Em sembla evident que de la mateixa manera que primer es l´ou que la gallina, primer es la innovació que qualsevol altra cosa, per exemple la internacionalització. Molt acertadament ara s´hi està donant un relatiu impuls mediàtic a la innovació. O almenys així va ser abans de les eleccions generals a molts nivells. Sempre m´ha atret i xocat la naturalesa individual de la creació i el lideratge de les empreses, la dimensió humana de les organitzacions, però també m´ha colpit la inèrcia incontrolable de les mateixes. I la limitada importància que s´hi dóna a totes dues. Es per això que em sembla que ens equivoquem de ple quan ignorant aquestes dues realitats, es pretén solucionar la manca de innovació de les empreses i de la societat només amb factor humà o intencionalitat, ja que les organitzacions, empresarials o educatives, governamentals o particulars tenen una lògica de funcionament que no es pot canviar amb declaracions ben intencionades. De la mateixa manera, i de nou sense ànim d’ofendre, però si de fer reflexionar, em sembla poc menys que inconscient diagnosticar o descobrir les mancances de la nostra societat i de les nostres empreses, així com del teixit associatiu i públic que les rodeja, a vegades recolzant, o a vegades senzillament coexistint de manera contemplativa, sense considerar que qualsevol canvi implica incidir en la dimensió humana de les organitzacions. Ara bé, més enllà de les palanques, o dels ingredients a utilitzar, es tant important com els ingredients, el diagnòstic, ja que el diagnòstic condiciona el tractament i la intensitat i profunditat del mateix. Si ara el que haguéssim de diagnosticar fos un edifici, enlloc de diagnosticar esquerdes (recomanació: qualitat i internacionalització), el meu diagnòstic seria que patim aluminosi en la fonamental àrea de la innovació, amb totes les ramificacions que comporta en la resta de funcions vitals en tota l’economia (manca de cultura, manca de mentalitat, manca d’experiència i manca de recursos acumulats) . On vull anar a parar? Si no patim esquerdes aïllades, sinó aluminosi hem de fer coses diferents al que hem fet fins ara en molts àmbits. El guix, les grapes i la pintura no arreglen el problema. Si volem de veritat incidir en un canvi real en factors que aportin una millora competitiva, i una millora per al progrés social sostenible ens hem d’oblidar de totes aquelles mesures i canvis que tradicionalment s´han imposat per una estricta obligació legal (introducció del IVA, Euro, medi ambient, prevenció de riscos,… i tants altres elements que no fan més que aportar millores aparents però no al progrés sostenible) Només a títol d´exemple, si de veritat volem incidir en un canvi empresarial, i en l’impacte social, ho podem fer des de les decisions de compra publiques. Potser hem de pensar en un rol de les entitats publiques que amb les seves incentivacions, però sobretot amb les seves actuacions del dia a dia proposin i efectuïn canvis reals, substancials, discriminatius en positiu i en negatiu per les empreses que si/no innovin (o per què no també tenir en compte l’exportació, no hem de crear dicotomies innecessàries) A qui o de qui consumeixen les nostres entitats públiques? Quin percentatge del PIB, i quin percentatge de la innovació es podria potenciar discriminant favorablement les empreses catalanes, per capital i per activitat, que innovin, inverteixin i facin país des de la perspectiva del I+D+I a Catalunya? Des de aquesta perspectiva la despesa publica no només seria despesa sinó inversió i ajuda al I+D+I. No em sembla que sigui demanar la lluna, i en canvi sí que seria un canvi de magnitud en els resultats. Des d´un altre punt de vista, els models de canvi que no incideixin en la formació base dels nostres estudiants, de totes les disciplines, i no canviïn els paradigmes de competitivitat, tecnologia, cultura i desenvolupament en el mon globalitzat i en xarxa, crec que poc faran més que alimentar un canvi de cartró pedra. Es a dir, aïllat de les necessitats reals de les empreses i les exigències dels nostre present i el nostre futur, mentre dia a dia la nostra societat, i el nostre ecosistema empresarial, metropolità en el sentit més ampli, català en el sentit més social, estatal en el sentit més necessari, i europeu en el sentit més proper, es troba en una cruïlla de pas del lideratge a la decadència. Entenent per decadència la pèrdua progressiva i generalitzada de competitivitat en terrenys fonamentals i majoritaris de la activitat econòmica, així com en el capital humà, que permeten el lideratge social. A nivell d’exemple, i sense que ningú hi vegi altres paral·lelismes, els experiments de laboratori amb les granotes, coneguts des de fa anys en diversos àmbits educatius. De tots aquets n´he seleccionat dos que ens poden donar un exemple de la cruïlla on crec que ens trobem. Al MBA em van ensenyar que una granota en un pot mig ple de llet, però amb les parets altes no pot sortir per si sola. Però si determina que li es necessari sortir, es posarà a moure les seves extremitats, i en contra del que seria les lleis de la física, si s´hi esoforça i perdura en l´esforç, provocarà que la llet es transformi al cap d´una mica en mantega, i tindrà una palanca per saltar del seu incert futur. A física em van ensenyar que si la mateixa granota, la posem en un pot d´aigua on plàcidament tingui tranquilitat i comoditat, i si li augmentem la temperatura per de mica en mica, molt progressivament això sí, acabarà finalment en termes científics, morta, sense que se n´adoni del seu problema en cap moment. La sensibilitat de cadascú pot determinar si el nostre problema es el diagnòstic (i les conseqüències que se’n deriven de cadascun dels diagnòstics que es faci) o la nostra capacitat de sortir dels problemes. No hi ha cap canvi volgut que no es produeixi per un diagnòstic que ens el creguem i que sigui prou atemoridor o prou engrescador. A l´any del Fòrum 2004 aquestes reflexions poden semblar anar contra corrent. El Fòrum 2004 es sens dubte un exemple de innovació i de exportació, qui ho pot dubtar. Però potser hauríem d´aspirar a tenir el mateix lideratge en l´àmbit econòmic-empresarial-coneixement; no contraposat, no deslligat totalment, però sí complementari i no dependent.

Qui no s’ha preguntat mai pel Paradís? Ja des d’abans de la nostra era, a la Bíblia, s’hi fa constant referència. Més endavant en el temps, també la filosofia i la política occidental han intentat trobar el paradís, per tal de crear el millor dels móns possibles. En aquest assaig no tractarem de trobar què és el Paradís, o com s’hi arriba, ja que sembla una feina massa pretensiosa i extensa com per tractar-ho en breus paraules. Tanmateix, girarem el sentit d’aquesta recerca per constatar el què mai podrà ser el Paradís. Naturalment que es tracta d’una tasca més senzilla i menys comprometedora, però l’objectiu seria aprofundir en algun punt on inevitablement ha topat la construcció del Paradís. D’entrada, afirmar quelcom que pot semblar una tautologia, però que no estic segur que sempre es tingui en consideració: la importància del temps en la vida en general, i en la humana, en particular. Com no sembla difícil d’observar, una de les certeses més inamovibles de què disposem és que sigui quina sigui la situació històrica en què vivim, les coses canvien. Malgrat això es pot argumentar que no sempre el factor temps s’ha tingut en compte a l’hora de pensar en sistemes polítics, econòmics i socials. El fet d’arribar a un estat determinat de benestar sembla que ens indueixi a considerar que és un estat a mantenir. De la mateixa manera, quan un determinat sistema social convé a un ampli sector social, sembla inevitable frenar i anul·lar el canvi. No només polítiques o tendendències conservadores semblen tendir cap aquesta constatació. També polítiques, segurament mal dites progressistes, tendeixen, potser de manera inconscient, cap a aquesta realitat. Per entendre millor les idees que intentem explicar pot ser d’ajuda una exemplificació menys abstracta que l’adoptada fins al moment. No és la meva voluntat entrar en profunditat en l’anàlisi polític de certes tendències i entenc que pugui haver-hi crítiques en aquest sentit. Tanmateix em sembla no ser gaire agosarat al afirmar que la ideologia de base que sosté les tendències progressistes de la nostra societat és el socialisme i en darrera instància, el marxisme. Aquest parteix, com clarament queda exemplificat al començament del Manifest Comunista de Marx i Engels, d’un progrés històric cap a una societat sense classes. Es tracta d’un plantejament que sovint s’ha titllat d’utòpic, i fins i tot d’irrealitzable (si no és el mateix), que porta a la idea de lluitar per una fi del temps. Seria el què es podria dir, la recerca d’un Paradís estàtic: arribats a un punt seria necessari no avançar més, anul·lar el canvi definitivament de l’ordre del dia. Aquest plantejament, àmpliament acceptat al llarg de la història, topa amb la constatació anterior que una de les poques certeses que tenim és la del canvi amb el temps. Altres tendències o ideologies, han mostrat un rebuig més clar al canvi. La idea de recuperar el temps en què les coses funcionaven, en què els valors eren més segurs i estables, són idees que es repeteixen al llarg de la història. El punt que considero més important a comentar en aquest sentit, segurament oblidant-ne d’altres igualment importants, és que aquesta pretesa recuperació no deixa de ser una invenció social, semblant a la que en molts casos ha estat debatuda entorn al nacionalisme. Aquesta (re)creació del què un aspira com a desitjable no deixa de ser un invent de les diverses formes de govern o religió. En aquest sentit em sembla més valuós citar alguns estudis sobre el nacionalisme que podrien trobar un anàleg en el pensament conservador dels nostres dies: Nacionalisme de Ernest Gellner, Nacionalisme d’Eric Hobsbawm o Sociedades Imaginarias d’Anderson en són una mostra. En altres cultures (no occidentals), la concepció del temps és significativament diferent. Bona mostra són les anomenades societats primitives on la idea de temps és circular amb una forta presència dels elements de repetició mística de la realitat. El retorn al temps primer, on el mite o mites es van desenvolupar, és un dels elements clau a l’hora d’analitzar cultures allunyades de la tradició judeocristiana. No estic en condicions de fer afirmacions més precises en aquest sentit, segurament per la dificultat d’entrar en la mentalitat d’una cultura radicalment diferent en la concepció del què aquí ens ocupa. És així, com la idea de Paradís en altres cultures deu ser radicalment diferent a la nostra. Per tots aquests motius, i d’altres que el lector pot anar desenvolupant pel seu compte, em sembla que una cosa que si que es pot afirmar sobre la recerca del Paradís és que necessariament ha d’incorporar el canvi. Amb això no es vol dir que la incorporació del canvi en un pensament polític ens porti al Paradís. Únicament s’està afirmant que el canvi és una condició imprescindible per a acostar-nos-hi. Dit amb altres paraules, si es vol arribar a concebre algun dia la realitat del Paradís s’ha de plantejar en termes dinàmics, i no estàtics com sembla haver-se plantejat fins el moment. Resulta evident que aquesta recerca del Paradís dinàmic no és en absolut trivial. Tant és així que no m’atreviria a dir que una ment humana sigui capaç d’abastar aquesta idea tant terriblement complexa. És potser aquesta no incorporació del canvi en el temps un dels factors clau que ha fet fracassar els intents de Paradís a la Terra? Vist el què s’ha vist, i estudiat el què s’ha estudiat (almenys fins el que l’autor d’aquest escrit té constància) no hi ha cap element que em permeti afirmar que això sigui possible. Malgrat tot, em sembla una constatació senzilla i important a l’hora, que pot servir per aquests que tanta ambició i il·lusió tenen per construir un Paradís polític i/o social en el nostre món i des de la nostra mentalitat.