La Wikipedia està trista, què deu tenir la Wikipedia… En molts pocs mesos ha passat de ser un dels grans ‘booms’ d’internet, a ser el centre de múltiples polèmiques sobre la validesa, la qualitat i, sobretot, la credibilitat del seus continguts. Per fer-ho encara més trist, fa uns dies que ha vist la llum Citizendium, la seva germaneta petita, que s’endurà totes les atencions dels seus progenitors. Una criatureta que, pel sol fet d’haver nascut, ja posa en qüestió tot el que la Wikipedia ha aconseguit als darrers anys. Però, comencem pel principi… del final. La Wikipedia, com molts sabreu, és una mena d’enorme i sempre sorprenent enciclopèdia de qualsevol cosa, construïda a partir de les aportacions, la dedicació i el coneixement de milers de col·laboradors desinteressats. La versió anglesa és, de llarg, la més popular, amb més de milió i mig d’articles. La versió en català hi té un protagonisme extraordinari, sent la 21a amb més articles (segons dades de la mateixa wikipedia, som la 91a del món per nombre de parlants, de manera que possiblement estem davant la versió de wikipedia amb més articles per parlant de la llengua… excepte la versió en esperanto, probablement). Aquesta base social extremadament àmplia i diversa, així com el fonament col·laboratiu del projecte són, amb tota seguretat, la principal raó del seu èxit. L’amplitud del seus continguts, la rapidesa amb què és capaç d’adaptar-se als designis de l’actualitat, la possibilitat de créixer i créixer en la llargada i profunditat de les seves definicions i la seva ubiqüitat electrònica han fet que, en molt poc temps, sigui una competidora voraç de l’atenció dels usuaris d’internet, fins a convertir-se en un dels webs més visitats del món de l’any passat i en un competidor ferotge de les enciclopèdies convencionals i, encara més, de les versions electròniques de les enciclopèdies tradicionals, en formats CD o en línia. No obstant, des de fa alguns mesos, sovintegen polèmiques i acusacions que destaquen errors en les definicions i, sobretot, que ataquen la seva mateixa concepció oberta i col·laborativa. Els errors i les imprecisions humanes són abundants en un espai d’aquesta concepció i d’aquest enorme volum. També les lluites derivades de les opinions expressades en els articles, enfrontant comunitats senceres d’editors, han estat greus. També s’ha acusat als responsables de practicar la censura en aquells continguts que no els hi agradaven. Per últim, s’ha convertit en una espècie de gimcana popular intentar col·locar, malintencionadament, informacions falses a la wikipedia. El vandalisme electrònic ha estat un cop més fort del que el projecte de la wikipedia ha pogut suportar. En aquest context un dels co-fundadors de la Wikipedia va presentar en fase “beta” a finals de març el portal Citizendium, definit com “el compendi dels ciutadans”. Els creadors aspiren a desbancar, en no gaire temps, la centralitat de la wikipedia com a enciclopèdia virtual de referència global. Per a aconseguir-ho, l’objectiu fonamental és superar els problemes que han afectat a la Wikipedia. I és curiós com pretenen aconseguir-ho: reduint molt considerablement el nombre d’autors; obligant als autors a estar identificats amb les seves dades personals; establint un sistema molt més rígid per la publicació d’articles i informacions, etc. En definitiva, Citizendium, coneguda com la versió 2.0 de la wikipedia, està posant les arrels del seu projecte, precisament, en un model anti-wikipedia. Menys col·laboratiu, menys obert, més jeràrquic, gens anònim. Renunciant, en bona mesura, a tot allò que va fer de la wikipedia un projecte tan especial i engrescador. La wikipedia està trista, què deu tenir la wikipedia… —- La versió original d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 9 d’abril de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement-Barcelona Breakfast Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat

Actualment la paraula “coaching” esdevé un mot adquirit de l’anglès i que ens dona poca informació tant pel seu origen com per la indefinició de la pròpia paraula. Trobar una paraula en català o castellà que identifiqui el seu significat no és fàcil però segurament ens podríem sentir més còmodes dient-ne “ensinistrament” o “entrenament”. Què és i què no és el coaching? Treballa per aconseguir que les persones obtinguin tot el millor de si mateixes. No es tracta d’adquirir coneixements tècnics que poden ésser adquirits i comuns a moltes persones, sinó que treballa de manera totalment personalitzada. El procés és propi i exclusiu de cadascú. És una tècnica clarament diferent d’altres disciplines com és la formació o la consultoria. Totes les persones estem lluny de fer servir totes les nostres potencialitats per molts motius. El que hem d’aprendre està dins de nosaltres i sovint no en tenim consciència. Es freqüent que en el procés de coaching hàgim d’aprendre a desaprendre moltes coses apreses. Es tracta de transformar en coneixement conscient allò que forma part de nosaltres i que no en fem ús perquè ni tant sols ens en adonem. L’equilibri intern i el propi coneixement, permeten que cada persona sigui una font de saviesa i que pugui assolir tots els reptes que senti que l’il•lusionen. En coaching partim de que cadascun de nosaltres som persones complertes, creatives i plena de recursos. El coach (entrenador) té com a missió fer que cada persona conegui tots els seus recursos fent servir tota la creativitat que té el client, que en la majoria dels casos no se’n ha adonat. El coaching es dirigeix a tots els aspectes de la vida d’una persona i participa en el procés pel que cada persona s’encamina a la plenitud i a l’equilibri de la seva vida. Els resultats que obté cada persona son els que cadascun decideix. El coach acompanya en el procés i s’assegura que la persona es comprometi amb el procés de la seva vida. Acompanyat pel coach cada persona camina pas a pas, en la definició dels seus objectius i en la identificació de les seves fortaleses i febleses. Un coach mai dona opinió ni dona solucions externes a la persona sinó que facilita que cadascú les trobi, sabent que sempre son dintre d’un mateix. El procés que es segueix no parteix d’un pla rígid i es va ajustant al que va sorgint. Sempre es produeix un intercanvi fluid entre el coach i la persona. La confiança i la confidencialitat son dos peces claus en el procés. Es fonamental que el client pugui parlar obertament amb el seu coach de qualsevol aspecte que consideri important. El coach es compromet a mantenir el secret professional al llarg de la seva carrera i forma part del seu codi ètic. Qualsevol informació, sigui del tipus que sigui, quedarà sempre guardada en la relació coach-client i en cap cas el coach en podrà fer ús. Les tècniques que aplica el coach, es suporten en moltes eines: preguntes potents, preguntes de reflexió, ajuda a planificar objectius, planeja reptes, fa reconeixement, metavisió…. Dins el món de l’empresa, els diferents membres que la componen poden seguir processos individuals de coaching per fer créixer l’organització. Amb l’evolució de cada membre, evolucionarà sense dubte l’empresa i tota l’organització. En el món actual, on el valor principal de les organitzacions és el capital humà, el coaching esdevé una eina clau d’ajuda per fer que les persones esdevinguin com son realment amb la màxima plenitud. Només així, es milloren les relacions personals i en conseqüència les organitzacions fluiran cap a uns resultats humans i empresarials d’èxit. Núria Aymerich Soci del Cercle per al Conexiement-Barcelona Breakfast Directora d’ESEC

Recentment s’ha llegit una tesi doctoral en la facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, que em sembla interessant ressenyar. La tesi, l’autor de la qual és el xilè Juan José Tohá, duu per títol “Educación, comunicación para el desarrollo y gestión del conocimiento: estudios de caso de los modelos de sociedad de la información de Finlandia e Irlanda”. La conclusió principal és que ambdós països, si bé van emprar models diferents, van dirigir les seves economies cap al desenvolupament de productes i serveis intensius en coneixement, enfocats principalment als mercats internacionals. Tant Finlàndia com Irlanda han crescut de forma accelerada, en gran mesura, gràcies a la utilització intensiva de coneixement en l’àmbit productiu. En el cas finlandès, el procés d’inserció a la Societat de la Informació es produeix a finals de la dècada dels 80 a partir de la crisi econòmica generada amb la caiguda del bloc soviètic. La necessària transformació política, econòmica i productiva generada amb la irrupció d’aquest nou escenari global, va permetre construir un ampli acord social, entre els diversos actors polítics, econòmics i socials finlandesos, sobre el model de desenvolupament per aquest país. Finlàndia va impulsar una transformació productiva basada en aquells sectors que ja posseïen una important experiència, introduint la innovació contínua com a mitjà per elevar la productivitat i competitivitat. L’alt nivell de competitivitat econòmica i de productivitat són conseqüència de la contínua innovació social i tecnològica, és a dir, mitjançant l’acte creatiu de generar nous productes i serveis intensius en coneixement i innovadors a escala global. La innovació no és un fet casual o aïllat, és el resultat d’una complexa xarxa d’actors i esdeveniments, d’entorns propicis per a l’activitat educativa, investigadora i de desenvolupament. És important destacar que la innovació s’aconsegueix mitjançant la intensiva gestió dels coneixements; tant en l’activitat productiva, com en la social, sorgeix de la voluntat i convicció de la societat finlandesa en el seu conjunt, la qual comprèn que la societat de la informació és el camí més apropiat per a recuperar la seva competitivitat econòmica. A partir de la dècada passada, Finlàndia potencia la xarxa de creació de coneixement i es vincula estretament a l’activitat productiva, elevant la despesa pública i privada en R+D; es va millorar el nivell de la mà d’obra; es van crear noves infraestructures per a facilitar la connectivitat i es va generar un sistema d’educació avançat que permetés comptar amb professionals, tècnics i investigadors de primer ordre mundial. A més es va internacionalitzar l’economia com a forma de generar demanda per a les indústries de coneixement local. En aquest context, el model d’educació i recerca ocupa un rol especialment important. Finlàndia té un dels sistemes educatius millor avaluats a nivell mundial. Aquest sistema garanteix l’accés a l’educació de primer nivell a tota la població, sense importar edat, condició social o ubicació geogràfica. Destaca l’existència de programes de gran impacte d’educació al llarg de la vida, la qual cosa està possibilitant plantar cara a l’envelliment de la força laboral. Quant al sistema de recerca i desenvolupament, Finlàndia ha centrat els seus esforços en tenir una activitat investigadora de primer nivell mundial i generar demanda des de l’estranger pel coneixement produït. En definitiva, l’experiència finlandesa s’explica per un conjunt d’accions que responen a un projecte de país i a una profunda convicció sobre el potencial del coneixement com a font d’innovació i augment de la competitivitat i productivitat del país. Finlàndia és un generador i exportador de coneixement patentat aplicat a productes i serveis. La font de generació de riquesa no radica fonamentalment en la indústria de la telefonia mòbil, d’equipament forestal o de cel·lulosa sinó en la indústria del coneixement que protegeixen aquests sectors. En definitiva, el coneixement és el producte exportat, ja sigui per a ser aplicat per indústries tecnològiques locals o estrangeres. Quant a la penetració de les TIC, Finlàndia també ocupa un lloc molt destacat, que es reflecteix no tan sols en el nivell de penetració, sinó també en la capacitat de la població de beneficiar-se’n. Per altra banda, el model de societat de la informació irlandès es caracteritza per oferir condicions de baix cost a empreses tecnològiques multinacionals i per llur plataforma d’accés al mercat de la UE. Tanmateix, en l’actualitat està en procés de transició d’un model industrial de producció de tecnologies de la informació i comunicació, cap a un basat en la innovació contínua. Igual que els denominats “tigres asiàtics”, Irlanda ha crescut econòmicament de forma molt accelerada impulsada per la inversió estrangera lligada a les indústries de les TIC. Aquestes s’han instal·lat en el país atretes per les condicions per a produir a baix cost i l’obertura al mercat europeu. L’estratègia per a atreure les empreses estrangeres en el camp de la computació i l’electrònica va ser de caràcter selectiu. L’objectiu era atreure empreses considerades líders en les seves respectives àrees. Es van identificar aquelles companyies que estiguessin liderant la carrera de les noves tecnologies de la informació i la comunicació i es caracteritzessin per les seves bones pràctiques com a empreses manufactureras. En aquestes se les va convidar a invertir a Irlanda, oferint-les-hi condicions especials. Juntament amb aquestes empreses van arribar nous coneixements, professionals i tècnics de primer nivell, bones pràctiques, etc. Cap destacar que durant l’última dècada i mitja han sorgit una quantitat important d’empreses tecnològiques locals, especialment lligades a la producció de programari o proveïdores de les grans companyies existents a l’illa. Si bé gran part dels productes i serveis generats des d’Irlanda són intensius en coneixement, això no significa que siguin el resultat d’una intensa activitat d’R+D local. Encara que a partir de la dècada dels 80 es va elevar fortament la despesa d’R+D, àdhuc està lluny d’assemblar-se als països capdavanters en aquesta matèria, ni aquesta despesa ha crescut al ritme de la resta de l’economia. Però Irlanda compta avui amb professionals i tècnics qualificats, la qual cosa s’explica fonamentalment per tres raons: les empreses van arribar al país amb professionals i tècnics, es va produir una forta repatriació d’irlandesos altament qualificats des de l’estranger, i el sistema d’educació ha sabut respondre a les necessitats del sector productiu, sobretot en el sector de la informàtica i la formació multilingüe. El sistema d’educació irlandès està entre el grup dels vint països capdavanters en aquesta matèria. Al llarg dels darrers anys, Irlanda està impulsant un sistema nacional d’innovació que permeti atorgar més suport al model actual, transitant des d’una economia basada en les indústries tecnològiques a una que s’aboqui a la innovació contínua com a font de competitivitat i productivitat. Del seu èxit dependrà en gran mesura el sorgiment d’empreses irlandeses en l’àmbit de les TIC, les quals basin la seva competitivitat i productivitat en la generació i aplicació del coneixement.