Aquesta setmana s’inicia un nou curs universitari, s’efectua tenint present la recent publicació dels resultats de diversos processos d’avaluació d’universitats, a nivell planetari, que es concreten en els rànquings associats a cadascun d’ells. El rànquing QS corresponent al 2010, encapçalat per Cambridge, indica que només la Universitat de Barcelona en el lloc 148, vint-i-tres llocs més endavant que al 2009, i la Universitat Autònoma de Barcelona en el 173, escalant 38 llocs respecte l’any anterior, es situen entre les 200 amb més qualitat del planeta, altres 7 universitats catalanes ho fan entre les 500 primeres. Els autors, tot reconeixent que el sistema universitari espanyol ha millorat la seva posició, expliciten que les universitats espanyoles no ocupen el lloc que els pertoca si es considera el pes econòmic i social de l’Estat. El rànquing QS ens posiciona millor que el Shanghai, en el qual cap universitat espanyola es situa entre les 200 millors, un rànquing que evidencia la creixent importància del coneixement a la Xina ja que hi ha 34 universitats xineses entre les 500 millors. De ben segur que es poden discutir i matisar els paràmetres emprats en els diversos rànquings, però el que cal acceptar és que les universitats espanyoles no estan assumint el paper clau i de lideratge que els hi pertocaria en la societat i l’economia del coneixement, una societat on la formació associada al capital humà és estrictament necessària per possibilitar el desenvolupament econòmic. Per aquest motiu, els resultats no es poden menystenir ja que la capacitació, voluntat de treball i publicacions de la comunitat universitària evidencia el seu enorme potencial, un potencial no desplegat en plenitud per la manca de recolzament social quant a exigir prioritats, legislacions, normatives i models de governança obsolets, i recursos insuficients per desenvolupar la seva activitat. Uns fets que caldria que els responsables polítics prenguessin nota i que els equips de govern universitari assumissin amb valentia i ambició el seu imprescindible rol per endegar les transformacions requerides al seu abast. Uns resultats universitaris que cal contextualitzar-los amb els problemes dels sistema d’ensenyament pre-universitari, que presenta un índex de fracàs escolar insuportable. En aqueta línia, els resultats dels successius informes PISA evidencien que el sistema educatiu espanyol ha de millorar molt. Les baixes taxes de formació de la població, si els comparem amb els països amb els qual hem de competir, demostra que tenim un sistema educatiu poc eficaç i universitats que no despleguen tot el seu capital. Sense oblidar les reformes estructurals no abordades, que expliquen, en bona part, les continuades pèrdues de productivitat i la manca de competitivitat dels nostre sistema productiu, són un conjunt d’ingredients que col•laboren a que la taxa d’atur a l’Estat Espanyol sigui la més alta dels països industrialitzats, i que sigui un dels països en què és més complex posar en marxa les empreses i contractar els treballadors requerits, segons han explicat reiteradament diverses organitzacions internacionals. Amb aquests antecedents no ens podem sorprendre que Espanya hagi retrocedit un any més en l’informe de Competitivitat Global 2010-2011 presentat recentment a Pekin. El rànquing, en el qual Espanya ocupa el lloc 42 quan l’any passat any es situava en el 33, està encapçalat per Suïssa i en les primeres posicions hi ha Suècia, Singapur, Estats Units i Alemanya,…, i en el que també destaca Xina que ocupa el lloc 27, “l’economia més competitiva dels BRIC”. La posició espanyola és dolenta ja que nosaltres i els eslovens som els menys competitius de la Unió Europea, i cada cop ho som menys, s’ha passat del lloc 23 de l’any 2006 al 42 d’enguany. De ben segur que la crisi i els problemes de finançament han accelerat la pèrdua de competitivitat, però tal i com expliquen els informes no es pot oblidar que l’activitat econòmica es desenvolupa en un mercat de treball amb legislació inadequada, amb excessiva regulació i burocràcia i que un dels aspectes claus és la manca de formació dels treballadors, la qual és imprescindible per assolir la capacitat d’innovació, extreure capacitat productiva de les tecnologies, optimitzar processos, internacionalitzar-se i dissenyar i fabricar productes diferencials i capdavanters. La formació es l’única palanca que ens pot obrir les portes d’un futur que no admet resignació i exigeix esforç i intel•ligència per a guanyar-la. Cal fer més amb menys (productivitat), cal aplicar seny i talent (capital humà) i cal canviar els paradigmes absolets que han regit les activitats els darrers 50 anys (innovació). Conquerir la productivitat, millorar el capital humà i innovar de forma continuada és la via per assolir el futur, tres fets que resideixin en les facultats i actituds de les persones. Per aquest motiu, l’inici del curs acadèmic, quan es dibuixen els pressupostos del proper any a nivell de l’Estat, cal recordar la necessitat d’incrementar les partides de recerca i de formació, posant-los en el primer lloc de les prioritats, tal i com han fet els països capdavanters i emergents, entre els quals en destaca Brasil, tot desterrant les sinèrgies i tendències del passat i posant els esforços i les capacitats en l’esdevenir. Antoni Garrell, 23/09/2010

¿Será posible que el debate que estamos iniciando sobre la reforma de las pensiones se produzca en unos términos de menos partidismo, menos tacticismo y menos demagogia que el que se ha tenido sobre la reforma laboral? Tal vez sea pedir demasiado, pero quisiera aportar algunas reflexiones alrededor del tema. En las sociedades desarrolladas, las personas en general vivimos un primer periodo, de unos 20 a 25 años, educativo; un segundo, de alrededor de 40 años, de actividad en un trabajo, y un tercero, pasivo, de jubilación, que puede ser nuevamente de unos 20 a 25 años. Estas cifras promedio varían mucho entre unas personas y otras, pero sobre todo han ido variando muchísimo a lo largo del siglo XX debido a tres fenómenos: la prolongación obligada del periodo educativo y el consiguiente retraso en la incorporación al trabajo, el impresionante aumento de la vida de las personas y la mejora de las condiciones físicas y mentales en las que llegamos a edades maduras. Una gran mayoría de nuestros padres y abuelos tuvieron un primer período de 15 años, un periodo activo de 40 a 45 y una vida de jubilados de menos de 10. Es importante entender esta evolución para tomar conciencia de que nuestras costumbres sociales deben ir adaptándose a estos cambios demográficos, educativos y sanitarios, y para que antes de discutir de dinero y de presupuestos, o de debatir entre sistemas públicos y privados de pensiones, echemos un vistazo a lo que deben ser las continuas adaptaciones de nuestra vida y en concreto de nuestra vida laboral. Para ponerlo en términos simples: Nuestros padres estuvieron 45 años trabajando y no más de 25 entre jubilados y educándose. ¿Podrán nuestros hijos estar activos 45 años y pasivos otros tantos? Más que responder a esta pregunta, que me parece que tiene una respuesta negativa clarísima, quiero descomponerla en varias. ¿Es razonable haber alargado o seguir alargando el periodo de formación? Evitando abusos, creo que sí. La mejora del nivel educativo de las personas es la clave para conseguir una sociedad más eficiente, más productiva, más tolerante y más sana. Invertir tiempo y recursos en formación es muy provechoso para el individuo y para el conjunto de la sociedad. Repito, impidiendo exageraciones, creo que no hay que cortar por esta parte, sino al revés: seguramente habrá que introducir periodos formativos dentro de la vida laboral. ¿Es razonable que una persona madura, pero con plenitud de facultades y con una gran experiencia acumulada, deba abandonar la actividad por haber llegado a una cierta edad? Creo que no, aunque entiendo que debe haber muchas excepciones, tanto relacionadas con la naturaleza del trabajo como con los deseos individuales. La inactividad forzada es perjudicial para la persona y representa socialmente desaprovechar grandes capacidades de aportación a las tareas colectivas. Hay que tomar una línea general de retraso en la edad de jubilación, incrementando la flexibilidad en función de los trabajos (no es lo mismo el esfuerzo físico que el esfuerzo mental) y de las preferencias personales. ¿Es razonable permitirnos llegar a una sociedad con una distribución demográfica (50% activos, 50% pasivos) en la que cada persona que trabaje deba producir para vivir él y pagar a otro? No creo que sea económicamente soportable, excepto para aquellos países que tengan alguna fuente natural de riqueza muy grande (por ejemplo, petróleo). Es necesario, por tanto, reducir la carga que supondría para la población activa esta situación, da igual si se soporta a través de cotizaciones o a través de impuestos. La necesidad de revisar con tiempo el actual sistema de pensiones es evidente, aunque no estemos en peligro inminente. Se trata, por una parte, de evitar encontrarnos en una situación como esta dentro de una o dos décadas, pero se trata también de adaptar nuestra forma de vida a los cambios que he citado al principio. Oponerse a ello supondría una gran de falta de previsión que, aunque no creara problemas inmediatos a nuestra economía, añadiría más leña al fuego a la imagen que ya tenemos de haber estado viviendo durante años por encima de nuestras posibilidades y seguir intentándolo. Dejo para una próxima ocasión la discusión entre pensiones públicas o privadas y entre sistema de contribución o de capitalización, tema que también será necesario abordar. Joan Majó, El País, 22/09/2010

Punt de partida Entre les diverses manifestacions de la incertesa econòmica mundial, la crisi de confiança en l’euro i la crisi de confiança en l’economia espanyola ens han afectat especialment. El valor del dèficit públic al 2009 d’Espanya ha estat inferior al de UK i dels USA, i el valor acumulat al 2009 del deute públic a Espanya és inferior als d’ Irlanda, Portugal, França o Itàlia, i també als de UK i USA, però s’ha manifestat una crisi de confiança en l’economia espanyola per l’alt atur espanyol i per la percepció que Espanya està en pitjors condicions per sortir de la crisi econòmica, ja que hi ha reformes estructurals pendents Diverses institucions, IESE, document dels 100 …, han presentat propostes d’actuacions que hem d’abordar sense dilació per la sortida de la crisi econòmica a Catalunya. Comparteixo, i crec que els socis del cxc-bb compartim, diagnòstic i moltes d’aquestes propostes Antecedents. El model de creixement Des de mitjans dels anys 90 fins al 2007, Espanya i Catalunya han crescut significativament per sobre de la Unió Europea. Aquest període d’extraordinari creixement de l’economia espanyola, basat en la demanda interna i en el sector de la construcció i immobiliari, amb ajuda del turisme i tipus d’interès baixos, s’ha esgotat arran de la crisi financera internacional i l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola. L’increment de l’oferta de mà d’obra de baixa qualitat ha provocat un flux migratori de baixa qualificació que s’ha pogut absorbir en els sectors construcció i serveis, el que ha suposat moderació en els salaris i estancament de la productivitat, Flux migratori que ara s’ha estancat i fins i tot disminueix. La manca d’inversió productiva degut a la facilitat de la inversió especulativa en el sector immobiliari ha produït un estancament de la competitivitat. I el crèdit abundant i barato, tant per les empreses com per als particulars, ha generat una despesa molt per sobre de les possibilitats del país, acumulant un dèficit exterior de grans proporcions. L’entrada a l’euro no ha servit tant perquè s’invertís en factors que farien a l’economia espanyola competitiva a llarg termini (com capital tecnològic i educació), sinó per alimentar la bombolla immobiliària. La sortida usual d’una devaluació que tornaria la competitivitat perduda als productes espanyols no està entre les opcions aplicables. La dimensió cultural A més, aquesta expansió econòmica va alimentar la idea del diner fàcil i del creixement sense esforç, en tots els nivells de la societat, des de l’escola, a l’empresariat i a la política. L’extensió de l’estat del benestar ha desenvolupat la percepció que l’Estat ho soluciona tot, i ha desenvolupat també una cultura de la subvenció a persones, a productes, a activitats i sectors, i ara s’espera que l’Estat solucioni la crisi i protegeixi completament els ciutadans. Això ja no passarà La sortida de la crisi requerirà més treball i esforç personals. Per recuperar productivitat, a més d’un canvi de model productiu, es necessita un veritable canvi cultural que posi per davant el valor de l’esforç. I per impulsar un canvi cultural cal un govern amb forta autoritat moral, que lideri i doni exemple, i una oposició responsable, que cooperi. La necessitat de reformes estructurals L’economia espanyola, i la catalana, necessiten fer reformes estructurals per tal que puguin aprofitar la recuperació internacional quan aquesta es produeixi, així com també per posar en un camí sostenible la despesa pública i l’estat del benestar. La crisi, en tant que oportunitat, ha de servir com a catalitzador per a les reformes, amb les que poder tornar a créixer per convergir amb els països centrals d’ Europa, mitjançant un nou model productiu basat en l’eficiència i l’eficàcia Alguna d’aquestes reformes estan en marxa, com la reforma laboral a Espanya i la Llei d’Educació a Catalunya. Altres estan encara pendents i s’han d’iniciar ordenadament i sense demora, tot i que requereixen d’un període de maduració per completar -se. Totes aquestes actuacions requereixen un esforç combinat en canvi cultural, en canvis procedimentals i en millor utilització de tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) com a element clau de millora de la productivitat, Actuacions 1.- Impulsar un ambiciós paquet de mesures per augmentar la productivitat de manera sostenible, sobre la base de simplificar el marc legislatiu, facilitar la creació d’empreses i la internacionalització de les empreses. Simplificar l’organigrama de l’administració de fons de R + D i atorgar les ajudes en base a projectes competitius, amb control de resultats ex post. 2.- Transformar el mercat de treball i acabar amb la dualitat injusta i ineficient entre contractes indefinits i temporals. Avançar cap a un contracte únic permanent i impulsar el treball a temps parcial i el treball flexible en temps i en ubicació. Aplicar el concepte de “flexeguretat” iniciat als països escandinaus i que es va estenent per la UE. Reformar la percepció del subsidi d’atur perquè s’incentivi la recerca de feina i la mobilitat entre empreses i geogràfica. Reformar la negociació col•lectiva que s’ha convertit en un obstacle a la millora de la productivitat. Abordar el problema de l’absentisme laboral. 3.- Reformar l’organització burocràtica del sistema científic – tècnic i de la Universitat, els seus mecanismes de govern i el seu finançament, de manera que es promogui la responsabilitat i l’excel•lència. Establir mecanismes eficients de relació amb l’empresa. Combatre la mentalitat burocràcia de molts dels seus membres, mitjançant l’adopció de polítiques d’incentiu, positiu i negatiu. 4.- Continuar avançant en la reforma del sistema educatiu amb els valors d’exigència, iniciativa, transparència de resultats, autonomia i competència entre centres. I utilització decidida de les TIC i impuls decisiu en l’aprenentatge de l’anglès. La llei d’educació catalana i el programa Educat 1×1 van pel bon camí. 5.- Establir una política energètica coherent a llarg termini, definir el model energètic espanyol en base a objectius de sostenibilitat mediambiental, d’acord amb l’estratègia Europa 2020, considerar el cost del cicle econòmic complet, des de la instal•lació al desmantellament i custòdia de residus, i revisar a la baixa la política de subvencions, incrementant les mesures d’estalvi energètic a on les TIC juguen un gran paper. 6.- Reformar la funció pública, fomentant la cultura de servei, d’esforç i de responsabilitat, facilitant el “partenariat “ públic i privat, introduint paràmetres d’eficiència i productivitat, aprofitant les possibilitats de les TIC per a prestar serveis remots al ciutadà, i dotant de capacitat a les administracions per valorar els resultats del servei i el rendiment de les persones, i establir procediments de sanció efectius. 7.- Impulsar l’ús de les TIC La utilització de tecnologies de la informació i la comunicació contribueix de manera substantiva a la millora de la productivitat de les empreses i de les administracions . El grau d’adopció de les TIC a Catalunya està per sobre la mitjana espanyola, però per sota de la mitjana de la UE-27, amb nivells de disponibilitat acceptables i nivells d’utilització insuficients. Incidir especialment en la promoció de l’ús d’eines de gestió empresarial, eines de productivitat personal i en el comerç electrònic, tant en entorns fixes com mòbils, tot garantint la capil•laritat i capacitat de les xarxes i la seguretat de les transaccions.

Podem tenir una indústria competitiva? Tenim esperit de superació, optimisme malgrat tot, ho sabrem fer? D’aquests temes en parlarem a partir d’algunes situacions impactants. Són molt més que anècdotes, que pensem que reforcen la idea que tenim de revisar el sistema de valors en el que vivim. Però per sobre de tot és una defensa de la necessitat de tenir indústria, en el sentit més ampli de la paraula, que generi beneficis i, sobretot, que pagui impostos, que reverteixi en la creació d’altres empreses de productes i serveis, que pagui sous, que fomenti la recerca, etc. Fa uns dies, durant la presentació del número monogràfic sobre les TIC en el COEIC, van sorgir un parell d’anècdotes xocants i decebedores pel seu contingut. Hem de reflexionar i reaccionar davant d’aquests fets. Uns dels assistents va demanar la paraula i va comentar l’anècdota (no ho sabem expressar amb una altra paraula) d’un amic seu empresari industrial amb greus dificultats i del seu fill. Va explicar-nos com en una conversa entre ambdós el pare es lamentava perquè hauria de tancar la fàbrica si la situació econòmica no millorava. El fill li va respondre que “això era el millor perquè així deixarien de contaminar”. La segona anècdota de la reunió sorgeix quan, des de la taula de presidència, es va contestar aquesta intervenció. Sembla ser que en un estudi recent sobre els llibres de text d’educació bàsica fet per una associació empresarial de Madrid diu que la paraula “empresa” gairebé no s’hi anomena i que, quan hi apareix, el 95% de les vegades ho fa amb valoracions despectives o negatives. Finalment afegirem una tercera anècdota. La d’un alt directiu d’una empresa multinacional que en una discussió amb un dels seus fills aquest li respon que ell “no vol ser un desgraciat com el seu pare”. És obvi que la opinió que tenia el fill podia estar justificada per una visió del pare sempre preocupat per la feina, per la seva baixa dedicació a la família, i d’altres. Però per contra, no es podia veure la contribució que tenia en termes d’educació, confort, qualitat de vida, etc., a l’entorn del fill. Les tres anècdotes són una caricatura de la situació. Caricatura entesa com la de remarcar o exagerar alguns dels trets reals i que els podem veure reflectits en el dia a dia amb l’afany i el desig de les persones en ser funcionaris. Abans a Catalunya exageràvem en l’esperit de no ser funcionaris i en fèiem una bandera. Ara pensem que exagerem en sentit oposat. Funcionaris en necessitem certament, competents i eficaços, que també comprin productes i paguin els seus impostos (ells són pagats a partir dels impostos que paguem les persones i les organitzacions públiques i privades) però es necessita també una societat privada (de la pública en podem parlar en un altre moment), industrial, perquè aquesta és la que té més oportunitats de generar i repartir riquesa o benestar (wealthfare en anglès). La situació va més enllà d’uns casos aïllats i desgraciats. El que és realment dolent és que aquestes anècdotes corresponen a uns valors instal•lats en la societat. Hi ha eslògans publicitaris que ens causen mal humor quan les sentim a la ràdio mentre conduïm: “aprenda inglés sin esfuerzo” o “adelgace sin esfuerzo” o “sáquese el título (de no se qué) sin esfuerzo”. No, tot això requereix esforç i a vegades molt d’esforç. Però esforçar-se no és un valor reconegut per la nostra societat com a conjunt i per aquesta raó no s’inclou en els reclams publicitaris si realment volen arribar a la població, especialment la jove. Al contrari, un valor socialment reconegut és l’equivalent popular de l’anomenada “cultura del pelotazo” en la que es valoren socialment els espavilats, empresaris o no, que aconsegueixen fer-se rics ràpidament. També sense esforç, mitjançant l’especulació, el tràfic d’influències o de la informació. En definitiva “ser llestos i treballar poc” és un valor socialment reconegut. A més, hi ha la creença acceptada que en la societat del benestar tot està resolt. Tothom té el dret a que li solucionin els seus problemes, i en cas contrari, és culpa del govern. Tothom té poques obligacions i, si n’hi ha, són també conseqüència d’una mala administració del govern de torn. La culpa és sempre dels altres, mai resultat de les pròpies accions i, conseqüentment, no val la pena invertir (hores i/o diners) per millorar el futur. I fins i tot quan realment és culpa dels altres no pensem què podíem haver-hi fet nosaltres perquè això no hagués succeït. Quan tot està estandarditzat i és gris sense matisos, només interessa viure el present. El passat és indistingible del futur, l’única realitat visible és el present. I, com és l’únic que hi ha, s’ha de viure a “tope”. Aquesta actitud és la que pot explicar el comportament global de la societat de la que es fan ressò els mitjans i la publicitat. Com hem pogut arribar a aquesta situació? Tenim clars els valors que volem? Com és possible que els joves que es matriculen a la universitat triïn preferentment carreres de lletres? Quan se’ls hi pregunta perquè no trien carreres tècniques la resposta és perquè són més difícils. Aquesta situació no ve de fa tres dies ni d’un govern ni d’un altre. Però no tota la societat és tan homogènia, adormida i gris. Hi ha tres col•lectius emergents que destaquen entre el conjunt. En primer lloc, els joves emprenedors. Dóna gust parlar amb ells i assistir a les seves reunions. Són gent preparada i entusiasta. Però, com que no són massa nombrosos, i els pocs diners que tenen els inverteixen en els seus projectes, la publicitat no els té en compte. Un altre col•lectiu és el de les dones. Un recent estudi fet entre els estudiants de secundària mostra l’interès que tenen les noies, molt per sobre dels nois, per estudiar i treure bones notes. Sembla ser que ho visualitzen com la millor manera d’emancipar-se de la tutela dels seus pares, i segurament dels seus futurs marits. Aquest col•lectiu comença a despertar campanyes publicitàries específiques i un bon grapat de pel•lícules made in Hollywood. El tercer col•lectiu és el dels immigrants. Aquests han vingut per esforçar-se i sobreviure. Tampoc tenen diners perquè els envien a fora i així els seus valors passen desapercebuts. Però els transmeten als seus fills. No hem d’oblidar que una bona part dels empresaris d’avui són fills, de segona o tercera generació, d’immigrants. La gent ha de saber que si una empresa triomfa és amb esforç, que si un professional desenvolupa una carrera és amb esforç i que si algú incrementa els seus coneixements i capacitats és també amb esforç. Per incrementar la nostra competitivitat com a país caldrà molt esforç. Les empreses innovant processos i productes, invertint en tecnologia, promovent la millora contínua i lluitant per obrir-se un forat als mercats internacionals. Els treballadors incrementant els seus coneixements i habilitats, per impulsar una economia de major valor afegit. Les administracions facilitant el desenvolupament i funcionament de les empreses i fent la vida més fàcil als ciutadans, és a dir, esforçant-se en modernitzar els tràmits i la seva funció social. Sense aquests valors no hi ha possibilitat de progrés. Reprenent la pregunta inicial, podem tenir una indústria competitiva? O més ben dit, podrem estendre les bones pràctiques, d’empresaris i treballadors, de les industries competitives del vèrtex de la nostra societat cap al gruix del nostre sistema productiu? Segurament no és suficient en tornar a tenir confiança i optimisme, malgrat tot, en les nostres qualitats i oportunitats. La pregunta és si ho sabrem fer? Com a societat sabrem o podrem tenir l’esperit competitiu que ara ens cal? Nosaltres pensem que sí, però necessitem líders empresarials i polítics que ho diguin i que practiquin el que diuen i necessitem un sistema educatiu promotor de l’estudi, del valor de l’esforç i del sentit pràctic de fer, enfocat vers els resultats, i empreses i empresaris més enllà de filosofies, d’ideologies i de dogmes. També pensem que tan sols ho podem aconseguir col•lectivament si som capaços, primer, de millorar individualment.

Too often a meeting fails due to the cultural differences among the people participating in it How can we understand among each other in business in a global world? I list some personal experiences: – USA citizens had difficulties to understand that German freeway system has no speed limit in many areas while we the Europeans cannot freely carry a gun without a very special police authorization given rarely and after stringent personality test. – Speaking about local languages a Frenchman had difficulty in understanding the abundance of languages or dialects within fellow European countries and was rudely answered by a Belgian saying that French will never understand what happens in Belgium. – In many Europeans countries it is quite usual to ask as “don’t you have …?” and if we don’t have we answer “no”. On the contrary in Asia, particularly in Korea, as I have experienced, if they don’t have they will answer “yes“in the order to confirm they don’t have. Now imagine the misunderstanding generated when a local engineer request a drawing to a Korean engineer by saying “don’t you have XXX?” – Time appointments in Latin America are quite more flexible than in the USA or Europe (with some distinction between north and south). In Latin America it can be even impolite to arrive at the right time while in England you are supposed to arrive at the time, not early but either late. – A European company attending a business meeting in China and using the service of a translator had the feeling that the meeting had finished pretty well for their business interests because during all the meeting the Chinese attendants were approving with their heads all the time. – The meeting was held in English all the time and the translator was there just in case he was needed. After leaving the meeting the translator revealed the comments he had overheard from the Chinese executives: they would never do a business with the company because they felt offended several times throughout the conversation. The head nodding of the Chinese executives meant that they were hearing and understanding but not agreement indicators. – In some oriental cultures it is extremely impolite to say “no”. Therefore, in order to avoid it a rude answer, a very polite one is “I will think about”. Other cultures will interpret that as a delay in the answer, never a negation. – In Mediterranean countries is normal to eat rabbit. Can you imagine the face of an American citizen when invited to eat rabbit which is considered a pet in his country? Both sides will be unhappy and it will be very difficult to reach a good understanding. – In some cultures it is very impolite to open presents in front of the offering person whereas in others it is imperative to do it. There are many other examples in real life. In all the cases both sides of the party believe that they are right. But the reality is different, making communication and understanding difficult. Managing in such circumstances requires a big effort and it can only be achieved through experience. Another example is the business mistake made by a European Agency in Korea. The Agency send as its representative a Japanese born citizen to deal with Koreans in Seoul not considering the bad relationship that exists among both cultures. You may also see language differences among people of the same country. We had the experience when on a business trip to Austin Rover in Coventry. From time to time we could not understand the language the engineers spoke among themselves. Our English salesman told us not to worry, he could not understand either as they were speaking in a local dialect that himself, from London, was not able to follow. We had the same experience in Germany in Ford Motor Headquarters in Cologne. The other side of the history occurs when people assume that their counter partners cannot understand them and then they speak freely, delivering sensitive information such as purchasing prices. I had experienced this with Koreans in Spain with Spanish buyers or in a meeting with Japanese executives. In both cases the non Koreans spoke freely assuming that they were not understood. I had a very similar experience in an airplane where executives of a French competitor were speaking loudly about business issues while I was able to fully understand. Another cultural issue arises with the generational gap. This is the typical story of a young engineer applying to get the project budget approval to a senior executive. The generational gap in technology used to be very important due to first, the lack of understanding by the senior executive of the way the project is presented by the young engineer, and second, for the same reason, the senior will have difficulties to recognize that fact. Most probably the senior will reject the project easing the way to be treated as incompetent. This could well be the case; however, consider that the young person willing to succeed in his approach failed to recognize with whom he was dealing. He was dealing with someone which had enough experience to perceive that the budget proposal most probably would be exceeded. Being near retirement the senior executive would not take big risks in an issue he did not fully understand. If the approach was based on assuring a controlled risk process, with different steps of go/no go analyses, including corrective action, contemplating a return of investment in each step, and assuming worst/best options, most probably the senior would have accepted the proposal. In a more conservative approach the senior should have advised the junior to request the support of the production manager, the quality manager, the financial manager… each one of them willing to hear different approaches to the same project. In conclusion, when dealing in business do not assume that the people in front of you have the same understanding as you, the same knowledge, the same cultural basis, the same ethical attitude, the same taste as you. Therefore we need to prepare in advance all that is relevant and we need to avoid early rejection of our proposal in order to assure the success of our mission When moving around we need to be close to our person interface particularly when he has the power to make a decision in our favor. It is our duty to understand our counterpart. Preparation is as important as the content in a meeting. Getting as much information about the company and the people we are going to meet is also important. Other issues to take in account are precaution when speaking in public or in business, learning how to proceed during the first contact, do not assume the other people will be polite about language issues, prepare carefully the business lunch or dinner …

La nostra economia necessita créixer per superar la crisi. Hem de generar recursos financers per enfortir les nostres empreses, el nostre sistema financer i les nostres administracions públiques, les capacitats de finançament de les quals estan en dubte. I el creixement és l’única manera de fer-ho. Què fa falta per poder créixer? Ser competitius. On podem créixer? Degut a que la nostra economia està sota mínims, i ho estarà una temporada, hem de vendre a l’estranger. És a dir, exportar. I si no podem fer-ho, canviem d’activitats, redireccionem les nostres iniciatives empresarials perquè sí que podem. Ara bé, per poder exportar amb èxit hem de ser competitius a nivell internacional. No hi ha volta de full. Per tot això i en primer lloc hem de tenir voluntat exportadora, hem de voler accedir amb èxit als mercats internacionals. Si realment tenim aquesta voluntat, hem de conèixer aquests mercats, els seus requeriments i la nostra competència. Aquest coneixement es basa tant en el que puguem aprendre a la web com, i això és molt important, en viatjar i conèixer de primera mà aquestes altres realitats. Per això cal un bon nivell d’anglès, i, si no el tenim, hem de fitxar-lo. I després ve la necessitat d’adaptar-nos a aquests mercats: com abordar-los, com adaptar la nostra proposta de valor i la nostra cadena de valor. Probablement caldrà fer-ho per fases, establir certes aliances i realitzar diversos projectes pilot. Tot això comporta un esforç d’adaptació, una dedicació de recursos. Però és necessari si volem sortir amb èxit als mercats internacionals. Afortunadament podem comptar amb el suport d’institucions com ara la Cambra i les entitats de l’administració pública (Generalitat i Ministeris). Els seus serveis d’ajuda a la internacionalització poden ser molt útils per iniciar el desplegament exportador. Malgrat la crisi sense precedents en què vivim, tots coneixem no un, sinó molts casos d’excel•lència d’empreses catalanes amb un clar èxit en mercats internacionals. Algunes són empreses cotitzades i d’altres són start-ups. En qualsevol cas es tracta de projectes competitius en cost i /o en funcionalitats, que s’han fet amb una posició dominant en certs segments, d’acord amb la seva visió i la seva valentia d’accedir als mercats internacionals. Aquestes són les úniques que aporten creixement a llarg termini. Catalunya és aproximadament el 20% de l’economia espanyola, que al seu torn és un 1% o 2% de la mundial. Aquí hem de dirigir. No voldria acabar sense insistir en un missatge relatiu a l’educació. Per exportar hem de tenir ments obertes al món, parlar idiomes i ser competitius en habilitats i coneixements. Això requereix una educació acord en actituds i coneixements, actituds no necessàriament funcionarials, i una clara motivació d’actualitzar contínuament els nostres coneixements. Al capdavall estem immersos en una societat del coneixement. Em temo que el nostre sistema de valors i el nostre sistema educatiu necessiten urgentment ser revisats perquè això funcioni. Aquestes han de ser les nostres prioritats. El problema de l’educació és que es tracta d’un procés generacional, i les seves implicacions no es veuen més que amb els anys. Reaccionem d’una vegada. El món no espera.