Ens trobem en un moment on l’impuls econòmic dels països es confon, amb excessiva freqüència, amb una crispada competència territorial. El món en la seva globalitat, però molt especialment les societats més avançades i pròsperes, afronten una etapa per la qual molts dels ciutadans no han estat preparats. Avui molts pensadors encara estan ancorats en els aspectes associats a la fi de la modernitat dels anys 70 i inici de la postmodernitat sense donar-se compte de que la Societat del Coneixement obliga a analitzar i actuar d’altres maneres. Si bé els plantejaments emprats eren vàlids als 70 i 80, l’eclosió tecnològica, la liberalització mundial, la interdependència econòmica a escala planetària, l’evidència de la importància del capital humà com a factor determinant del progrés més enllà de les riqueses naturals (la comparació de l’evolució dels PIB en la dècada dels 90 entre països com Veneçuela i Taiwan n’és un bon exemple), la confrontació de models culturals sorgida en la dècada dels 90 i feta realitat al 2001 posen evidència que la societat del coneixement exigeix actuacions encaminades a disposar d’organitzacions capaces d’actuar, i desenvolupar-se, a nivell mundial tot disposant de la capacitat de generar els recursos requerits per garantir la generació i aplicació de nous coneixements en un context de societats i col•lectius humans que fan del progrés humà i el desenvolupament de la riquesa, per garantir la formació, l’objectiu definitiu i últim de les seves actuacions. Conseqüentment tot col•lectiu i poble que vol preservar el seu futur necessita d’organitzacions capaces de generar els recursos econòmics que garanteixen el seu desenvolupament i benestar. Una generació de riquesa que ha d’abordar-se des dels desafiaments de la societat del coneixement, és a dir des de la voluntat de posar al bell mig de l’activitat productiva, cultural i relacional el saber i el respecte requerit per la diversitat cultural en la que ha de desenvolupar la seva activitat. Organitzacions i empreses que puguin amb solvència afrontar els reptes de la globalització, la competitivitat, la recerca, la innovació, la localització/deslocalització, .., empreses que es regeixin pels valors i principis que caracteritzen els col•lectius que les han fet sorgir i desenvolupar. Empreses locals i d’abast internacional, amb centres de decisió propers és el que permet als col•lectius humans ‘existir’ a escala planetària i garantir el seu futur. L’equilibri econòmic i l’autèntica riquesa en un país o territori passa per assolir un teixit productiu múltiple, que fuig dels sectors especulatius, dotat de petites, mitjanes i grans companyies, innovadores tant si la seva activitat és tradicional o bé vanguardista. És des d’aquests plantejaments des d’on s’observa esperançadament el procés obert per Gas Natural amb Endesa. Disposar de grans empreses és important i si bé és sempre positiu per a la projecció del país que les ha esperonat –no oblidem que el que avui és Endesa, fa vint anys eren diferents empreses que es van integrar en un procés similar al que ara es proposa- i el desenvolupament econòmic, científic i social a mig i llarg termini, normalment també repercuteix positivament a curt plaç pels ciutadans que accedeixen als seus serveis tant des d’una òptica econòmica com de qualitat dels serveis. I això si l’activitat o els serveis prestats per l’empresa es desenvolupen en un marc de llibertat, de competència i de no exclusivitat, fet que sol complir-se gairebé sempre en els països, o agrupacions de països que coordinen les seves actuacions i regulacions de mercats amb rigor i submissió a la Llei. Aquest és el cas de la Unió Europea i de l’energia on la liberalització s’ha efectuat amb molta més rigorositat que en altres àmbits on es pateixen posicions dominants i falques al progrés i la competitivitat. Des de la societat civil ens preguntem per què totes les espurnes que ara es llencen van cap al debat territorial. No van manifestar-se mai en contra dels processos de concentració amb direcció inversa, que són, d’altra banda, els que sovintegen més en els últims vint anys. Parlem en positiu, impulsem l’equilibri i el desenvolupament dels territoris, cadascú aprofitant bé les seves oportunitats. Què té de dolent crear una empresa emblemàtica a nivell mundial, amb la millor capacitat per competir, i que sorgirà de la fusió de dues empreses que estan ubicades en comunitats diferents de l’Estat Espanyol? Doncs no tindrà cap inconvenient, si això és el que volen els seus accionistes i a més no s’oposa a la competència ni als drets dels consumidors. Els ciutadans de Catalunya com a col•lectiu humà que és i es sent amb signes d’identitat propis i no excipients en el si de l’Estat Espanyol, tenen la voluntat d’existir i projectar la seva imatge i tarannà a nivell mundial, i això en el segle XXI es fa amb empreses capaces de competir en mercats globals. Tot generant a la vegada les organitzacions que permetin aquest fet i el seu desenvolupament en el si de la societat del coneixement. Els governants han d’entendre que l’equilibri, també l’econòmic i empresarial, és la base de la llibertat i comporta un requisit imprescindible per conviure sense el qual el poble català no podrà trobar el seu lloc harmònic dintre de l’Estat. Conseqüentment vertebrar la generació d’una gran empresa, amb independència d’on acabi ubicada la seva seu, no és només una bona noticia si no que es mereix tot el respecte per part dels polítics. També hem de vetllar per a que les actuacions encetades per fer-la possible puguin treballar des de la independència empresarial i el rigor professional que mereixen els accionistes i treballadors. En aquest cas i com sempre la independència i el respecte dels tres pilars que constitueixen tota societat: l’Administració, les empreses i la Societat Civil és cabdal. Cal doncs actuar en conseqüència. Antoni Garrell President del Cercle per al Coneixement Rodolfo Fernández Vocal de la Junta Directiva del Cercle i Coordinador de l’Àmbit Aplicació del coneixement i empresa