El 2021 serà un any de forta recuperació amb un creixement estimat del PIB espanyol del 6,8% segons el Banc d’Espanya. “Estem en un punt d’inflexió i el tenim més a prop del que molts ens podíem imaginar”, va afirmar Núria Mas a l’inici de la seva intervenció. Els fons europeus “han tornat la il·lusió i han servit de guspira”. Però entre tots hem de trobar la millor manera de canalitzar els projectes que s’estan gestant per tal que els fons siguin una oportunitat de transformació.

Quins són els reptes de Barcelona?

El 80% del PIB mudial es genera a les ciutats. “El futur del món passa per les ciutats”, va sentenciar Pau Relat. La competència entre ciutats per atraure i retenir talent va a l’alça i encara augmentarà més. És per això que Barcelona necessita bons projectes. “O tenim bons projectes o no serem”. En aquest sentit, Pau Relat va ressaltar la necessitat de teixir un Pla Estratègic sobre una base de consensos institucionals i va posar com a exemple Fira de Barcelona.

“Cal un projecte de referència que faci de Barcelona una ciutat d’oportunitats”, va afegir Núria Mas, i és per això que cal posar “les coses fàcils”: oferir facilitats administratives, habilitar espais físics perquè proliferin els punts de trobada i d’intercanvi d’idees, cal una educació que marqui la diferència, un bon sistema de salut, una ciutat on no hi hagi precarietat i treballar, a nivel de país, perquè les PIMES puguin créixer. “El problema de productivitat al nostre país és degut, majoritàriament, a la mida de les nostres PIMES”.

Anna Fuster, al seu torn, va definir els tres pilars bàsics entorn als quals hauria de pivotar qualsevol iniciativa de futur: talent, inversions productives i capacitat d’exportació de serveis productius de valor. “Barcelona necessita retenir i, sobretot, readaptar el talent que ja tenim, focalitzant en el talent de les dones i els joves”, dos dels sectors que més han patit els efectes de la pandèmia, per tal d’enfocar-lo a les necessitats de les empreses del futur. A més, cal treballar en la implementació d’incentius per atraure inversions estrangeres.

Miquel Roca i Junyent, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics, del País va presentar l’acte afirmant que “la generació de talent i recerca científica arrelada a la realitat de la nostra societat és essencial” per seguir avançant cap a un futur de progrés i de qualitat per a tothom.

Tots els participants van coincidir en que Barcelona té una gran oportunitat per situar-se en posicions capdavanteres en innovació i coneixement. “Barcelona és el principal hub científic de la península i del sud d’Europa”, va afirmar Alexis Roig, amb centres de recerca excel·lents, un teixit industrial potent, universitats de referència i un ecosistema de start-ups creixent. “Però ens ho hem de creure i fer el salt”, va reivindicar Jordi Marín. “Ens falta escala”, finançament, teixir xarxes i treballar com a ecosistema tota la Regió Metropolitana.

Segons Josep Samitier, la pandèmia ens ha fet entrar de ple al segle XXI i la recerca ha de ser la palanca que ens ajudi a transformar el teixit productiu del nostre país. Però patim una falta d’inversió en recerca i desenvolupament. Catalunya hi destina un 1,6% del PIB, lluny de la mitjana europea que se situa en un 2,1% del PIB. “Si seguim així estem abocats al fracàs”, va sentenciar.

Per Josep Samitier, cal desenvolupar el Pacte Nacional per al Coneixement aprovat el 2019, que s’hauria de plasmar en els pressupostos que en surtin del nou govern, i a més va afegir que “si els fons Covid19 de la Unió Europea no serveixen per connectar coneixement i empresa, perdrem l’oportunitat”.

En aquest sentit, Núria Bayó va presentar els diferents projectes que estan desenvolupant des del BIST per connectar i interrelacionar la investigació científica amb el teixit empresarial i les institucions del país. Europa ja fa temps que ha identificat l’oportunitat de proveir els investigadors de competències més professionalitzadores per tal que siguin motor rellevant de la societat del coneixement. “No és fàcil”, però des del BIST volen fer “bullir l’olla” per visualitzar la necessitat d’un lideratge global a nivell de país.

Al seu torn, Alexis Roig va emfatitzar en que “la contribució de la ciència i el coneixement que genera Barcelona és imprescindible perquè la ciutat sigui influent a l’estranger”. És per això que cal millorar la política pública d’innovació i impulsar la llei de la ciència a banda de parlar sobre habitatge, transports, infraestructures, política fiscal. Perquè parlar d’atracció de talent també és parlar de tot això, de “com aprofitar al màxim les externalitats positives que generen la ciència i la recerca”.

“Ens ho hem de creure” va concloure Miquel Roca. I va afegir que “la recerca, la generació de talent i la innovació han de ser temes centrals i prioritaris en el debat polític i social”.

“Una gran capital és també el paper cultural de la ciutat” va afirmar Miquel Roca, president d’Amics del País, a l’inici de la seva presentació, i va afegir “la cultura no només és segura, sinó que cura, i ha de formar part del paquet sanitari per fer front a la pandèmia”.

Tothom va estar d’acord en què després de la crisi, el teixit cultural de Barcelona quedarà molt debilitat i caldran actuacions d’emergència a curt termini, tant des de les administracions públiques, com iniciatives de finançament privades i de crowdfunding.

En aquest sentit, Eduardo Mendoza va afirmar que estem massa acostumats al paper paternalista del govern i hem de començar a ser proactius a l’hora de fer cultura. “La cultura l’hem de fer entre tots”, va sentenciar. Per la seva banda, Miquel Roca va demanar “quan deixarem de pensar que el mecenatge no és una manera d’evadir impostos, sinó una altra manera de pagar impostos”, en relació a la llei de mecenatge.

Malgrat que la situació del sector cultural és molt crítica, ja que patia mancances des de molt abans de la pandèmia, durant la seva intervenció, Miquel Molina va voler ser optimista. “A Barcelona hi ha una comunitat jove molt creativa que, després de la pandèmia, tindrà la necessitat de fer emergir les energies retingudes.  A més, Barcelona tindrà la urgència de presentar-se al món com a ciutat cultural”, i té oportunitats per fer-ho, aprofitant cada esdeveniment cultural que es celebri a la ciutat i explotant i desenvolupant la seva capitalitat literària, entre d’altres.

Eduardo Mendoza, al seu torn, va ser més contundent a l’afirmar que “Barcelona està aturada, no ha fet una inversió estratègica a llarg termini”. I va afegir, “Barcelona expulsa els joves, que no troben lloc en aquesta ciutat on poder desenvolupar els seus projectes i inquietuds culturals.” L’escriptor va demanar generositat amb la cultura de base.

En aquest mateix sentit, Carlos Duran va defensar un pacte transversal a l’hora de trobar un projecte comú, ja que el model post-olímpic està esgotat. “Hem de pensar en les estructures de ciutat de manera diferent, redefinir Barcelona perquè la ciutadania no només consumeixi cultura, sinó que hi participi, creï i difongui cultura. Hem de passar del dret a l’accés cultural al dret a fer i practicar cultura. Ser agent cultural, fins i tot des de les minories”, va sentenciar.

Per la seva banda, Carme Riera va reclamar cultivar la cultura de la simpatia per sentir-nos acollits culturalment. “la simpatia és cultura?”, va preguntar just començar la seva intervenció. A més, va demanar a les administracions més esforç per reivindicar tots els actius culturals que tenim. “Barcelona, com a ciutat literària, té dos moments rellevants: el primer El Quixot, sent Barcelona l’única ciutat per on hi passa, i a partir del qual la ciutat es posa en comunicació amb el món; el segon, el moment del Boom, que dona alçada internacional a Barcelona. Cal explotar-los per projectar-nos al món”, va afirmar l’escriptora.

Durant el debat, Enric Sierra va preguntar quina opinió tenien els participants sobre el projecte de l’Hermitage. Miquel Molina va defensar que “no podem permetre’ns rebutjar una inversió en cultura. A més, obriria l’oportunitat d’iniciar una interlocució directa amb el museu i la ciutat de Sant Petersburg”. En aquest mateix sentit es van expressar Carme Riera i Carlos Duran.

Per la seva banda, però, Eduardo Mendoza va afirmar que el projecte tindria associats uns costos de manteniment, i que a ell no li interessa tant el patrimoni cultural, del

qual formaria part l’Hermitage, com la cultura viva, activa i creativa. Miquel Roca, va demanar la paraula com a recent president del MACBA i va afirmar que, “personalment, estic en contra que es gasti diner públic per una nova instal·lació cultural nova quan els nostres museus públics tenen una situació econòmica insuficient”.

Miquel Roca va concloure l’acte posant de relleu l’aforament, altra vegada, de la necessitat de pacte, d’un pacte cultural. I va afegir “No cal discutir la cocapitalitat, en tinc prou amb ser capital. La cocapitalitat és d’ambició pobra”.

No obstant, sense voluntat de pacte i diàleg, Barcelona no será capaç de sortir de la crisi arran de la pandèmia ni de fer front a tots els grans reptes que té com a ciutat en un escenari global. Aquest va ser el missatge que van enviar els quatre exalcaldes de manera unànime.

En aquest sentit, Jordi Hereu, alcalde entre el 2006 i el 2011, va reclamar que “Barcelona, contra la tendència general d’exacerbar les diferències, ha de ser exemple de pacte com a mètode i filosofia d’intel·ligència col·lectiva.” És per aquest motiu que Joan Clos, alcalde entre 1997 i 2006, va demanar “aparcar“ els temes de més abast i aterrar en els més concrets per tal d’arribar a consensos.

Aquests temes sobre els quals cal arribar a acords amplis i sòlids són la lluita contra el canvi climàtic, la lluita contra la manca d’habitatge i la lluita contra la pobresa. Narcís Serra, alcalde entre 1979 i 1982, va afirmar que “la millora de qualitat de vida dels ciutadans de Barcelona vindrà per perseguir l’objectiu d’emissions zero. La resposta de Barcelona al canvi climàtic marcarà la imatge internacional de la ciutat”.

Durant la seva intervenció, Clos va afirmar que el tema metropolità segueix sent l’assignatura pendent per tal que “Barcelona es pugui realitzar plenament. Un debat sobre Barcelona és necessàriament un debat sobre Catalunya”. Per contra, Xavier Trias va afirmar que “l’Àrea Metropolitana de Barcelona genera molts recels perquè la gent desconfia del poder de Barcelona”.

Miquel Roca va clausurar l’acte recordant que els costos del desacord són immensos. “Quan hi ha hagut pacte a Barcelona hem triomfat, quan no n’hi ha hagut hem navegat en la incertesa”.