En l’exercici de la professió hi ha jocs de paraules que m’han cridat l’atenció com en són les del títol d’aquest article. I són molt més que uns jocs de paraules perquè en poc espai permeten una reflexió íntima i profunda de les seves diferències de percepció. No és el mateix el Saber que el Saber Fer com tampoc no ho és l’Eficàcia i l’Eficiència. Però des de l’antiguitat s’ha respectat el saber fer més que el saber i s’ha valorat molt l’eficàcia en el fer per la mesura dels resultats obtinguts. A casa nostra, a Catalunya, treballem moltes hores però, les utilitzem bé? Sabem utilitzar-les bé? Els diners públics i privats els utilitzem bé? No em refereixo als temes de dubtosa utilització. Em refereixo a si amb els recursos limitats que tenim en traiem el màxim profit. I no penso exclusivament en els diners. Hi ha un article (Helping Britons to work smarter – The McKinsey Quaterly 2004 – Nº 3 – pàgines 112-114) que parla d’aquest tema en referència a Anglaterra. En aquest article, l’autor es pregunta per què els anglesos treballen, o estan a la feina, moltes més hores que altres nacionalitats veïnes o de l’altra costat del Atlàntic però, en canvi, aconsegueixen uns menors resultats, sigui en patents o sigui en unitats produïdes o qualsevol altra mesura. La recomanació de l’autor és que el govern anglès a més a més de promoure la innovació convé que també promogui que els anglesos treballin més intel•ligentment. Aquest raonament penso que també es aplicable al nostre país. En aquesta mateixa línia vaig aprendre la diferència entre “doing the things right or doing the right things”. Clarament no és el mateix malgrat que poden coincidir ambdós en punts d’excel•lència. Duent-ho a un extrem, en un cas és complir unes normes i unes regles apreses per cultura o imposades socialment i per tant qüestionables i en l’altre és aconseguir uns resultats tangibles i reals en funció de l’esforç que s’ha fet per aconseguir -os. A títol d’exemple simple, considerem les reunions que fem al llarg del dia, inversió en temps i persones, i els minços resultats que aconseguim en termes de resultats perquè no les hem preparat, perquè hi ha molta interferència d’egos, etc. O bé la baixa eficàcia de les classes d’anglès perquè un cop acabada la classe no fem l’esforç de practicar el que hem après. L’assistència a classe no garanteix l’aprenentatge. Una cosa és treballar per justificar un sou, complint les normes, i una altra és fer la feina amb el desig d’aconseguir uns resultats (econòmics o d’ajuda o de salut o de …) que representin la millor contribució per a la Societat. Perseverant en aquest desig de millora contínua en el camí de l’eficàcia serem capaços d’optimitzar l’esforç invertit envers els resultats aconseguits. És rellevant l’esforç que posem en complir unes normes, en fer les coses “com s’han de fer”, com controlem que es facin be, … , molt més enllà d’aconseguir que el que havíem planificat fer fos útil i necessari i retornés a la societat en general allò per al que ens han donat els recursos. Invertim temps i diners però no cuidem que aquest retorn de la inversió en la mateixa manera que l’esperàvem aconseguir (si l’esperàvem). Hi ha països emergents que creixen més ràpidament que nosaltres i en moltes de les àrees del coneixement. Algú va dir que aquest països i les seves persones fan coses que nosaltres no fem perquè ells no saben que nos es poden fer. A títol d’exemple, a la meva generació a l’Escola ens varen demostrar que per la línia telefònica, fil de coure, només hi podia passar un senyal de veu de baixa qualitat, freqüències baixes, i de sobte n’hi estem fent passar senyals de molt altes freqüències. Per aquell moment era la veritat (?) però ara ja no ho és. En general, serem capaços d’aprendre a aprendre, trancar amb les falses limitacions imposades per la cultura o la educació, …, sortirem del nostre entorn de “comoditat “ vers una cultura de la millora contínua? Personalment, penso que tenim els recursos de persones i econòmics, empreses i Administració, per fer molt més del que fem si pensem en l’eficàcia, inversió de recursos versus els resultats però hem d’aprendre a modificar aquelles regles de comportament que en un moment varen ser útils però que ara ja no ho són perquè l’entorn ha canviat però necessitem aprendre a qüestionar-nos.

En estos días, Cataluña aprueba su nueva ley de educación en medio de la polémica y el desencuentro en una materia que requiere el mayor de los consensos. Desde el mundo de la empresa son cada vez más las voces que alertan ante un progresivo empeoramiento en la formación de sus empleados. La situación es especialmente grave en lo que respecta a la falta de talento técnico que es, especialmente en España, uno de los problemas más graves de cara al desarrollo empresarial en el futuro, una vez se supere la crisis. El conocimiento es el factor de trabajo más importante en la sociedad del siglo XXI y las empresas enfocan su crecimiento humano a través de profesionales capaces de llevar a cabo el desarrollo de sus actividades económicas. Houston, tenemos un problema: ¿dónde está el talento técnico de nuestro país? En los últimos 5 años España ha experimentado una reducción del total de alumnos ingresados en la universidad del 8%, por efecto de la demografía, mientras que en lo que respecta al número de titulaciones técnicas la reducción ha sido de un 24%. En un país que crece, y que pretende estar en los primeros puestos de la sociedad del conocimiento, la reducción de talento técnico es una mala noticia. Si nos centramos en las titulaciones de Electrónica y Tecnologías de la Información y Comunicación (ETIC) la caída del total de estudiantes llega al 41% en los mismos 5 años. Y es especialmente llamativo el ingreso en los estudios de Informática donde la caída es de un 53%. Pero, ¿qué está pasando? El final de la burbuja tecnológica sugiere que se ha perdido abruptamente el atractivo que dichas carreras despertaban. Además, la moderación de los salarios ha contribuido a proporcionar una imagen de proletarización de los profesionales informáticos y de las telecomunicaciones. Y tampoco debe descartarse la influencia de la distorsionada imagen del estereotipo de informático que se muestra en el cine y la televisión, más cercana al “freaky” que a la seriedad de un buen profesional. Hay que, en definitiva, rediseñar los sistemas que han fallado, como se tuvo que hacer en el proyecto Apolo después de la trágica misión del Apolo XIII. En nuestro caso no falla sólo la universidad, que no sabe hacer atractivos sus estudios, sino también las empresas que no aciertan en explicar las ventajas de la profesión que tratan de atraer. Pero también falla el sistema educativo que no es capaz de promocionar el interés por los estudios técnicos, y en especial por los relacionados con las TIC. Así mismo falla la percepción que tienen los alumnos, y sus familias, sobre las carreras técnicas y la actitud, fuertemente instalada en la sociedad, contraria a la cultura del esfuerzo y la de la perseverancia para el logro de los objetivos. Se trata pues de un fallo sistémico, de todo el sistema social y, consecuentemente si acertamos en el tratamiento, su solución no se verá al menos en los próximos 15 ó 20 años. Por esta razón debe actuarse lo más rápidamente posible. Ya hay en marcha iniciativas empresariales y de los Colegios Profesionales para incidir en los estudiantes de ESO para mostrarles las posibilidades de las profesiones técnicas. O para cambiar la imagen de los profesionales en los medios de comunicación. Pero la tarea es ingente y conviene movilizar a la totalidad de los muchos agentes implicados. Pero salvar a la tripulación es lo más urgente, como dispuso Houston antes de rediseñar los sistemas. En lo que se refiere a la falta de profesionales, las soluciones a corto plazo también son otras. La primera y más sencilla es la reconversión de profesionales hacia las necesidades ETIC. En este sentido hay iniciativas consistentes en proporcionar formación ocupacional, con programas diseñados a medida de las necesidades de las empresas, dirigida a personal en paro de otras profesiones. Otra solución consiste en la obtención de profesionales de otros países. Esta solución viene empleándose por diversas empresas, especialmente las de mayor tamaño y con más relación internacional. Un esfuerzo de la administración para conseguir agilizar los trámites puede incrementar esta vía y acercarla también a las empresas PYMES. Así mismo facilitaría la atracción de estudiantes de otros países para la realización de estudios de postgrado en nuestras universidades, con la posibilidad de poder trabajar después en las empresas españolas. Las empresas del sector y las universidades ya le han visto las orejas al lobo, no así el resto de los agentes sociales. Y no lo olvidemos, nuestra posición como país en la sociedad del conocimiento estará condicionada por como aprovechemos nuestras capacidades para dotarnos del talento necesario y constituirnos en suministradores globales de bienes y servicios de alto valor añadido.

S’ha publicat recentment un article d’opinió en el New York Times sobre la fi de la universitat tal com la coneixem fins avui que m’ha semblat prou interessant com per ressenyar-lo. El seu autor és Mark C. Taylor, de la Universitat de Columbia, i comença amb la contundent frase: “l’educació de postgrau és el Detroit de l’ensenyament superior”. Afirma Taylor que la majoria dels programes de postgrau de les universitats americanes fabriquen un producte per al qual no existeix mercat (candidats per a llocs docents que no existeixen) i desenvolupen capacitats per a les quals no hi ha gairebé demanda (en subdisciplines d’investigació dins de subdisciplines i publicacions en revistes que només llegeixen alguns col•legues d’idees afins). Segons l’autor, el sistema de postgrau es troba en crisi des de fa dècades i la llavor d’aquesta es remunta a la formació de les universitats modernes. El model universitari de masses ha donat lloc a una creixent separació i especialització de les disciplines en lloc de fomentar una major col•laboració entre elles. Així no és d’estranyar que en departaments com el seu, assenyala Taylor, amb prou feines amb deu professors, vuit estiguin treballant en subdisciplines diferents, amb poc o cap contacte entre elles. A més, a mesura que els departaments es fragmenten, s’investiga i es publica cada vegada més sobre menys. Cada acadèmic administra no una branca de les ciències, sinó un coneixement escàs que, sovint, és irrellevant per afrontar els problemes veritablement importants del present i del futur. Per a Taylor, la universitat ha d’emprendre una profunda reestructuració i resumeix en sis passos el procés conduent cap a un sistema d’educació superior més àgil, imaginatiu i adaptable. Primer, caldria reestructurar els plans d’estudi, començant pels programes de postgrau i seguint el més ràpidament possible amb els programes de grau. L’actual model de departaments separats propi d’una divisió de la mà d’obra de la societat industrial és obsolet i ha de ser reemplaçat per un currículum estructurat en forma de web o de xarxes complexes. És impossible tenir una comprensió adequada de les qüestions més importants amb disciplines autistes, sense cap capacitat de permeabilitat ni diàleg entre elles. En segon lloc, proposa suprimir els departaments i crear programes enfocats a problemes, amb una durada de set anys i que, després de la seves corresponents avaluacions, puguin ser cancel•lats, renovats o canviats de dalt a baix. En tercer lloc, cal augmentar la col•laboració entre institucions. No és necessari que totes les institucions facin de tot. La tecnologia avui ja fa possible formar associacions per compartir estudiants i professors. Per tant, les institucions han de ser capaces d’ampliar les formes de contractació, investigació i docència. Per exemple, si una universitat té un departament fort en francès i una altra universitat en té un de fort en alemany, a través de teleconferència i Internet, ambdós temes es poden ensenyar en ambdós llocs amb la meitat de personal. Quart, transformar el sistema i els formats tradicionals d’elaboració de la tesi doctoral. Molt especialment en les ciències socials i les humanitats: la majoria de les tesis erudites, com les dels llibres medievals, tenen més notes a peu de pàgina que text i, per això, acaben en prestatgeries on ningú les llegeix i molt menys les publica. S’hauria d’animar els estudiants de postgrau a produir tesis en formats alternatius. Cinquè, ampliar la gamma d’opcions professionals per a estudiants de postgrau. A la majoria dels estudiants postgraduats els hi serà molt difícil aconseguir el tipus de feina per la qual s’han estat formant. Per tant, és necessari ajudar-los i preparar-los per a feines en camps diferents als de l’educació superior. L’exposició a nous enfocaments i a diferents cultures i l’examen de qüestions de la vida real pot ajudar-los a trobar treball en el món de les empreses o el de les organitzacions sense ànim de lucre. Finalment, en sisè lloc, Taylor proposa abolir el sistema de titularitats. Inicialment destinada a protegir la llibertat de càtedra, la titularitat ha donat lloc a disciplines sense estudiants i professors impermeables al canvi. Al cap i a la fi, una vegada s’ha concedit la titularitat ja no hi ha incentius al desenvolupant professional del professor o a l’exigència a assumir altres responsabilitat potser en l’àmbit de l’administració o de l’assessorament als estudiants. La titularitat hauria de ser substituïda per contractes de set anys, que, com els programes docents, serien susceptibles de ser rescindits o renovats. Aquesta política permetria que les universitats recompensessin els investigadors i professors que estan al dia, segueixen evolucionant i produint i són capaços de fer lloc a les noves generacions de joves equipats amb noves idees i habilitats.