La ética trasciende todo lo que hacemos, por lo que sin duda incide también en cómo hacemos la ciencia. Entendemos por ciencia el trabajo de descubrir cómo funciona el universo, cuáles son sus leyes de funcionamiento, cómo las podemos modelar, y en definitiva cómo podemos prever mejor el futuro. Los avances de la ciencia nos permiten aprovechar mejor los recursos naturales a través de las nuevas tecnologías a las que da lugar. La tecnología es la consecuencia práctica de la ciencia. La tecnología marca el cómo podemos vivir en sus aspectos prácticos (que se modula por la realidad de la economía); y la ciencia marca el cómo entendemos el mundo y nuestra posición en el mismo (en contraste y diálogo constante con la filosofía y la religión). Y en ambos casos, ciencia y tecnología, hemos de ver cómo conviven y cómo interaccionan con la ética. Nos vamos a centrar aquí en un par de dimensiones de este binomio “ciencia + ética”: 1) cómo aplicamos los resultados de la ciencia a través de la tecnología y cómo incide en ello la ética, y 2) cómo se hace la ciencia, cómo se desarrolla y cómo incide la ética en este proceso. Es un lugar común decir que la ciencia no es “ni buena ni mala” ya que, lo que es, es la constatación de nuestro modelo mental del universo. Se aventuran unos principios básicos y unas hipótesis matemáticas del modelo, se calculan sus proyecciones en situaciones prácticas y se miden dichas cantidades en la realidad. Si concuerdan y son repetibles, nos convencemos de que el modelo es adecuado, es decir, refleja adecuadamente la realidad en las circunstancias medidas. Con el tiempo dichos modelos abarcan cada vez más ámbitos de la realidad, de lo más sencillo a lo más complejo, de los componentes más básicos de la materia al universo astronómico, de los materiales inertes a los cuerpos vivos, de la estructura básica de la vida a todo el entorno cambiante del individuo y de su sociedad – y cada vez con más precisión. Realmente es una actividad apasionante. Pero saber es poder. Y la ética de cada cual es la que dictará la manera de cómo se aplican dichos conocimientos y las tecnologías correspondientes. La informática, las comunicaciones e internet nos han facilitado muchísimo la vida, nos dan acceso a mucha más información de manera mucho más rápida y económica – pero también pueden usarse para realizar ataques destructivos contra la privacidad, contra las instituciones financieras, y en un mundo del “internet de las cosas”, contra las infraestructuras físicas etc. Por ello hemos de dotarnos de unas reglas de convivencia, de unas leyes que reflejen el equilibrio adecuado entre la libertad de uso de las tecnologías con la protección necesaria de las personas y las instituciones que nos hemos dado. Dicho equilibrio adopta diferentes formas según el entorno social en que se desarrolla, y por tanto de la ética imperante. Encontrar y acordar dichos equilibrios se hace más difícil cuánto más rápido sea la evolución de la tecnología, y por tanto del status quo de lo que es económicamente factible para la mayoría de la sociedad. Un caso claro es la explosión tecnológica hasta nuestros días de las tecnologías de la información y de internet. En la base de dicha explosión está el descubrimiento de los semiconductores y la ciencia de los materiales. Esta revolución ha colapsado muchos de los modelos productivos y económicos de hace pocas décadas, a la vez que ha abierto un sinfín de nuevas oportunidades. La información está al alcance de todos – o de casi todos. Las situaciones planteadas por la defensa de los derechos de autor de productos digitalizables (como la literatura, la música, el video y el cine), por el impacto de Wikileaks y, recientemente, por las escuchas de la NSA demuestran a la vez lo fácil que es tener acceso a mucha/toda la información, como lo complejo de resolver el dilema de dónde está el punto de equilibrio que entre todos consideremos más oportuno, más justo. Y hay que decidirlo muy rápido, ya que la tecnología avanza de manera acelerada. Nuestro problema es que las instituciones no son capaces de digerir esta velocidad de cambio, y ello provoca claras disfunciones. Pero es claro que una guía fundamental para hacerlo es disponer de unos principios éticos básicos y ampliamente aceptados. Ello a su vez depende de una educación adecuada en unos valores éticos. La sociedad necesita acordar cuáles son los prioritarios, cómo trasladarlos a las nuevas generaciones y cómo adaptarlos en base a nuevos horizontes de conocimiento. Otro frente abierto en la actualidad es el correspondiente a la revolución de la biología molecular. Se dice que si el siglo XX fue el de la física, el siglo XXI será el de la biología. Estamos desentrañando el libro de la vida: cómo nos reproducimos, cómo nos desarrollamos y cómo morimos – desde un ser vivo mono-celular hasta una persona. De hecho estamos ante avances de biología sintética que es capaz de crear nuevos individuos a partir de códigos genéticos ad hoc, es decir, no directamente a partir de simples modificaciones de perfiles genómicos pre-existentes. También nos planteamos la posibilidad de atenuar, o de bloquear, el proceso del envejecimiento de las células. Todas estas posibilidades nos conducen a situaciones hasta ahora insospechadas y ante las cuáles la sociedad ha de plantearse qué normas éticas básicas aplicar y cómo adoptarlas. Finalmente nos planteamos también la ética de cómo se hace la ciencia. Los científicos en general relacionan sus éxitos, reconocimiento y capacidad de avanzar sus investigaciones con su producción de trabajos publicados en revistas de reconocido prestigio, los llamados “’índices de impacto”. Es un mundo muy competitivo, con una carrera constante de publicar más y más, ya que en ello se basa el avance profesional y la captación de nuevos recursos para seguir y ampliar las tareas investigadoras. Tanto es así, que la calidad puede peligrar, llegándose al caso de dar por buenos datos no adecuadamente contrastados y por ello erróneos. Por ejemplo, en el campo de la biotecnología, inciden muchos factores, incluidos los detalles de los protocolos de cómo se han llevado a cabo los experimentos así como las sutilezas de los métodos estadísticos utilizados en contextos de “big data”; por ello hay estimaciones de que la mitad de los resultados publicados son difícilmente replicables. Aquí entra en juego sin duda la ética de trabajo del investigador. Otro tema relacionado con la ética es el hecho de quiénes firman la autoría de los trabajos. Es cierto que en la actualidad hay una tendencia a la masificación de investigadores en ciertos ámbitos experimentales, y por ello la constatación de decenas de autores en ciertos trabajos. Aquí de nuevo entra en juego la ética de los autores, en suscribir la autoría sólo los investigadores que sí han contribuido a los resultados y conclusiones del trabajo. Finalmente podemos citar también el proceso de selección de candidatos para nuevas plazas de investigación y de docencia universitarios. Este es otro ámbito en que entra en juego la ética del tribunal, en realmente acordar unos criterios adecuados y luego aplicarlos correctamente y con coherencia. En definitiva, aunque la ciencia sea un ámbito neutro en el sentido de reflejar las leyes de la naturaleza, su uso a través de la tecnología, así como su elaboración, en cuanto son actividades humanas, se impregnan de la ética en su desarrollo. Y viceversa, los avances científicos, en cuanto a proveernos de una más completa comprensión del mundo y una mayor capacidad de interactuar con el mismo, pueden influir en el desarrollo de nuestros principios éticos. Se trata de dos ámbitos fundamentales de nuestra vida, y por ello es fundamental que la sociedad los conozca y module adecuadamente.

La ciència, el desenvolupament i la innovació (I+D+i) cada vegada és considerada com una de les peces claus en el progrés dels països i de la humanitat, per bé que aquesta importància no sempre sigui reconeguda des del punt de vista pressupostari, tant en el sector públic com en el privat. Però la recerca, com tota activitat humana, també s’ha de regir per codis de bon comportament, per codis ètics, i sempre hi ha hagut alguns casos de males pràctiques, afortunadament pocs i que, sovint, han sortit a la llum. Per analitzar la problemàtica dels comportaments ètics en recerca, i començant pels aspectes més generals, en primer lloc s’ha de considerar la necessitat de mantenir la integritat científica, que ha de regir la pràctica diària de la ciència. Aquí i allà apareixen casos de frau, dels quals els més comuns són els qualificats de fabricació de dades, falsificació i el plagi. Actualment aquesta tendència pot estar esperonada per la pressió per publicar (“publish or perish”) i per la necessitat d’obrir-se camí i aconseguir llocs de treball. En aquest sentit, s’ha expressat la preocupació per l’arribada a primera línia de la ciència de països amb cultures diferents de l’europea. Tot i el gran nombre d’investigadors i de publicacions, el nombre de casos de frau sembla reduït, probablement gràcies al sistema en el seu conjunt, per exemple, el control de les publicacions per revisors, que a més d’estar dirigit a garantir la seva qualitat també està orientat a minimitzar els casos de frau. Però tot i l’excepcionalitat, s’han de tenir instruments per al seu tractament. En segon lloc, en relació amb la neutralitat de la recerca, cal reflexionar sobre com s’utilitzen els descobriments científics. Els investigadors han de tenir en compte els aspectes ètics entorn a l’aplicació de les seves recerques a través de les tecnologies que es fan servir en agricultura, energia, telecomunicacions i, especialment, en les tecnologies biològiques, que poden afectar les nostres concepcions del món. Exemples d’això són les recerques en cèl•lules mare produïdes a partir d’embrions, la fecundació in vitro, etc. Però també l’ús de les nanotecnologies o les plantes transgèniques. Casos especialment sensibles són les pràctiques de la ciència en el cas de la biologia, que ja es van començar a considerar als Tribunal de Nuremberg. A diferents nivells, s’estan establint regulacions mitjançant comitès de bioètica. Cal considerar el cas de la recerca amb humans o mostres humanes, la recerca en animals i l’alliberament al medi ambient d’organismes modificats genèticament. La discussió més actual està en la implementació de regulacions de treball amb animals de laboratori i en les regulacions dels assajos clínics. De cara al futur, ja s’estan fent esforços, que cal augmentar, per educar els investigadors i el públic en general sobre aquest tema, per exemple, amb l’aprovació de Codis de Bones Pràctiques Científiques. Les Acadèmies de Ciències i, en particular, l’Associació Europea d’Acadèmies (“All Academies of Europe”, ALLEA) han estat molt actives en aquest aspecte. Cal continuar amb la creació generalitzada d’òrgans de control i de sanció. En això cal estar atents a que no sigui una trava administrativa més, de les que de manera creixent destorben la pràctica de la recerca. Sembla més raonable, com en altres situacions, actuar amb contundència en els casos en els que es presenta algun tipus de mala conducta o bé crear òrgans d’apel•lació (“ombudsman”). Els casos més coneguts són els de l’Oficina d’Integritat Científica dels Estats Units o el cas danès. A Espanya el CSIC va formar un Comitè d’Ètica que s’ha ocupat d’aquests casos.

Parlar de l’ètica dels mitjans de comunicació avui és parlar dels reptes que els imposen les noves formes de consum de la informació derivades de l’explosió de les telecomunicacions i de les xarxes socials. Quan una activitat professional rep una sotragada com aquesta, ha de mirar-se al mirall i recordar el sentit de la seva existència. Els mitjans, com tantes altres coses, formen part del projecte emancipador de la Il•lustració. Els mitjans han de donar informació per fornir els coneixements dels homes i les dones lliures que es fan responsables del seu propi destí i del seu propi govern. Els mitjans no són, en el seu sentit primigeni, instruments de control social, ni a favor dels poders establerts ni tampoc dels que es vulguin imposar per camins que no siguin els de la deliberació democràtica. L’ètica dels mitjans ha de respondre, doncs, a unes pautes de comportament de les seves empreses i dels seus professionals que responguin al sentit de la seva existència. En el nou context, els reptes per complir aquesta funció social són els de sempre: establir mètodes objectius de verificació de les informacions que es transmeten, triar el temari informatiu d’acord amb els interessos del públic per sobre d’altres instàncies, evitar la distorsió de la realitat a través de la manipulació del llenguatge i assegurar la pluralitat de punts de vista de les informacions i de les opinions periodístiques. I els impediments no han canviat massa: els poders que volen interferir en la tasca dels periodistes, la seva pròpia subjectivitat i la interferència d’interessos empresarials o polítics. La suma de la proliferació de les xarxes de telecomunicacions i de la digitalització dels sistemes de tractament de la informació ajuda en part a superar més fàcilment alguns d’aquests reptes. L’anomenada “autocomunicació de masses” (Manuel Castells) té un sentit emancipador en la mesura que multiplica el nombre d’emissors d’informació i garanteix una més gran pluralitat de punts de vista i d’opinions. A la vegada, es multiplica també l’accés a mitjans de comunicació que ara ja és global i es facilita l’accés a les fonts primàries de la informació (documents, declaracions,…) de manera que s’eviten alguns riscos de la intermediació periodística. També imposa noves dificultats. La principal està relacionada amb l’acceleració de la producció d’informació. A les xarxes, el valor suprem és la immediatesa, la reducció del gap temporal entre que es produeix un fet i que en donem notícia. Aquest valor posa en risc alguns elements bàsics de l’ètica periodística, especialment pel que fa als processos de verificació de la informació i de recerca de versions contrastades dels fets. Indueix a errors i, en molts casos, provoca més desinformació que coneixement. Un fenomen que es repeteix amb la segona dificultat que m’agradaria destacar: la creació de soroll. La multiplicació de fonts d’informació i de canals de difusió genera pluralitat, com hem dit, però també soroll. Les xarxes, massa vegades, en comptes d’il•lustrar el públic es limita a enlluernar-lo, posant al seu abast més informació de la que pot processar i entendre en el poc temps que disposa. Aquest soroll encara es multiplica exponencialment per la pèrdua d’un concepte bàsic en l’ètica periodística com és el principi de responsabilitat editorial, hi ha molta informació disponible de la que ningú se’n fa responsable de la seva verificació i del seu tractament. Nous i vells reptes per a una professió que només perviurà si recupera el sentit de la seva existència i manté una ètica professional d’acord amb el que els ciutadans esperen d’ella.

Indro Montanelli, un del periodistes més íntegres del segle XX, va escriure a les seves memòries que complia amb els seus principis però que gairebé no tenia en compte les seves ideologies, entre d’altres raons, perquè els principis romanen i les idees canvien amb el pas del temps. I advertia que havia après després de molts anys de practicar el periodisme que calia reservar el compromís de la coherència només pels valors fonamentals, en els que un home ha d’inspirar la seva conducta: l’honradesa, la sinceritat, la valentia i la responsabilitat. Avui sembla que els mitjans ens hem oblidat d’aquest consell i hem acabat tenint un problema de credibilitat a la societat, com ho demostra la darrera enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), en la que els periodistes hi figurem com els professionals pitjor puntuats, juntament amb els jutges i molt lluny del lloc principal que ocupen els metges. Durant molts anys els periodistes hem estat capdavanters en la lluita per aconseguir un món més just, més equilibrat i més solidari. El periodistes hem tingut la independència com a bandera i la llibertat com a fita. A la història del cinema hi podem trobar més de quatre-centes pel•lícules on els periodistes són els herois. Mai el periodista és el dolent, com si l’espectador no pogués entendre que el professional de la informació no estigués al costat de les persones. Què ha passat perquè la societat ens vegi ara com a part del problema? Segurament no hem estat a l’alçada de les circumstàncies, per la pròpia fragilitat dels mitjans davant de la doble sacsejada a la que estan sotmesos, fruit de la crisi general i d’una altra crisi estructural. Avui molts mitjans són massa dependents del poder polític o financer i no sempre denuncien amb contundència el que està passant, ni expliquen per què està passant. Era Arthur Miller qui va escriure que un bon diari és una nació mirant-se a ella mateixa. El sentit últim de la premsa és comprometre’s amb els seus lectors fins que pensin que el seu diari és qui més els representa, qui els pot defensar amb més força. Els mitjans informem, formem i distraiem, però sobre tot ens comprometem amb qui ens compra cada dia. I hem de ser exemple d’una societat cada vegada més complexa i que necessita referents indiscutibles. Ara fa uns dies hem vist com la premsa britànica ha decidit no informar del judici dels presumptes assassins d’un soldat britànic a plena llum del dia, que van ser descoberts per una càmera amb els matxet ensangonat amb el que l’havien degollat, per no comprometre la imparcialitat de la vista. El crim era un cas que ha generat pintades racistes, atacs a mesquites i manifestacions violentes de l’extrema dreta. No tinc clar que sigui la postura més encertada, però al menys cal reconèixer sentit de responsabilitat per obrir un debat i resoldre’l d’una manera sensata i col•lectiva. Els mitjans de comunicació hem d’entendre que caldrà recuperar la credibilitat de les audiències a partir de defensar fortament uns valors majoritàriament acceptats. I que encara som a temps de fer-ho, però que ens hem d’afanyar. Només si la societat ens torna a veure com un dels seus aconseguirem complir el paper per al qual vam ser concebuts i que ha fet que durant tres segles i mig protagonitzéssim el panorama informatiu. John Pulitzer va escriure que les nacions pugen o s’ensorren al mateix temps que la seva premsa, així que seria bo que entenguéssim que uns bons mitjans no només ens faran més lliures, sinó també més forts davant de les adversitats. Aquest és el repte que tenim el periodistes, però també la resta de ciutadans.