Antoni Castells inicià la seva intervenció afirmant que Catalunya en la actualitat gaudeix d’una bona situació econòmica, cosa que s’evidencia amb dades macroeconòmiques com per exemple el creixement del PIB de Catalunya en el darrer semestre que es sitúa per sobre del de la zona euro, o la taxa d’ocupació que també ha pujat considerablement assolint pràcticament les expectatives de Lisboa per el 2010. Tot i així, Catalunya té grans reptes per endavant que no pot obviar: el fet de que un 75% de les nostres exportacions vagin a la zona euro, no significa només que estem en un bon procés d’integració en el mercat europeu, sinó que també hem d’estar molt pendents de la situació econòmica europea. En la mateixa línea, sent conscients del fortíssim pes industrial que té Catalunya, és necessari que treballem per a que s’encamini de la millor manera la transició vers una economia de serveis d’alt valor afegit. Si el que volem és que Catalunya es projecti al món, cal que impusem polítiques que ens permetin abordar per una banda les millores competitives vinculades a la potenciació d’infraestructures físiques, i per l’altre, millores competitives derivades de la innovació tecnològica, formació del capital humà i recerca. En aquest sentit, el Conseller Castells mencionà l’Acord Estratègic com a exemple de l’esforç del Govern per treballar per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. El debat que es formà a continuació comptà amb les següents intervencions: Alberto Sanfeliu: Què podem fer per a que les PIMEs catalanes facin R+D? Jordi Capelleras: Quina és l’opinió de la Generalitat sobre el projecte de Llei que preveu suprimir les deduccions per recerca, desenvolupament i innovació? Ermengol Casanovas: De quines quantitats estem parlant quan es diu que l’Estatut millora els recursos econòmics per la nostra comunitat? Pere Monràs: És possible fer una distinció en l’espai fiscal entre les fundacions que es dediquen a fomentar diferents aspectes? Haurien de tenir la mateixa desgravació els que donen recursos a una fundació per l’esport que els que en dónen a una que potencia la societat del coneixement? Ricard Ruiz de Querol: Què podem fer per a que el govern i la societat civil tinguin el mateix grau de concreció front a millorar les infraestructures físiques? Dirk Kremer: L’Estatut tindrà el mateix efecte que el 1992 per Barcelona. A banda d’això, Catalunya té un gran problema que és el fracàs escolar i el fet de que els nostres estudiants no parlin ni l’anglès ni el castellà en molts casos. Antoni Farrés: Els poders públics han d’encarregar-se de lluitar per a que en aquest país es torni a tenir una il•lusió col•lectiva . Marc Monràs: La publicació de les balances fiscals és un tema profundament democràtic. Hem fe bé eludint fins ara aquesta problemàtica derivant la discussió vers el fet català o espanyol? Eugeni Bofill: Les polítiques de govern haurien d’anar més en la línea de buscar altres formes de finançament que permetessin a les PIMEs fer projectes de R+D que no pas fomentar les subvencions. (En el document adjunt podeu trobar la ressenya complerta)

Jordi Marín introduí el debat que comptava amb la presència dels ponents: Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, Ricard Ruiz de Querol, vice-president del Barcelona Breakfast i Ginés Alarcón, president del Cluster per la Innovació. Antoni Garrell començà la seva intervenció comentant que l’economia del coneixement depén de diversos factors, com poden ser les circumstàncies i el temps. Anys enrera, ja s’havia definit el model econòmic acceptable com aquell que posa el talent i el coneixement al bell mig de l’activitat productiva. Avui en dia, necessitem d’altres condicions que ens defineixin el que realment entenem sota economia del coneixement. En aquest sentit, Antoni Garrell identificà tres pàrametres per caracteritzar el model competitiu actual: 1) El temps que transcorre entre un avenç tecnològic i la seva incorporació a l’estructura productiva actualment és menor de sis mesos. 2) L’abast de la competència és global, la qual cosa implica pautes de comportament desequil•librades i heterogènies. 3) El planeta es va regionalitzant. En funció de desenvolupar la indústria del coneixement, calen els següents prerequisits: 1) Una continuitat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) i el d’aplicació delRicard Ruiz de Querol fou el següent en intervenir i començà la seva ponència afirmant que no existeix un sol model d’economia del coneixement, de forma que no podem intentar emular altres països que han tingut experiències exitoses quan nosaltres partim d’una situació totalment diferent. El que sí podem agafar com a referent és el fet que aquells països que són els primers en l’economia del coneixement, tenen un índex de productivitat molt elevat i fan un ús força intensiu de les TIC. En el cas espanyol podem afirmar que la penetració de les TIC no és baixa, ans al contrari, però que no s’utilitza tot el que es podria. En el fons, el què ens manca és tenir un projecte per dur a terme les transformacions que volem. L’experiència ens mostra que els projectes que poden arribar a tenir èxit són aquells que compten amb elements com la urgència o la necessitat de disposar-n’en, que tinguin un lideratge que els faci tirar endavant, i un eslògan u objectiu clar. Agafant paraules del Conseller Castells, Ricard Ruiz de Querol finalitzà la seva ponència fent menció a la necessitat de que es recuperi la taxa d’infraestructures físiques i es treballi per assolir els reptes que planteja Lisboa per al 2010. La última intervenció, a càrrec de Ginés Alarcón, plantejà la pregunta de com es pot convertir el coneixement en economia i producció, és a dir, com convertir-ho en quelcom de tangible? Ginés Alarcón proposava la innovació com a instrument d’introducció del coneixement en els processos productius. Una innovació aplicable a processos, productes, gestió … sobretot tenint en compte que avui en dia no s’està fent una bona gestió del coneixement. Una part del problema del dèficit d’innovació és que no hi ha pressupost per innovar. Les dades ens ensenyen que només el 17% de les empreses fan activitats d’innovació, front a un 52% que no en fa i un 75% d’empreses que ni tan sols posseeixen una funció d’innovació. Ginés Alarcón proposava diverses maneres d’introduir innovació a les empreses, com per exemple a través del CRM, de la cadena de suministres o d’una gestió intel•ligent del negoci, sense oblidar l’imprescindible convenciment i compromís per part dels dirigents de les empreses i una cooperació major amb proveedors, competidors o socis tecnològics.

• 

Subscriu-te al butlletí

Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

Anar a la subscripció

Antoni Garrell, president del Cercle per al Coneixement, introduí el debat recordant que el Cercle sempre ha apostat per al llarg termini, i la necessitat d’impulsar aquelles polítiques necessàries i no les que més populars són. Considerant que el que és vol és crear i desenvolupar el futur, el president del Cercle remarcà que per això cal una forta voluntat política per dur-ho a terme, recursos suficients, una visió estratègica de país que vagi més enllà dels cicles electorals, l’assoliment d’un compromís entre els agents econòmics i socials, i la potenciació dels serveis i continguts a part de les infraestructures. Amb una última crida a la necessitat de construir un autèntic sector TIC, Antoni Garrell obrí el debat que es generà a continuació. Marta Continente: En política, el més difícil no és planificar les accions sinó dur-les a terme. La demanda principal dels ciutadans és que es descentralitzi la informació, és a dir, que es faci clara i transparent, cosa que l’administració pública ha assumit com una de les seves prioritats. Quan es parla d’infraestructures en la Societat del Coneixement, ens referim sobretot a informació, una informació que en el cas de l’Administració Pública es resumeix en una estandarització de models de dades, contrastables i que puguin fer-se extensibles a altres sectors, com pot ser l’empresarial, que necessita de la informació del sector públic. La qüestió no és tant formar o construir un sector TIC, sinó adonar-se’n de la necessitat d’incorporar una mentalitat i cultura TIC dins de tots i cadascun dels departaments que conformen una empresa o administració pública. Carles Ubach: Al sector públic la velocitat amb què es fan les coses no té res a veure amb el sector privat. Què es pot fer des de la societat civil per accelerar aquest timing en l’execució? Marta Continente: Des de l’administració pública és té la impressió que es va el més ràpid que es pot anar en funció del que permet el context i la situació, tenint en compte que també hi ha altres actors en joc que condicionen la gestió i execució dels serveis. Ermengol Casanovas: En primer lloc, Ermengol Casanovas expressà la seva satisfacció perquè les coses tiren endavant i l’Administració que tenim ara ha avançat molt en la prestació de serveis respecte a la situació d’uns anys enrere. Primant la idea d’intermodalitat més que no pas de multicanal, el Sr. Casanovas posà l’èmfasi en aconseguir que els sistemes siguin útils, utilitzables i sobretot, utilitzats pels ciutadans. En aquest sentit, cal no doblar esforços i aprofitar el que ja està fet, i no separar el concepte d’infraestructures i serveis, ja que haurien d’anar íntimament relacionats. El problema que ressalta de l’administració pública és que posa la tecnologia a l’abast dels ciutadans, però no la desenvolupa. En aquesta línea, en funció de potenciar les tecnologies de la informació, demana que es doni més recolzament als emprenedors, perquè siguin aquests els que ajudin a desenvolupar innovació i tecnologia. Xavier Castillo: Aquells països que avancen econòmicament són els que tenen un sector TIC més fort, com és el cas de Nokia a Finlàndia. El problema del nostre país és que s’ha intentat provar-ho tot però no ens hem especialitzat en res concret. Josep Ramon Rodríguez: L’Ajuntament de Barcelona, precisament, si peca d’alguna cosa és pel fet que ha agafat la responsabilitat de desenvolupar infraestructures tecnològiques, com és el cable. Els problemes que sorgeixen no són tant d’idees ni plantejaments, sinó d’execució. Per exemple, la gestió dels stakeholders dins de les administracions públiques és més difícil que en l’àmbit privat. Josep Ramon Rodríguez mencionà també el fet de que en els serveis estrella de l’Ajuntament hi ha competència privada i són les persones les que tenen potestat d’escollir. Rodolfo Fernández: Què pensa fer l’Administració Pública per impulsar el sector TIC? Marta Continente: El que necessitem és un sector TIC més modern i més funcional, per això hem d’evolucionar en aquest camp. El Govern de la Generalitat des del CIDEM presta suport als emprenedors i a les empreses proporcionant informació fiscal i laboral, finançament, subvencions, desenvolupant polítiques sectorials… També és cert que si com a país tinguessim propostes més singulars, probablement avançariem més. Alberto Sanfeliu: En el tema de la salut per exemple, se n’ha parlat sovint de la necessitat d’estandaritzar totes les dades i obtenir així una fitxa mèdica que pot ser compartida electrònicament. Les administracions públiques podrien ajudar-hi si es primés un model més relacional entre el sector públic i privat. De fet, tenim l’exemple de molts països europeus que aquesta interrelació l’exploten molt més i en treuen bons fruits. Marta Continente: El que ens manca és una major homogeneització que ajudi a l’estandardització. Si desenvolupem uns usos que permetin aquests canvis, el que ens restarà seran les estratègies més que no pas la tecnologia. Jordi Marín: Si volem ser econòmicament competitius en el món necessitem un potent sector TIC i per això ens calen empreses petites que tirin, empreses més grans que arrastrin i una administració pública que compri i doni suport. Partint de que el sector TIC està a Madrid, a Catalunya no ens queda més opció que apostar per un govern que vagi més enllà de la simple prestació de serveis; necessitem un govern que assumeixi corresponsabilitat amb el sector privat per fomentar l’emprenedoria i la innovació. Eugeni Bofill: El kit de la qüestió està en canviar la pròpia mentalitat dels qui estan dins del sector TIC. Sense això no podrem començar a parlar de la potenciació del sector. Enric Canela: S’ha parlat molt de la necessitat d’interrelació entre els sectors públic i privat, però el que és igual d’important i no s’ha mencionat encara és la necessitat de treballar conjuntament les universitats, centres de recerca i empreses. Ermengol Casanovas: L’estandardització pràcticament no és possible, donat que la millora tecnològica imparable trenca contínuament els estàndards assolits. A Catalunya, a més, comptem amb empreses totalment capdavanteres a les quals la informació els hi és relativament igual. Josep Ramon Rodríguez: De quin sector TIC estem parlant realment? Hem de tenir en compte dos factors importants alhora de decidir cap a quina direcció volem anar. Per una banda, plantejar com volem atraure la inversió internacional i per l’altra, prendre posicionament sobre si el que volem realment és una empresa tipus Nokia a Catalunya o de fet ja ens va bé mantenir el teixit de petites i mitjanes empreses que actualment tenim. Tampoc hem d’oblidar que el sector públic ha de ser el responsable de potenciar i construir aquelles infraestructures en àmbits que el privat no ho farà, com poden ser l’educació o la sanitat. Xavier Castillo: Pel que fa a la sanitat a Catalunya, partim d’una posició de sortida bona i comptem amb una indústria farmacèutica pròpia. El problema és que el marc legislatiu actual desincentiva la inversió en aquests projectes. Lluis Girbau: El que ens diferenciaria i ens aportaria més competitivitat seria una aposta sectorial clara, que impulsés el que realment demanda Catalunya, que són canvis organitzatius i de procés per tal de poder implementar canvis realment tecnològics. A mode de clausura, Salvador Estapé, Secretari General del Cercle, féu menció de la principal conclusió que comportà el debat: el sector públic ha de passar d’administrar a governar, primant l’emprenedoria i la creativitat, i sent conscient que gran part de la innovació la duen a terme les PIMEs, un model empresarial molt semblant al de Dinamarca. Situant l’administració pública en el paper de facilitadora del marc i del entorn, haurà de començar a innovar, no només tecnològica, sinó també administrativament.