LA ECONOMÍA POLÍTICA DE LA AUSTERIDAD Reflexiones a propósito de la Gran Recesión Unas palabras introductorias Excelentísimo Señor Presidente de la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras, Excelentísimos e Ilustrísimos Señores Académicos. Constituye para mí un gran honor pronunciar este discurso de ingreso en la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras. Mis primeras palabras deben ser de agradecimiento hacia los señores académicos que me han otorgado tan elevada distinción. También quisiera que sirvieran para expresar mi firme voluntad de cumplir con las obligaciones que, según mi convicción, confiere la condición de académico: de servicio a la Academia y de compromiso con la sociedad, fin último y razón de ser de toda institución pública. Compromiso, rigor y servicio a la institución trataré que sean los principios que rijan desde hoy mi actividad como académico. Continuació al document adjunt

La cultura configura la nostra mirada sobre el món. És el fruit d’una construcció de segles en què han intervingut generacions successives, sovint de procedències diverses. La cultura constitueix un escenari compartit de reconeixement col•lectiu, d’interpretació de la nostra condició i de la realitat que l’envolta. Té una dimensió patrimonial, de bagatge, de llegat que hem rebut i eixamplem des de la nostra experiència d’avui. Però en té una altra que té una vocació creativa, de recerca, d’interpel•lació dinàmica, d’anhel transformador. La cultura és el territori de referències que ens identifica, en escales diferents, com a catalans, com a ibèrics, com a europeus, com a occidentals, com a humans. Si parlem de Ramon Llull i de Jaume Cabré, de Robert Gerhard i de Jordi Savall, de les pintures romàniques de la Vall de Boí i de Joan Miró, de les catedrals gòtiques i d’Antoni Gaudí,… estem evocant un marc on la nostra existència succeeix i troba el seu sentit, però fàcilment el relligarem amb el peninsular, el mediterrani, l’europeu,… Josep Ferrater Mora hi va reflexionar a Les formes de la vida catalana o George Steiner al seu breu assaig a La idea d’Europa per citar només un parell d’exemples prou representatius. En el procés d’evolució de l’ésser humà, que, de la mà del llenguatge, s’ha endinsat pels camins de l’abstracció, l’han civilitzat l’art, el pensament i la ciència; l’han allunyat de comportaments primaris i feréstecs; l’han disposat al goig de la contemplació i de la creació de la bellesa, a la recerca; n’han anat conformant un teixit ètic. L’ésser que adquireix un rostre espiritual, que es commou amb la música, que concep i narra històries se sent empès a la formulació de codis de conducta que el protegeixin de la barbàrie, de l’agressivitat desencadenada en violència. La cultura assumeix, doncs, una responsabilitat primordial en l’adquisició d’una perspectiva ètica. Per això, si volem enfortir èticament el nostre país, es fa indispensable destinar tota l’atenció a engruixir el pes de la cultura en la nostra vida col.lectiva, des de l’escola als mitjans de comunicació i naturalment incloent-hi d’una manera determinant els equipaments (biblioteques, teatres, auditoris, museus,…), les activitats empresarials (editorials, empreses audiovisuals, sales de cinema, galeries d’art,…) i les entitats de la societat civil (amb el riquíssim i enormement capil.lar món de la cultura popular: ateneus, castellers, sardanistes, geganters, diables,…). La cultura és un component crucial del coneixement aprofundit i de l’esperit crític. Es parla sovint amb preocupació d’una crisi de valors i en part s’atribueix precisament a l’erosió de certs valors l’origen i la magnitud de la crisi econòmica, que ha tingut uns efectes tan durs i tan persistents . Sens dubte s’ha produït una transformació del sistema de valors, afavorida pels canvis substancials en les nostres formes de vida, derivats de la generalització de les noves tecnologies i de la mundialització, però, en el cas de Catalunya, també d’una modificació significativa de les maneres de considerar aspectes tradicionalment rellevants. La Catalunya conscient que les administracions públiques hi havien jugat en contra durant segles havia concentrat les seves energies en la capacitat privada d’iniciativa en totes les seves manifestacions. Confiava el seu futur a la creativitat, a la laboriositat i a l’estalvi, sentint-se segura de les seves pròpies forces. La recuperació de l’autogovern va derivar cap al sector públic una part rellevant de les energies del país, un fenomen que hem de valorar com un reequilibri raonable, si no acaba conduint a una minva desmesurada del tremp i la potència d’una societat civil que ha estat i continua essent clau en la nostra història i en la definició dels nostres horitzons. Si la cultura ha estat un eix decisiu a l’hora de ser i de projectar-nos, potser havia anat quedant en una posició secundària en els anys previs a la crisi econòmica, de la mateixa manera que alguns sectors econòmics havien reculat en benefici d’altres que s’han demostrat més vulnerables i menys sostenibles. L’aplicació a Catalunya de l’enquesta europea de valors, reflectida en l’obra Valors tous en temps durs, dibuixa un escenari on es constata una modificació notable de la consideració dels catalans amb relació a la feina, la família o la religió. Davant del sistema de valors i dels models ètics, cal analitzar amb rigor els fets i les dades, des d’un esforç irrenunciable d’objectivitat, però també escau fomentar la reflexió i la reacció. Succeeix per exemple en el cas dels comportaments polítics, que conviden a una rectificació en àmbits com el finançament dels partits o els sistemes electorals, però també en els procediments d’accés a la cultura, on les noves tecnologies reclamen l’aplicació de normes èticament consistents, que evitin, mitjançant mecanismes proporcionats, una pirateria indiscriminada que podria fer inviables les professions artístiques i fer insostenibles les indústries creatives, que a Europa ocupen un lloc cada més important en el conjunt de l’activitat econòmica.