Arrel del estudi de l’oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica sobre els efectes de complir Lisboa-2000 La setmana passada en Pere Monràs, ex-president de la nostra associació, va enviar-me un document en el que es parlava sobre què passaria si es complissin els Objectius previstos al 2000 en l’estratègia de Lisboa enfocats a convertir i fonamentar el creixement d’Europa en l’economia del coneixement. El document era un estudi elaborat per la oficina neerlandesa d’Anàlisi de Política Econòmica (CPB). En ell s’afirma que si s’assumissin els desafiaments de Lisboa, l’economia europea i la qualitat de vida millorarien considerablement fins al 2025, tot indicant que la renta per càpita de l’UE25 podria créixer un 25% y un 10% la taxa d’ocupació. Els guanys serien generalitzats per tots els països de la Unió. En el cas d’Espanya, explica l’informe, indica que si es posen en marxa estratègies favorables a la innovació, es consolidarien i incrementarien els recursos de R+D+i, es facilitaria la mobilitat estructural i el PIB creixeria un 15,7%. Assumir els reptes de Lisboa, vol dir mirar al futur i no encallar-se en el passat; fer-ho obliga a comprendre que estem en una època de canvis profunds i radicals, uns canvis que afecten a tots els àmbits i eixos en que es desenvolupa la interacció social i econòmica. Cal entendre i acceptar que estem en una fase de transformació molt àmplia, i que Europa ho fa amb una situació d’incertesa, de manca de lideratge i amb fortes asimetries internes. Són uns canvis que requereixen noves capacitats i fonamentalment “aquelles que permeten generar, assimilar i aplicar els sabers”, un fet que comporta assumir els reptes de l’aprenentatge amb plenitud, força i convicció, desterrant l’esgarrifós fracàs escolar tot assolint alts nivells en la formació continuada. Hom recorda amb preocupació que el Consell de Lisboa va establir cinc objectius quant a l’educació per al 2010, un d’ells fitxava que la no finalització dels estudis obligatoris no podia superar el 10%, una xifra molt llunyana del més del 25 % actual. El document que va enviar-me en Pere, va coincidir en que jo finalitzava la lectura del llibre Els sistemes educatius europeus: ¿Crisis o transformació?, editat amb el numero 18 per la Col•lecció d’Estudis Socials de la Fundació La Caixa, un rigorós i excel•lent estudi dirigit per Joaquim Prats i Francesc Raventós. L’estudi està ple de dades que cal analitzar. Consta que el 28% dels estudiants no assoleixen la titulació de l’ESO, -11 punts per damunt d’Europa que és de 17%-; També, que el 29,1% dels estudiants universitaris o de formació professional entre 18 i 24 anys no finalitza els estudis, -quant la mitjana de la UE25 es del 16,5%-; que la inversió pública en educació a Espanya és del 4,9% del PIB, 1,3 punts menys que la mitjana dels països de la OCDE., potser una de les causes, segons indicà la pròpia OCDE, per les que Espanya ocupa el lloc 24 dels 28 països avaluats quant a ranking d’èxit del sistema educatiu, una llista liderada per Finlàndia. Unes xifres que no ens porten a millorar el fet de que sols un 40% dels espanyols entre 25 a 65 anys tinguin estudis de grau mentre que en la majoria de països Europeus la xifra oscil•la entre el 50 i el 75%. Tots aquest fets van portar-me a recordar el que deia el Cercle al 2002, gràcies al treball d’un ampli grup d’associats, sobre la formació com a conseqüència d’analitzar i formular els reptes a afrontar per les societats pròsperes en el si de la Societat del Coneixement. Deia llavors el Cercle: “ … uns dels quatre reptes cabdals a afrontar en els propers anys és l’educació dels seus ciutadans i en especials dels més joves. Educació entesa en el sentit més ampli del seu significat: adquirir la capacitat intel•lectual i les actituds que possibiliten aprendre a aprendre al llarg de tota la vida, això és, saber utilitzar les informacions disponibles interrelacionant-les per generar els coneixements que permeten afrontar exitosament els desafiaments que sorgeixen…., una formació que ha de contemplar les etapes primeres relatives a adquirir la formació i educació bàsica, fins a les adreçades a mantenir i ajustar els coneixements que possibiliten l’aportació de valor en el context del mercat laboral global i canviant. Una formació o aprenentatge que combini alhora l’adquisició dels coneixements abstractes, (aquells que permeten continuar comprenent i incorporant-ne de nous), i els coneixements instrumentals, (que permeten emprar amb eficiència i eficàcia les potencialitats de les eines tecnològiques disponibles en cada moment) amb els coneixements actitucionals, que permeten el treball interdisciplinari en un context de canvi accelerat…” . El Cercle, tot alertant del fracàs escolar i de la falta de polítiques formatives encaminades a incrementar la competitivitat dels treballadors i la seva polivalència possibilitant a la vegada l’increment de la taxa d’ocupació del país, reclamava llavors polítiques encaminades: a incrementar l’esforç en formació continuada; a ajustar els models educatius en base a potenciar “aprendre a aprendre”; a dotar als pedagogs de nous materials i eines construïdes amb tecnologia computacional de tal manera que les TIC i la digitalització desenvolupin un paper cabdal en el procés de transmissió del coneixement; construir nous materials didàctics per possibilitar l’ús dels coneixements adquirits de tal manera que ‘’ L’experiència com a informació assimilada i contrastada pugui ésser adquirida al llarg de la fase d’escolarització”. Han passat gairebé 4 anys des de que el Cercle analitzava els reptes de les societats pròsperes i efectuava propostes per afrontar amb rigurositat el repte de la formació, i ara cal dir amb contundència: el nostre sistema educatiu no ha millorat. El que demanàvem llavors i que ara he volgut recordar segueix essent requerit i ho és amb urgència. Cal doncs assumir-ho i ara a l’ombra del nou estatut que s’apropa, exigir que es prioritzin les polítiques per avançar en la societat del coneixement, i en especial la formació, ja que de fer-ho o no ens juguem el futur de la nostra competivitat econòmica, o el que és el mateix: el benestar i el desenvolupament social. Antoni Garrell i Guiu Febrer 2006

El Presidente del Cercle per el Coneixement Antoni Garrell, puso de manifiesto en un artículo suyo (publicado el 9 de diciembre de 2005 con el titulo Espanya, novena per la cua), de manera contundente, la lamentable situación en que se encuentran España y Cataluña respecto de nuestros competidores, en cuanto a la industria y la utilización de las TIC, en sentido amplio. Dando los hechos por demostrados, me anima a que exponga mi punto de vista, sobre qué habría que hacer para reconducir la situación a parámetros más aceptables (léase competitivos). Antes de entrar a proponer alguna medida concreta habría que decir algo sobre el entorno. Como no es posible ser Finlandia ni Suecia, donde el entorno socio-político tiene más fuerza que las desventajas de localización, población, lengua propia, clima, etc, habrá que hacer un esfuerzo importante para cambiar la correlación de fuerzas. Tampoco las empresas empujan suficientemente a las administraciones. Prefieren, por poner un ejemplo, un buen aeropuerto, que tener accesos en telecomunicaciones más eficientes. Y la Universidad, recluida en sí misma, es incapaz de generar iniciativas, proyectos e innovación para las empresas, siendo el nivel de los profesores excelente y el de los graduados en telecomunicaciones e informática muy competitivo. Quizá el llenar el gap que nos separa de otros países no sea tan fácil ni tan rápido como desearíamos, pero lo más preocupante, a nuestro entender, es la falta precisamente de conciencia sobre el estado actual de carencias. El mercado, la competencia internacional, no han “impulsado” a las empresas españolas / catalanas a invertir en TICs. Quizá el tipo de industrias nuestras de poco valor añadido ocupacional no hayan requerido tanto este tipo de inversiones hasta ahora, pero cada vez son más evidentes los síntomas de que nuestro modelo de desarrollo está mal enfocado. Ya no es posible competir con productos y servicios de bajo componente tecnológico, y las tecnologías de más fácil introducción con las TIC. Pero ¿cómo se consigue en la práctica? La cultura económica imperante dice que el mercado es el que mejor asigna los recursos y el que mejor sabe valorar las inversiones. Si esto fuera así, no deberíamos preocuparnos demasiado porque los empresarios e inversores, o se irían a otras latitudes (creo que ninguno se va a Suecia o Finlandia), o invertirían fuertemente en tecnología, innovación y nacerían más vocaciones emprendedoras. Deberían espabilarse, como ya hicieron años atrás. Sin embargo, en el período que va desde ahora hasta que recuperemos nuestro espíritu emprendedor (porque a la fuerza ahorcan), algo habría que hacer. Cuando el mercado tarda en actuar es preciso recurrir al sector público, no para que suplante al privado, sino para que irrumpa en el mercado y genere condiciones que estimulen a los actores y les de dimensión. La actuación del sector público (o de la administración en nuestro caso) tiene que ser cuidadosa. No se trata, como antaño, de crear empresas públicas, ni de forma burda manipular los precios, ni de utilizar la compra pública como único elemento estimulador. El juego actual, en nuestra realidad, pasa más por “empujar”, dar dimensión y cobertura social a las actividades innovadoras y emprendedoras. Para poner algún ejemplo, a modo de sugerencia, sería más eficaz destinar, desde las Cajas de Ahorro, un 5% de la dotación de la obra social (que representa el ⋍ 30% de los beneficios) a fondos de capital riesgo, en fases iniciales (capital semilla) o hasta proyectos de 2M de €, durante un período de tiempo determinado; unos 4-5 años. Estos fondos de capital riesgo (venture capital) deberían ser gestionados por profesionales independientes, con experiencia. Creo que todo el mundo estará de acuerdo en que ahora es socialmente más necesario estimular la iniciativa empresarial que financiar una actividad musical o cultural. Y por supuesto, lo más importante sería crear un clima social de apoyo y estímulo al emprendedor, con programas públicos enfocados a valorar sus esfuerzos y logros. En definitiva lo que se propone es cambiar el paso. Hacer un esfuerzo grande como país a favor del espíritu emprendedor, de la innovación, con estímulos públicos, sin rubor, con la intención explícita de cambiar el estado actual de las cosas tal y como lo describió Antoni Garrell. Rafael Suñol Soci Fundador del Cercle i Vocal de la Junta