No fa gaire he assistit a una reunió/tertúlia on s’ha parlat abundantment de periodisme digital, de la seva naturalesa i condició, dels seus avantatges i misèries, del seu dia a dia i de la seva supervivència en aquest context inestable i precari que és l’actual Internet (1). No puc deixar de pensar en alguns arguments que han sorgit en aquesta reunió ni en d’altres que només s’hi han apuntat, que només han quedat subtilment insinuats darrera d’algunes paraules i pensaments… Amb el vostre permís, en compartiré alguns en aquesta columneta (2). I. Un preàmbul d’arguments habituals, amb un toc escèptic Com no podia ser d’una altra manera, i atès que encara estem en període d’evangelització digital, s’han dedicat un bon grapat de minuts i arguments a destacar les característiques innovadores i positives que el factor digital ha aportat al periodisme. Gairebé totes aquestes millores s’expliquen d’una forma instrumental, quan no econòmica. Així, per exemple, l’argument del cost econòmic, és evident: no només és més barat posar en marxa un mitjà digital, sinó que a més té un llindar de limitacions més difós, més abstracte i que el converteixen en potencialment global. Aquesta afirmació, que pot ser més o menys tramposa (aquest mateix escrit, per exemple, també té un abast potencialment global), té una contrapartida menys aparatosa però alhora, probablement, més interessant: fer-ho més barat ho fa més accessible i permet posar en joc noves veus i nous mitjans, amb una exigència de recursos inferior. Pel bé de la pluralitat i de l’eixamplament de possibles emissors i creadors d’informació, aquest fet és objectivament positiu. O almenys, ho sembla. D’altres arguments més aviat instrumentals tampoc són sorprenents i menys encara novedosos: el mitjà digital permet una acció comunicativa molt més ràpida i, per tant, pot complir el seu objectiu informatiu més ràpidament que qualsevol competidor en suport paper. A més, la rapidesa en l’emissió i l’enviament de la informació no ha tocat sostre en els actuals mitjans digitals, sinó més aviat al contrari: s’ha obert una veda en la funció informativa-comunicativa del periodisme que està obrint constantment noves fronteres: del periòdic digital, al butlletí informatiu, al resum de notícies, al lectors de RSS, als enviaments de titulars a mòbils i PDAs… La carrera de la velocitat informativa només té una meta previsible: la immediatesa. Però també té una víctima inqüestionable: la qualitat. Deixem aquest argument per després, però. Un altre dels grans i evidents avantatges dels mitjans informatius digitals és la seva interactivitat. En diversos graus i amb diferents tamisos, un dels grans atractius de la publicació digital de la informació és què és tecnològicament senzill generar i fomentar la rèplica, la crítica, la reflexió i el comentari. La interactivitat és una de les formes més potents de penetració de la informació i de generació de coneixement. A més, converteix qualsevol mitjà en la mena de petita àgora electrònica de debat i diàleg que va fer somiar a més d’un dels primers apòstols d’Internet. És obvi que la realitat no acaba de ser tant idíl·lica, però el que com a mínim és difícilment qüestionable és que estem parlant d’un mitjà comunicatiu que ho fa teòricament possible. Altres avantatges de tipus instrumental i econòmic us els estalvio perquè probablement estiguin ja massa llegits i escoltats. II. Ombres D’altra banda, també hi ha un seguit de crítiques i zones fosques del periodisme digital que han estat subratllats en diverses ocasions i que no és aquest el lloc ni l’hora per a tractar-los. Exemplar -i especialment absurd, per cert-, trobo, és l’argument que diu que els mitjans digitals tenen encara (sic) una manca de credibilitat. Exposant-ho de forma més extensa, l’afirmació sol prendre la forma següent: “són tants els mitjans digitals i és tan fàcil muntar-ne un (sic, sic), que avui en dia qualsevol es posa a escriure a internet i un ja no sap de què refiar-se’n.” També en moltes ocasions s’ha dit i escrit que es tracta d’un format que és incòmode, que no invita a la lectura i que això condiciona el seu contingut i el seu impacte, que mai no podran competir amb el tacte del paper del diari, que en moltes ocasions només són la versió digital i reduïda dels periòdics de debò, etc. Aquests raonaments, no obstant, potser per les vegades que els he vist repetits, no em preocupen. Tampoc me’ls crec gaire, tot sigui dit. Avui em neguitejava una altra cosa… Aquella carrera cap a la instantaneitat i la immediatesa que us comentava fa un moment també porta implícit un canvi (o una evolució) del format i de la retòrica de la notícia. De la forma en què s’elabora i es concep. I de la manera amb la què, com a usuaris del periodisme, els ciutadans ens informem. En el seu decurs, en la recerca de la celeritat i l’efectivitat de l’impacte mediàtic (que no informatiu), les notícies han anat abreujant-se, condensant-se. Els titulars s’han fet més directes, buscant la sorpresa, l’arqueig de les celles, l’exclamació, captar l’atenció del lector. El desenvolupament de la notícia ja no vol l’anàlisi, perquè no se’l pot permetre. El mateix passa en la interpretació dels experts o en la documentació de les notícies. Per tres raons: (1) perquè no hi ha temps d’elaborar-la; (2) perquè la retòrica del mitjà no l’afavoreix; i (3) perquè l’estructura tècnica del mitjà tampoc l’afavoreix. Aquest camí continua cap a l’enviament de titulars, cap a la sintetització màxima de la notícia, cap a la seva conversió en un telegrama o en un SMS. He evitat deliberadament una argumentació que sol aparèixer en aquest punt. És la que diu “la gent ja no ho vol, això“, referint-se a una elaboració més analítica, més documentada o amb més expertesa. L’he evitat perquè no m’ho crec, perquè trobarem milers d’exemples que demostren el contrari i per la intencionalitat tendenciosa i embrutidora que s’amaga darrera d’aquest al·legat en favor de la ignorància amb la pobra excusa de què la gent ja no té temps. Que el que la gent vol és un titular, un avís, una frase, una alerta en temps real… i que d’entre totes les que pugui rebre, llegir o escoltar, acabarà quedant-se amb la més cridanera, la més notòria i, gairebé inevitablement, la més esperpèntica. Perquè la manera més fàcil i més ràpida de trobar aquesta frase impactant sovint no és la que realment resumeix i sintetitza alguna cosa que ha passat, sinó la que resulta més efectiva per a aquesta competició per l’atenció, contrarrellotge i contra la longitud del titular. L’afirmació fora de context, la declaració airada, la crítica cap a alguna cosa o alguna persona, la frase feta, el titular. III. Contaminació cinètica És aquí on miro més enllà del periodisme digital i del periodisme en l’era digital i trobo paral·lelismes que em resulten preocupants. Els veig en un percentatge cada cop major de la graella televisiva, ocupada per programes d’entreteniment que, casualment, també s’etiqueten de periodisme, ja sigui esportiu, ja sigui del cor, ja sigui de barreges i evolucions de tots dos. S’aprecien també en la vida política d’arreu, convertida en un creuament de desqualificacions. I ho trobarem, si afinem bé la vista, en tota mena de mitjans informatius i, per encomanament i retroalimentació, a la majoria de les converses casuals, de bar, de tertúlia, etc. Una batalla de titulars-SMS, més abundants, més freqüents, més ubiquus, més ràpids, més curts, més cridaners… En realitat, aquest ritme no és, en absolut, exclusiu del periodisme, ni dels mitjans de comunicació. Virilio parlava d’una societat contemporània contaminada per la velocitat i potser no s’equivocava tant com ell mateix voldria. Si a aquesta contaminació cinètica s’hi afegeix l’evolució del format i el canvi de la retòrica, que tant vinculades hi estan, trobarem que el que es transmet i del que la gent està realment informada és d’un seguit de fets culebronescos, de notícies que no són notícia però que s’hi converteixen per obra i gràcia d’una inèrcia i un context informatiu, social i cultural que ho promou o que, com a mínim, no sap com contrarestar-los. Potser la progressiva anonimització de la vida quotidiana i el trencament de les xarxes socials tradicionals de què tant s’ha parlat des de la sociologia i l’antropologia ha generat o ha afavorit la creació d’unes altres xarxes socials virtuals, a la manera d’una família bradburiana, que a manca de xerrades sobre la família pròpia i xismorreijos sobre el veïnat, s’han convertit en factor comú i en contingut i excusa de cohesió cultural. Sigui com sigui, el que resulta inquietant és que aquest format de notícies que no són notícia ha anat colonitzant espais informatius, ocupant una part cada cop més important dels mitjans de comunicació i abastant totes les temàtiques i seccions informatives. L’exemple proper i nostre de la proposta de nou Estatut és paradigmàtic: pràcticament cap ciutadà l’ha llegit i no obstant, tots sabem perfectament què n’opina cadascun dels polítics. Sobre el què ens informem (o se’ns informa) és sobre els creuaments de declaracions, sobre titulars, sobre frases altisonants i relliscades retòriques, etc. Davant d’aquesta salsarosització de la notícia i dels mitjans informatius, potser no n’hi ha prou amb la reclamació d’alguna mena de compromís ètic dels mitjans, cosa que ja es fa sovint, amb escassos resultats, més enllà de campanyes mediàtiques que puguin generar titulars. Potser és el ritme propi de la nostra cultura i de la nostra societat. IV. Salsa rosa i societat del coneixement (una frase que mai hagués sospitat que escriuria) No obstant, alhora, quan parlem de societat del coneixement, els valors i les pràctiques a les què apel·lem passen per la reflexió, per l’adquisició d’informacions documentades i de qualitat, per la interactivitat i la participació… per paràmetres molt oposats a aquestes pràctiques que he esbossat a les línies anteriors. I en aquesta pretesa, projectada i demandada societat del coneixement el periodisme i la informació digital hi han de jugar un paper protagonista. I és que alhora que una vessant del periodisme digital està participant d’aquesta banalització de la informació i salsarosització de la notícia, altres com els weblogs i la multiplicació dels espais web d’informació especialitzada, en són l’exemple contrari i, potser, part del remei. Els espais digitals ens permet d’altres avantatges, a més de la ubiquïtat i la immediates: també ens permet l’extensió, la hiperdocumentació, l’elaboració col·lectiva, la interactivitat i un llarg etcètera de característiques que tot just estem començant a descobrir. En aquestes contradiccions deixo aquests comentaris i reflexions, tot sospitant, però, que tot i que alguns mitjans digitals i algunes formes de periodisme digital estiguin col·laborant en la salsarosització de la societat, precisament serà als mitjans digitals on trobarem les millors i majors alternatives a aquestes dinàmiques. —– NOTES: (1). Els arguments que s’han utilitzat en aquestes línies procedeixen, en bona part, dels diferents assistents a aquesta reunió, de manera que poca originalitat me n’atribueixo. No obstant, les opinions i l’abús del neologisme sí que han estat en bona part culpa meva. (2). Aquest article s’ha publicat alhora aquí, com a reflexió del Cercle, i a l’Observatori per a la CiberSocietat (http://www.cibersociedad.net) com a Article de Divulgació.

La Societat del Coneixement, aquella que fonamenta el progrés econòmic i social en el talent de les persones i conseqüentment en l’avenç científic i tecnològic, requereix fonamentalment de persones amb els màxims nivells formacionals possibles. Una formació recolzada amb un procés d’aprenentatge que hauria de buscar la simbiosi entre les actituds arrelades en la pluralitat, l’esforç, la diversitat, la solidaritat i el respecte, i les aptituds basades en els coneixements abstractes i instrumentals. En el diversos documents del Cercle per al Coneixement es defineix amb precisió que la formació és un dels quatre reptes a afrontar per consolidar la Societat del Coneixement tot garantint el futur en les societats pròsperes com és el cas de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Sorprèn que l’administració i la societat en general no actuïn amb energia per afrontar l’enorme fracàs escolar que presenta el nostre sistema educatiu. Un fracàs que condueix a l’exclusió laboral, a la marginació, a la intolerància i la confrontació. Hom no pot ignorar que si els problemes crònics del sistema educatiu, avui per avui, encarà no incideixen significativament en la inserció dels joves al sistema productiu, i a l’exclusió del més grans, és com a conseqüència de que encara es mantenen uns percentatges elevats de llocs de treball on el nivell de coneixements requerits no és gaire alt. Aquest fet explica també els problemes d’adequació de les empreses al nou sistema de generació de valor en un context de liberalització econòmica mundial, perquè una gran part del teixit productiu no basa la seva competència en la innovació i el talent de les persones. El fracàs escolar i les inadequades polítiques formatives han quedat paleses públicament en els diversos informes internacionals publicats. Si l’informe PISA ja alertava sobre el baix nivell de preparació dels nostres joves; l’últim informe de la Unió ens situa a la cua d’Europa en quant a èxits del sistema. Unes posicions que no sols s’expliquen per els gairebé 5.000€ que Espanya dedica per alumne/any en front dels més de 6.000€ invertits en els països capdavanters, sinó també en la manca d’estabilitat del model educatiu, com s’evidencia en els canvis del mateix en funció del partit polític que governa a Madrid. Catalunya i l’Estat no es poden permetre les elevades i preocupants xifres de fracàs escolar, ens cal tractar l’educació com a política d’Estat, tot efectuant les reformes requerides en el si d’un gran pacte per l’educació que garanteixi la seva estabilitat més enllà de qui governi. Un pacte que ha de permetre una estabilitat i qualitat com la del sistema finlandès que des de la seva implantació al 1970 ha possibilitat les més elevades cotes d’encert, i a la vegada implanti uns programes adequats als nous desafiaments de l’economia i la societat del coneixement. Uns programes, acompanyats dels materials de simulació i assistència escaients, que han de permetre conèixer 3 o 4 idiomes abans dels 12 anys, potenciar les matèries humanistes com la filosofia, la literatura i la història com a vehiculadors del pensament i les actituds, tot garantint el màxim nivell en les matemàtiques, i possibilitant a cada alumne assolir el màxim nivell possible d’acord a les seves capacitats. Uns desafiaments sols possibles si s’acompanyen dels plans de formació dels professionals educatius en concordància amb les noves problemàtiques de polítiques per incorporar el reconeixement social a la tasca investigadora i pedagògica, contraprestacions econòmiques similars al de les professions més reconegudes, i de processos d’evolució permanent del professorat sabent que el futur es guanya dia a dia i no sols amb la defensa d’un projecte i uns coneixements front un tribunal al inici de l’activitat acadèmica. Lina Zulueta Fernández Sòcia del Cercle per al Coneixement – Àmbit d’Educació i desenvolupament social.