Sí, avui. Tot i que ja fa dos anys que va presentar-se en societat i que jo mateix fa any i mig que hi treballo, fins avui no podia dir-se que, a tots els efectes formals, fiscals i legals, ACC1Ó existís. Però avui ha arribat el dia. I la càrrega simbòlica que hi ha al darrera no és poca cosa. No havia tingut ocasió de participar de cap procés de fusió, fins ara. Ahir mateix, les dues entitats “fusionades”, es dissolien. COPCA i CIDEM, després de més de vint anys de trajectòria, es retiren d’escena. Van néixer en un context econòmic molt concret, marcat per l’entrada a la Comunitat Europea i pel desplegament de les polítiques de dinamització empresarial i, després, d’innovació i transferència tecnològica cap a les empreses. Amb una trajectòria tan llarga segur que totes dues organitzacions trobaran qui n’avaluï la seva feina de forma molt diversa. El que és segur és que ambdues han tingut un pes important en l’economia i el teixit empresarial català d’avui en dia. Molts signarien una trajectòria tan valuosa per a la recent nascuda ACC1Ó. El context de la creació d’ACC1Ó és radicalment diferent del que va veure néixer COPCA i CIDEM. Seria difícil trobar una situació econòmica equiparable. Qualsevol commemoració del dia d’avui podria semblar, com a mínim, de mal gust, enmig de l’aferrissat debat sobre la situació econòmica actual. Qualsevol pla a mig terme, qualsevol mesura seriosa orientada a millorar la competitivitat empresarial, poden semblar brindis al sol, camuflats entre tanta notícia depriment i tant missatge apocalíptic. I no obstant, m’atreviria a dir que no hi ha moment més oportú per a que es produeixi aquest naixement. Fins i tot per celebrar-ho. Que el sistema productiu del país s’havia fet massa dependent d’un model autodestructiu és una evidència per a la que no calia ser cap expert. Que les mesures que haurien d’haver-se pres quan feia bon temps no van prendre’s, segurament també (tot i que quines haurien d’haver estat aquestes mesures segurament seria molt opinable). Les responsabilitats, en tot cas, probablement estan molt més repartides del que els discursos maniqueistes de les portades dels diaris gratuïts i les declaracions dels líders polítics volen fer-nos veure. No m’acabo de creure que “esto-sólo-lo-arreglamos-entre-todos”, però sí que penso que “en-gran-medida-esto-sí-lo-jodimos-entre-muchos”… Sigui com sigui, amb un model econòmic que s’havia tornat suïcida i embogidament curt-terminista, no pot haver-hi millor notícia que la posada en marxa d’iniciatives i entitats que ens ajudin a anar més enllà d’aquest model. ACC1Ó vol ser això. Vol donar eines per superar la crisi, però no a base d’apedaçar el sistema, sinó de fer-lo evolucionar. ACC1Ó es crea per fusionar i coordinar les dues línies evolutives més importants, els dos reptes més importants, que tenen les empreses: internacionalitzar-se i innovar. El primer vol dir canviar de paradigma, canviar la mirada i entendre el món com un tot del qual formem part i al qual tenim no només el dret, sinó la necessitat d’obrir-nos-hi. El segon vol dir canviar d’estratègia, de producte, de metodologia o del que faci falta per treure avantatges competitius d’allò que ja tenen les empreses al seu abast (ja siguin dins els seus propis equips a al context immediat). Això vol dir que ACC1Ó no ha estat creada per subministrar analgèsics, sinó vitamines. I segurament mai hem necessitat tantes vitamines, tanta determinació i tanta capacitat per reinventar-nos empresarialment com ara. Per això creem ACC1Ó. Per a això neix avui. Torna a néixer. Segueix naixent. Acaba de néixer. Si amb aquest naixement podem realment aconseguir ajudar al teixit productiu català, no només a sobreviure, sinó fins i tot a canviar, d’aquí alguns anys, podrem recordar i celebrar aquest dia amb més alegria de la que podrem experimentar avui.

El primer trimestre de l’any ha finalitzat amb una sèrie de notícies que posen més incertesa a l’horitzó i, conseqüentment, incrementen la desconfiança d’aquells que generen llocs de treball i de la població, que veu com la taxa d’atur segueix creixent assolint, ja al mes de febrer, la mitjana del 18% que havia augurat el Govern espanyol en el seu Pla d’Estabilitat per al 2010. Les últimes dades van ser les del Banc d’Espanya que va corregir significativament les previsions del govern, indicant que en el 2010 el PIB es contrauria un 0,4%, pronosticant per a 2011 un creixement d’un 0,8%, un punt menys del que preveu el govern central, i, Consegüentment, s’endarreriria un any més la creació d’ocupació i l’atur arribaria gairebé al 20%. Per bé que es tancà el trimestre amb lleugers increments dels indicadors de confiança dels empresaris i els consumidors, les noves prediccions evidencien la urgència que s’adoptin actuacions per evitar que es segueixi debilitant el teixit productiu i, a la vegada, s’iniciï la recuperació del potencial de creixement per evitar que la crisi es prolongui més allà del 2011. Un potencial que segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic s’ha retallat, a l’economia espanyola, l’equivalent a una disminució del PIB de 10,6 punts, bàsicament per l’impacte massiu que ha tingut la crisi sobre els llocs de treball, que representa 8,4 punts del PIB. Ajudar les empreses a mantenir llos de treball i ser més competitius esdevé clau, i en especial en aquelles empreses amb capacitat de fabricar i exportar productes arreu del món. La situació evidencia encara més la necessitat de noves idees i mesures urgents per incentivar les capacitats associades a desenvolupar iniciatives i despertar l’esperit emprenedor, tot trencant la sensació de soletat de les empreses i dels empresaris, prioritzant actuacions per dinamitzar l’economia, i per a això s’ha de potenciar l’exportació de productes de valor afegit i incentivar els processos d’innovació en producte; facilitar la contractació de talent per part de les empreses; incentivar les inversions en equipaments per millorar la productivitat en èpoques de restricció financera; agilitzar la creació d’empreses minimitzant els tramits administratius; incentivar les aliances empresarials, conjunturals o permanents per accedir als mercats globals; i comprometre les organitzacions empresarials en el procés de suport a les empreses, als seus afiliats. Actuacions que han d’anar acompanyades de canvis en la forma d’enfocar els reptes per part de les empreses, ja que les noves solucions obliguen també a adoptar una actitud nova, més exigent, compromesa i complexa. Les empreses, i molt especialment les indústries tractores de progrés i riquesa social, han d’actuar inexorablement en tres fronts: incrementar o recuperar la productivitat, el que comporta no renunciar a les requerides actualitzacions de les seves infraestructures, incrementar la dotació de coneixement dels seus equips humans i reduir costos amb criteris d’eficiència en un context de sostenibilitat global; gestionar la innovació, assumint que els continus avenços tècnics i científics i l’elevada velocitat de transmissió de coneixements comporta que la innovació sigui el factor clau per assolir de forma eficient i eficaç la productivitat. Un procés d’innovació que requereix ajustar les seves estructures, optimitzar els processos productius, orientar l’empresa al client i aportar als mercats productes i serveis diferencials gràcies al disseny, que es converteix en l’element fonamental per possibilitar la innovació, especialment en productes i aconseguir el reconeixement dels clients. En tercer lloc, cal que les empreses assumeixin plenament la internacionalització, que en les actuals circumstàncies de restriccions creditícies, elevades taxes d’atur i mercats incerts, s’ha d’entendre com una competició i venda en un món global, recuperant la importància d’exportar en contraposició a la de localitzar o deslocalitzar processos, una actitud més exportadora que deslocalizadora que obliga a allunyar-se de la competència per cost i centrar-se a incrementar el valor dels productes, cosa que facilita la conversió dels avenços en PIB, avançant en la transformació del model productiu i, el que encara és més important, generant ocupació. Actuar en aquests tres àmbits: productivitat, innovació i internacionalització, requereix saber amb certesa l’objectiu final i a definir les estratègies i les tàctiques per assolir-los. És en aquest context on es requereix que, convençuts de les nostres potencialitats i capacitats, s’assumeixin riscos, es redefineixin i s’executin nous plans i actuacions, ja que sols amb ambició i valentia ens podrem reinventar i accelerarem la finalització d’aquesta duríssima travessia del desert i sortirem enfortits de la crisis, tot mirant plegats amb esperança el futur. Text publicat al Bloc de l’Antoni Garrell el 15 d’abril de 2010 Bloc de l’Antoni Garrell