PRO Inno Europe va ser creat per la Direcció General d’Empresa i Indústria de la Comissió Europea, amb la missió de convertir-se en el centre de coordinació per a l’anàlisi de les polítiques d’innovació, l’aprenentatge i el desenvolupament europeu, i per tal de contribuir en el desenvolupament de noves i millors polítiques d’innovació a Europa. L’informe és molt dens i hauria de ser discutit per experts en la matèria. Jo només comentaré algunes idees sobre les quals se’n podria aprofundir molt. Les dades relatives a Espanya no indueixen ni a l’alegria ni a l’optimisme. L’informe situa a Xipre, Estònia, Eslovènia, la República Txeca, Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia, de millor a pitjor, en un grup de països que anomena “Innovadors Moderats”. Tots aquests països tenen uns resultats en innovació que es troben per sota de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes dades aïllades podrien tenir una lectura relativament negativa: així seria si la tendència fos positiva. Però no, l’evolució d’Espanya és negativa pel que fa al conjunt de la Unió Europea, i el seu creixement està també per sota de la mitjana (de creixement lent). Per exemple, i dins d’aquest mateix grup, mentre els resultats d’innovació de Xipre estan molt per sobre de la mitjana, seguits de Portugal; les d’Espanya i Itàlia no milloren la seva posició relativa. Per aquells que es vulguin consolar, hi ha alguns països europeus amb índexs d’innovació que demostren pitjors resultats, tot i que només Itàlia, Croàcia i Lituània progressen més lentament que Espanya. Irònicament, podem dir que Itàlia és el consol d’Espanya. Tot va pitjor. ESTÀNDARDS SOCIALS I PÈSSIMA QUALITAT FORMATIVA Entre els indicadors de l’estudi, hi ha un grup que mesura la qualitat dels recursos humans; es refereix a l’assequibilitat de les persones ben preparades i educades. Espanya es troba per sota de la mitjana d’Europa i la seva taxa de creixement és de les més baixes, i només Grècia creix menys; si bé s’observa un augment del nombre de titulats universitaris, la xifra de doctors i titulats joves segueix sent molt baixa. De fet, tots els indicadors d’aquest grup són negatius menys el nombre de titulats universitaris entre 25 i 64 anys. Unes dades reveladores de com s’ha enfocat fins ara la formació universitària a Espanya són les que aporta el University Systems Ranking: Citizens and Society in the Age of Knowledge, publicat pel Lisbon Council i elaborat per membres del Human Capital Center del mateix centre . Es tracta d’un document breu i sintètic. El rànquing consta de 17 països i és el següent: Austràlia, Regne Unit, Dinamarca, Finlàndia, Estats Units, Suècia, Irlanda, Portugal, Itàlia, França, Polònia, Hongria, Països Baixos, Suïssa, Alemanya, Àustria i Espanya. Mesura la utilitat social de la universitat i no té res a veure amb la qualitat de la formació. Sobren les paraules. POTENCIAR LA QUALITAT EN MATÈRIA D’INVESTIGACIÓ Molt més proper a l’objectiu d’aquest article és l’informe Why Reform Europe’s Universities?, elaborat pel grup d’experts del Think Tank Bruegel, creat per la Unió Europea. Segons els autors de l’informe, la qualitat de les universitats en matèria de recerca és directament proporcional al desenvolupament potencial d’una economia basada en el coneixement, i observen que la manca d’inversió en ensenyament superior i recerca influeix negativament en la contribució de l’economia a la innovació i en els beneficis d’aquesta economia, la qual cosa repercuteix directament en el creixement econòmic. Una raó econòmica i una altra d’organització expliquen la diferència entre les universitats dels Estats Units i les europees: la baixa inversió europea en recerca i en ensenyament superior, el mal sistema de govern, la manca d’autonomia i el pervers sistema d’incentius al professorat amb el que funciona la majoria de les universitats europees. Els experts destaquen la necessitat d’augmentar la inversió en universitats en un 1% del PIB al llarg de deu anys i que es reforci l’autonomia universitària en l’àmbit pressupostari, en la contractació de personal, remuneració, disseny de cursos i selecció d’estudiants; particularment en màsters si es vol fer rendible la inversió. Això ho diuen per la Unió Europea en general, però Espanya està bastant endarrerida i les coses són pitjors; l’esforç ha de ser molt més gran. Es farà alguna cosa? Les intencions que tenia i que té el Ministeri de Ciència i Innovació són bones, però em temo que les decisions del Govern espanyol en el seu conjunt no estan en la línia adequada. Degut a la crisi econòmica, degut a no tenir les prioritats clares o les dues coses alhora? RECURSOS ECONÒMICS I INNOVACIÓ EMPRESARIAL L’únic que evita que Espanya s’enfonsi en aquest rànquing europeu d’innovació és l’assequibilitat dels recursos econòmics per als projectes d’innovació empresarial, el suport de l’administració a les activitats d’innovació de les empreses – per sobre de la mitjana europea – i el fet que tots dos aspectes creixin més ràpidament que la mitjana europea. Es podria dir que, tot i no ser espectaculars, els recursos econòmics que introdueix l’administració pública en el sistema d’innovació i en els programes de suport a la innovació són raonables. Tanmateix, per desgràcia nostra, l’accés al capital risc és una llàstima, els diners s’han invertit en productes “segurs” de rendiment ràpid, com són les inversions immobiliàries, cosa que, com tothom sap, ha fet progressar el país i ha creat una gran quantitat d’ocupació estable i d’alt valor afegit. S’han preferit valors garantits, com els de l’estafador Bernard L. Maddof, als de les empreses de base tecnològica, de molt més risc. Aquí estan els resultats. Cal esperar que amb l’impuls del Govern espanyol, especialment del Ministeri de Ciència i Innovació, això es pugui millorar ben aviat. Per sort, l’accés a la banda ampla és de les coses que tot i les queixes sobre la seva velocitat i preu van millor que la mitjana europea. La contrapartida és que la inversió que dedica l’empresa espanyola a la innovació és molt baixa, de les més baixes d’Europa; en aquest cas, la distància és enorme però s’intueix un signe de millora ja que el seu creixement és dels més alts d’Europa, encara que costarà anys assolir el nivell europeu. Aquestes dades són bastant lògiques si es té en compte que l’ocupació en sectors que requereixen personal altament qualificat, així com les exportacions de productes de tecnologia mitjana o alta, és baixa i no mostra signes de millora. Això és també una conseqüència del baix recanvi de les petites i mitjanes empreses i de la poca inversió privada en innovació. De fet, el nombre d’empreses que han introduït innovacions tecnològiques en la seva organització és molt baix i la tendència no és bona. PRIORITATS DE L’ECONOMIA ESPANYOLA Tampoc l’èxit econòmic de la innovació en l’ocupació, en les exportacions i en les vendes arriben a la mitjana europea, encara que en aquest cas la seva taxa de creixement és més elevada. La conseqüència de tot això és que la influència dels drets de propietat en la balança de pagaments corrents d’Espanya està encara per sota de la mitjana europea i el seu creixement també. Evidentment el panorama que es dedueix d’aquest informe és catastròfic, sobretot si es tenen en compte la urgència que té l’economia espanyola per reduir el pes específic de les activitats immobiliàries, turístiques i d’indústries de baix valor afegit, i augmentar el de les activitats basades en el coneixement intensiu. No ens hem de quedar amb el diagnòstic, cal saber quina és la solució per poder-la aplicar ràpidament. Així doncs, ens hem de preguntar què ha de canviar en la política espanyola per ajudar a millorar els resultats. La cosa no és gens senzilla, s’han donat moltes receptes però la realitat és que la majoria de les vegades ni tan sols s’han arribat a posar en pràctica de forma seriosa i durant prou temps. Algunes qüestions són fonamentals i independents de la situació econòmica, i només requereixen de la voluntat política. Així, per exemple, no és gens complicat simplificar els tràmits administratius per a la creació d’empreses, un dels més complexos dels països desenvolupats, segons dades del World Economic Forum. INCENTIUS A LES EMPRESES AMB BASE TECNOLÒGICA Encara que per sortir del sot en què es troba l’economia espanyola és imprescindible un canvi d’actitud de l’empresariat espanyol, l’Administració ha d’aplicar les eines que té a les seves mans. Un dels seus objectius és aconseguir que les iniciatives empresarials sorgides de les universitats o de les empreses arribin a consolidar-se. Per això, s’han de crear incentius específics amb capital suficient per a les empreses joves de base tecnològica, a més de proporcionar també suport financer a aquelles empreses en fase de consolidació, moment en què l’empresa té més dificultats per a la seva capitalització. El capital risc a Espanya és clarament insuficient. L’Administració General de l’Estat i també les comunitats autònomes tenen a les seves mans la creació de mecanismes per afavorir-lo. D’altra banda, ha d’actuar de facilitadora perquè es cobreixi un dels grans dèficits: la col·laboració entre empreses innovadores i la d’aquestes amb el sector públic, que és molt més baixa que la mitjana europea i la tendència és decreixent. S’han assajat algunes fórmules, però la realitat és que o no han donat els resultats esperats o bé han patit “accidents”. Afavorir aquest tipus de col·laboracions es pot fer mitjançant dos mecanismes: incentius fiscals i aportar recursos específics als projectes de R + D + i realitzats per agrupacions empresarials. CURSA DE OBSTACLES EN LA INDÚSTRIA CATALANA La crisi econòmica actual ha fet adonar-nos de la necessitat de disposar de sectors econòmics molt més competitius i basats en el coneixement intensiu però, paradoxalment, a aquests grups se’ls nega o se’ls dificulta finançament per a què puguin desenvolupar projectes que són absolutament necessaris. Un exemple recent és la falta de cash flow de la multinacional catalana Ficosa, que ha impedit que aquesta pogués liderar el grup aeronàutic Alestis Aeroespacial, en comptes de la Junta d’Andalusia a través de l’Agència de Desenvolupament i Innovació d’Andalusia (IDEA), que és qui finalment l’impulsa; és a dir, el sector públic en lloc de l’estrictament privat com hauria de ser. Es tracta d’una mostra més de com la gestió financera espanyola està posant obstacles a grups amb capacitat provada i carteres de clients amb garantia. Hauríem de preguntar als responsables de Ficosa, com ha influït el comportament dels braços financers dels Governs espanyol i català en la seva retirada a soci minoritari. He deixat pel final parlar de la situació de Catalunya per una raó molt simple, teòricament i en alguns aspectes que el Govern català podria incidir; de fet, l’any passat es va signar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, un pacte que, encara que no segueix el model que em sembla que seria el més correcte, és ple de bones intencions. Tanmateix, en un supòsit que les idees siguin les adequades, sorgeix la pregunta amb quins diners les pagarà. Parlar dels recursos financers de Catalunya ens portaria per camins polítics. Millor deixem-ho així. UN EXEMPLE A SEGUIR: INNOBASQUE No puc finalitzar aquest article sense dir que, si estigués a les meves mans, no tinc dubte que seguiria el model d’innovació adoptat per Euskadi; l’únic país de l’Estat que té una línia i uns resultats en innovació que li permetran situar-se aviat – si el previsible canvi de Govern no ho impedeix i l’impulsa a la mediocritat – entre les regions europees més avançades. Allà s’ha creat Innobasque, l’Agència Basca de la Innovació-Berrikuntzaren Euskal Agentzia, la xarxa d’innovació adequada i, a més, amb bons recursos econòmics. M’agradaria parlar-ne, però l’espai no m’ho permet, la política d’innovació d’Euskadi és l’exemple a seguir. Article original en castellà publicat a Catalunya Empresarial, edició de març de 2009

En els últims anys l’economia ha estat sotmesa a impactes molt importants arrel dels processos de globalització econòmica, els avenços científics i molt espacialment dels canvis tecnològics, o millor dit de les eines i productes que la tecnologia ha permès desenvolupar. Entre aquest aspectes hi ha la deslocalització, les fusions o cooperacions temporals per assolir el volum adequat, el sorgiment de noves especialitzacions. La transformació comporta la necessitat d’ajustar el model productiu cap el que es denomina l’economia del coneixement o també la nova industria, una economia que es caracteritza per: Recolzar-se en el coneixement, de tal manera que aquest es converteix en motor de desenvolupament; Capacitat d’extreure productivitat de la tecnologia, tot recolzant-se amb ella per innovar; Disposar de serveis d’alt valor destinats a aportar coneixement i capacitació als processos productius. Indústria; Potenciació del treball a distancia i deslocalització, un fet que redueix la mobilitat obligada tot potenciant el treball en xarxa; Disposar d’alta potencia Industrial amb capacitat de competir, exportar, en els mercats globals; i capacitat de treball Multisectorial amb orofessionals altament qualificats i compromesos en el si d’empreses que assumeixen el repte de la competitivitat, la innovació, la sostenibilidad i els aspecte relatius a la responsabilitat social de les empreses. Un conjunt de característiques que comporten que al països avançat, es produeixi una clara transformació dels llocs de treball, disminuint aquells que comporten un baix ús de coneixements i avenços tècnics i científics, tot incrementant-se els que incorporen els coneixements i tecnologies més noves, tal com es certifica en l’evolució dels llocs de treball en el conjunt dels països de la UE15 en la dècada del 1996 al 2006. Tal con indica Eurostat , en els 15 Estats que configuraven la UE-15 els llocs de treball associats als Serveis s’incrementaren un 25.6%, el intensius en coneixement un 34,9% en aquell període. Aquest increment de llocs de treball qualificats, i la seva importancia creixent, queda recollit en l’informe de l’agencia europea “Center for Development of Vocational Training”, de desembre’08 el qual. situant-se en l’horitzó 2020, explicava que el 31% dels llocs de treball requeriran de persones altament formades, 6 punts percentual més que en l’actualitat; aquest increment dels llocs de treball intensius en formació anirà acompanyat de la disminució en 8 punts, del 26 al 18%, d’aquells amb baixes exigències de formació. Una variació de l’estructura del mercat laboral que representa que en els propers anys estaran disponibles 100 milions de llocs de treballs qualificats a la Unió Europea, dels quals 19,6 milions de llocs de treball seran de nova creació i 80,4 milions vindran per la finalització de l’activitat laboral aquest nombre de treballadors. Aquets nous llocs, i tipus de treball, es desenvolupen en sectors que esdevenen estratègics quant a futur, i que utilitzant les tecnologies permeten establir camps de progrés. Disposar d’un sector tecnològic potent, al igual que de desenvolupament científic, comporta aplicar-la en aquests camps estratègics, entre els quals destaquen: els sector ja arrelats com el químic, farmacèutic, d’embalatge, d’automoció, d’alimentació i d’electrònica de consum, entre altres, i els emergents com la robòtica, la biotecnologia, la biotecnologia, l’aeronàutica, les energies renovables i el reciclatge, o la seguretat. Tot un conjunt de sectors, d’aplicació i desenvolupament intensiu en tecnologia en el que Catalunya disposa de solides bases per afrontar el futur, en especial aquells que presenten majors oportunitats de generar les plusvàlues que atorguen qualitat de vida, progrés i desenvolupament econòmic: aquest sector son: Aeronàutic, Alimentació; Audiovisual; mobilitat: Automoció, Ferroviari i Logístic; Bio farmacèutic; Electrònic; Energies Renovables; Químic; Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC). Sectors d’alta tecnologia en els que Catalunya i treballen quasi 400.000 (391.400) el que representa l’11,1% del total de persones ocupades, per damunt del 7,3% que hi ha com a mitjana al conjunt de l’Estat. Sols supera a Catalunya el País Basc amb un 13% (128.700). Difícilment és pot posar en qüestió de que estem a les portes de un mon molt diferent del que coneixem gracies a la tecnologia, el canvis que hem viscut en els darrers 30 anys, on els ordinadors personals i la telefonia mòbil en són l’expressió d’impacte més global. Un mon que vindrà marcat per una tecnologia que incorporarà amb plenitud intel•ligència per servir millor al desenvolupament humà, i el progrés econòmic i socials personal. Conseqüentment cal entendre la tecnologia intel•ligent com l’integrador dels avenços científics i les potencialitats dels disseny al servei de les persones, per aquest motiu cal enfocar-la com un disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, científics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, científics que porten la ciència més enllà de la utopia, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs i dissenyadors que siguin capaços d’interlocutor amb ells per aproximar la realitat social al mon tècnic-científic. Antoni Garrell i Guiu Barcelona, 4 de febrer de 2009.

Señores, somos ineficientes, es decir, hacemos las cosas mal y malgastando tiempo y energía, que además son recursos escasos y caros. Y así no superaremos una crisis que es compleja y de fondo y que puede prolongarse. Como es una crisis compleja tiene muchas manifestaciones, algunas como la financiera están de sobra comentadas, ya se sabe, el hundimiento del sistema neoliberal según algunos, contrapunto al hundimiento del comunismo que estos mismos no han digerido. Otros aspectos se comentan menos, pasan más desapercibidas y por ello creo oportuno sacarlos a colación. Son aspectos más de fondo. Nos enfrentamos a un crisis de autoridad, autoridad como la entendían los antiguos romanos que distinguían entre autoridad y poder, o dicho de un forma políticamente más correcta una crisis de liderazgo. Los supuestos líderes adolecen de capacidad de convencer, de que los demás acepten como suya, la decisión que propone, la mayoría de las veces porque ni siquiera las proponen. Debemos replantear la forma en que tomamos las decisiones a todos los niveles, en la sociedad, en las empresas, en las familias. En exceso de ocasiones, hay más gente interesada en no tomar una decisión que en tomarla, vence el miedo a equivocarse o el pánico al cambio, vemos siempre los riesgos frente a las ventajas. Practicamos en exceso el verbo procrastinar. Aconsejo en este punto leer los ensayos de Jose Antonio Marina al respecto. Verbo que tiene semejanzas con el verbo castrar. Castramos nuestra capacidad de actuar. Tenemos miedo a actuar, a asumir responsabilidades. No hacer nada o retrasar la toma de decisiones no arregla las cosas. Los que están en los cementerios no hacen nada. La sobrevaloración del Estado del Bienestar, la búsqueda excesiva del mismo, ha degenerado en el Estado del Vegetar. Tenemos derecho a todo por el hecho de que hemos nacido donde hemos nacido, los que lo han hecho 14 kilómetros más al sur, en Africa, no tienen otro que morirse en una patera o quedarse enganchados en una valla. No queremos obligaciones. Hemos roto el equilibrio de los binomios libertad/responsabilidad, derechos/obligaciones. Cuando algo va mal es culpa del sistema, de la sociedad, nunca es culpa nuestra, no nos planteamos que podemos hacer o que debíamos hacer. Tenemos miedo a la vida, no nos atrevemos a vivirla, otro la vive por nosotros, el estado ultraprotector y paternalista que tiene que cuidarnos siempre, no queremos hacernos adultos, tenemos frente al estado el síndrome de Peter Pan. El conglomerado burocrático es nuestro papá eterno, pero además un papá que nos lo consiente todo, cuida de nuestras necesidades, especialmente de nuestra plena satisfacción sexual, a cambio, eso sí, de impuestos asfixiantes. Tenemos una crisis demográfica profunda, el relevo generacional no está garantizado, estamos muy lejos y desde hace muchos años del nivel de fecundidad de 2,1 hijos por mujer. Darwin nos catalogaría, de seres poco adaptados al medio, de seguir así, con el efecto exponencial que lleva implícito, vamos camino de la extinción. Menos mal que esto es fácilmente recuperable, solo basta ser un poco más optimistas y tener un poco más de esperanza, nuestra especie todavía mantiene una alta capacidad reproductiva. Pero, de inmediato, se nos presenta el reto de una sociedad envejecida y con un incremento brutal de las necesidades de asistencia socio-sanitaria que cuestan mucho dinero. Debemos mejorar rápidamente la conciliación familiar. Como sociedad que desea mantenerse en el tiempo, necesitamos más hijos, que habrá que cuidar a la vez que a nuestros abuelos. No podemos seguir con una visión cortoplacista, de búsqueda inmediata de cualquier satisfacción, de enriquecimiento rápido, especulativo. Sin esfuerzo no salen las cosas, no avanzamos, no creamos riqueza. El dinero que se gana rápido se pierde todavía más deprisa. Es una ilusión vivir de “panching”, tal vez en el Caribe, donde no hace nunca frio, con una choza ya tienes bastante, y que cuando tienes hambre tiras la caña y sale un pescado enorme o te subes a un cocotero. Y pese a todo, el Caribe, tampoco es perfecto, de tanto en tanto viene un huracán o te pica un bicho venenoso. No nos engañemos aquí nos ganamos la vida con el sudor de la frente o, en versión más actual, de las neuronas que están detrás de la frente. No podemos tener una política energética dependiente, pagando un dineral por el gas o el petróleo a unos señores que además no están invirtiendo ese dinero en beneficio de sus países. Como martirizarnos por lo mal que estamos, o por las decisiones erróneas que hemos tomado en el pasado, no va arreglar la situación, no podemos hacer girar el mundo al revés y cambiar la historia, solo nos cabe la opción de mirar al futuro y plantear que actuaciones podemos hacer para ser más eficientes, para hacer no solo las cosas bien hechas, sino además de forma inteligente, sin malgastar recursos, sin derrochar ni tiempo ni energía. Debemos establecer unas actuaciones a corto, medio y largo plazo, focalizadas a la creación de riqueza de forma constante, a ritmo, sin prisas pero sin pausas. Aquí van algunas propuestas. Replantear el modelo energético, mayor autonomía energética, actuando en dos frentes, potenciación de las energías renovables y de la energía nuclear. La energía nuclear es la energía de Occidente y una opción de futuro, especialmente cuando se desarrolle la energía de fusión sustituyendo a la de fisión. Si, actualmente se generan residuos muy tóxicos, pero son finitos, ocupan muy poco espacio y pueden controlarse. El problema de los residuos se puede gestionar. La energía nuclear debe ser la base del sistema energético, complementada con las energías renovables, dejando al petróleo y al gas papeles secundarios. Simplificación en la toma de decisiones a todos los niveles. Los procesos y procedimientos complicados solo sirven para ocultar la mediocridad. “Keep it simple”. Incluyo aquí el cambio de ley electoral, con la elección directa de diputados, sin listas cerradas. Recuperar el concepto de autoridad y liderazgo, empezando en la familia y en la escuela. Implantar una cultura del esfuerzo continuo a ritmo, toda la vida, un círculo virtuoso de crecimiento constante. Un círculo del conocimiento. Por ejemplo, me gusta definir mi empresa como una “learning organization”, siempre estamos aprendiendo, buscando la mejor solución. Crear un entorno “Business friendly”, con por ejemplo, implantando las siguientes medidas: • Reconocimiento social para el emprendedor y el empresario, principalmente de aquel que se juega su dinero, no el de otros, para crear riqueza para toda la sociedad. • Facilitar la capitalización de las PYMES, como por ejemplo tipo 0 del impuesto de sociedades para aquellos beneficios que se conviertan en capital de la empresa. • Apoyar enérgicamente y de verdad a todas las empresas que dediquen recursos a investigación y desarrollo. Simplificar y esclarecer el sistema de ayudas y desgravaciones. • Disminución de los impuestos directos. Esto además tendría en el caso de Catalunya otra significativa ventaja, que el dinero no saldría del territorio y no tendríamos que desgañitarnos para pedir que nos lo devolvieran. • Flexibilización del mercado laboral. Las indemnizaciones desmesuradas por despido tienen un doble efecto pernicioso, por un lado descapitalizan a las empresas restándoles recursos para las a veces imprescindibles restructuraciones y por otro lado restan movilidad al mercado laboral, ya que empleados con muchos años en una empresa descartan asumir nuevos retos aceptando o buscando un nuevo puesto. Las circunstancias cambian, un buen negocio hoy mañana no existe, como ejemplo el carrete de fotos, hay que ser flexibles para adaptarse a ellas porque los otros lo pueden hacer más rápido y con menos coste que aquí, si no el resultado es más paro. Basta de gastar el dinero público, el dinero de todos, en “tonterías y festejos varios”, seguro que a todo el mundo le viene a la memoria una lista interminable de ellos. Hay que darse cuenta que esto va en serio, que hay gente que no le llega para comer, y el que no se lo crea que mire las colas que hay en las parroquias y comedores asistenciales de Barcelona cada día. Una apuesta firme por la implantación y uso de redes de telecomunicaciones de alta capacidad y de las herramientas informáticas. Potenciación del trabajo en casa, si a la conciliación de la vida familiar y profesional, no a perder 3 horas al día en un atasco quemando combustible para sentarse delante de un ordenador. Esto se puede hacer en casa, más cómodo, ganado 60 horas al mes, 3 horas x 5 días x 4 semanas, ahorrando combustible y además ganando más dinero porque la empresa se ahorra costes de estructura y puede pagar mejor salario. Y la gente no se escaqueará porque se puede controlar perfectamente el rendimiento de un trabajador en su casa. Imaginaros la de cosas positivas que se pueden hacer recuperando 3 horas al día, por ejemplo se pueden dedicar a cuidar de los demás y a uno mismo. Si al uso de la videoconferencia, no a ir a Madrid a una reunión de 1 hora. Y podríamos seguir. Basta de propagar el miedo a Internet y a la tecnología, que es una fuente que crea riqueza y prosperidad, bienestar de verdad. Espero que estas pocas reflexiones, algo desordenadas, sirvan para reflexionar y generar debate y nos animen a continuar la búsqueda de la eficiencia. A trabajar, que hay muchas cosas que mejorar.

És conegut que un dels problemes de l’economia espanyola, i que si be ha estat reconegut no s’ha posat solució, és la pèrdua sistemàtica de productivitat respecte els països amb qui competim, som un dels països de la Unió que més hores treballem però ocupem les darreres posicions quant a rendiment d’aquest temps, algunes dades indiquen que de cada 8 hores de treball sols 5 son imputables a producció real. Millorar la productivitat vol dir fer més amb menys, i esta estretament lligada a l’ús eficient i eficaç de les capacitats productives i als coneixements i les actituds de les persones. Una pèrdua sistemàtica de productivitat que afecta directa a la competitivitat la qual, en el cas espanyol, també es veu afectada pel major creixement de la inflació respecte als països capdavanters de l’eurozona. Sens dubte la menor productivitat, conjuntament amb l’enorme dèficit comercial que superant el 10% del PIB evidencia la pèrdua de competitivitat en el mercat exterior, era un dels aspectes que més dubtes posaven sobre la solidesa del model econòmic espanyol i que evitaven veure amb optimisme el creixement futur del nivells de renta, ja que aquests es produí bàsicament per l’alta creació d’ocupació, -amb contenció dels salaris-, i l’augment de la tassa d’activitat, sense oblidar que una part molt important del bon nivell de vida que es gaudia es fonamentava en el creixement sistemàtic de l’endeutament el qual encara que s’ignorés tenia límit i data de caducitat. Fora incert afirmar que la productivitat i la riquesa no ha crescut, però l’anàlisi no s’han de fer de forma endogàmica, s’ha de circumscriure en el context de l’economia global i el lliure moviment dels recursos, del capital tecnològic i l’avens científic, i és en aquest escenari on cal acceptar que la productivitat espanyola ha disminuït notòriament des de 1995 en comparació amb altres països. En aquets context de deteriorament de la productivitat cal considerar els marcs regulatoris de l’activitat relatius a les politiques de contractació de treballadors o de les facilitats per sincronitzar les capacitats productives amb les evolucions dels mercats, les carregues impositives i els tràmits administratius, ja que les dades publicades pel Banc Mundial relatives a les facilitats per desenvolupar activitats econòmiques evidencien la correlació directa entre productivitat i marcs regulatoris; tampoc es pot ignorar la relació directa entre productivitat i volum de les empreses, les dades empíriques obtingudes per l’OCDE demostren que aquest és un fet que succeeix en totes les economies, i que en l’Estat Espanyol es concreta en que les empreses amb mes de 250 treballadors assoleix productivitats un 25% superiors a la mitjana, mentre que les petites és pràcticament la meitat de la mitjana, però especialment cal acceptar que una de les raons fonamentals de la baixa productivitat rau en la feblesa del capital humà, en la seva formació, ja que aquest no sols afecta a la productivitat sinó també a la capacitat d’extracció de valor de les eines tecnològiques, a la possibilitat d’accedir als mercats globals, i a la capacitat d’extreure potencial de les inversions en R+D+i, condicionant també la capacitat de transformació dels models econòmics fent-los més inestables i dèbils a les conjuntures negatives. Sabem que la pèrdua de competitivitat i els baixos índexs relatius de productivitat dificulten competir en un entorn global, i obliguen a un fort endeutament extern, un fet que augmenta les dificultats de finançament en especial en moments complexes com els actuals; per aquest motiu la via per minimitzar els efectes de la crisis i accelerar sortir de la mateixa, és assolir un alt nivell de productivitat, tot produint productes d’alt valor afegit col•locant-los en els mercats internacionals -conservant els mercats europeus que reben el 75% de les exportacions espanyoles i adreçant-se tant als mercants emergents com aquells altes de valor d’arreu del planeta-. Per fer-ho cal actuar sobre l’element primigeni, és a dir en recuperar la potencia del capital humà que any rere any ha minvat al nostre país al comparar-lo amb altres països, ja que si be els darrers 50 anys els temps d’escolarització quasi s’ha duplicat, passant de 4,97 a 9,39 anys, i que .gairebé el 60% de la població te algun estudi secundari o universitari, quelcom semblant ha passat en els països capdavanters de l’OCDE, el que comporta que la diferencia sigui essent significativa. Essent cabdal recuperar la potencia del capital humà caldria aprofitant aquest temps de crisi, que comporta uns alt índex d’atur, per incrementar les capacitats del capital humà. És necessari un Pla nacional de formació per l’ocupabilitat que arribi anualment a no menys del 70% de la població en atur, tot centrant la formació en 3 línies en funció dels coneixements previs i preferències i una transversal comú, la primera és l’associada a les eines tecnològiques en especial les ofimàtiques, la segona centrada en la utilització de maquinaria instrumental i d’oficis, i la tercera en mercats i idiomes. Quant a la línia transversal hauria de centrar-se en incrementar la capacitat d’anàlisi i aprenentatge en base al foment de la lectura i l’observació. Un pla ambicions i possible en base a les infraestructures dels centres de formació existent i la coordinació entre els ajuntaments i la Generalitat, tot assumint que les coses han canviat i que no es podent infrautilitzar les infraestructures ni les capacitats dels recursos humans, en aquesta línia les instal•lacions i equipaments haurien d’esser utilitzades de 6am a 23 pm, i per la dotació del professorat requerit no oblidar les capacitats dels aturats amb capacitat pedagògica/docent i coneixements suficients complementant el seu subsidi d’atur. És ara quant més que mai una aposta decidida per la formació, i en especial dels aturats, pot permetre sortir enfortits de la crisi, mantenir l’autoestima, disminuir el risc de confrontació, i agilitzar la recuperació. Fer-ho o no depèn solament de voluntat política, del convenciment de d’importància del capital humà, i d’entendre que en situacions com l’actual el continuisme no porta enlloc. Aprofitar el temps d’atur per millorar és dons el repte indefugible, com indefugible és l’exigència de que la formació sigui possible. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assesor del Cercle per al Coneixement 28 de febrer de 2009