La setmana passada vaig compartir un dinar amb un grup d’empresaris per analitzar aspectes relatius a la transició de l’economia industrial a l’economia del coneixement. El dinar va sorgir arrel de la meva conferència del passat 17 de novembre en la Jornada LLeida-Empresa que organitzà el Cercle d’Economia de Lleida per tractar la gestió del coneixement i el capital humà en el si de l’empresa del segle XXI. Els industrials estaven molt sensibilitzats per l’impacte del procés de globalització de l’economia i la debilitat d’Espanya, de retruc la catalana, arrel dels ratis dolents de productivitat i competitivitat, un fet que afegit al baix nivell d’internacionalització -entès com a capacitat de distribuir el procés productiu al llarg del planeta- planteja un escenari econòmic molt incert a mig termini, a menys que s’assumeixi amb força aquest desafiament i a la vegada s’abordi una estreta col•laboració amb les universitat i centres de recerca per afrontar programes de R+D+i. En aquesta línia, el grup constatà que l’economia espanyola és la única de la Unió Europea que a pesar del seu creixement i creació d’ocupació ha perdut productivitat des de 1995. Així, en el període 1995-2002 va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mig de la UE15 fou d’un 1,2%. Una llista que està encapçalada per Irlanda amb un increment del 3,6% seguida per Grècia amb un 3,3%, (segons explicita l’últim informe de SIE’05 de Telefònica tot citant a OIT,IMD). Unes dades que són més desconcertants si es consideren les xifres d’Euroestat 2003 que indiquen que en el mateix període, Estat Units assolí un increment del 118,81% prenent com a base 100 l’increment de la UE15. Un fet que no es correspon a la posició que les dades macroeconòmiques de creixement y producció atorguen a Espanya, si bé expliquen els índex de pèrdua de competitivitat fruit del descens de productivitat. Alguns dels empresaris, tot recordant a diversos ponents de la jornada Lleida-empresa, constataren que l’increment de les inversions en TIC i la capacitació del seu ús és la via per superar aquesta greu feblesa. Essent cert que les empreses catalanes i espanyoles haurien d’incrementar les inversions en tecnologia i extreure de les mateixes la màxima potencialitat, cal assumir que no és suficient, i que cal enquadrar el procés productiu en els paràmetres que regeixen l’economia globalitzada actual. El primer és el relatiu al temps en que un avenç tecnològic pot ésser incorporat a l’estructura productiva; uns temps molt curts i que doten de més potencialitat a les organitzacions amb capacitat d’incorporar-les i d’utilitzar-les amb eficàcia i eficiència. El segon fa referència a la competència global, cosa que implica escenaris competitius desequilibrats i heterogenis, i el tercer és la regionalització planetària quant a coneixements i sectors productius. En aquesta línia les empreses requereixen afrontar el repte de la productivitat i la competitivitat com un binomi indissociable en el si de l’economia del coneixement, tot assumint la importància de les persones i el seu talent, canalitzant-lo i permetent que aflori per facilitar la innovació requerida per assolir la màxima rendibilitat o retorn per hora de treball. Aquest és un aspecte que no es pot oblidar, ja que l’Estat Espanyol presenta increments de rendibilitat per hora treballada molt baixos. Si a la OCDE s’incrementà un 1,99% en el període 1994-2003, i la UE15 un 1,7%, Espanya sols pujà un 0,38%. Per tot això, addicionalment a les requerides inversions tecnològiques, al llarg de la trobada es constatà que caldria actuar en les línies següents: possibilitar la continuïtat en el flux de desenvolupament dels sabers (R+D) en els centres de recerca i universitats amb el de la seva aplicació en els processos productius. Facilitar el sorgiment de xarxes que fomentin l’emprenedoria i la innovació amb complicitat i sintonia amb les estructures productives actuals, ajustar els marc legislatius per facilitar els canvis organitzacionals, la cooperació transversal i intersectorial de les empreses, la formació de la població ocupada i la incorporació dels titulats universitaris al procés productiu. Un conjunt d’actuacions possibles i factibles per el teixit productiu i la societat catalana, ja que es disposa de voluntat i personal preparat per fer-ho. Però caldria incrementar la despesa pública i privada en R+D+i per complir de forma integral els objectius de Lisboa; incentivar i primar les actuacions que facilitin la connexió de la universitat i l’empresa que permetin garantir que l’avenç científic i tecnològic arribin amb celeritat a l’empresa; promoure el desenvolupament d’un potent sector TIC altament qualificat i especialitzat per facilitar la incorporació dels avenços i disposar de les eines escaients; incorporar polítiques de innovació integral amb especial èmfasi en producte i organització; i assumir els estils de lideratge i aprenentatge propis de l’economia del coneixement. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per el Coneixement

Fa només alguns dies, esmorzàvem amb notícies als mitjans digitals i als vells diaris de sempre que varen cridar-me especialment l’atenció. D’acord amb diversos mitjans, la cadena de videoclubls nordamericna més famosa del món mundial, Blockbuster, es veia obligada a estudiar el tancament dels seus locals a l’Estat, adduint com a motiu una raó una miqueda manida: la pirateria. No sé vosaltres, però jo començo a estar una mica cansat d’aquest discurs que li dóna la culpa de tot a una pràctica social molt estesa que es conceptualitza com a “pirateria”… i en aquest cas, en el “Cas Blockbuster” hi ha elements que ens permeten desmuntar aquest discurs dominant. El videoclub és un negoci basat en el lloguer de continguts audiovisuals, com les pel·lícules o els videojocs, en diversos formats o suports: VHS, DVD, etc. Tots els indicadors apunten cap a un major consum de continguts digitals a tots els sectors d’edat, tal i com mostren els estudis de PriceWaterhouse per al cas espanyol o les dades de qualsevol consultora internacional. Aquestes mateixes dades mosten un increment sostingut del volum de negoci i dels beneficis de la indústria de la creació dels continguts audiovisuals, tal i com assenyala una nota de la Fundació FranceTelecom de pròxima publicació. Així doncs, si el consum del contingut audiovisual s’incrementa i el volum de negoci i dels beneficis també… on és el problema que fa que trenca el model Blockbuster? Si tornem a l’anterior definició del negoci, la resposta no sembla tan simple i sobretot no sembla estar limitada a això que anomenen “pirateria”. Mor el “Suport”? O s’esgota el model de negoci? Aquestes són les dues principals hipòtesis. A mi em sembla una mica aviat per apostar per la mort del “suport”. Si fem un cop d’ull a societats més avançades en les TIC i en la Societat de la Informació, com Korea o Japó, és fàcil intuir que el suport no té un camí fàcil als propers anys. Japó i Korea estan articulant les seves polítiques públiques en el sector TIC al voltant del concepte d’ubiquitat amb els plans Korea IT839 i u-Japan. Aquest context ubicu combinat amb una creixent interoperatibilitat entre dispositiu, de convergència d’estàndards i de digitalització dels continguts obre un futur incert per als suports com el CD, el DVD i els nous formats. Sospitosament, el negoci dels videoclubs se basa, actualment i com ja dèiem, en el lloguer de continguts digitals sobre suports (físics). Per una altra banda, no està de més fer un cop d’ull a experiències exitoses en la distribució de contingut. Fa uns dies Apple va anunciar que acabava de vendre la seva canço número mil milions (1.000.000.000) a la seva iTunesMusicstore posicionant-se com a líder indiscutible en la distribució de continguts digitals a nivell mundial. Apple comença a distribuir continguts audiovisuals a través d’acords amb diferents productores i cadenes de televisió del món… i sospito que no haurem d’esperar massa per a tener disponible a l’iTunes la programació més demanada de la televisió, com mostren experiències a casa nostra com el nou servei de http://www.3alacarta.com. Simplificant fins a l’extrem, podem dir que l’èxit d’Apple està fonamentant-se en un dispositiu de prestacions (en capacitat i duració de bateria) sense competidors al mercat, i en la integració d’aquest dispositiu en un ecosistema de gestió de continguts basat en un programari d’alta qualitat (iTunes) i en una botiga online de continguts accesible de forma ràpida, barata i intuïtiva. Possiblement aquesta argumentació ens porti a fer una prospectiva no gaire optimista del model tecnològic (tant en soft com en hard) que ha triat Televisió de Catalunya per a la seva nova iniciativa, però aquest no és el tema d’aquest article. El que ens interessa ara és subratllar el fet que existeixen models de negoci exitosos en la distribució de continguts digitals, tot i la “pirateria”. Per tant, sembla que les claus d’aquesta mort (anunciada, com veurem) no es troben tant en la pirateria com en un model de negoci caducat, obsolet i esgotat. Tindria una altra sortida Blockbuster? Jo penso que sí i, com sempre, la resposta està en una aposta per la innovació, per la I+D i la creativitat, però aquest ja és un altre tema. La cultura del Hit i la Cua LlargaPer una altra banda, molts portem un temps escoltant -o llegint- parlar de la mort de Blockbuster, no tant com a empresa sinó com a símbol de la distribució de contingut basada en el Hit o el supervendes. Si algun cop has entrat a un Blockbuster ja saps a què em refereixo. En aquest videoclub pots trobar 20 còpies de la pel·lícula que s’estrena en DVD una determinada setmana. És a dir, si voleu veure El senyor dels anells el cap de setmana que s’estrena en DVD, podeu anar a aquesta cadena de videoclubs perquè teniu la certesa que allí en tindran un munt de còpies. Això sí, no espereu trobar-hi les cintes que comenta Pawley, ja sabeu de què parlo: cinema europeu, independent i altres. Chris Anderson, editor de la revista Wired, porta ja un temps parlant del que ell anomena ‘long tail’ (vegeu que en diu la wikipedia al respecte) al seu blog i en un llibre de propera aparició. La cua llarga és una mica difícil de definir. Segons la Wikipedia, la cua llarga descriu un determinat model econòmic o de negoci, com pot ser el d’Amazon o el d’iTunes, en el què els productes que tenen poca demanda o un volum de vendes baix poden articular, de forma conjunta, una demanda que superi els líders de vendes. Segons les últimes investigacions de Chris Anderson, en aquesta última dècada el volum de Hits al sector musical està baixant d’una forma molt clara, portant a la mort als models de negoci que tenen aquesta base. No és la pirateria, no. Les respostes no són tan simples i cal ser una mica més rigurosos en l’anàlisi de les causes que porten a un estendard del sector a la fallida… perquè si aquest és el rigor amb el fan els análisis sectorials, no m’estranya que tanqui el Blockbuster de la cantonada. —- Aclariment: Aquest article és original de Fernando Garrido Ferradanes i ha estat traduït i localitzat al català per en Joan Mayans i Planells. Ha estat publicat durant el mes de març de 2006 al portal Vieiros en la seva versió original galega i a la secció de Divulgació de l’Observatori per a la CiberSocietat tant en galego com en català.

Potser pels racons d’algun diari el lector atent haurà pogut informar-se sobre l’adquisició d’AUNA per part d’ONO i del resultat final de tot el procés: un expedient de regulació d’ocupació que afecta més de 800 treballadors i el més que probable desmantellament de la sèu de l’operadora a Catalunya. Un assumpte de dimensions equivalents al tema de SEAT, al capdavall. Però les equivalències acaben aquí. Indubtablement, en els aspectes de presència mediàtica, esforços de les administracions per a salvar els llocs de treball i escarafalls de l’oposició, ambdós casos són diferents. ¿A què és deguda tanta asimetria? Em venen al cap varies respostes: Primera: la ubicació de la sèu d’un operador de telecomunicacions no es considera una aposta estratègica per Barcelona o per Catalunya. És de suposar que algú ha reflexionat sobre “l’estratègia”. Segona: els 800 treballadors que aniran al carrer, majoritàriament enginyers i tècnics altament qualificats, no requereixen d’una atenció especial de les administracions. Els nous obrers de la Societat de la Informació, nois llestos i ben preparats, d’alguna manera ja se les pensaran per tirar endavant. Tercera: davant el trasllat de la CMT i el possible desenllaç de l’OPA, és preferible fer poc soroll. No és necessari preguntar-se si, potser, estem fent el tipus de negocis que solia fer en Robert… el de les cabres. Quarta: per sobre de progressistes i d’esquerres, som liberals. Si el mercat decideix un trasllat i imposa una regularització d’ocupació, ho acatem i punt. El cas de SEAT fou un moment de debilitat. Això de Radio 4, també. Cinquena: en front una mundança a Madrid no hauríem de queixar-nos massa alt, per allò del “hoy por ti y manyana por mí”. Quan la Senyora Esperanza Aguirre ho fa, actua de forma equivocada. Sisena: als sindicats el cas no els afecta. Poden permetre’s el luxe de viure tranquil•lament instal•lats en les cada vegada menys nombroses factories que ens queden de l’era industrial. Setena: vivim immersos en un oceà de desídia, irresponsabilitat i debats estèrils, del qual tots en som responsables. Que el lector esculli la que li sembli més encertada. Antoni Brey Vocal de la Junta del Col•legi Oficial d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya

El passat 24 de febrer els mitjans de comunicació informaven de la presentació de l’informe “La contribución de las universidades españolas al desarrollo” elaborat per la Fundación Conocimiento y Desarrollo, en el que s’alerta del relatiu esgotament de la capacitat del sistema universitari per contribuir al desenvolupament econòmic i a les necessitats del sistema productiu. La lectura de la notícia no ens hauria de deixar indiferents ja que en la Societat del Coneixement el rol de les universitats i el centres de recerca és cabdal per evolucionar cap a l’economia del coneixement. En aquest línia no es pot oblidar que les universitats espanyoles amb uns 51.000 investigadors, equivalents a jornada complerta, desenvolupen gairebé un terç del total d’R+D de l’Estat. Essent determinant el pes dels investigadors universitaris espanyols, en un Estat on la despesa –caldria dir inversió- en R+D+i respecte el PIB és sols d’un 1,05%, cal entendre que hauria d’ésser inadmissible que, tal com indica l’informe, menys del 3% de les empreses considerin la Universitat com a font d’innovació, o que dos terceres parts del total no tinguin cap tipus de relació amb la Universitat, i que un terç de les mateixes opinin que la Universitat no és motor de desenvolupament econòmic, encara que el 84% considerin que hauria de ser-ho. Aquesta realitat esdevé mes punyent a Catalunya ja que la capacitat d’innovació i recerca de moltes empreses catalanes és molt baixa arrel de que el 85% de les mateixes tenen menys de 5 treballadors segons indicà el IN3 de la Universitat Oberta de Catalunya. Aquest insuportable divorci entre Universitat i empresa va més enllà de les seves interrelacions; la qualitat dels professionals universitaris és contrastada, tal com explicava el Cercle per al Coneixement al indicar que el 60% dels articles publicats en les revistes científiques de qualitat provenen de científics i tecnòlegs espanyols, però la seva conversió en instruments generadors de PIB és baixa ja que, tal i com queda reflectit a l’any 2001, sols el 29% de les Universitats presentaren sol•licitud de patents europees i que el nombre de propostes fóren solament 47, un escàs 7% del total efectuat des de l’Estat espanyol. La realitat evidencia que la Universitat i l’empresa no parlem un llenguatge comú. La recerca requereix temps, constància i paciència, i la empresa uns terminis indefugibles i uns pressupostos que requereixen l’equilibri entre la rendibilitat a curt i la competitivitat a llarg. A l’empresa manca cultura científica i a la universitat esperit emprenedor i capacitat d’assumpció de riscs. Encara que insuficient, si que és engrescador el creixement d’empreses creades com a resultat de l’activitat de recerca, que va creixent any rera any; si el 2001 es crearen 19 spin-off, al 2001 foren 51 i 65 al 2002, un nombre petit per la qualitat dels investigadors però que fixa una clara i esperançadora tendència. Cal constatar però que malgrat la manca de cooperació, les empreses van assumint els desafiaments derivats de la recerca. L’informe COTEC 2005, atorga a les empreses el 56% del creixement total de la despesa en R+D al 2004, també indica que s’incrementà en un 22% el nombre d’empreses que la desenvolupa, i que el seu nombre d’investigadors augmenta en un 16%, situant-se per sobre de 32.000 persones. Unes xifres que no poden amagar que el percentatge executat per les empreses espanyoles és sols del 52% del total, mentre que països com Alemanya arriba al 70%, o França al 62%. Tots aquests fets requereixen de polítiques especifiques encaminades a estimular que els resultats de la recerca permetin creixement significatius del PIB, i l’acceleració del procés cap a l’economia del coneixement, unes polítiques que no poden oblidar fomentar que la recerca formi part de les estratègies empresarials. Pot ser el moment per recordar que, en altres indrets, la creació d’agències intersectorials per facilitar el seguiment i la patentabilitat dels resultats de la recerca, tot posant-les a disposició del teixit productiu, ha esdevingut un element cabdal al solucionar les problemàtiques legals, preservar la propietat i facilitar la interrelació i el diàleg recerca-empresa. Tot i que l’economia creix a un ritme important i les taxes d’ocupació són bones, l’economia encara es recolza significativament en la construcció i el consum intern. Ara que hi ha cada cop més consciència de la importància de convertir el coneixement en progrés econòmic i social, com es constata en en el fet de que les inversions en R+D a l’Estat no han deixat de créixer en els últims 10 anys, i que l’actual executiu presidit per Rodríguez Zapatero està complint el seu compromís electoral d’incrementar un 25% anual durant la legislatura el pressupost en R+D, assumint l’objectiu de situar al 2010 la despesa en R+D+i en el 2% del PIB, cal reclamar que les polítiques es plantegin a llarg termini i no siguin modificades en funció de les legislatures quatrienals o dels canvis de govern derivats de les mateixes, i a la vegada que les iniciatives defugissin d’actuacions partidistes o dels rèdits electorals, essent contemplades com a polítiques d’Estats, Polítiques amb ‘P’ majúscula, és a dir aquelles més arrelades en la voluntat de construir un país per les properes generacions que les de garantir la subsistència de les actuals. Antoni Garrell i Guiu President Cercle per al Coneixement Febrer 2006