Fa pocs dies que un catedràtic em va dir que la universitat no era una empresa. Volia marcar diferències amb la meva interpretació al demanar perquè servien els diners públics invertits envers els resultats que se n’obtenien. La resposta que una institució o organització no és una empresa ja l’he escoltada en molts llocs diferents. M’ha semblat més una excusa per no rendir comptes que altra cosa o també la por o el temor de no haver de fer-ho o, simplement, ignorància. M’ho han dit, a part de la universitat, en una mútua d’accidents laborals, en un club rotary, en diferents ajuntaments, en alguna ONG, en hospitals, en una escola religiosa, entre d’altres, i recentment he llegit que a en Ferran Soriano també li varen dir quan formava part de l’equip que va guanyar les eleccions a la junta directiva del Barça. Fa pocs dies m’han encarregat de fer un curs per a directius d’una empresa i van fer especial èmfasi que, sobre tot, tingués en compte que ells “eren diferents”. Quan parles amb directius d’aquestes empreses, directors mèdics, gerents,…, siguin del sector que siguin, associacions, sindicats, bancs, fàbriques, te n’adones que hi ha un munt de temes i problemes comuns a més a més de les especificitats de cadascun d’ells. És natural que l’economia de cada família sigui diferent en funció dels interessos, prioritats o de l’estil de vida desitjat, així com de la seva pròpia constitució. Però també em sembla evident que hi hagi conceptes bàsics comuns a la majoria de les famílies que són un equilibri mínim necessari entre els recursos que hi entren i els que hi surten per poder viure. Això a nivell bàsic val per a l’estalviador o per al que viu el dia a dia, val per al bohemi i per al pensionista o per al ric. En les economies de les organitzacions és el mateix i, per exemple, pel que fa a les ONG’s, veiem que existeixen rànquings que les classifiquen segons la seva eficàcia, mesurada en termes dels diners que reben i quants arriben realment als seus destinataris objectius. Com és possible que en lloc d’insistir en les diferències no siguem capaços de veure les assemblances que ens permeten aprendre i millorar? Què varen ser abans, els negocis o les escoles de negocis, la medecina o les facultats de medecina, o l’enginy o les escoles d’enginyeria? Podem buscar els punts comuns en les gestions de les organitzacions? No tothom serveix per dirigir-les i no és greu. Per exemple, alguns serveixen més per ser metges però no gestors d’organitzacions. En un món on cada cop hi ha menys límits a la transversalitat del coneixement i a l’aplicació de coneixements compartits tenim més necessitat que mai d’adonar-nos de l’existència d’aquest aprenentatge compartit. Ho sabrem i ho voldrem fer? El coneixement és entre altres coses saber veure les oportunitats d’uns llocs i portar-les a d’altres. En són exemples el cas del velcro o el del conegut sistema de gestió de la producció “just in time”. En el primer cas és la transferència de la utilització de certes llavors que s’enganxen al pèl de les ovelles cap a la fabricació i comercialització d’un producte. L’altre és veure com es gestiona visualment l’inventari en un supermercat i portar-ho primer al món industrial de la producció de l’automòbil i desprès a d’altres sectors. Els conceptes de “lean management” no deixen de ser els de les economies de la utilització òptima dels recursos que tenim a partir de l’objectiu per aconseguir que les mermes o pèrdues siguin zero. Si estudiem l’aprofitament de la carn de porc ho tindrem molt clar que ja fa anys que les generacions anteriors ja ho practicaven. La creació d’equips multidisciplinaris, eliminant el que ja hem provat abans, observant què passa en altres sectors; tenir els ulls i les orelles ben obertes per observar el què passa al voltant nostre, dins i fora de les nostres fronteres, ens hauria de permetre que les nostres organitzacions fossin molt millors. Podem demanar-ho? Ho sabrem fer? Jo espero i desitjo que així sigui.

De la crisi econòmica que estem vivint se’n parlarà durant molts anys. Encara que, en essència, aquesta pertorbació té l’orígen en causes semblants a les que han detonat altres crisis globals (sobrevaloració dels actius i endeutament excessiu d’empreses i famílies), la seva especial gravetat pot ser explicada en una part important per les conseqüències indesitjables de l’extraordinari desenvolupament tecnològic en el si del sistema econòmic i, molt especialment, del sistema financer, de la complexitat dels productes comercialitzats i de l’abast internacional i pràcticament instantani de la contractació d’aquests. Però a banda d’aquests elements objectius, ja sabem que la gravetat de les crisis s’aguditza degut al component psicològic dels agents que intervenen en l’activitat econòmica. El comportament humà afegeix un component sobrerreactiu que pot ser difícil de combatre, especialment quan l’exacerbació de posicionaments ideològics, sociològics i polítics fa que s’estengui el pessimisme entre els agents socials. El pessimisme i la falta de confiança en els responsables de la direcció econòmica d’un país es transmet per moltes vies però jo vull ressaltar avui i aquí la que prové dels medis de comunicació, especialment a través de la radio i de la televisió. La premsa escrita és, en general, més reflexiva i el seu discurs, més o menys crític amb l’actuació de les Administracions, és més el.laborat i, en definitiva més racional. Però els medis que es basen en la veu i la imatge, fora dels escassos espais de debat en els que es convida a especialistes en els temes a tractar, solen exposar les qüestions econòmiques d’una manera excessivament apassionada i, conseqüentment, irreflexiva. Aquests programes es converteixen en una caixa de ressonància extraordinàriament eficaç per expandir entre la població conceptes erronis, diagnòstics incorrectes i previsions catastrofistes. En el nostre país, en els dos darrers anys, no hi ha ni un sol concepte econòmic ni una sola decisió de política econòmica que no s’hagin desvirtuat per extreure exclusivament conclusions negatives que condueixen al desastre. Examinarem alguns d’aquests conceptes i decisions. La productivitat. Es diu que tenim la productivitat més baixa dels països del nostre entorn i que, a més, aquesta empitjora. Però no es diu que això és normal donada la nostra estructura productiva relativament especialitzada en productes de petit valor afegit. Aquesta estructura productiva, per altra banda, en els últims deu anys, ha amplificat aquestes característiques amb l’arribada massiva d’immigrants no qualificats. Els sectors que més han crescut en el nostre país són aquells en els que la productivitat és més baixa i més difícil de millorar ( construcció i serveis d’hosteleria). Els costos laborals. Alguns agents socials i polítics demanen una disminució substancial dels costos de la seguretat social i de l’acomiadament, argüint que no podem competir amb els països del nostre entorn, i, efectivament, aquest és un aspecte cabdal de la nostra organització econòmica que cal abordar amb decisió per assolir el nivell de competitivitat que exigeixen els mercats; però s’ha de reconèixer que la política de remuneració de moltes empreses (especialment les financeres) aplicada als nivells més elevats de l’estructura dificulta les negociacions sobre, per exemple, una reducció substancial dels costos d’acomiadament. Els treballadors de base poden no entendre la tremenda disparitat de tractament – eixamplada en els dos darrers decennis – amb els que ocupen llocs més elevats en les organitzacions empresarials. El sector immobiliari. Com és que les autoritats econòmiques i els bancs han permès que es creés una bombolla immobiliària tan colossal? Perquè el sistema de mercat és així. Amb tipus d’interès baixos, amb recursos financers pràcticament il.limitats, amb administracions locals deficitàries, amb un increment molt notable de la població i amb una demanda externa creixent per habitatges i equipament turístic, el mercat ha respòs amb la seva lògica. Molta gent tenia clar que aquesta situació, amb increments del crèdit que triplicaven el del PIB nominal, era insostenible, però la idea dominant era la d’un “laissez faire” exacerbat i ningú es va atrevir a incorporar ni el més lleuger element corrector a aquesta visió del món. Ara ho faran. La pujada dels impostos. Aquesta pujada ha produït un clamor. I s’entén; a ningú agrada que pugin els impostos. Però la generalitat amb que s’ha produït l’oposició a aquesta decisió, inclús entre els tècnics, crida l’atenció. No la cridaria si l’oposició hagués estat més matisada, en el sentit de no considerar-la oportuna en aquests moments per raons tècniques; no ha estat així en general. De tota manera, en les circumstàncies específiques d’aquest país, i malgrat una situació greu de recessió com la que vivim, pot ser tècnicament adequat augmentar moderadament els impostos per evitar caure en un dèficit fiscal excessiu difícil de reconduir i contraproduent pel cost del finançament tant de l’Estat com de les empreses; tampoc es pot desestimar el contingut anticíclic de la mesura, perquè donada la baixa propensió a consumir dels contribuents per rendes del capital, no es podia esperar que suportessin una expansió de la demanda agregada. Per últim, cal recordar que tan el tipus impositiu de l’IVA com el de les rendes del capital es mantindran, una vegada modificats, a nivells inferiors als dels països del nostre entorn. El sistema financer. Tampoc s’ha lliurat el sistema financer de comentaris que posen en qüestió la seva sanitat. En els últims dos anys s’ha produït una veritable hecatombe en els sistemes financers dels països occidentals més importants i les entitats financeres espanyoles se n’estan sortint prou bé donada la seva important participació en els problemes del sector immobiliari. Doncs bé, hem pogut sentir un bon nombre de comentaristes i tertulians sembrant dubtes sobre la situació bancària del país. La crisi i l’atur. S’ha acusat repetidament al Govern de no haver reconegut l’existència de la crisi quan aquesta ja era aquí, que aquesta és més profunda que en d’altres països occidentals, i de ser el responsable d’una taxa d’atur explosiva i incomparable amb la dels veïns. El Govern no ho ha fet tot bé, això és obvi; però s’hauria de reflexionar sobre si era tan inexplicable la seva posició de relativa calma davant la crisi donada l’actitud alarmista i fins i tot derrotista de tants agents socials, alguns dels quals podien tenir objectius que anessin més enllà de la denúncia de la inacció governamental. La crisi global que patim s’ha iniciat lluny de les nostres terres – encara que en el nostre cas també s’hagués produït una severa correcció independentment de l’existència d’una crisi global – i té l’origen en els errors de les Administracions dels principals països occidentals, que han permès un desenvolupament sense límits de les més poderoses entitats financeres del planeta. Aquí, al nostre país, menys; no s’han comés tantes barbaritats, però així i tot l’excessiva expansió creditícia i l’abundància de mà d’obra estrangera han estat determinants en la creació d’una bombolla immobiliària d’excepcional dimensió. Com aquest país ja tenia un nivell d’atur estructural molt elevat, amagat per un creixement repetidament, any rere any, per sobre del potencial de l’economia, la recessió l’ha deixat abruptament al descobert, amb conseqüències dramàtiques per tanta gent. Amb l’exposició d’aquesta mostra, no exhaustiva, de temes que han merescut en els últims mesos tractaments tremendistes per part de tants agents polítics i socials no s’ha de treure la conclusió de que estem satisfets amb la situació, i amb com s’estan fent les coses. Lluny del cofoisme que això demostraria, entenem que en el nostre país moltes coses han de canviar, i no solament en el pla econòmic, per avançar. Es obvi que l’activitat immobiliària ha de reduir el seu pes en l’estructura econòmica i, per tant s’han de trobar altres sectors més productius i menys procíclics on ocupar la força laboral que actualment tenim. En el futur, el creixement del producte no pot venir d’increments significatius de la població, sinó d’increments de la productivitat arrelats en la millora educativa, l’adaptació organitzativa a un entorn en canvi accelerat, la racionalització radical de l’administració i l’esforç de tots per competir a nivell global, no local. Esperem que en la crisi no tot sigui negatiu, i que ens esperoni per trobar el camí correcte i les millors solucions als problemes que se’ns presentaran.