La necessitat de regeneració de la vida política Abstract / Informació Posicionament del Cercle sobre la necessitat actual de regenerar la vida política, per tal de facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania. Aquests són els elements bàsics de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el millor sistema pel govern dels col·lectius humans. El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. …….. click article….>>> . Societat del Coneixement: i el nou Estatut de Catalunya Abstract / Informació Aquest document fou elaborat a l’octubre de 2004 per una comissió ad hoc del Cercle, i presentat per Antoni Farrés en la sessió preparatòria sobre l’Estatut i la Societat del Coneixement, a petició del conseller Joan Saura. Posteriorment fou lliurat per el president del Cercle a líders dels partits polítics catalans i a membres de la ponència parlamentària de redacció de l’Estatut. L’objectiu del document era reflexionar sobre aspectes a considerar en l’Estatut en funció d’afrontar els reptes de les societats pròsperes en el si de la societat del coneixement. …….. click article….>>> .

Fa un mes es va presentar al Ministeri de Ciència i Innovació l’informe Dades i Xifres del Sistema Universitari 2008/2009, document que anualment mostra una instantània de la Universitat espanyola i algunes dades de la seva evolució. També permet comparar la Universitat espanyola amb la d’altres països. Sens dubte és positiu veure que l’educació superior espanyola arriba a àmplies capes de la població, però això es veu entelat per l’escàs finançament públic per estudiant, inferior a la de la mitjana de l’OCDE i molt per sota de la que tenen els països europeus de referència. Encara que no es derivi del document, el pitjor de la Universitat espanyola són el llarg temps de permanència dels estudiants a la Universitat i el seu abandonament. Aquestes dades suggereixen que si els recursos dedicats a la Universitat – tot i que només sigui l’insuficient 0,90% del PIB – s’apliquessin a un sistema eficaç, la despesa per estudiant creixeria notablement, amb la qual cosa els recursos que es malgasten pel baix rendiment i l’abandonament dels estudiants permetrien que els estudiants es graduessin amb millor formació. Obviant els problemes interns de funcionament de la Universitat, que n’hi ha, hem de preguntar la raó d’aquest baix rendiment. Una de les explicacions, pel que fa als estudiants, es troba en el binomi cost de la matrícula – ajudes i beques, combinat amb les normes de permanència dels estudiants a la Universitat. Espanya està entre els països de l’OCDE que tenen les matrícules a un preu relativament baix i un sistema de beques i ajudes poc desenvolupat. Encara que, en teoria, el baix cost de la matrícula probablement no sigui una barrera per accedir a l’ensenyament, la poca quantitat de beques, moltes d’elles destinades només a pagar la matrícula, i el seu import escàs fan que l’estudiant que necessita diners per mantenir – o aportar a la seva família no pugui estudiar o dedicar-se plenament a això. Entre els candidats a entrar a la Universitat estan aquelles persones amb recursos suficients per suportar el cost de la matrícula sense necessitat de treballar, els que tenen dificultats per pagar la matrícula i precisen diners per a les seves despeses diàries, i els que han de rebre un salari, encara que sigui modest, per al sosteniment familiar. En el segon cas, la matrícula pot ser una dificultat i les beques actuals, per als que les aconsegueixen, poden ser una ajuda, però la situació més greu es troba en el tercer cas. El problema per a ells no és només la matrícula sinó el no disposar de recursos per subsistir. En aquestes circumstàncies estan els estudiants que compaginen algun tipus de treball amb l’estudi i que difícilment podran tenir bon rendiment acadèmic, graduar-se en el temps previst o, fins i tot, acabar la seva carrera. El sistema espanyol és socialment injust al no garantir ni la igualtat d’oportunitats ni l’equitat, característiques que permeten que qualsevol estudiant que ho requereixi tingui una beca suficient per sufragar la matrícula – sigui quin sigui el seu import -, i que permeti mantenir i contribuir, si és necessari, amb els ingressos familiars. És natural que un sistema d’aquestes característiques ha de tenir en compte el rendiment acadèmic. Així, els estudiants que no superin els crèdits matriculats han de veure reduïda o no renovada la beca i, alhora, les normes de permanència han d’evitar que els que no aprovin es vagin perpetuant a les universitats i que abandonin després de múltiples repeticions de les assignatures amb la consegüent pèrdua de temps i ús ineficaç dels recursos públics. El problema s’agreuja amb l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior. El model adoptat demanda més recursos i una dedicació a l’estudi més gran, a temps complet, i això, llevat que es pretengui que els estudiants amb menys possibilitats econòmiques no estudiïn o triguin més del doble de temps en graduar-se, s’ha de resoldre mitjançant un sistema de beques just i suficient, però també amb rigor per part de les universitats per evitar que els recursos públics es malgastin amb persones que van a la Universitat a passar el dia. Una millora en el sistema de beques permetria alliberar recursos humans i materials que podrien dedicar a millorar l’aplicació del Pla Bolonya i la formació dels estudiants. Espanya, segons dades de l’OCDE referides al 2005, només dedicava el 0,08% del PIB a beques i ajudes a l’ensenyament universitari, la mitjana de l’OCDE era del 0,25%. És evident que el Govern ha de fer un esforç econòmic per crear en pocs anys un sistema de beques i ajudes com a mínim equivalent en recursos a la mitjana de l’OCDE i que arribi als estudiants de grau i per a aquells per als quals el màster sigui imprescindible per exercir la professió o per realitzar la seva tesi doctoral. S’ha de fer sense pèrdua de temps. El Govern ha de posar els mitjans econòmics necessaris. Ja ha donat un pas, han de seguir altres. El futur i l’equitat del sistema social de l’Estat estan en joc. Traducció de l’article escrit per l’Enric I. Canela, Sobre las becas, publicat al diari El País el 9 de febrer de 2009

Publicat a ‘el pais’ edició del 23 de gener de 2009, Clic aquí. Reflexionant sobre l’escenari econòmic pel 2009 presentat pel Ministre Solves la passada setmana, radicalment diferent al que dibuixen els pressupostos aprovats recentment: decreixement del PIB per sobre del 1,5%, dèficit del 5,8%, superant en 2,8 punts el permès per la Comissió Europea, i tassa d’atur aproximant-se al 15,9%, una xifra que en segons diversos estudis pot superar-se arribant al 4 milions d’aturats si no s’adopten de forma urgent les reformes estructurals requerides per garantir el manteniment de l’ocupació i recolzar les activitats de les empreses exportadores en especial las industrials, vaig recordar un informe conegut al desembre passat publicat per l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, el qual situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. El creixement del nombre de llocs qualificats, independentment de la crisis econòmica que ens afecta, és una noticia que sols pot sorprendre, o esser menyspreada, per aquells que són nostàlgics del proteccionisme, l’aïllament i la confrontació entre països. Per la resta, és la reafirmació que el futur pasa per l’ús intensiu del progrés científic, tecnològic i del disseny en el si d’escenaris oberts i d’intercanvi lliure del coneixement. La xifra és sols una constatació de les potencialitats existents si sabem aprofitar les oportunitats. Es poc dubtar de la precisió dels models matemàtics emprats pels autors de l’informe, especialment en un moment en que el mon es mou en la permanent incertesa quant a tendències i canvis arrelats en els nous paradigmes associats a la globalització, en el si de la liberalització comercial i del coneixement, en les potencialitats de la comunicació en temps real, i amb el creixement de conductes mimètiques sense diferenciació de races, cultures o ubicació geogràfica. Però essent legítim dubtar de la idoneïtat en l’elecció de les variables i les equacions matemàtiques emprades, al igual que de la seva infal•libilitat al no reflectir la complexitat del nou sistema mundial en construcció; ningú pot negar que el model econòmic al que ens endinsem es recolza tant en la transmissió rapida d’informació, trencant el binomi espai temps, com en usar el coneixement per elaborar productes i serveis cada cop més complexos tot buscant la productivitat i la competitivitat fonamenta en l’eficiència i la eficàcia, i la no malversació de recursos que dificulta el present e hipoteca el futur. No es té que menysvalorar el potencial dels cent milions de llocs de treball a crear en la Unió europea, un espai sense fronteres on la ubicació dels processos productius s’efectua amb criteris de productivitat i competitivitat, en marcs legals atractius per la captació i retenció d’iniciatives empresarials, i amb gent formada en els coneixements i actituds requerides al nous model. Que el nostre país sigui el destinatari d’aquest llocs de treball qualificats, i permeti reduir l’atur i retribuir l’activitat professional amb salaris escaients, depèn de tots nosaltres, però fonamentalment de que les administracions ajustin les reglamentacions laborals i fiscals a les noves exigències que faciliten la creació i el manteniment dels llocs de treball a les empreses, i de la disponibilitat de recursos financers i de capital risc; i també de disposar de politiques formatives enfocades tant a l’ensenyament superior i professional, com a la formació ocupacional, el repte cabdal és canviar el nivell de formació de la gent per garantir la seva ocupabiilidad, el que comporta aprofitar els períodes d’atur per formar-se, podríem dir que el subsidi d’atur és per estudiar i potenciar l’ocupabilitat. Formació dels treballadors; sistemes eductius potents i eficients; marcs laborals àgils; politiques fiscals modernes, processos respectuosos amb el medi ambient i als requeriments globals; disponibilitat de recursos financers ajustats a les exigències de la operativitat, al R+D+i i la internacionalització de les iniciatives empresarials; i apostes decidides per aplicar els resultats de la recerca al procés productiu, són desafiaments que no podem ignorar ja que d’ells depèn generar ocupació i sortir preparats per gaudir del període de prosperitat que ens espera quant la crisis s’esvaeixi. Antoni Garrell i Guiu Barcelona 18 de gener de 2009.

L’Estat espanyol està immergit en una profunda crisi econòmica de greus efectes a mig termini. Com és ben conegut, la crisi té raons financeres, comunes a la resta dels països desenvolupats, i altres més específiques de l’Estat espanyol com són la crisi de la construcció i la baixa productivitat. A Catalunya el problema podria ser més greu, ja que el nostre és un país en el que la indústria té un pes específic significatiu, però, malauradament, predomina la indústria manufacturera i de baix valor afegit. Catalunya no ha sabut fer la necessària transformació cap a l’economia del coneixement cosa que inevitablement impedirà el redreçament econòmic d’una part important de les empreses. Lligat a això, cal fer menció a què fa uns dies es va celebrar a Barcelona el Fòrum de la Bioregió amb més de 500 assistents. Una important representació del sector biotecnològica català que va estar recolzat per una significativa representació política. El seu president, Manel Balcells, va dir que en aquests moments de crisi, la biotecnologia pot donar una resposta molt necessària a l’economia del nostre país i també a la millora de la qualitat de vida de les persones. La biotecnologia mundial està liderada per EUA, Canadà i Alemanya i podem veure com el sector biotecnològic ha irromput amb força a regions com Ýndia, Finlàndia, Israel, Brasil, Escòcia, Ontàrio, on cada vegada més són una peça important de la seva economia. És evident que els sectors biotecnològics són diferents en uns i altres països i que el desenvolupament que es podria efectuar a Catalunya és diferent del que poden tenir països com ara Brasil, però la recerca que es fa a casa nostra i l’estructura empresarial que tenim permeten fer pensar que si s’adopten les estratègies públiques adequades i les empreses s’obren a aquesta oportunitat les possibilitats econòmiques són grans. Catalunya té moltes possibilitats d’èxit en l’àmbit de la Biotecnologia vermella o sanitària en el diagnòstic molecular i el pronòstic de malalties, en la creació nous fàrmacs, en les teràpies regeneratives i en la teràpia gènica. Amb tot això no és obstacle per a què camps que s’insereixen en la Biotecnologia verda o agroalimentària, la Biotecnologia blanca o industrial, la Biotecnologia blava o marina, o la biotecnologia grisa en la protecció del medi ambient. No voldria, però, deixar d’esmentar un sector que, depenent de l’origen de les primeres matèries, pot estar classificat en un o altre àmbit de la biotecnologia. El camp de l’alimentació funcional, el dels nutracèutics i els dels cosmacèutics: Salut per l’alimentació i el tractament corporal. Catalunya té un sector farmacèutic relativament eficaç, té indústria alimentària, i de cosmètica. L’administració i l’empresa catalanes haurien de reflexionar per tal que l’aposta fos clara i decidida. Perdre un altre tren ens ho posaria molt difícil per poder estar algun dia entre els països líders d l’economia del coneixement. Article publicat a l’edició número 112 del Món Empresarial