Màrius Rubiralta, tal i com el va presentar Víctor Canivell, manté desde fa anys el repte d’aconseguir una millor transferència de coneixement desde la Universitat a les empreses en l’àmbit sanitari. Desde la seva posició com a Rector de la Universitat de Barcelona, ha continuat impulsant el projecte de Bioregió catalana que va iniciar com a Director del Parc Científic de Catalunya l’any 2004. La Bioregió catalana és una iniciativa que pretén coordinar l’activitat d’investigadors de recerca bàsica i clínica, emprenedors i empreses que treballen en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. El projecte reuneix a diferents actors de la societat catalana, com són les administracions i diferents entitats públiques i privades, entre les quals figura el Parc Científic de Barcelona. Les finalitats principals de la Bioregió catalana són crear un entorn adequat per afavorir la transferència de tecnologia eficaç, potenciar la implantació de les noves tecnologies per millorar la competitivitat industrial existent i desenvolupar un sector biomèdic i biotecnològic dinàmic capaç de generar noves tecnologies mèdiques que aportin beneficis per a la qualitat de vida. Aquests objectius pretenen fomentar l’existència a mig termini d’una activitat empresarial en sectors basats en aquests camps científics que sigui de referència internacional i amb una incidència clara en la millora del benestar. L’experiència de països més avançats en el camp de les ciències de la vida ha posat de manifest el paper que el creixement de la biotecnologia i les seves aplicacions té en el desenvolupament econòmic del país. Així mateix, la UE, a través del Consell Europeu, impulsa aquests camps com a pilar per fer d’Europa una important economia basada en el coneixement. Màrius Rubiralta va utilitzar en el marc del sopar-col.loqui amb els membres del Cercle per al Coneixement la mateixa presentació que els impulsors de la bioregió catalana han utilitzat a Europa per donar a conéixer el seu projecte. Amb aquestes dades a la mà, es va iniciar el debat amb els assistents al sopar. Jordi Roma: La majoria dels assajos clínics provenen de multinacionals forànies, i per tant el coneixement està provenint de fóra. Per altra banda, fa cinc anys que cap empresa farmacèutica catalana no treu cap nova mol.lècula. I pel que fa a la triple hèlix a què feia referència Màrius Roviralta durant la seva exposició, en opinió de Víctor Canivell la indústria farmacèutica està al marge d’aquestes sinergies. Pel que fa a les publicacions, el Rector de la UB afirmava que tot i que potser el coneixement no s’hagi generat a Catalunya, el valor afegit sí que roman aquí gràcies a aquestes publicacions. El problema real, en la seva opinió, és que els productes interessants no arriben als hospitals catalans perquè se’n faci un assaig clínic directament des d’aquí. Pel que fa a la inversió de les empreses, Roviralta opinava que hi ha molts factors que impedeixen un desenvolupament de noves mol.lècules, entre ells la dimensió de les farmacèutiques catalanes, o les accions del sistema públic. Per aconseguir un bon funcionament de la triple hèlix, Màrius Roviralta declarà que allò realment important és un diàleg multilateral, que es podrà fomentar en bona part si triomfa el projecte de bioregió. Amb aquest nou marc, els diàlegs han de servir per enfortir l’empresa, afavorir la creació d’empreses Spin-off i contribuir a un increment del percentatge del PIB en aquest àmbit. Enric Canela: ¿Com s’ha d’integrar la indústria de la nutrició en la bioregió? La indústria farmacèutica no és l’únic sector, com insinuava Enric Canela en la seva pregunta. El fet, segons Roviralta, és que l’agroalimentària té més cohesió a nivell privat. Tenen més clar que la unió del sector és molt important per subsistir. El futur, pel que fa a les sinèrgies, no el resoldrà una sola universitat. Per al futur tal i com l’entenem en termes de societat del coneixement, cal un sistema cap a on s’encamini aquest sector empresarial. L’interlocutor ha de ser el coneixement en sí. Pere Monràs: La transferència de coneixement, ¿no pot anar també desde una demanda directament a la Universitat? Cal compartir els riscos entre coneixement i capital, però, ¿té l’empresari incentius per invertir en coneixement? ¿no està fallant precisament el nostre sistema d’incentius? Màrius Roviralta va recordar en primer lloc que en la nostra economia el 90% de les empreses són Pimes. Aquí, per tant, no es coloquen doctors a les empreses, com sí que passa a altres llocs. Per això també és més complicat que l’empresa absorbeixi el coneixement. En segon lloc, hi ha les plataformes tecnològiques. Aquestes reuneixen sectors empresarials i sectors de coneixement, que són una de les solucions que ja s’apliquen a Europa. El problema és, segons Roviralta, que Espanya ha quedat fóra d’aquestes iniciatives molt sovint. Pel que fa als incentius, segons el rector de la UB és complicat perquè passen per temes economics de falta de pressupostos. La solució, segons la seva opinió, és saber els objectius on volem arribar per saber quin tipus d’incentius fan falta. Maria Mirabet: Hi ha programes que ajuden a la creació d’empreses spin-off, però a la universitat no hi ha cultura d’spin-off accentuada. ¿Com ho hauríem de fer perquè això canviï? Potser caldria saber, si ens ho pot explicar, ¿quins són els elementes d’èxit o fracàs desde la universitat pel que fa a spin-off? El rector de la UB va estar d’acord amb que no hi ha cultura d’spin-offs a les universitats, però també va recordar que n’hi ha més a Catalunya que no pas a la resta d’Espanya excepte en rares ocasions. En la seva opinió, les universitats no tenen pressupost per incentivar, però organismes com el DURSI sí que tenen algunes possibilitats, però només si tenen un objectiu de creació d’empreses a cada sector. Albert Sanfeliu: Cal flexibilitat en la relació entre universitats i empreses, però les lleis no són gaire propícies. Per altra banda, no tinc clar què pot fer Catalunya com a bioregió que no facin les altres. Finalment, ¿per què no es computa el software o els avenços tecnològics en les dades que s’han presentat referents a la bioregió, i sí que es computa el nombre de molècules que surten cada any? Segons Màrius Roviralta el tema de les TIC està molt contemplat en el projecte de creació de la bioregió, tot i que no hagi presentat les dades en aquest sopar-col.loqui. Pel que fa a les oportunitats que hi ha a Barcelona, segons Màrius Roviralta Barcelona té algunes coses que altres no tenen, com per exemple un banc de teixits incomparable, molt útil per a investigadors de fora. També tenim una bioregió que conjuga àrea “bio” amb “química fina” de primer nivell. Hi ha, doncs, segons Rubiralta, algunes fortaleses que cal aprofitar. Pel que fa al problema legal al que aludia Albert Sanfeliu, el rector de la UB va fer menció al capital risk, com a bossa de diners per incentivar la transmissió. Armengol Casanovas: Els doctors a les empreses tenen diverses dificultats. Un doctor pot no estar capacitat per ajudar a l’empresa, i a més algunes de les ajudes per incorporar-les són de vegades insuficients a la pràctica. Les universitat creen empreses que xuclen totes les ajudes públiques, i a més creen convenis que també capitalitzen les ajudes. El rector de la UB va estar d’acord amb que les convocatòries per aportar doctors a les empreses tenen moltes dificutlrtas, tot i que no sempre són de caràcter administratiu, com se sol denunciar. Per altra banda, també va estar d’acord amb la opinió que hi ha sectors on sobren doctors, i d’altres on hi ha una seriosa manca. En aquest sentit, l’espai comú europeu de formació superior preveu unes titulacions específiques de tercer cicle que reduirien el flux actual cap als doctorats. Pel que fa a les empreses sorgides de la universitat a què fèia referència Armengol Casanovas, el rector de la UB va afirmar que els grups que fan competència deslleial sorgits de la Universitat ja no existeixen. Les entitats que actualment sorgeixen de la universitat no tenen privilegis més enllà d’aquesta vinculació originària.

En Josep Piqué va iniciar la seva ponència situant-nos breument en el context actual: amb un creixement al voltant del 3% de l’economia espanyola, l’opinió pública té la percepció de que tot va bé. Això comporta una situació de certa paràlisi des de la pròpia reflexió econòmica i estratègica. Si retrocedim en el temps, al 1996 quan es prengué la decisió política d’estar des del primer moment en la tercera fase de la unió econòmica i monètaria, per tal de poder complir els criteris de convergència econòmica de Maastricht, s’iniciaren tot un seguit de mesures de política econòmica, pressupostària i tributària. El cicle de prosperitat que s’obrí en aquell moment ha derivat en el que avui en dia podríem definir com una certa acomodació alhora d’afrontar els problemes i un clima poc propici per pensar en temes estructurals i a terme mig. Una dada que reflecteix molt bé el problema estructural que tenim a Catalunya és la dissociació entre el dinamisme de la demanda interna i el comportament del sector exterior (un dèficit comercial i de compte corrent elevat). Què ens ho pot explicar? El deteriorament en la balança comercial ve degut a que les nostres importacions segueixen sent altes mentre que les exportacions s’estan alentint cada cop més en part motivat a la seva composició tecnològica. En la balança per compte corrent, els dos elements de finançament històrics a Espanya, el turisme i la inversió extrangera avui en dia s’estan comportant de manera diferent: mentre que la inversió extrangera ha pràcticament desaparegut i es comença a donar el fenòmen invers -la deslocalització-, el turisme, a pesar de seguir mantenint nivells d’entrada alts, paulatinament va disminuint la seva despesa per càpita. D’altra banda, a Catalunya i a Espanya estem patint els efectes de la integració europea i de l’ampliació a l’est, els efectes de la globalització i el canvi del centre de gravetat del planeta, és a dir, la creixent periferització d’Europa. Josep Piqué també ens parlà de la competivitat a Catalunya i de la necessitat d’innovar i adquirir coneixement. Un coneixement que vagi més enllà de la informació i de les comunicacions, que s’assoleixi en una estructura en xarxa i comporti una corresponsabilitat entre els poders públics, institucions, empreses i universitats. Si abans la productivitat anava associada amb la competitivitat comercial, és a dir, un país era més competitiu en funció de la seva quota de mercat, avui en dia aquest és ja un concepte obsolet que s’ha de traduir per una visió molt més global, dinàmica i enfocada a l’ampliació dels mercats exteriors. Per a poder ser competitius avui en dia, necessitem un marc favorable, entenent per això un entorn micro i macro que facilitin el creixement de les empreses (infraestructures adequades, una estabilitat macro económica, una millor eficiència de l’estructura impositiva…). Una de les problemàtiques més acusades de Catalunya és que la nostra especialització geogràfica no és la més idònea: més del 70% del nostre comerç va dirigit a la Unió Europea, mentre que a la UE només hi va el 35% del comerç mundial. Això significa que estem especialitzats geogràficament en l’àrea desenvolupada del món que menys creix. A banda d’això, dins del nostre comerç sectorial, exceptuant la indústria de l’automòvil, l’especialització tecnològica és relativament baixa. Tenim una economia productivament especialitzada en sectors intensius en mà d’obra (turisme i construcció) i no en capital, problema al que se li pot afegir la poca despesa que es destina a la recerca i al desenvolupament. La ponència de Josep Piqué va finalitzar amb una darrer comentari que no podem obviar: la paràlisi de l’impuls reformista derivat de la manca d’estímuls exteriors i de la no percepció de crisi és un tema que ens hauria de preocupar a tots els que volem que Catalunya sigui un país clarament competitiu i encarat al futur. Al debat que es produí a continuació sorgiren les següents inquietuds: – El sentit que pren la construcció europea realment va ben encaminat per assolir els reptes que presenta una societat que ha de ser cada cop més competitiva? Potser no podem ser massa optimistes respecte al projecte de construcció europea, però no ens podem oblidar que per un continent que 60 anys enrera encara estava en guerra, la situació d’integració econòmica i política d’avui en dia és un pas important a tenir en compte. – Davant de la necessitat de tenir líders que vulguin assumir riscs, com entrem a movilitzar recursos humans, persones amb talent i creativitat? El problema dels recursos humans ve de tota una tradició a Espanya en que la formació professional mai ha estat vista com un element de promoció, lligat a uns estàndards educatius mínims. L’aversió al risc ve fomentada per la tendència que tenim a voler generar sempre un consens que ens garanteixi seguretat i continuitat. És un problema de valors que potser s’haurien de replantejar. – A Espanya ens manca una aposta clara per sectors claus. Què hem de fer? La inexistència de lideratge polític que faci tirar endavant R+D+I, fa que ens situem als últims llocs de la Unió Europea. Certament, podem dir que avui en dia no tenim un lideratge polític suficient que encamini aquesta problemàtica. És evident que la pressió pública i mediàtica és necessària per a que la política funcioni, i tot i així, és difícil que les actuacions superin el curt plaç perquè el cicle electoral és un factor molt decisiu. A més, avui en dia tenim un model de creixement que s’esgota molt ràpidament, unit a una acomodació del poder polític que contribueix a la creixent pèrdua de dinamisme. – Respecte a la internacionalització empresarial, les PIMEs necessiten finançament per a poder llençar-se a l’exterior. La Generalitat hi podria ajudar? Sens dubte, però no necessàriament mitjançant instruments financers que distorsionin el funcionament natural del mercat i creïn barreres a l’evolució. El més important a l’hora d’internacionalitzar-se és que les empreses trobin a l’exterior un marc jurídic favorable. – Al debat també es fa menció del món universitari, on el 95% dels professors ho són a les universitats on han estudiat (àmbit molt tancat) i de la desvalorització de la professió del polític. – Finalment, també cal admetre que hi ha hagut iniciatives empresarials molt positives al nostre país, com per exemple el sector bancari i Inditex, que no només han aconseguit ser competitives a nivell nacional sinó que han sapigut fer el salt qualitatiu a l’exterior on gaudeixen d’un bon posicionament.

Les dades que va presentar Ramón Tremosa, i que són les que utilitza el govern per donar explicacions sobre el pes que suporten les comunitats autònomes respectivament en matèria fiscal, representen un escenari en el qual la comunitat de Madrid seria la que més paga i la que més creix. Aquest fet, segons explicà Tremosa, és ben bé impossible, i només s’explica si es té en compte la metodologia emprada per construir els balanços dels quals s’extreu aquesta conclusió. En opinió de Ramón Tremosa, el fet que Madrid comptabilitzi els balanços en relació als beneficiaris potencials de les inversions fetes al seu territori (metodologia del benefici), i tenint en compte l’ambigüetat resultant d’aquest càlcul ple de subjectivitats, no assegura un balanç real per comunitats autònomes. La metodologia de flux monetari, que és la que es va fer servir en la darrera balança fiscal que es va publicar l’any 1996, només té en compte les despeses i invesions al propi territori, sense calcular possibles beneficiats de fóra de la comunitat autònoma. Amb aquest anàlisi, Catalunya resulta una de les comunitats autònomes que més retorna al conjunt de l’Estat, mentre que Madrid obté un “saldo cero” en el còmput de fluxos monetaris. El fet que l’Estat no hagi publicat cap més balança fiscal desde fa 9 anys, fa sospitar, segons Ramon Tremosa, que no es vol deixar de polititzar un escenari econòmic que en realitat és molt més perjudicial per a Catalunya que per a Madrid. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement va versar sobre les reformes plantejades a la proposta del nou Estatut de Catalunya en matèria de finançament.

• Sense la publicació de les balances fiscals, es pot tirar endavant?

Tal i com va recordar el professor Tremosa, el conseller d’economia Antoni Castells ja dèia al 1999 que les balances fiscals donarien objectivitat al debat de finançament de les autonomies. Per tant, segons Tremosa, és difícil tirar endavant d’una manera objectiva si no es saben les dades reals.

• Quins són els canvis que s’han incorporat a la proposta formulada inicialment per CiU, en matèria de finançament, a la proposta de nou Estatut?

Ramon Tremosa va destacar, en aquest sentit, dos grans avenços. Per una banda, la demanda d’ua Agència Tributària catalana que col.labori amb la de la resta de l’Estat, i que liquidi tots els impostos generats a catalunya. Per altra banda, bilateralitat, que implica la sortida del règim de política fiscal i financera, amb una comissió mixta entre Generalitat i Govern Central, al marge de la taula rodona de les 15 autonomies que és com es negociava fins ara. La bilateralitat, però, segons afirmava Tremosa, no és una garantia de poder fer el que volguem: és un pols entre estat i generalitat.

• A l’escenari de creixement, hi ha un tema determinat: els fons europeus. Com canviarà la radiografia dels balanços quan s’acabin els fons europeus, o quan variin substancialment?

Ramon Tremosa explicava que una solució per veure fins a quin punt depenem d’Europa i els fons que se’n reben, és calcular la balança fiscal de cada autonomia amb la comunitat europea. En aquest cas, Catalunya tindria un saldo més o menys igual a cero, perquè rebem tant com tornem, pràcticament. A europa, actualment alemanya ha retallat els fons de cohesió, perquè el seu creixement ha decrescut. A més, els fons ajuden a la renda disponible, però no al PIB. Per altra banda, el fet de rebre inversions assegurades per part d’Europa pot ser un fre per a la iniciativa del país, com acostuma a passar en general amb totes les subvencions.

• La diferència de metodologies emprades per construir els balanços, sembla que només afecta en els seus resultats a la comunitat de Madrid, com pot ser això?

Això és degut, tal i com explicava Ramón Tremosa, a que la capital de l’Estat és sempre allà on la inversió és pot considerar més beneficiaria per a tot el país, i per tant amb un càlcul “per beneficis”, tot allò que es fa a Madrid es pot imputar com a benefici per a la resta de l’Estat.

• El model alemany és federal, i aquí no és així. Fins a on podrà arribar l’estatut que s’està presentant? Per altra banda, cada cop que rebaixes un punt del PIB del dèficit fiscal a una regió, com se’n resenten les altres regions?

En paraules de Ramon Tremosa, “si catalunya recupera un milio de deficit, aquest milió es perd i no el rep ningú més”. En la seva opinió, l’actual estatut intenta aconseguir elements d’estat federal, tot i que les negociacions seran difícils. La prioritat, segons Tremosa, és no cedir en els punts fonamentals, i centrar els esforços en paliar el dèficit fiscal.

• Al cercle creiem que l’economia s’ha de transformar per adaptar-se a la situació actual, però, tenim els suficients recursos per generar aquest canvi? Tenim les persones per fer-ho?

Segons Ramon Tremosa, la capacitat normativa ha de ser un instrument perquè les activitats puguin girar cap al valor afegit. En aquest sentit, el Pais Vasc és un model a seguir, i en realitat aquest és un exemple exitòs de com una remodelació del model de finançament propicia desenvolupar aquestes activitats. Si no hi ha instruments, no hi pot haver canvi. La industria catalana es perd en part per la falta d’aquests instruments. Pel que fa a les persones que han de liderar aquest canvi, Ramon Tremosa, desde la seva posició com acadèmic, va voler incidir en que el seu sector ha de presionar en allò que creuen “que es pot demostrar científicament”.

El Cercle per al Coneixement va inaugurar el passat dimarts 20 de Setembre una nova etapa de sopars-debat centrats en la relació entre formació i societat del coneixement. L’encarregat d’inaugurar aquest nou cicle fou un dels màxims responsables a nivell estatal en matèria de formació superior, el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca Salvador Ordóñez, el qual fou presentat per l’associat i membre de la junta Enric Canela. Durant la seva intervenció, Ordóñez va exposar els reptes a què s’enfronta l’actual govern, i en concret la Secretaria d’Estat que dirigeix, pel que fa a la formació universitària de grau i de postgrau. Una constatació prèvia va marcar el to del seu parlament: Espanya està endarrerida en molts aspectes relacionats directament o indirecta amb els reptes que va marcar el consell d’Europa a Lisboa. Entre ells, una societat de la informació per a tothom, la construcció d’un espai europeu comú de recerca, la construcció d’un espai europeu comú d’ensenyament superior, o l’accés universal a la formació. Les causes d’aquest endarreriment, segons Salvador Ordóñez, són molt sovint econòmiques, ja que si no hi ha inversió no hi ha creixement. Per aquest motiu les expectatives del govern actual passen per arribar, per exemple, de l’1,2% actual a un 2% del PIB invertit en R+D l’any 2010, i del 4,7% actual al 7% del PIB invertit en desenvolupar les TIC. En aquest sentit, l’anomenat Plan Ingenio 2010, que el President del Govern va presentar a finals de Juny a la Moncloa, pretén involucrar l’Estat, les empreses, la Universitat i altres organismes públics de recerca en una carrera cap al creixement de les inversions que apuntava el Secretari d’Estat. Aquestes inversions, si s’acompleixen els objectius dels tres programes que integren el Plan Ingenio 2010 (Cenit, Consolider i Avanz@), hauran de ser majoritàriament privades, mentre que el govern es compromet a assolir un 0,9 % sobre el PIB. Altres objectius destacables d’aquest pla, en el subprograma Consolider, són la creació de grups de recerca finançats durant 6 anys pel govern, o incrementar les xifres de creació d’empreses tecnològiques sorgides de la Recerca pública. Pel que fa a les Universitats i a la construcció d’un espai comú europeu de formació superior, Salvador Ordóñez va voler deixar de banda la polèmica que envolta aquesta iniciativa de convergència europea. Més enllà de com es farà – si amb un ampli catàleg de titulacions, o amb reformes estructurals que ara per ara espanten molts dels professionals, universitaris i la pròpia administració – el Secretari d’Estat va afirmar que “allò realment important és construir un sistema docent comprensible a Europa”. Això implicaria sens dubte una renovació del sistema actual, que ha estat criticat des de fa molts anys per la seva incapacitat de formar ciutadans crítics i emprenedors a partir d’una metodologia més analítica i reflexiva que no pas la memorística actual. Segons el Secretari d’Estat d’Universitats i Recerca es tracta, en definitiva, de “crear una universitat atractiva per a l’alumnat”. El debat amb els membres del Cercle per al Coneixement es va centrar en els canvis que l’actual govern ha previst en matèria de formació universitària, i en els reptes que cal assumir per incrementar la inversió en R+D. L’associat del Cercle, Joan Prat, Vicerector de Qualitat i Planificació de la Universitat de Lleida, tot i felicitar el Secretari d’Estat per les mesures exposades, va mostrar la seva preocupació per l’aplicació real d’aquests canvis. Salvador Ordóñez va afirmar que “cap canvi no pot ser violent, ja que al nostre país un canvi radical mai no ha funcionat”. Fins i tot, explicava Ordóñez, han estat prudents a l’hora de comunicar aquestes decisions a les Universitats. L’associat del Cercle, Juan José Pérez, President de Masquecine S.L, va destacar que els canvis presentats per Salvador Ordóñez estan més centrats en la formació que en l’empresa. Aquesta, que segons les expectatives del govern hauria de finançar aproximadament la meitat de les inversions en R+D per arribar al 2% previst per a l’any 2010, es troba que la política actual de préstecs implica un control fiscal, a base de la presentació d’avals, que molt sovint fa que els empresaris optin per no demanar-los. En aquest sentit el Secretari d’Estat va recalcar que actualment el suport de les empreses a l’increment de la R+D és relativament baix (aproximadament un 1,2% de la seva facturació anual), mentre que la inversió en equipaments és molt més elevada. Per solucionar-ho, Ordóñez es va mostrar partidari d’incrementar els préstecs, de manera que el govern comparteixi el risc de la inversió privada en R+D, i de reforçar la figura de les empreses de capital risc. Sense canviar de tema, l’associat del Cercle, Remo Suppi, Director de l’Escola d’Informàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, va reflexionar sobre la viabilitat dels canvis plantejats durant el sopar-col•loqui amb Salvador Ordóñez en matèria d’inversions, recalcant l’enorme repte d’arribar al 2% del PIB invertit en R+D d’aquí a cinc anys. El Secretari d’Estat es mostrava confiat que aquest repte es podrà assolir si la participació privada en aquest sentit passa del 46% al 57%, gràcies en part a l’augment de préstecs que també ha previst el govern. A més, va anunciar que el tema principal previst per a la propera reunió de Presidents d’Autonomies serà precisament la R+D+i. L’associat del Cercle, Rodolfo Fernández, soci director de Miliners, va fer dues intervencions entorn a la situació actual de les universitats: per una banda, el bagatge cultural de l’alumnat és molt fluix, i de l’altra els professionals que ocasionalment imparteixen classes a la Universitat són vistos com a mestres “de segona classe”. Ordóñez, que coneix bé el món universitari després de la seva llarga experiència com a professor i rector de la Universitat d’Alacant, va parlar dels objectius de la universitat: creació, transmissió i transferència de coneixement. Pel que fa a la creació, Salvador Ordóñez considera que l’evolució de la universitat a Espanya ha estat molt positiva en els darrers anys, mentre que la transmissió i la transferència no es valoren ni molt menys com ho hauríem de fer. Pel que fa al professorat ocasional, el Secretari d’Estat va recordar la figura del professor associat: professionals que impartien classes a la universitat sota un règim diferent del professorat propi, i que no tenia l’etiqueta de “segona classe” que esmentava Rodolfo Fernàndez. Tot i que ha estat la pròpia universitat qui, segons Ordóñez, ha fet malbé la figura del professor associat, cal que els professionals segueixin entrant a la universitat perquè tenen un “know-how” que molts professorat universitari no té. L’associada del Cercle, Roser Ràfols, advocada i sòcia del gabinet Roca Junyent, va demanar al Secretari d’Estat de quina manera pensa el govern fomentar la presència de les empreses de capital risc en un país on aquest model no està gaire implantat. Salvador Ordóñez va recordar que a països menys desenvolupats com Israel moltes operacions empresarials estan liderades per empreses de capital risc, i que per tant el canvi és possible, tot i que, com ja havia remarcat en altres aspectes, el canvi ha de ser gradual. L’associada del Cercle, Maria Mirabet, enginyera i consultora de projectes tecnològics, es preguntava de quina manera es pot aconseguir el canvi cap al model superior homologable a Europa, tenint en compte que implicaria un nou model de crèdits universitaris (ECTS). El Secretari d’Estat es va declarar ferm partidari dels ECTS, que es basen en l’esforç de l’alumne i no en les hores lectives com ho fan els crèdits actuals. Tot i això, va recalcar que moltes de les resistències al canvi provenen precisament del propi sistema universitari, i va demanar, un cop més, paciència per avançar paulatinament cap aquest objectiu. Ramon Maspons, assessor de la Direcció d’Estratègia i Coordinació del Dpt. De Salut de la Generalitat de Catalunya, reflexionava sobre la dificultat d’establir una carrera professional d’investigador que garanteixi una mobilitat entre sector públic i privat a llarg termini. Actualment, l’administració finança la carrera dels investigadors durant uns anys, i no sempre al 100%, i després són els organismes públics com universitats o hospitals, els que han d’oferir places per donar cabuda als investigadors que han esgotat les seves beques. Les dificultats actuals, en la seva opinió, es podrien solucionar amb intervencions senzilles com per exemple permetre que un investigador principal pugui assumir més d’un projecte (augmentant així el seu lideratge i fomentant un esperit emprenedor), o per altra banda aconseguir overheads de com a mínim el 40% perquè la despesa no l’hagi d’assumir la institució per a la que treballa l’investigador principal. Amb aquestes mesures, en opinió de Ramon Maspons, el Departament de Salut pretén estabilitzar els seus investigadors d’aquí a quatre anys. Salvador Ordóñez va posar l’èmfasi principalment en oferir carreres de recerca atractives que fomentin l’interès de l’alumnat en seguir els seus estudis i romandre primer a la universitat o a institucions públiques com a investigadors, i més tard encaminar-se a l’empresa privada. Tot i això, la solució per aconseguir-ho no és, en la seva opinió, tan fàcil. La mobilitat dels investigadors és molt complicada perquè tothom hi posa barreres, tant per entrar en un organisme de recerca, com per sortir-ne. Per altra banda, actualment, a la Universitat qualsevol projecte de recerca li costa el doble de les subvencions que rep, i això, evidentment, no fomenta l’augment de projectes. Finalment, Cristina Villavicencio, consultora en Màrqueting, va afirmar que en cap cas són els alumnes els que no tenen interès per aprendre o motivació per analitzar més enllà de memoritzar uns apunts, sinó que, ben al contrari, és el sistema universitari actual, basat en exàmens i avaluacions finals, el que provoca “l’adormiment” de què parlava Salvador Ordóñez. El Secretari d’Estat va aclarir que aquesta és precisament la seva opinió. Una dada molt il•lustrativa en aquest sentit és que el model d’exàmens actual està vigent des de 1906. Tot i responsabilitzar principalment al sistema, Ordóñez va afegir que una de les tasques que els alumnes estan descuidant, i que empitjora el panorama actual, és la manca d’associacionisme estudiantil, l’associació i organització dels estudiants en grups que facin força per aconseguir el canvi. Antoni Garrell, President del Cercle per al Coneixement, va prendre en darrer lloc la paraula per analitzar alguns dels aspectes presentats per Salvador Ordóñez durant el sopar-col•loqui, i afegir la visió del Cercle respecte a cada un d’ells. La Societat de la Informació es basa en quatre pilars ineludibles: formació per a tota la vida, R+D+i, Internacionalització (amb els conseqüents processos de localització i deslocalització de les empreses), i qualitat de vida i benestar. Per aconseguir-ho, afirmava Garrell, cal afrontar polítiques estructurals que per ara no existeixen. Pot ser que la falta de diners sigui una de les causes, però actualment s’estan invertint sumes considerables en plans governamentals com el PDIT, que malgrat tot no arriben a la inversió milionària que està suposant, per exemple, la construcció de la línia 9 del metro a Barcelona. Per altra banda, les intervencions que ha previst el govern per incrementar la inversió en R+D respecte al PIB, no reflecteixen, segons Antoni Garrell, la realitat econòmica del país i els canvis organizacionals que actualment experimenten les empreses, tan mateix les polítiques d’R+D+i Europeus semblen mes enfocades a economies mes avançades, o a grans corporacions, que a les realitats de les empreses Catalanes i Espanyoles, un teixit format per petites o molt petites empreses. Pel que fa a la universitat, sembla evident que l’actual polèmica per reestructurar els sistemes educatius és fruit de la internacionalització, que està forçant al país a apropar-se a Europa també en l’àmbit formatiu. Finalment, Antoni Garrell va destacar que per aconseguir la qualitat de vida i benestar propis d’una societat avançada, caldrà prioritzar, fent èmfasi en la formació, començant per la del propi cos docent.

La plataforma civil Cercle per al Coneixement aposta per un model d’ensenyament superior homologable a Europa. Una comissió de membres de l’associació Cercle per al Coneixement presenten, en el marc d’una reunió amb el conseller d’Universitats Carles Solà, el seu posicionament respecte als compromisos establerts per la Declaració de Bolonya. El procés de construcció d’un espai comú d’educació superior a Europa, iniciat l’any 1999 amb la signatura de la Declaració de Bolonya, ha desencadenat una llarga controvèrsia a l’estat espanyol. Durant una reunió mantinguda amb el Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Carles Solà, els membres del Cercle per al Coneixement van posicionar-se a favor de compartir el model i la durada del sistema europeu d’ensenyament superior: tres anys per a la primera titulació (bachelor), i dos anys d’ensenyament de postgrau (màster). Paral.lelament, els programes de doctorat que també estan previstos a la Declaració de Bolonya permetrien un millor desenvolupament de les activitats de “recerca de vanguarda”. En opinió dels representants del Cercle per al Coneixement, l’opció recolzada per la majoria de rectors espanyols, que preveu quatre anys per al bachelor i un any per al màster, representa una pèrdua de competitivitat per a les universitats espanyoles, que es quedarien al marge del projecte de mobilitat i convergència europea representat per la Declaració de Bolonya. L’aposta del Cercle per al Coneixement per un ensenyament de qualitat i homologable a Europa va comptar amb el suport de Carles Solà, que va reconéixer que “un dels problemes del procés de Bolonya a Espanya ha estat precisament la manca de diàleg amb la societat civil”. Fent una radiografia de la situació actual, el Conseller Solà va recalcar que ja hi ha titulats segons el procés de Bolonya a molts països d’Europa, mentre que a Espanya no s’aconseguirà complir la data prevista per a la primera promoció: l’any 2010. “La manca d’interés demostrat pel gobern del PP, i la manca d’un projecte clar en l’actual legislatura”, han estat, segons Carles Solà, dos dels factors determinants per a l’endarreriment d’Espanya en aquest procés.

Els reptes de l’empresa al segle XXI El cicle de sopars-debat que el Cercle per al Coneixement ha dedicat a reflexionar sobre competitivitat i internacionalització de les empreses finalitza després de comptar amb la presència i opinió de destacats polítics i empresaris. Un cop al mes, els membres de la plataforma civil Cercle per al Coneixement es reuneixen per sopar i debatre amb personalitats destacades en el seu àmbit temes d’actualitat que afecten al desenvolupament de la societat del coneixement a Catalunya. Durant els darrers nou mesos, els màxims responsables d’empreses com Microsoft Iberica, IBM Espanya, GTD Ingenieria de Sistemes, HP Espanya o Roca S.A, i polítics amb responsabilitats rellevants en l’àmbit de l’empresa com Josep Bargalló, Juan Ramon Jaúregui o Josep Huguet han compartit els seus coneixements i opinió amb els assistents a aquests sopars. Tot i representar a diferents organitzacions o partits polítics, tots els convidats al cicle competitivitat i internacionalització de les empreses van coincidir en la necessitat d’un canvi en la cultura empresarial al nostre país, per tal de mantenir la competitivitat en el nou context mundial. Rosa Mª Garcia, Consellera Delegada de Microsoft Ibèrica, va inaugurar el cicle referint-se a “les noves regles del joc”: els costos de producció ja no són un factor de diferenciació per a Espanya, perquè a l’europa de l’est o a l’Àsia són molt més baixos. Davant aquesta evidència, les empreses tenen el repte de mantenir la competitivitat basant-se en nous valors. L’estudi de posicionament global és un dels primers passos que cal realitzar segons Valentí Constans, ex-director de desenvolupament de Roca S.A., que afirmava que “és essencial identificar les fortaleses de la nostra empresa per detectar les oportunitats de negoci a nivell nacional i mundial”. Un producte i un servei diferenciat és, doncs, la nova clau de la competitivitat. En paraules de Juan Antonio Zufiría, Director General d’ IBM Global Services a España i Portugal, “no cal fer el mateix millor, sinó fer quelcom diferent”. En aquest punt, la importància de comptar amb professionals qualificats és evident. També ho és la inversió en Recerca i Desenvolupament, tal i com afirmava Santiago Cortés, President de HP a Espanya. Josep Bargalló, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, va destacar l’interès del govern català per fomentar polítiques clares en aquest sentit, com el Pla de Recerca 2005 – 2008, que ha de servir per millorar les transferències de coneixement entre la universitat i les empreses. Pel que fa a la cultura empresarial, Carles Kinder, CEO de GTD Ingeniería de Sistemas y de Software, va centrar la seva intervenció en la necessitat de mantenir una actitud proactiva a l’hora de desenvolupar qualsevol activitat empresarial. En el seu cas, la conjunció de tot el que hem esmentat amb una mentalitat emprenedora va fer possible que una empresa de reduïdes dimensions es transformés en un dels referents europeus en desenvolupament de software per a la navegació espacial. Per altra banda, Josep Huguet, conseller de Comerç, Turisme i Consum, va recordar que una de les oportunitats que ofereix la globalització és la localització d’alguns processos productius fora de les nostres fronteres. La internacionalització de les empreses és una manera d’aprofitar la rebaixa en els costos de producció que presenten alguns països, mentre que l’activitat principal que aporta el valor afegit a la nostra empresa es desenvolupa al nostre país. D’aquesta manera, l’empresa no només exportaria els seus productes, sinó que realitzaria part del procés productiu directament a l’estranger. La preocupació dels poders públics pel desenvolupament de les empreses abarca també la seva actitud respecte a la societat. Juan Ramón Jaúregui, diputat socialista i vocal de la Subcomissió Parlamentaria per a potenciar la Responsabilitat Social Corporativa, va recordar la importància de conceptualitzar el què considerem una actitud socialment responsable en l’empresa, i perseguir aquelles pràctiques empresarials que no ho compleixin. Les mancances de Catalunya per desenvolupar activitats de valor afegit van centrar bona part del debat amb els membres del Cercle per al Coneixement durant el cicle dedicat a l’empresa. Tant els membres del Cercle com alguns dels ponents convidats van posar de manifest alguns aspectes que dificulten el desenvolupament de la societat del coneixement a Catalunya. Pel que fa a l’administració, es denunciava la manca d’una política industrial sectorial, l’absència d’una política clara de foment de R+D, així com una mala comunicació territorial que dificulta la implantació de les empreses. Per altra banda, moltes de les mancances detectades estan més relacionades amb una tradició empresarial i una manera de fer les coses pròpies del nostre país, que no pas amb la gestió dels poders públics. D’alguna manera, la dificultat més important per aconseguir el canvi que permeti mantenir la competitivitat és precisament una reticència dels propis empresaris a canviar els seus sistemes de gestió. La por al fracàs impedeix mantenir una actitud emprenedora, i la por a la pèrdua de control dificulta l’externalització de procesos empresarials, tan necessària per mantenir una estructura flexible i capaç de reaccionar davant les dificultats. En aquest sentit, la importància de la funció de plataformes com el Cercle per al Coneixement, que afavoreix la cooperació entre diferents sectors professionals, i que actua com a grup de pressió per influir en les polítiques públiques, ha estat destacada tant pels empresaris com pels polítics que han intervingut en aquest cicle dedicat a la internacionalització i competitivitat a l’empresa.

Juan Antonio Zufiria aposta per un model d’empresa flexible per mantenir la competitivitat. Zufiría va oferir als assistents al sopar una reflexió sobre els reptes que planteja el context actual per a la competitivitat de les empreses, i va proposar solucions basades en un nou paradigma de gestió que integri la tecnologia. Segons una enquesta realitzada per IBM a 400 executius de tot el món, el 90% opina que la seva organització necessitarà un canvi estructural en els propers 5 anys per mantenir la competitivitat. Gràcies a aquest indicador, IBM va confeccionar una “radiografia” del model d’empresa competitiva:

• Proactivitat: capacitat de resposta, fins i tot avançant-se al canvi.
• Mantenir una estructura de costos flexible: menys costos fixes i més costos variables.
• Focalització: centrar l’activitat de l’empresa.
• Flexibilitat global de l’estructura organitzativa.

Aquest model és el que IBM anomena empresa on-demand, una organització “preparada per reaccionar davant el que no sap que passarà”. Per aconseguir-ho, cal que també variïn les tècniques de gestió empresarial tradicionals. La única manera de crear un aventatge competitiu sostenible en el temps segons Zufiría és invertir en innovació, no només per fomentar la recerca sinó per aconseguir desenvolupar solucions innovadores aplicables al teixit empresarial. En paraules del convidat, l’objectiu no és “optimitzar els mateixos processos de sempre, sinó fer les coses d’una manera diferent”. Per fer-ho, l’ajuda de les eines tecnològiques que actualment estan al nostre abast és essencial. L’exemple proposat per Zufiría és el Japó, on tot i que el creixement del PIB no superarà enguany l’1%, les empreses estan registrant uns beneficis extraordinaris. L’explicació fa referència a aquesta capacitat per transformar les tècniques de gestió tradicionals tot aprofitant la tecnologia adequada. A l’hora d’aplicar aquestes teories, segons el màxim responsable d’IBM a Espanya hi ha dues qüestions essencials que cal plantejar-se: com i amb qui estem treballant. A IBM s’aplica un model de treball anomenat Component Bussiness Model, que es basa en observar l’empresa com un conglomerat de múltiples components independents. L’anàlisi diferenciat d’aquests components permet detectar-ne les mancances o fortaleses, alhora que ofereix un millor coneixement de l’empresa. Pel que fa a amb qui cal treballar, Zufiria es mostrava partidari d’externalitzar aquells processos que, tot i ser necessaris, no ens aporten competitivitat com a empresa. Amb una organització ben estructurada i adequada a les necessitats de competitivitat de l’empresa, s’agilitza la gestió empresarial i s’afavoreix la flexibilitat i la capacitat d’adaptació. A més, aquest sistema de treball permet que les petites i mitjanes empreses puguin créixer sense haver d’ampliar la seva estructura, tot contractant els serveis externs que li permetin centrar-se en desenvolupar la pròpia activitat empresarial. Durant el debat amb els membres del Cercle, Zufiria va aplicar la seva visió de l’empresa a l’àmbit de la societat del coneixement. En la seva opinió, “no només cal canviar la manera de fer les coses a les empreses, sinó a la societat en general”. Per millorar la productivitat del país cal fer un canvi en la cultura que ens diu que arriscar-se és perillós, i que un error és un fracàs. El que cal fomentar és precisament el contrari, és a dir, l’esperit emprenedor. Cal assumir riscos per evitar la mediocritat que podia subsistir quan les escales econòmiques ens allunyaven dels països que avui dia poden competir per costos molt millor que nosaltres. Repetint alguna de les idees que aplicava a l’empresa, Zufiria afirmava que a nivell de país “no cal fer el mateix però millor, sinó fer alguna cosa diferent”. El motor d’aquest canvi, tot i que afecta a l’Estat, no és segons el màxim responsable d’IBM a Espanya l’aparell polític sinó el teixit empresarial organitzat per sectors i la pressió de grups de la societat civil com el Cercle per al Coneixement.