rigorosa sobre la situació, la diagnosi i els reptes de la productivitat a Espanya, fent especial èmfasi en els efectes que poden tenir la irrupció de la Intel·ligència Artificial i el desafiament demogràfic del país. L’acte va ser presentat pel Sr. Martí Parellada, president de la comissió organitzadora.
L’estat de la productivitat a Espanya: febleses i alguns brots verds
Històricament, Espanya s’ha situat a la part baixa dels rànquings en termes de creixement de la productivitat. A més, la productivitat per hora treballada ha passat del 2%, en el període que va des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX; al 0,7%, des de finals del segle XX. Les causes apunten, segons Jimeno, a una “baixa inversió en TIC i a una estructura productiva centrada en sectors tradicionals amb poca digitalització”, tal i com demostren les dades: la correlació entre el pes de l’ocupació sectorial sobre l’ocupació total i la taxa anual mitja de creixement de la productivitat per hora treballada durant el període 1996 i 2021 és negativa. És a dir, en paraules del ponent: “Espanya inverteix malament perquè tenim molts recursos en aquells sectors d’activitat on menys creix la productivitat”.
No obstant, “des de 2022, veiem una certa recuperació de la productivitat bastant significativa: certa esperança que alguna cosa positiva està passant”, va anunciar el president del Consejo de Productividad de España. Tot i que va advertir que “encara “és difícil detectar canvis estructurals en un període tan curt de temps”, el ponent es va atrevir a assenyalar possibles causes d’aquests brots verds: el creixement de l’ocupació, per sobre de la mitjana, en activitats professionals, serveis a les empreses i de recerca i investigació.
Millorar la mesura i la recollida de dades
“El concepte productivitat [com convertim els recursos en resultats] és senzill damunt del paper però endimoniat a la pràctica” va afirmar Jimeno, “perquè depèn de molts factors, sovint difícils de mesurar, i, per tant, cadascú posa èmfasi en les variables que l’afavoreixen per argumentar els seus interessos”.
En aquest sentit, la dificultat d’avaluar la productivitat per hora treballada explicaria per què, a Espanya, el creixement de la productivitat per hora treballada és més elevat en sectors amb poc valor afegit, com el comerç i el turisme. En el període 2022-2025, la taxa mitja anual de creixement de la productivitat per hora treballada en els sectors comerç, transport i hostaleria va ser superior al 2%, mentre que al sectors de la indústria i les comunicacions va ser negatiu.
Això podria ser una senyal que ens indica que “la mesura de les hores treballades no és massa eficaç” i, per tant, per tal d’adoptar polítiques eficaces, “caldria invertir més recursos en la millora de la recollida de dades fiables i d’indicadors efectius”.
El repte demogràfic i la IA
Citant l’economista Premi Nobel, Paul Krugman [“la productivitat no ho és tot però, a la llarga, ho és tot”], Juan Francisco Jimeno va afirmar que “l’única manera de mantenir un creixement del PIB sostingut en el temps és augmentant la productivitat”. I això pren especial rellevància en el context demogràfic actual. “Si volem mantenir un creixement del PIB d’aquí al 2050, cal mantenir una taxa de productivitat per hora superior al 2% de manera sostinguda”.
Històricament, Espanya sustenta el seu creixement econòmic en l’acumulació d’ocupació. Tot i que la taxa d’ocupació és baixa i, per tant, “encara hi ha marge per créixer a través de l’augment del treball, l’envelliment de la població obliga a buscar noves vies que passin per una millora de la productivitat total dels factors”, aquella que és atribuïble a millores tecnològiques, a l’organització del treball o al capital humà.
En relació a això, i davant la revolució relacionada amb la irrupció de la Intel·ligència Artificial, Jimeno va ser molt clar: “tot i que la IA i la robòtica poden ser palanques molt poderoses per augmentar la productivitat, cal evitar que aquestes substitueixin el dèficit de treballadors joves perquè, si això passa, els treballadors sèniors del futur seran robots i algoritmes”. Per tal d’evitar això, cal invertir en capital humà, és a dir, en formació, en democratització de la tecnologia i en polítiques d’immigració ben dissenyades, que captin, integrin i formin capital humà. “Aquest serà un punt clau en el futur del creixement de la productivitat del nostre país”, va sentenciar Juan Francisco Jimeno.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
La Sra. Míriam Díez, directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura; el Sr. Àngel Castiñeira, director de la Càtedra de Lideratges i Sostenibilitat d’ESADE, i el Sr. Francesc Torralba, director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, participen al debat sobre l’expectativa de lideratge del nou pontífex. Miquel Roca i Junyent, president d’Amics del País, va ser l’encarregat de presentar i moderar l’acte. Durant la seva intervenció, Roca va argumentar la importància de la celebració de l’acte: existeix la necessitat d’un diàleg entorn a les expectatives generades per l’elecció del Papa Lleó XIV arreu del món en un context…
La humanitat necessita d’esperança
Autoritat moral i espiritual en moments de manca de lideratges
Lideratge del Papa Lleó XIV
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Dilluns 26 de maig, Barcelona Tribuna d’Amics del País va celebrar, al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa”, la conferència-col·loqui “Districte 4.0: Barcelona referent mundial”, protagonitzada pel Sr. Pere Navarro, delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZFB). Navarro, durant la seva intervenció, va exposar amb detall la visió…
Un model de col·laboració i consens
Navarro va subratllar el paper del Consorci com a entitat pública amb un fort compromís amb la col·laboració público-privada: “Allò públic no existiria sense allò privat i viceversa”. En aquest sentit, va destacar que el plenari del CZFB és un espai de consens: “Gairebé tot s’hi aprova per unanimitat, i això és molt important per a l’economia i per al país”. Aquesta capacitat de generar acords s’ha traduït en la posada en marxa de projectes emblemàtics com el DFactory, símbol i epicentre del nou districte 4.0.
DFactory: tecnologia, talent i oportunitats
Navarro va recordar que la iniciativa va arrencar el 2019 com una aposta per recuperar els orígens industrials de la Zona Franca, transformant-los en un espai de digitalització i innovació. El DFactory s’ha convertit en una plataforma on es generen projectes conjunts, noves oportunitats de negoci i col·laboracions entre empreses on, actualment, s’hi destinen 17.000 metres quadrats per ubicar-hi més de quaranta empreses relacionades amb la indústria 4.0.
Un dels grans objectius del Districte 4.0 és la generació de llocs de treball de qualitat i amb recorregut, així com la transformació digital de tot el teixit empresarial. Navarro també va fer esment de la necessitat d’augmentar la presència femenina en sectors com l’enginyeria, on encara hi ha un dèficit de professionals dones.
Tanmateix, aquest espai també preveu acollir activitats obertes a la ciutadania, integrant-hi una dimensió social i veïnal amb la construcció d’ un edifici en forma de cub de vidre de mil metres quadrats per celebrar-hi esdeveniments ciutadans. “Volem que aquest equipament estigui dins de la xarxa d’equipaments municipals i metropolitans”, va manifestar Navarro.
Connexió amb la ciutat i amb el món
Un dels reptes destacats és la connectivitat, tant física com mental, d’un espai que durant anys ha estat percebut per la ciutadania com a allunyat. “El polígon industrial ha d’estar a prop, no només de Barcelona, sinó de tota l’Àrea Metropolitana”, va dir Navarro, insistint en la necessitat de superar la frontera física de les vies ferroviàries per connectar millor amb barris com la Marina del Prat Vermell, la darrera zona en transformació de Barcelona que equival a trenta illes de l’Eixample.
Pere Navarro també va apuntar a la captació de noves empreses en àmbits estratègics com la salut i l’agricultura, àrees on Catalunya ja destaca i que poden beneficiar-se d’aquesta nova centralitat industrial. A més, també va fer referència a la inestabilitat global arran de l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units i va afirmar que “hem de ser capaços d’aprofitar les oportunitats que aquest context ens presenta”.
Una nova centralitat per a Barcelona
L’acte va ser presentat pel Sr. Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que va obrir l’acte afirmant que “la Zona Franca és avui un exemple de transformació”. Aquest territori, històricament considerat perifèric i estàtic, ha esdevingut “el cor espectacular de la ciutat”, en gran part gràcies a l’impuls i lideratge de Pere Navarro. “El futur econòmic de Barcelona i Catalunya es juga a la Zona Franca”, va sentenciar.
Col·loqui: adaptació, regulació i diversitat
Durant el col·loqui, moderat pel periodista de La Vanguardia, Gabriel Trindade, es va posar de manifest la necessitat de saber aprofitar el dinamisme de Barcelona, no només com a receptor de tendències globals, sinó també com a generador de valor afegit. Es va parlar de la importància de la pluralitat empresarial, evitant una concentració excessiva d’inversors d’un sol origen.
També es va fer referència al paper creixent de Llatinoamèrica, que cada cop més gira la mirada cap a Europa i especialment cap a Espanya. En l’àmbit tecnològic, es va discutir sobre la regulació de la intel·ligència artificial, buscant un equilibri entre el respecte als drets de les persones i la necessitat de deixar evolucionar la tecnologia.
Finalment, es va abordar la transformació del sector de l’automoció, amb la irrupció de marques xineses i l’interès d’aquestes per establir-se a Barcelona com a porta d’entrada al mercat europeu.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Dijous 15 de maig, el Palau Macaya de la Fundació ‘la Caixa’ va acollir la conferència-col·loqui “Un nou finançament per a la Generalitat de Catalunya”, organitzada per Barcelona Tribuna d’ Amics del País i protagonitzada pel Sr. Antoni Castells, catedràtic d’Hisenda Pública a la Universitat de Barcelona i exconseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat…
Durant el discurs de benvinguda, Roca va destacar la rellevància de l’acte. En primer lloc, va afirmar, perquè “una peça fonamental de l’estructuració d’un estat autonòmic és el seu finançament”. I, en segon lloc, perquè el professor Castells és una de les veus més autoritzades per analitzar les eines necessàries per finançar correctament l’assumpció de responsabilitats per part dels territoris, ja que la seva trajectòria acadèmica, política i professional avalen el gran coneixement que té en l’àmbit del finançament, del federalisme i de l’economia pública.
L’exconseller va iniciar la seva ponència celebrant que el finançament de la Generalitat de Catalunya “torni a estar damunt la taula” arran del pacte entre el PSC i Esquerra que va fer possible la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. “L’últim acord en matèria de finançament autonòmic es va signar el juliol de 2009, aviat farà setze anys”, va puntualitzar Antoni Castells, que va lamentar que “durant tot aquest període, el debat fiscal ha quedat al marge del debat polític”, perquè el protagonisme de la via independentista ha allunyat l’atenció de les qüestions estructurals de l’autogovern. “I si Catalunya no es posa al capdavant, no hi ha reformes significatives en l’estat de les autonomies”, va destacar.
L’Agència Tributària de Catalunya
Un dels principals punts de l’acord d’investidura entre el PSC i Esquerra és l’acord sobre el nou finançament de Catalunya, que es basa en tres pilars. El primer és que l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) esdevingui la responsable de gestionar tots els impostos recaptats al territori. “Aquest és un objectiu de gran transcendència i ambició, però també extraordinàriament complex” va avisar el catedràtic de la UB, ja que, per assolir-lo, caldrà una preparació tècnica de primer nivell, un aparell administratiu altament qualificat i, sobretot, una col·laboració operativa i lleial de l’Agència Tributària Estatal (AEAT). “Aquesta col·laboració, però, no es preveu fàcil ni immediata”.
El càlcul dels serveis de l’Estat
El segon pilar clau del model és el càlcul de la quantitat que l’Estat presta en serveis a Catalunya. En aquest sentit, Castells va proposar prendre com a referència el criteri utilitzat per al càlcul del cupo basc. “Probablement la xifra resultant seria molt inferior a la que implícitament es considera en l’actualitat; tanmateix, resultaria difícil justificar que s’apliquessin quanties manifestament diferents al País Basc i a Catalunya per calcular la mateixa magnitud”, va explicar. La conseqüència directa d’aquest càlcul —si es fa amb rigor i transparència— podria suposar “una millora notable per a les finances catalanes”.
Anivellament i solidaritat
El tercer element essencial del nou model de finançament per a Catalunya és el càlcul del grau d’anivellament entre comunitats autònomes. Actualment, aquest grau s’aproxima al 100%, “un fet insòlit en els sistemes federals comparables”, va sentenciar Antoni Castell, perquè “el model vigent fa que una part molt significativa dels impostos recaptats a Catalunya no tornin al territori, sinó que es destinin a finançar serveis en altres comunitats”. “Reduir aquest desequilibri no significa trencar amb la solidaritat”, sinó fer-la proporcional, equilibrada i fonamentada en criteris tècnics clars i públics, va clarificar.
Una resposta específica per a una realitat singular
Pel que fa a l’especificitat de l’acord de finançament, Castells va defensar que “l’experiència i el sentit comú diuen” que quan existeix un conflicte perfectament localitzat territorialment, s’han d’adoptar solucions específiques per al territori en qüestió. “Així ho han fet altres països amb èxit”, va assenyalar. El que es planteja no és una reforma global del sistema autonòmic, sinó una solució feta a mida per a una comunitat amb unes aspiracions i unes necessitats també específiques.
Per altra banda, l’exconseller va afirmar que “obrir la porta a un finançament específic, o singular, per a Catalunya, podria ser el primer pas per a un acord bilateral, específic i ampli, que permetés pactar unes noves regles per a l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya”. I això permetria acabar amb la provisionalitat i anormalitat democràtica que viu Catalunya des que, el 2010, el Tribunal Constitucional “va fer saltar pels aires” l’acord entre Catalunya i Espanya, que era l’Estatut.
La importància de la unitat política
No obstant, perquè aquest escenari pugui esdevenir realitat, caldrà unitat dins del catalanisme polític. Només amb una posició forta i cohesionada es podrà fer valer una proposta seriosa davant del govern espanyol. La divisió debilita, mentre que el consens enforteix qualsevol demanda. Com es va defensar en l’acte, és hora de reconstruir espais compartits, posar el país al centre i abordar les reformes estructurals amb una mirada a llarg termini. Catalunya, si juga bé les seves cartes, pot tornar a liderar el debat territorial a Espanya. Però perquè això passi, caldrà convicció, preparació tècnica i intel·ligència política.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
En primer lloc, vull donar el reconeixement a la Il·lma. Sra. Eugènia Gay, segona tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona; a les regidores, regidors, autoritats i, per descomptat, al president d’Amics del País, el Sr. Miquel Roca, i a tots els membres de la Junta Directiva.
La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País és un dels millors exemples de com la societat civil organitzada ha estat el motor de creixement de la nostra societat. I això ha estat especialment important a Catalunya i crec que s’ha de posar en valor. A més, és extremadament important la llarga trajectòria d’aquesta entitat que, des del 1822, ha participat en diferents esdeveniments que han tingut un gran impacte civil i cívic a la nostra societat, com ho va ser la constitució de La Caixa de Pensions i de la Vellesa d’Estalvis. Per tant, ja veiem l’impuls que va tenir una societat com Amics del País moment a l’hora d’engegar una iniciativa que ha estat reconeguda, no només des del punt de vista bancari i per la seva obra social vinculada a la Fundació “La Caixa” (la fundació bancària més gran del món), sinó també per haver contribuït a crear un model de pensions al nostre país.
En aquest sentit, per a mi és un honor haver estat convidat a fer una ponència a l’acte d’entrega dels premis de l’entitat. I el que voldria fer, a través de la meva conferència, és un paral·lelisme entre la recerca que s’ha fet en el camp del càncer, un tema de gran transcendència en la societat, amb les activitats que vosaltres [estudiants becats] podeu fer en els vostres camps d’investigació i treball amb l’objectiu de contribuir a fer una societat millor, que és l’obligació que tots tenim. Ja que hem tingut l’oportunitat d’arribar on hem arribat, tenim l’obligació de retornar a la societat allò que ens ha ofert.
Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant. Durant la meva intervenció, els parlaré de quatre coses: en primer lloc, de l’epidèmia del càncer i per què hem de continuar treballant per combatre-la; en segon lloc, de la importància de la investigació per canviar el paradigma en relació al càncer (és cert que en els darrers trenta-cinv anys hi ha hagut molts canvis en aquest sentit i, en els propers anys, encara n’hi haurà més gràcies a la implementació de la medicina de precisió); en tercer lloc, parlaré de la prevenció (crec que hem de dedicar més esforços en prevenir el càncer sempre que sigui possible); i, finalment, els donaré quatre dades sobre la nostra institució, l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO).
L’epidèmia del càncer: un de cada dos homes i una de cada tres dones del nostre entorn tindrà càncer al llarg de la seva vida i, afortunadament, la majoria es curarà. Si comparem aquestes dades amb les dades de la resta del món, ens adonem que són “pitjors”. No obstant, aquest fet és degut que el càncer, majoritàriament – però no exclusivament –, està relacionat amb l’envelliment i, per tant, al tenir una esperança de vida més elevada aquí que a d’altres indrets del món, la prevalença del càncer és més alta.
El 2024 es van diagnosticar al voltant de vint milions de casos de càncer arreu del món. La previsió per al 2040 és que la xifra augmenti fins a trenta milions. A més, la tendència de futur és que aquesta xifra no deixi d’incrementar degut, bàsicament, a un augment de l’esperança de vida però, també, degut als hàbits de vida no saludables, que van a l’alça. No obstant, la bona notícia és que malgrat que la incidència augmenta, la mortalitat per càncer, sense cap mena de dubte, disminueix des de fa molts anys. Cada vegada el diagnostiquem millor i el tractem millor. I, fins i tot, les xifres de mortalitat relacionada amb aquesta malaltia al nostre entorn són més favorables que les de la resta de països que es consideren desenvolupats.
Pel que fa a Catalunya, segons les dades publicades pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, els tipus de càncer amb més incidència entre les dones són els de mama, colorectal, pulmó, úter i pàncrees; i entre els homes, els càncers més freqüents són el de pròstata, colorectal, pulmó, bufeta urinària i fetge.
“Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant”
Abans els comentava que els percentatges de curació de la malaltia han augmentat molt. Actualment, a Catalunya, el percentatge de supervivència en dones és del 64% i en homes és del 55%. Quan jo vaig començar a dedicar-me a l’oncologia, aquestes xifres eren, pràcticament, del 35%. És a dir, avancem molt. A més, les expectatives de la Unió Europea per al 2030 és que arribem a una taxa de supervivència del 70%, tot i que intueixo que serà difícil que les acomplim. Tanmateix, el que sí que puc afirmar amb certesa és que hi haurà un creixement molt ràpid de les xifres de curació del càncer. Per tant, ens hi hem de dedicar i hem de dedicar-hi esforços. Hem d’estudiar els mecanismes del càncer, sobretot per diagnosticar-lo i tractar-lo millor, però, com deia abans, també per prevenir-lo.
Per què es produeix el càncer? El càncer es produeix per una alteració dels gens que tenim a les cèl·lules degut a factors als quals ens exposem al llarg de la vida, que es poden agrupar, resumidament, en químics, infecciosos i radiacions, per una banda, i en hereditaris, per l’altra. Només, aproximadament, el 10% dels casos de càncer es produeixen per una predisposició hereditària a patir aquesta malaltia. La gent sovint confon els conceptes genètic i hereditari. Els càncers hereditaris són, com a màxim, un 10% del total i, en canvi, tots els càncers són genètics perquè es produeixen per alteracions dels gens. Si anem més al detall, els factors externs que contribueixen de manera més significativa a aquesta malaltia són el tabac, la dieta, les infeccions, l’obesitat, l’alcohol, la contaminació externa i les radiacions. Ara veurem què podem fer.
Fins ara, hem diagnosticat el càncer a partir de l’aparició de símptomes relacionats amb la malaltia: apareixen símptomes, fem proves, detectem el càncer i el tractem amb cirurgia o tractaments mèdics. És a dir, el diagnostiquem i tractem quan la malaltia ja és evident. Però el període des que una cèl·lula normal es transforma en maligna fins que esdevé tumoral pot ser de molts anys. Per exemple, en el cas del càncer de colon, aquest procés pot trigar entre vuit i deu anys.
I el futur què ens depara? Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la. I això serà possible, per exemple, en el cas del càncer de pàncrees. Després en parlaré una mica més. A més, a llarg termini, podrem identificar persones de risc, tant pels hàbits de vida com per la càrrega genètica hereditària, diagnosticar aquesta predisposició i fer un tractament de prevenció. Això passarà. Actualment, estem desenvolupant molta recerca per avançar, cada cop més, la intervenció contra el càncer. I com ho podrem fer? Doncs amb coneixement. A la vida, només s’avança amb coneixement. I ara us explicaré cinc factors que són importants per fer avançar el coneixement de la malaltia i, per tant, poder prendre decisions davant d’aquesta.
En primer lloc, el més important és entendre la malaltia. M’agrada molt aquesta portada de la revista Newsweek de 2004 [“SOLVING CANCER. You can’t cure what you don’t understand”]. No pots solucionar allò que no coneixes, és obvi. Per intentar trobar solucions al càncer, cal conèixer els factors que el produeixen.
Doncs bé, durant aquests darrers anys, ha augmentat molt el coneixement sobre la malaltia, el coneixement sobre els mecanismes a través dels quals les cèl·lules normals, en un moment determinat, comencen a transformar-se i esdevenir cèl·lules malignes. Però, a més, solíem pensar que el càncer eren cèl·lules malignes. Avui dia, sabem que el càncer són cèl·lules malignes que creixen amb el temps i, a més, sabem que la resposta que genera el nostre cos contra aquestes cèl·lules malignes també fa que els tumors creixin, es disseminin i facin metàstasi. Sabem que els factors com la inflamació, la falta de resposta del nostre sistema immune contra les cèl·lules malignes i el microbioma (les bactèries que tenim dins del cos), etc, poden promoure l’aparició de càncer (i de moltes altres malalties). I això ens permet desenvolupar tractaments que tracten les cèl·lules malignes i, també, que modifiquen tots els condicionants que l’hoste (l’organisme de la persona que té càncer) genera i que fa créixer la malaltia. Tot aquest coneixement acumulat és el llegat de molts anys de recerca.
“Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la”
Tot va començar amb el descobriment del primer genoma humà, el Cromosoma Filadèlfia, als anys seixanta del segle passat, després que una sola persona dediqués dotze anys a estudiar-lo. Això va impulsar la creació de diferents programes destinats a estudiar el genoma d’algunes malalties, sobretot, el genoma de diferents tipus de càncer, ja que, aleshores, la taxa de mortalitat del càncer era molt elevada (la majoria de programes van estar finançats pel govern nord-americà, esperem que el govern de Donald Trump no disminueixi la inversió en recerca). Conèixer les alteracions genètiques dels tumors ens ha permès, per una banda, avançar en la millora del diagnòstic i, per l’altra, disposar de més fàrmacs per combatre-la.
Des que es va diagnosticar la primera malaltia amb una alteració cromosòmica, la leucèmia mieloide crònica (el Cromosoma Filadèlfia), fins que es va conèixer quina alteració genètica tenia aquest cromosoma, quins medicaments es podien utilitzar per combatre-la i, finalment, l’aprovació dels fàrmacs van passar més de quaranta anys. Actualment, des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat, en un tumor rar, per exemple, fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada. Aquest ha estat el primer punt important en l’evolució de la recerca contra el càncer: conèixer bé les bases genètiques de la malaltia.
El segon punt important, que també ha estat revolucionari, ha estat descobrir que, a banda de saber que el diagnòstic d’un càncer difereix segons cada persona que el pateix, cada càncer té, en el cos d’una mateixa persona, clons de cèl·lules, famílies de cèl·lules, que es comporten de manera diferent. És a dir, existeix el que anomenem heterogeneïtat entre persones, però, també, heterogeneïtat del tumor dins d’una mateixa persona. Aquesta heterogeneïtat existeix en un moment estàtic i també de manera dinàmica, ja que els tumors evolucionen al llarg del temps. Entendre això ha estat cabdal perquè ha augmentat les oportunitats de tractament de la malaltia.
Us mostro un exemple que és molt visual: quan diagnostiquem un tumor, dins d’aquest tumor ja hi ha clons de cèl·lules que es comporten diferent a la majoria de cèl·lules tumorals. Aleshores, quan comencem el tractament, aquest va enfocat a tractar les cèl·lules majoritàries, que és el que detectem, perquè és molt difícil detectar les petites poblacions heterogènies. Això fa que el clon majoritari desaparegui. Però, simultàniament, la resta de clons augmenta i, per tant, la malaltia, al cap d’uns mesos, és completament diferent a la inicial i el tractament ja no és efectiu.
Arran d’aquest descobriment, hem implantat la biòpsia líquida, que ens permet saber la situació de la malaltia en cada moment. Consisteix en agafar una mostra de sang i analitzar els fragments de DNA de la càrrega genètica alterada que hi trobem – i que varien amb el pas del temps. Però l’impacte de la biòpsia líquida anirà molt més enllà perquè ens permetrà diagnosticar malalties que, actualment, tenen una elevada mortalitat, com el càncer de pàncrees i el de pulmó, abans que aquestes produeixin cap simptomatologia i abans que siguin visibles en cap prova radiològica. Tanmateix, és un problema tècnic el què ens cal superar: encara no tenim la tecnologia suficient, la sensibilitat necessària en les proves per poder fer aquest diagnòstic precoç; però això serà una realitat en cinc anys, aproximadament, no en cent. És a dir, en cinc anys, tindrem proves diagnòstiques per poder identificar la malaltia i poder-hi actuar ràpidament. Per exemple, a un pacient li direm: “vostè s’ha d’operar del pàncrees”. Ell respondrà: “per què, si no hi tinc res?”. I li replicarem: “Li estem fent proves. És cert que no veiem el tumor, però sabem amb seguretat que està fent un tumor i li hem de treure el pàncrees”. D’aquesta manera, millorarem molt el pronòstic.
Ja veuen, doncs, que en el camp de la investigació, des de la investigació bàsica, que és molt important, la investigació translacional i la investigació clínica, s’està avançant. Però, a més, ha augmentat moltíssim la consciència social en relació al càncer. Es parla del càncer obertament, i això és un gran avantatge. Paral·lelament, també hi ha un gran desenvolupament de la indústria farmacèutica i tecnològica per generar tractaments.
Clàssicament, teníem la quimioteràpica i els tractaments hormonals. Arran d’aquest coneixement sobre les alteracions genètiques i la heterogeneïtat, vam obtenir tractaments biològics dirigits a aquestes alteracions genètiques de les cèl·lules malignes, però, a més, tractaments dirigits a les propietats de l’hoste. I, finalment, hem començat a utilitzar la immunoteràpia. Ja ho veuen, hem avançat molt.
“Des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat (…) fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada”
El 1996 només treballàvem amb dos tipus de càncer de pulmó: el de cèl·lules grans i el de cèl·lules petites. Actualment, tenim 20 subtipus de càncer de pulmó. I el mateix passa amb el càncer de mama i el càncer colorectal. Perquè hem identificat diferents subgrups de malalties basant-nos en les vulnerabilitats de cada malaltia. Tenir en compte la heterogeneïtat de la que parlava abans ens ha permès diagnosticar la malaltia molt millor i, per tant, tenim més tractaments per fer-hi front.
Durant el període entre el 2011 i el 2021 es van aprovar noranta-sis medicaments diferents pel tractament de tumors sòlids. I no només medicaments per tractar les malalties més freqüents (càncer de mama, de pulmó, de còlon), sinó també per tractar aquelles malalties no tan freqüents (sarcomes, tumors pediàtrics, etc.). I el mateix passa pel que fa a la investigació relacionada amb els tumors hematològics. En l’aparició de nous fàrmacs hi ha un avenç importantíssim. A més, com els comentava, hi ha el tractament basat en l’educació i la reactivació del nostre sistema immunològic. El sistema immunològic, a banda de lluitar contra les malalties infeccioses, té la funció de reconèixer les cèl·lules malignes i destruir-les. Però això només passa quan les cèl·lules malignes són bastant diferents a les cèl·lules normals. En un 25% de tumors, els que anomenem calents, el sistema immune actua contra les cèl·lules malignes fins a un cert moment que, per dir-ho col·loquialment, se’n cansa. En aquests casos, els medicaments d’immunoteràpia que tenim actualment tenen la funció de despertar aquest sistema immunològic que ja està alliçonat. Però en el 75% restant de tumors, les cèl·lules malignes no són massa diferents de les cèl·lules normals i, per tant, el nostre sistema immune no hi pot actuar en contra. La gran revolució actual, i a la que hi dediquem molts esforços, és la recerca en nous tractaments com vacunes, virus autolítics específics, teràpies cel·lulars, que eduquen el sistema immunològic en aquests casos de tumors que feia referència abans, que són la majoria.
Des que vam començar a fer recerca sobre el càncer i fins a dia d’avui, han aparegut nous models de recerca i ha canviat molt la manera d’integrar els models de recerca amb l’assistència convencional. Això ha estat un pas fonamental. Fins fa pocs anys, per trobar un medicament contra el melanoma, havíem de fer un estudi de mil malalts on la meitat rebia el tractament nou i l’altra meitat el tractament vell, si n’hi havia, o un placebo. Això era molt poc eficient. Avui, fem estudis molt més selectius, que es basen en una mateixa alteració genètica. És a dir, aquests estudis clínics, que els anomenem estudis cistella, tracten malalts amb diferents malalties (càncer de mama, melanoma, càncer de còlon) que tenen una mateixa alteració genètica motora (un mateix driver, en paraules tècniques). Això permet accelerar els mecanisme d’aprovació de medicaments per part de les autoritat reguladores, com la FDA, i millora, significativament, la qualitat de vida i les perspectives de vida dels pacients.
En el camp de les malalties minoritàries (tots els tumors pediàtrics, entre d’altres tumors d’adults), la recerca acadèmica també és molt important: hi ha estudis de casos concrets. A més, hi ha registres de malalts fets pels propis pacients que s’organitzen a través d’associacions i expliquen la seva malaltia, la seva alteració genètica i el tractament rebut, per exemple, com és el cas del web PatientsLikeMe[1]. Així, els malalts s’empoderen i la societat civil pren consciència sobre la malaltia.
I en relació al que comentava abans, una de les coses que hem fet bé a la nostra institució, a la Vall d’Hebron, és integrar al màxim la recerca clínica innovadora amb els tractaments convencionals. I això ha possibilitat que molts malalts rebin tractaments abans que aquests siguin aprovats. Aquest fet ha situat Barcelona al capdavant en la recerca clínica i, sobretot, en la recerca clínica oncològica.
Tots aquests avenços han anat acompanyats per un increment de les demandes per part de la societat. I això és bo perquè promou la recerca i la investigació. Tanmateix, &e
Moltíssimes gràcies,
En primer lloc, vull donar el reconeixement a la Il·lma. Sra. Eugènia Gay, segona tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona; a les regidores, regidors, autoritats i, per descomptat, al president d’Amics del País, el Sr. Miquel Roca, i a tots els membres de la Junta Directiva.
La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País és un dels millors exemples de com la societat civil organitzada ha estat el motor de creixement de la nostra societat. I això ha estat especialment important a Catalunya i crec que s’ha de posar en valor. A més, és extremadament important la llarga trajectòria d’aquesta entitat que, des del 1822, ha participat en diferents esdeveniments que han tingut un gran impacte civil i cívic a la nostra societat, com ho va ser la constitució de La Caixa de Pensions i de la Vellesa d’Estalvis. Per tant, ja veiem l’impuls que va tenir una societat com Amics del País moment a l’hora d’engegar una iniciativa que ha estat reconeguda, no només des del punt de vista bancari i per la seva obra social vinculada a la Fundació “La Caixa” (la fundació bancària més gran del món), sinó també per haver contribuït a crear un model de pensions al nostre país.
En aquest sentit, per a mi és un honor haver estat convidat a fer una ponència a l’acte d’entrega dels premis de l’entitat. I el que voldria fer, a través de la meva conferència, és un paral·lelisme entre la recerca que s’ha fet en el camp del càncer, un tema de gran transcendència en la societat, amb les activitats que vosaltres [estudiants becats] podeu fer en els vostres camps d’investigació i treball amb l’objectiu de contribuir a fer una societat millor, que és l’obligació que tots tenim. Ja que hem tingut l’oportunitat d’arribar on hem arribat, tenim l’obligació de retornar a la societat allò que ens ha ofert.
Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant. Durant la meva intervenció, els parlaré de quatre coses: en primer lloc, de l’epidèmia del càncer i per què hem de continuar treballant per combatre-la; en segon lloc, de la importància de la investigació per canviar el paradigma en relació al càncer (és cert que en els darrers trenta-cinv anys hi ha hagut molts canvis en aquest sentit i, en els propers anys, encara n’hi haurà més gràcies a la implementació de la medicina de precisió); en tercer lloc, parlaré de la prevenció (crec que hem de dedicar més esforços en prevenir el càncer sempre que sigui possible); i, finalment, els donaré quatre dades sobre la nostra institució, l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO).
L’epidèmia del càncer: un de cada dos homes i una de cada tres dones del nostre entorn tindrà càncer al llarg de la seva vida i, afortunadament, la majoria es curarà. Si comparem aquestes dades amb les dades de la resta del món, ens adonem que són “pitjors”. No obstant, aquest fet és degut que el càncer, majoritàriament – però no exclusivament –, està relacionat amb l’envelliment i, per tant, al tenir una esperança de vida més elevada aquí que a d’altres indrets del món, la prevalença del càncer és més alta.
El 2024 es van diagnosticar al voltant de vint milions de casos de càncer arreu del món. La previsió per al 2040 és que la xifra augmenti fins a trenta milions. A més, la tendència de futur és que aquesta xifra no deixi d’incrementar degut, bàsicament, a un augment de l’esperança de vida però, també, degut als hàbits de vida no saludables, que van a l’alça. No obstant, la bona notícia és que malgrat que la incidència augmenta, la mortalitat per càncer, sense cap mena de dubte, disminueix des de fa molts anys. Cada vegada el diagnostiquem millor i el tractem millor. I, fins i tot, les xifres de mortalitat relacionada amb aquesta malaltia al nostre entorn són més favorables que les de la resta de països que es consideren desenvolupats.
Pel que fa a Catalunya, segons les dades publicades pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, els tipus de càncer amb més incidència entre les dones són els de mama, colorectal, pulmó, úter i pàncrees; i entre els homes, els càncers més freqüents són el de pròstata, colorectal, pulmó, bufeta urinària i fetge.
“Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant”
Abans els comentava que els percentatges de curació de la malaltia han augmentat molt. Actualment, a Catalunya, el percentatge de supervivència en dones és del 64% i en homes és del 55%. Quan jo vaig començar a dedicar-me a l’oncologia, aquestes xifres eren, pràcticament, del 35%. És a dir, avancem molt. A més, les expectatives de la Unió Europea per al 2030 és que arribem a una taxa de supervivència del 70%, tot i que intueixo que serà difícil que les acomplim. Tanmateix, el que sí que puc afirmar amb certesa és que hi haurà un creixement molt ràpid de les xifres de curació del càncer. Per tant, ens hi hem de dedicar i hem de dedicar-hi esforços. Hem d’estudiar els mecanismes del càncer, sobretot per diagnosticar-lo i tractar-lo millor, però, com deia abans, també per prevenir-lo.
Per què es produeix el càncer? El càncer es produeix per una alteració dels gens que tenim a les cèl·lules degut a factors als quals ens exposem al llarg de la vida, que es poden agrupar, resumidament, en químics, infecciosos i radiacions, per una banda, i en hereditaris, per l’altra. Només, aproximadament, el 10% dels casos de càncer es produeixen per una predisposició hereditària a patir aquesta malaltia. La gent sovint confon els conceptes genètic i hereditari. Els càncers hereditaris són, com a màxim, un 10% del total i, en canvi, tots els càncers són genètics perquè es produeixen per alteracions dels gens. Si anem més al detall, els factors externs que contribueixen de manera més significativa a aquesta malaltia són el tabac, la dieta, les infeccions, l’obesitat, l’alcohol, la contaminació externa i les radiacions. Ara veurem què podem fer.
Fins ara, hem diagnosticat el càncer a partir de l’aparició de símptomes relacionats amb la malaltia: apareixen símptomes, fem proves, detectem el càncer i el tractem amb cirurgia o tractaments mèdics. És a dir, el diagnostiquem i tractem quan la malaltia ja és evident. Però el període des que una cèl·lula normal es transforma en maligna fins que esdevé tumoral pot ser de molts anys. Per exemple, en el cas del càncer de colon, aquest procés pot trigar entre vuit i deu anys.
I el futur què ens depara? Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la. I això serà possible, per exemple, en el cas del càncer de pàncrees. Després en parlaré una mica més. A més, a llarg termini, podrem identificar persones de risc, tant pels hàbits de vida com per la càrrega genètica hereditària, diagnosticar aquesta predisposició i fer un tractament de prevenció. Això passarà. Actualment, estem desenvolupant molta recerca per avançar, cada cop més, la intervenció contra el càncer. I com ho podrem fer? Doncs amb coneixement. A la vida, només s’avança amb coneixement. I ara us explicaré cinc factors que són importants per fer avançar el coneixement de la malaltia i, per tant, poder prendre decisions davant d’aquesta.
En primer lloc, el més important és entendre la malaltia. M’agrada molt aquesta portada de la revista Newsweek de 2004 [“SOLVING CANCER. You can’t cure what you don’t understand”]. No pots solucionar allò que no coneixes, és obvi. Per intentar trobar solucions al càncer, cal conèixer els factors que el produeixen.
Doncs bé, durant aquests darrers anys, ha augmentat molt el coneixement sobre la malaltia, el coneixement sobre els mecanismes a través dels quals les cèl·lules normals, en un moment determinat, comencen a transformar-se i esdevenir cèl·lules malignes. Però, a més, solíem pensar que el càncer eren cèl·lules malignes. Avui dia, sabem que el càncer són cèl·lules malignes que creixen amb el temps i, a més, sabem que la resposta que genera el nostre cos contra aquestes cèl·lules malignes també fa que els tumors creixin, es disseminin i facin metàstasi. Sabem que els factors com la inflamació, la falta de resposta del nostre sistema immune contra les cèl·lules malignes i el microbioma (les bactèries que tenim dins del cos), etc, poden promoure l’aparició de càncer (i de moltes altres malalties). I això ens permet desenvolupar tractaments que tracten les cèl·lules malignes i, també, que modifiquen tots els condicionants que l’hoste (l’organisme de la persona que té càncer) genera i que fa créixer la malaltia. Tot aquest coneixement acumulat és el llegat de molts anys de recerca.
“Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la”
Tot va començar amb el descobriment del primer genoma humà, el Cromosoma Filadèlfia, als anys seixanta del segle passat, després que una sola persona dediqués dotze anys a estudiar-lo. Això va impulsar la creació de diferents programes destinats a estudiar el genoma d’algunes malalties, sobretot, el genoma de diferents tipus de càncer, ja que, aleshores, la taxa de mortalitat del càncer era molt elevada (la majoria de programes van estar finançats pel govern nord-americà, esperem que el govern de Donald Trump no disminueixi la inversió en recerca). Conèixer les alteracions genètiques dels tumors ens ha permès, per una banda, avançar en la millora del diagnòstic i, per l’altra, disposar de més fàrmacs per combatre-la.
Des que es va diagnosticar la primera malaltia amb una alteració cromosòmica, la leucèmia mieloide crònica (el Cromosoma Filadèlfia), fins que es va conèixer quina alteració genètica tenia aquest cromosoma, quins medicaments es podien utilitzar per combatre-la i, finalment, l’aprovació dels fàrmacs van passar més de quaranta anys. Actualment, des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat, en un tumor rar, per exemple, fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada. Aquest ha estat el primer punt important en l’evolució de la recerca contra el càncer: conèixer bé les bases genètiques de la malaltia.
El segon punt important, que també ha estat revolucionari, ha estat descobrir que, a banda de saber que el diagnòstic d’un càncer difereix segons cada persona que el pateix, cada càncer té, en el cos d’una mateixa persona, clons de cèl·lules, famílies de cèl·lules, que es comporten de manera diferent. És a dir, existeix el que anomenem heterogeneïtat entre persones, però, també, heterogeneïtat del tumor dins d’una mateixa persona. Aquesta heterogeneïtat existeix en un moment estàtic i també de manera dinàmica, ja que els tumors evolucionen al llarg del temps. Entendre això ha estat cabdal perquè ha augmentat les oportunitats de tractament de la malaltia.
Us mostro un exemple que és molt visual: quan diagnostiquem un tumor, dins d’aquest tumor ja hi ha clons de cèl·lules que es comporten diferent a la majoria de cèl·lules tumorals. Aleshores, quan comencem el tractament, aquest va enfocat a tractar les cèl·lules majoritàries, que és el que detectem, perquè és molt difícil detectar les petites poblacions heterogènies. Això fa que el clon majoritari desaparegui. Però, simultàniament, la resta de clons augmenta i, per tant, la malaltia, al cap d’uns mesos, és completament diferent a la inicial i el tractament ja no és efectiu.
Arran d’aquest descobriment, hem implantat la biòpsia líquida, que ens permet saber la situació de la malaltia en cada moment. Consisteix en agafar una mostra de sang i analitzar els fragments de DNA de la càrrega genètica alterada que hi trobem – i que varien amb el pas del temps. Però l’impacte de la biòpsia líquida anirà molt més enllà perquè ens permetrà diagnosticar malalties que, actualment, tenen una elevada mortalitat, com el càncer de pàncrees i el de pulmó, abans que aquestes produeixin cap simptomatologia i abans que siguin visibles en cap prova radiològica. Tanmateix, és un problema tècnic el què ens cal superar: encara no tenim la tecnologia suficient, la sensibilitat necessària en les proves per poder fer aquest diagnòstic precoç; però això serà una realitat en cinc anys, aproximadament, no en cent. És a dir, en cinc anys, tindrem proves diagnòstiques per poder identificar la malaltia i poder-hi actuar ràpidament. Per exemple, a un pacient li direm: “vostè s’ha d’operar del pàncrees”. Ell respondrà: “per què, si no hi tinc res?”. I li replicarem: “Li estem fent proves. És cert que no veiem el tumor, però sabem amb seguretat que està fent un tumor i li hem de treure el pàncrees”. D’aquesta manera, millorarem molt el pronòstic.
Ja veuen, doncs, que en el camp de la investigació, des de la investigació bàsica, que és molt important, la investigació translacional i la investigació clínica, s’està avançant. Però, a més, ha augmentat moltíssim la consciència social en relació al càncer. Es parla del càncer obertament, i això és un gran avantatge. Paral·lelament, també hi ha un gran desenvolupament de la indústria farmacèutica i tecnològica per generar tractaments.
Clàssicament, teníem la quimioteràpica i els tractaments hormonals. Arran d’aquest coneixement sobre les alteracions genètiques i la heterogeneïtat, vam obtenir tractaments biològics dirigits a aquestes alteracions genètiques de les cèl·lules malignes, però, a més, tractaments dirigits a les propietats de l’hoste. I, finalment, hem començat a utilitzar la immunoteràpia. Ja ho veuen, hem avançat molt.
“Des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat (…) fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada”
El 1996 només treballàvem amb dos tipus de càncer de pulmó: el de cèl·lules grans i el de cèl·lules petites. Actualment, tenim 20 subtipus de càncer de pulmó. I el mateix passa amb el càncer de mama i el càncer colorectal. Perquè hem identificat diferents subgrups de malalties basant-nos en les vulnerabilitats de cada malaltia. Tenir en compte la heterogeneïtat de la que parlava abans ens ha permès diagnosticar la malaltia molt millor i, per tant, tenim més tractaments per fer-hi front.
Durant el període entre el 2011 i el 2021 es van aprovar noranta-sis medicaments diferents pel tractament de tumors sòlids. I no només medicaments per tractar les malalties més freqüents (càncer de mama, de pulmó, de còlon), sinó també per tractar aquelles malalties no tan freqüents (sarcomes, tumors pediàtrics, etc.). I el mateix passa pel que fa a la investigació relacionada amb els tumors hematològics. En l’aparició de nous fàrmacs hi ha un avenç importantíssim. A més, com els comentava, hi ha el tractament basat en l’educació i la reactivació del nostre sistema immunològic. El sistema immunològic, a banda de lluitar contra les malalties infeccioses, té la funció de reconèixer les cèl·lules malignes i destruir-les. Però això només passa quan les cèl·lules malignes són bastant diferents a les cèl·lules normals. En un 25% de tumors, els que anomenem calents, el sistema immune actua contra les cèl·lules malignes fins a un cert moment que, per dir-ho col·loquialment, se’n cansa. En aquests casos, els medicaments d’immunoteràpia que tenim actualment tenen la funció de despertar aquest sistema immunològic que ja està alliçonat. Però en el 75% restant de tumors, les cèl·lules malignes no són massa diferents de les cèl·lules normals i, per tant, el nostre sistema immune no hi pot actuar en contra. La gran revolució actual, i a la que hi dediquem molts esforços, és la recerca en nous tractaments com vacunes, virus autolítics específics, teràpies cel·lulars, que eduquen el sistema immunològic en aquests casos de tumors que feia referència abans, que són la majoria.
Des que vam començar a fer recerca sobre el càncer i fins a dia d’avui, han aparegut nous models de recerca i ha canviat molt la manera d’integrar els models de recerca amb l’assistència convencional. Això ha estat un pas fonamental. Fins fa pocs anys, per trobar un medicament contra el melanoma, havíem de fer un estudi de mil malalts on la meitat rebia el tractament nou i l’altra meitat el tractament vell, si n’hi havia, o un placebo. Això era molt poc eficient. Avui, fem estudis molt més selectius, que es basen en una mateixa alteració genètica. És a dir, aquests estudis clínics, que els anomenem estudis cistella, tracten malalts amb diferents malalties (càncer de mama, melanoma, càncer de còlon) que tenen una mateixa alteració genètica motora (un mateix driver, en paraules tècniques). Això permet accelerar els mecanisme d’aprovació de medicaments per part de les autoritat reguladores, com la FDA, i millora, significativament, la qualitat de vida i les perspectives de vida dels pacients.
En el camp de les malalties minoritàries (tots els tumors pediàtrics, entre d’altres tumors d’adults), la recerca acadèmica també és molt important: hi ha estudis de casos concrets. A més, hi ha registres de malalts fets pels propis pacients que s’organitzen a través d’associacions i expliquen la seva malaltia, la seva alteració genètica i el tractament rebut, per exemple, com és el cas del web PatientsLikeMe[1]. Així, els malalts s’empoderen i la societat civil pren consciència sobre la malaltia.
I en relació al que comentava abans, una de les coses que hem fet bé a la nostra institució, a la Vall d’Hebron, és integrar al màxim la recerca clínica innovadora amb els tractaments convencionals. I això ha possibilitat que molts malalts rebin tractaments abans que aquests siguin aprovats. Aquest fet ha situat Barcelona al capdavant en la recerca clínica i, sobretot, en la recerca clínica oncològica.
Tots aquests avenços han anat acompanyats per un increment de les demandes per part de la societat. I això és bo perquè promou la recerca i la investigació. Tanmateix, &e
Moltíssimes gràcies,
En primer lloc, vull donar el reconeixement a la Il·lma. Sra. Eugènia Gay, segona tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona; a les regidores, regidors, autoritats i, per descomptat, al president d’Amics del País, el Sr. Miquel Roca, i a tots els membres de la Junta Directiva.
La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País és un dels millors exemples de com la societat civil organitzada ha estat el motor de creixement de la nostra societat. I això ha estat especialment important a Catalunya i crec que s’ha de posar en valor. A més, és extremadament important la llarga trajectòria d’aquesta entitat que, des del 1822, ha participat en diferents esdeveniments que han tingut un gran impacte civil i cívic a la nostra societat, com ho va ser la constitució de La Caixa de Pensions i de la Vellesa d’Estalvis. Per tant, ja veiem l’impuls que va tenir una societat com Amics del País moment a l’hora d’engegar una iniciativa que ha estat reconeguda, no només des del punt de vista bancari i per la seva obra social vinculada a la Fundació “La Caixa” (la fundació bancària més gran del món), sinó també per haver contribuït a crear un model de pensions al nostre país.
En aquest sentit, per a mi és un honor haver estat convidat a fer una ponència a l’acte d’entrega dels premis de l’entitat. I el que voldria fer, a través de la meva conferència, és un paral·lelisme entre la recerca que s’ha fet en el camp del càncer, un tema de gran transcendència en la societat, amb les activitats que vosaltres [estudiants becats] podeu fer en els vostres camps d’investigació i treball amb l’objectiu de contribuir a fer una societat millor, que és l’obligació que tots tenim. Ja que hem tingut l’oportunitat d’arribar on hem arribat, tenim l’obligació de retornar a la societat allò que ens ha ofert.
Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant. Durant la meva intervenció, els parlaré de quatre coses: en primer lloc, de l’epidèmia del càncer i per què hem de continuar treballant per combatre-la; en segon lloc, de la importància de la investigació per canviar el paradigma en relació al càncer (és cert que en els darrers trenta-cinv anys hi ha hagut molts canvis en aquest sentit i, en els propers anys, encara n’hi haurà més gràcies a la implementació de la medicina de precisió); en tercer lloc, parlaré de la prevenció (crec que hem de dedicar més esforços en prevenir el càncer sempre que sigui possible); i, finalment, els donaré quatre dades sobre la nostra institució, l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO).
L’epidèmia del càncer: un de cada dos homes i una de cada tres dones del nostre entorn tindrà càncer al llarg de la seva vida i, afortunadament, la majoria es curarà. Si comparem aquestes dades amb les dades de la resta del món, ens adonem que són “pitjors”. No obstant, aquest fet és degut que el càncer, majoritàriament – però no exclusivament –, està relacionat amb l’envelliment i, per tant, al tenir una esperança de vida més elevada aquí que a d’altres indrets del món, la prevalença del càncer és més alta.
El 2024 es van diagnosticar al voltant de vint milions de casos de càncer arreu del món. La previsió per al 2040 és que la xifra augmenti fins a trenta milions. A més, la tendència de futur és que aquesta xifra no deixi d’incrementar degut, bàsicament, a un augment de l’esperança de vida però, també, degut als hàbits de vida no saludables, que van a l’alça. No obstant, la bona notícia és que malgrat que la incidència augmenta, la mortalitat per càncer, sense cap mena de dubte, disminueix des de fa molts anys. Cada vegada el diagnostiquem millor i el tractem millor. I, fins i tot, les xifres de mortalitat relacionada amb aquesta malaltia al nostre entorn són més favorables que les de la resta de països que es consideren desenvolupats.
Pel que fa a Catalunya, segons les dades publicades pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, els tipus de càncer amb més incidència entre les dones són els de mama, colorectal, pulmó, úter i pàncrees; i entre els homes, els càncers més freqüents són el de pròstata, colorectal, pulmó, bufeta urinària i fetge.
“Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant”
Abans els comentava que els percentatges de curació de la malaltia han augmentat molt. Actualment, a Catalunya, el percentatge de supervivència en dones és del 64% i en homes és del 55%. Quan jo vaig començar a dedicar-me a l’oncologia, aquestes xifres eren, pràcticament, del 35%. És a dir, avancem molt. A més, les expectatives de la Unió Europea per al 2030 és que arribem a una taxa de supervivència del 70%, tot i que intueixo que serà difícil que les acomplim. Tanmateix, el que sí que puc afirmar amb certesa és que hi haurà un creixement molt ràpid de les xifres de curació del càncer. Per tant, ens hi hem de dedicar i hem de dedicar-hi esforços. Hem d’estudiar els mecanismes del càncer, sobretot per diagnosticar-lo i tractar-lo millor, però, com deia abans, també per prevenir-lo.
Per què es produeix el càncer? El càncer es produeix per una alteració dels gens que tenim a les cèl·lules degut a factors als quals ens exposem al llarg de la vida, que es poden agrupar, resumidament, en químics, infecciosos i radiacions, per una banda, i en hereditaris, per l’altra. Només, aproximadament, el 10% dels casos de càncer es produeixen per una predisposició hereditària a patir aquesta malaltia. La gent sovint confon els conceptes genètic i hereditari. Els càncers hereditaris són, com a màxim, un 10% del total i, en canvi, tots els càncers són genètics perquè es produeixen per alteracions dels gens. Si anem més al detall, els factors externs que contribueixen de manera més significativa a aquesta malaltia són el tabac, la dieta, les infeccions, l’obesitat, l’alcohol, la contaminació externa i les radiacions. Ara veurem què podem fer.
Fins ara, hem diagnosticat el càncer a partir de l’aparició de símptomes relacionats amb la malaltia: apareixen símptomes, fem proves, detectem el càncer i el tractem amb cirurgia o tractaments mèdics. És a dir, el diagnostiquem i tractem quan la malaltia ja és evident. Però el període des que una cèl·lula normal es transforma en maligna fins que esdevé tumoral pot ser de molts anys. Per exemple, en el cas del càncer de colon, aquest procés pot trigar entre vuit i deu anys.
I el futur què ens depara? Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la. I això serà possible, per exemple, en el cas del càncer de pàncrees. Després en parlaré una mica més. A més, a llarg termini, podrem identificar persones de risc, tant pels hàbits de vida com per la càrrega genètica hereditària, diagnosticar aquesta predisposició i fer un tractament de prevenció. Això passarà. Actualment, estem desenvolupant molta recerca per avançar, cada cop més, la intervenció contra el càncer. I com ho podrem fer? Doncs amb coneixement. A la vida, només s’avança amb coneixement. I ara us explicaré cinc factors que són importants per fer avançar el coneixement de la malaltia i, per tant, poder prendre decisions davant d’aquesta.
En primer lloc, el més important és entendre la malaltia. M’agrada molt aquesta portada de la revista Newsweek de 2004 [“SOLVING CANCER. You can’t cure what you don’t understand”]. No pots solucionar allò que no coneixes, és obvi. Per intentar trobar solucions al càncer, cal conèixer els factors que el produeixen.
Doncs bé, durant aquests darrers anys, ha augmentat molt el coneixement sobre la malaltia, el coneixement sobre els mecanismes a través dels quals les cèl·lules normals, en un moment determinat, comencen a transformar-se i esdevenir cèl·lules malignes. Però, a més, solíem pensar que el càncer eren cèl·lules malignes. Avui dia, sabem que el càncer són cèl·lules malignes que creixen amb el temps i, a més, sabem que la resposta que genera el nostre cos contra aquestes cèl·lules malignes també fa que els tumors creixin, es disseminin i facin metàstasi. Sabem que els factors com la inflamació, la falta de resposta del nostre sistema immune contra les cèl·lules malignes i el microbioma (les bactèries que tenim dins del cos), etc, poden promoure l’aparició de càncer (i de moltes altres malalties). I això ens permet desenvolupar tractaments que tracten les cèl·lules malignes i, també, que modifiquen tots els condicionants que l’hoste (l’organisme de la persona que té càncer) genera i que fa créixer la malaltia. Tot aquest coneixement acumulat és el llegat de molts anys de recerca.
“Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la”
Tot va començar amb el descobriment del primer genoma humà, el Cromosoma Filadèlfia, als anys seixanta del segle passat, després que una sola persona dediqués dotze anys a estudiar-lo. Això va impulsar la creació de diferents programes destinats a estudiar el genoma d’algunes malalties, sobretot, el genoma de diferents tipus de càncer, ja que, aleshores, la taxa de mortalitat del càncer era molt elevada (la majoria de programes van estar finançats pel govern nord-americà, esperem que el govern de Donald Trump no disminueixi la inversió en recerca). Conèixer les alteracions genètiques dels tumors ens ha permès, per una banda, avançar en la millora del diagnòstic i, per l’altra, disposar de més fàrmacs per combatre-la.
Des que es va diagnosticar la primera malaltia amb una alteració cromosòmica, la leucèmia mieloide crònica (el Cromosoma Filadèlfia), fins que es va conèixer quina alteració genètica tenia aquest cromosoma, quins medicaments es podien utilitzar per combatre-la i, finalment, l’aprovació dels fàrmacs van passar més de quaranta anys. Actualment, des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat, en un tumor rar, per exemple, fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada. Aquest ha estat el primer punt important en l’evolució de la recerca contra el càncer: conèixer bé les bases genètiques de la malaltia.
El segon punt important, que també ha estat revolucionari, ha estat descobrir que, a banda de saber que el diagnòstic d’un càncer difereix segons cada persona que el pateix, cada càncer té, en el cos d’una mateixa persona, clons de cèl·lules, famílies de cèl·lules, que es comporten de manera diferent. És a dir, existeix el que anomenem heterogeneïtat entre persones, però, també, heterogeneïtat del tumor dins d’una mateixa persona. Aquesta heterogeneïtat existeix en un moment estàtic i també de manera dinàmica, ja que els tumors evolucionen al llarg del temps. Entendre això ha estat cabdal perquè ha augmentat les oportunitats de tractament de la malaltia.
Us mostro un exemple que és molt visual: quan diagnostiquem un tumor, dins d’aquest tumor ja hi ha clons de cèl·lules que es comporten diferent a la majoria de cèl·lules tumorals. Aleshores, quan comencem el tractament, aquest va enfocat a tractar les cèl·lules majoritàries, que és el que detectem, perquè és molt difícil detectar les petites poblacions heterogènies. Això fa que el clon majoritari desaparegui. Però, simultàniament, la resta de clons augmenta i, per tant, la malaltia, al cap d’uns mesos, és completament diferent a la inicial i el tractament ja no és efectiu.
Arran d’aquest descobriment, hem implantat la biòpsia líquida, que ens permet saber la situació de la malaltia en cada moment. Consisteix en agafar una mostra de sang i analitzar els fragments de DNA de la càrrega genètica alterada que hi trobem – i que varien amb el pas del temps. Però l’impacte de la biòpsia líquida anirà molt més enllà perquè ens permetrà diagnosticar malalties que, actualment, tenen una elevada mortalitat, com el càncer de pàncrees i el de pulmó, abans que aquestes produeixin cap simptomatologia i abans que siguin visibles en cap prova radiològica. Tanmateix, és un problema tècnic el què ens cal superar: encara no tenim la tecnologia suficient, la sensibilitat necessària en les proves per poder fer aquest diagnòstic precoç; però això serà una realitat en cinc anys, aproximadament, no en cent. És a dir, en cinc anys, tindrem proves diagnòstiques per poder identificar la malaltia i poder-hi actuar ràpidament. Per exemple, a un pacient li direm: “vostè s’ha d’operar del pàncrees”. Ell respondrà: “per què, si no hi tinc res?”. I li replicarem: “Li estem fent proves. És cert que no veiem el tumor, però sabem amb seguretat que està fent un tumor i li hem de treure el pàncrees”. D’aquesta manera, millorarem molt el pronòstic.
Ja veuen, doncs, que en el camp de la investigació, des de la investigació bàsica, que és molt important, la investigació translacional i la investigació clínica, s’està avançant. Però, a més, ha augmentat moltíssim la consciència social en relació al càncer. Es parla del càncer obertament, i això és un gran avantatge. Paral·lelament, també hi ha un gran desenvolupament de la indústria farmacèutica i tecnològica per generar tractaments.
Clàssicament, teníem la quimioteràpica i els tractaments hormonals. Arran d’aquest coneixement sobre les alteracions genètiques i la heterogeneïtat, vam obtenir tractaments biològics dirigits a aquestes alteracions genètiques de les cèl·lules malignes, però, a més, tractaments dirigits a les propietats de l’hoste. I, finalment, hem començat a utilitzar la immunoteràpia. Ja ho veuen, hem avançat molt.
“Des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat (…) fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada”
El 1996 només treballàvem amb dos tipus de càncer de pulmó: el de cèl·lules grans i el de cèl·lules petites. Actualment, tenim 20 subtipus de càncer de pulmó. I el mateix passa amb el càncer de mama i el càncer colorectal. Perquè hem identificat diferents subgrups de malalties basant-nos en les vulnerabilitats de cada malaltia. Tenir en compte la heterogeneïtat de la que parlava abans ens ha permès diagnosticar la malaltia molt millor i, per tant, tenim més tractaments per fer-hi front.
Durant el període entre el 2011 i el 2021 es van aprovar noranta-sis medicaments diferents pel tractament de tumors sòlids. I no només medicaments per tractar les malalties més freqüents (càncer de mama, de pulmó, de còlon), sinó també per tractar aquelles malalties no tan freqüents (sarcomes, tumors pediàtrics, etc.). I el mateix passa pel que fa a la investigació relacionada amb els tumors hematològics. En l’aparició de nous fàrmacs hi ha un avenç importantíssim. A més, com els comentava, hi ha el tractament basat en l’educació i la reactivació del nostre sistema immunològic. El sistema immunològic, a banda de lluitar contra les malalties infeccioses, té la funció de reconèixer les cèl·lules malignes i destruir-les. Però això només passa quan les cèl·lules malignes són bastant diferents a les cèl·lules normals. En un 25% de tumors, els que anomenem calents, el sistema immune actua contra les cèl·lules malignes fins a un cert moment que, per dir-ho col·loquialment, se’n cansa. En aquests casos, els medicaments d’immunoteràpia que tenim actualment tenen la funció de despertar aquest sistema immunològic que ja està alliçonat. Però en el 75% restant de tumors, les cèl·lules malignes no són massa diferents de les cèl·lules normals i, per tant, el nostre sistema immune no hi pot actuar en contra. La gran revolució actual, i a la que hi dediquem molts esforços, és la recerca en nous tractaments com vacunes, virus autolítics específics, teràpies cel·lulars, que eduquen el sistema immunològic en aquests casos de tumors que feia referència abans, que són la majoria.
Des que vam començar a fer recerca sobre el càncer i fins a dia d’avui, han aparegut nous models de recerca i ha canviat molt la manera d’integrar els models de recerca amb l’assistència convencional. Això ha estat un pas fonamental. Fins fa pocs anys, per trobar un medicament contra el melanoma, havíem de fer un estudi de mil malalts on la meitat rebia el tractament nou i l’altra meitat el tractament vell, si n’hi havia, o un placebo. Això era molt poc eficient. Avui, fem estudis molt més selectius, que es basen en una mateixa alteració genètica. És a dir, aquests estudis clínics, que els anomenem estudis cistella, tracten malalts amb diferents malalties (càncer de mama, melanoma, càncer de còlon) que tenen una mateixa alteració genètica motora (un mateix driver, en paraules tècniques). Això permet accelerar els mecanisme d’aprovació de medicaments per part de les autoritat reguladores, com la FDA, i millora, significativament, la qualitat de vida i les perspectives de vida dels pacients.
En el camp de les malalties minoritàries (tots els tumors pediàtrics, entre d’altres tumors d’adults), la recerca acadèmica també és molt important: hi ha estudis de casos concrets. A més, hi ha registres de malalts fets pels propis pacients que s’organitzen a través d’associacions i expliquen la seva malaltia, la seva alteració genètica i el tractament rebut, per exemple, com és el cas del web PatientsLikeMe[1]. Així, els malalts s’empoderen i la societat civil pren consciència sobre la malaltia.
I en relació al que comentava abans, una de les coses que hem fet bé a la nostra institució, a la Vall d’Hebron, és integrar al màxim la recerca clínica innovadora amb els tractaments convencionals. I això ha possibilitat que molts malalts rebin tractaments abans que aquests siguin aprovats. Aquest fet ha situat Barcelona al capdavant en la recerca clínica i, sobretot, en la recerca clínica oncològica.
Tots aquests avenços han anat acompanyats per un increment de les demandes per part de la societat. I això és bo perquè promou la recerca i la investigació. Tanmateix, &e
En primer lloc, vull donar el reconeixement a la Il·lma. Sra. Eugènia Gay, segona tinent d’Alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona; a les regidores, regidors, autoritats i, per descomptat, al president d’Amics del País, el Sr. Miquel Roca, i a tots els membres de la Junta Directiva.
La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País és un dels millors exemples de com la societat civil organitzada ha estat el motor de creixement de la nostra societat. I això ha estat especialment important a Catalunya i crec que s’ha de posar en valor. A més, és extremadament important la llarga trajectòria d’aquesta entitat que, des del 1822, ha participat en diferents esdeveniments que han tingut un gran impacte civil i cívic a la nostra societat, com ho va ser la constitució de La Caixa de Pensions i de la Vellesa d’Estalvis. Per tant, ja veiem l’impuls que va tenir una societat com Amics del País moment a l’hora d’engegar una iniciativa que ha estat reconeguda, no només des del punt de vista bancari i per la seva obra social vinculada a la Fundació “La Caixa” (la fundació bancària més gran del món), sinó també per haver contribuït a crear un model de pensions al nostre país.
En aquest sentit, per a mi és un honor haver estat convidat a fer una ponència a l’acte d’entrega dels premis de l’entitat. I el que voldria fer, a través de la meva conferència, és un paral·lelisme entre la recerca que s’ha fet en el camp del càncer, un tema de gran transcendència en la societat, amb les activitats que vosaltres [estudiants becats] podeu fer en els vostres camps d’investigació i treball amb l’objectiu de contribuir a fer una societat millor, que és l’obligació que tots tenim. Ja que hem tingut l’oportunitat d’arribar on hem arribat, tenim l’obligació de retornar a la societat allò que ens ha ofert.
Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant. Durant la meva intervenció, els parlaré de quatre coses: en primer lloc, de l’epidèmia del càncer i per què hem de continuar treballant per combatre-la; en segon lloc, de la importància de la investigació per canviar el paradigma en relació al càncer (és cert que en els darrers trenta-cinv anys hi ha hagut molts canvis en aquest sentit i, en els propers anys, encara n’hi haurà més gràcies a la implementació de la medicina de precisió); en tercer lloc, parlaré de la prevenció (crec que hem de dedicar més esforços en prevenir el càncer sempre que sigui possible); i, finalment, els donaré quatre dades sobre la nostra institució, l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO).
L’epidèmia del càncer: un de cada dos homes i una de cada tres dones del nostre entorn tindrà càncer al llarg de la seva vida i, afortunadament, la majoria es curarà. Si comparem aquestes dades amb les dades de la resta del món, ens adonem que són “pitjors”. No obstant, aquest fet és degut que el càncer, majoritàriament – però no exclusivament –, està relacionat amb l’envelliment i, per tant, al tenir una esperança de vida més elevada aquí que a d’altres indrets del món, la prevalença del càncer és més alta.
El 2024 es van diagnosticar al voltant de vint milions de casos de càncer arreu del món. La previsió per al 2040 és que la xifra augmenti fins a trenta milions. A més, la tendència de futur és que aquesta xifra no deixi d’incrementar degut, bàsicament, a un augment de l’esperança de vida però, també, degut als hàbits de vida no saludables, que van a l’alça. No obstant, la bona notícia és que malgrat que la incidència augmenta, la mortalitat per càncer, sense cap mena de dubte, disminueix des de fa molts anys. Cada vegada el diagnostiquem millor i el tractem millor. I, fins i tot, les xifres de mortalitat relacionada amb aquesta malaltia al nostre entorn són més favorables que les de la resta de països que es consideren desenvolupats.
Pel que fa a Catalunya, segons les dades publicades pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, els tipus de càncer amb més incidència entre les dones són els de mama, colorectal, pulmó, úter i pàncrees; i entre els homes, els càncers més freqüents són el de pròstata, colorectal, pulmó, bufeta urinària i fetge.
“Mai hem estat tan bé des del punt de vista de la supervivència, tant a nivell local com a nivell mundial. Podríem estar millor, certament. Però és un esforç col·lectiu poder seguir avançant”
Abans els comentava que els percentatges de curació de la malaltia han augmentat molt. Actualment, a Catalunya, el percentatge de supervivència en dones és del 64% i en homes és del 55%. Quan jo vaig començar a dedicar-me a l’oncologia, aquestes xifres eren, pràcticament, del 35%. És a dir, avancem molt. A més, les expectatives de la Unió Europea per al 2030 és que arribem a una taxa de supervivència del 70%, tot i que intueixo que serà difícil que les acomplim. Tanmateix, el que sí que puc afirmar amb certesa és que hi haurà un creixement molt ràpid de les xifres de curació del càncer. Per tant, ens hi hem de dedicar i hem de dedicar-hi esforços. Hem d’estudiar els mecanismes del càncer, sobretot per diagnosticar-lo i tractar-lo millor, però, com deia abans, també per prevenir-lo.
Per què es produeix el càncer? El càncer es produeix per una alteració dels gens que tenim a les cèl·lules degut a factors als quals ens exposem al llarg de la vida, que es poden agrupar, resumidament, en químics, infecciosos i radiacions, per una banda, i en hereditaris, per l’altra. Només, aproximadament, el 10% dels casos de càncer es produeixen per una predisposició hereditària a patir aquesta malaltia. La gent sovint confon els conceptes genètic i hereditari. Els càncers hereditaris són, com a màxim, un 10% del total i, en canvi, tots els càncers són genètics perquè es produeixen per alteracions dels gens. Si anem més al detall, els factors externs que contribueixen de manera més significativa a aquesta malaltia són el tabac, la dieta, les infeccions, l’obesitat, l’alcohol, la contaminació externa i les radiacions. Ara veurem què podem fer.
Fins ara, hem diagnosticat el càncer a partir de l’aparició de símptomes relacionats amb la malaltia: apareixen símptomes, fem proves, detectem el càncer i el tractem amb cirurgia o tractaments mèdics. És a dir, el diagnostiquem i tractem quan la malaltia ja és evident. Però el període des que una cèl·lula normal es transforma en maligna fins que esdevé tumoral pot ser de molts anys. Per exemple, en el cas del càncer de colon, aquest procés pot trigar entre vuit i deu anys.
I el futur què ens depara? Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la. I això serà possible, per exemple, en el cas del càncer de pàncrees. Després en parlaré una mica més. A més, a llarg termini, podrem identificar persones de risc, tant pels hàbits de vida com per la càrrega genètica hereditària, diagnosticar aquesta predisposició i fer un tractament de prevenció. Això passarà. Actualment, estem desenvolupant molta recerca per avançar, cada cop més, la intervenció contra el càncer. I com ho podrem fer? Doncs amb coneixement. A la vida, només s’avança amb coneixement. I ara us explicaré cinc factors que són importants per fer avançar el coneixement de la malaltia i, per tant, poder prendre decisions davant d’aquesta.
En primer lloc, el més important és entendre la malaltia. M’agrada molt aquesta portada de la revista Newsweek de 2004 [“SOLVING CANCER. You can’t cure what you don’t understand”]. No pots solucionar allò que no coneixes, és obvi. Per intentar trobar solucions al càncer, cal conèixer els factors que el produeixen.
Doncs bé, durant aquests darrers anys, ha augmentat molt el coneixement sobre la malaltia, el coneixement sobre els mecanismes a través dels quals les cèl·lules normals, en un moment determinat, comencen a transformar-se i esdevenir cèl·lules malignes. Però, a més, solíem pensar que el càncer eren cèl·lules malignes. Avui dia, sabem que el càncer són cèl·lules malignes que creixen amb el temps i, a més, sabem que la resposta que genera el nostre cos contra aquestes cèl·lules malignes també fa que els tumors creixin, es disseminin i facin metàstasi. Sabem que els factors com la inflamació, la falta de resposta del nostre sistema immune contra les cèl·lules malignes i el microbioma (les bactèries que tenim dins del cos), etc, poden promoure l’aparició de càncer (i de moltes altres malalties). I això ens permet desenvolupar tractaments que tracten les cèl·lules malignes i, també, que modifiquen tots els condicionants que l’hoste (l’organisme de la persona que té càncer) genera i que fa créixer la malaltia. Tot aquest coneixement acumulat és el llegat de molts anys de recerca.
“Estem treballant per avançar el diagnòstic de la malaltia, fins i tot, abans que aquesta aparegui. Actualment, ja hi ha programes de screening que ens ajuden a diagnosticar el càncer abans que aparegui la simptomatologia. Però el futur a mig termini serà encara més revolucionari perquè ens permetrà començar a tractar la malaltia abans de veure-la”
Tot va començar amb el descobriment del primer genoma humà, el Cromosoma Filadèlfia, als anys seixanta del segle passat, després que una sola persona dediqués dotze anys a estudiar-lo. Això va impulsar la creació de diferents programes destinats a estudiar el genoma d’algunes malalties, sobretot, el genoma de diferents tipus de càncer, ja que, aleshores, la taxa de mortalitat del càncer era molt elevada (la majoria de programes van estar finançats pel govern nord-americà, esperem que el govern de Donald Trump no disminueixi la inversió en recerca). Conèixer les alteracions genètiques dels tumors ens ha permès, per una banda, avançar en la millora del diagnòstic i, per l’altra, disposar de més fàrmacs per combatre-la.
Des que es va diagnosticar la primera malaltia amb una alteració cromosòmica, la leucèmia mieloide crònica (el Cromosoma Filadèlfia), fins que es va conèixer quina alteració genètica tenia aquest cromosoma, quins medicaments es podien utilitzar per combatre-la i, finalment, l’aprovació dels fàrmacs van passar més de quaranta anys. Actualment, des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat, en un tumor rar, per exemple, fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada. Aquest ha estat el primer punt important en l’evolució de la recerca contra el càncer: conèixer bé les bases genètiques de la malaltia.
El segon punt important, que també ha estat revolucionari, ha estat descobrir que, a banda de saber que el diagnòstic d’un càncer difereix segons cada persona que el pateix, cada càncer té, en el cos d’una mateixa persona, clons de cèl·lules, famílies de cèl·lules, que es comporten de manera diferent. És a dir, existeix el que anomenem heterogeneïtat entre persones, però, també, heterogeneïtat del tumor dins d’una mateixa persona. Aquesta heterogeneïtat existeix en un moment estàtic i també de manera dinàmica, ja que els tumors evolucionen al llarg del temps. Entendre això ha estat cabdal perquè ha augmentat les oportunitats de tractament de la malaltia.
Us mostro un exemple que és molt visual: quan diagnostiquem un tumor, dins d’aquest tumor ja hi ha clons de cèl·lules que es comporten diferent a la majoria de cèl·lules tumorals. Aleshores, quan comencem el tractament, aquest va enfocat a tractar les cèl·lules majoritàries, que és el que detectem, perquè és molt difícil detectar les petites poblacions heterogènies. Això fa que el clon majoritari desaparegui. Però, simultàniament, la resta de clons augmenta i, per tant, la malaltia, al cap d’uns mesos, és completament diferent a la inicial i el tractament ja no és efectiu.
Arran d’aquest descobriment, hem implantat la biòpsia líquida, que ens permet saber la situació de la malaltia en cada moment. Consisteix en agafar una mostra de sang i analitzar els fragments de DNA de la càrrega genètica alterada que hi trobem – i que varien amb el pas del temps. Però l’impacte de la biòpsia líquida anirà molt més enllà perquè ens permetrà diagnosticar malalties que, actualment, tenen una elevada mortalitat, com el càncer de pàncrees i el de pulmó, abans que aquestes produeixin cap simptomatologia i abans que siguin visibles en cap prova radiològica. Tanmateix, és un problema tècnic el què ens cal superar: encara no tenim la tecnologia suficient, la sensibilitat necessària en les proves per poder fer aquest diagnòstic precoç; però això serà una realitat en cinc anys, aproximadament, no en cent. És a dir, en cinc anys, tindrem proves diagnòstiques per poder identificar la malaltia i poder-hi actuar ràpidament. Per exemple, a un pacient li direm: “vostè s’ha d’operar del pàncrees”. Ell respondrà: “per què, si no hi tinc res?”. I li replicarem: “Li estem fent proves. És cert que no veiem el tumor, però sabem amb seguretat que està fent un tumor i li hem de treure el pàncrees”. D’aquesta manera, millorarem molt el pronòstic.
Ja veuen, doncs, que en el camp de la investigació, des de la investigació bàsica, que és molt important, la investigació translacional i la investigació clínica, s’està avançant. Però, a més, ha augmentat moltíssim la consciència social en relació al càncer. Es parla del càncer obertament, i això és un gran avantatge. Paral·lelament, també hi ha un gran desenvolupament de la indústria farmacèutica i tecnològica per generar tractaments.
Clàssicament, teníem la quimioteràpica i els tractaments hormonals. Arran d’aquest coneixement sobre les alteracions genètiques i la heterogeneïtat, vam obtenir tractaments biològics dirigits a aquestes alteracions genètiques de les cèl·lules malignes, però, a més, tractaments dirigits a les propietats de l’hoste. I, finalment, hem començat a utilitzar la immunoteràpia. Ja ho veuen, hem avançat molt.
“Des que es descobreix una alteració genètica en un tumor determinat (…) fins que se n’aprova un medicament per al seu tractament passen menys de quatre anys. I encara més, el gran pas que hem fet en la lluita contra el càncer és que hem passat de tractar els malalts de manera empírica i amb poc coneixement a dedicar molts recursos per diagnosticar de manera eficaç la malaltia de cada pacient i oferir el tractament més apropiat i de manera personalitzada”
El 1996 només treballàvem amb dos tipus de càncer de pulmó: el de cèl·lules grans i el de cèl·lules petites. Actualment, tenim 20 subtipus de càncer de pulmó. I el mateix passa amb el càncer de mama i el càncer colorectal. Perquè hem identificat diferents subgrups de malalties basant-nos en les vulnerabilitats de cada malaltia. Tenir en compte la heterogeneïtat de la que parlava abans ens ha permès diagnosticar la malaltia molt millor i, per tant, tenim més tractaments per fer-hi front.
Durant el període entre el 2011 i el 2021 es van aprovar noranta-sis medicaments diferents pel tractament de tumors sòlids. I no només medicaments per tractar les malalties més freqüents (càncer de mama, de pulmó, de còlon), sinó també per tractar aquelles malalties no tan freqüents (sarcomes, tumors pediàtrics, etc.). I el mateix passa pel que fa a la investigació relacionada amb els tumors hematològics. En l’aparició de nous fàrmacs hi ha un avenç importantíssim. A més, com els comentava, hi ha el tractament basat en l’educació i la reactivació del nostre sistema immunològic. El sistema immunològic, a banda de lluitar contra les malalties infeccioses, té la funció de reconèixer les cèl·lules malignes i destruir-les. Però això només passa quan les cèl·lules malignes són bastant diferents a les cèl·lules normals. En un 25% de tumors, els que anomenem calents, el sistema immune actua contra les cèl·lules malignes fins a un cert moment que, per dir-ho col·loquialment, se’n cansa. En aquests casos, els medicaments d’immunoteràpia que tenim actualment tenen la funció de despertar aquest sistema immunològic que ja està alliçonat. Però en el 75% restant de tumors, les cèl·lules malignes no són massa diferents de les cèl·lules normals i, per tant, el nostre sistema immune no hi pot actuar en contra. La gran revolució actual, i a la que hi dediquem molts esforços, és la recerca en nous tractaments com vacunes, virus autolítics específics, teràpies cel·lulars, que eduquen el sistema immunològic en aquests casos de tumors que feia referència abans, que són la majoria.
Des que vam començar a fer recerca sobre el càncer i fins a dia d’avui, han aparegut nous models de recerca i ha canviat molt la manera d’integrar els models de recerca amb l’assistència convencional. Això ha estat un pas fonamental. Fins fa pocs anys, per trobar un medicament contra el melanoma, havíem de fer un estudi de mil malalts on la meitat rebia el tractament nou i l’altra meitat el tractament vell, si n’hi havia, o un placebo. Això era molt poc eficient. Avui, fem estudis molt més selectius, que es basen en una mateixa alteració genètica. És a dir, aquests estudis clínics, que els anomenem estudis cistella, tracten malalts amb diferents malalties (càncer de mama, melanoma, càncer de còlon) que tenen una mateixa alteració genètica motora (un mateix driver, en paraules tècniques). Això permet accelerar els mecanisme d’aprovació de medicaments per part de les autoritat reguladores, com la FDA, i millora, significativament, la qualitat de vida i les perspectives de vida dels pacients.
En el camp de les malalties minoritàries (tots els tumors pediàtrics, entre d’altres tumors d’adults), la recerca acadèmica també és molt important: hi ha estudis de casos concrets. A més, hi ha registres de malalts fets pels propis pacients que s’organitzen a través d’associacions i expliquen la seva malaltia, la seva alteració genètica i el tractament rebut, per exemple, com és el cas del web PatientsLikeMe[1]. Així, els malalts s’empoderen i la societat civil pren consciència sobre la malaltia.
I en relació al que comentava abans, una de les coses que hem fet bé a la nostra institució, a la Vall d’Hebron, és integrar al màxim la recerca clínica innovadora amb els tractaments convencionals. I això ha possibilitat que molts malalts rebin tractaments abans que aquests siguin aprovats. Aquest fet ha situat Barcelona al capdavant en la recerca clínica i, sobretot, en la recerca clínica oncològica.
Tots aquests avenços han anat acompanyats per un increment de les demandes per part de la societat. I això és bo perquè promou la recerca i la investigació. Tanmateix, &e
Amics del País és una entitat de servei al progrés del país i de la ciutat de Barcelona amb més de dos-cents anys d’història que, mitjançant el debat i la interlocució amb diferents agents de la societat, contribueix a la definició dels nous reptes i fer-ne possible la seva consecució. Amb aquesta missió fundacional, Amics…
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Dimecres passat, 6 de febrer, la comissió d’Educació d’Amics del País va celebrar el debat “Desafiaments actuals dels docents”. L’acte va comptar amb la participació de Salvador Cardús, membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans; Àngels Cadena Bordoll, mestra i directora de l’escola Mercè Rodoreda de Nou Barris; i Mònica Santamaria, mestra i directora de l’escola…
Citant Ben educats: una defensa útil de les conversacions, el civisme i l’autoritat, de Salvador Cardús i editat el novembre del 2003 per La Campana, Enric Masllorens va reivindicar la figura del mestre i la mestra com a “autoritat visible” i “guia exemplar” per tal que “l’educació sigui eficaç”. No obstant, els desafiaments dels docents en el context actual fan que aquesta tasca sigui feixuga i “descoratgedora”.
“Els desafiaments de l’educació en la societat actual fan que la tasca docent sigui feixuga i descoratgedora”
La diagnosi va ser compartida pels ponents. En primer lloc, la complexitat de la societat és enorme i, alhora, existeix un “dèficit social i una manca de responsabilitat social que ha d’entomar l’escola”, va explicar Àngels Cadena Bordoll. A l’escola se li exigeix tot: transmetre coneixements, fer gestió emocional, “posar fluor i, fins i tot, ensenyar a les famílies a avorrir-se”.
En aquesta mateixa línia, Salvador Cardús va lamentar “l’excés d’expectatives en l’escola i els equips docents”, que “desvien el focus i generen discursos negatius i perspectives i objectius equivocats”. Perquè això no passi, cal que es deixi de “crear soroll” entorn al sistema educatiu i s’emfatitzi més en les bones pràctiques, que en són moltes, va reivindicar Cadena Bordoll.
Un exemple de bones pràctiques és la creació de la biblioteca escolar de l’escola Mercè Rodoreda, que està oberta al barri els dissabtes per tal de “promoure la cultura i la socialització”.
“L’excés d’expectatives en l’escola i els equips docents desvien el focus, generen discursos negatius i perspectives i objectius equivocats”
En segon lloc, la hiperprotecció dels infants i joves per part de les famílies, “reflex de les pròpies inseguretats dels adults” en un context social d’incertesa constant, segons Cardús, ha desembocat en una manca d’autoritat del docent, que veu augmentar les dificultats a l’hora de desenvolupar la seva tasca.
El tercer desafiament és l’heterogeneïtat dels contextos socioeconòmics dels centres educatius del nostre país, que fa indispensable la vinculació de l’equip docent al centre. Per aquest motiu, la mestra i directora de l’escola Mercè Rodoreda de Nou Barris va demanar, per una banda, que part de la formació del professorat sigui al centre i per al centre; i per l’altra, va reclamar el dret dels docents a escollir escola: “els educadors han de poder trobar el seu propi equip”, allà on es trobin a gust per desenvolupar la seva professió de la millor manera possible.
En relació als equips escolars, Àngels Cadena Bordoll va reclamar més recursos en forma d’”equips multiprofessionals” per fer front a les necessitats diverses de l’alumnat.
“És indispensable la vinculació de l’equip docent al centre i, per tant, cal que la formació del professorat sigui al centre i per al centre i, a més, cal que els educadors puguin escollir escola i trobar el seu propi equip”
A més, tant Cardús com Cadena Bordoll com Santamaria van reclamar una formació bàsica de qualitat per als aspirants a mestres: “ens fa feredat veure els alumnes de pràctiques de magisteri”, van lamentar.
Finalment, la manca d’evidència científica en el món educatiu fa prendre “decisions basades en la intuïció”, es va queixar Mònica Santamaria, alhora que Cardús lamentava que el relat públic de l’educació estigués en boca de “veus no autoritzades” i que, enlloc de recursos, hi hagués “negocis darrere els acords establerts en educació”.
L’acte, que es va celebrar al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa”, va comptar amb la presència del director general de Professorat i Personal de Centres Públics, Josep Maria Garcia Baldà; i de l’exconsellera d’Ensenyament, Irene Rigau, entre d’altres persones vinculades al món educatiu. I es va concloure amb la reivindicació d’una major cooperació entre tots els agents del sistema educatiu i una rehumanització de l’ensenyament a través d’un pacte on la veu dels i les docents sigui escoltada i tinguda en compte.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca genera molt d’interès perquè provoca “inquietud i por”, va començar dient Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, durant la presentació de l’acte de Barcelona Tribuna amb el periodista de La Vanguardia, el Sr. John Carlin. L’acte es va celebrar el…
“Mai s’havien vist tantes ordres executives i amenaces” a països tercers com en les hores immediates a la presa de possessió de Donald Trump com a nou president dels Estats Units, va explicar John Carlin. I va destacar l’indult als 1.600 assaltants al Capitoli com una de les mesures més “perilloses” per a la democràcia. En aquest sentit, Miquel Roca va definir aquest gest com un acte de subdemocràcia: per a Trump, la democràcia només és bona quan ell guanya; és a dir, Trump només creu en “la seva democràcia”. A més, per a ell, “l’adversari no és un discrepant, sinó un enemic; i, contra l’enemic, tot és possible”, va afegir.
Miquel Roca: “Trump utilitza la paraula invasor per referir-se als immigrants. L’última persona que va utilitzar aquesta expressió va ser Mussolini per justificar la invasió a Etiòpia”
Pel que fa a la política d’immigració, Roca va alertar de la utilització de l’expressió invasor per referir-se als immigrants: “l’última persona que va emprar aquesta paraula per justificar la invasió d’Etiòpia va ser Mussolini”, va explicar. I Carlin va afegir que Trump fa servir el discurs de l’odi i la por per crear un enemic de qui protegir-se, per erigir-se ell com a únic salvador. “És la perfecta jugada del populista”, va aclarir.
Malgrat l’amenaça que suposa Trump per a la democràcia i la influència dels Estats Units en la política interna d’Europa, Carlin es va queixar del paper que estan adoptant la majoria de països europeus, que sembla que estiguin espantats davant d’un “gos imprevisible”. I va afegir que cal que Europa “marqui i defensi unes línies vermelles”, tot i reconèixer que això “és difícil” davant l’amenaça de la imposició d’aranzels per part de l’administració Trump. Tanmateix, John Carlin va recalcar la necessitat que la Unió Europea treballi per avançar cap a una major independència econòmica i militar per tal de “sortir de l’ombra” dels Estats Units i “fer-nos grans”.
John Carlin: “Davant l’amenaça que suposa Trump, la majoria de països europeus sembla que estiguin espantats davant d’un gos imprevisible”
En relació a com pot influir la nova política americana en la guerra entre Rússia i Ucraïna, Carlin va confessar que la situació és “imprevisible”. Actualment, “Vladímir Putin i Volodímir Zelenski estan actuant com els cortesans en El Rei Lear” i tot pot passar, depèn de qui guanyi aquest joc, “és així de patètic”, va sentenciar.
Finalment, Miquel Roca i John Carlin van concloure que la “democràcia està en perill” i cal prendre’n consciència perquè, parafrasejant Hannah Arendt, “un poble sense consciència és el combustible per a governs com el Trump”.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Dimecres 22 de gener, Barcelona Tribuna d’Amics del País va organitzar la conferència – col·loqui “Perspectivas económicas y fiscales” amb la presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), la Sra. Cristina Herrero. Durant la seva intervenció, Herrero va afirmar que, tot i que les previsions que ha fet l’AIReF a curt termini no són…
Pel que fa a les perspectives de l’economia espanyola, la presidenta de l’AIReF va situar el creixement econòmic del 2024 en termes reals al 3,1%, gràcies a un dinamisme superior al dels socis europeus, degut, sobretot, a la despesa pública. No obstant, les previsions de creixement que fa aquest organisme independent per al 2025 i per al 2027 són del 2,5% i de l’1,3%, respectivament. Aquesta tendència a la baixa és deguda a la “baixa productivitat de l’economia espanyola, inferior a la mitja europea”. Per aquest motiu, Herrero va emfatitzar en la urgència de “mesures que augmentin l’eficiència i eficàcia dels factors productius”.
“Hi ha desafiaments importants que fan inajornable l’articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos comunitaris”
En relació a les perspectives fiscals, “el dèficit públic i el deute públic mostren una dinàmica favorable a curt termini, després de l’impacte de la pandèmia i la crisi energètica”. Tanmateix, hi ha desafiaments importants, com l’envelliment de la població, la digitalització i l’augment de la despesa en defensa, que fan inajornable l’”articulació d’una estratègia fiscal a mig termini per tal de poder complir amb els compromisos assumits amb les autoritats comunitàries en el Pla Fiscal Estructural presentat el passat mes d’octubre”, va concloure.
“A curt termini, els compromisos semblen assumibles”, va afirmar la presidenta de l’AIReF, “però a mig i llarg termini, sobretot a partir del 2026, aquest assoliment dependrà de les mesures que es puguin adoptar des de les administracions públiques”, ja que l’entitat independent presidida per Herrero preveu una despesa major per part del govern i, per tant, fortes pressions en el deute públic.
“El Pla Fiscal Estructural Europeu és decepcionant i falta ambició, tant de les administracions europees com del govern espanyol”
En aquest sentit, Cristina Herrero va lamentar que, en l’àmbit nacional, “tot està per fer. Novament, el repte s’ha deixat per al futur”. Al seu parer, cal planificació: assignar compromisos i responsabilitats.
Pel que fa al Pla Fiscal Estructural Europeu, la presidenta de l’AIReF va ser contundent: “és decepcionant”, va sentenciar. I es va queixar de la “falta d’ambició”, tant de les administracions comunitàries com del govern espanyol. En primer lloc, va argumentar Herrero, “s’haurien d’haver involucrat, en la redacció del pla, institucions independents”. I, en segon lloc, s’hauria d’haver presentat als parlaments territorials: “les comunitats autònomes han presentat els seus pressupostos sense saber els compromisos de despesa a nivell de país”, fet que mostra que “no hi ha apropiació nacional del Pla ni planificació a mig termini”.
“Per tal d’abordar el nou model de finançament, cal definir bé i de manera conjunta les estratègies de cada nivell d’administració per assolir els compromisos de despesa”
Preguntada sobre l’abordament d’un nou model de finançament, la presidenta de l’AIReF va defensar que s’ha de fer de manera dialogada i conjunta per tal de “donar compliment a les regles fiscals”. És a dir, “s’han de definir bé les estratègies de cada nivell d’administració per poder assolir els compromisos de despesa, una trajectòria descendent del deute i que no afecti la sostenibilitat”.
L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya de la Fundació “la Caixa”, va ser presentat pel Sr. Martí Parellada, president de la comissió d’Economia de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, i moderat pel periodista de La Vanguardia, Eduard Magallón. Entre el públic assistent hi havia el president d’Amics del País, Miquel Roca i Junyent; la consellera d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Alícia Romero; i el secretari d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Francesc Trillas; i el president del Consell General de Col·legis d’Economistes d’Espanya, Valentí Pich, entre d’altres.
Subscriu-te al butlletí
Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.
Per oferir les millors experiències, utilitzem tecnologies com ara les galetes (cookies) per emmagatzemar i/o accedir a la informació del dispositiu. El consentiment a aquestes tecnologies ens permetrà processar dades com ara el comportament de navegació o els identificadors únics en aquest lloc. No consentir o retirar el consentiment pot afectar negativament certes característiques i funcions.
Funcional
Always active
L'emmagatzematge o accés tècnic és estrictament necessari amb la finalitat legítima de permetre l'ús d'un determinat servei sol·licitat explícitament per l'abonat o usuari, o amb l'única finalitat de realitzar la transmissió d'una comunicació a través d'una xarxa de comunicacions electròniques.
Preferències
L'emmagatzematge tècnic o l'accés és necessari amb la finalitat legítima d'emmagatzemar preferències que no siguin sol·licitades pel subscriptor o usuari.
Estadístiques
L'emmagatzematge o accés tècnic que s'utilitza exclusivament amb finalitats estadístiques.The technical storage or access that is used exclusively for anonymous statistical purposes. Without a subpoena, voluntary compliance on the part of your Internet Service Provider, or additional records from a third party, information stored or retrieved for this purpose alone cannot usually be used to identify you.
Màrqueting
L'emmagatzematge tècnic o l'accés són necessaris per crear perfils d'usuari per enviar publicitat o per fer un seguiment de l'usuari en un lloc web o en diversos llocs web amb finalitats de màrqueting similars.
