Per fi ! Parlo de Catalunya, d’Espanya i també d’Europa Europa té una crisi financera i, de retruc, de l’exportació d’hipoteques brossa dels Estats Units; Espanya, a més, té una crisi pròpia per dedicar 20 anys a l’especulació no productiva en immobiliari i a viure del (i al) sol; I Catalunya també té una tercera crisi, d’autocomplaença i de mirar-se el melic sense treballar. Educació Ara ens en adonem que Espanya som capdavanters en fracàs escolar. Que una ES0 que iguala per sota però que no fomenta l’excel•lència no és d’esquerres sinó d’ineptes. Que hem perdut la cultura de l’esforç i ens hem instal•lat en una societat de “drets” sense “deures”. Que un PC per nen, ni arregla ni espatlla res. És una cortina de fum. Que l’educació és el principal valor de futur i hem malbaratat una generació. Sanitat Ara ens adonem que tenim una sanitat gratuïta que estem “sobre utilitzant” i, per tant, està en risc de saturació. Que “el sistema” (incloent la OMS, les Administracions Públiques i els mitjans de comunicació) ens ha instal•lat en la por en lloc d’instal•lar-nos en la responsabilitat. Que els xinesos se’n riuen de les foteses d’Occident i ens estan fabricant bilions de vacunes que ens vendran i que no utilitzarem. Que estem instal•lats en la ineficiència, buidant els col•legis quan un nen estornuda, en lloc d’aprofitar l’efecte vacuna natural, com s’ha fet tota la vida. Competitivitat Que no és que faltin vocacions cientifico-tècniques, sinó que falten llocs de treball cientifico-tècnics ben pagats. Que no tots els fills d’obrers han de ser enginyers mal pagats ni tots els fills d’enginyers han de ser MBA’s dirigents. Que la cultura del diner fàcil, des del De la Rosa fins al Millet, és corrupció. Administració local Que els Ajuntaments han gastat més en despesa corrent que els seus ingressos corrents, gràcies (a malgrat) al creixement urbanístic descontrolat, i que això s’ha acabat i ara fa mal. Que la cultura de l’especulació immobiliària és “pan para hoy y hambre para mañana”. Que el creixement il•limitat (en cap camp) no és sostenible. I les altres Administracions Que l’increment del PIB espanyol ha estat fals, degut a que hi havia més immigrants i, per tant, més treballadors, més valor nominal que no real de l’immobiliari, més preu que no pas cost dels serveis (pagats en euros), entre d’altres; però menys treball productiu i menys competitivitat. Que quan un tren està en marxa, s’han de dedicar més recursos a alimentar la màquina que a que no es despengin els vagons de cua. Que els recursos s’han de destinar a inversions, no a subvencions. Que apujar impostos per pagar llimosnes ni és d’esquerres ni solidari; és empobrir les classes mitjanes (productives) per alimentar la cultura de la subvenció. Que l’autoritat no és una prerrogativa de dretes, sinó de la vida. I que la democràcia és delegació temporal d’autoritat, de baix a dalt, amb exigència de responsabilitat. Que governar (un país, una institució, una escola) és exercir l’autoritat de dalt a baix, amb la cultura de responsabilitat. Que la simplicitat afavoreix el compliment i la complexitat, el frau. Que no hi ha altra manera de progressar que la cultura de l’esforç i de la responsabilitat. Sols les crisis donen oportunitats per saltar endavant.

El saber i el Saber Fer: Associacions, Col•legis Professionals i altres Fa un temps llegia un article on el degà d’una facultat recomanava als estudiants que en la mesura del possible no creessin nous grups d’activitats. Els hi recomanava que s’integressin a grups que ja estiguessin en funcionament d’activitats semblants, no necessàriament iguals, i que a partir de les sinèrgies, la generositat, la participació, el treball en equip (allò que en parlem tant quan es tracta dels altres) aconseguissin fer més i a un cost menor. Aquesta anotació em porta a fer diferents consideracions. En el sector que potser conec més, el de les TIC, cada cop hi ha més iniciatives col•lectives petites, locals, amb representació (però local), que l’únic que fan és barallar-se entre elles per aconseguir un espai dins de la societat. Si busquem les conferències, les taules rodones, els congressos, etc. que s’organitzen sobre temes semblants cada any, en trobarem molts i penso que ens en sobren. No fóra millor menys associacions organitzades de la manera que més els agradés o coordinades entre elles de tal manera que hi guanyessin tots els associats, la comunitat i la societat en general? Ja no vull pensar en que hi hagi algú o alguns que se n’aprofitin. El mateix val per a les organitzacions empresarials. En necessitem tantes? Ara si una persona o una empresa vol tenir les diferents sinèrgies s’ha de apuntar a diferents lloc. Per aquest motiu, l’anunci recent de l’acord entre les organitzacions empresarials catalanes, Foment i Pimec m’ha alegrat molt i és un bon exemple per a Catalunya. Un cas semblant és el dels col•legis professionals d’enginyers? A les escoles ens parlen (o parlem) del valor de les sinèrgies, la del treball en equip i la col•laboració, entre d’altres, per aconseguir resultats. Per què necessitem tants col•legis d’enginyers? Els metges només en tenen un i molt fort, per cert. Què estem defensant: una classe, una categoria o un espai i uns ingressos? En el món de la tecnologia tenim més coses en comú i a compartir que diferències. Si acceptem la definició de Peter Drucker que la tecnologia és el com es fan les coses, siguin productes o serveis, estem encarrilats en el saber fer i aquí podem trobar la base de l’enginyeria. Si els enginyers aconseguíssim empènyer en la mateixa direcció, o més o menys, possiblement ens aniria millor col•lectivament. La meva proposta és un sol títol d’enginyeria, unes atribucions en funció de l’especialitat de graduació i amb una caducitat d’aquestes atribucions que obliguin a reciclar-se i a actualitzar-se en funció del permanent canvi del coneixement. Possiblement seria una millor solució i certament més econòmica. Per arribar-hi, però, necessitarem un període transitori de ben segur, però com més triguem més lluny estarem de la solució. Progressivament anem tenint unes definicions de professió poc flexibles i més allunyades de la realitat, i probablement estem perdent un temps preciós en discussions vanes i buides de contingut però plena d’egos i de negocis personals. Fa uns dies llegia una cita de Henry Kissinger on deia que les discussions acadèmiques són les més violentes perquè estan centrades en minúcies. Hem d’evitar anar per aquest camí. En el procés transitori no és necessari arribar a un sol títol d’enginyer d’un salt. Sempre es poden fer acords parcials i transitoris però amb caducitat. No necessàriament hem d’estar d’acord en tot, però més val estar d’acord en alguns temes i en d’altres no que estar permanentment enfrontats.

La situació econòmica a Catalunya no ha anat gaire carregada de bones notícies, al llarg dels darrers mesos. L’empresa viu una de les situacions més complicades que recorda i tothom intueix que, més enllà de quadrar els comptes de cada final de mes, de cada trimestre, hi ha molt més. Es parla de canvis de paradigma, de nous models econòmics, d’acceleració d’una transformació global… També es parla de les oportunitats, dels avantatges emergents que una situació de canvi genera. Aquesta és la mirada que realment és productiva. La mirada que caracteritza l’esperit d’una empresa ambiciosa. El proper 28 d’octubre es reuniran a Barcelona més de 3.000 empreses ambicioses. Sota el paraigües d’interACC1Ó’09, la segona edició de l’esdeveniment empresarial de referència que organitza ACC1Ó, es produirà una alta concentració d’ambició, valentia i ganes de descobrir noves oportunitats de negoci, reals i tangibles, per a l’empresa. Oportunitats reals a mercats internacionals. Oportunitats tangibles de transferència tecnològica. Oportunitats pràctiques per millorar la competitivitat de l’empresa. La sessió plenària d’interACC1Ó correrà a càrrec dels coneguts David J. Rothkopf, expert en comerç internacional que va formar part del govern Clinton i que actualment assessora l’administració Obama (autor del best-seller Superclass. The global power elite and the world they are making, traduït a l’espanyol com a El club de los elegidos: cómo la élite del poder global gobierna el mundo) i Claude Smadja, membre del consell d’administració d’Infosys, una de les multinacionals asiàtiques més influents del món, i impulsor del Forum de Davos, dins el Fòrum Econòmic Mundial. Amb ells, l’empresari català podrà descobrir quines estratègies estan seguint els gegants asiàtics i nordamericà i quines són les oportunitats que se li presenten a l’empresa europea. Un altre dels continguts centrals d’interACC1Ó serà el Fòrum de Prospectiva Internacional de l’OME, l’Observatori de Mercats Emergents d’ACC1Ó, que permetrà descobrir, de forma detallada i precisa, un mapa de més de 200 oportunitats emergents que se li presenten a l’empresa a gairebé 40 països. A partir d’aquí, l’oferta d’activitats i possibilitats d’interACC1Ó es va segmentant en múltiples espais i formats de treball. Als tallers participatius, s’aborden de forma específica i dinàmica tres puntals fonamentals de la competitivitat empresarial: el finançament, l’estratègia empresarial i el talent i el lideratge. A la trobada de comunitats de l’Anella, s’abordarà de forma concreta com aconseguir resultats empresarials reals com a conseqüència del treball en comunitats virtuals. Al Fòrum TECNIO, es presentaran més de 40 experiències, projectes i oportunitats concretes de transferència tecnològica cap a l’empresa, als camps de les TIC; de la biotecnologia i la salut; dels materials i la producció; de l’energia i el medi ambient; i de l’alimentació i la química. interACC1Ó és el lloc per tenir i aprofitar el contacte directe amb els assessors en transferència tecnològica i, sobretot, amb els directors de les 35 oficines a l’exterior d’ACC1Ó. Aquest últim element tindrà continuïtat al Mercat de Centres de Promoció de Negocis dels dies 29 i 30 d’octubre i constitueix una ocasió especialment útil per descobrir possibilitats reals i concretes de fer negoci a tot el món. Però interACC1Ó és més. La jornada segueix desgranant-se en més espais, més personals, més dinàmics, més participatius. Com un joc de nines russes, cada cop més abastables i de petit format, però integrant-se en un discurs i un fil conductor únic, se succeeixen les activitats: des de cantonades per a fer speed meetings fins a espais d’assessorament empresarial directe, passant per una dotzena més de racons i excuses per enriquir la xarxa de contactes i endur-se’n idees i noves estratègies per innovar i sortir al món. A les jornades prèvies d’interACC1Ó que s’han celebrat a diferents ciutats de Catalunya, en Xavier Marcet solia repetir un fet encoratjador: la majoria de les empreses que avui estan al rànking del Fortune 500 van ser creades durant la crisi i la recessió de 1929. I ho solia rematar amb una frase igualment vitamínica: “ara que pinten bastos, ens hem de preguntar si aguantem. Si aguantem, és que hem de créixer. Si no aguantem, és que hem de canviar”. Tant per créixer com per canviar, el dia 28, interACC1Ó és una bona recepta.

Tots els nois i noies han de donar resposta a aquesta pregunta en algun moment de la seva vida: què vull ser quan sigui gran? Si no ho fan, algú ho farà per ells: el pare o la mare, l’amic del moment o el pur atzar que porta segons bufa el vent. Igual passa al països com Catalunya. Si no som capaços de donar resposta a aquesta pregunta algú ho farà per nosaltres: o el tertulià més cridaner dels mitjans de comunicació o allò impersonal i llunyà que anomenem Madrid o l’ “anar tirant” del dia a dia. Crec que és millor agafar el control del nostre destí. Encara que n’hi ha molts que pensen que és millor no fer-ho per poder tenir algú altre a qui donar les culpes dels nostres problemes o de la nostra malaurança. A vegades es diu que no es dóna resposta per una manca de lideratge, habitualment polític. Però això també és una manera de treure’s les puces de sobre tractant de trobar un altre responsable de les nostres pròpies mancances. Som nosaltres com a poble els que hem de definir, corroborar o defensar la nostra decisió segons el paper que ens toqui jugar dins de la, tan esmentada, societat civil. El que volem ser de grans ha de ser quelcom assumit, instal•lat i refrenat com ho és la llengua i la cultura a la vida del país. No podem seguir amb el convenciment que al parvulari es vivia millor i que érem els més “xulos” i macos del pati. Ara el món és global i hem de sortir del pati per competir amb els altres, amb tota la nostra capacitat i empenta. Que són precisament les mateixes virtuts que sempre ens han caracteritzat al llarg de la història. Podríem començar per reflexionar sobre quin tipus d’economia ens interessa desenvolupar. La resposta ha de ser contundent: som una societat amb una economia eminentment industrial. Ja ho era fa 150 anys i ho serà una bona pila d’anys més. No descobreixo res de nou però cal dir-ho i repetir-ho fins que tothom ho comparteixi. Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona(1) ha analitzat el volum de persones ocupades a l’activitat industrial a Catalunya. Suma les persones ocupades directament a les indústries catalanes i afegeix les ocupades als sectors de serveis de Logística i de Distribució i les ocupades als serveis imprescindibles pel seu funcionament, molts d’ells provinents de l’externalització de serveis interns de les pròpies indústries. El total dóna un 53,7% del total d’ocupació a Catalunya. Pel que resulta que l’activitat industrial és la que més persones ocupa del total de 3,6 milions de treballadors. El teixit industrial a Catalunya no està constituït per un o per uns pocs sectors aglutinants, com succeeix a moltes altres regions industrials, sinó que és un teixit prou variat. Hi ha des dels sectors més tradicionals(2), com el Metl.lúrgic, el Tèxtil, l’Alimentari, i el Paper i Arts Gràfiques, que són els quatre més importants en ocupació i VAB i que es caracteritzen precisament per una gran presència de PIMES; seguits per la Química, la Maquinària i equips mecànics, l’Automòbil i els Equips elèctrics. Però a més, no es tracta d’un teixit industrial constituït per empreses obsoletes i en capacaiguda, com alguns volen fer-nos creure, si no al contrari, per empreses majoritariàment dinàmiques i competitives, com ho demostra el seu alt grau d’internacionalització. Un indicador clau de la competitivitat el dóna l’anàlisi de la tipologia de productes exportats i la seva evolució. Es pot constatar que el 52% de l’exportació industrial(3) catalana està constituïda per productes catalogats com de nivell tecnològic alt o mitjà alt. Amb un creixement sostingut els últims 10 anys de l’exportació de productes classificats com de nivell tecnològic alt. Un sector especialment actiu a l’exportació és el de les TIC, difícil d’avaluar donada la classificació actual de la CENAE, ja que es troba esmicolat i barrejat per diversos epígrafs. Aquest sector ocupa a Catalunya uns 70.000 professionals(4), el que el situaria entre el grup dels més importants de la indústria abans mencionat. Tot això no vol dir que les empreses de la indústria a Catalunya no tinguin problemes, el que vol dir és que el nucli de la nostra economia és la indústria. I que la transformació del seu teixit, que s’ha estat fent en el sentit correcte d’una forma progressiva i positiva des de ja fa més de 15 anys, és el que li ha permès arribar a la situació actual. La necessària transformació de l’economia per després de la crisi, que tant es parla, ha de tenir present aquesta fortalesa i ha d’enfocar-se primordialment a enfortir i transformar els sectors industrials, abans mencionats, incorporant-los a la Societat del Coneixement per a que puguin gaudir de les oportunitats que ofereix el futur. Cal doncs apretar el pas i donar el recolzament que ara necessita la nostra indústria per a que pugui, el més ràpidament possible, incorporar coneixement als seus productes i sistemes productius. Bàsicament per tres vies: per la millora del talent necessari, amb especial èmfasi en la Formació Professional; pel foment de la innovació, millorant la relació amb la Universitat i Centres Tecnològics; i per l’ús intensiu de les TIC a les empreses, acostant-les més fermament als nivells europeus. Saber el què volem ser és una condició necessària, encara que no suficient, per aconseguir-ho. Serà suficient si a més a més tots hi treballem en aquest sentit. (1) L’ocupació industrial a Catalunya. Cambra d’Indústria, Comerç i Navegació de Barcelona (2) Meçé Sala Rios. Anàlisis sectorial de la indÚstria catalana. Universitat de Lleida (3) Memòria Econòmica de Catalunya 2008. Consell General de Cambres de Catalunya (4) Las Tecnologías de la Información en España 2008. AETIC