Hace unos días leí el artículo de Antonio Elías, catedrático de la UPC, titulado “La Innovación de las Ingenierías” publicado en la revista Tecnonews y que tiene la fecha del 13.10.2011. Me parece un articulo magnífico. Retomo una frase de éste: “nos hemos comportado como aquellos colegas universitarios siempre dispuestos a cambiar el mundo pero incapaces de tocar la asignatura que imparten ¿Cómo puede aceptarse que entrados en la segunda década del siglo XXI sigamos con unas titulaciones definidas, salvo la ingeniería informática, en el primer cuarto del siglo XX? ” Y añado una reflexión personal: ¿Si hoy empezáramos los estudios de ingeniería cómo los organizaríamos? O su alternativa ¿si a nosotros se nos encargara de organizarlas en un país que no tuviera estos estudios cómo lo haríamos? Más preguntas – ¿Conceptualmente qué diferencía un martillo de un relojero, de un carpintero, de un constructor de barcos o de aviones, de un electricista, un mecánico,…? ¿Es necesaria una escuela distinta especialmente en la primera etapa de formación? ¿Y las matemáticas, la física,…? – ¿Las diferencias de las ingenierías están en sus orígenes? No hace muchos años los ingenieros industriales dependían del Ministerio de Industria y los ingenieros navales del Ministerio de Marina. – ¿Son los colegios profesionales los que impiden la unificación de estudios y racionalización de la formación? ¿O son las actuales facultades y escuelas que se esfuerzan en reforzar las diferencias en lugar de similitudes? ¿O es por las competencias (firma profesional decimonónica)? ¿O es por el corporativismo? – ¿Por qué el colegio de médicos es único para todos los colegiados? ¿Les aporta ventajas? – ¿Son necesarias tantas escuelas, facultades, colegios profesionales,…, cuando en el mercado laboral todos trabajamos hombro por hombro y lo que se valora es el individuo y su aportación? – ¿En un mundo en cambio permanente, donde las necesidades de conocimiento futuro son difíciles de predecir, cómo podemos estar hablando de distintas titulaciones cerradas? – ¿Cómo interpretamos que los centros de investigación más avanzados crean equipos con combinaciones de distintas profesiones más allá de las propiamente denominadas ingenierías? ¿El titulo en sí mismo ha sido desbordado? – ¿Las TIC en sí mismas son una herramienta o son una especialidad? – ¿Tenemos un exceso de reglamentos y regulaciones que limitan la competencia basadas en la excelencia en la formación y en las necesidades de la sociedad? – ¿Es mejorable la aportación de los ingenieros a la sociedad? ¿Cómo se mide? ¿Cómo lo podemos hacer? El qué hacer Seamos innovadores no por moda sino por eficacia y pragmatismo, pensando más allá de nuestro papel que, con la firma de quien corresponde, nos otorga un titulo y un colegio que lo garantiza (¿?). A la pregunta de si hoy empezásemos de cero qué haríamos, la respondería con: una institución única que formara sobre unos conocimientos básicos, fuertes en asignaturas básicas como matemáticas, física, química, informática,etc, una carrera por materias a la elección de los propios estudiantes pero condicionada a una coherencia, un título único pero con certificación de las materias estudiadas y la posibilidad de continuar estudiando a partir de niveles de conocimiento en función de la evolución de la propia sociedad, entre otras cosas. Con estos títulos compitiendo en un mercado libre (¿?) e internacional. El cómo hacerlo Si la idea es buena, cómo hacemos la transición de un modelo a otro debe ser planteada. No vale aquello de “se debería hacer” y quedarse quieto esperando a que otros o el gobierno tomen la decisión para luego criticarlos. Las actuales dificultades del COEIC en su intento de agrupar otras especialidades es un claro ejemplo de lo que puede suceder. Por el contrario es muy positivo el esfuerzo que están haciendo desde varios colegios y asociaciones para reunirse y ver los puntos. Tampoco tiene sentido que desde una pequeña organización se escriba un papel y se publique si después no tiene ningún apoyo. En mi opinión se trata de crear un marco paralelo de formación combinando las excelencias existentes en las universidades, y en particular la UPC, con la complicidad del rector y de los decanos que aceptando algunas limitaciones de sus atribuciones actuales participen en un proyecto “paralegal” y hacer un experimento “sin pedir permiso”. Este último punto es relevante puesto que para hacerlo oficial se deben modificar leyes en Madrid. Las universidades tienen experiencia en hacer estas cosas y es posible que se pudiera contar con la complicidad de la Generalitat. Tenemos un título genérico que pudiera servir como el de la Universidad de Catalunya o el más especifico de la UPC, aunque éste último dejaría fuera algunas facultades y especialidades significativas.

El Govern català vol donar prioritat, fins i tot per sobre de temes que en l’actual situació d’atur serien més urgents, a la discussió del “pacte fiscal”. Cal recolzar aquesta iniciativa? Jo crec que sí. Però després d’haver fet un seguit important de consideracions, fruit de les ambigüitats que hi ha en la proposta. S’està jugant constantment amb tres conceptes: “pacte fiscal” com a objectiu, “concert econòmic” com a modalitat del pacte i “dèficit fiscal” com a problema que es vol solucionar, que ningú no s’ha encarregat de definir prou bé, i que encara que per als especialistes puguin tenir un significat més o menys clar, no és el cas per a la gent normal i, per tant, cada persona té el dret a omplir-los del contingut que vulgui. Això pot confondre molta gent, pot fer més difícil la negociació i pot crear expectatives falses i frustracions. És perillós encetar un debat polític al voltat d’un objectiu que no està ben definit perquè no s’han aclarit prou els continguts. No em correspon pas a mi fer-ho, però això no treu que pugui fer unes quantes preguntes. Aquestes son les meves consideracions: 1. Un pacte fiscal és un acord entre Catalunya i l’Estat sobre la gestió i el repartiment dels recursos fiscals generats a Catalunya. L’acord de finançament que es va aprovar ara fa dos anys és un pacte fiscal? La part de finançament que conté l’Estatut del 2007 és un pacte fiscal? Una millora de l’actual acord de finançament es podria considerar un nou pacte fiscal? Quins serien els elements imprescindibles de qualsevol millora per tal de poder dir que s’ha aconseguit “el pacte fiscal”? 2. Quan es diu que el pacte fiscal ha d’estar “en la línia del concert econòmic”, què es vol dir? Vol dir que el nou sistema ha de ser homologable a l’actual concert econòmic basc? En les formes o en el resultat, o en totes dues coses? Quins serien els contingut necessaris per poder dir que està en la línia del concert? 3. Amb tota la raó es diu que el que es pretén sobre tot és disminuir el “dèficit fiscal” de Catalunya. Ho comparteixo plenament. Però, quin és el dèficit actual? Deixant de banda la mala voluntat de l’Administració Central per ser transparent, els diferents càlculs que s’han fet a Catalunya han donat estimacions fonamentades bastant diferents fruit de la metodologia utilitzada (des del 6,5% al 8,5% del PIB català). Les dues xifres són excessives, però la feina per arreglar-ho seria molt diferent. S’haurà d’utilitzar el flux monetari o el flux de benefici? Quin dèficit es podria acceptar? Cap? El derivat del pagament dels serveis de l’Estat? El que tingués una quota de solidaritat? Ha de tenir un límit aquesta quota? Quin? El de la Constitució alemanya (al voltant del 4%) que sovint es posa com a model? El que resulta del Concert basc, molt proper a zero? Sense concretar més és molt difícil fer-se una idea del que volem. 4. No cal dir que en el possible nou pacte s’han de distingir dos tipus d’objectius: l’econòmic, en termes dels recursos que se n’obtinguin, i el polític, en termes de reconeixement de la sobirania nacional catalana. L’aspiració principal és una millora del finançament o un canvi de model que reconeixi els aspectes polítics? Quins són els equilibris que es poden fer entre els dos? Això és important, ja que cal saber interpretar les diferents motivacions de la, al meu entendre, ampla majoria de catalans que es poden alinear cap al nou pacte. Tothom que diu que està a favor del pacte fiscal està pensant en els diners o en les identitats? Seria bo que ho coneguéssim, però això no s’ha preguntat a les enquestes. 5. Es pensa seguir la clàssica estratègia de demanar 100 amb voluntat d’obtenir 50, de forma que quan s’obté quelcom força bo la gent queda frustrada, tal com ha passat amb el darrer pacte fiscal i encara més amb l’Estatut? Pot ser una tàctica molt útil en termes electorlas, però nefasta de cara a la moral del nostre poble. Ja que he fet preguntes, potser tinc l’obligació de donar algunes respostes personals. Aquí en teniu deu: 1.Cal millorar l’actual relació fiscal amb la resta d’Espanya? Sens cap dubte. 2. Hem de tenir la competència per recaptar tots els impostos? Sí. 3. Ens els hem de quedar tots? No. (No oblidem que això passa gairebé amb el concert basc, que molts posen com a objectiu) 4. Hem de pagar els serveis que fa l’Estat? Sí. 5. Hem d’aportar una quota de solidaritat per distribuir a altres àrees de l’Estat? Sí. 5. Cal posar un màxim i un mínim a aquesta quota? Sí. 6. Cal posar un sostre al dèficit fiscal? Sí. 7.Cal establir un mètode de càlcul pactat per calcular el dèficit fiscal? És imprescindible. 8. Cal tenir un pacte bilateral entre Catalunya i l’Estat, com a iguals? Crec que no és possible sense modificar substancialment la Constitució (el concepte de Concert significa això…) 9. Què és més important, el resultat o la forma? Sense menystenir la importància d’una part important del catalans (jo entre ells) que donem als aspectes identitaris, jo crec que per al conjunt del nostre poble l’important és el resultat en termes econòmics. I 10. Cal recolzar el Govern en aquesta iniciativa? Sí, però exigint aclarir molts d’aquests punts. Si no, una vegada més, podem prendre mal.

En els darrers temps han proliferat a les universitats diferents programes de promoció a l’activitat emprenedora. Aquests han cobert un ventall ampli de serveis i activitats: des d’acompanyar a spin-off d’investigadors fins a dotar premis per a la millor iniciativa emprenedora, passant per cicles de xerrades i conferències o per la creació d’assignatures d’emprenedoria. La recepció d’aquests programes ha estat generalment positiva, en un context en el que la societat s’ha adonat que ser funcionari no hauria de ser la principal ambició dels nostres universitaris. També hi ha hagut però, algunes veus, que els han qüestionat, atacant sobretot la seva possible efectivitat. Encara és d’hora per poder avaluar d’una manera completa l’efectivitat d’aquests instruments, molts dels quals amb prou feines arriben als quatre o cinc anys d’existència. Ara bé, l’experiència que reporten aquests anys de funcionament ja ens donen algunes pistes de cap a on hauria d’anar la cosa. Aquí en teniu algunes: 1. Pensar globalment el suport a l’emprenedoria. Els programes d’iniciativa emprenedora no poden acabar sent un departament administratiu més, sinó que ha de ser quelcom transversal a la universitat. Molt sovint hem vist com excel•lents iniciatives, algunes d’elles amb notables pressupostos, naixien pràcticament mortes per la nul•la implicació de la comunitat universitària, generalment per pura desconeixença. L’emprenedoria ha de ser quelcom transversal, en el que hi participi activament tant la comunitat universitària com també persones més o menys properes a la universitat, com els graduats d’anteriors promocions. 2. Deixar que siguin persones emprenedores les que liderin el projecte. Massa sovint, per raons pressupostàries, de gestió de recursos humans o polítiques, els serveis de suport a l’emprenedoria acaben dirigits per persones que rarament han hagut d’enfrontar-se a la realitat dels mercats. Per més bona voluntat que hi posin aquestes persones, el risc que acabi esdevenint un òrgan burocràtic més és molt elevat. Triar persones que coneguin la universitat i que alhora se les hagin hagut de veure amb la realitat del mercat és gairebé condició necessària per poder tenir èxit. 3. Marcar-se fites realistes. No tots els graduats acabaran sent emprenedors. De fet el que seria esperable és que els emprenedors acabin sent un petita minoria, i que fins i tot molts d’ells acabin fent-se’n anys després d’acabar els estudis. Cal evitar per tant anàlisis de l’efectivitat basats exclusivament (o principalment) en indicadors que acaben primant en excés la quantitat i el curt termini. Intentar analitzar la bondat d’un programa a partir únicament del nombre d’empreses creades pot dur-nos a conclusions equivocades. Això implica també que a l’hora de fer la planificació pressupostària caldrà tenir en compte que els fruits d’aquestes iniciatives no es visualitzaran fins al cap d’uns anys. 4. Ser emprenedor amb el foment de l’emprenedoria. No hi ha res més allunyat de l’emprenedoria que basar els programes de suport a l’emprenedoria en el que podríem anomenar “aprenentatge passiu”. Les conferències, taules rodones o cursos d’emprenedoria són útils com a activitats complementàries i de suport, però mai haurien d’esdevenir l’eix central d’aquests programes. Cal primar en canvi activitats que incideixin en l’aprenentatge actiu: tutoritzacions de projectes, mentorització… 5. Evitar la cultura de la subvenció. Una temptació en la qual es cau sovint és intentar ajudar monetàriament els projectes d’emprenedoria, bé mitjançant subvencions a fons perdut, bé mitjançant la concessió de premis que no tenen una dedicació finalista. Tots aquests ajuts, realitzats amb la millor de les intencions, poden acabar pervertint l’activitat emprenedora, bé generant projectes de dubtosa sostenibilitat econòmica, bé frivolitzant-la. Si hi ha diners a la caixa, és millor que aquests s’inverteixin tal i com faria un “business angel”.