El passat dijous 19 de juny, la comissió Cercle per al Coneixement de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País va organitzar el darrer Vespre abans de les vacances d’estiu amb el convidat Joan B. Casas, degà del Col•legi d’Economistes de Catalunya. Amb la consulta sobiranista a l’horitzó, moltes són les preguntes que es fa la societat sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Amb l’objectiu de resoldre-les amb dades objectives, Joan B. Casas juntament amb disset economistes de prestigi del nostre país han publicat el llibre “Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència”. Per poder-les debatre i profunditzar-hi més, el Cercle per al Coneixement ha celebrat el Vespre amb Joan B. Casas. Joan B. Casas va començar la seva intervenció analitzant dades macroeconòmiques per, finalment, afirmar que en una Catalunya independent no existiria aversió a la inversió. No obstant, perquè això sigui possible, va recalcar la necessitat imperant d’una moneda forta: “Catalunya necessita l’euro”, va afirmar. I en relació a la permanència a la Unió Europea, el ponent es va mostrar optimista, ja que existeixen acords econòmics i comercials que permetrien mantenir les relacions exteriors amb Europa. Catalunya, amb un PIB de 200.000 milions d’euros, no és un país petit, ens al contrari. El PIB en valors de paritat de poder adquisitiu està entre el 10% i el 15%, només per sota d’Holanda, Dinamarca i Àustria. A més, és una gran potència turística, la sanitat i l’educació són sectors estratègics i ben posicionats a nivell europeu, disposa de centres d’excel•lència en recerca que són referents, té una economia industrial molt potent i ben diversificada, que es situa entre el 18% del PIB, i gaudeix d’una situació geogràfica perfecte per desenvolupar-hi un centre logístic que abasti tot el continent a través del Port de Barcelona. No obstant, Joan B. Casas va alertar que un dels perills del procés podria ser el boicot comercial exercit per Espanya. En aquest sentit, va emfatitzar en la necessitat d’un canvi d’actitud per canalitzar els esforços comercials cap al món. De totes maneres, va remarcar que ja existeix aquesta tendència i que el pes les exportacions, que són un 80% del PIB, està experimentant un canvi de destinació més enfocat a fora de l’estat espanyol.

La cultura configura la nostra mirada sobre el món. És el fruit d’una construcció de segles en què han intervingut generacions successives, sovint de procedències diverses. La cultura constitueix un escenari compartit de reconeixement col•lectiu, d’interpretació de la nostra condició i de la realitat que l’envolta. Té una dimensió patrimonial, de bagatge, de llegat que hem rebut i eixamplem des de la nostra experiència d’avui. Però en té una altra que té una vocació creativa, de recerca, d’interpel•lació dinàmica, d’anhel transformador. La cultura és el territori de referències que ens identifica, en escales diferents, com a catalans, com a ibèrics, com a europeus, com a occidentals, com a humans. Si parlem de Ramon Llull i de Jaume Cabré, de Robert Gerhard i de Jordi Savall, de les pintures romàniques de la Vall de Boí i de Joan Miró, de les catedrals gòtiques i d’Antoni Gaudí,… estem evocant un marc on la nostra existència succeeix i troba el seu sentit, però fàcilment el relligarem amb el peninsular, el mediterrani, l’europeu,… Josep Ferrater Mora hi va reflexionar a Les formes de la vida catalana o George Steiner al seu breu assaig a La idea d’Europa per citar només un parell d’exemples prou representatius. En el procés d’evolució de l’ésser humà, que, de la mà del llenguatge, s’ha endinsat pels camins de l’abstracció, l’han civilitzat l’art, el pensament i la ciència; l’han allunyat de comportaments primaris i feréstecs; l’han disposat al goig de la contemplació i de la creació de la bellesa, a la recerca; n’han anat conformant un teixit ètic. L’ésser que adquireix un rostre espiritual, que es commou amb la música, que concep i narra històries se sent empès a la formulació de codis de conducta que el protegeixin de la barbàrie, de l’agressivitat desencadenada en violència. La cultura assumeix, doncs, una responsabilitat primordial en l’adquisició d’una perspectiva ètica. Per això, si volem enfortir èticament el nostre país, es fa indispensable destinar tota l’atenció a engruixir el pes de la cultura en la nostra vida col.lectiva, des de l’escola als mitjans de comunicació i naturalment incloent-hi d’una manera determinant els equipaments (biblioteques, teatres, auditoris, museus,…), les activitats empresarials (editorials, empreses audiovisuals, sales de cinema, galeries d’art,…) i les entitats de la societat civil (amb el riquíssim i enormement capil.lar món de la cultura popular: ateneus, castellers, sardanistes, geganters, diables,…). La cultura és un component crucial del coneixement aprofundit i de l’esperit crític. Es parla sovint amb preocupació d’una crisi de valors i en part s’atribueix precisament a l’erosió de certs valors l’origen i la magnitud de la crisi econòmica, que ha tingut uns efectes tan durs i tan persistents . Sens dubte s’ha produït una transformació del sistema de valors, afavorida pels canvis substancials en les nostres formes de vida, derivats de la generalització de les noves tecnologies i de la mundialització, però, en el cas de Catalunya, també d’una modificació significativa de les maneres de considerar aspectes tradicionalment rellevants. La Catalunya conscient que les administracions públiques hi havien jugat en contra durant segles havia concentrat les seves energies en la capacitat privada d’iniciativa en totes les seves manifestacions. Confiava el seu futur a la creativitat, a la laboriositat i a l’estalvi, sentint-se segura de les seves pròpies forces. La recuperació de l’autogovern va derivar cap al sector públic una part rellevant de les energies del país, un fenomen que hem de valorar com un reequilibri raonable, si no acaba conduint a una minva desmesurada del tremp i la potència d’una societat civil que ha estat i continua essent clau en la nostra història i en la definició dels nostres horitzons. Si la cultura ha estat un eix decisiu a l’hora de ser i de projectar-nos, potser havia anat quedant en una posició secundària en els anys previs a la crisi econòmica, de la mateixa manera que alguns sectors econòmics havien reculat en benefici d’altres que s’han demostrat més vulnerables i menys sostenibles. L’aplicació a Catalunya de l’enquesta europea de valors, reflectida en l’obra Valors tous en temps durs, dibuixa un escenari on es constata una modificació notable de la consideració dels catalans amb relació a la feina, la família o la religió. Davant del sistema de valors i dels models ètics, cal analitzar amb rigor els fets i les dades, des d’un esforç irrenunciable d’objectivitat, però també escau fomentar la reflexió i la reacció. Succeeix per exemple en el cas dels comportaments polítics, que conviden a una rectificació en àmbits com el finançament dels partits o els sistemes electorals, però també en els procediments d’accés a la cultura, on les noves tecnologies reclamen l’aplicació de normes èticament consistents, que evitin, mitjançant mecanismes proporcionats, una pirateria indiscriminada que podria fer inviables les professions artístiques i fer insostenibles les indústries creatives, que a Europa ocupen un lloc cada més important en el conjunt de l’activitat econòmica.