Màrius Rubiralta, tal i com el va presentar Víctor Canivell, manté desde fa anys el repte d’aconseguir una millor transferència de coneixement desde la Universitat a les empreses en l’àmbit sanitari. Desde la seva posició com a Rector de la Universitat de Barcelona, ha continuat impulsant el projecte de Bioregió catalana que va iniciar com a Director del Parc Científic de Catalunya l’any 2004. La Bioregió catalana és una iniciativa que pretén coordinar l’activitat d’investigadors de recerca bàsica i clínica, emprenedors i empreses que treballen en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. El projecte reuneix a diferents actors de la societat catalana, com són les administracions i diferents entitats públiques i privades, entre les quals figura el Parc Científic de Barcelona. Les finalitats principals de la Bioregió catalana són crear un entorn adequat per afavorir la transferència de tecnologia eficaç, potenciar la implantació de les noves tecnologies per millorar la competitivitat industrial existent i desenvolupar un sector biomèdic i biotecnològic dinàmic capaç de generar noves tecnologies mèdiques que aportin beneficis per a la qualitat de vida. Aquests objectius pretenen fomentar l’existència a mig termini d’una activitat empresarial en sectors basats en aquests camps científics que sigui de referència internacional i amb una incidència clara en la millora del benestar. L’experiència de països més avançats en el camp de les ciències de la vida ha posat de manifest el paper que el creixement de la biotecnologia i les seves aplicacions té en el desenvolupament econòmic del país. Així mateix, la UE, a través del Consell Europeu, impulsa aquests camps com a pilar per fer d’Europa una important economia basada en el coneixement. Màrius Rubiralta va utilitzar en el marc del sopar-col.loqui amb els membres del Cercle per al Coneixement la mateixa presentació que els impulsors de la bioregió catalana han utilitzat a Europa per donar a conéixer el seu projecte. Amb aquestes dades a la mà, es va iniciar el debat amb els assistents al sopar. Jordi Roma: La majoria dels assajos clínics provenen de multinacionals forànies, i per tant el coneixement està provenint de fóra. Per altra banda, fa cinc anys que cap empresa farmacèutica catalana no treu cap nova mol.lècula. I pel que fa a la triple hèlix a què feia referència Màrius Roviralta durant la seva exposició, en opinió de Víctor Canivell la indústria farmacèutica està al marge d’aquestes sinergies. Pel que fa a les publicacions, el Rector de la UB afirmava que tot i que potser el coneixement no s’hagi generat a Catalunya, el valor afegit sí que roman aquí gràcies a aquestes publicacions. El problema real, en la seva opinió, és que els productes interessants no arriben als hospitals catalans perquè se’n faci un assaig clínic directament des d’aquí. Pel que fa a la inversió de les empreses, Roviralta opinava que hi ha molts factors que impedeixen un desenvolupament de noves mol.lècules, entre ells la dimensió de les farmacèutiques catalanes, o les accions del sistema públic. Per aconseguir un bon funcionament de la triple hèlix, Màrius Roviralta declarà que allò realment important és un diàleg multilateral, que es podrà fomentar en bona part si triomfa el projecte de bioregió. Amb aquest nou marc, els diàlegs han de servir per enfortir l’empresa, afavorir la creació d’empreses Spin-off i contribuir a un increment del percentatge del PIB en aquest àmbit. Enric Canela: ¿Com s’ha d’integrar la indústria de la nutrició en la bioregió? La indústria farmacèutica no és l’únic sector, com insinuava Enric Canela en la seva pregunta. El fet, segons Roviralta, és que l’agroalimentària té més cohesió a nivell privat. Tenen més clar que la unió del sector és molt important per subsistir. El futur, pel que fa a les sinèrgies, no el resoldrà una sola universitat. Per al futur tal i com l’entenem en termes de societat del coneixement, cal un sistema cap a on s’encamini aquest sector empresarial. L’interlocutor ha de ser el coneixement en sí. Pere Monràs: La transferència de coneixement, ¿no pot anar també desde una demanda directament a la Universitat? Cal compartir els riscos entre coneixement i capital, però, ¿té l’empresari incentius per invertir en coneixement? ¿no està fallant precisament el nostre sistema d’incentius? Màrius Roviralta va recordar en primer lloc que en la nostra economia el 90% de les empreses són Pimes. Aquí, per tant, no es coloquen doctors a les empreses, com sí que passa a altres llocs. Per això també és més complicat que l’empresa absorbeixi el coneixement. En segon lloc, hi ha les plataformes tecnològiques. Aquestes reuneixen sectors empresarials i sectors de coneixement, que són una de les solucions que ja s’apliquen a Europa. El problema és, segons Roviralta, que Espanya ha quedat fóra d’aquestes iniciatives molt sovint. Pel que fa als incentius, segons el rector de la UB és complicat perquè passen per temes economics de falta de pressupostos. La solució, segons la seva opinió, és saber els objectius on volem arribar per saber quin tipus d’incentius fan falta. Maria Mirabet: Hi ha programes que ajuden a la creació d’empreses spin-off, però a la universitat no hi ha cultura d’spin-off accentuada. ¿Com ho hauríem de fer perquè això canviï? Potser caldria saber, si ens ho pot explicar, ¿quins són els elementes d’èxit o fracàs desde la universitat pel que fa a spin-off? El rector de la UB va estar d’acord amb que no hi ha cultura d’spin-offs a les universitats, però també va recordar que n’hi ha més a Catalunya que no pas a la resta d’Espanya excepte en rares ocasions. En la seva opinió, les universitats no tenen pressupost per incentivar, però organismes com el DURSI sí que tenen algunes possibilitats, però només si tenen un objectiu de creació d’empreses a cada sector. Albert Sanfeliu: Cal flexibilitat en la relació entre universitats i empreses, però les lleis no són gaire propícies. Per altra banda, no tinc clar què pot fer Catalunya com a bioregió que no facin les altres. Finalment, ¿per què no es computa el software o els avenços tecnològics en les dades que s’han presentat referents a la bioregió, i sí que es computa el nombre de molècules que surten cada any? Segons Màrius Roviralta el tema de les TIC està molt contemplat en el projecte de creació de la bioregió, tot i que no hagi presentat les dades en aquest sopar-col.loqui. Pel que fa a les oportunitats que hi ha a Barcelona, segons Màrius Roviralta Barcelona té algunes coses que altres no tenen, com per exemple un banc de teixits incomparable, molt útil per a investigadors de fora. També tenim una bioregió que conjuga àrea “bio” amb “química fina” de primer nivell. Hi ha, doncs, segons Rubiralta, algunes fortaleses que cal aprofitar. Pel que fa al problema legal al que aludia Albert Sanfeliu, el rector de la UB va fer menció al capital risk, com a bossa de diners per incentivar la transmissió. Armengol Casanovas: Els doctors a les empreses tenen diverses dificultats. Un doctor pot no estar capacitat per ajudar a l’empresa, i a més algunes de les ajudes per incorporar-les són de vegades insuficients a la pràctica. Les universitat creen empreses que xuclen totes les ajudes públiques, i a més creen convenis que també capitalitzen les ajudes. El rector de la UB va estar d’acord amb que les convocatòries per aportar doctors a les empreses tenen moltes dificutlrtas, tot i que no sempre són de caràcter administratiu, com se sol denunciar. Per altra banda, també va estar d’acord amb la opinió que hi ha sectors on sobren doctors, i d’altres on hi ha una seriosa manca. En aquest sentit, l’espai comú europeu de formació superior preveu unes titulacions específiques de tercer cicle que reduirien el flux actual cap als doctorats. Pel que fa a les empreses sorgides de la universitat a què fèia referència Armengol Casanovas, el rector de la UB va afirmar que els grups que fan competència deslleial sorgits de la Universitat ja no existeixen. Les entitats que actualment sorgeixen de la universitat no tenen privilegis més enllà d’aquesta vinculació originària.

En Josep Piqué va iniciar la seva ponència situant-nos breument en el context actual: amb un creixement al voltant del 3% de l’economia espanyola, l’opinió pública té la percepció de que tot va bé. Això comporta una situació de certa paràlisi des de la pròpia reflexió econòmica i estratègica. Si retrocedim en el temps, al 1996 quan es prengué la decisió política d’estar des del primer moment en la tercera fase de la unió econòmica i monètaria, per tal de poder complir els criteris de convergència econòmica de Maastricht, s’iniciaren tot un seguit de mesures de política econòmica, pressupostària i tributària. El cicle de prosperitat que s’obrí en aquell moment ha derivat en el que avui en dia podríem definir com una certa acomodació alhora d’afrontar els problemes i un clima poc propici per pensar en temes estructurals i a terme mig. Una dada que reflecteix molt bé el problema estructural que tenim a Catalunya és la dissociació entre el dinamisme de la demanda interna i el comportament del sector exterior (un dèficit comercial i de compte corrent elevat). Què ens ho pot explicar? El deteriorament en la balança comercial ve degut a que les nostres importacions segueixen sent altes mentre que les exportacions s’estan alentint cada cop més en part motivat a la seva composició tecnològica. En la balança per compte corrent, els dos elements de finançament històrics a Espanya, el turisme i la inversió extrangera avui en dia s’estan comportant de manera diferent: mentre que la inversió extrangera ha pràcticament desaparegut i es comença a donar el fenòmen invers -la deslocalització-, el turisme, a pesar de seguir mantenint nivells d’entrada alts, paulatinament va disminuint la seva despesa per càpita. D’altra banda, a Catalunya i a Espanya estem patint els efectes de la integració europea i de l’ampliació a l’est, els efectes de la globalització i el canvi del centre de gravetat del planeta, és a dir, la creixent periferització d’Europa. Josep Piqué també ens parlà de la competivitat a Catalunya i de la necessitat d’innovar i adquirir coneixement. Un coneixement que vagi més enllà de la informació i de les comunicacions, que s’assoleixi en una estructura en xarxa i comporti una corresponsabilitat entre els poders públics, institucions, empreses i universitats. Si abans la productivitat anava associada amb la competitivitat comercial, és a dir, un país era més competitiu en funció de la seva quota de mercat, avui en dia aquest és ja un concepte obsolet que s’ha de traduir per una visió molt més global, dinàmica i enfocada a l’ampliació dels mercats exteriors. Per a poder ser competitius avui en dia, necessitem un marc favorable, entenent per això un entorn micro i macro que facilitin el creixement de les empreses (infraestructures adequades, una estabilitat macro económica, una millor eficiència de l’estructura impositiva…). Una de les problemàtiques més acusades de Catalunya és que la nostra especialització geogràfica no és la més idònea: més del 70% del nostre comerç va dirigit a la Unió Europea, mentre que a la UE només hi va el 35% del comerç mundial. Això significa que estem especialitzats geogràficament en l’àrea desenvolupada del món que menys creix. A banda d’això, dins del nostre comerç sectorial, exceptuant la indústria de l’automòvil, l’especialització tecnològica és relativament baixa. Tenim una economia productivament especialitzada en sectors intensius en mà d’obra (turisme i construcció) i no en capital, problema al que se li pot afegir la poca despesa que es destina a la recerca i al desenvolupament. La ponència de Josep Piqué va finalitzar amb una darrer comentari que no podem obviar: la paràlisi de l’impuls reformista derivat de la manca d’estímuls exteriors i de la no percepció de crisi és un tema que ens hauria de preocupar a tots els que volem que Catalunya sigui un país clarament competitiu i encarat al futur. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents inquietuds: – El sentit que pren la construcció europea realment va ben encaminat per assolir els reptes que presenta una societat que ha de ser cada cop més competitiva? Potser no podem ser massa optimistes respecte al projecte de construcció europea, però no ens podem oblidar que per un continent que 60 anys enrera encara estava en guerra, la situació d’integració econòmica i política d’avui en dia és un pas important a tenir en compte. – Davant de la necessitat de tenir líders que vulguin assumir riscs, com entrem a movilitzar recursos humans, persones amb talent i creativitat? El problema dels recursos humans ve de tota una tradició a Espanya en que la formació professional mai ha estat vista com un element de promoció, lligat a uns estàndards educatius mínims. L’aversió al risc ve fomentada per la tendència que tenim a voler generar sempre un consens que ens garanteixi seguretat i continuitat. És un problema de valors que potser s’haurien de replantejar. – A Espanya ens manca una aposta clara per sectors claus. Què hem de fer? La inexistència de lideratge polític que faci tirar endavant R+D+I, fa que ens situem als últims llocs de la Unió Europea. Certament, podem dir que avui en dia no tenim un lideratge polític suficient que encamini aquesta problemàtica. És evident que la pressió pública i mediàtica és necessària per a que la política funcioni, i tot i així, és difícil que les actuacions superin el curt plaç perquè el cicle electoral és un factor molt decisiu. A més, avui en dia tenim un model de creixement que s’esgota molt ràpidament, unit a una acomodació del poder polític que contribueix a la creixent pèrdua de dinamisme. – Respecte a la internacionalització empresarial, les PIMEs necessiten finançament per a poder llençar-se a l’exterior. La Generalitat hi podria ajudar? Sens dubte, però no necessàriament mitjançant instruments financers que distorsionin el funcionament natural del mercat i creïn barreres a l’evolució. El més important a l’hora d’internacionalitzar-se és que les empreses trobin a l’exterior un marc jurídic favorable. – Al debat també es fa menció del món universitari, on el 95% dels professors ho són a les universitats on han estudiat (àmbit molt tancat) i de la desvalorització de la professió del polític. – Finalment, també cal admetre que hi ha hagut iniciatives empresarials molt positives al nostre país, com per exemple el sector bancari i Inditex, que no només han aconseguit ser competitives a nivell nacional sinó que han sapigut fer el salt qualitatiu a l’exterior on gaudeixen d’un bon posicionament.