El segle XX ha estat un temps contradictori, a més d’haver viscut cruents conflictes també ha aportat grans avenços científics i tecnològics. Afortunadament nosaltres gaudim d’aquests avanços, i encara podem continuar fruint d’un benestar general, si el coneixement ens acompanya. Una de les claus per mantenir aquest bon procés econòmic i social són les persones, persones formades, aptes per a desenvolupar-se en una societat complexa, plural, comunicada en temps real i global. La societat requereix que les persones que la integrin siguin capaces d’ afrontar els problemes presents i el reptes que esdevindran, però si això ja és important, encara es necessita més per mantenir la cohesió, per evitar extremismes, i per reconèixer el progrés; per tant és necessari que tots els membres socials estiguin formats, i que disposin de coneixements suficients per desenvolupar-se en situacions variables; de manera que quan ens trobem amb el fracàs escolar no es tracta tan sols de la incapacitat d’alguns alumnes que no finalitzen els estudis o no adquireixen l’acreditació associada als estudis cursats, sinó que el fracàs és més profund, és la causa que sovint impedeix la lliure capacitat d’elecció. Espanya és un dels Estats amb menys desigualtat eductiva, i des de 1991 ha multiplicat per dos el percentatge de persones amb estudis de batxillerat, però els resultats del nostre sistema eductiu són dolents. Aquest és un fet conegut des de fa molt de temps però ignorat per tots aquells que saben la importància de l’educació, que observen amb cura els informes que analitzen de forma comparativa els resultats dels sistemes educatius de diversos països. L’informe PISA 2000 (programa per l’avaluació internacional dels alumnes), que involucrava a 32 països de la OCDE, avaluant la capacitat que tenen los alumnes de 15 anys en aplicar els seus coneixements en lectura, matemàtiques y ciències, va posar en evidencia que els alumnes de l’Estat estaven per sota de la mitjana dels països europeus més avançats en la capacitat per comprendre el que es llegeix, en redactar i en matèries instrumentals tant les bàsiques com les matemàtiques”. Els resultats dels nostres joves ocupaven la posició 18 en habilitat lectora, la 23 en matemàtiques i la 19 en ciències. La importància de les 3 àrees és notòria, però voldria posar èmfasi en la relativa a la capacitat lectora, ja que aquesta habilitat és determinant per avançar en el procés de l’aprenentatge, i la seva absència impedeix continuar aprenent i s’adquireixen seriosos riscos d’esser exclosos del sistema productiu, en disposar de poques habilitats per afrontar les exigències ocupacionals, especialment quan el model econòmic adquireix els trets propis de l’economia basada en el coneixement. Si l’informe Pisa 2000 encenia una llum d’alarma, 3 anys després, l’informe corresponent al 2003 indicava, ja analitzant 41 països quant matemàtiques, ciències, lectura i resolució de problemes reals, que els resultats dels alumnes espanyols seguien sense millorar posicions. Els resultats es trobaven en una situació semblant als del 2000, aleshores el 20% dels alumnes no assolien el nivell mínim en matemàtiques i al 2003 el percentatge era del 23%. Quant a la comprensió de textos i en ciència es trobaven en una posició similar, si bé, segons indicava l’informe, la disminució era estadísticament irrellevant. El que és innegable és que a nivell global els resultants se situaren per sota de la mitjana dels 30 països de l’OCDE avaluats, i els coneixements adquirits eren inferiors en totes les àrees als resultats mitjans dels països més desenvolupats del món. Aquests són els antecedents de l’evolució del sistema educatiu, per tant no sorprèn que Espanya, segons el darrer informe Pisa publicat recentment, segueixi amb resultats semblants als del 2003, la qual cosa implica estar per sota de la mitjana de resultats dels estudiants dels països de l’OCDE. En contrapunt a països com Finlàndia que segueix millorant, o Canadà que passà del lloc 11 al 2003, al tercer lloc en el 2006; igual que Alemanya i Àustria que a partir del primer informe endegaren actuacions per millorar, ja que de fer-ho o no es jugaven el futur dels seus ciutadans. Aquestes actuacions han permès passar del lloc 18 al 10 a Alemanya i del 23 al 14 a Àustria. Evidenciant que quan el diagnòstic es pren seriosament, fugint d’anàlisis complaents i de les justificacions, la millora dels resultats és possible. L’Informe PISA també mostra les asimetries entre les diverses comunitats de l’Estat espanyol; Catalunya és una de les que assoleixen pitjors resultats, retrocedint respecte el 2003, especialment amb ciències on perd nou posicions i se situa en el penúltim lloc del rànquing de l’Estat, sols per sobre d’Andalusia. Unes dades que confirmen el diagnosi de l’estudi elaborat per la Fundació Jaume Bofill, que el passat octubre explicava que el fracàs escolar a Catalunya sols era superat a Espanya pel estudiants canaris i extremenys; quant a la Unió Europea només Malta i Portugal presentaven xifres pitjors a les catalanes. És molt preocupant que el 34,1% dels estudiants catalans, segons l’estudi esmentat, deixen d’estudiar entre els 18 i els 24 anys, 4 punts per sobre de la mitjana de l’Estat, i 20 punts per sobre del fracàs escolar del País Basc. Un fracàs escolar que cal considerar-lo amb una altra dada preocupant, la qual ens indica que Catalunya es troba a la cua d’Europa quant a percentatge de població que supera l’educació secundària, ja que únicament el 60,3% dels estudiants catalans superen l’ESO (7,8 punts menys que al 2000), cosa que representa 15 punts per sota del percentatge de La Unió Europea. De ben segur que l’educació requereix més inversió, superant el 2,1% que actualment es dedica a Catalunya, i esforçant-se per superar el 3,5%, com apunten diversos estudis, ja que durant anys l’assignació de recursos a l’educació no va ésser prioritària. Una manca d’inversió en formació, que no és sols en formació bàsica, perquè mentre la Unió Europea gasta de mitjana en formació per cada aturat uns 1.327€ o Alemanya 2.033€, a Espanya són sols 479€, segons indica l’Euroíndex laboral IESE-Adecco, un fet que dificulta seriosament la reincorporació al mercat laboral dels desocupats. Una xifra que cal enquadrar-la sabent que Espanya és el país que més diners dedica a subvencions als aturats. És necessària més inversió, sense cap mena de dubte, però també és cert que els professors tenen clares mancances atès el seu model de formació, ja què els escenaris en què desenvolupen la seva activitat són molt diferents per als que van esser entrenats. Malauradament l’opció per l’ensenyament és tan sols una alternativa per a molts professionals, quan altres vies no han funcionant, i que la implicació dels mitjans de comunicació, en especial la TV pública, és nul·la. Però a pesar d’aquests aspectes, cal entendre que el procés d’aprenentatge és molt complex i que no es circumscriu exclusivament a l’àmbit de l’escola. L’èxit o el fracàs està molt arrelat tant al model d’ensenyament, a l’estabilitat del mateix, a l’organització de les classes i matèries, a la preparació dels mestres i als recursos assignats, com a l’estructura i l’ambient familiar. L’educació en aptituds requereix de mesures escaients, i per afrontar-les es necessita de la unitat familiar, sigui com sigui l’estructura però sempre responsable, i del conjunt d’agents i canals d’informació. Conseqüentment, molts són els fronts on cal treballar, ja que malauradament el nostre model es basa en un ensenyament que no esperona l’esforç i oblida l’excel·lència, que té característiques poc flexibles i uniformitzats en un entorn clarament heterogeni, que el nivell de formació dels pares és baix, espacialment els materns, que té poca disposició per assolir alts nivells de lectura i garantir la capacitat de comprendre el que es llegeix, que no assumeix dotar als joves de capacitat per observar, analitzar i reflexionar, que el pares, renunciant a les seves obligacions, deleguen a l’escola tant l’educació com la formació i que la formació dels mestres no s’ajusta a les exigències dels temps actuals. L’estructura de suport, la qual configura el caràcter per afrontar reptes significatius, és la unitat familiar i esdevé una de les claus més significatives en l’èxit de l’adaptació dels alumnes a l’estudi. El contacte pares i fills és fonamental per configurar les actituds adequades, però en la societat actual altament consumista i amb salaris que obliguen a treballar a dedicació plena al pare i a la mare la falta de temps disponible perjudica la relació. La separació familiar podria no ser negativa, però la majoria de vegades és un motor de concessions desmesurades als fills per aconseguir la seva estima o en la recerca de l’autocomplaença reparadora per no dedicar el temps que els fills requereixen. En la societat actual, amb freqüència els avis substitueixen als pares en la millor de les ocasions, perquè habitualment és la televisió, i les seves ensenyances, la que substitueix als adults. Sovint molts infants passen més hores davant la televisió que a l’escola, i que la programació infantil està disminuint per no ésser rendible, aquest fet és prou conegut des de gener del 2004, quant el Consell del Audiovisual de Catalunya va presenta el Llibre Blanc sobre la educació en l’entorn Audiovisual, en el que s’indicava que els menors entre 4 i 12 anys passen 990 hores anuals davant la televisió, en contrapunt a les 960 que passen en el col·legi, i a la vegada que la franja horària en què els infants veuen més televisió és entre les 9 i les 12 del vespre. A aquestes hores cal sumar-ne el temps dedicat a videojocs, o en l’ordinador, de mitjana unes 30 hores setmanals davant de la pantalla. Unes hores que la majoria dels nens estan sense supervisió d’adults. Solucionar el problema de l’educació comporta un doble compromís, disposar d’excel·lents escoles, professors i recursos, però també de conciliar la vida professional i la familiar, el treball i l’educació dels fills. Com fer-ho és el repte, però Catalunya i Espanya no són diferents a altres països que estant guanyant el repte de l’educació, cal analitzar les millors solucions i aplicar-les, sabent que sols harmonitzant família, treball i lleure donarà els millors fruits. En aquest projecte plural no valen visions curtes, ni egoismes ideològics, cal entendre que bons resultats en educació sols els obtindran els qui assumint el repte de l’aprenentatge, l’apliquen amb coneixement, sense renunciar a harmonitzar l’estudi amb la relació i el compromís social, en definitiva aquells que adopten l’equilibri en la complicitat i continuïtat entre escola i família. Lina Zulueta Fernández. Filòloga y psicopedagoga. Membre de la Junta directa del Cercle per al Coneixement.

El gener comença amb els problemes habituals: consum desmesurat els primers dies i dificultats a fi de mes. Un gener que serà molt més complicat que els d’altres anys, arrel dels excessius increments dels preus dels serveis, del transport, del gas o l’electricitat justificats per l’alta inflació amb que pot acabar l’any 2007 ates que els increments, d’octubre i novembre, situaren IPC interanual al novembre en el 4,2% a Catalunya i al 4,1% a l’Estat. Una inflació que pot continuar per sobre del 4% en els propers mesos degut als increments que el nou anys ens ha portat, conjuntament al elevat preu del petroli i dels cereals, i la pujada d’alguns aliments sovint inexplicable si considerem el preu percebut pels ramaders i agricultors. L’augment del preus sembla ser no conjuntural sinó quelcom que ha esdevingut estructural del nostre model econòmic, i aquest és un aspecte preocupant, atès que una inflació alta respecte altres economies similars comporta pèrdua de competitivitat en les exportacions i afecta seriosament als salaris més baixos, especialment als mileuristes i els que reben el salari mínim interprofessional, 600€, que a pesar del augment del 30% en aquesta legislatura segueix molt lluny de la mitjana europea Les causes del descontrol de la inflació les poden associar a la nostra dependència exterior i a la important demanda d’energia i de productes alimentaris per part dels grans països emergents amb taxes de creixement molt significatives, tal com es reflecteix en el increment de més d’un 40% del preu del petroli en un any, si be alleugerat per la revalorització de més d’un 12% del euro davant del dolar; la pujada del cereals originada per la sequera o males collites en països productors com Austràlia o Argentina, i l’augment de la producció de biocombustibles a partir del sucre u olis vegetals per mitigar l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle. Ara be, quant el diferencial amb Europa és d’un punt percentual, cal pensar que també hi ha aspectes que són propis de la nostre model i que cal actuar per no seguir perden competitivitat. En aquesta línea no es pot oblidar la manca de d’habilitat per extreure capacitat productiva a les tecnologies, el pes important del turisme i la construcció, l’absència de competència real en molts sectors i excessiva regulació, la manca de resultats significatius i tangibles quant a innovació i inclusió dels avenços tècnics i científics, i els problemes en les cadenes de distribució, en especial en els productes agrícoles i ramaders, que origen forts increments per part dels intermediaris. Un increment exagerat de preus que cal enquadrar en l’actual escenari de reducció del creixement i amb l’Euríbor camí del 5% encarint les hipoteques i frenat el consum. Una situació que exigeix sense més demores, politiques decidides i actuacions contundents per frenar un mal que no pot esdevenir crònic. Cal dissenyar i encertar les actuacions requerides aplicant-les en els instants adequats, i de ben segur que en la lluita per la inflació hi ha moments claus com són aquells que tradicionalment es revisem el preus, on no es pot actuar de rutina ignorant la importància de les decisions i el que implica prendre com a referència el IPC de l’any finalitzat, oblidant les previsions desitjables, com es feia darrerament, o les realitats dels altres països amb els qui hem de competir. La practica d’augment de preus en base al IPC espanyol, superant-lo tot sovint, no ens pot portar de cap manera a reduccions significatives de la inflació. Començar l’any amb l’ampolla de gas butà un 5,2% més cara, pujades en la tarifa elèctrica del 3,3% i un 4,47% de mitjana el gas natural, increments per sobre del 4% en el transports, o augmentar de mitjana un 4,16% els peatges de les autopistes catalanes dependents de la Generalitat no és la millor manera d’afrontar el problema de la inflació, ja que són càrregues addicionals amb respecte a economies amb models menys inflacionistes que el que tenim a l’Estat i a Catalunya. Cal assumir que l’any no s’inicia amb una solida voluntat per afrontar i controlar la inflació. Una manca de compromís en molts nivells empresarials, però bàsicament en les administracions de tots els nivells que han oblidat el que era habitual de mirar: la previsió de la inflació, llavors els augments ratllarien el 2% en lloc d’apropar-se al 4. La Globalització, la competència asimètrica, les tensions enèrgiques, la disminució de les previsions de creixement o la dependència exterior, no haurien d’esser oblidades, tampoc que tenim seriosos problemes de productivitat i que el nivell de salaris espanyols són inferiors, en molts casos, al d’economies de països de la Unió amb els que hem de competir. Tot un conjunt d’aspectes que requereixen endegar la batalla de la inflació com un repte clau pel futur. El diferencial de preus respecte a la Unió Europea requereix la determinació, la responsabilitat i el coratge que la ciutadania ha evidenciat tot sovint, ja que cal assumir un gran objectiu col•lectiu, com al seu dia es plantejà el repte d’entrar a la unió monetària. Un repte col•lectiu que hauria d’esser liderat per l’Administració amb independència del cicle electoral que ara s’inicia, que tindria que considerar alguns aspectes claus com són garantir, i millorar, la no pèrdua de capacitat dels salaris el que comporta augments no inferiors al IPC, i afrontar la resta d’increments de preus, prenent com referència el no superar els objectius europeus d’inflació, tot entenen que el menys increment, no te que comportar menys excedents, si es té la capacitat per gestionar amb eficàcia i eficiència, i es guanya productivitat, dos vies en les que podem fer encara un llarg camí. Antoni Garrell i Guiu 1 de Gener 2008 Publicat al diari electrònic e-noticies.comel 2 de gener de 2008.