La “memètica” és un costructe doctrinal que ja té tres dècades i que està buscant el seu reconeixement com a àrea del coneixement científic. Cal saber al menys que la memètica es a l’evolució cultural el que la genètica es a la evolució biològica. Així mateix el “meme” es a la memètica el que el “gen” es a la genètica. La diferència, tanmateix, és que el meme com a replicador d’informació encara no se li ha pogut trobar un substrat material o funcional, en tan que fa cinquanta anys que Watson i Crick varen assignar el ADN com a substrat químic de la informació transferible de l’herència biològica. La memètica és encara doncs un camp del pensament al que li manquen consolidacions materials, malgrat que comença a mostrar-se com a molt fèrtil en la construcció d’hipòtesis en l’àmbit dels canvis culturals. Recentment, Augner (“El meme eléctrico: una teoría sobre como pensamos”, Paidos 2004 ) estudia el problema i en fa una interessant analogia amb els virus informàtics abans d’analitzar la memètica des de la perspectiva de les neurociències, i considera les similituds amb el parasitisme que ambdós, memes i virus informàtics, poden representar per l’hoste interactor del sistema (informàtic o social). Fins ara, trobàvem a faltar una teoria general que intentés explicar els canvis culturals. La memètica en la seva aplicació a l’evolucionisme cultural ens dóna una primera aproximació que, encara que de moment sigui incompleta, amb la suggerent similitut amb els virus informàtics, potents replicadors que parasiten els seus interactors. El segon mil·leni de la nostra era s’ha acabat mostrant una tendència d’implantació a l’alça d’un tret cultural antropològicament molt avançat: la DEMOCRACIA. La democràcia és una manifestació cultural complexa relativament recent que es manifesta en menys d’una quarta part de la població mundial però que ha anat creixent amb alts i baixos i amb imperfeccions en els darrers 50 anys, després de la darrera hecatombe bèlica en la que va enderrocar-se un del dos grans dogmes del totalitarisme del segle XX (el feixisme). L’altre va implosionar desprès d’un desgast econòmic no cruent al colapsar-se el socialisme real de la Unió Soviètica i el seus satèl·lits. Què podem entreveure en la fase evolutiva amb què ens trobem al començament d’aquest tercer mil·lenni? Estem ja segurs de que l’evolució cultural segueix una direcció que ens porta irreversiblement cap a l’hegemonia de la democràcia? Fins al 11 de setembre del 2001 així ho semblava, desprès del 11 de març del 2004 podem començar a tenir-ne seriosos dubtes. Aquests dubtes no es nodreixen tan de la creença en la capacitat del “nihilisme actiu” del fonamentalisme islàmic que ara per ara sembla ser el gran perill, si no mes aviat per el “nihilisme passiu” que rau en els àmbits de la cultura democràtica occidental. Un nihilisme que no s’autoimmola en atemptats sinó que com a màxim s’exterioritza en manifestacions “anti”. Cadascú pot posar-hi el substantiu que vulgui i avui en dia no serà difícil trobar l’explicitació del fenomen agregatiu “anti”. De fet un dels més antics i clarament derivats del període “comunista” és el que s’oposa al capitalisme, l’anticapitalisme. Un fenòmen amb més d’un segle d’antiguitat que no perd clientela. Un fenomen comprensible quan el capitalisme en els seus orígens fou “pur i dur”, salvatge. Un capitalisme però que va anar evolucionant des del pillatge i l’esclavisme a les conductes normativitzades i regulades que han fet possible una economia de mercat basada en l’acumulació/reinversió d’excedents i en la llei socialment consensuada. El desig de posseir i l’afany de lucre no tenen res a veure amb el capitalisme sinó amb la condició humana, de fet son trets pre-capitalistes que s’han donat a tot arreu i en tots els temps. En tot cas el capitalisme s’hauria de relacionar més aviat amb la moderació d’aquest impuls irracional (M. Weber. La ética protestante y el espiritu del capitalismo, Alianza 2003). Entre tots els pobles “antis” esmentem el del capitalisme per el fet que democràcia fins avui ens sembla que va lligada a capitalisme i és en funció dels “paràsits culturals” que infecten les democràcies que ens sembla important buscar aquí el nihilisme passiu que debilita occident i el posa a risc, molt més que el nihilisme actiu expressat en forma de terrorisme. Per què si bé no ens és possible trobar democràcia fora del capitalisme, aquest no porta inevitablement a la democràcia. Recordem que dues potencies com Alemanya i Japó varen haber de ser conduïdes a la democràcia per la força de les armes, que Rusia encara està molt lluny de ser-ho, per no esmentar països exuberants de capital com Aràbia que no mostra cap intenció de voler-ne ser o la mateixa Xina que s’està industrialitzant a gran velocitat però sense donar senyals de cap mena en aquest sentit. Ens sembla que “l’anticapitalisme” és un meme que no tan sols es replica i s’extén eficaçment en l’entorn cultural no-democràtic, sinó que parasita i es reprodueix molt eficientment juntament amb la cultura democràtica associant-se amb moltes, sinó totes, les altres posicions “anti”. Si els memes “anti” mostren una capacitat replicadora superior i en competència als memes dels valors democràtics, que comporten actituds no excloents dels memes “anti”, s’arribarà a que aquests siguin dominants i el “nihilisme passiu” sigui un tret indisociable de les democràcies facilitant la seva extinció per rendició davant el “nihilisme actiu” representat avui per el fenomen terrorista. Potser Glucksman (Occidente contra Occidente, Taurus 2004) no arriba a aquesta conclusió encara, però ens en fa un magnífic anàlisi.

La signatura electrònica és matèria discutida en la societat del coneixement. Bona part de la població i de les empreses no són capaces de trobar la veritable utilitat a aquest invent, ja sigui basat en criptografia o en components biomètrics. Quedant-nos en un esquema criptogràfic, que és ara per ara el més extès i econòmic, la signatura electrònica té enormes utilitats per l’autentificació dels documents electrònics, missatges de dades, i de identificació del signatari i de integritat del document electrònic. No cal parlar tant de firma, ja que aquesta és prou segura si contem amb la certificació de prestadors de serveis de certificació que emetin els anomenats certificats reconeguts, sinó més aviat que cal aprofundir en el concepte de document electrònic i en les seves utilitats, doncs és el document electrònic, com a missatge de dades que es transmet per les xarxes de telecomunicacions, el que realment dóna una utilitat pràctica a les relacions empresarials. És per aquest motiu que no n’hi ha prou amb l´extensió de la signatura digital a l´àmbit de la relació entre el ciutadà i l´Administració Pública, encara que evidentment es molt útil. El que realment cal és extendre la seguretat jurídica i tècnica que ofereix la signatura electrònica al comerç electrònic entre empreses, entre professionals, entre empreses i consumidors i entre els operadors jurídics. És a dir, la solvència econòmica i garantia tècnica que ofereix la signatura electrònica és molt elevada, especialment en el cas de l’anomenada per la Llei 59/2003 “firma electrònica reconocida” –és la que està basada en un certificat reconegut i generada mitjançant un dispositiu segur de creació de firma-. És per això que l´abaratiment de costos de transacció, comunicació, intervencions formals, entre d´altres, hauria d´arribar a les empreses sense més espera, guanyant així competitivitat a nivell internacional. De moment això no s´ha produït. En realitat la Llei de firma electrònica reconeix que el document signat digitalment amb la “firma electrónica reconocida” té plens efectes en judici, equiparant-lo al document públic. Qüestió aquesta encertada si considerem que hi ha documents públics en paper més fàcils de falsificar en la pràctica que una signatura electrònica reconeguda. Ens preguntem doncs per què aquest reconeixement a nivell judicial, com també a nivell de determinades Administracions Públiques, no s´exten definitivament a tots els àmbits de la vida jurídica i econòmica, amb l´ànim d´abaratir costos a les empreses i guanyar en agilitat i competitivitat.

1. Des de la perspectiva de l’universal hi ha temps històrics diversos en el conjunt del món i en cada una de les seves parts1. El “temps nòmada” es regeix per la set dels camells i fora d’aquesta circumstància no hi ha cap altra pressa. El “temps agrari” incorpora el ritme de les estacions que assenyalen quan toca sembrar i quan recol·lectar. Si parlem del temps industrial hem de parlar del rellotge que marca el que toca fer i les hores de treball o de lleure, com Charlot retrata en Temps Moderns. A l’extrem de tot, el rellotge ens diu fins i tot quan toca fer l’amor. Es allò del “dodo”, “metro”, “boulot” del Maig 68. I ara en la globalització hem portat el temps insalvable de les distàncies al temps simple del clik del ratolí o el teclejar constant del mòbil. Tot ho volem per ara, ja, immediatament, amb l’exigència d’un maneig i d’un ús del temps al que encara no estem adaptats; com no varen estar-ho molts pagesos i durant molts anys, a la entrada a la vida urbana i industrial. Com diu Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística, la història de la nostra supervivència com a espècie, no és altra història que la de l’adaptació, i…..fins ara la humanitat se n’ha anant sortint. Què ens passa a cadascú de nosaltres amb el nostre propi temps? Sabem en quin vivim o en quin volem viure en relació a les nostres activitats? Tenim les eines per adaptar-nos al que volem fer o hem de fer? o no tenim temps per saber que volem o estem fent? potser ens trobem lligats a un temps que no desitgem? Ens serveix desitjar el temps nòmada mesurat per la set dels camells, per resoldre els problemes socials complexos que avui tenim com el de la immigració? o usar el temps agrari per resoldre les deslocalitzacions de la producció i la competitivitat internacionals d’ara? Quan parlem entre nosaltres, hem establert en quina clau de temps usem per tal de poder-nos entendre? Una opinió-proposta: Hem de posar-nos d’acord amb el codi de llenguatge que emprem com a primer pas per saber encarar aquella adaptació tan necessària per permetre’ns no sols la supervivència si no el benestar (sentir-se be) en el temps històric triat (opció individual) o en el que marca el desenvolupament en cada indret (opció col·lectiva). LEMA: NO ANAR AMB EL PEU CANVIAT
2. Des de la perspectiva del particular hi ha funcions diverses en les activitats que fem i per cada una acostuma a ser més bo un perfil que un altre. Si es tracta d’arribar a un punt alt amb una escala recolzada a una paret cal tenir força per aguantar la escala, cal tenir l’habilitat per pujar-la i cal saber a on hem de recolzar-la si el lloc a on volem pujar es difícil. Dit altrament hem d’administrar l’esforç de sostenir-la, hem de gestionar les competències i recursos precisos per pujar-la però no arribarem al lloc esperat si no sabem i tenim coneixement de a quina paret hem de recolzar-la per arribar on volem. Que ens passa a cadascú? Sabem de tot o sabem més d’una cosa que d’una altra? Què aprenem especialment en els sistemes en ús: habilitats, competències o actituds? I quins d’aquests components són més útils per cada cosa? Podem trobar maneres fàcils per l’aprenentatge en allò que ens preocupa millorar o que ens convé? Pugem moltes escales i no arribem enlloc? Sabem on anar però no tenim idea de com es puja una escala? Ens serveix ara qualsevol paret per recolzar-hi l’escala del progrés? Una opinió-proposta: per arribar a algun lloc es qüestió de treballar en equip. Es necessiten igual les persones que aguanten, com els que pugen, com els que saben a on anar. Però quina es la paret a on toca, ara, recolzar la escala? Creiem que són temps per a líders que creïn condicions favorables al desenvolupament de les energies polítiques, econòmiques i socials dels pobles més madurs?. Els tenim? Els tenim, però no els veiem? LEMA: EN CADASCÚ DE NOSALTRES HI HA UNES POTENCIALITATS PER DESENVOLUPAR
3. Des de la perspectiva social els col·lectius maduren en ritmes diversos. Del Moisès conductor del seu poble que el segueix a ulls clucs o dels fürhers dictadors que aterroritzen als qui no els segueixen, fins a noves formes i referents de lideratge que comencen indefugiblement per a un mateix. Ronald Heifetz explica molt bé en el llibre “Liderazgo sin respuestas fàciles” la diferència entre aquell: “Seguiu-me que sé a on portar-vos” per el “Tenim un problema però sabrem trobar-hi la solució”. Hem saltat individualment cap a la cultura de la responsabilitat individual o estem còmodament assentats en la cultura de la reivindicació per què algú ens doni allò al que tenim dret? Tenim oberts els ulls i les orelles als nous temps o enyorem les certeses d’abans? L’ambigüitat la reconeixem, per tal de manegar-la o la rebutgem, per incomoda? Una opinió-proposta: Hem de passar de formular solucions a saber-nos fer les preguntes apropiades. Tenim solucions però potser no sabem la naturalesa dels problemes. LEMA : CONÈIXER I FORMULAR BÉ ELS PROBLEMES ÉS TENIR UN TRESOR

Conclusió-opinió final: La crisi és permanent i la estabilitat forma part del passat. El que hem après ho haurem de qüestionar i el que no sabem haurem de experimentar-ho. La innovació es l’únic camí de futur . Ja ho deia Y. Berra, capità del equip de beisbol dels Yankees: EL FUTUR JA NO ÉS EL QUE ERA

Escric aquest text després de llegir l’article de Modest Guinjoan a La Vanguardia, Humo con diseño. L’autor posa en dubte que Barcelona tingui un lloc destacat en el panorama internacional, pel que fa al seu disseny industrial, atès que el nexe disseny-indústria no acaba de funcionar com en d’altres països, com per exemple a Itàlia, on no només s’ho creuen, sinó que es veu i es nota en els seus productes, o a Anglaterra, on el Design Council ha publicat un informe del qual es desprèn que les empreses que inverteixen en disseny i cotitzen en borsa creixen un 200% més que les que no inverteixen en disseny. I que així ens van les coses… Doncs bé, és veritat que costa que el nexe disseny-empresa funcioni en certs sectors, que encara són moltes les empreses que no ho veuen clar, que calen accions de sensibilització, però no siguem pessimistes. El que cal és treballar en el missatge a difondre. El disseny és un factor de supervivència, com a part de la innovació, i una eina per al canvi, amb la qual fer girar bona part del progrés, la competitivitat i la generació de valor. El conseller d’Indústria, en una conferència al Col·legi d’Enginyers Industrials el passat mes de febrer, afirmava que els sectors emergents i amb més projecció de futur a Catalunya són l’aeronàutica, el disseny i la biotecnologia. Tots sabem com estan les xifres de R+D+i pel que fa al PIB a Catalunya, i la manca de cultura en creativitat i innovació. I és per això que hem de crear consciència avançada de què és el disseny. Per a la incorporació d’una cultura de la innovació a través del disseny. És necessari aprofundir en la dimensió disseny-coneixement, en els aspectes tècnic, social i humà. El disseny per a tothom, el disseny social, la sostenibilitat, l’ecodisseny són nous reptes per a les empreses. Però el rol fonamental del disseny és imaginar el futur. El disseny és un procés per donar forma física a les futures necessitats de les persones. La creativitat del dissenyador i la seva intuició, amb l’ajuda de recerques formals externes, generen aquesta visió de futur. El dissenyador utilitza la visualització com a rutina, per tal de donar forma tangible als conceptes abstractes. Els mètodes dels dissenyadors, com a part del seu coneixement tàcit, aporten molta informació sobre el comportament de les persones i els seus trets culturals, i ajuden a comunicar conceptes amb un llenguatge visual centrat en l’usuari. El disseny ens pot ajudar no només a definir futurs productes, sinó necessitats futures dels usuaris. D’altra banda, els “decisors” i els creadors de polítiques d’actuació que planifiquen l’Europa del futur utilitzen la predicció, basada en el coneixement i en expertes opinions per promoure la innovació en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, però no aprofiten el potencial del disseny per desenvolupar aquestes polítiques d’actuació. Disseny i predicció han de ser dues eines complementàries per ajudar-nos a veure i entendre el futur i, per tant, per innovar millor, i per preparar-nos per al canvi, tant en l’àmbit social com empresarial. Sobre aquest tema es pot consultar un interessant estudi: “Design for future needs” (www.dffn.org).

Los recientes avances en la televisión digital (terrestre y satélite) son una muestra de la configuración de los sistemas de información que se requerirán en un futuro cercano: información multimedia interactiva y a la carta. La comunicación bidireccional es uno de los grandes problemas al cual se enfrenta la televisión interactiva por satélite (ITV) en la actualidad. Si bien la ITV ha iniciado una amplia expansión, la tecnología que la acompaña tiene sus limitaciones. En este aspecto es importante tener en cuenta que el concepto de usuario evoluciona de un espectador pasivo a un espectador totalmente participativo (puede ser este el motivo del fracaso de alguna experiencia local?). Eso implica no sólo que los contenidos puedan llegar al espectador sino que éste deberá poder comunicarse frecuentemente con el emisor de la señal. La tecnología de cable es la que puede dar solución a los problemas que presenta la ITV actualmente integrando servicios interactivos tales como teléfono, Internet y televisión. En la actualidad existen diferentes posibilidades, si bien no con la calidad deseada, en Internet. Pero el ancho de banda determina la calidad de la reproducción de los contenidos multimedia (continuidad, calidad de imagen y sonido, accesibilidad, …). La evolución de la ITV y el futuro apuntan a su integración con Internet y su transformación en Video-On-Demand (VOD). Los servicios de VOD no sólo permiten que la ITV e Internet vaya juntas (sin necesidad del satélite) sino abriendo un amplio espectro de posibilidades al usuario destacando entre ellos la posibilidad de cine en casa que es uno de los puntos clave de la ITV en la actualidad. En el sistema VOD el usuario determinar que contenido quiere visualizar y cuando quiere hacerlo. Pero además puede acceder a un conjunto de opciones más avanzadas que las que presenta un VCR (FF, FR, pausa de tiempo indeterminado, GoTo, Velocidad de reproducción, frame-a-frame, cambio de idioma, marcas, …). El VOD se presenta como un elemento clave ya que no sólo permitirá visualizar películas, sino cualquier contenido multimedia permitiendo grabar parte de los contenidos en cualquier tipo de soporte y visualizarlos más tarde sin necesidad de tener un VCR conectado. Un aspecto fundamental que debe superar el VOD es la comunicación entre usuario y servidor. Las dos grandes apuestas de la tecnología actual es el cable y DSL, pero ello significa que los operadores de telefonía deben actualizar las centrales para que puedan ofrecer una comunicación con un ancho de banda aceptable para estos servicios (algunas operadoras ya se han puesto en marcha (¿?) como imagenio. ¿Cuáles son las tendencias en este sentido para por las diferentes cantidades de información que pueda transmitir el sistema? ITV VOD y Enterprise VOD. En el primero de ellos las características están basadas en el envío de un conjunto pequeño de vídeos (centenar en el rango de 30’ a 2 horas) almacenados en dispositivos magnéticos a un conjunto grande usuarios (miles) con alta calidad de vídeo, baja latencia del canal de comunicaciones y costo muy bajo por paquete enviado. Un sistema de cine a la carta es representativo de este tipo de VOD. En los segundos se debe enviar una gran cantidad de vídeos (miles en el rango de 2’ a horas) a un número muy pequeño de usuarios (centenas) con alta calidad de vídeo y bajo tiempo de acceso. En este caso la baja latencia del canal no representa una gran problema ya que los usuarios son menos sensibles al costo de paquete enviado. Debido a la gran cantidad de vídeos este sistema necesita el soporte de un almacenamiento terciario que se activa en el momento que el vídeo es requerido. Una librería digital es un ejemplo de estos sistemas. Del Negocio: La idea de las redes compartidas y que la información que transita por ellas no es lo que las grandes operadoras telefónicas desean, comienza a ser más que una molestia (para ellas por supuesto…). La idea de Internet cambió el preconcepto de las telefónicas de la creación de SuperAutopistas de la información con acceso y gestión exclusiva por su parte, luego con la idea de la VozIP las llamadas internacionales dejan de ser ese elemento de clase e ingresos abultados. Por último llega la desgracia de las redes inalámbricas (WiFi Nets) que comienza a quitar aliento a la Tercera Generación de móviles durante el largo embarazo (antes de nacer) -por lo menos en nuestro país- y reemplazando el antiguo cable de cobre en los accesos a los particulares. ¿Qué será de tantas industrias de los servicios de la comunicación sin larga distancia, sin cuota de línea básica y sin el móvil? La revista Forbes en su artículo Into Thin Air (interesante también “Is TV Next?”) no auguran un futuro muy floreciente a las popularmente llamadas “telecos”. Grandes amenazas y batallas legales (supervivencia?) intentan detener el avance de la tecnología inalámbrica lo cual se vaticina como imparable por dos razones de peso: coste y conveniencia. Y de aquí a las redes enmeshed (ver artículo Wireless Mesh Networking) que vaticina la desaparición de los mercados no solo de acceso a Internet sino de telefonía local y móvil. En estas redes cada conexión se comparte y cada ordenador actúa como nodo recogiendo información y reenviándola a otros nodos activos (actúa como un router). Con ello y un número mínimo de nodos las llamadas locales serían historia a igual que los cables y las telecos. Cual es el problema potencial: falta de legislación. Si esto se transforma en una realidad la reconversión sería traumática: las telecos se transformarían en proveedores de acceso (mayorista?) a Internet y en competir con servicios de valor añadido a precios muy bajos y con estrechos márgenes de beneficio. Existen ya muchas empresas haciendo instalaciones WiFi para llamadas internas en un edificio, un polígono industrial o un hospital. Un servicio barato de implantar, simple de mantener y con costos extraordinariamente bajos donde solo se necesita un “tubo” de salida a Internet para satisfacer sus necesidades de comunicaciones. Fantástico!! Por otro lado miremos a una industria reducir en 105 o 106 su tamaño y poder, no es de extrañar que apelen a toda su retórica legal… Es importante en este paso los órganos de gobierno para que adecuen la legislación vigente y podamos apreciar de verdad una competencia real en el mundo de las telecomunicaciones…

Lluny de la dinàmica capdavantera de la gran ciutat metropolitana, molts catalans del sud del Territori observen com les iniciatives avantguardistes cauen massa lluny d’ells. Són gent d’un territori que ha començat a tenir consciència, amb retard, d’ell mateix i de la seva importància. S’ha arribat a aquest punt per un seguit de fets propis i aliens que, per una banda, l’han anat aïllant i per una altra, han anat disposant cada cop més dels seus recursos naturals en benefici d’altres territoris. Van perdre l’oportunitat de la revolució industrial i conseqüentment de la industrialització, i no volen perdre la nova revolució del coneixement. Han près consciència que el seu desenvolupament territorial és fonamental per corregir el desequilibri existent a Catalunya, i es senten formar part d’un Territori que els dóna la seva peculiar identitat, com a catalans que són. El sentiment d’igualtat entre catalans parteix d’un desenvolupament territorial equilibrat, amb el suport dels territoris catalans més afavorits als més desafavorits. Les iniciatives locals no són prou sense l’empenta de projectes generadors de desenvolupament, i territoris veïns en son bona mostra amb la que fonamenten el seu progrés. Un clar referent ens el donen els països més rics de la Unió Europea donant suport a l’Estat Espanyol durant tants anys amb els Fons de Cohesió, sens dubte busquen també aquest equilibri a un altra escala i fan una gran incidència en les infrastructures. Les infrastructures uneixen els pobles, territoris i ciutats estratègiques i un cop més veiem com afecten aquestes al Territori del Sud. Ciutats estratègiques i territoris de l’interior no han estat connectats adequadament a infrastructures com autopista o trens de gran recorregut, que passen de llarg; algú voldrà fer creure que es té com alternativa una autovia de cul de sac, una via ferroviària regional, que diuen que s’enduran, o unes línies d’autobusos que l’apropen a aquestes grans infrastructures, però hi ha consciència de la realitat. L’Eix de l’Ebre esdevé una infrastructura insuficient, quan hauria d’ésser l’Eix autovia d’interconnexió real de les dues autopistes, són infrastructures escomeses sense convicció ni aposta real de futur al Territori del Sud. No tardarem a veure com apareixen les línies d’alta velocitat del Mediterrani, es repetirà l’error o es corretgirà?. Podria ésser que aquesta correcció, o un altra, fós l’inici per poder avançar en l’igualat dels catalans vers el desenvolupament territorial. Així s’ha fet amb la línia d’alta velocitat de Lleida a Barcelona, apropantla a la Costa Daurada i evitant un traçat, quasi rectilini, absurd. Estem amb un punt d’inflexió perquè puguem equilibrar el desenvolupament del Territori, però tot el Territori, i, amb el suport necessari, Catalunya pot ésser capdavantera, però tota Catalunya.

Fa uns temps, vaig veure tres homes parlant animosament, dos d’ells subsaharians i el tercer nord-africà. L’actitud i la forma de vestir evidenciaven que eren immigrants recents a la nostra terra. A l’atansar-me al grup dels tres immigrants, (el meu cotxe estava aparcat prop d’ells), vaig sentir-los parlar amb un elemental català. Eren tres persones procedents de cultures i ètnies diferents, que compartien probablement el treball, l’enyorança dels records, el desig de retrobar-se amb els amics i la família, i la llengua catalana que els permetia relacionar-se entre ells i amb l’entorn. Faltaria a la veritat si no reconegués que escoltar-los parlar amb català em va sorprendre, potser per això quasi al mateix temps va aflorar-me el record del document de mitjans del segle XVII ‘Papers Secrets’ d’en Gaspar Sala on s’indicava “Catalunya és mare d’estrangers, on no hi ha ciutat, vila o poble en Catalunya a on no hi hagi hagut per centenars d’anys, molts francesos casats i fadrins”. Certament Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han produït per onades significatives d’immigrants, que venien a fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Lluny queda en el record el gairebé milió i mig de persones que arribaren entre l’any 1900 i 1960 procedents d’arreu de l’estat espanyol, molts d’ells encara entre nosaltres, per sumar-se als catalans (un percentatge significatiu amb arrels Occitanes) i fer plegats del Principiat una de les comunicats mes dinàmiques i pròsperes de l’Estat espanyol, i una de les regions més importants de la Unió Europea. Si bé Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’exterior, en el passat va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries, enriquint-se i gaudint de les potencialitats de la heterogeneïtat, en els últims anys sorgeixen dificultats creixents en el procés al que estem sotmesos en l’última dècada. L’explicació cal buscar-la en les incerteses derivades de la globalització planetària, que es desenvolupa paral·lelament amb l’increment en més d’un quart de milió d’estrangers residents a Catalunya en el període 1991–2002, increment que ha situat el nombre de ciutadans forans amb permís de residència en 328.461, un 5,05% de la població catalana(1). Un percentatge que sols fa que créixer i que es preveu que assoleixi en pocs anys el 10%. Un col·lectiu(2) plural i representatiu dels diversos pobles que omplen el planeta entre els que destaquen els que procedeix del nord d’Àfrica, 1 de cada 3 tres dels immigrants. Que Catalunya hagi superat amb èxit els processos migratoris del passat no és cap garantia que l’actual procés es superi amb èxit, a menys que s’assumeixin les actuacions i polítiques encaminades a afrontar els reptes i desafiaments derivats de la nova situació(3). Hi ha tres raons radicalment diferents a les onades precedents i en concret la del 1500 procedent d’Occitania, que va arribar a ésser un 20% de la població catalana, i la del segle XX. En primer lloc, llavors, a diferència d’ara, les arrels culturals eren fonamentades amb el cristianisme i la independència del poder polític i eclesiàstic, els valors i els desequilibris socials entre els territoris orígen i destí no eren excessivament distants, i l’assentament entre nosaltres no requeria de la intervenció explícita de l’Administració. En segon lloc, existia una forta demanda de “mà d’obra”. La creixent indústria catalana originava significatives corrents migratòries des del món rural català cap a les ciutats i colònies industrials, aquest corrents eren insuficients tant per cobrir les necessitats directes de la indústria, com aquells llocs de treballs indirectament generats per aquella i els derivats del creixement urbà. El dinamisme industrial i l’oferta d’ocupació, sensiblement millor que les existents en zones desindustrialitzades, originaren el flux migratori cap a Catalunya enquadrat en un context de “treball garantit”. La voluntat de millora i de progrés que genera l’estímul bàsic de deixar la terra pròpia es sumava a l’existència de demanda, conseqüentment de immigració, a Catalunya. Aquest binomi que funcionant harmònicament facilita la integració dels immigrants no es produeix en aquests moments i previsiblement no es produirà en el futur, les dades i tendències més aviat indiquen el contrari a mig i llarg termini. En tercer lloc, la competència era local, el destí dels pobles i la capacitat competitiva de les indústries estava en mans pròpies, o de les administracions de l’Estat. La progressiva internacionalització econòmica, la globalització dels mercats, la importància i capacitat decisional de les empreses multinacionals, i més properament el procés d’integració Europea primer i l’ampliació cap als països de l’est Europeu en l’actualitat, dibuixen un panorama on la capacitat de construir el futur s’escapa de les capacitats pròpies entrant en competència amb les foranies. La manca de preparació, l’exigència de competir en base a la generació de productes i serveis d’alt valor, i fonamentant el procés productiu en la terna: ciència, tecnologia i disseny, dibuixen un horitzó on les pors a la pèrdua del benestar s’incrementen, en especial en aquells col·lectius amb menys formació(4) i menys possibilitats d’afrontar els reptes i les exigències de la Societat del Coneixement. Òbviament per ells, els immigrants són considerats els responsables de posar en perill la seva situació social i laboral, ells esdevenen els seus competidors, els que reben una part dels recursos que els hi pertoquen i posen en perill el seu treball. En un mercat en restricció en un món desequilibrat els ‘penúltims’ son els que més poden dificultar la integració, sense menysprear les actituds radicalitzades originades per immigrants sense esperança. Sóc dels qui creuen que la cohesió social i el tradicional clima de convivència que ha caracteritzat Catalunya des de fa dècades està en aquest moments en joc. Assumir que la societat està sotmesa a canvis profunds i que arreu es produeixen col·lisions culturals esdevé crucial per afrontar els desafiaments dels propers anys. Conseqüentment cal redoblar els esforços encaminats a fomentar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment del seus deures, i a la vegada cal assumir que tot col·lectiu té potencialitats i possibilitats limitades, conseqüentment cal establir polítiques en orígen per regular i ajustar els fluxos d’immigració als volums que la sostenibilitat i la capacitat dels pobles permet. Al atansar-me a ells, no vaig resistir la temptació d’interessar-me, després de contestar a la seva salutació de bona tarda, per la seva procedència: Camerun, Nigèria i Marroc, els tres, al igual que molts altres procedents de regions amb ètnies i cultures divergents, sotmeses a règims polítics no democràtics, submergits en la misèria i la desesperança, i amb creences i valors sensiblement llunyans als Europeus. No per això deixen de ser persones humanes amb il·lusions i esperances, amb voluntat de desenvolupament i progrés, persones que sense renunciar a les seves creences volen, un nombre molt elevat d’ells, integrar-se en aquesta, ara també seva, terra. Objectius que estaven en camí d’assolir els tres immigrants que milloraven el seu català tot planejant el futur entre nosaltres. Ja dins del cotxe, tot meditant quines són les nostres actituds i actuacions per posar el nostre gra de sorra per transformar la confrontació en col·laboració cultural, vaig recordar una conferencia de l’advocat Ramon M. Mullerat en la que citant a Peter Sutherland indicava: “Si poguéssim encongir la població del món i reduir-la a un Poblet de 100 habitants, tot i mantenint les proporcions, resultaria que: hi haurien 57 asiàtics, 21 Europeus, 14 del hemisferi occidental i 8 africans”. — NOTES — ^ 1. La població Catalana (INE, 1 de gener 2002) és de 6.506.440, representa el 15,55% del total de l’Estat Espanyol, 41.842.058 persones. ^ 2. Àfrica del Nord: 32,6%, Amèrica del Sud: 19,1%, Unió Europea: 17,4%, Àsia 12,3%, resta d’Àfrica: 6,6%, Altres països Europeus: 5,6%, Amèrica Central i Carib: 5,1%, Amèrica del Nord 0,8%. Font Generalitat de Catalunya, 2002. ^ 3. La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya; Reptes i Instruments. A. Garrell, A. Farrés, P. Monràs, S. Sardà. Barcelona setembre 2002. Edita Cercle per al Coneixement. ^ 4. l’Informe de recerca I, sobre Societat Xarxa a Catalunya publicat per IN3–UOC al Juliol 2002 dirigit pel prof. Manuel Castells i la prof. Imma Tubella, indica que Catalunya te manca de persones amb formació universitària, mancança que va acompanyada de la falta de persones amb estudis mitjans: un 62,3% de la població de més de 15 anys no ha superat el nivell d’estudis primaris, l’1,9% és analfabeta, i només el 12% ha acabat els estudis superiors, dades que presenten sensibles millores si s’analitza el col·lectiu que inicià l’ensenyament primari al 1980 (la població amb un nivell màxim d’estudis baixa al 48,1% i el percentatge dels que tenen primària incompleta es redueix del 22,5% al 9,8%, quant a estudis superiors només els disposen el 10,3% xifra inferior al 12,5% dels grans).

Em sembla evident que de la mateixa manera que primer es l´ou que la gallina, primer es la innovació que qualsevol altra cosa, per exemple la internacionalització. Molt acertadament ara s´hi està donant un relatiu impuls mediàtic a la innovació. O almenys així va ser abans de les eleccions generals a molts nivells. Sempre m´ha atret i xocat la naturalesa individual de la creació i el lideratge de les empreses, la dimensió humana de les organitzacions, però també m´ha colpit la inèrcia incontrolable de les mateixes. I la limitada importància que s´hi dóna a totes dues. Es per això que em sembla que ens equivoquem de ple quan ignorant aquestes dues realitats, es pretén solucionar la manca de innovació de les empreses i de la societat només amb factor humà o intencionalitat, ja que les organitzacions, empresarials o educatives, governamentals o particulars tenen una lògica de funcionament que no es pot canviar amb declaracions ben intencionades. De la mateixa manera, i de nou sense ànim d’ofendre, però si de fer reflexionar, em sembla poc menys que inconscient diagnosticar o descobrir les mancances de la nostra societat i de les nostres empreses, així com del teixit associatiu i públic que les rodeja, a vegades recolzant, o a vegades senzillament coexistint de manera contemplativa, sense considerar que qualsevol canvi implica incidir en la dimensió humana de les organitzacions. Ara bé, més enllà de les palanques, o dels ingredients a utilitzar, es tant important com els ingredients, el diagnòstic, ja que el diagnòstic condiciona el tractament i la intensitat i profunditat del mateix. Si ara el que haguéssim de diagnosticar fos un edifici, enlloc de diagnosticar esquerdes (recomanació: qualitat i internacionalització), el meu diagnòstic seria que patim aluminosi en la fonamental àrea de la innovació, amb totes les ramificacions que comporta en la resta de funcions vitals en tota l’economia (manca de cultura, manca de mentalitat, manca d’experiència i manca de recursos acumulats) . On vull anar a parar? Si no patim esquerdes aïllades, sinó aluminosi hem de fer coses diferents al que hem fet fins ara en molts àmbits. El guix, les grapes i la pintura no arreglen el problema. Si volem de veritat incidir en un canvi real en factors que aportin una millora competitiva, i una millora per al progrés social sostenible ens hem d’oblidar de totes aquelles mesures i canvis que tradicionalment s´han imposat per una estricta obligació legal (introducció del IVA, Euro, medi ambient, prevenció de riscos,… i tants altres elements que no fan més que aportar millores aparents però no al progrés sostenible) Només a títol d´exemple, si de veritat volem incidir en un canvi empresarial, i en l’impacte social, ho podem fer des de les decisions de compra publiques. Potser hem de pensar en un rol de les entitats publiques que amb les seves incentivacions, però sobretot amb les seves actuacions del dia a dia proposin i efectuïn canvis reals, substancials, discriminatius en positiu i en negatiu per les empreses que si/no innovin (o per què no també tenir en compte l’exportació, no hem de crear dicotomies innecessàries) A qui o de qui consumeixen les nostres entitats públiques? Quin percentatge del PIB, i quin percentatge de la innovació es podria potenciar discriminant favorablement les empreses catalanes, per capital i per activitat, que innovin, inverteixin i facin país des de la perspectiva del I+D+I a Catalunya? Des de aquesta perspectiva la despesa publica no només seria despesa sinó inversió i ajuda al I+D+I. No em sembla que sigui demanar la lluna, i en canvi sí que seria un canvi de magnitud en els resultats. Des d´un altre punt de vista, els models de canvi que no incideixin en la formació base dels nostres estudiants, de totes les disciplines, i no canviïn els paradigmes de competitivitat, tecnologia, cultura i desenvolupament en el mon globalitzat i en xarxa, crec que poc faran més que alimentar un canvi de cartró pedra. Es a dir, aïllat de les necessitats reals de les empreses i les exigències dels nostre present i el nostre futur, mentre dia a dia la nostra societat, i el nostre ecosistema empresarial, metropolità en el sentit més ampli, català en el sentit més social, estatal en el sentit més necessari, i europeu en el sentit més proper, es troba en una cruïlla de pas del lideratge a la decadència. Entenent per decadència la pèrdua progressiva i generalitzada de competitivitat en terrenys fonamentals i majoritaris de la activitat econòmica, així com en el capital humà, que permeten el lideratge social. A nivell d’exemple, i sense que ningú hi vegi altres paral·lelismes, els experiments de laboratori amb les granotes, coneguts des de fa anys en diversos àmbits educatius. De tots aquets n´he seleccionat dos que ens poden donar un exemple de la cruïlla on crec que ens trobem. Al MBA em van ensenyar que una granota en un pot mig ple de llet, però amb les parets altes no pot sortir per si sola. Però si determina que li es necessari sortir, es posarà a moure les seves extremitats, i en contra del que seria les lleis de la física, si s´hi esoforça i perdura en l´esforç, provocarà que la llet es transformi al cap d´una mica en mantega, i tindrà una palanca per saltar del seu incert futur. A física em van ensenyar que si la mateixa granota, la posem en un pot d´aigua on plàcidament tingui tranquilitat i comoditat, i si li augmentem la temperatura per de mica en mica, molt progressivament això sí, acabarà finalment en termes científics, morta, sense que se n´adoni del seu problema en cap moment. La sensibilitat de cadascú pot determinar si el nostre problema es el diagnòstic (i les conseqüències que se’n deriven de cadascun dels diagnòstics que es faci) o la nostra capacitat de sortir dels problemes. No hi ha cap canvi volgut que no es produeixi per un diagnòstic que ens el creguem i que sigui prou atemoridor o prou engrescador. A l´any del Fòrum 2004 aquestes reflexions poden semblar anar contra corrent. El Fòrum 2004 es sens dubte un exemple de innovació i de exportació, qui ho pot dubtar. Però potser hauríem d´aspirar a tenir el mateix lideratge en l´àmbit econòmic-empresarial-coneixement; no contraposat, no deslligat totalment, però sí complementari i no dependent.

Qui no s’ha preguntat mai pel Paradís? Ja des d’abans de la nostra era, a la Bíblia, s’hi fa constant referència. Més endavant en el temps, també la filosofia i la política occidental han intentat trobar el paradís, per tal de crear el millor dels móns possibles. En aquest assaig no tractarem de trobar què és el Paradís, o com s’hi arriba, ja que sembla una feina massa pretensiosa i extensa com per tractar-ho en breus paraules. Tanmateix, girarem el sentit d’aquesta recerca per constatar el què mai podrà ser el Paradís. Naturalment que es tracta d’una tasca més senzilla i menys comprometedora, però l’objectiu seria aprofundir en algun punt on inevitablement ha topat la construcció del Paradís. D’entrada, afirmar quelcom que pot semblar una tautologia, però que no estic segur que sempre es tingui en consideració: la importància del temps en la vida en general, i en la humana, en particular. Com no sembla difícil d’observar, una de les certeses més inamovibles de què disposem és que sigui quina sigui la situació històrica en què vivim, les coses canvien. Malgrat això es pot argumentar que no sempre el factor temps s’ha tingut en compte a l’hora de pensar en sistemes polítics, econòmics i socials. El fet d’arribar a un estat determinat de benestar sembla que ens indueixi a considerar que és un estat a mantenir. De la mateixa manera, quan un determinat sistema social convé a un ampli sector social, sembla inevitable frenar i anul·lar el canvi. No només polítiques o tendendències conservadores semblen tendir cap aquesta constatació. També polítiques, segurament mal dites progressistes, tendeixen, potser de manera inconscient, cap a aquesta realitat. Per entendre millor les idees que intentem explicar pot ser d’ajuda una exemplificació menys abstracta que l’adoptada fins al moment. No és la meva voluntat entrar en profunditat en l’anàlisi polític de certes tendències i entenc que pugui haver-hi crítiques en aquest sentit. Tanmateix em sembla no ser gaire agosarat al afirmar que la ideologia de base que sosté les tendències progressistes de la nostra societat és el socialisme i en darrera instància, el marxisme. Aquest parteix, com clarament queda exemplificat al començament del Manifest Comunista de Marx i Engels, d’un progrés històric cap a una societat sense classes. Es tracta d’un plantejament que sovint s’ha titllat d’utòpic, i fins i tot d’irrealitzable (si no és el mateix), que porta a la idea de lluitar per una fi del temps. Seria el què es podria dir, la recerca d’un Paradís estàtic: arribats a un punt seria necessari no avançar més, anul·lar el canvi definitivament de l’ordre del dia. Aquest plantejament, àmpliament acceptat al llarg de la història, topa amb la constatació anterior que una de les poques certeses que tenim és la del canvi amb el temps. Altres tendències o ideologies, han mostrat un rebuig més clar al canvi. La idea de recuperar el temps en què les coses funcionaven, en què els valors eren més segurs i estables, són idees que es repeteixen al llarg de la història. El punt que considero més important a comentar en aquest sentit, segurament oblidant-ne d’altres igualment importants, és que aquesta pretesa recuperació no deixa de ser una invenció social, semblant a la que en molts casos ha estat debatuda entorn al nacionalisme. Aquesta (re)creació del què un aspira com a desitjable no deixa de ser un invent de les diverses formes de govern o religió. En aquest sentit em sembla més valuós citar alguns estudis sobre el nacionalisme que podrien trobar un anàleg en el pensament conservador dels nostres dies: Nacionalisme de Ernest Gellner, Nacionalisme d’Eric Hobsbawm o Sociedades Imaginarias d’Anderson en són una mostra. En altres cultures (no occidentals), la concepció del temps és significativament diferent. Bona mostra són les anomenades societats primitives on la idea de temps és circular amb una forta presència dels elements de repetició mística de la realitat. El retorn al temps primer, on el mite o mites es van desenvolupar, és un dels elements clau a l’hora d’analitzar cultures allunyades de la tradició judeocristiana. No estic en condicions de fer afirmacions més precises en aquest sentit, segurament per la dificultat d’entrar en la mentalitat d’una cultura radicalment diferent en la concepció del què aquí ens ocupa. És així, com la idea de Paradís en altres cultures deu ser radicalment diferent a la nostra. Per tots aquests motius, i d’altres que el lector pot anar desenvolupant pel seu compte, em sembla que una cosa que si que es pot afirmar sobre la recerca del Paradís és que necessariament ha d’incorporar el canvi. Amb això no es vol dir que la incorporació del canvi en un pensament polític ens porti al Paradís. Únicament s’està afirmant que el canvi és una condició imprescindible per a acostar-nos-hi. Dit amb altres paraules, si es vol arribar a concebre algun dia la realitat del Paradís s’ha de plantejar en termes dinàmics, i no estàtics com sembla haver-se plantejat fins el moment. Resulta evident que aquesta recerca del Paradís dinàmic no és en absolut trivial. Tant és així que no m’atreviria a dir que una ment humana sigui capaç d’abastar aquesta idea tant terriblement complexa. És potser aquesta no incorporació del canvi en el temps un dels factors clau que ha fet fracassar els intents de Paradís a la Terra? Vist el què s’ha vist, i estudiat el què s’ha estudiat (almenys fins el que l’autor d’aquest escrit té constància) no hi ha cap element que em permeti afirmar que això sigui possible. Malgrat tot, em sembla una constatació senzilla i important a l’hora, que pot servir per aquests que tanta ambició i il·lusió tenen per construir un Paradís polític i/o social en el nostre món i des de la nostra mentalitat.