L´adjudicació de la T-Sud del Prat ha estat rebuda amb divisió d´opinions per la societat catalana. Uns l´accepten i altres la troben insuficient. Creiem que les dues posicions són raonables però també creiem que el millor és l’interès que el fet ha despertat tot i que el resultat es quasibé irrel·levant. Totes les opinions coincideixen en un punt: que l´aeroport del Prat ha de gestionar-se per un consorci que defensi els interessos del territori. Definició, diem nosaltres, que és ampliable a quasibé tots els aeroports espanyols. Això és el que defensàrem uns pocs durant els “anys de ferro” que naixien amb la democràcia i que s´acabaren recentment. Ha estat en aquests anys que s´han constituit Aena, Puertos del Estado, Adif i altres. Aquesta ha estat la manera que el centralisme funcionarial ha trobat per fer-se més potent que quan era control·lat políticament. Properament en parlarem. Durant prop més de 20 anys Aena ha posat el Prat al servei de Barajas sense reacció catalana. A més, Catalunya ha fet tot el possible per perjudicar El Prat. Al 1988 Catalunya va impedir el creixement del Prat amb la requalificació del Mas Blau i la qualificació de Zepa per la Ricarda i el Remolar. La justificació era que no volia un gran aeroport que centralitzés encara més Barcelona. El que volia era una xarxa catalana d´aeroports. És a dir, fer en petit el mateix disbarat d´Aena. A Aena tot això ja li estava bé. Els seus plans de creixement de l’aeroport pel 1992 van orientar-se a mínims, amb un disseny que s’esgotava en si mateix i que respectava el criteri oficial català. Un petit grup de ciutadans, en el que el firmant va tenir l´honor de participar-hi, va demanar un aeroport ambiciós amb una terminal entre pistes i una 3ª pista a primera línia de mar. L’objetiu, entre altres, era tenir un aeroport operatiu 24 hores, 365 dies a l’any. Aquesta era la millor manera d’atreure vols internacionals. Les opinions catalanes oficials, pública i publicada van rebutjar l´idea. Fins i tot algun diari la va recollir com “la ocurrencia de una pista en el mar”. Però miraculosament, cap al 1997, es va encetar un joc de casualitats que ha donat lloc al disseny i més tard construcció d´un aeroport que, funcional i tècnicament, serà ún dels millors, si no el millor, d’Europa. Hi haurà algun defecte. El centre de mercaderies i el centre tècnic estarien millor invertits. També s’ha de fer la pista de 3500 m. a primera línia de mar. I sobretot, arribar al traspàs de la gestió al territori. Però això, un cop la Catalunya oficial, pública i publicada s’hagi despertat, serà imparable. La raó tècnica, l’eficiència econòmica i les directrius europees estan de la seva part. El tema actual, les assignacions d’espais per les terminals, és un tema fonamental en la gestió de qualsevol aeroport. Normalment és una cosa que es va modelant en el temps per mitjà de la suma de petites decisions del gestor. Petites decissions que tenen grans fites com podia ser la present. Però en el moment actual no es pot fer res diferent al que s’ha fet: prendre una decisió que no hipotequi el futur i que reconeixi per endavant que un cop es coneixi com queden Iberia, Spanair, les Aliances i la gestió de l’aeroport del Prat, es pendran decisions. Els que coneixem el tema des de fa anys ens em trobat rebassats, com acostuma a passar, pels neoconversos. Benvinguts. El que passa és que no hem de ser més agosarats del que toca. És vàlid assenyalar que Sky Team, que és qui té més vols intercontinentals, ha estat la castigada. Però també es cert que aquesta Aliança té les bases a Paris, Amsterdam i molt probablement a Roma. I que de moment els vols que fa des de Barcelona són oportunistes, propiciats per la paralització dels competidors. És a dir, que també està en una situació provisional. Creiem que el futur, al menys en el tema aeroport, té bones perspectives. Però no s’ha de baixar la guàrdia. La millor garantia d’èxit serà continuar movilitzats amb la mateixa intensitat que s’ha tingut els darrers anys.

Corre el rumor que avui en dia l’aspiració professional de la gent jove (quan no vol ser futbolista, folklòrica o famós-en-general) és ser funcionari. No fa gaire es va citar i criticar repetidament aquesta suposició, com si l’autèntic llast de l’economia espanyola fos la falta d’ambició i de caràcter emprenedor del sector d’edat que, teòricament, hauria de ser el motor de les idees, els negocis i el dinamisme de la societat. Segons aquesta faula, el model de milionari amb acné de Silicon Valley, que només amb una idea brillant, engega una empresa al seu garatge, i que, poc temps després, ja està cobert de dòlars, es contraposa a la del nostre jove conformista que, diu la faula, vol ser funcionari. Més enllà d’alguna vocació molt singular i probablement malaltissa, em costa molt creure que això sigui realment així. Jo certament no he conegut mai cap adolescent que digui res semblant i si, travessada la frontera dels vint-i-alguns anys, aquesta opció comença a agafar un cert pes, probablement es deurà a una manca d’altres expectatives laborals i professionals, que per la dubtosa púrpura que una feina funcionarial pot aportar. Crec que hi ha alguns factors més concrets i tangibles que expliquen això. Recentment s’ha presentat l’informe Doing Business 2008, un treball amb el què el Banc Mundial intenta mesurar, crua i descarnadament, allò que més li interessa al Banc Mundial: la facilitat –o les dificultats- que hi ha a cada país del món per fer-hi negoci, per a engegar-hi un projecte, per a comerciar. Malgrat l’orientació de l’informe, algunes de les dades que ofereix són interessants. Per exemple, resulta que a Silicon Valley, una empresa necessita sis procediments per obrir-se, que li suposen més o menys sis dies de temps “perdut”. En una setmana, el jove de la idea brillant i els seus col·legues de garatge poden tenir l’empresa funcionant legalment. Si en compte de ser a Silicon Valley, aquests joves amb idea brillant fossin a qualsevol racó dels Països Catalans, necessitarien deu procediments i perdre-hi uns 47 dies. Vuit vegades més temps perdut en paperassa són un entrebanc considerable al caràcter emprenedor. Un altre indicador interessant: si tenim una empresa mitjana a Luxemburg, Suïssa o Irlanda, per citar només estats “normals” del nostre entorn europeu, hauríem de dedicar menys de 80 hores anuals a endreçar i pagar impostos o, el que és el mateix, uns deu dies laborables complets. A Espanya, la mitjana són 298 hores, que equivalen gairebé a dos mesos fent cues i omplint formularis. Segons l’informe, Singapur és el país del món on fer negocis és més fàcil. Algú podria pensar que a Singapur (o als EEUU, que són tercers a la classificació), l’explicació és la desprotecció del treballador i la pràctica inexistència d’un estat de benestar. No obstant, Dinamarca, cinquena a la classificació, demostra el contrari. L’estat espanyol és el 38è, per darrera de bona part dels països de la Unió Europea. Davant tanta paperassa, no m’estranya que moltes idees de negoci es quedin pel camí de la burocràcia. I no m’estranya tampoc que facin falta legions de funcionaris per a processar tant paper i tanta cua. Si us plau, que algú enviï algú a Irlanda, a Suïssa o a Dinamarca, a veure com s’ho fan. I mentrestant, apliquem intensivament criteris de racionalització, de digitalització i d’administració electrònica als nostres procediments burocràtics. La versió original d’aquest article es va publicar al Diario de Ibiza el dia 8 d’Octubre de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment al portals del Cercle per al Coneixement.

Que el sistema universitari espanyol no és cap meravella i que ni el seu prestigi, ni la seva eficàcia ni les seves infraestructures són com per treure’n pit, més o menys, ja ho sabem. Podríem dir que estan al nivell de molts altres indicadors sòcio-econòmics espanyols, però el cert és que són pitjors. Ja sigui perquè l’economia es manté gràcies al turisme i al ciment, ja sigui perquè encara vivim mig subvencionats per la UE, el cert és que el clima general no sembla tan dolent com ens mostren els indicadors de productivitat, capacitat d’innovació, aplicació del coneixement expert i presència de la societat del coneixement als nostres contextos laborals. Precisament aquesta contradicció entre el que auguren els indicadors d’innovació i productivitat i el que sembla ser la nostra realitat econòmica present és el més perillós, perquè és el que provoca que, en definitiva, s’hi faci poc o res al respecte. Recentment he llegit alguns articles d’opinió que es referien a la publicació d’una de les classificacions anuals sobre la qualitat d’universitats de tot el món i, inevitablement, s’ha tornat a parlar de la minsa notorietat que les universitats espanyoles tenen internacionalment. El rànquing en qüestió és el del The Times Higher Education Supplement i passa per ser un dels més citats -i fins i tot valorats- a tot el món. Malgrat que sovint es critiquen els criteris amb què s’elaboren aquests –i qualsevol- rànquings, el cert és que més o menys tots ells coincideixen en mostrar un panorama desolador, quan fixen la mirada en les universitats espanyoles. A aquest rànquing en qüestió, que mostra les 200 universitats més prestigioses del món, només la Universitat de Barcelona hi treu tímidament el nas, apareixent a la 190a posició. L’any passat hi havia la Complutense de Madrid, però enguany ha desaparegut de la llista. Probablement tots podríem encertar algunes de les deu primeres universitats: Harvard, Cambridge, Oxford, el M.I.T., Yale, Stanford, etc. Probablement també podríem encertar que els països més representats són els Estats Units i el Regne Unit, segurament degut a què el mateix sistema acadèmic afavoreix els països angloparlants. Podríem arribar a acceptar que no és aquesta, “la nostra lliga”, que no és amb aquests sistemes universitaris que ens hem de comparar. Que l’ambició no ha de ser competir per estar entre les, per exemple, vint o trenta primeres, encara que el president Zapatero vagi dient que Espanya juga la Champions de les economies del món, com ha proclamat recentment. Podem assumir que els països del G7 o del G8 estiguin per sobre. Però el que ens hauria de preocupar és veure com universitats de països com Dinamarca, Singapur, la Ýndia, Nova Zelanda, Corea del Sud, Mèxic, Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Israel, Tailàndia o Malàisia estiguin clarament per sobre. La preocupació a la què apel·lo no es deu a cap mena d’orgull patri malentès, sinó a les conseqüències greus que això necessàriament ha de tenir per a una societat que, sistemàticament i de forma reiterada, mostra uns resultats comparatius tan pobres en el camp on, precisament, es gesta el propi futur. Si aspirem a formar part i tenir un paper notori en una eventual societat del coneixement, probablement no hi ha un llast més pesat que el que suposa que la institució social dedicada, formal i específicament, a crear nou coneixement, mostri una incapacitat tan manifesta per generar-ne de rellevant. Les explicacions que es donen per entendre aquests indicadors són de tota mena. Una d’elles (signada per Irene Boada a El Periódico el passat 8 de setembre) atribuïa a la corrupció universitària una gran responsabilitat en aquest fenomen. Em resulta difícil pensar que la resta de països no pateixen d’una dosi comparable de corrupció i frau universitari i també em resulta poc creïble que aquest factor, per bé que negatiu, tingui un efecte tan paralitzador i emmetzinador en el nostre sistema universitari. Altres explicacions (com la de Ramon J. Moles, una setmana després, a la mateixa tribuna) oferien arguments més sòlids, com la endèmica falta d’inversió pública en recerca que pateix l’estat espanyol i proposaven la creació d’altres rànquings que ens facin quedar millor, per equilibrar el panorama. El més fàcil –i en molts casos resulta metodològicament vàlid- és criticar el sistema de confecció d’aquests rànquings. No obstant, que hi hagi formes d’elaborar classificacions on no sortíssim tan mal parats no treu que aquesta –i moltes altres- mostrin realitats perfectament vàlides i que ens haurien de portar, com a mínim, a la reflexió. No afrontar-ho, mirar cap a una altra, pretendre que és la metodologia la que s’equivoca, no només difícilment serveix com a excusa, sinó que probablement, constitueix una de les causes del problema. L’explicació de la manca d’inversió en universitats i en recerca que es fa a Espanya té molta força i raó de ser. En aquest tema, els números són incontrovertibles. No obstant, encara que estiguem lluny dels percentatges en recerca i en I+D d’altres països, també és cert que seria equívoc pensar que aquesta és la única raó. Potser és la més determinant, però no és la única. M’atreveixo a pensar que, a més del financer, també arrosseguem un llast cultural molt pesat, que fa que la recerca que es fa a les universitats espanyoles sigui comparativament tan insignificant. Em refereixo a una manca de valoració i de visibilitat pública de l’ofici d’investigar, de la vocació de la recerca. Quin nen vol ser investigador? Quins models públics i mediàtics posen en valor aquesta figura? Quins esforços es dediquen a promocionar-la? És cert que els que arriben a intentar-ho, després es troben amb les enormes limitacions –econòmiques i infraestructurals- que caracteritzen el sistema universitari espanyol i que els porten o bé a deixar-ho, o bé a emigrar a altres indrets. No obstant, abans d’això han hagut de lluitar contra la pràctica invisibilitat professional, una gran incomprensió laboral i social i un context cultural i empresarial que, en moltes ocasions, valora molt poc –o gens- el coneixement expert i innovador que pot oferir l’experiència en recerca universitària. En realitat, això no vol dir cap altra cosa que cal invertir, i molt, en educació superior i la recerca científica. I que part d’aquesta inversió haurà d’anar destinada a visibilitzar socialment i donar valor a la figura i la cultura de la recerca universitària. Per aspirar a un model menys dependent del totxo i del turisme, ens faran falta un grapat d’universitats potents de les que la societat se’n senti orgullosa i de les que els joves en vulguin formar part. Això, és clar, si no volem condemnar-nos al tren de cua de la societat del coneixement, amb universitats d’estar per casa sense més ambició que entretenir el jovent. —– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 24 de Setembre de 2007.

Quan es despertaran les nostres pimes? Sóc conscient que la nostra realitat empresarial gira entorn d’una frase: “cal facturar”. Són les dos paraules més repetides pels nostres emprenedors i les nostres pimes. La facturació mana. Si factures, llavors creixes, innoves, potser investigues i segueixes facturant… només uns pocs entre tant, busquen finançament, viatgen a l’estranger, observen altres “formes de” fer o registren patents mentre segueixen pensant a facturar. En qualsevol cas, cap d’aquestes emprèn-pimes es preocupen per augmentar la seva productivitat, planificar bé els processos empresarials, automatitzar-los i optimitzar el treball de les persones. No tenen temps perquè han de facturar. Passa gairebé el mateix amb la formació de les persones. En una pime els seus directius només es formen quan van a conferències gratuïtes o quan fins i tot van a donar-les. Potser exagero, però no tant. Per ventura és exclusiu de la gran empresa/multinacional invertir en formació professional, millora i automatització de processos o investigació de mercats? Cal espavilar. La nostra pime ha de despertar i ser més competitiva. Ja tenim la inquietud, l’esperit, el disseny, els productes i la mà d’obra qualificada. Només ens falta un poc de visió de futur i temps per a desenvolupar estratègies i plans d’acció de millora contínua i augment de la qualitat, que permetin a les pymes no solament facturar sinó a més tenir uns bons marges i ser competitives a nivell global. Tenim tots els ingredients necessaris, només ens sobra la por a embarcar-nos en projectes que pensem són exclusius de les grans empreses. Blanca Pons de Dalmases