Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació. EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu. Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral. La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació del’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu. RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en investigació, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic. Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques. La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament. NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia – no fa més de 30 anys! – va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom. És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència. Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris. LA FAL•LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel•lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats. Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal. MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel•lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel•lectual i ambl’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat. La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats. MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat. GREUS ERRORS DEL GOVERN Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en investigació, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent. Article original en castellà. Publicat en l’edició de febrer de Catalunya Empresarial.

Fa menys d’una hora que he rebut la trucada en la què em notificaven la mort de l’Antoni Farrés, una persona sens dubte clau en la historia de Sabadell i de Catalunya dels darrers 30 anys. Faig aquesta afirmació des de l’anàlisi històrica, des que seguia per la premsa, amb atenció i admiració, la transformació dels barris de Sabadell que ell impulsà des del precís moment (19 d’abril de 1979) que assolí el govern democràtic de la ciutat o la modernització de la ciutat amb la construcció de l’eix Macià. A nivell de Catalunya recordo el seu impuls per constituir el consorci LOCALRET, integrat per més de 700 ajuntaments del país, com una evidencia del seu compromís amb la importància de les telecomunicacions i la societat de la informació. També ho puc afirmar des de l’amistat personal sorgida al 1998 i forjada i consolidada amb les nostres converses, iniciatives i projectes conjunts en els darrers 10 anys, des de la creació, conjuntament amb el Pere Monràs i altres companys, del Cercle per al Coneixement, passant per la idea de formalitzar la B30 com un corredor per fer possible a Catalunya l’economia del coneixement (projecte MEDARC), o el nostre treball conjunt en el Consell de Assessor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En Toni Farrés ha estat una persona excepcional, un líder amb visió de futur. Controvertit, com tota persona que entoma els problemes i que, fent una passa endavant, assumeix el compromís amb generositat i entrega. Una persona de pensament i acció que encarnava el consell que em va donar el meu avi i que el meus pares em van ensenyar a complir “ El saber et fa créixer, aplicar-lo et dóna vida”. Però, coneixent-lo, sé que no voldria que miréssim sols el passat. Ell voldria que no perdéssim de vista el futur i que, per moltes dificultats que existeixen, recordem que sempre hi ha oportunitats per a tots si es treballa amb enginy, entrega i generositat, sumant esforços i cooperant per competir. Aquesta visió de futur d’en Toni Farrés, aquesta voluntat i capacitat de saber i fer és el llegat que ens deixa a tots els associats del Cercle i que ens obliga a treballar per assolir-lo. Ben segur que aquest llegat ens marcarà profundament, a tots els ciutatadans de Sabadell i a totes aquelles persones que creiem fermament en un futur basat en el coneixement, el treball, l’esforç i la cooperació entre tots els pobles. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement ============ Recull d’alguns dels e-mails adreçats al president del Cercle al coneixes la noticia: Al President i amb ell a tots els associats, Enric, com be saps, el fet de que en Toni ens deixi, omple l’esperit de mils de records i el cos queda feixuc i poruc davant la constatació una vegada més de les nostres vulnerabilitats com a persones. La fragilitat de la vida i la seva curta durada en casos com el del Toni em fan pensar i dir-t’ho, que recordo quant començàvem a trobar-nos i dient-nos que el Cercle era necessari sempre responia a aquesta empenta sentida que portava a dins dient que “Catalunya seria digital o no seria”(sic). Al llarg d’aquests anys volia recordar també la seva autenticitat fonamentada en la convicció, la coherència i el coratge que el feia sortir de la mediocritat general per convertir-se en referent per molts. Com a expresident fundador del Cercle dir i fer notar, que l’economia i la societat del coneixement que als voltants del 2000 veiem precís d’impulsar no ha perdut cap vigència i si be es possible que s’hagi de trobar la millora manera de treballar per la seva progressiva implantació, no puc més que dir-ho amb les paraules del Toni: Deia “cal fer-ho com diu el text evangèlic oportuna i inoportunament“. El condol de tos per la seva pèrdua, ens farà solidaris , en la forma que sigui, per continuar amb el seu exemple. Pere Monras expresident fundador del Cercle ============ Encara no me’n ser avenir de la noticia. La veritat és que ens deixa un gran buit, i mes ell que sempre ha tingut una trajectòria personal i professional, plena de valors incalculables. La seva empenta, compromís, Humanitat, honestedat i generositat seguiran mantenint viu el seu record que ens marquen un camí a seguir. Lamento profundament la seva marxa. David Portes Soci Fundador del Cercle per al Coneixement ============ Sempre sera un exemple Que les paraules i reflexion que ens fas Antoni Garrell del nostre estimat Amic, Company i per a mi, com a ciutada de Sabadell, EL MILLOR BATLLE que ha tingut la nostra Ciutat, ens facin reflexionar i esperonin (com ell ho faria) a assolir els reptes que com a testimonis del seu exemple som. Juan Jose Perez Sanz Socí del Cercle ============ Benvolgut Enric I. Canela president del Cercle, Lamento la notícia. Rep el meu més sincer condol personal i institucional. Trobarem a faltar l’Antoni. Una abraçada forta Rector de la UPF J. J. Moreso ============= Apreciats tots, Vull sumar-me al condol dels que han pogut gaudir de la seva amistat i companyia. Descansi en pau. Àlex Muñoz Amic del Cercle

Al llarg de la meva vida professional a empreses internacionals i nacionals de diversos sectors he vist malgastar milions de diners en tecnologia informàtica que aportaven poc o cap Valor al Negoci i he vist deixar passar molts mesos, fins i tot anys, abans de prendre una decisió que n’aportés Valor. La percepció avui dia de molts Directors Generals és que gasten molt en informàtica pels resultats que sembla que s’obtenen. Em demanen si gastar 4,000 euros per any i empleat és excessiu o si 12,000 euros és una xifra de despesa massa exagerada. La meva resposta no pot ser una altra que “Depèn”. Per donar una resposta més concreta i començar a sortir del dubte de si gasten molt o poc en informàtica cal que es faci una reflexió d’anàlisi estratègic que doni resposta a aquestes tres preguntes senzilles : •Sabeu a quins Clients i Mercats us dirigiu ? •Quina és la proposta de valor que us diferencia de la competència ? •Quins són els tres processos que us donen avantatge competitiva ? Si no hi ha una resposta clara que vertebri l’estratègia de l’empresa, gens importa que es gasti poc o molt en informàtica. El problema greu a solucionar és un altre. Amb respostes concretes que expliquin què és vol fer, ja us podeu preguntar si disposeu de les tecnologies informàtiques i de les persones preparades que permetin executar la vostra estratègia. Abans no serveix de res perquè no se sap cap a on es vol anar. Sovint trobem empreses on la informàtica sembla que porti el pas canviat. L’empresa necessita unes informacions, aplicacions, processos i infrastructures, i la informàtica no està en disposició de donar-ho. No s’ha Alineat abans el Negoci i la Tecnologia. No s’han “parlat” ni és “parlen” entre ells. Sembla obvi indicar que les inversions informàtiques es fan amb diners del Negoci habilitades a través de la tecnologia. Per aquesta raó la Direcció General n’és el primer responsable, no en pot defugir; com diu un amic professor de l’IESE, és una funció genuïna del Director General. Si l’estratègia de l’empresa és coneguda i compartida, si existeix un procés formalitzat d’alineament a mig termini entre els objectius del Negoci i els objectius de la Tecnologia, és més fàcil trobar la resposta a si s’inverteix adequadament per facilitar des de la Informàtica els objectius de l’Empresa. Aleshores sí es pot avaluar aquesta aportació de Valor tangible que gairebé sempre hem d’associar a l’Eficàcia Comercial (generació de més vendes) i a l’Eficiència Operativa (disminució de les despeses). En definitiva, l’augment del Marge. Article publicat a l’edició número 113 del Món Empresarial