Assumit és que la competitivitat de les organitzacions es l’element clau en un mon globalitzat, i que aquesta es directament funció de la capacitat d’innovar, d’internacionalitzar el productes i el processos, i d’esser productiu. Ser competitiu depèn del equilibri òptim d’aquest tres components vinculats amb alts graus d’interdependència i on la productivitat es l’element primogènit ja que, -amb independència dels recursos pròpies o compartits que permeten afrontar els processos de R+D+i, o gaudir de les potencialitats de la internacionalització quant a preus i mercats- la productivitat depèn fonamentalment de tres factors que estan sempre a l’abast de tota organització: els coneixents i actituds de les persones; els processos productius i el model de la organització que el sustenta; i el grau de tecnologia emprada. Tres elements que possibiliten afrontar el repte de la productivitat, sabedors que sols si es disposa d’alts valor de productivitat es pot assolir el nivell òptim de competitivitat. En conseqüència, essent essencial afrontar la productivitat no es pot obviar el darrer informe sobre la competitivitat en la UE del 2007, (European Competitiveness Report 2007), publicat a inicis de novembre passat, on s’indicà que la productivitat per treballador a l’Estat espanyol sols va augmentar un 0,8% en el 2006. Una xifra molt llunyana del 7% d’increment de Letònia, el 5,8% de Finlàndia, o de la de països del G7 com Alemanya que assolir el 2,7%, o el Regne Unit amb un 2,6%, i també distant de la mitjana de la Unió que fou del 1,5%. Una baixa productivitat que amaga que en el periode 2000-2005 el creixement de la productivitat espanyola va esser negativa tal com evidencies diversos estudis. Les causes del increment dolent de la productivitat son múltiples, tal com es constata en el fet de que en els 24 indicadors emprats per la UE Espanya es situï per sota de la mitjana en el 60% dels mateixos, entre ells: en despesa d’I+D, en nombre de llicenciats en carreres científiques i tècniques, en inversions de capital risc en empreses innovadores, en exportacions de productes d’alta tecnologia, i en inversió en TIC. Entre totes elles caldria emfatitzar, ja que es quelcom que afecta a moltes empreses, la manca d’inversió en TIC, un aspecte clau ja que es ben conegut que si van acompanyades dels procediments adequats i la formació requerida, faciliten incrementar a mig termini de forma significativa la productivitat de les organitzacions, i aquesta es una assignatura encara pendent. Un baix increment de productivitat que no hauria de sorprendre’ns a la vista de les dades que el juliol ens aportava la fundació Orange, quant indicava que Espanya es va allunyar dels països més avançats quant a societat de la informació d’Europa, al passar de l’índex 13 al 20, el que equival al 56% del desenvolupament de països líders com Finlàndia o Islàndia, enfront del 61% de l’any 2005. El mateix informe feia referència que en infraestructures de xarxa, formació i inversió en TIC, Espanya es situà en el lloc 22, per sota de l’any anterior. Unes dades que cal contextualitzar-les en el fet que, ara fa tres anys, el Banc d’Espanya ja indica la insuficient inversió en TIC a l’Estat ja que sols assolia l’1,8%, enfront la mitjana del 3% a la UE, tot recordant que la despesa per càpita en fou de 338 euros a Espanya enfront dels 700 euros de la U.E. Es en aquest context de pèrdua de productivitat, un aspecte que s’agreuja al considerar el diferencial espanyol quant a inflació, caldria recordar la importància que les empreses, assumint el repte de la competitivitat augmentin la seva inversió en Tecnologies de la Informació i de la Comunicació amb la finalitat de situar-nos en la línia dels països europeus amb els qui Espanya ha de competir, 4% en el Regne Unit, 3.9% a França i 2,9% a Alemanya (dades d’eurostat), Cal fer-ho per vencé el repte de productivitat oblidant que les ajudes públiques globals i sectorials siguin inferiors al conjunt dels 27, i fem-ho saben que la responsabilitat bàsica de la productivitat rau en els directius de les empreses, y en politiques que endeguen amb el vist i plau dels seus consells. Assumir risc per canviar el model productiu per assolir competència es un fet inqüestionable mes enllà de conjuntures favorables, i en aquest camí una de les palanques claus son les TIC, cal no oblidar-ho i actuar en conseqüència. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement Barcelona 20 de novembre de 2007. Aquest aticle fou publicat al diari mon empresarial, n.100, del mes de desembre de 2007

El passat 10 d’octubre, el cèlebre grup de rock britànic Radiohead va presentar mundialment el seu nou àlbum, “In Rainbows”, el setè de la seva carrera. La notícia, però, està en el model de venda i distribució que han triat: l’àlbum només està disponible per internet i el seu cost és, com es diria col·loquialment, “la voluntat”. Són els mateixos usuaris els que trien el que volen pagar per descarregar-se la música. Aquest fet, unit a la popularitat de la banda, estan provocant un autèntic terrabastall en la indústria discogràfica. Són molts els opinadors i analistes que vaticinen el final del model del CD (i del vinil), basat en els principis de la producció i la distribució de la música o, més concretament, de les caixes on s’empaquetava la música. El format digital, la portabilitat dels arxius i la seva possible reproducció en diferents aparells i situacions, fan que la música ja no hagi d’estar sotmesa a un suport físic ni a un lloc concret on ser escoltada. Internet ha fet la resta: la distribució ja no necessita camions, vaixells, magatzems ni grans botigues. Seguirà havent-n’hi, però convivint -amb creixent inferioritat- amb el canal de distribució idoni per als arxius digitals, que és Internet. Per pura lògica, si podem prescindir del suport i del canal de distribució, és inevitable que les empreses que basaven el seu producte en aquests dos pilars estiguin condemnades a reinventar-se o desaparèixer. S’ha especulat amb què Radiohead s’ha inspirat en el cas dels bagels que el popular de llibre Freakonomics. Allà, un empresari distribuïa aquests bagels d’oficina en oficina, deixant una caixa on la gent pagava el que considerava oportú, sense cap control ni supervisió. Sorprenentment –o no- el sistema reportava uns beneficis sòlids i uns marges de frau realment baixos, que feien viable el model de negoci. No obstant, econòmicament, l’estratègia de la banda, no sembla tenir res d’altruista ni d’improvisat. En darrer instància, saltar-se els intermediaris i les despeses de producció i distribució és una forma de fer créixer el pastís dels guanys. Segons el portal www.nme.com, la gent ve pagant una mitjana de 5 lliures esterlines (poc més de 7 euros) per l’àlbum. Altres xifres publicades parlen de 8 euros de mitjana i un total de vendes acumulat en una setmana superior a 10 milions de dòlars. Podríem, en tot cas, convenir que aquest preu suposa entre la meitat i la tercera part del preu que es pagaria a una botiga. I això, sense incórrer en il·legalitats, per canviar-ho de format, copiar-s’ho al MP3 de butxaca o al CD del cotxe (pràctiques, per cert, habituals de facto, però prohibides de iure a Espanya i a la major part del món). L’estalvi per al comprador és considerable. Si mirem a l’altra banda de la cadena de producció, resulta que en el model “vigent”, les estimacions situen entre un 14% i 18% el que guanya una grup de música, directament, del preu final que paga l’usuari. La resta se’l queden els diversos intermediaris, liderats per la discogràfica. En el nou model que es comença a dibuixar de distribució directa en format digital i a través d’internet, la banda es queda pràcticament amb el 100% del guany. Si agafem com a preu imaginari d’aquest LP una xifra versemblant, com 20 euros (el preu de venda dels seus darrers CDs a l’estat espanyol), resultaria que en el model anterior el client paga 20 euros i el creador en perceb, com a molt, 3,60. En el nou model que lidera Radiohead, el client ha pagat una tercera part del preu i els creadors estan rebent-ne el doble. El negoci no està gens malament i les diferències són molt importants. En realitat, el ratio de pagament hauria de caure dràsticament per a que, realment, la banda, comparativament, hi perdés diners. D’altra banda, un model com aquest deixa molt marge, entre els que pagaran 10 o 12 euros i els que no en pagaran cap. Els primers segurament són els que considerarien comprar-lo igualment a una botiga i fins i tot potser acabin adquirint l’edició de luxe. Mentrestant, els que en paguen 0 o 2 euros, probablement no l’haguessin comprat en cap cas. Tot això que hi guanya la banda, en una nova accepció del que podríem anomenar cua llarga de la música comercialitzada en format digital. El cert és que la crisi del model basat en empreses discogràfiques ha portat a altres estrelles del panorama musical internacional a moviments semblants. Sota la fanfàrria que ha aixecat el moviment de Radiohead, altres notícies estan furgant la ferida: una altre grup de fama mundial, Nine Inch Nails ja ha anunciat, amb manifesta satisfacció que, després de 18 anys treballant per a les discogràfiques, des d’ara és i anirà per lliure. Madonna també ha decidit abandonar el model de les discogràfiques i passar tota la seva producció i gestió a una empresa de promoció tot-terreny, com és Live Nation. Al Juliol, Prince –o com sigui que es faci dir ara- va optar per mostrar el seu rebuig als “negocis especulatius de la indústria” i rellançar la seva decaiguda figura distribuint gratis 3 milions de CDs del seu Planet Earth, a través d’un diari britànic de tirada nacional, el The Mail on Sunday. Jamiroquai i Oasis també apunten a trencar amb les seves discogràfiques. Moby fa temps que distribueix també parts de la seva creació de forma gratuïta des del seu web. Tim Burgess, líder del grup The Charlatans, que està distribuint gratuïtament les seves darrers creacions ho explica així: “Vull que la gent tingui la música i que els artistes tinguin el copyright [sic]. Per què deixar que una empresa discogràfica es posi enmig del camí de la música?” Entre totes aquestes grans figures, de trajectòries i prestigis consolidats, cada cop és més evident que els guanys els arriben més pels concerts, promocions, merchandising, publicitat i explotació comercial de la seva imatge i el seu producte (suposant que hi hagi cap diferència entre imatge i producte), que no pas per la venda de discos, d’on treuen només una petita tallada. Per això, alguns diuen que aquest procés només pot funcionar per als grups grans, que ja tenen un nom i un prestigi consolidats i que poden prescindir de les discogràfiques. Però els grups petits també poden beneficiar-se d’aquest sistema que prima la distribució fàcil i posa l’objectiu dels guanys als concerts o qualsevol mena de vendes per a usos comercials de la música. Lily Allen o Arctic Monkeys són exemples paradigmàtics d’una cantant o d’un grup que arriben a l’èxit i al reconeixement gràcies a l’intercanvi de música, fonamentalment a través de la plataforma de MySpace.

Que s’està produint aquesta canalització –i no una disminució global- del que la gent es gasta en música és un fet constatable: només als Estats Units s’ha duplicat el volum de negoci per venda d’entrades a concerts només en els darrers cinc anys. Com pot veure’s a la gràfica anterior, el creixement del volum de vendes en format digital és exponencial i supera, fins i tot, el ritme de caiguda de la venda en suports físics. A més, l’emergència del fenomen de la distribució de la música per internet ha coincidit –de forma difícilment casual- amb la proliferació de grans festivals musicals, com podem veure fàcilment a casa nostra. En conjunt, el canvi que s’apunta és radical. I l’autèntica gràcia és que el gran protagonista de tot plegat és el públic. Malgrat que el format digital i Internet siguin els possibilitadors d’aquesta gran transformació, el motor de canvi han estat, sense cap mena de dubte, els usuaris, les persones. Després d’alguns d’anys de batalles legals i discussions ètiques; després de discos durs confiscats i d’actuacions policials desproporcionades, després de centenars de titulars de mitjans de comunicació confonent pirateria i frau comercial, amb ús personal; després de les múltiples escomeses i batusses que organismes com la SGAE provoquen, en una absurda, desesperada, feudal, embrutidora i retrògrada croada contra la llibertat de circulació, d’ús i de creació de la música i la cultura; cada cop queda més clar que la indústria musical haurà de conviure amb una nova manera col·lectiva i alliberada d’escoltar música. El que queda clar és que aquest corrent és irreversible i imparable. Perdre el temps i les energies inventant-se’n cànons, taxes i obstacles és un error molt greu. No només perquè suposi un significatiu llast econòmic a les TIC, sinó perquè anirà en prejudici de la nostra capacitat col·lectiva per aportar-hi noves idees i descobrir-hi oportunitats. Mentre a alguns llocs s’estan avançant al canvi de paradigma, innovant en el producte musical, com ho demostra l’exemple de Radiohead, a casa nostre els nostres polítics van contracorrent, dedicant-se a fer números per veure quina mena de cànon digital han d’imposar, en una aberració comparable a posar-li tributs a escriure a màquina, a parlar o a respirar. I malgrat això, insisteixo, el moviment és irreversible i imparable. La revolució possibilitada per Internet i les noves tecnologies, detonada fa anys pel petit i clàssic programa KaZaa, s’ha convertit, avui en dia, en pràctica comuna -i legitimada consuetudinàriament- entre un amplíssim sector de la societat que no deixa de créixer. Una altra demostració palmària de què Internet és una tecnologia tremendament social que permet, per sobre de tot, tal i com vaticinaven i esperaven els seus creadors, als anys ‘60, potenciar l’esperit, l’intel·lecte i la capacitat d’acció de l’ésser humà. De moment, ja ens ha ajudat a recuperar i alliberar la música. —— La versió original, força més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 20 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i de l’Observatori per a la CiberSocietat.