Al darrer número de la Perspectiva Econòmica de Catalunya, històrica publicació de conjuntura econòmica realitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona, es va incloure un monogràfic destinat a estudiar les necessitats formatives de la població ocupada a Catalunya a mig termini, agafant l’any 2015 com a data horitzó. Es tracta d’un exercici interessant, ja que han estat escassos, per no dir pràcticament nuls, els estudis que hagin intentat fer prospectiva en aquest tema, malgrat el debat que la formació i la seva (in)adequació amb el mercat laboral genera en l’opinió pública. L’estudi pren una sèrie d’hipòtesis per tal de poder fer les projeccions. La primera d’elles és suposar una taxa de creixement de la població ocupada. Probablement la dada utilitzada (1% de mitjana anual, 270.000 en total per al període 2008-2015) sembli ara agosarada, però es tracta de la mitjana europea d’aquestes darreres dècades. La segona hipòtesi és l’existència d’una demanda de reposició a treballadors que entren en edat de jubilació, un fenomen que cada any anirà a més per l’estructura de la piràmide poblacional. Aquesta darrera representarà una mica més de 570.000 persones en el període 2008-15. Poca broma. Fins ara hem parlat de grans números, però hi ha factors específics a tenir en compte. Per exemple, el nivell de qualificacions. S’espera que la demanda de professionals qualificats (professionals i tècnics) augmenti notablement durant aquests anys, en línia del que està passant als països desenvolupats. De fet, l’estudi es planteja un objectiu força ambiciós: convergir amb la mitjana de la Unió Europea i Monetària, que l’any 2015 se situarà en el 34,2% de la població ocupada de 25 a 64 anys. L’any 2007 el percentatge de professionals altament qualificats sobre el total de població ocupada a Catalunya era del 25,8%, enfront del 31,8% de mitjana a la UEM-12. Aquest fort increment de treballadors de la classe creativa haurà de fer-se a costa dels treballadors de mitjana qualificació (administratius, obrers qualificats, treballadors qualificats dels serveis…), que passarien de representar gairebé el 60% de la força laboral de Catalunya a poc més del 51%. Finalment, els llocs de més baixa qualificació (com peons, netejadors o reposadors) romandrien pràcticament inalterats en termes relatius, situant-se una mica per sota del 15%. En números agregats, caldran que entrin al mercat laboral gairebé mig milió de treballadors de la classe creativa, poc més de 200.000 de mitjana qualificació, i una mica més de 150.000 en llocs de baixa qualificació. Dins dels treballadors de la classe creativa, la demanda més forta es concentrarà en el grup de tècnics de suport (gairebé 365.000 persones en els propers vuit anys), mentre que la demanda al grup de professionals estarà en aproximadament 115.000 ocupats. Estem en condicions de poder fer front a aquesta demanda? Amb els actuals instruments formatius, la resposta és clarament negativa. Si fem una correspondència entre nivells de qualificació i nivells formatius requerits, podem veure que les coses ja no marxen massa bé. La població ocupada a Catalunya amb estudis obligatoris o inferiors (és a dir, que no tenen cap altre tipus de qualificació formal) és superior al 40%, el que contrasta amb el poc més del 14,2% de llocs de treball que no requereixen cap tipus de qualificació a priori. En altre paraules, més d’una quarta part de la població ocupada està ocupant un lloc de treball pel qual no disposa d’una qualificació formal. Per altra banda, una mica més d’un terç de la població ocupada disposa d’estudis superiors (universitaris o cicles formatius de grau superior), el que contrasta amb el poc més del 25% de llocs de treball d’alta qualificació que existeixen actualment al mercat laboral català. En altres paraules, hi ha més d’un 8% de la població ocupada que està clarament sobrequalificada pel lloc de treball que ocupa. Aquesta situació es concentra sobretot en el segment d’universitaris, bona part dels quals han d’acceptar feines de tècnics de suport, les quals poden ser desenvolupades perfectament per persones amb formació professional de grau superior. Si la situació actual ja és preocupant, més ho són les perspectives. En els propers anys la universitat “produirà” prop de 22.000 graduats cada any, que hauran d’enfrontar-se a una demanda de poc més de 14.000 llocs de treball/any per a professionals i científics. En altres paraules, l’estoc de graduats universitaris sobrequalificats no només no es reduirà, sinó que anirà incrementant-se cada any en 8.000 persones. I això, sota el supòsit d’un fort increment de la demanda d’aquest perfil de qualificació. Per altra banda, més de 30.000 joves a l’any entraran al mercat únicament amb el graduat de l’ESO (o ni tan sols això), per cobrir una mica menys de 20.000 llocs de treball/any que no requereixen cap tipus de qualificació. L’altra cara de la moneda la tenim en els perfils de qualificació mitjana i mitjana-alta, on els problemes no només persistiran, sinó que s’agreujaran. Pel que fa a la qualificació mitjana, el mercat formatiu únicament està en condicions de proveir 13.000 persones/any, enfront a una demanda de 25.600. I bona part d’aquests són persones que s’han quedat amb el títol de batxillerat per haver abandonat estudis superiors. Pel que fa als perfils de qualificació-mitjana-alta, corresponents a tècnics de suport, l’oferta de titulats és ridícula en comparació a la forta demanda que experimentaran: únicament 5.000 graduats en cicles formatius de grau superior l’any enfront d’una demanda de més de 45.000 treballadors/any. Vistos els resultats, es poden plantejar dues alternatives: o importem talent de fora, especialment pel que respecta a llocs de treball de qualificació mitjana i mitjana-alta, o realitzem un canvi radical de model formatiu. La primera alternativa pot ajudar a superar les mancances a curt termini, però no és sempre ni la millor opció, ni és factible. Actualment la població ocupada d’origen immigrant té un patró formatiu força similar al de la població autòctona. Per tant, una política d’immigració semblant a l’actual no només no canviaria res, laboralment parlant, sinó que afegiria més pressió al model. La segona opció passa per un canvi complet del model formatiu, que possibiliti que la formació professional sigui la qualificació majoritària entre la població que entri al mercat laboral, i no la minoritària que és actualment. Per assolir-ho cal actuar a tots els nivells. D’entrada, dotant d’una mínima qualificació professional a aquelles persones que abandonen els estudis als 16 anys, quelcom que durant anys s’ha negligit i que únicament ara s’està duent a terme a escala molt limitada. Cal augmentar també l’oferta formativa de formació professional de grau mitjà i superior, actualment excessivament rígida. I potser també cal començar a repensar si no tenim massa estudis universitaris per l’empleabilitat present i futura dels nostres graduats, i que probablement alguns d’aquests estudis fóra bo que fossin cicles formatius de grau superior. El que sí que no podem fer és continuar amagant el cap sota l’ala. Catalunya (i també Espanya) presenta un dels majors graus de desajustament entre demanda de personal per nivells de qualificació i oferta per nivells de formació. Fins ara, la pròpia evolució de l’economia ens ha permès fer sortir airosament d’aquest problema, però ningú garanteix que això sigui així en un futur. Encara som a temps de posar-hi remei i d’accelerar els canvis que, de manera més o menys tímida, s’estan introduint en aquesta direcció.

Definir què és la tecnologia dient que és el com fem els productes o serveis, en el sentit que li dóna en Peter Drucker, hi estic d’acord. Si ens fixem en aquesta definició hi podem veure el saber i el saber fer. També hi podem veure la persona i els recursos que utilitza a través dels seus coneixements i el seu increment continu. El tema ens porta a entendre com empreses amb productes semblants poden significar ser competitives o no a través de les diferències en el seus coneixements o voluntats del com fer les coses i també, com en alguns casos ben coneguts, les empreses noves o recents han pogut desplaçar-ne de tradicionals des de l’electrònica de consum o la fotografia o l’aviació com exemples. A la Grècia antiga es tenia molt de respecte per les persones que sabien fer. Això no s’aprèn a les escoles. Però en el nostre procés educatiu sí que fora bo que es fes més èmfasi, que s’insistís en què la millor idea del món si no es porta a termini (i si no s’aconsegueix vendre) no serveix per a res. Valorar les persones que saben portar les seves idees a termini més enllà dels convencionalismes i més enllà del que tothom sap i més enllà del famós “ja ho hem provat abans i no funciona, no perdis el temps” o el “que inventin ells”. En el nostre país tenim gent que sap fer, i és així en molts sectors des de la medicina, l’arquitectura, l’empresa, entre d’altres. Alguns d’ells són o han estat destacats directius o científics rellevants a nivell internacional treballant fora en alguns casos. Però no n’hi ha prou. Si mirem els rànquings de les millors universitats del món, de les millors empreses,…, gairebé no hi sortim. Segur que ho podem explicar de moltes maneres però si som honestos amb nosaltres mateixos veure’m que són excuses. Que si no invertim prou, que si penalitzem el que s’arrisca i no te èxit a la primera, que som mediterranis, que hem perdut la cultura del esforç o que tenim al•lèrgia al risc. Revertir aquest procés és possible en la meva opinió. Necessitarem temps. Hi ha societats en sentit ampli, països i empreses que ens ho han demostrat. De la mateixa manera que grans empreses d’aviació han desaparegut i n’han aparegut de noves. No és necessari anar als països orientals perquè d’exemples de reconversió en tenim a Europa. Fa uns anys ningú no donava un euro (abans en deiem un ral) per Fiat o per Renault o per la industria rellotgera suïssa, i ara les tenim a primera fila. A casa tenim moltes empreses excel•lents i amb projecció internacional com Intermas, Girbau, Mango, Abertis, Metalogenia, Mier i altres però en necessitem moltes més. Però el que necessitem més que mai és que la societat i en particular la Universitat canviïn i promoguin l’esperit de l’esforç en el treball (i no vol dir treballar 24 hores al dia), l’al•lèrgia al risc i deixar de penalitzar-lo si l’emprenedor és capaç d’assumir-lo, i aprendre a acumular el coneixement, el COM i el SABER FER que dèiem a l’inici.

Hi ha una cita de Henry Mintzberg (Managers, Not MBAS) que diu (o que es pot interpretar) que en la mesura que som capaços de pair els nostres èxits i fracassos estem acumulant coneixement. N’hi ha una altra de Confuci que diu més o menys “m’ho van dir i ho vaig oblidar, ho vaig llegir i ho vaig entendre, ho vaig provar i ho vaig aprendre”. No hi ha gaire distància entre aquest aprendre i aquella acumulació de coneixement. De fet, en universitats anglosaxones es promou que hi donin conferències els empresaris sobre els seus fracassos molt més que els seus èxits, el contrari del que fem a casa. El meu fill m’explicava la seva sorpresa a l’assistir a una conferència en la Universitat de Cornell on el conferenciant explicava els seus set fracassos empresarials i com els havia superat. No parlava del seu èxit final. És la cultura que considera que no és un fracassat el que d’un error en treu un aprenentatge. L’exemple més fàcil que se m’acut és el de les classes d’anglès. Les empreses no poden deixar de pagar les classes d’anglès. La majoria de les persones que hi assisteixen pensen que pel simple fet d’assistir-hi ja aprendran l’idioma. Però això no és cert perquè per osmosis de les paraules del professor no s’aprèn l’anglès. S’ha de practicar, s’ha de superar la vergonya de cometre errors o de no ser comprès, s’ha d’entrar en el cercle de la prova i l’error, demanar que t’ho repeteixin, fer la pregunta d’una manera diferent per mirar d’aconseguir la resposta per un altre camí i finalment acceptar que no ho entendràs tot des del començament. L’exemple anterior és vàlid per a molts sectors de l’aprenentatge empresarial. Buscar les fonts del coneixement és la base a partir de la qual es pot construir el propi coneixement. D’aquesta manera es pot entendre com el transistor es descobreix a USA però qui l’aplica es Japó, es pot entendre que les lliçons sobre la qualitat de Juran o de Deming apareixen a USA però les apliquen al Japó, … o com empreses que es dediquen al la subcontractació industrial finalment en saben més de disseny i de producció que les empreses que les han contractat. La frase o lema dels castellers “Força, Valor i Seny” és un bon referent. Conèixer el seu procés, el seu esforç fora d’hores laborals, amb una passió increïble, amb desitjos de superació i de competitivitat molt alts, la seva labor d’equip i de disciplina quan estan en el procés de construcció, … és un bon exemple de casa i que en canvi no sabem portar-ho a les empreses. Coneixem la teoria però no ho portem a la pràctica. Si tenim valors, perquè no els utilitzem? Peter Drucker diu que les persones el que hem d’enfocar és la millora de les nostres competències més enllà de les nostres incompetències. Ho raona i hi estic molt d’acord. Per experiència pròpia, sé que és molt més fàcil continuar millorant en el que som bons i molt difícil (impossible o ineficient) en el que no ho som. En tot cas, podem buscar la manera de complementar en el que no som tan bons. I això també val per a les empreses. A casa nostra posem massa èmfasi en el que no tenim i per altra banda no utilitzem prou el que tenim. A casa nostra tenim coneixements i capacitats per adquirir-ne però no ho fem. Per què no prenem l’exemple de les colles castelleres? Hem de millorar la nostra adquisició de coneixement en el sentit del saber fer, tant individual com, sobretot, col•lectivament.

Fa poc vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga, metgessa i professora d’ètica per a professionals de la salut, en la que em va explicar quins eren els fonaments de l’ètica. De sobte, va fer un comentari molt contundent. “Mira”, em va dir, “hi ha actes, decisions, comportaments, que quan els veus o te’ls expliquen penses, home, això no es fa!, això no s’ha de fer!“. És a dir, aquestes decisions, actes i comportaments que ens fan exclamar “això no es fa”, encara que poden ser perfectament legals i morals, són resultat d’un comportament que no és ètic. Ja fa uns mesos que, sentint o llegint algunes de les mesures que ens proposen per sortir de l’actual crisi econòmica de vegades exclamo espontàniament: “Això no es fa!”. Però reconec que és una reacció emocional. En el millor dels casos, es basa en la intuïció. Per això he volgut reflexionar, raonar, i posar per escrit per què determinades coses relacionades amb el tractament de l’actual crisi econòmica crec que no s’han de fer ja que són conseqüència d’algun comportament no ètic. Comencem pel principi. A Espanya, els anys que van del 1996 al 2008 han sigut, des del punt de vista de creixement econòmic, de generació de llocs de treball i d’augment de la renda disponible pels seus habitants, espectaculars. La Figura 1 mostra el creixement de la població activa (suma de la població ocupada més la que cerca feina) i el creixement de persones ocupades (amb feina) en aquest període de temps. El nombre de persones en edat de treballar i en condicions de fer-ho a Espanya ha passat de 16,4 milions el primer trimestre del 1996 a 23,1 milions el primer trimestre del 2009 (la petita caiguda al final de l’any 2000 és deguda a un canvi de metodologia de l’INE en el càlcul d’aquesta magnitud). Aquest creixement en el nombre de persones disposades a treballar ha anat acompanyat, fins fa poc, per un creixement del número de persones amb feina. El nombre de persones ocupades era de 12,6 milions el primer trimestre de 1996 i ha tingut un valor màxim de 20,5 milions el tercer trimestre de 2007. El creixement d’ocupació també ha fet créixer la renda disponible de las famílies i ens ha portat a pràcticament la mitjana de la renda europea per càpita. L’any 2007, els polítics explicaven orgullosos com la Seguretat Social registrava un superàvit de 14.104 milions d’euros, en gran part gràcies a l’increment de la població ocupada fins aquell moment. Malauradament, aquest període de creixement ha acabat malament per una raó: es fonamentava en un creixement continuat de l’endeutament de les famílies i de les empreses. I aquest endeutament, independentment del que ha passat a la resta del món durant el 2008, no podia créixer indefinidament. El creixement de l’ocupació i de l’activitat econòmica descrit anteriorment estava alimentat per la facilitat d’obtenir crèdit de les caixes i bancs que operen a Espanya. I per satisfer aquesta demanda de crèdit, les caixes i bancs Espanyols han estat manllevant diners arreu del món. La Figura 2 mostra com ha evolucionat la posició neta d’Espanya des de l’any 1996. És la diferència entre el que la resta de països del món li deu a Espanya i el que Espanya deu a la resta del món. La posició neta internacional d’Espanya ha passat de-99.089 milions d’euros a l’acabar el primer trimestre de 1996 fins a -876.096 milions d’euros a l’acabar el quart trimestre de 2008. Ha augmentat l’ocupació, sí, però hem passat d’un deute net a l’exterior de 6.042€ per cada persona activa el primer trimestre de l’any 1996 a un deute de 37.926€ el quart trimestre de l’any 2008. Està clar doncs que, independentment de les hipoteques subprime als EEUU, dels actius tòxics als balanços dels bancs americans, dels abusos comesos per bancs d’inversió, dels NINJA, etc., la situació a Espanya havia d’acabar com ha acabat: la resta del món ha parat d’ incrementar el crèdit a les caixes i bancs Espanyols i, automàticament, l’economia ha tornat al nivell d’activitat que li correspon, quan no hi ha diner fàcil que estimuli bombolles especulatives. Però ha tornat al nivell d’activitat actual en una situació d’endeutament extrem. A Espanya tenim actualment el que els economistes anomenen una recessió de balanç, amb un número elevat de famílies i empreses pels que els seus passius són superiors als actius: deuen més del que tenen. L’efecte més dramàtic d’aquesta sotragada és l’augment de l’atur. La Figura3 mostra l’evolució de l’atur i l’evolució de la Població Activa Estrangera, és a dir, els estrangers amb feina o disposats a treballar a Espanya. Sorprèn, que entre els anys 2001 i 2005 s’incorporessin al mercat laboral Espanyol (treballant o buscant feina) un milió i mig d’estrangers, quan l’atur no baixava de 2 milions de persones. Però sorprèn encara més, que al final d’aquest cicle expansiu, a l’acabar el primer trimestre del 2009, tenim més persones aturades que tots els estrangers actius que han arribat a Espanya els últims 13 anys. És a dir, es demostra que l’economia Espanyola no pot donar feina a tanta gent. Només que ara, estem molt més endeutats que fa 13 anys. Imaginem una família, pares i dos fills, vivint en la mateixa llar. Llar que van comprar fa uns anys, i per la que estan pagant un préstec hipotecari. Tenen més d’un cotxe, però ja amb uns quants anys. Fins fa poc, treballaven els quatre, però fa poc un d’ells s’ha quedat sense feina. La taxa d’atur d’aquesta família és un 25%, no gaire lluny de la taxa d’atur Espanyola al Març de 2009, que era un 17%. Què creieu que farà aquesta família? Acollir-se als ajuts que s’han anunciat fa poc i canviar un cotxe? Canviar de vivenda? El que aquestes famílies estan fent és pagar els rebuts de la hipoteca i, si poden, estalviar alguna cosa per si algú més es queda sense feina. I tot això vol dir reduir les despeses, reduir el consum. I això és precisament el que s’ha de fer per superar una recessió de balanç: estalviar i reduir l’endeutament. Per això, quan sento o llegeixo una noticia explicant els ajuts per canviar de cotxe, em surt: Això no es fa! O quan m’expliquen les facilitats que algunes comunitats autònomes donen per comprar vivendes, em torna a sortir: Això no es fa! I no diguem quan sento els sindicats demanant que les famílies augmentin les seves despeses, em torna a sortir: Això no s’ha de fer!. Afortunadament, les famílies estan demostrant ser molt més sensates i sàvies que els seus líders polítics i sindicals. Fan el que s’ha de fer en les circumstàncies actuals: reduir el seu endeutament i, si és possible, estalviar.

El govern de l’Estat acaba fer públiques les dades de l’escenari macroeconòmic que malauradament no millora, obligant a noves mesures per afrontar les problemàtiques. Un fet que recorda que segueixin pendents les reformes estructurals que ens haurien de permetre sortir enfortits de la crisi, unes reformes que, sense oblidar la prioritat que cal atorgar als dramàtics problemes que origina l’atur, no poden ser sistemàticament demorades, ja que són la base per la vertebració del model econòmic que permetria, creant ocupació, generar la riquesa que garanteix el progrés social i la qualitat de vida. No ens hauríem de sorprendre de les actuals dificultats, ja que el nostre model de creixement estava predestinat a un final dramàtic per l’excessiu pes del consum i el fort endeutament extern; però no hem d’oblidar el nivell d’obertura de la nostra economia (posició 17è en el ranking d’exportadors mundials) una bona base per afrontar el futur encara que, conjunturalment, estiguem afectats pel retrocés del volum del comerç que segons Organització Mundial del Comerç arribarà aquest any al 9%, la major disminució des de la Segona Guerra mundial. Una reducció d’exportacions que afectarà tan a les procedents dels països desenvolupats, que disminuiran un 10%, com les dels països emergents que cauran entre un 2% i un 3%. Per dinamitzar l’economia, generar ocupació i capgirar el dèficit extern cal aprofitar la capacitat exportadora per guanyar cotes de mercat amb productes innovadors i de qualitat. Aquest és un fet inqüestionable que requereix una decidida aposta per l’industria d’alt valor, tot canviant la forma de pensar i actuar amb la finalitat de centrar-nos en un procés d’innovació continuat, especialment en producte, basat en la creativitat. En aquest procés competitiu el disseny esdevé l’element nuclear per la seva capacitat transformadora, que està en el cor de tot procés d’innovació, i per ser una disciplina que permet afrontar activitats econòmiques qualificades. Per fer realitat les potencialitats del disseny són necessaris persones amb una capacitat innata per la creativitat i a la vegada amb una solida formació. Capacitat de “fer” i “saber fer” és un binomi indissoluble. Capacitat de fer per haver interioritzat el disseny i el procés creatiu com una forma de desenvolupament vital, -vocació-, i saber fer per canalitzar la potencialitat creativa cap la consecució de resultats òptims, tot considerant els avenços tècnics i científics i a la vegada les necessitats de progrés i benestar social. Aquets binomi comporta que els dissenyadors tinguin una enorme responsabilitat i a la vegada l’assumeixin sense complexes, ja que ells són claus pel desenvolupament. Una enorme responsabilitat, -la dels dissenyadors, i dels futur dissenyadors que s’estan format en els centres universitaris de disseny-, que obliga que integrin en el seu tarannà tres aspectes claus: capacitat d’arriscar-se, esforç continuat, i aprenentatge permanent. La capacitat d’arriscar-se per fer possible l’impossible, el treballar incansablement per no descartar alternatives, sabent que la primera idea és sols la primera proposta, i l’aprenentatge permanent per incrementar la capacitat d’observar, analitzar i proposar, ja que els resultats són per un igual intuïció, reflexió i mètode. Avui tots reconeixem la importància del disseny, pedra angular, des de fa anys, de les empreses i societats més avançades. Lluny han quedat les èpoques en que la professió del dissenyador es considerava quelcom secundari a l’activitat dels enginyers i arquitectes, els primers com a professionals centrals per la innovació, i els segons com els màxims exponents de la creativitat tot preservant l’essència cultural. Serveixi com exemple de la creixent importància del disseny dos noticies d’aquest més de juny, la primera fa referència al treball de la Comissió Europea “Design as a driver of user-centred innovation” que te per objectiu identificar la via optima per posar el disseny com par integral de les polítiques Europees de innovació, un treball que incorpora una enquesta oberta que finalitzarà el proper dia 20. La segona succeí el passat dia 8 amb la signatura per part de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, del conveni amb Banesto per posar 100 milions d’euros a disposició de projectes d’inversió en disseny; una iniciativa que reconeix la importància innovadora del disseny, quelcom esperat si considerem que al gener d’aquest any el Consell de Ministres va traspassar al Ministeri de Ciència e Innovació el DDI (Sociedad Estatal para el Desarrollo del Diseño y la Innovación). Les evidencies indiquen que es l’hora de la iniciativa, d’entendre que el disseny és una clau pel futur, com es desprèn del estudi del DDI relatiu al impacte del Disseny sobre les empreses en el 2008, on es constatà que millora la xifra de facturació (en opinió del 51,3% de les empreses), que millora la productivitats (53,6%), y que permet obrir nous mercats (58%). És hora per tant de fer que el disseny arribi arreu i aquesta és una oportunitat col•lectiva que hem d’aprofitar. Antoni Garrell Guiu President del Consell Assessor Cercle per al Coneixement Aquest article fou publicat simultàniament a la web de l’Escola Superior de Disseny ESDi .