Publicacions

  • | | |

    La necessitat de regeneració de la vida política

    La necessitat de regeneració de la vida política

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    15-06-2006

    Posicionament del Cercle sobre la necessitat actual de regenerar la vida política, per tal de facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania. Aquests són els elements bàsics de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el millor sistema pel govern dels col·lectius humans.

    El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. La relació política entesa des d’aquesta perspectiva és una relació de confiança, com la que es té amb el metge o advocat – de res serveix disposar dels millors, si no hi confiem-. Aquesta relació de confiança es fonamenta en la cessió temporal d’una part de la llibertat de cadascú de nosaltres en favor d’una persona o grup, però tenint present que cap partit és propietari dels vots, ja que en cada procés electoral els electors atorguen la sobirania al parlament per una sola legislatura, ni cap partit és propietari de cap institució, ja que l’interès d’aquesta ha de prevaldre per sobre dels de l’organització partidària. És un fet constatat la baixa consideració que té la ciutadania de l’activitat política, que posa en evidència que s’ha trencat la relació de confiança, que comporta tant una elevada abstenció, que no és res més que un vot de càstig, o de rebuig a les opcions, com un vot inercial sense analitzar programes ni propostes. Essent la confiança pedra angular de la democràcia representativa, cal preguntar-se per què s’ha trencat. Les raons bàsiques es fonamenten en tres elements: l’incompliment dels compromisos electorals; el fenomen de la corrupció; i la falta de visió estratègica, de projecte i de lideratge per impulsar un projecte col·lectiu. * * * L’incompliment dels compromisos electorals és el trencament del contracte electoral, de naturalesa política, pel qual el polític l’hi fou cedida part de la llibertat individual a canvi de fer unes coses en un temps determinat, assumint que de vegades, per raons superiors e impredictibles de tipus econòmic, jurídic o polític, els objectius no són assumibles. Si aquest fos el cas, cal que els polítics expliquin a la ciutadania el perquè no ha estat possible o perquè s’ha tingut de buscar el punt d’equilibri amb altres coses, ajudant així a fer pedagogia respecte de l’administració dels béns i drets col·lectius, fugint sempre de tractar als ciutadans com a menors d’edat, no rendint comptes del perquè dels incompliments dels compromisos adquirits. Sols amb honestedat, i voluntat de compliment dels contractes polític entre ciutadà/elector, polític/elegit, es pot assumir el lideratge requerit, un lideratge emparat amb un conjunt de principis que s’han d’assumir amb: – Acceptació del Risc per anticipar-se al futur formulant un projecte estratègic, la qual cosa requereix voluntat de definir un model de país, o de ciutat. – Voluntat pedagògica: Explicar el que es vol fer, perquè es vol fer, i si pertoca, perquè no s’han pogut assolir els objectius establerts. – Sumar esforços per aconseguir, que els ciutadans i els equips de govern comparteixin el projecte estratègic i que representi una aspiració col·lectiva. – Honestedat, basada en regles clares i iguals per a tothom, entenent que la corrupció política és l’arbitrarietat. – Sinceritat, i proximitat. Cal creure’s el que un diu, i ésser proper en el debat, sabedors que en les distàncies curtes és “on hom se la juga”. – Professionalitat. Configurar un equip de bons professionals. El líder assumeix la visió estratègica, l’equip el dia a dia, tots compartint i creient en el projecte. – Capacitat d’autocrítica. El que obliga que existeixi una oposició i ser coneixedors de que en governs de coalició no és pot funcionar com a regnes de Taifa. El projecte ha de ser congruent i compartit. – Austeritat, no com a renúncia, sinó com a valor en si mateix. – Voluntat de rendir comptes, per valorar la capacitat de gestió (eficàcia versus eficiència). – Equilibri entre impulsar el progrés i la cohesió social. Sabedors de que el progrés sense cohesió social és insostenible, però cohesió social sense progrés també. És un fet que la vida política, i el politics, no han interioritzat plenament els principis anteriors. És en aquest context on cal reclamar un procés de regeneració democràtica, basada en els següents principis: 1. Modificar el sistema electoral i acabar amb les llistes tancades i bloquejades o anar a un sistema majoritari per districtes. En definitiva, cal buscar un sistema que vinculi molt més l’electe amb els electors, alliberant-lo de les maquinàries dels partits. 2. Identificar mecanismes perquè el debat de les liquidacions dels pressupostos sigui rellevant, esdevenint un dels elements cabdal d’avaluació de les iniciatives i orientador quant a la bona o mala gestió dels seus representants. 3. Professionalitzar més l’administració. No pot ser que quan hi hagi un canvi de govern hi hagi el ball d’alts càrrecs que canvien. Els alts funcionaris han de ser molt bons professionals a l’estil dels de l’ENARC francesa. 4. Facilitar tant l’entrada com la sortida a la vida política. Especialment donant cobertura a la sortida amb ‘l’atur laboral’, a l’igual que la resta de ciutadans. 5. Revisar els mecanismes d’imposició de penes en els processos penals, aplicant plenament el codi, i no solament la inhabilitació per elegir i ser elegit. 6. Revisar les competències locals, en especial les urbanístiques, el procediment de contractació, els procediments d’urgència, el problema no resolt del finançament dels partits polítics. És hora de regenerar la vida política, per facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania, base de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el sistema millor pel govern dels col·lectius humans. Antoni Farrés Membre de la Junta del Cercle per el Coneixement Juny 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Les Pymes i la Tecnologia

    Les Pymes i la Tecnologia

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    13-06-2006

    Reflexió sobre la necessitat d’innovar-se per part de les empreses per fer front al creixent procés d’internacionalització. En aquest sentit, les pimes requereixen disposar d’un processament de dades funcional i eficient que permeti transmetre i processar la informació a l’instant.

    El procés d’internacionalització creixent exigeix també una sèrie d’innovacions per part de les empreses. La transparència i la globalitat dels mercats i, amb això, el canvi implícit a la gestió comercial, constitueixen un repte de primer ordre per a les petites i mitjanes empreses (pimes). En aquest context, la velocitat es converteix en un factor clau d’èxit. Avui en dia, el ràpid guanya al lent; independentment de la seva dimensió, atès que actualment la tecnologia iguala les capacitats dels petits i dels grans. A més a més, en el cas de les pimes, aquestes tenen els seus propis avantatges, com són la seva flexibilitat, adaptabilitat i rapidesa en el moment de prendre les decisions. El primer requeriment tecnològic de les pimes és disposar d’un processament de dades funcional i eficient. La informació ha de poder-se transmetre i processar a l’instant. Per això, és necessària una automatització i una integració dels principals processos interns i externs de l’empresa. S’han d’incorporar cada vegada més els proveïdors i clients a la pròpia planificació i, d’aquesta manera, vincular-los estretament a la pròpia empresa. En aquesta línia i sense ànim de ser exhaustiu, esmentaré tot seguit algunes tecnologies que ofereixen una resposta a les necessitats mencionades, i amb un ordre lògic d’implementació que podria variar en funció de les necessitats de negoci específiques de la pime: PPS (Planning, Production and Scheduling). Programari que dóna resposta als processos de planificació i control de la producció. Inclou control gràfic, gestió de la fabricació, planificació de la capacitat, planificació avançada i programació de la producció , control de presència, control d’accessos i captura de dades en planta. ERP (Enterprise Resource Planning). És un programari que serveix per donar resposta a l’organització interna i als seus processos. Inclou comptabilitat financera, càlcul de costos, administració de material, logística, compres i vendes, gestió documental. Intel.ligència de negoci (Business Intelligence). Programari per al tractament i anàlisi de la informació. Components e-business integrats: E-commerce (transaccions electròniques de comerç a través d’internet. Pot contemplar models B2C, B2B, B2B2C); E-Procurament (compres a proveïdors o clients a través d’internet); SCM (Supply Chain Management), programari per a l’automatització de la cadena de subministrament; CRM (Customer Relationship Management), programari per a l’automatització i gestió de les relacions amb els clients. Sense cap mena de dubte, les petites i mitjanes empreses es troben en el present davant d’una oportunitat històrica pel que fa a l’augment de la seva competitivitat mitjançant l’ús intel.ligent de les noves tecnologies. Això no obstant, convé que no caiguin en la temptació de fer una lectura excessivament tecnològica de l’empresa, sinó que han d’assegurar una òptima visió empresarial de la tecnologia. Només aleshores el retorn de la inversió estarà assegurat. Si aquesta circumstància es produeix, estic totalment convençut que aquesta dècada serà l’època de les pimes. José Vicente Ruiz Conseller Delegat de infor business solutions ibérica Membre de l’àmbit d’empreses i economia del coneixement del Cercle

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Entrevista als fundadors del Cercle i als socis més recents

    Entrevista als fundadors del Cercle i als socis més recents

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    31-05-2006

    Aquest mes de maig farà cinc anys de la redacció dels Estatuts del Cercle i de la seva aprovació per part de: Antoni Bertran, Xavier Carol, Joaquim Català, Javier Derqui, Joan Díaz, Antoni Farrés, Antoni Garrell, Pere Monràs, Maribel Munuera, Anna Pascual, Juan José Pérez, David Portes, Eusebi Puyalto, Santiago Sardà, Rafael Suñol i Xavier…

    Pregunta als fundadors: ¿Com avalúa la trajectòria del Cercle en els darrers cinc anys? Antoni Farrés: El balanç és clarament positiu, per haver aconseguit aglutinar al voltant del Cercle un col·lectiu important de persones que des de la societat civil intenten accelerar el trànsit de la Catalunya industrial cap a la Catalunya del Coneixement. Hem aconseguit consolidar la marca del Cercle i estem presents davant l’Administració amb suggeriments, propostes i crítiques. Darrerament els acords amb Barcelona Breakfast són especialment importants en la mesura que representa el principi d’aglutinar diferents col·lectius que indiscutiblement incrementen el pes i la capacitat d’influència. Per molts anys. Antoni Garrell: En cinc anys el Cercle ha assolit la maduresa, i la seva capacitat de “fer pedagogia” i “convertir opinió en coneixement” s’ha fet realitat. Manca encara poder passar de la proposta a l’iniciativa específica, un repte pel qual també tenim l’instrument: la Fundació. Crec que podem estar orgullosos per la feina feta i que tot es degui a l’aportació voluntària i generosa dels associats a títol personal. Pere Monràs: La força mobilitzadora inicial del Cercle que fes possible una il·lusió col·lectiva de projecte per al nostre país, s’ha hagut d’ajustar a unes condicions d’entorn, social, econòmic i polític poc receptiu encara, quant no refractari als valors que volem potenciar. Altres prioritats polítiques han ocupat una dimensió quasi única. Més que mai, en aquesta commemoració dels nostres cinc anys de vida, es fan vàlids els supòsits inicials del paper de la societat civil: “Crear pensament crític i radical, i per tant propostes, en relació als valors de la societat i l’economia del coneixement i difondre-ho abastament” i en segon lloc “Promoure iniciatives d’interès general que ni les administracions ni el mercat estan en condicions de dur a terme”. En definitiva, fer renéixer constantment la il·lusió col·lectiva de “ser i fer” un país avançat, sense haver de demanar permisos…i comptant, en tot i per a tot, amb els joves. Crec que hem de mirar menys la política i més l’economia. Joaquim Català: Penso que el Cercle avui és una realitat indiscutible i s’ha transformat en una veu de referència dins d’amplis sectors de la societat catalana. El que va ser una il.lusió de 7 persones avui en dia és una realitat de quasi 200. La integració amb Barcelona Breakfast reforça aquesta realitat i estic convençut de que el futur és ámpliament prometedor. Rafael Suñol: Hem de dir que aquests primers cinc anys de vida del Cercle no han estat trascendentals per la societat catalana, tot i que sí podem afirmar que per nosaltres, i espero que també per la majoria de membres del Cercle hagin estat molt satisfactoris. Ens hem trobat amb persones, com nosaltres, que volen millorar la societat catalana, perquè hem estat seriosament escoltats per les forces sociails i polítiques, i perquè hem fet algunes aportacions a un dels debats més crucials que tenim plantejats. Volem canviar el “món” – em refereixo a la Societat del Coneixement- , però som conscients que no ho farem ni en cinc ni en deu anys, i és per això, que tenen tant valor els principis dels projectes, què és quan més costen. Ara hem de seguir, perseverant. Santiago Sardà: Crec que el principi del CXC s’ha desviat. S’havien creat uns àmbits per tractar uns temes en profunditat: infraestructures, ensenyament, medecina… Una manera d’anar eixamplant els nostres coneixements i saber què era el més convenient per tirar endavant, on podíem treballar més, etc.. El sopar un cop al mes servia per explicar el que s’havia fet i es convidava un conferenciat per tal d’aprendre més. Ara per això, estem ben segurs que dels politics no s’aprèn res, sinó al contrari, ens fan enfadar. Ser un bon dirigent és el que sap treure el millor de cadascú. Hauríem de preguntar als socis què poden aportar al CXC, ja que ja som molts i no sabem què pensem tots. Pregunta a les darreres tres associades i als últims tres associats: ¿Què li aporta el Cercle i quins reptes creu que ha d’afrontar? Maria Abellanet: El que espero del Cercle és trobar un espai singular de relació que fomenti la cultura de l’aprenentatge permanent en àmbits de rellevància social i econòmica d’ampli abast i actualitat, amb l’aportació de idees i punts de vista diversos orientats a estimular la generació de coneixement i d’innovació. Per a mi un dels reptes a afrontar del Cercle és crear dinàmiques perquè aquesta cultura del coneixement cristal·litzi, s’eixampli i s’enriqueixi amb l’experiència, coneixement, curiositat i participació activa dels seus membres. Montserrat Capdevila: El Cercle és un espai de relació i de reflexió que ens ha de permetre conèixer i aprofundir sobre tots els aspectes relacionats amb la nova societat que ens envolta des de tots els punts de vista possibles, per trobar i fer les propostes més encertades, tot mirant de tirar-les endavant des de la responsabilitat que desenvolupa cada un dels seus membres. El repte que ha d’afrontar el Cercle és ser capaç de generar complicitat i confiança entre tots els agents implicats en la societat del coneixement per tal de poder-hi arribar amb èxit al més aviat possible, amb propostes concretes, assumibles i compromeses. Àngels Esteller: Al llarg d’aquests anys el Cercle ha realitzat una funció fonamental a l’hora de potenciar la societat del coneixement des de la societat civil, amb l’aportació de reflexions i recomanacions que han contribuït a desenvolupar el coneixement i a concienciar les diferents administracions de la necessitat de donar suport a les iniciatives que sorgeixen de la societat civil però sense intervenir en la seva execució . Considero especialment positiu el fet que la societat civil s’involucri com a motor per a contribuir a desenvolupar el coneixement, per tal que es puguin aprofitar millor les oportunitats, perquè Catalunya sigui més competitiva i assoleixi amb èxit els nous reptes a què ha de fer front. Alberto Coronas: Considero el Cercle una bona plataforma d’interrelació entre diferents agents econòmics i socials, i un espai de trobada per a compartir opinions i treballar conjuntament. Com a membre del node territorial de Tarragona, m’agradaria poder col·laborar i fer tot el possible per tal de que s’enforteixi el node i també es “faci Cercle” fóra de Barcelona. Fins ara, les activitats organitzades pel Cercle a les que he assistit com a no associat, i ara, recentment, com a soci, m’han donat l’ocasió de compartir visions diferents i escoltar les propostes dels diversos polítics que han assistit com a conferenciants. Crec que l’alternança de convidats del món empresarial i personalitats polítiques és interessant i necessària per tal d’obtenir una perspectiva més àmplia dels temes que ara estan a debat. Javier Aróstegui: Espero trobar al Cercle l’espai per a compartir i generar un coneixement que contribueixi al desenvolupament de la Societat de la Informació com a mitjà per a millorar les empreses i la nostra competitivitat. El Cercle ha d’afrontar el repte de convertir-se en un punt de referència i ser capaç d’actuar no només com a element d’informació i de creació d’opinió, sinó també com a element de pressió a les institucions públiques i prescriptor a les empreses. Hem d’afrontar el canvi social i econòmic fent un ús intensiu de les eines que posa al nostre abast la Societat del Coneixement. Nicolau Olivé: Del Cercle espero es configuri definitivament com un autèntic grup d’opinió i pressió política per la millora de la competitivitat de l’empresa catalana i (perquè no?) espanyola tot fomentant l’ús de les noves tecnologies en substitució de recursos més antiquats (“més Gigues i menys Totxanes”). Els reptes a afrontar segons la meva opinió sòn bàsicament: 1) Millorar el nivell d’anglès del país. 2) Millorar l’ample de banda (més rapidesa en les telecomunicacions) 3) Canviar el paradigma de l’informàtic. No pot ser un tècnic, té que ser un empresari. 4) Fomentar l’ús de la xarxa desde la formació més bàsica dels infants. 5) Millorar la formació a les escoles orientant-la a obtenir resultats i fomentant l’autodisciplina. A grans trets aquests sòn els reptes de futur que ens tenim que plantejar per a millorar la competitivitat de les persones que a fi de comptes seran el reflexe de les nostres empreses demà.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Creixement espanyol i asimetria Europea en Innovació

    Creixement espanyol i asimetria Europea en Innovació

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    31-05-2006

    El president Zapatero va explicar, aquesta setmana al Congreso, tot un conjunt de dades econòmiques que ens situen en posicions de privilegi quant a la Unió Europea, el creixement es situa en el 3,5, l’abril fou un excel•lent mes quant a ocupació, la producció industrial es recupera, …i les dades macroeconòmiques apunten que l’economia va…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    R+D: I `el factor O positiu`?

    R+D: I `el factor O positiu`?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    22-05-2006

    Reflexió sobre la relació actual entre cultura, inversió, empresa, govern i organització quan parlem sobre la nostra capacitat de visió de futur en R+D. En el cas de l’organització, encara tenim molt a fer en el nostre país.

    La Unión Europea dio un rapapolvo a España por su patético rendimiento en innovación. Es furgón de cola con países exsoviéticos y Turquía. Al mismo tiempo,Yahoo crea en el 22@ un laboratorio de I+D con la UPF. Ha venido porque hay conocimiento útil para competir con su archirrival Google. Ejemplo de que el talento atrae e indicio de que un Factor O positivo abre más futuro. ¿Qué es el Factor O? Fácil. Imagínense salidos del subdesarrollo y propietarios de un “Seiscientos”. Las autopistas europeas les abren sus puertas. Única condición: circular a 200 por hora. En estas, alguien les dice “tranquilos, os doy el triple de litros de gasolina durante cinco años”. ¿Correrá el Seiscientos a 200? ¿A que no? El tipo y la calidad de sus componentes pero, sobre todo, la relación entre ellos, hacen de un Seiscientos lo que es y no un Ferrari. El “organizarse” de sus elementos (Factor O) define a uno y a otro. En I+D nuestro Factor O es negativo. Grupos aislados de investigación excelente que patentan poco; estudiantes bien formados… empleados en otros países; empresas extranjeras que usan el talento local…obviado por las empresas propias, etc. Así, un euro invertido en el sistema de I+D aquí rinde menos que, pongamos, en Alemania. Ante esto, los actores de nuestra I+D siempre reclaman más gasolina: que el gobierno (Factor G) invierta más (Factor I). Sucesivos gobiernos han prometido más inversión y pedido que también la Empresa (Factor E) invirtiera en I+D. ¿Gasolina para el Seiscientos? ¡Bienvenida! ¡El depósito estaba seco! Pero, ¿no deberíamos diseñar otro coche? Yahoo mejorará su competitividad y la UPF atraerá a estudiantes e investigadores. Este éxito revela cambios relacionales, Factor O. La UPF ha podido contratar a investigadores de primera fuera del esquema funcionarial. Cambio de relaciones contractuales con el conocimiento, aunque lejos del mercado de talento de otros países. Ha conectado con una iniciativa local, el 22@. ¿Qué otros cambios del Factor O potenciarían todo el sistema de I+D? ¿Un nuevo compromiso de los patrones de cada universidad con el capital riesgo? ¿Un marco legal más ágil a este fin? ¿Que nuestras universidades superen el estadio organizativo de “oligarquía académica” y evolucionen a “universidad global profesionalizada”? Esto sería un cambio del factor C (Cultura) tanto de las universidades como del resto del sistema de I+D. La cultura define qué se puede y qué no se puede ver. Apenas entrevemos el grano fino del Factor O, poco más allá de la salmodia “hay que mejorar la relación universidad-empresa”. La relación actual entre los cinco factores (Cultura, Inversión, Empresa, Gobierno, Organización) describe con exactitud nuestra capacidad de visión de futuro en I+D. No lo olviden, la clave está en la O.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Sistema Educatiu i Requisits socioeconòmics

    Sistema Educatiu i Requisits socioeconòmics

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    20-05-2006

    EL mètode educatiu, aplicat a Espanya, no assumeix la importància de la disciplina científica i el valor de les matèries humanístiques; no incorpora plenament la dualitat simbiòtica que requereix el procés d’aprenentatge: formar en actituds i aptituds; tampoc inculca els valors de l’esforç, la perseverança, el rigor, el treball en equip i el compromís. Amaga…

    El final del curso académico se acerca, la dura realidad de los rendimientos académicos no aceptables quedaran reflejados en las notas, no en todos los casos, ya que a menudo la falta de rigor o evitar afrontar la realidad, genera actitudes benévolas que disimulan a corto plazo la realidad. Es un hecho indiscutible que los modelos educativos europeos tienen paralelismos en cuanto a rendimientos no buenos en la educación obligatoria, como queda evidenciado en los múltiples indicadores y estudios que sistemáticamente llegan a nuestras manos. Análisis y diagnosis recurrentes, en muchos casos limitados a la exposición de las realidades harto conocidas, y con ausencia de propuestas concretas. Muchas son las causas, pero una de ellas es la ausencia de procesos y métodos ajustados a los requisitos socioeconómicos, al no haberse incorporado al proceso las herramientas pedagógicas basadas en los avances tecnológicos, ya que hoy en día es imprescindible tanto un aprendizaje personalizado, como facilitar la asimilación de los conocimientos mediante su aplicación simultanea a su estudio, lo cual es posible mediante técnicas de simulación en entornos virtuales, en la línea de lo que indicaba el Cercle per el Coneixement en el 2002 cuando proponía implementar herramientas basadas en técnicas infograficas e inteligencia artificial –LDI: Libro digital inteligente-. También sabemos que es necesario que los proyectos educativos no varíen cada vez que se produce un cambio de gobierno, y que se asuman los cambios socioculturales fruto de la creciente inmigración, la desestructuración familiar, la necesidad del trabajo de la mayoría de miembros de la unidad familiar, ciertas conductas violentas que aparecen en las aulas … Todo un conjunto de evidencias que no deberían esconder que el problema real reside en el modelo último que inspira y rige el modelo educativo; me refiero a la cultura del mínimo esfuerzo, de la proximidad excesiva, de la falta de rigor, en definitiva del divorcio entre los valores que rigen el acto académico y aquellos que permiten el progreso social, el desarrollo personal y profesional. EL método educativo, aplicado en España, no interioriza la importancia de la disciplina científica y el valor de las materias humanistas; no asume plenamente la dualidad simbiótica que exige el proceso de aprendizaje: formar en actitudes y aptitudes; tampoco inculca los valores del esfuerzo, la perseverancia, el rigor, el trabajo en equipo y el compromiso. Esconde a menudo que el despilfarro se sustenta porque condenamos a la miseria a millones de ciudadanos del planeta a vivir anclados en la pobreza y la desesperanza, olvida la diferencia entre empatizar y simpatizar, practica la relajación en los valores que sustentan la fortaleza en los razonamientos y las decisiones, sin comprender que la tolerancia y la aceptación de las diversas culturas y opiniones sólo es posible con una sólida formación, y adquiriendo la capacidad de observar, analizar y razonar. A los imprescindible maestros no les podemos exigir más de lo que razonable se espera de ellos, y menos aun si no les dotamos de los medios y recursos requeridos, a la vez que reconozcamos públicamente, con palabras y hechos, su importancia fundamental en la sociedad globalizada, multicultural y asimétrica que estamos construyendo a principios del siglo XXI. Un nuevo curso llama a las puertas, la planificación se ultima, pero las herramientas, la cultura y los valores que lo sustentan, y que siguen forjándose en las facultades y escuelas de pedagogos, siguen sin variar, consecuentemente los resultados difícilmente podrán cambiar su tendencia negativa, y el divorció entre los jóvenes que surgen de las aulas y los requerimientos del sistema sociocultural y socioeconómico que rige la sociedad del siglo XXI seguirá existiendo. El futuro seguirá en las manos de aquellos países que hacen del sistema educativo y la formación de las personas el pilar donde se apoya el progreso. Lina Zulueta Fernández Asociada del Cercle per el Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | | |

    Ressenya del sopar amb Joan Trullén

    Ressenya del sopar amb Joan Trullén

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    19-05-2006

    Joan Trullén, Secretari General d’Indústria, fou el darrer convidat al sopar mensual del Cercle del mes de maig. Amb ell parlàrem sobre la importància i el lloc que ha d’ocupar la Indústria en la Societat i Economia del Coneixement.

    El Secretari General de Indústria, Joan Trullén, inicià la seva ponència fent la afirmació de que el moment actual que travessa el nostre país és clau, tal i com va ser-ho l’any 59. De la mateixa forma en que al 59 es dugueren a terme reformes per fer avançar el país econòmicament, ara és el moment per encaminar seriosament el nostre país vers el que entenem sota economia del coneixement. El nostre problema ara mateix és pensar en quants anys arribem al nivell en el que avui en dia està situada Alemanya, o en quants anys arribem a cumplir els objectius de Lisboa. Hem de plantejar-nos com podem avançar posicions i situar-nos en un lloc realment capdavanter. Sens dubte, el nostre gran problema és l’escàs creixement de la productivitat que a la vegada afecta el grau de competitivitat de la nostra economia. Si la gestió de la macroeconomia està fora de l’abast de la nostra política econòmica nacional, on sí podem incidir és en la microeconomia. Per tant, aquella funció de producció basada en l’avantatge en costos derivats d’uns salaris relatius més baixos, l’hem de modificar canviant aspectes microeconòmics fonamentals, com poden ser els relacionats amb el mercat de treball i la formació. S’ha de dir que la formació que tenim avui en dia al nostre país no té res a veure amb les universitats fa 25 anys. Ara ens trobem amb una universitat que fa recerca, innovació i que es preocupa de l’economia al seu voltant i de l’entorn empresarial. Pel que fa a la formació, tenim un greu problema quant a la formació continuada. Hem d’entendre que ens cal reciclar els nostres coneixements al llarg de tota la nostra trajectòria i que això s’ha d’integrar dins del circuit vital i de treball. Tot i això, ara mateix tenim les generacions joves més preparades i qualificades de tota la nostra història. Referent al capital i als tipus d’interés, els emprenedors avui en dia també ho tenim més fàcil que 30 anys enrere. On es troba, doncs, el problema? Els economistes li diem sovint el factor residual, que no és res més que “el coneixement”, és a dir, la forma d’associar capital i treball en la producció, la forma d’organitzar les empreses, la forma d’innovar i de transmetre creativitat… És aquí on ha d’incidir la política industrial. Això implica l’optimització de la recerca, del desenvolupament i de la innovació, aspectes fonamentals per mantenir la competitivitat en els nostres centres productius. El que una societat tingui més o menys productivitat que una altra, depèn del grau d’esforç en aquest intangible que és la capacitat innovadora i emprenedora de l’empresa, en tant que utilizadora de les TIC. Treballar en un bon entorn industrial és la millor garantia per a que la llavor que caigui en aquest lloc fructifiqui. Com pot incidir la política industrial en tot això? Sobretot a través dels incentius. El govern pot donar incentius, però el més important és que siguin les persones les que facin seva la transició cap a l’economia del coneixement. I com incidir en un sector que porta 10 anys dient que vol canviar la R+D+i en relació al PIB i no ho ha aconseguit? Amb un esforç gran de difusió, però sobretot d’incentivació al canvi per fer més fàcil l’adopció d’aquesta recerca, desenvolupament i innovació per part dels nostres ciutadans. Tant el ministeri d’Educació com el d’Indústria s’han de fer responsables de dur-ho a terme. El Ministeri d’Educació tractarà de portar les universitats i els centres de recerca de la I majúscula (investigació) a la i minúscula (innovació) i el Ministeri d’Indústria intentarà portar les empreses de la i minúscula a la I majúscula. Per tant, el Ministeri d’Indústria portarà més aviat la bandera de la innovació que la de la recerca, mentre que el d’Educació portarà la de la recerca. Qui no tingui un sistema recurrent i permanent d’innovació no podrà estar en un mercat obert i competitiu. La innovació es pot originar i transmetre a través de diferents formes, sigui a través de ciutats com poden ser Sabadell o Terrassa, a través de clusters o mitjançant la capacitat d’arossegament d’una empresa a una altra (innovació tractora). La política industrial s’ha de plantejar un sistema que permeti incentivar la transformació de la manera de produir, sigui de manera pressupostària, recolzant l’entorn i els districtes o incidint sobre les expectatives. Aquest últim punt és molt important, sobretot partint de que segueix existint una mena de determinisme històric en les nostres ments; creiem que el futur està predeterminat pel passat i no ens veiem capaços de superar certes barreres i crèixer per sobre de les expectatives. Hem de trencar amb aquesta idea de determinisme i entendre que el futur depèn del que nosaltres volguem fer.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Espais d´innovació i aprenentatge en les organitzacions

    Espais d´innovació i aprenentatge en les organitzacions

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    17-05-2006

    Avui en dia es constata que les organitzacions requereixen ser competitives en un entorn canviant. Per aquest motiu l’actiu més important és la creació de nous coneixements, entenent el coneixement com la capacitat d’organitzar les bones idees en un cos que permeti la seva acumulació, transmissió i aprenentatge, i la seva gestió en sistemes, serveis…

    Innovació i aprenentatge: Espais d’innovació i aprenentatge en les organitzacions En diverses reunions de treball efectuades a finals del 2005 i principis del 2006 entre diversos associats del Cercle per debatre la problemàtica de la generació i divulgació del coneixement, i com aquest s’articulava en els col•lectius humans per convertir-lo en PIB mitjançant la innovació, es constatà que avui en dia, amb més força que abans, les organitzacions requereixen ésser competitives en un entorn canviant. Per aquest motiu l’actiu més important és la creació de nous coneixements, entenent el coneixement com la capacitat d’organitzar les bones idees en un cos que permeti la seva acumulació, transmissió i aprenentatge, i la seva gestió en sistemes, serveis i productes. Aquest fet exigeix ésser creatius entenent la creativitat com l’habilitat d’imaginar o inventar quelcom nou o de re-imaginar o re-inventar a partir de quelcom existent. La creativitat és una actitud, la voluntat d’acceptar el canvi i la novetat, i la capacitat de jugar amb idees i noves possibilitats per a la millora continuada, tenint clar que les idees amb freqüència neixen de manera isolada però sols poden créixer amb força si es desenvolupen en col•laboració. Treballant des de la premisa que el coneixement és intrínsicament personal i en gran part tàcit, i tot sovint difícil d’articular i explicitar en les fases primerenques o emergents, una de les millors formes de difondre el coneixement en una organització és a través de la transferència de la gent “portadora del coneixement” facilitant la transversalitat, la permeabilitat, i la comunicació formal e informal en l’organització. L’aprenentatge té lloc quan els individus estan junts sota circumstàncies que els animen a compartir les seves idees i de desenvolupar noves idees que conduiran a la creació de coneixement nou. Aquest és sens dubte el cas del Cercle per al Coneixement. L’espai, per tant, està en el cor de la formació del coneixement, un espai físic articular i vertebrat per permetre la proximitat relacional, laboral i social. Encara més important, si la generació de coneixement i l’aprenentatge es produeix en gran part en el si de les organitzacions no hi ha raó que ens obligui a assumir que els vincles locals són més forts o millors que els vincles a distància, conseqüentment la creació d’àrees, “illes de la innovació”, on sigui possible el treball, la interrelació, i el viure esdevenen cabdals per fer possible que un territori esdevingui element de referència quant a generació de valor. Aquesta era una de les raons per les que al Cercle proposàrem al 2002 la creació d’un “parc del coneixement” que vertebrés en forma nodal al llarg del territori, les empreses, els centres de recerca, les universitats, les polítiques de projecció i localització, i com no, un ‘nou estil de vida’ que facilités aquesta interacció. Un estil de vida basat en la construcció informal de xarxes complexes i de sistemes d’autogestió de les mateixes, mercès al contacte regular i freqüent entre comunitats diverses, arrelades en el territori, on interactuen el coneixement tàcit que viatja a través dels executius, científics, tècnics… D’aquesta manera, “estar allà” ja no significa només estar propers geogràficament, ‘estar allà’ vol dir formar part del territori, de la comunitat, tot establint vincles propers i no distanciats, que facilitin desenvolupar gradualment noves iniciatives i prolongar-les al llarg del planeta en base a les relacions amb freqüència desestructurades i difuses que s’han construït en el territori entre aquells que l’han compartit. És amb aquestes conviccions que el Cercle reitera la necessitat de vertebrar nodes on el talent interactiu, nodes de producció, desenvolupament i aplicació del coneixement, saben que l’adherència del coneixement en aquests llocs prové de la facilitat d’interacció i de desenvolupament. Cal doncs, treballar en aquesta línia, i per ajudar a fer-ho el Cercle aporta el seu gra de sorra, un gra de sorra fruit del treball dels seus associats, i que es sintetitza en el document adjunt. Salvador Estapé Secretari General Antoni Garrell, President Maig 2006.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a Presidència: Reconeixement de la seva importància o assignació en la interinitat?

    Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a Presidència: Reconeixement de la seva importància o assignació en la interinitat?

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    17-05-2006

    Reflexió sobre la necessitat de que el desenvolupament de la societat i economia del coneixement, en tant que política del país, defugi de les confrontacions electorals, deixant que el progrés i les capacitats de les persones segueixin el seu curs.

    Publicat simultàniament el 17 de maig de 2005 a www.dossiertecnologic.com L’endemà de la nova reorganització del govern del president Maragall, en menys d’un mes que porta la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació a dependre directament de presidència, -en un fet que no voldríem entendre com ‘accidental’ sinó com a reconeixement de la seva importància per avançar en la societat i l’economia del coneixement-, arriba la diada d’Internet, Telecomunicacions i Societat de la Informació; una celebració d’abast planetari que reafirma la importància de les TIC en el procés de globalització i interacció planetària. Lluny queda en el record, potser en l’oblit, dels milions d’internautes que dia a dia omplen de vida i continguts la xarxa, l’any 1993 en el que va néixer l’Internet que avui coneixem, mercès al navegador MOSAIC que possibilitava posar imatges a les pàgines web, accedir-hi i descarregar-les amb el “Hiper Text Transfer Protocol”, més conegut com “http”. També l’any 1994 en que s’eliminaren les restriccions al us comercial de la xarxa i el fi del control de la informació per part del govern dels Estats Units. Des de llavors a Espanya el nombre de persones que accedeixen a Internet no ha fet més que créixer. El passat abril, segons la última enquesta “del Estudio General de Medios”, més 16 milions d’internatutes, o el que es el mateix el 36,8% dels ciutadans espanyols majors de 14 anys, es connecten a Internet, un 3,2% més que l’any anterior. A Catalunya el 41,8% de la població accedeix a Internet, per darrera de Madrid, i per davant del País Basc amb percentatges respectius del 43,6% i el 41,4%. Un nombre important d’internautes que presenten un gran potencial que no es desenvolupat completament com conseqüència de que solament el 14,5% te Internet d’ample de banda escaient, unes dades que ens situen en la posició 20 del ranking dels 30 països de la OCDE, una xifra que s’ha de contextualitzar amb la seva desena posició macroeconomia. Catalunya té, les dades ho certifiquen, una bona xarxa de fibra, pero manca il•luminar-la, fer-la arribar al punt d’us i omplir-la de continguts, sense fer-ho és com no tenir-la i ens allunya d’aquell 15 de Abril de 1998 quant el vice-president dels EE.UU anunciar Internet2. segons les seves paraules: “la revolució més important des de l’ impremta’. A Catalunya la feina fer és molta, al llarg dels dos anys la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació ha elaborat plans directors, pero la realitat es que poc hem avançat, la importància de les TIC i el seu caràcter transversal requereixin més compromís i capacitat d’establir directrius i polítiques que exigeixen la coordinació i el compromís de les diverses conselleries, i el compromís explícit i explicitat del president de la Generalitat. La nova ubicació es la que molts esperàvem de fa temps. Es cert que arriba tard i en un govern que continua trameten incertesa, fruit ara de la seva interinitat i la manca de concreció. Una incertesa que paralitza les iniciatives i les inversions en futur, ja que els humans estem entrenats per els rics pero fugim de les incerteses. Caldria entendre que el desenvolupament de la societat i l’economia del coneixement és política de país, que hauria de defugir de les confrontacions electorals, conseqüentment no es pot continuar frenant el progrés, cal deixar i accelerar les capacitats, i en aquesta línia, fora bo deixar que el recent estrenat secretari continuï treballant per no perdre més temps, tot esperant que el govern que surti de les properes eleccions, i en especial el seu president, assumeixi amb cohesió i indiscutible lideratge els reptes que dia a dia altres països ja estan assumint i aquí encara no. Antoni Garrell i Guiu

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

  • | | |

    Oportunitats per Europa: el moment clau

    Oportunitats per Europa: el moment clau

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    15-05-2006

    Reflexió sobre la necessitat de que la Unió Europea avanci vers una major integració econòmica i estratègicab. Ara és el moment adient per buscar la competitivitat a través de la millora de la qualitat i la innovació en els seus productes, aprofitant la bona qualificació i capacitats dels professionals europeus.

    Opportunities for Europe: the key moment The EU isn’t working: how should it change? By Joan Monras Oliu The French and Dutch “no” at the referendum for the Treaty establishing a Constitution for Europe (TCE) showed that something was not working in the EU. It was presented as the next natural step towards European political integration and it was rejected by two of the six countries that in 1957 signed the Treaty of Rome. Some may see this “no” as a result of the unsatisfactory and insufficient social issues of the text. For them it is clear that European mentality grew in the welfare state and that the failure of the TCE to deeply defend this social model is the main reason for its rejection. I will argue a slightly different thing: I will defend the view that the social failure and economic stagnation of the actual European Union is the underlying reason for a traditionalist reaction that ended in the “no” vote or in the French riots. Traditionalists from the right and the left have denounced the TCE as a threat for the preservation of the European old social model. However, I will argue that the “no” to the TCE should be used as an opportunity to rebuild the concept of Europe in different and modern terms. The best answer to the problems of the EU is through a powerful and competitive economy which gives opportunities to European citizens, something that has no relation at all to the political integration. In the 21st Century, it means that Europe needs a knowledge based, dynamic and creative economy. In order to do that Europe will have to rethink the appropriateness of its institutions and its projects, which was probably a better reason to vote against the TCE. First of all it is useful to understand why EU is not working by analysing the positions around the Treaty for a Constitution for Europe, concentrating on the “no” vote. In many countries, like France or Spain, the opposition to the Treaty came either from the radical left or radical right. On the left, people argued that the new step towards integration did not match with the traditional welfare state that the EU members allegedly represent. From their point of view, the project did not constitute a guarantee of the rights (many times they forget the duties or responsibilities) of the workers or the public education and health. On the right the arguments were essentially nationalist, thinking on a deepest integration as a threat to national interest. Nonetheless, in countries like France or Spain, there was a lack of liberal critique to the TCE. Hardly anyone argued that the welfare state is unsustainable or that EU members have to rethink its system, something that the TCE did not do. Hardly anyone either said that the actual way the EU works can be largely improved and that a deeper political integration has nothing to do with actual EU problems. Both this latter liberal critique and the aforementioned reasons for the traditionalist “no” vote helps us to look at some of the problems that the EU will have to face and the opportunities that it has. The EU leaders and population have to be aware of the time that we are living. Luckily or unluckily the globalisation is a reality. Products are easy made in many places and travel expenses are extremely low. Producers from a remote part of the world can be our closest competitor, and trade is growing increasingly fast. This reality may produce a sense of fragility or fear, something that is growing in developed countries. Nowadays they have to face a different reality, where China, India or Brazil are, in many aspects, more powerful than European countries or even the US. This situation causes a reaction that encourages protectionism. Those who think that the others are stronger will defend a greater protection both in trade, immigration or social rights. Those are, arguably, the same that voted against the European Treaty because they saw it too soft in social terms or because they were afraid of losing their national identity. The globalisation has, however, another side. As suggested by Hiscox from the Harvard University, it represents an increase of the global wealth, even if it has some ‘losers’. In other words, the opportunities of shortening time and distance that offers globalisation can be taken by European members not as a threat but as an open door towards an improvement of their economy and well-being: this is the challenge that Europe has to face. The EU members have now the capacity to compete in terms of quality rather than quantity. It is clear that China is unbeatable in making cheap easy-designed clothes, but Europe or the United States are unbeatable when a high skilled professional is needed to develop a certain product. Following in the textile sector, an example would be design. Cities like Milan or Barcelona, which are in regions where they were used to earn money from textile factories, have now developed a high standard textile design and are competing all around the world. The same is true when talking about all those products that need high levels of knowledge. Here are the opportunities for Europe. In this sense Europe can be at the forefront of the world and can exploit its background and skilled population. Europe has the challenge to use these opportunities, something that, arguably, is not doing enough. The best example in that sense is the decreasing competitiveness of European Universities. While some years ago most of the best universities were mainly in Europe, now they are mainly in the US. In other words, Europe in stead of taking advantage of the moment and the opportunities (never in the history had had such a big market where to sell its products), it is trying to defend what it acquired in previous years. In concrete terms, EU members should be conscious that this economic change is essential for the European future. Political integration is not a guarantee against wars (also domestic wars have been frequent during the world history) but rather a powerful and dynamic economy that enables people to take advantage of their opportunities and that give individuals their rights to have opportunities and their duties to use them. Therefore, rather than fighting for a stronger political integration I would argue for a stronger economical integration and a stronger strategical integration. On the one hand, recent cases like the takeover bid of Spanish Gas Natural to Endesa and counter-offer of E.Con, the German energy company, are examples where national interest has overcome economic interest, as has been argued recently in The Economist or in La Vanguardia by Ralf Darhendorf. On the other hand, European initiatives in strategic sectors concerning knowledge-based economy, like the Agenda Lisbon 2010, should be reinforced. Finally, it is the time, with the actual failures of the EU Treaty, to reassess which legislation is favouring the knowledge based creative economy and which one is not. In other words, the enormous quantity of rules that European have to follow as an alleged guarantee of the quality of European products may be causing high limitations to many companies, for example SMEs. Many of this knowledge based economy come from small and medium size companies of professionals that decide to develop a certain product. It is virtually impossible to face the enormous cost of EU rules for those groups of professionals, and what was born as a guarantee for quality is now reducing the opportunities of high qualified professionals working on high quality products. In conclusion, the EU is facing a crucial moment. The failure of the Treaty is an example of the threats and opportunities that the EU has. On the one hand there are those who seemed afraid of the growing opportunities partly due to globalisation. They defend that the best way to face this opportunities is by closing European doors, and saving the success of the 60 years period of peace and prosperity. On the other hand, there are those who see the actual circumstances as a huge opportunity to develop a solid and dynamic economy. EU has the background and conditions to successfully become a knowledge-based and competitive economy, but the EU members have to be conscious of it and work on it. Stronger political integration is not the solution to these economic issues, but rather a potential danger as showed by the example of the SMEs. The accidental curb on political integration can be used as an opportunity to rethink what policies are favouring the strengths of the EU, and which ones are limiting them. It is our choice to see these facts as a failure of the EU or as an opportunity for the EU, my choice is clear. Joan Monràs Oliu Menbre del Cercle

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Pots rebre el butlletí d’Amics del País i de Barcelona Tribuna, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.