Actualment ens trobem en un món que es caracteriza per l´aferrissada competència entre els pols económics que s’orienten a atraure talent i coneixements al seu entorn. Per aconseguir-ho, un factor d´atracció potent és liderar alguna activitat a nivell mundial. Per contra, cal afegir, que els qui aposten per diversificar massa i no destaquen en res, acaben perdent posicions. En aquest sentit, des de fa trenta anys el Port de Barcelona ens repta a grans oportunitats que hem de saber aprofitar. El Mediterrani ha esdevingut de manera creixent el gran corredor de mercaderies. Malgrat tot, els vaixells van cap a l’Atlantic Nord per manca d´infraestructures als nostres ports, on s’estalviarien temps, diners i energia en estibadors. Barcelona té dues opcions si no vol perdre les capacitats del seu port. Per una banda, l´ambició de ser la porta logística del sud d´Europa i d’altra banda, més conservadora, basada en ser un port pensat per satisfer les necessitats del seu “hinderland”. Si optem per l´ambiciosa i el Port aconsegueix una capitalitat logística potent, tindrem un “sector locomotora” que arrossegarà els altres, entre ells el de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació), que val a dir són cabdals per millorar la competitivitat global. Si de debó volem aprofitar l´oportunitat hem de tenir en compte un seguit de consideracions:

• L´actual pla constructiu del Port és només el primer pas.
• El Port de Barcelona ha d’autogovernar-se.
• Hem de fer un by-pass ferroviari de mercaderies per darrera de Montserrat.
• Hem de fer un CI al inici de les terres de Ponent.
• Hem de fer una linea fèrria de mecaderies desde el Port al CI.
• El CI ha de tenir espai per acollir el “port sec” de Bcn i Tarragona.
• Europa ha de liberalizar el transport ferroviari de mercaderies.
• Europa ha d´organitzar el transport intermodal camió-tren.

Si treballem fort i amb visió de futur l´èxit és segur. Guanyarem competitivitat, desenvoluparem la Catalunya interior, descentralitzarem la congestió litoral i entrarem a la logística moderna. Al mateix temps hem de ser conscients que si volem resultats a curt termini i ens desviem d’aquests objectius perdrem una altra oportunitat. Ser ambiciosos vol dir fer un esforç potent i coordinat a llarg termini, negociar amb el Govern Central l´autonomia del Port, acordar amb els altres ports del Mediterrani les comunicacions ferroviàries cap al nord, impulsar la liberalització del ferrocarril, ordenar el territori català i invertir en recursos elevats. Tot això, sens dubte, resulta una lluita constant, però no podem descuidar-ho perquè se’n beneficiaran les generacions futures. Així doncs, val la pena. Santiago Montero Homs. Junta Directiva Cercle per el Coneixement.

Catalunya, com a euroregio amb alts índexs de benestar i desenvolupament, esta immersa en el procés de consolidació de la Societat del Coneixement en el marc de les estratègies establertes per la Unió en Lisboa 2000, mercès a les potencialitats derivades del seu posicionament en el context universal, i cal que afronti, al igual que la resta de comunitats mes avançades, els reptes derivats del nou escenari econòmic, social i tecnològic. Uns reptes que comporten profundes modificacions quant a la formació i educació, la seguretat, el treball i la protecció social, la sostenibilitat, els processos de generació de valor. Un nou escenari que requereix noves eines de formació de les persones, una d’elles es el que al cercle es denomina Llibre digital intel•ligent. EL llibre digital Intel•ligent es una eina per millorar el resultat del procés de l’aprenentatge que combina els sabers, els mètodes i les tècniques per facilitar l’estudi, l’assimilació de la informació, l’experimentació i aplicació del saber, incorpora i es vertebra en: 1. En els processos i mètodes pedagògics coneguts quant al procés d’adquisició de coneixements. 2. En les tècniques d’atracció i foment de la curiositat per esperonar la voluntat d’aprendre. 3. En el procés de joc i de creació de casos i simulacions per assolir la màxima dificultats 4. En les coneixements psicopedagògics aplicables a les peculiaritats especifiques de cada persona en especial aquelles derivades de la potenciació de les qualitats detectades i superació de les mancances identificades. 5. En les potencialitats tecnològiques arrelades en: a. En les tècniques de videojocs. b. Els recursos multimèdia. c. La Infografia i Realitat Virtual d. La Intel•ligència Artificial Immersiva, amb capacitat autoaprenetge específic de les característiques de l’alumne usuari del llibre, incorporant Visió artificial, síntesis i reconeixement de sons i veu e. La informació dipositada en Internet f. La capacitat d’interconnexió e intercomunicació inalambrica.. Generar els continguts i estris escaients a aquest nou desafiament no esta a l’abast de totes les societats, si be els mateixos són requerits per totes elles, sols aquelles que disposen de una solida indústria editorial i multimèdia amb presencia i lligams internacionals, centres de recerca quant a aplicacions de la intel•ligència artificial en totes les seves vessants i en especial en ambients intel•ligents integrats (visió, oïda, parla, comprensió, deducció, auto aprenentatge, en base a I.A.), escoles i pedagogs formats amb tradició en la utilització de les TIC, tenen l’oportunitat d’esdevenir capdavanteres en la consecució del repte per al seus ciutadans i alhora convertir-se en referent quant a l’activitat a nivell mundial, gaudint el país dels beneficis que l’activitat amb repercussió mundial aporta. Aquest es el cas de Catalunya El nou llibre o material docent, que combina la informació existent, amb les tècniques pedagògiques i les potencialitats de la tecnologia computacional, permet dissenyat un ‘assistent o tutor’ informàtic que acompanya a cada individu en el procés d’aprenentatge adaptant-se a ell, ajudant-lo a superar les dificultats, plantejant nous reptes, informant del seu avens i assistint i complementat al professor i pedagog humà en la seva tasca que no és sols un factor de capacitació, sinó que ha de ser el marc per a la dotació de formació ètica i en valors d’un individu que un ciutadà competent, compromès. Individus amb mes capacitat, però alhora les noves eines son d’abast global, per ésser utilitzades aquí i arreu, si es desenvolupem en temàtiques d’aplicació universal com en l’aprenentatge de les matemàtiques, les ciències aplicades o els idiomes, una eina que addicionalment a la millora del rendiment escolar i la formació continuada esdevindria una Una eina generadora de PIB. En el document adjunt d’octubre de 2002, (veure informació relacionada en el requadre superior dret) es detalla la informació i el context de desenvolupament del LLibre digital Inteligent. Antoni Garrell i Guiu Secretari General del Cercle per al Coniexement

En els darrers anys l’educació virtual ha passat de ser considerada una modalitat de “segona classe” a ser molt valorada per tots els sistemes i nivells educatius. Amb tot, hi ha qui pensa que l’educació virtual només es pot considerar formació, és a dir, procés instruccional, no educatiu, fonamentant-se en la característica que defineix la no presencialitat: l’absència de presència; tot defensant la impossibilitat d’educar, de socialitzar o de transmetre percepcions comunitàries. L’educació, com l’aprenentatge, no ha estat mai una tasca fàcil. Des que naixem i ens relacionem estem sempre exposats a processos formatius i d’aprenentatge perquè l’educació forma part especial dels nostres mecanismes d’identificació, transmissió i pervivència humana. La gran diferència entre la formació presencial i la virtual ve donada per una asincronia d’espai i temps: un canvi de mitjà. Actualment, moltes universitats i centres d’ensenyament superior del nostre país —veient les potencialitats de la virtualitat— han començat a oferir programes virtuals, sense renunciar al model tradicional. A nivell mundial, durant el 2004 s’ha registrat un augment dels centres formatius que ofereixen cursos virtuals de formació professional superior. Institucions com la Universitat de Phoenix i la Concord Law School en són exemples. Entre les característiques d’aquestes ofertes destaquen la simplicitat, la comoditat i els baixos costos, fets que afavoreixen un consum més elevat per part d’un major nombre de persones. Així, doncs, podem educar en la virtualitat? La realitat ens mostra que sí, si partim de la concepció de l’educació com a experiència humana i de maduració personal. El model virtual es basa en alguns pilars: flexibilitat i adaptació a les necessitats personals i professionals de cada persona, cooperació, personalització i interactivitat. Alhora, ofereix més capacitats de continguts, de nous instruments i de recursos, accés a tot tipus d’informació, nous canals de comunicació, nous escenaris educatius, nous mètodes pedagògics i nous rols docents. De fet, l’espai de formació virtual gira al voltant d’alguns eixos, que alhora són contraposats a l’educació presencial: l’accessibilitat, en tant que no existeixen barreres físiques; el model d’aprenentatge, on les estratègies són radicalment diferents; els models de docència, perquè aquests passen a ser més facilitadors que instructors; l’interculturalisme, perquè és sensible a les possibilitats de relacionar cultures diferents, tot i les diferències lingüístiques. Existeixen, també, factors de canvi en la cultura universitària, em refereixo a: les TIC, l’accés generalitzat d’estudiants, la necessitat d’una formació a mida, la major exigència de qualitat i flexibilitat, la descentralització de la gestió universitària, les investigacions multidisciplinars i grupals, més intercanvis amb Europa i més competència. Això fa que la formació virtual hagi d’estar més centrada en la persona i en el seu procés formatiu, sobretot si tenim en compte el perfil dels estudiants que segueixen aquest model: persones més grans de 25-30 anys, amb treball estable i que disposen de poc temps per accedir a programes rígids d’horaris, persones que necessiten un sistema que s’adapti a elles i no elles al sistema. Aquests avantatges haurien d’incrementar-se amb la construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), que intenta col·locar l’estudiant en el centre del procés educatiu, basat en la formació integral de l’estudiant i compatible amb els sistemes universitaris del nostre entorn. El nou model hauria de passar d’un paradigma centrat en un professor que transmet coneixements a un que gira al voltant d’allò que l’estudiant ha de saber i les competències i les habilitats que ha d’adquirir. Malgrat tot això, penso que existeix una bona quantitat de persones que estarien molt interessades en rebre una formació personalitzada i a mida, que els permetés avançar en la seva carrera professional, però que no disposen de l’experiència, del temps o dels recursos econòmics que demana poder accedir a programes MBA. Ara bé, la gran majoria d’universitats de tot el món segueixen oferint aquest tipus de formació en règim presencial i en localitzacions incòmodes i/o centralitzades. Un sistema educatiu ideal hauria de tenir en compte la situació concreta de cada estudiant per ajudar-lo a treure el màxim profit de les seves possibilitats, però malauradament les nostres administracions i el nostre sistema públic —el privat ho està intentant— no aborda aquest tema com caldria. Imaginem-nos un model d’aprenentatge assistit per ordinador en el marc del nostre sistema públic d’educació, però amb un objectiu força diferent. Els estudiants trobarien a les escoles sales d’ordinadors amb classes virtuals, passarien una part molt important del seu temps lectiu fent treball virtual i el centre educatiu podria ensenyar música, teatre, gimnàstica… El cos docent faria tasques d’orientació i suport i ajudaria cada estudiant a desenvolupar i acomplir un pla d’aprenentatge personalitzat. Aquests orientadors tindrien, així, més temps per dedicar-lo a treballar amb cada estudiant de forma individual. Estic convençuda que aquest nou model oferiria una bona aplicació en els estudiants més reticents al model d’educació actual, alhora que oferiria una alternativa als estudiants amb més motivació. Tothom hi sortiria guanyant.