S’ha publicat recentment un article d’opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m’ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l’educació de postgrau és el Detroit de l’ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d’investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d’idees afins). Segons l’autor, el sistema de postgrau es troba en crisi des de fa dècades i la llavor d’aquesta es remunta a la formació de les universitats modernes. El model universitari de masses ha donat lloc a una creixent separació i especialització de les disciplines en lloc de fomentar una major col•laboració entre elles. Així no és d’estranyar que en departaments com el seu, assenyala Taylor, amb prou feines amb deu professors, vuit estiguin treballant en subdisciplines diferents, amb poc o cap contacte entre elles. A més, a mesura que els departaments es fragmenten, s’investiga i es publica cada vegada més sobre menys. Cada acadèmic administra no una branca de les ciències, sinó un coneixement escàs que, sovint, és irrellevant per afrontar els problemes veritablement importants del present i del futur. Per a Taylor, la universitat ha d’emprendre una profunda reestructuració i resumeix en sis passos el procés conduent cap a un sistema d’educació superior més àgil, imaginatiu i adaptable. Primer, caldria reestructurar els plans d’estudi, començant pels programes de postgrau i seguint el més ràpidament possible amb els programes de grau. L’actual model de departaments separats propi d’una divisió de la mà d’obra de la societat industrial és obsolet i ha de ser reemplaçat per un currículum estructurat en forma de web o de xarxes complexes. És impossible tenir una comprensió adequada de les qüestions més importants amb disciplines autistes, sense cap capacitat de permeabilitat ni diàleg entre elles. En segon lloc, proposa suprimir els departaments i crear programes enfocats a problemes, amb una durada de set anys i que, després de la seves corresponents avaluacions, puguin ser cancel•lats, renovats o canviats de dalt a baix. En tercer lloc, cal augmentar la col•laboració entre institucions. No és necessari que totes les institucions facin de tot. La tecnologia avui ja fa possible formar associacions per compartir estudiants i professors. Per tant, les institucions han de ser capaces d’ampliar les formes de contractació, investigació i docència. Per exemple, si una universitat té un departament fort en francès i una altra universitat en té un de fort en alemany, a través de teleconferència i Internet, ambdós temes es poden ensenyar en ambdós llocs amb la meitat de personal. Quart, transformar el sistema i els formats tradicionals d’elaboració de la tesi doctoral. Molt especialment en les ciències socials i les humanitats: la majoria de les tesis erudites, com les dels llibres medievals, tenen més notes a peu de pàgina que text i, per això, acaben en prestatgeries on ningú les llegeix i molt menys les publica. S’hauria d’animar els estudiants de postgrau a produir tesis en formats alternatius. Cinquè, ampliar la gamma d’opcions professionals per a estudiants de postgrau. A la majoria dels estudiants postgraduats els hi serà molt difícil aconseguir el tipus de feina per la qual s’han estat formant. Per tant, és necessari ajudar-los i preparar-los per a feines en camps diferents als de l’educació superior. L’exposició a nous enfocaments i a diferents cultures i l’examen de qüestions de la vida real pot ajudar-los a trobar treball en el món de les empreses o el de les organitzacions sense ànim de lucre. Finalment, en sisè lloc, Taylor proposa abolir el sistema de titularitats. Inicialment destinada a protegir la llibertat de càtedra, la titularitat ha donat lloc a disciplines sense estudiants i professors impermeables al canvi. Al cap i a la fi, una vegada s’ha concedit la titularitat ja no hi ha incentius al desenvolupant professional del professor o a l’exigència a assumir altres responsabilitat potser en l’àmbit de l’administració o de l’assessorament als estudiants. La titularitat hauria de ser substituïda per contractes de set anys, que, com els programes docents, serien susceptibles de ser rescindits o renovats. Aquesta política permetria que les universitats recompensessin els investigadors i professors que estan al dia, segueixen evolucionant i produint i són capaços de fer lloc a les noves generacions de joves equipats amb noves idees i habilitats.

A finals d’abril s’ha celebrat una nova edició de la fira Construmat. Atès el seu caràcter biennal, es tracta de la primera edició celebrada després de l’esclat de la crisi financera i el final del boom immobiliari. Les previsions ja apuntaven a una important caiguda de participació, tant d’expositors com de visitants. De fet, l’organització ja havia previst aquesta contingència i havia decidit concentrar tota la fira al recinte del Polígon Pedrosa, una cosa que hauria estat impensable tan sols fa un parell d’edicions. Efectivament els pronòstics s’han acomplert, i tot i que la participació final ha estat lleugerament superior a la prevista, 153.000 visitants, aquesta ha estat pràcticament la meitat de la del 2007. L’ambient, dins i fora de l’exposició, tampoc convidava a massa alegries. Per alguns el Construmat d’aquest any pot ser el paradigma del final d’una època d’exuberància irracional. Però probablement aquesta és una visió que es té si no es traspassava l’entrada de la fira. A dins, la percepció canviava radicalment. Probablement haurem estat en un dels llocs on les innovacions són omnipresents, fins i tot més que en edicions anteriors. Centenars d’expositors mostraven els seus nous productes, des de paviments fins a tancaments metàl•lics, passant per sistemes de refrigeració o de tractament d’aigües residuals. Moltes de les innovacions presentades en aquesta edició tenien un denominador comú: la reducció del consum energètic de les llars, actualment una important font de despesa, i on a diferència del món empresarial, encara existeix un alt grau d’ineficiència. De fet, no és casualitat que la pròpia organització li dediqués un espai propi. Molt probablement és aquest àmbit el que planteja les millors oportunitats de negoci per als propers anys. Potser l’excepcionalitat de la crisi pot justificar l’atorgament de diferents tipus d’ajuts al sector de la construcció. Però aquests poden acabar tenint un efecte contrari al desitjat, perpetuant pràctiques i situacions insostenibles i, el que és pitjor, bloquejant alternatives que a llarg termini poden ser desitjables des d’un punt de vista social. Si distorsionem el mercat amb subvencions, aprofitem l’avinentesa. Per exemple, caldria introduir una condició necessària per atorgar els ajuts: la realització d’algun tipus d’innovació. Així, si es construeix un nou poliesportiu municipal amb els diners del Pla E, caldria exigir que aquest inclogui un sistema de tractament d’aigües grises o un sistema de climatització passiva. En alguns llocs ja s’està fent, però no hauria de ser quelcom voluntari i fruit d’una elevada consciència ecològica com passa fins ara. Quelcom similar es podria demanar davant de la recent proposta de la Cambra de Contractistes de Catalunya, consistent en abaixar l’IVA de les activitats de rehabilitació, actualment situat en el 16%. Es podria atorgar aquesta rebaixa sempre que la rehabilitació conduís a una reducció del consum energètic o d’aigua. D’aquesta manera tothom sortirà guanyant. Els primers, els destinataris de la rehabilitació, que de ben segur notaran una millora a la factura dels consums energètics. Però també per la societat en general, ja que també s’abaixarà la pressió de construir noves infraestructures per a la generació i distribució d’energia o d’aigua, eliminant discussions o debats que d’altra manera serien inevitables. I si els nostres policy makers volen una proposta amb efectes múltiples, els en suggereixo una: promoure la millora del parc hoteler del litoral espanyol vinculant els ajuts per a la seva rehabilitació amb la millora de l’eficiència energètica i de consum d’aigua. Així, a més a més, tindrem una planta hotelera prou competitiva, condició necessària si volem continuar vivint en part del turisme i tenir a ratlla els dèficit per compte corrent.

El passat dia 7 de març la sonda Kepler va iniciar la seva missió per buscar evidències de vida extraterrestre. Per fer possible el seu viatge ha estat necessari l’aplicació simultània d’infinitat de conceptes físics i matemàtics, -molts d’ells basats en les aportacions de l’astrònom i matemàtic Johannes Kepler i les seves lleis sobre el moviment dels planetes al voltant del sol-, i la incorporació dels avenços tècnics i científics d’última generació. El viatge li conduirà a possessionar-se en una òrbita el•líptica al voltant del sol, on observarà unes 100.000 estrelles situades a una distància entre 600 i 3.000 anys llum de les constel•lacions de Cygnus i Lyra de la Via Làctia, i també buscarà exoplanetes amb capacitat de mantenir l’aigua en estat líquid, element imprescindible per a la vida. La lectura de la notícia em va recordar el projecte de la Nasa, amb el suport del Institut de Robòtica de la Universitat Carnegie Mellon, encaminat a enviar a la Lluna a petits robots amb la missió de preparar un espai segur per una base humana, també em va fer pensar en el robot mèdic NeuroArm, desenvolupat en col•laboració amb la Universitat de Calgary, per recolzar als cirurgians en intervencions cerebrals a escala microscòpica. Sens dubte, els robots portant la ciència i la tecnologia al límit de les seves possibilitats, estan prenent posicions en totes les àrees i assolint un alt nivell d’imitació i aprenentatge, perfeccionant les activitats dels éssers humans i obrint nous camps d’aplicació, entre ells un d’especial interès és la protecció i acompanyament de les persones en zones urbanes. Actualment, la Universitat de Catalunya juntament amb altres universitats europees estan desenvolupant un projecte, on un conjunt de robots autònoms s’ocupen de diverses tasques de manera cooperativa. Un exemple de tasca emprada per un robot és la funció de guia turístic pels carrers de Barcelona i una aplicació és el desallotjament en zones d’emergència, convertint la feina dels bombers en una tasca molt més segura i efectiva. En tot aquest procés un element clau és la incorporació d’intel•ligència per dotar-los de la capacitat d’afrontar situacions noves no predeterminades, és a dir, capacitat de decisió. Una intel•ligència denominada intel•ligència artificial que ja és usada en la presa de decisions econòmiques, en la conquista de l’espai, en les confrontacions armades, en l’oci, o en la medicina, però que a pesar del llarg recorregut, que es va iniciar en 1956, en la Conferència de Darmouth van emprar per primera vegada aquest mot, estem lluny de complir la prova de Turing concretada en: “existirà Intel•ligència Artificial quan no siguem capaços de distingir entre un ésser humà i un programa de computadora en una conversa a cegues”. Per això és imprescindible redoblar els esforços, sabent que la complexitat és més gran quan s’interactua robot home en contraposat a robot matèria. El repte cabdal en la robòtica per interactuar resideix bàsicament en dotar-los d’intel•ligència, conseqüentment entenem la robòtica com una disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs que siguin capaços de fer d’ interlocutor amb ells, per aproximar la realitat social al món tècnic-científic. I en aquest escenari de progrés, hauríem de mirar amb atenció, i ocupar-nos de que les vocacions científiques i tècniques s’incrementin al nostre país, ja que la falta manifesta de matemàtics i enginyers és només la punta de l’ iceberg de les oportunitats que es rebutgen i que condicionen el futur a nivell global, i, en especial, en sectors claus per assolir altes cotes d’activitat progrés i benestar, com és el cas de la robòtica. Anaís Garrell Associada el Cercle per al Coneixement Membre del Institut de Robòtica Industrial (IRI)

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col•lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel•lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col•laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui. La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel•lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les. Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida. Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat Antoni Garrell i Guiu 21 de març de 2009

Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació. EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu. Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral. La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació del’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu. RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en investigació, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic. Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques. La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament. NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia – no fa més de 30 anys! – va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom. És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència. Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris. LA FAL•LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel•lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats. Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal. MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel•lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel•lectual i ambl’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat. La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats. MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat. GREUS ERRORS DEL GOVERN Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en investigació, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent. Article original en castellà. Publicat en l’edició de febrer de Catalunya Empresarial.

Fa menys d’una hora que he rebut la trucada en la què em notificaven la mort de l’Antoni Farrés, una persona sens dubte clau en la historia de Sabadell i de Catalunya dels darrers 30 anys. Faig aquesta afirmació des de l’anàlisi històrica, des que seguia per la premsa, amb atenció i admiració, la transformació dels barris de Sabadell que ell impulsà des del precís moment (19 d’abril de 1979) que assolí el govern democràtic de la ciutat o la modernització de la ciutat amb la construcció de l’eix Macià. A nivell de Catalunya recordo el seu impuls per constituir el consorci LOCALRET, integrat per més de 700 ajuntaments del país, com una evidencia del seu compromís amb la importància de les telecomunicacions i la societat de la informació. També ho puc afirmar des de l’amistat personal sorgida al 1998 i forjada i consolidada amb les nostres converses, iniciatives i projectes conjunts en els darrers 10 anys, des de la creació, conjuntament amb el Pere Monràs i altres companys, del Cercle per al Coneixement, passant per la idea de formalitzar la B30 com un corredor per fer possible a Catalunya l’economia del coneixement (projecte MEDARC), o el nostre treball conjunt en el Consell de Assessor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En Toni Farrés ha estat una persona excepcional, un líder amb visió de futur. Controvertit, com tota persona que entoma els problemes i que, fent una passa endavant, assumeix el compromís amb generositat i entrega. Una persona de pensament i acció que encarnava el consell que em va donar el meu avi i que el meus pares em van ensenyar a complir “ El saber et fa créixer, aplicar-lo et dóna vida”. Però, coneixent-lo, sé que no voldria que miréssim sols el passat. Ell voldria que no perdéssim de vista el futur i que, per moltes dificultats que existeixen, recordem que sempre hi ha oportunitats per a tots si es treballa amb enginy, entrega i generositat, sumant esforços i cooperant per competir. Aquesta visió de futur d’en Toni Farrés, aquesta voluntat i capacitat de saber i fer és el llegat que ens deixa a tots els associats del Cercle i que ens obliga a treballar per assolir-lo. Ben segur que aquest llegat ens marcarà profundament, a tots els ciutatadans de Sabadell i a totes aquelles persones que creiem fermament en un futur basat en el coneixement, el treball, l’esforç i la cooperació entre tots els pobles. Antoni Garrell i Guiu President del Consell Assessor del Cercle per al Coneixement ============ Recull d’alguns dels e-mails adreçats al president del Cercle al coneixes la noticia: Al President i amb ell a tots els associats, Enric, com be saps, el fet de que en Toni ens deixi, omple l’esperit de mils de records i el cos queda feixuc i poruc davant la constatació una vegada més de les nostres vulnerabilitats com a persones. La fragilitat de la vida i la seva curta durada en casos com el del Toni em fan pensar i dir-t’ho, que recordo quant començàvem a trobar-nos i dient-nos que el Cercle era necessari sempre responia a aquesta empenta sentida que portava a dins dient que “Catalunya seria digital o no seria”(sic). Al llarg d’aquests anys volia recordar també la seva autenticitat fonamentada en la convicció, la coherència i el coratge que el feia sortir de la mediocritat general per convertir-se en referent per molts. Com a expresident fundador del Cercle dir i fer notar, que l’economia i la societat del coneixement que als voltants del 2000 veiem precís d’impulsar no ha perdut cap vigència i si be es possible que s’hagi de trobar la millora manera de treballar per la seva progressiva implantació, no puc més que dir-ho amb les paraules del Toni: Deia “cal fer-ho com diu el text evangèlic oportuna i inoportunament“. El condol de tos per la seva pèrdua, ens farà solidaris , en la forma que sigui, per continuar amb el seu exemple. Pere Monras expresident fundador del Cercle ============ Encara no me’n ser avenir de la noticia. La veritat és que ens deixa un gran buit, i mes ell que sempre ha tingut una trajectòria personal i professional, plena de valors incalculables. La seva empenta, compromís, Humanitat, honestedat i generositat seguiran mantenint viu el seu record que ens marquen un camí a seguir. Lamento profundament la seva marxa. David Portes Soci Fundador del Cercle per al Coneixement ============ Sempre sera un exemple Que les paraules i reflexion que ens fas Antoni Garrell del nostre estimat Amic, Company i per a mi, com a ciutada de Sabadell, EL MILLOR BATLLE que ha tingut la nostra Ciutat, ens facin reflexionar i esperonin (com ell ho faria) a assolir els reptes que com a testimonis del seu exemple som. Juan Jose Perez Sanz Socí del Cercle ============ Benvolgut Enric I. Canela president del Cercle, Lamento la notícia. Rep el meu més sincer condol personal i institucional. Trobarem a faltar l’Antoni. Una abraçada forta Rector de la UPF J. J. Moreso ============= Apreciats tots, Vull sumar-me al condol dels que han pogut gaudir de la seva amistat i companyia. Descansi en pau. Àlex Muñoz Amic del Cercle

Al llarg de la meva vida professional a empreses internacionals i nacionals de diversos sectors he vist malgastar milions de diners en tecnologia informàtica que aportaven poc o cap Valor al Negoci i he vist deixar passar molts mesos, fins i tot anys, abans de prendre una decisió que n’aportés Valor. La percepció avui dia de molts Directors Generals és que gasten molt en informàtica pels resultats que sembla que s’obtenen. Em demanen si gastar 4,000 euros per any i empleat és excessiu o si 12,000 euros és una xifra de despesa massa exagerada. La meva resposta no pot ser una altra que “Depèn”. Per donar una resposta més concreta i començar a sortir del dubte de si gasten molt o poc en informàtica cal que es faci una reflexió d’anàlisi estratègic que doni resposta a aquestes tres preguntes senzilles : •Sabeu a quins Clients i Mercats us dirigiu ? •Quina és la proposta de valor que us diferencia de la competència ? •Quins són els tres processos que us donen avantatge competitiva ? Si no hi ha una resposta clara que vertebri l’estratègia de l’empresa, gens importa que es gasti poc o molt en informàtica. El problema greu a solucionar és un altre. Amb respostes concretes que expliquin què és vol fer, ja us podeu preguntar si disposeu de les tecnologies informàtiques i de les persones preparades que permetin executar la vostra estratègia. Abans no serveix de res perquè no se sap cap a on es vol anar. Sovint trobem empreses on la informàtica sembla que porti el pas canviat. L’empresa necessita unes informacions, aplicacions, processos i infrastructures, i la informàtica no està en disposició de donar-ho. No s’ha Alineat abans el Negoci i la Tecnologia. No s’han “parlat” ni és “parlen” entre ells. Sembla obvi indicar que les inversions informàtiques es fan amb diners del Negoci habilitades a través de la tecnologia. Per aquesta raó la Direcció General n’és el primer responsable, no en pot defugir; com diu un amic professor de l’IESE, és una funció genuïna del Director General. Si l’estratègia de l’empresa és coneguda i compartida, si existeix un procés formalitzat d’alineament a mig termini entre els objectius del Negoci i els objectius de la Tecnologia, és més fàcil trobar la resposta a si s’inverteix adequadament per facilitar des de la Informàtica els objectius de l’Empresa. Aleshores sí es pot avaluar aquesta aportació de Valor tangible que gairebé sempre hem d’associar a l’Eficàcia Comercial (generació de més vendes) i a l’Eficiència Operativa (disminució de les despeses). En definitiva, l’augment del Marge. Article publicat a l’edició número 113 del Món Empresarial

El sorteig de Nadal cada any deixa postals irrepetibles. La d’aquest any, però, posa de manifest algunes de les mancances de la política comercial de les entitats financeres, i més concretament la discrecionalitat en el cobrament de comissions. Un dels agraciats amb la Grossa mostra la seva llibreta d’estalvis amb els 300.000 euros acabats d’ingressar. Però a la llibreta es mostra com els 70 euros inicials van quedar gairebé en res a causa de comissions de manteniment i diverses. Tenen dret les entitats bancàries a establir comissions per emetre targetes de crèdit, cobrar un xec o realitzar una transferència? Sobre el paper sí, ja que estan prestant uns serveis que tenen un cost. Ara bé, quin és el cost real d’una transferència que li costa 5 euros al client, o el manteniment d’un compte? En alguns casos aquestes comissions res tenen a veure amb el cost del servei. I aquí entra un altre tema: la discrecionalitat de les comissions. Tenir bones relacions amb el director de l’oficina pot representar el “perdó” o l’”arreglo” de força comissions. Però té sentit un esquema de relació d’aquest tipus en l’actualitat, amb informació que ens arriba de totes bandes? A mi em recorda una mica el que passava anys enrere, quan s’anava a una agència de viatges a buscar un bitllet d’avió. Generalment un sortia pensant que no li havien venut el millor bitllet, però com no hi havia manera de contrastar la informació (llevat de tenir un conegut treballant en agències de viatges), només quedava en sospita. No és cap casualitat que un dels primers èxits del comerç per Internet van ser els bitllets per a vols…

Fa uns mesos va esclatar als Estats Units la “crisi de les hipoteques d’alt risc”, la qual ha desencadenat en la pitjor crisi econòmica mundial viscuda en els darrers 80 anys. Una de les causes és l’elevat grau d’asimetria d’informació que existeix en els mercats financers. En els darrers anys, el sistema financer ha anat evolucionant molt ràpidament fins a convertir-se en un sector dinàmic i molt complex on la informació que rebem els usuaris és massa sovint inadequada i poc comprensible degut a la falta de coneixement d’aquesta per part dels consumidors, i això comporta la infravaloració del risc d’insolvència i de l’endeutament excessiu. És per aquest motiu que la Comissió Europea està duent a terme un projecte per tal d’impulsar la col•laboració i cooperació amb els Estats membres per desenvolupar a escala comunitària programes d’educació financera. La societat està canviant i tendeix cap a un estil de vida que requereix una gestió sana de les finances personals per tal d’adaptar-les a les noves circumstàncies laborals i familiars. Amb un coneixement sòlid d’aspectes financers bàsics, serem capaços de percebre millor les necessitats i estarem en condicions d’incitar l’elaboració de productes que realment satisfacin les nostres necessitats, incrementant d’aquesta manera la qualitat i la innovació dels serveis financers, l’eficiència del mercat, la inversió i, òbviament, el PIB. Però per tal d’assolir aquests objectius, tota la societat sense excepció s’ha d’involucrar en aquest projecte. Els ciutadans hem de ser conscients que juguem un paper molt important en el bon funcionament dels mercats i, per tant, hem d’admetre quin és el nostre nivell de coneixement i hem de tenir voluntat per aprendre. Hi ha estudis que afirmen que la majoria dels consumidors sobreestimen el seu nivell de cultura financera. Un exemple és una enquesta australiana on el 67% de les persones interrogades afirmaven entendre el principi dels interessos composats però només el 28% sabien solucionar un problema. Les autoritats competents han de crear cursos orientats a grups reduïts amb característiques similars per tal d’ajustar el màxim la informació i que aquesta pugui ser accessible, concreta i fàcil de comprendre, evitant així l’excés d’informació i apostar per la qualitat en comptes de la quantitat. I les entitats financeres han d’assumir part de la seva responsabilitat per augmentar l’eficiència proporcionant informació justa, imparcial i transparent. Per acabar, el Govern de Catalunya hauria de crear, com ja ho estan fent altres països de la Unió Europea (Regne Unit, França), mecanismes per fomentar i possibilitar que l’alumnat del nostre país (primària i secundària) disposi dels coneixements bàsics i necessaris com a futurs usuaris del mercat financer.

El que actualment entenem com va comerç internacional, es va forjar en els segles XVII i XVIII amb la finalitat d’augmentar la riquesa dels països mitjançant la venda els seus productes en els mercats internacionals. La seva importància va quedar ja reflectida al 1776 per Adam Smith en la seva obra “la riquesa de les nacions”, i malgrat els grans canvis socioeconòmics des de la seva publicació la clau de generació de riquesa, per garantir el desenvolupament dels països i el progrés humà, segueix residint en la capacitat d’exportar productes, especialment aquells d’alt valor resultat d’incorporar els avenços tècnics-científics i el disseny. No s’hauria de dubtar que el comerç internacional és la clau per fomentar el creixement sostingut i continuat de les economies, ja que exportar permet diversificar els riscos inherents al mercat únic, i millorar l’ús de les capacitats productives al disminuir les capacitats ocioses. Consegüentment exportar no és simplement vendre fora de les fronteres. Exportar és generar riquesa i crear llocs de treball; és potenciar la qualitat i la innovació recolzada en la col•laboració universitat empresa; és constituir equips potents enfocats al client i a les potencialitats dels mercats; és articular organitzacions flexibles i dinàmiques amb el domini de les tècniques i habilitats que exigeixen els mercats globals. Una sèrie de reptes potenciadors a l’haver de superar tant, els desafiaments i dificultats pròpies del increment de la competitivitat i la necessària adaptació dels productes als estàndards internacionals, com els derivats dels riscos legals, financers, logístics, de cost, de preu, de qualitat, de canal i d’atenció al client. Recursos financers, esperit emprenedor i persones formades és la terna imprescindible. Disposant d’esperit emprenedor i persones formades, en les circumstàncies actuals la clau resideix en resoldre els problemes de finançament tan en el relatiu a la disponibilitat dels recursos, com a minimitzar el seu cost. Un desafiament complex per les Administracions, ja que s’han d’aplicar polítiques que garanteixin que els recursos flueixin a les empreses que els requereixen, ja sigui per la seva realitat exportadora, o la seva capacitat contrastada per fer-ho. Una capacitat exportadora basada en tres components essencials: producte de qualitat diferencial, equip humà amb capacitat d’interacció internacional, i voluntat d’innovació amb recursos propis o en cooperació. Gestionar amb eficiència els tres components és el que permet dirigir els recursos cap els canals, optimitzant-los i garantint que arribin a les empreses adequades fent créixer la seva capacitat exportadora, un fet imprescindible en l’economia espanyola amb un dèficit exportador estructural que ha col•locat el dèficit en l’11% del PIB, el que obliga a l’endeutament extern condicionant el creixement i limitant la qualitat i el nombre dels llocs de treball. Tenir un país exportador és tenir capacitat de generar llocs de treball, ja que exportar és una eina fonamental per combatre l’atur i generar ocupació, a l’existir una relació directa entre increment del volum d’exportació i llocs de treball generats, o el que és el mateix com més exportació però llocs de treball. Essent clau per la generació de llocs de treball estables l’exportació, especialment la de productes manufacturats de valor, s’haurien d’incrementar les polítiques de suport en especial les de finançament, actuant en una doble vessant, d’una banda garantir la disponibilitat dels recursos associats a la fabricació del producte (prefinançament) i als ajornaments de cobrament (postfinanciació), i per un altre disminuir els costos financers dels mateixos minimitzant els diferencials de tipus d’interès que s’apliquen, les comissions bancàries i les assegurances de canvi requerides. Un finançament preferencial que prioritza les organitzacions que disposen de productes exportables, assumint riscos per maximitzar el nombre d’empreses exportadores. L’exportació, una eina clau per generar ocupació i disminuir el dèficit exterior, requereix solucions àgils a les problemàtiques financeres perquè moltes empreses donin el salt qualitatiu als mercats exteriors, però aquestes mesures han d’anar acompanyades de polítiques actives per fomentar les associacions entre exportadors complementaris per assolir sinergies comercials reduint els costos, ampliant el catàleg de productes, fidelitzant els clients i mercats. Polítiques integrals on les organitzacions empresarials tenen una clara responsabilitat ja que es requereix únicament la voluntat empresarial de cooperar per competir, un repte assumible i irrenunciable. Antoni Garrell i Guiu