En els darrers 25 anys la globalització i la llibertat de moviments de persones i productes, conjuntament amb els avenços tècnics i científics, han posat sobre la taula nous reptes com la competència assimètrica, la immigració, l’evolució demogràfica, l’elevat preu de l’energia, les matèries primeres i els aliments, o els nous escenaris de confrontació que posen noves fites al binomi llibertat-seguretat que evidencien de la necessitat d’organitzacions supranacionals per assolir la capacitat d’actuació a escala planetària interactuant de forma conjunta i coordinada. En aquest nou escenari la Unió Europea no pot deixar d’assumir el seu rol planetari, conseqüentment necessita d’instruments que li permetin actuar de forma unitària. El Tractat de Lisboa de desembre passat, desprès del fiasco del projecte de la denominada Constitució Europea, hauria d’esser un pas decidit en el requerit procés d’adaptació de les institucions Europees a les noves exigències mundials, a les ampliacions successives, i a incrementar la consciència col•lectiva com a ciutadans europeus. Un Tractat que ha d’agilitzar la presa de decisions, incrementar la coherència en la política exterior, i fer una Unió més democràtica. En aquesta línia, la reducció del nombre de Comissaris per simplificar l’organització, la creació del President del Consell Europeu per donar-li continuïtat, i la creació del Vicepresident de la Comissió per la política Exterior i de Seguretat per augmentar l’eficàcia de la política externa de la U.E. són aspectes que, conjuntament amb l’obertura d’actuacions transfrontereres en la salut i la protecció civil, o que un milió de ciutadans, amb independència de la seva nacionalitat o residència, puguin demanar a la Comissió que actuï, evidencien alguns dels avenços que aporta el Tractat en aquest llarg camí per assolir una millor integració que superi la unió estrictament econòmica. Una voluntat evidenciada pels Caps d’Estat a Lisboa i que cal que sigui ratificat pels 27 estats. El tractat de Lisboa amb indispensables reformes estructurals, per superar el Tractat de Niza, arriba en un moment de dificultats generalitzades, i conflictes latents, amb alts preus de l’energia, creixements econòmics baixos i amb ratis de desocupació significatius i a l’alça; moments on les consultes ciutadanes solen estar influïdes pel curt termini, els problemes propers i la por a cedir competències o abordar aspectes sovint insuficientment coneguts. És en aquest context on cal assumir que l’aprovació del Tractat en el marc dels Parlaments Estatals pot ser la solució perquè la visió a curt no desdibuixi la del llarg i el requerit progrés de la Unió no s’interrompi. La decisió d’efectuar un referèndum a Irlanda, únic país de la U.E que escollí aquest procés, per ratificar el Tractat signat a Lisboa, va semblar l’excepció que confirmava la regla, i que no tenia que presentar major dificultats atès que Irlanda és el millor exemple de la capacitat transformadora de la Unió. Al 1973, quan va ingressar, era un país pobre amb una economia fundamentalment agrària i amb poques infraestructures; ara Irlanda és un dels països més rics de la Unió, arrel de creixements propers al 9% en la dècada dels 90 del segle passat, i disposa d’una de les economies més dinàmiques i fortes. Semblava que la percepció dels ciutadans seria ‘més Unió és més benestar i futur’ i el tractat no tindria dificultats. Però fa unes setmanes quan alguns missatges indicaven que el Tractat ingeriria en l’autonomia exterior i econòmica, sumats a dificultats internes del govern irlandès, les enquestes començaren a mostrar una tendència de baixa participació en el referèndum i l’increment del vot negatiu, tot pronosticant que guanyaria el NO al igual que al juny del 2001 quan els irlandesos digueren no al Tractat de Niza, aprovat posteriorment amb un nou referèndum a l’octubre del 2002. Els que creiem que sols amb una Europa forta la qualitat de vida, el progrés i la pau és possible ens començarem a qüestionar si un petit percentatge de la població Europea pot condicionar la resta. Les majories i minories, i l’àmbit de la capacitat decisòria de cadascú, és un tema no menor, especialment en les nacionalitats sense Estat, com és el cas de Catalunya on moltes vegades ens qüestionem si el nostre dret a decidir s’ha de diluir amb el vist-i-plau de la resta de ciutadans de l’Estat. No per inesperat, -l’opció del NO fou l’escollida per un 53,4 per cent dels electors que votaren, aproximadament el 51% dels ciutadans amb dret a fer-ho-, no deixa de sorprendre’ns al comprovar amb quina facilitat s’obliden les ajudes i els enormes beneficis rebuts de la U.E, i a la vegada, acceptant que s’ha de respectar i protegir els drets de les minories però que la democràcia es la voluntat majoritària expressada lliurament, cal que ens qüestionem si una minoria de 862.415 persones, molts de les quals no hauran llegit el Tractat al que s’oposen, poden marcar el futur de la Unió formada per quasi 500 milions de persones i frenar un procés i un tractat ja acceptat per via parlamentària per 18 països de la Unió, un “no” que s’hauria de compatibilitzar al sí de la resta dels parlaments dipositaris de la sobirania y representació dels ciutadans. Sabedors del probable No Irlandès, de ben segur que sobre la taula ja hi ha diverses solucions com repetir el referèndum, plantejar una Europa a dos velocitats com es va fer amb l’Euro, o altres que els experts de la Unió deuen tenir preparades, ja que des d’una òptica de futur no hi ha alternativa possible a una Unió forta, cohesionada, plural i compromesa amb els seus ciutadans i el món. Tot acceptant que hi ha visions diverses, prioritats no coincidents i conductes arrelades en els fantasmes que marcaren els orígens de la Unió, el no Irlandès no pot por ser un fre, i hem d’esser capaços de fomentar el sentiment de pertinença a la Unió, un sentiment que ja el tenen els més joves gràcies als programes d’intercanvi europeus com Sòcrates i Erasmus en tant que aquests trenquen l’endogàmia pròpia i amplien els seus horitzons relacionant-se amb els joves d’altres països. Un sentiment que no vol dir renúncia a les identitats nacionals pròpies sinó sumar aquestes al macro espai europeu de justícia, llibertat i pau. És necessària l’Europa de les persones democràtiques i compromeses, vertebrada a través dels Estats ara, i amb les nacions en el futur llunyà, que construeixen el futur equiparant drets i deures, que es recolzen amb el talent, la indústria, la creativitat i la innovació, i de forma solidària amb el món; un món que necessita a Europa, una Europa federal que ha de vèncer les pors i recuperar l’esperit generós, valent i decidit dels seus fundadors. Ara, com abans, es l’hora del SI a Europa, que és un SI al progrés i no al proteccionisme excloent. Antoni Garrell Guiu 15 de juny de 2008 Aquest article va esser reproduït a l’edició impresa del Diari de Sabadell el dia 1 de juliol de 2008.

El Congreso fue un éxito por la calidad de los ponentes, por el debate que generó y por el alto nivel de asistencia. En el enlace de la conferencia se pueden encontrar todos los materiales y vídeos para seguir lo que dió de sí la conferencia. (www.upv.es/openinnovation) Transcribo las notas personales de la misma: 1. La UPV pasa un buen momento. Las universidades que tienen una base de calidad, si encuentran espacios de governanza que las hagan eficientes y las alejen de complicarse con madejas que solo llevan a mirarse el ombligo, dan saltos notables. La UPV lo ha dado, tiene una buena governanza, un buen sistema de liderazgo, un proyecto (acaba de aprobar su plan estratégico), un discurso comprometido con la empresa y el desarrollo económico que se concreta en la consolidación y crecimiento de su Ciudad Politécnica de la Innovación. Recomiendo leer tanto las intervención del Rector Juan Juliá como la del Vicerrector Francisco Mora, el principal impulsor d ela Conferencia. 2. La conferencia aportó nueva luz sobre la Open Innovation y en general sobre innovación. Contar con Henry Chesbrough, este profesor de la Haas de Berkeley que ya hace años acuñó este término para definir el nuevo paradigma de innovación de las empresas fue un lujo. Una vez más pudimos comprobar cómo la gente brillante multiplica su atractivo si es personalmente asequible y servicial. Vale la pena seguir su conferencia. 3. Otra de las figuras de la conferencia fue Curtis R. Carlson, que además de desgranar las 5 disciplinas de su libro “Innovation” aportó una visión muy interesante sobre su experiencia en la dirección del Stanford Research Institute, probablemente la institución que más tiempo lleva practicando la Open Innovation. 4. Igualmente destacable fue la aportación, esta vez más desde la óptica de la investigación de Andreu Mas Colell, una persona que no para de ver crecer su influencia en Europa en este ámbito. Escuchándole era fácil comprender porqué será el nuevo líder de la European Research Council. 5. Para mí la primera sorpresa fueron Ronald M. Wolf que relató con mucha seriedad el caso de Phillips y su parque empresarial Open Innovation en Eindhoven, de gran utilidad para todos los que en España deben definir qué son los parques científicos y tecnológicos que proliferan por doquier. 6. La segunda sorpresa fue Tom Hockaday de Isis Innovation, la entidad encargada de desarrollar el modelo de transferencia de tecnología de Oxford. 7. Finalmente fue interesante contrastar dos modelos de nuevos intermediarios de capital intelectual, uno ya consolidado, el de Innocentive presentado por Alph Bingham y por otro lado, el proyecto emergente impulsado por la Cámara de Comercio de Barcelona y el Centro Tecnológico Leitat de KIM (Knowledge Innovation Market) presentado por Xavier Ricart. KIM es la muestra de que en España se mueven cosas nuevas en el ámbito de relaciones universidad – empresa. 8. Finalmente fue un placer reencontrar a Màrius Rubiralta, una de las pocas personas con las que había podido discutir en profundidad el concepto Open Innovation aplicado a la Universidad, ejerciendo su nueva función. Anima y tranquiliza que alguien como él esté dónde está, hecho que si se uniera a la posibilidad real de tener recursos, ya sería fantástico. 9. Last but not least, el dinamismo que Valencia como ciudad transmitió a los ponentes no fue menor, claramente su carta de ciudad emergente caló en la percepción de los ponentes con los que hablé del tema. 10. Para LTCproject poder definir el contenido y gestionar la presencia de la mayoría de ponentes ha sido un gran ejercicio de aprendizaje, una labor de equipo bien liderada por Roc Fages. Artículo publicado simultáneamente en www.xaviermarcet.com