Un fet que m’amoïna és la dificultat que tenen els estudiants universitaris quan es graduen per incorporar-se al món del treball en temes relacionats amb el que han après durant la carrera. Ben preparats, hi poden aportar molt, a la societat, però les dificultats per trobar feina els provoquen frustració alhora que el país perd capital humà i possibilitats de progrés. Em referiré, perquè el conec bé, al meu àmbit docent. Imparteixo a la Universitat de Barcelona Bioquímica de la Nutrició en el grau de Bioquímica, tot i que també poden triar aquesta assignatura els estudiants de Biologia. És una disciplina en evolució contínua, i a classe intento comentar algunes novetats del camp i incorporar, quan se m’ofereix l’ocasió, comentaris sobre possibilitats de negoci innovador que s’obren mitjançant l’estudi i aplicació adequats de les propietats de les substàncies que es poden extreure dels vegetals superiors, les algues, els fongs i els bacteris. Una de les coses que em sorprèn o, potser millor, m’empipa, és veure com hi ha poques empreses autòctones que es dediquin a estudiar i comercialitzar amb èxit aliments funcionals o complements alimentosos que aprofitin les propietats d’aquestes substàncies. La gran majoria d’empreses catalanes que s’hi dediquen només són distribuïdores de les marques consolidades d’altres països. És cert que les principals farmacèutiques catalanes són en el negoci. Per exemple, el Grup Uriach és al mercat de productes naturals des de fa gairebé 35 anys. En el sector alimentari també tenim algunes empreses, com ara Bicentury del Grup Agrolimen, que enriqueixen aliments per dotar-los de propietats saludables. En els últims anys també s’han creat petites empreses que estan fent una bona feina, però encara és insuficient. Podria parlar d’empreses catalanes biotecnològiques que tenen a veure amb alimentació i salut, però l’objectiu d’aquest article no és fer un treball exhaustiu sobre la seva presència en el mercat de les marques catalanes, ja que tot aquell que hi estigui interessat les pot trobar fàcilment a través de Biocat. Malgrat aquestes empreses, el que és absolutament cert és que quan entrem a la farmàcia, la parafarmàcia o el supermercat, veiem que la majoria de les marques de complements saludables o aliments funcionals no són d’aquí. És una llàstima que tenint una tradició incontestable en la indústria farmacèutica i en la de l’alimentació tinguem aquest dèficit de capacitat emprenedora en l’àmbit en què conflueixen nutrició i salut. Tampoc no són autòctons molts productes que incorporen poc valor afegit com els sucs ecològics de fruites, per citar-ne uns d’àmplia difusió tot i que, en aquest cas, n’hi ha més presència. Jo tinc per costum, per avaluar els estudiants, demanar-los, entre altres coses, un treball d’entre una sèrie de temes seleccionats que, en part, vaig variant cada curs. Alguns, de manera directa o indirecta, tenen a veure amb productes naturals relativament nous. Tinc anys d’experiència i he comprovat que la gran majoria dels treballs són brillants i presenten de manera molt actualitzada la recerca en el camp objecte del treball i, en alguns casos, s’observa la possibilitat de negoci amb relativament poca inversió. Sovint dedueixo que l’aprofitament intel•ligent de residus dels processos de producció d’alguns productes poden proporcionar un gran valor afegit. Estic pensant, per exemple, en el bagàs de poma o d’altres fruits, o en la brisa del raïm. L’encàrrec als joves graduats de treballs bibliogràfics sobre les propietats de substàncies contingudes en fruits, herbes, etc., i les aplicacions d’aquestes substàncies tindria un cost relativament baix per a les empreses i permetria als graduats un contacte empresarial enriquidor alhora que se certificarien a ells mateixos la seva vàlua. A més, estic ben segur que alguns empresaris s’adonarien de noves possibilitats de negoci i se sorprendrien de veure la capacitat d’aquests joves valors. Avui, molts graduats de Bioquímica, i cito aquests perquè els conec bé, però això és vàlid per a altres graduats, amb molt poca formació afegida, que estarien en condicions de desenvolupar idees de negoci que podrien donar bons resultats. El que no poden és disposar de recursos, laboratoris i plantes de producció, ni tenen la capacitat d’introduir-se en el mercat. Com sempre, penso que si les universitats i les empreses parlessin una mica més, si el contacte entre nosaltres fos més estret, Catalunya superaria abans la crisi econòmica i, encara més important, encararíem un futur plenament immergits en la societat del coneixement incorporant una nova generació ben preparada que, altrament, perdrem de manera gairebé irreversible. El grau de Bioquímica El grau de Bioquímica és una carrera polivalent que estudia la química de la vida i les lleis que governen la vida. La recerca bioquímica, entre altres coses, té a veure amb la comprensió de les malalties i la cerca de maneres de resoldre-les i prevenir-les tant a través de fàrmacs com de productes naturals i d’alimentació adequada. Article publicat a l’Econòmic Catalunya el 8 de desembre de 2012

Estoy de acuerdo con el profesor Antoni Elías cuando dice que en España lo que necesitamos son empresarios además de emprendedores. En España tenemos excelentes ejemplos de empresarios emprendedores líderes mundiales como Zara/Inditex, Custo, El Corte Inglés, Ferran Adrià, Avinent, el Hospital Clínic de Barcelona, IESE y ESADE y otros. Pero son pocos. No estamos a la cabeza de los países innovadores, de las mejores universidades, en la lista de las mayores empresas (con excepciones). Me he encontrado en la situación de contestar distintas afirmaciones y preguntas con denominador común. Por ejemplo: – En la universidad llevo años investigando y nunca se me ha aproximado ninguna empresa – Trabajo para una gran multinacional extranjera pero no sabemos cómo defender la subsidiaria local – ¿Qué cree que nos falta a los jóvenes y no tan jóvenes emprendedores de hoy? – Tengo ideas pero no encuentro quien me financie desde la iniciativa privada o desde la Administración – Tengo ideas pero no consigo convencer a los incompetentes de mis jefes – Que un proyecto nunca cumpla plazos ni presupuesto es culpa de otros – ¿Las empresas, cómo podemos encontrar interlocutores válidos en la universidad? Que nos escuchen, que miren más allá de la publicación y de su currículum, etc Y quien hace estas preguntas espera recetas milagrosas. ¿Tenemos emprendedores o necesitamos empresarios? ¿Es lo mismo? Qué necesitamos – Aprender a fracasar, aprender de los errores, tomar decisiones y ser coherentes, ser perseverantes, saber cuándo la individualidad es un mérito y cuándo es un defecto, cómo aprovechamos las energías, fortalezas y debilidades, cómo nos gestionamos a nosotros mismos, cuándo necesitamos un equipo que complemente nuestras debilidades, cuándo y con quién nos asociamos, etc. A los emprendedores/futuros empresarios les faltan muchas de estas cosas y lo peor es que no quieren saberlo: capacidad de trabajo, perseverancia, trabajo, dedicación, exceso de individualismo y falta de sentido de equipo, obedecer aunque no estemos totalmente de acuerdo, capacidad de rectificar, sentido de la mejora continua y perfeccionismo, pensar en grande más allá de la nariz, asumir riesgo y la responsabilidad asociada, olfato comercial para la venta de sus ideas, … El emprendedor/empresario debe ser capaz de aceptar la frustración y superarla. Superarla implica revisar lo hecho y ver qué se debería haber hecho, implica perseverancia, implica vivir bajo mínimos y sin paracaídas, aceptar que debe vender el producto/idea a personas que no van a sentir lo mismo que ellos, personas que buscan directamente la rentabilidad de sus inversiones,…, y saber renunciar al ego para enfocar el resultado. Emprendedores/innovadores lo deberíamos ser todos a distintos niveles. Ser capaces de contribuir a la mejora de la empresa en la que estamos empleados, cada uno a su nivel, pero al mismo momento, que el empleador nos transmita el sentido de pertenencia a grupo y del interés común. Desgraciadamente esto no se enseña en ningún sitio, se aprende. Me gusta leer las anécdotas de la vida de Ferran Adrià, vida complicada, 5000 experimentos al año para tener 50 platos, rigor, equipo, disciplina, autoformación y últimamente conferenciante en Harvard, la más prestigiosa universidad de negocios. En las escuelas o facultades se nos enseñan técnicas de lo que es importante y necesario. Pero todavía más lo es aprender a utilizar estas técnicas y sumar los conocimientos y experiencias que se adquieren en el ejercicio de la profesión. Tomando de nuevo el ejemplo de la cocina, los ingenieros entendemos lo que es una medida física y por tanto las cantidades necesarias para hacer un buen arroz. Pero nos perdemos cuando nos dicen de añadir una pizca de sal o una pizca de pimienta. Estas pizcas son lo que diferencia la normalidad de la excelencia. Esto no está en los libros, esto se aprende experimentando y, si además somos empresa, debe tener su reflejo en la cuenta de resultados. Necesitamos emprendedores empresarios en todos los ámbitos de la sociedad, en todo tipo de organizaciones, sea Administración, ONG, hospitales, organización religiosa, empresa industrial o de servicios. Y ello no se enseña , se aprende. Alexandre Blasi Socio CAUDEX PE

Vaig pensar aquest article mentre els ciutadans nord-americans encara estaven votant per decidir quin havia de ser el seu pròxim president. Això vol dir que no parlaré dels resultats de les eleccions. Ja tindrem prou temps per fer-ho els pròxims dies, si aconseguim obrir una escletxa en d’enorme teranyina mediàtica de manifestos, dades contradictòries (quan no falses), arguments poc rigorosos (quan no mentides), sorolls i emocions, que s’està teixint al voltant de les nostres eleccions – plebiscit. Però vull parlar de la campanya americana i especialment d’un episodi menor que ha passat desapercebut i que m’ha servit per confirmar una convicció que jo tenia respecte de l’actitud, molt estesa, dels americans (i sobretot de molts dels seus polítics) en relació a la lluita contra el canvi climàtic. En contrast amb Europa, és molt corrent als EUA negar les evidències científiques i resistir-se a prendre mesures, segurament per por de perjudicar el seu creixement econòmic. Per això em va causar força impacte la imatge de l’alcalde de Nova York contemplant amb tristor l’enorme desolació provocada a la seva ciutat pel pas de l’huracà Sandy i el patiment que ha provocat als seus conciutadans. I, sobretot, veure després l’alcalde Bloomberg, un home independent però sempre alineat amb el partit republicà, amb el món dels negocis i de Wall Street (sectors que sempre han considerat exagerats els advertiment respecte de l’escalfament del planeta), explicant que ell votaria Obama perquè era qui millor defensava la necessitat de prendre ja mesures per aturar el canvi climàtic. La meva reacció va ser pensar que, certament, quan a un l’afecten directament les conseqüències comença a pensar que potser sí que cal evitar les causes, encara que fins ara les hagi posat en dubte. I és que el gran problema que hi ha amb el canvi climàtic és que encara no tenim prou consciència que és un fenomen que no podem barrejar amb pol•lució atmosfèrica, les pluges àcides, les aigües contaminades, els residus tòxics o els residus radioactius. Cada un d’aquests problemes mediambientals té normalment una incidència directa en la degradació dels paisatges, en l’aparició i la propagació de malalties humanes, en la destrucció d’espais naturals o en la desaparició de vida animal i vegetal. El seu efecte és proper, ràpid i evident, comprovable i per tant indiscutible. La població el veu i el pateix i, per tant, no tan sols no s’oposa a les mesures que calen per evitar-lo, encara que signifiquin incomoditats o renúncies, sinó que sovint les demana. Els perills relacionats amb el canvi climàtic han estat molt més difícils de detectar i de ser acceptats per la gent, i fins i tot pels governs, que els de la contaminació o la pol•lució. Això es deu a tres raons. 1) Perquè no es tracta d’eliminar una substància tòxica que ens enverina o ens posa malalts, com l’àcid sulfúric, el mercuri o el plutoni. El CO no és maligne en si mateix, no és perjudicial per a la salut excepte en grans concentracions. 2) Perquè els efectes nocius no són de tipus directe ni local, cas en el qual es veuen i es pateixen. L’escalfament és a escala planetària i té diferents efectes en diferents parts del món, independentment de quines són les zones on s’han fet les emissions. I 3) Perquè, tractant-se d’un fenomen d’acumulació, aquests efectes tarden molt de temps a produir-se i el seu creixement és inapreciable a curt termini (pensem que la concentració de CO ha anat creixent al llarg dels darrers cent anys). Per tot això les actuacions necessàries han estat, per ara, lentes, polèmiques, discutides i molt parcials. Els beneficis de cremar carbó, petroli o gas són immediats (ens permeten tenir electricitat, viatjar en cotxe o en avió, fabricar ciment o alumini…), mentre que les seves conseqüències negatives (escalfament general, fosa dels gels polars, augment del nivell dels oceans, desertificació, increment dels fenòmens meteorològics violents) afectaran altres persones, sigui perquè viuen en altres llocs de la Terra, sigui perquè viuran quan nosaltres ja haurem mort. Algunes ni les coneixem ni les coneixerem; d’altres poden ser els nostres néts. Si la destrucció de zones importants de la Costa Est fa pensar a gent com Bloomberg que cal prendre seriosament decisions abans no sigui massa tard (alguns diuen que ja ho és), i ja que, tal com jo desitjava, Obama segueix com a president, pot ser que veiem un canvi en la política americana en aquest sentit. I pot ser que el veiem en la nostra política, que també convé. Article publicat al Diari Ara el 9 de novembre de 2012

Las empresas se pueden caracterizar por su coste, su calidad, su flexibilidad, su velocidad y alguna cosa más. Pero en particular, desearía destacar su confiabilidad. La confianza que depositamos en ella tanto puede ser como proveedor, como cliente o como empleado. Tenemos la tendencia de hablar de empresas o de organizaciones buenas y malas – utilizo organización puesto que vale para todo tipo de administración pública o privada, hospital, sindicato, universidad, partido político, escuela religiosa o laica, etc., y ello nos deja tranquilos puesto que estamos ante un ente etéreo en su personalidad-. El problema es que esta situación es falsa. Las organizaciones son buenas o malas en función de las personas que la componen y en particular de sus dirigentes. Hablemos pues de personas y de confiabilidad. Cada vez que doy una charla a profesionales en un máster empiezo diciendo que no me crean, ni a mí ni a otros conferenciantes. Veo la cara de sorpresa de los asistentes. Es una manera de atraer la atención inmediata del auditorio y poder centrar el tema del aprendizaje. Cualquier explicación no sirve de nada si no va acompañada de una experimentación, prueba y error, por parte de cada persona, les digo. Yo explico mi verdad que intento que sea lo más acertada posible, de la manera más pedagógica, según mi manera; y el oyente lo interpreta a su modo. Por tanto, si no lo practica lo olvidará en un tiempo muy corto. Los oyentes ya tendrán tiempo de creerme y confiar en mis palabras cuando comprueben a lo largo de sus experiencias posteriores que mis recomendaciones tienen un grado razonable de aproximación a la realidad y que tengo un buen balance de aciertos. Esto es válido para todas las personas y organizaciones. Una empresa es confiable en la medida que cumple lo que promete, paga a sus empleados cuando debe, entrega las mercancías en la calidad, precio y tiempo comprometidos. Hace unos años asistí a un seminario sobre liderazgo. Había un conferenciante que siempre tenía su charla después de la comida. Aquella hora siempre es difícil porque ya llevas acumulado el cansancio de la mañana, el relajamiento por la comida y su digestión, lo que podía ser un agravante. Pero las de aquel profesor alemán se transformaron en unas de las mejores sesiones a las que he asistido nunca. Las clases eran muy amenas, con un ritmo trepidante, mezclado con anécdotas humorísticas, con cambios de tono, con debates de ejemplos en los que participábamos todos los asistentes y donde demostraba sus conocimientos. No te podías dormir ni distraer porque te perdías algo bueno. Cuando alguna cosa no la conocía o tenía dudas, lo expresaba abiertamente y entre todos los asistentes explorábamos oportunidades. Al cabo de dos semanas se había ganado la confianza de todos nosotros. Otra afirmación que hago en mis charlas es que no confíen en nadie al cien por ciento. La confianza se gana, no se da. Hay distintos grados de confianza, del cero por ciento hasta un grado muy alto, pero el cien por ciento no existe en el sentido más general. Es como una cuenta de resultados: si las organizaciones y las personas demostramos con hechos que cumplimos los compromisos, que nuestras recomendaciones tiene sentido, en la mayoría de los casos tendremos un saldo positivo que debe compensar con creces los no aciertos. Se puede interpretar que predico la desconfianza pero no es así. Es como cuando vemos los resúmenes de una misma reunión realizadas por dos personas distintas. Cada uno escribe lo que ha percibido y lo que le ha parecido importante, pero no necesariamente va a coincidir. Lo mismo sucede cuando estamos trabajando en ambientes culturales distintos, pues las percepciones pueden ser totalmente distintas e incluso opuestas. Finalmente, recomiendo que asignen a cada organización y a cada persona un distinto grado de confianza, de credibilidad, en función de la experiencia acumulada. También en los casos críticos recomiendo que se vaya a ver la realidad directamente, y ello es simplemente retomar una de las recomendaciones del sistema de producción de Toyota. No es desconfianza, sino comprobar por tu mismo la realidad y ajustarla a la verdad que te han explicado. Lo mejor que puede suceder es de que ambas verdades sean suficientemente próximas. Tomo una cita de Anna Fornés, directora de la Fundació Factor Humà, “con la que está cayendo, todo aquello relacionado con la confianza se ha convertido en uno de los elementos de más preocupación de las organizaciones. Sin relaciones basadas en la confianza, es imposible tirar adelante”. Las organizaciones y las empresas no son buenas o malas, o corruptas como se transmite en algún medio, lo son las personas que formamos parte de ellas. Nuestra obligación es generar confianza en nuestro entorno a partir de un alto grado de cumplimiento de nuestros compromisos éticos, morales, contractuales, colectivos e individuales. Alexandre Blasi Socio CAUDEX PE caudexpe.com