Publicacions

  • |

    Els nous entorns enriqueixen la nostra quotidianitat

    Els nous entorns enriqueixen la nostra quotidianitat

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Memòries anuals

    Hora
    Data

    04-07-2006

    Entrevista de Pablo Mancini a Joan Mayans i Planells, llicenciat en Antropologia Social i Història Contemporànea per la Universitat de Barcelona, membre fundador i actual director de l’Observatori per la Cibersocietat i membre de la Junta Directiva del Cercle. Publicada a educ.ar.

    Joan Mayans i Planells es autor de los libros “Género Chat. O cómo la etnografía puso un pie en el ciberespacio” (Gedisa, 2002) y “Sota un silenci amb mil orelles. Perspectives socials sobre ciborgs i ciberespais” (Edicions UIB, 2002). Algunos de los temas que investiga son la etnografía de ciberespacios concretos, la gestión del conocimiento y el diseño/concepción de espacios digitales para el conocimiento, los aspectos lingüísticos y formales y el análisis del discurso mediado por computadoras, y las dinámicas de interacción e intercambio simbólico en el ciberespacio. En diálogo con educ.ar, Joan Mayans i Planells analizó casos que se inscriben en esos campos y se explayó sobre el congreso on line que organizan desde el Observatorio. Por Pablo Mancini Usted ha explicado hace tres años el potencial del ciberespacio en tanto nuevo espacio público para el desarrollo de la identidad local. ¿Cómo encuentra esa posibilidad actualmente? ¿Se ha aprovechado significativamente ese potencial? —Probablemente, lo más significativo de estos últimos años en internet sea que hemos asistido a la progresiva creación de nuevas localidades. En aquel artículo al que te refieres, proponía el ciberespacio como un entorno en el que lo local y lo inmediato podían jugar sus bazas, ante los potentes procesos de globalización económica y cultural de los que todo el mundo hablaba hace unos años. Sin embargo, no creo que las entidades locales, a quienes se dirigía aquel artículo, hayan aprovechado el medio para lo que allí se proponía. Esa dimensión local a la que me refería, en un sentido clásico del concepto, apelando a municipios, pueblos y ciudades, no creo que haya dado ningún salto importante en cuanto a su utilización y proyección en el ciberespacio, entre otras razones, porque hemos ido adaptándonos y relativizando esa hipotética amenaza de la globalización cultural. Y, por otro lado, hemos visto como lo local, lo inmediato, se ha redefinido. La proliferación masiva de blogs y sistemas de sindicación y de enlace mutuo entre blogs tiene una importancia fundamental en la construcción de estas nuevas localidades: nuestro entorno social inmediato se ha visto alterado por la presencia de una nueva red de opinantes, escribientes y comentaristas completamente apropiada y personalizada por cada sujeto. En nuestro contexto cotidiano, inmediato, el lugar que antes ocupaban los ciudadanos-vecinos ahora lo empiezan a jugar los blogs-vecinos. Con todo lo que ello implica. En su libro Género chat. O cómo la etnografía puso un pie en el ciberespacio, ha estudiado el fenómeno de la escritura en tiempo real. Actualmente, el chat parece ser una de las formas culturales más naturales de los nativos digitales: ¿ya hemos visto todo en este campo?, ¿advierte algo nuevo para el futuro al respecto? —Desde luego, el chat, al día de hoy, ya parece casi una tradición del ciberespacio. Hace tanto ya que lo experimentamos por primera vez, cuando nos sorprendió su formato y sus características, que parece casi una cosa tan antigua… como la misma internet. Es muy posible que esta “antigüedad” como medio de comunicación sea la causa de que lo hayamos incorporado, de una forma naturalizada a nuestras prácticas comunicativas, como también ocurre con el correo electrónico. Creo que el chat ha encontrado unos determinados nichos y contextos sociales que le son especialmente propicios. Una gran mayoría de los usuarios de internet conocen los chats y los han experimentado. Sin embargo, por el hecho de tratarse de mucho más que una herramienta, de ser mucho más exigente a nivel de atención, continuidad y tiempo, hace que su uso se haya, progresivamente, situado en esos determinados nichos sociales. Por otro lado, los dispositivos de mensajería instantánea han ocupado la dimensión más directamente instrumental de los chats, haciendo que los chats, por sí mismos, asuman un mayor papel de espacio abierto, público y socialmente significativo. Esto, por supuesto, no quiere decir que lo hayamos visto todo, en este terreno, pero sí que es cierto que parece que los chats han encontrado su sitio socialmente significativo en el ciberespacio y que su importancia y aplicación social y cultural está mucho más definida que otros fenómenos emergentes en el ciberespacio. Pero precisamente la proliferación de estos constantes fenómenos emergentes; el hecho de que estemos hablando de un sector social cuya infraestructura fundamental son productos tecnológicos de consumo; la constante aparición de nuevas aplicaciones y dispositivos, hacen que el terreno se mueva bajo nuestros pies. Eso quiere decir que nada es estable en el ciberespacio y los chats, desde luego, no son ninguna excepción. —¿Cómo está observando el fenómeno de la proliferación de aplicaciones Web 2.0? —A mí me recuerda bastante lo que leí de la Web 0.1. En los últimos años del siglo pasado leía sobre los orígenes de internet y sobre todas aquellas personas e ideas que iban a hacer de internet algo socialmente revolucionario; los argumentos y las promesas de aquellas nuevas tecnologías y sus redes sociales. Tal vez luego chocamos con la realidad, la comercialización y la cotidianización de internet, la Web que todos hemos conocido, aprendido y, hasta cierto punto, aborrecido. Por eso digo que la Web 2.0 es más que un proyecto, es un desiderátum con resabios de esa amalgama de personas, ideas y proyectos medio utópica, medio revolucionaria, pero rabiosamente sociocéntrica, que fue la internet de antes de internet. Sin embargo, el concepto también tiene un componente de moda conceptual que se entronca con la frecuente aparición de nuevos programas, nuevas aplicaciones y nuevos nombres. Esta tendencia a la novedad, intrínseca en internet, no debe hacernos pensar que internet avanza, casi por inercia, hacia el modelo 2.0, con todo lo que esto implica de apertura, participación masiva y creación de entornos dinámicos. Esto no sólo no es necesariamente así, sino que puede llevarnos a perder de vista otros fenómenos tecnológicos, macro-empresariales e incluso legales que tendrán mucho que ver en cómo será la internet de dentro de algunos años, vaya por el número de versión que vaya. Esta es precisamente uno de los temas centrales del próximo congreso del Observatorio para la CiberSociedad, así que nos queda aún mucho que discutir sobre el tema. —¿Cómo analizaría el auge de redes sociales como MySpace o Second Life? En el caso de Second Life, las personas que participan construyen “alter egos a medida” y espacios que hibridan lo público con lo privado. ¿Cómo explica que más de 250 mil personas elijan llevar una segunda vida en la pantalla y generen relaciones, eventos y hasta dinero, que tienen impacto fuera del mundo virtual? —Conozco poco estos fenómenos, pero sin duda se parecen mucho a otros casos anteriores de participación masiva en entornos lúdicos y de vida social alternativa propios de internet. Siempre he pensado que la mayoría de las mejores “killer apps” del ciberespacio tienen un componente lúdico. Así fueron las prístinas listas de discusión de Arpanet, así fue Usenet y así fueron los chats. Así fue el clásico caso de Habitat y sus múltiples variantes de ciudades, poblados y lugares virtuales. Así también se explica el éxito de los mensajes cortos de los teléfonos móviles y su apropiación social como herramienta personalizada, más allá de su función telefónica. Así son los entornos de creación personal o colectiva en el ciberespacio, como los blogs. Yo creo que la explicación para fenómenos como Second Life o MySpace tiene mucho que ver con estos otros fenómenos: permiten crear redes sociales significativas para sus participantes. Permiten crear y recrear la identidad, proyectarla en nuevos entornos y volver a ser uno mismo. Quizá porque nuestro entorno cotidiano “tradicional” o “duro” no nos lo permite, porque no es lo bastante satisfactorio o, simplemente, porque estos nuevos entornos enriquecen nuestra cotidianidad. Para mí, este último factor es el determinante, al menos, a un nivel colectivo. Nuestro personaje de Second Life o nuestro nick en un canal de chat nos da la oportunidad de ser socialmente significativos. Y en última instancia, ¿no es eso lo queremos todos? El Observatorio para la CiberSociedad (OCS) que usted dirige ha anunciado que en noviembre próximo se celebrará la tercera edición de su congreso online. En los dos congresos anteriores (septiembre de 2002 y noviembre de 2004) los ejes de las convocatorias fueron “Cultura & Política @ CiberEspacio” y “¿Hacia qué sociedad del conocimiento?”. ¿Cuál es la idea rectora del próximo congreso del OCS? ¿Qué desafíos emergen para esta tercera edición? —Creo que la evolución de las temáticas de los congresos del OCS es, cierto modo, paralela a la propia cibersociedad o, queremos pensar, a los retos que se plantea en cada momento, desde una perspectiva sociocéntrica. Me explico: desde los primeros barruntos del OCS y en concreto en el congreso de 2002, creíamos que nuestro objetivo fundamental era modificar el foco central de atención sobre el ciberespacio. Queríamos subrayar que el ciberspacio, como espacio público, debía ser analizado, aproximado, entendido, gobernado, ocupado desde un punto de vista sociocéntrico, y no tecnocéntrico. Esto, que hoy parece algo superado, hace cuatro años no era así en absoluto. Creo que la labor del OCS y de aquel congreso colaboró con otras iniciativas que consiguieron llevar a más sectores el interés por lo cibersocial. En particular, estoy convencido de que el impacto de aquel congreso en el entorno académico fue importante y ha tenido continuidad, descubriendo el ciberespacio como lugar eminentemente social, donde tienen lugar cosas que merecen la atención de los científicos sociales. En el 2002 insistíamos en el carácter cultural del ciberespacio. Y, como consecuencia de esto, quisimos prestar una especial atención a los conflictos y a la política en el ciberespacio, puesto que donde haya sociedad y cultura hay conflictos, intereses y política. Negarlo, obviarlo o incluso ocultarlo también tiene efectos y consecuencias políticas. En el 2004 quisimos continuar con esta línea específica y propia de los congresos del OCS, que combinan el debate académico con el impacto social y la dimensión política del tema. Por ello nos fijamos en la expresión de moda del momento: “sociedad del conocimiento”. El concepto llevaba ya algún tiempo circulando, pero en aquel momento nos pareció que representaba magníficamente el momento que estábamos viviendo, al menos en el contexto del Estado español: por un lado, encontrábamos los discursos políticos, mensajes publicitarios, iniciativas empresariales aplaudiendo la llegada de una incierta “sociedad del conocimiento”; por otro lado, la realidad, en forma de una creciente fractura digital, de movimientos contradictorios de apropiación de las tecnologías, de comercialización y vulgarización de muchos de los detalles que se apuntaban en los años noventa como potencialmente revolucionarios, etcétera. Esta contradicción quedaba reflejada en los interrogantes entre los qué encerrábamos el título del congreso del 2004: ¿Hacia qué sociedad del conocimiento? Como en aquel momento no fuimos capaces de encontrar una respuesta clara a la pregunta, sino una gran cantidad de propuestas, análisis, síntomas e ideas, es pertinente que en el 2006 nos replanteemos esta cuestión con otros términos y a la luz de las nuevas dinámicas que están modificando la textura social de la Red. Antes hablábamos de la Web 2.0 y creo que este será uno de los temas centrales del congreso de este año. Porque bajo la idea de Web 2.0 se encuentra buena parte de los debates que han llevado a la elección del título y a la redacción de la línea editorial del nuevo congreso. Cuando decidimos encabezar el nuevo congreso con el título “Conocimiento Abierto; Sociedad Libre” estábamos proponiendo una fórmula provocadora, que pone en cuestión y confiere protagonismo a todos los movimientos open que estamos viendo proliferar en los últimos años. Pero a la vez, desde un punto de vista menos técnico, también suponen una muy buena excusa para debatir sobre las ideas de una Red más participativa, con muchos más creadores, con más capacidad multimedia e interactiva, con nuevas estructuras de redes “locales” hechas a partir de las nuevas localidades de nuestros vecindarios virtuales, etc. Uno de nuestros objetivos para este congreso será conseguir vincular, precisamente, los movimientos “open”, todos los fenómenos de “Web 2.0” y darle a todo ello la dimensión política y la relevancia social que hay tras todo ello, para que se convierta, de nuevo, en objeto de reflexión y análisis. Actualmente estamos en fase de recepción de candidaturas para la formación de grupos de trabajo, que son la base fundamental de los debates del congreso. Por ello, quiero aprovechar esta ocasión para invitar y para animar a todos, y no sólo desde ámbitos académicos, a visitar la web provisional del congreso (www.cibersociedad.net/congres2006), a leer allí la línea editorial del congreso y a plantearse la posible organización de un grupo de trabajo sobre alguno de los temas sobre los que aquí hemos conversado. En la medida en que seamos creativos y nos atrevamos a hacer las preguntas apropiadas en el planteamiento de los grupos de trabajo y discusión, conseguiremos encontrar las respuestas más importantes a un enunciado que también puede expresarse en forma de pregunta: Conocimiento Abierto, ¿Sociedad Libre? Fecha: Junio 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Entrevista amb Antoni Giró, rector de la UPC

    Entrevista amb Antoni Giró, rector de la UPC

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Entrevistes

    Hora
    Data

    30-06-2006

    En el context de la Societat i l’economia del Coneixement, la competitivitat en un món global requereix d’un sistema educatiu que desenvolupi una formació d’alta qualitat, una recerca significativa i una important transferència dels resultats de la recerca cap a l’empresa. Uns requisits que han d’anar acompanyats de la voluntat real de les empreses d’assolir…

    • Què opina del sistema de recerca i transferència actual? –En el decurs dels darrers anys la recerca a Catalunya ha augmentat tant quantitativament com qualitativament. Però encara som lluny d’on hauríem de ser. Així que cal continuar apostant per la recerca per acostar-nos més als nivells que en volum i en recursos econòmics es donen en els països més avançats de la UE. Sigui com sigui, el cert és que el desenvolupament de la recerca de qualitat a Catalunya ha permès dinamitzar els processos de transferència de coneixement i de resultats d’aquesta recerca cap a la societat i cap a les empreses. Estem en el bon camí, però no ens podem aturar i, novament, hem de reclamar un major esforç de l’administració a l’hora de destinar recursos a la recerca. També a les empreses que han d’apostar per la innovació i per la recerca si volen continuar essent competitives, ara amb productes d’alt valor afegit. • El Cercle ha evidenciant que les universitats i les empreses parlen llenguatges diferents, i a la vegada que els terminis i prioritats no coincideixen. Què creu que caldria fer per capgirar aquest situació? –Així era fins fa uns anys. Però tinc la impressió que universitat i empresa s’han anat acostant i parlen, cada dia més, un llenguatge més comú. I això perquè uns i altres hem descobert que ens necessitem i que hem de treballar conjuntament si volem que el país progressi i avanci. A més no podem oblidar que la universitat mateixa està actuant sovint com a dinamitzador socio-econòmic a través de programes nascuts en la institució acadèmica que aposten per la generació d’empreses amb un alt valor afegit. En el cas de la UPC hem de fer esment de l’èxit assolit pel Programa Innova. Una iniciativa que, només en cinc anys, ha estat motor de creació de 150 empreses de base tecnològica que, al seu torn, han creat més de 700 llocs de treball de molt alta qualificació ja que el 90% dels seus treballadors són titulats universitaris i doctors. • Un dels temes recurrents és la mobilitat del professorat, i facilitar anades del personal universitari a les empreses per períodes més o menys llarg, garantint la seva tornada en condicions òptimes, així com primar la col•laboració dels professors i doctorands. Com veu aquest tema: mite o realitat? què es podria fer per millorar? –En la línia que apuntava abans, la col•laboració i l’entesa entre universitat i empresa cada vegada ha de ser més rellevant i ha de donar més bons resultats. La universitat ha de posar a disposició de les empreses persones altament qualificades, preparades per innovar i per donar molt valor afegit a la producció d’aquestes empreses. En aquest sentit la universitat ha d’escoltar a les empreses per formar millor els futurs titulats i titulades. En aquesta mateixa línia treballem des de la universitat per formar doctors disposats a incorporar-se a les empreses, aportar els seus coneixements i desenvolupar programes d’innovació i d’inversió en R+D+I. • El teixit empresarial petit i atomitzat de Catalunya dificulta la col•laboració i l’abordament de projectes ambiciosos. Què ens pot dir al respecte? –Certament la composició del teixit empresarial a Catalunya està format per un elevat percentatge de petites i mitjanes empreses. Això dificulta, sovint, la capacitat d’aquestes empreses per abordar projectes de recerca i d’innovació. No obstant això, disposem de fórmules diverses i imaginatives que han d’ajudar a què també la petita i mitjana empresa puguin gaudir dels avantatges que la innovació i la transferència de resultats de la recerca pot significar per als seus productes. M’estic referint a les oportunitats que es deriven, d’una banda, de l’aprofitament d’instruments com el Centre de Transferència de Tecnologia (CTT) de la UPC; de l’altra de les iniciatives ja establertes entre la Universitat i el CIDEM en matèria d’innovació i transferència de tecnologia a través de les xarxes d’innovació tecnològica, centres tecnològics, trampolins tecnològics, que faciliten enormement la concreció de projectes d’R+D+I per a la petita i mitjana empresa. • Canviant de tema: el món es regionalitza i s’especialitza i cada cop més cal ser referent en alguna àrea de saber. Quines creu que podrien ser les àrees de desenvolupament estratègic quant a generació de coneixement i futur a Catalunya? –La nostra base empresarial s’ha estructurat tradicionalment entorn dels sectors alimentari, automobilístic i tèxtil; sectors que per continuar essent estratègics han d’incorporar nou coneixement i alt valor afegit als seus productes. En altres paraules: cal fer possible l’adaptació d’aquests sectors tradicionals als nous reptes que fenòmens com el de la deslocalització plantegen. Al costat d’això hem d’apostar per altres sectors que malgrat no disposen d’una tradició a casa nostra, ens han de ser absolutament estratègics de cara el futur. L’aeronàutica, la bioenginyeria, les TIC’s són alguns d’aquests sectors que hem de potenciar i en els quals, atesa la recerca que s’està fent ara a Catalunya, disposem de moltes i molt bones oportunitats. • El model d’R+D+i de la Unió sembla més propia per les economies avançades del nord que per la realitat del teixit productiu del Sud d’Europa. Què pot dir-nos d’aquest fet? –No penso que sigui ben bé així. Els països de la UE tenen, cadascun d’ells, les seves oportunitats a partir dels sectors productius en els quals sobresurten. A casa nostra, la nostra base productiva es troba en els sectors als quals ja m’he referit abans (alimentació, automòbil, tèxtil…) als quals cal afegir els sectors emergents i de serveis. No estem, ara com ara, excessivament lluny dels països més avançats de la UE pel què fa a la nostra capacitat per a la innovació i per a la recerca i hem de saber aprofitar les nostres oportunitats. • Per finalitzar: quin és el seu grau d’optimisme respecte a que Catalunya i el Sud d’Europa assoleixin la transformació del sistema productiu i interioritzin els paradigmes de la societat del coneixement? –Sóc optimista. I això perquè estic convençut que sabrem invertir adequadament en R+D tant a les universitats com a les empreses, continuant en la línia ascendent dels darrers anys. Si això és així –que sens dubte ho serà– la nostra distància amb la resta de països de la UE disminuirà progressivament. Insisteixo, però, que la nostra actual distància amb ells no és tan considerable com ho havia estat abans que no podíem transferir resultats de la recerca a la societat simplement perquè no disposàvem de coneixement. El repte és, ara que tenim coneixement, saber transferir aquest coneixement a les empreses del nostre entorn en una aposta de futur que s’ha de fomentar en disposar de sectors productius d’alt valor afegit. Barcelona, 26 de juny de 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • | |

    Ressenya del sopar amb Jordi Valls

    Ressenya del sopar amb Jordi Valls

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Resum d’activitats

    Hora
    Data

    30-06-2006

    En el sopar del 27 de juny, el darrer del Cicle sobre el nou model de finançament i desenvolupament, comptàrem amb la presència del Conseller de Treball i Indústria, Jordi Valls, que ens parlà sobre competitivitat i innovació en el context de la Societat del Coneixement.

    El Conseller començà la seva intervenció plantejant que el model econòmic que hem seguit en els darrers anys s’està quedant obsolet i requereix tot un canvi que permeti la “governabilitat” de la indústria al 2006. Una governabilitat que ha de poder-se estructurar deixant enrera el tradicional concepte industrial manufacturer dels segles XIX i XX. Fins i tot les estadístiques per les que ens guiem avui en dia no acaben de donar justícia al que realment s’hauria de considerar com a activitat industrial. Com a exemple, podem veure que la indústria audiovisual, inclosa l’editorial, en termes estadístics es considera que forma part del sector serveis. No obstant això, l’audiovisual ocupa unes 140.000 persones a Catalunya, davant d’unes 60.000 – 70.000 ocupades per la química i unes 40.000 – 60.000 persones que treballen en el camp de la indústria agroalimentària. Si ens fixem en la innovació, és inconcebible que encara estigui dividida en dos àmbits governamentals, CIDEM i universitat. En la mateixa línea, podem parlar de la Secretaria de la Societat de la Informació, però no podem seguir veient-la com una Secretaria pròpia desvinculada de la resta de sectors econòmics. Cal que siguem conscients de que és hora de modificar el concepte industrial a utilitzar. El que avui en dia comença a cobrar real importància són el comerç internacional i la logística. Aquesta darrera, molt cops menyspreada, es converteix en una necessitat per totes aquelles empreses, que malgrat no dur a terme un procés d’internacionalització, sí estan en un procés d’internacionalització de proveïdors. Estudiar i seguir el moviment de materials a la indústria des de les primeres matèries fins a l’expedició del producte acabat quan arriba al mercat és essencial i indispensable en un món cada cop més globalitzat, on el comerç es caracteriza per ser essencialment internacional. En aquest sentit, tenim diversos elements a tenir en compte: 1) La necessitat de les empreses d’internacionalitzar-se o, per altra banda, deslocalitzar-se, motivada a la imperant globalització de les tecnologies de la informació i comunicació. 2) La creixent importància de millorar la nostra productivitat. Els nostres nivells de productivitat no són gaire alts, a causa dels baixos nivells d’incorporació tecnològica als processos productius. Si mirem el cas dels Estats Units, independentment del seu dèficit públic o en la balança de pagaments, els seus nivells de productivitat són alts perquè s’hi ha generat una cultura i un coneixement tecnològic important, visible en els processos productius. A Catalunya el tema no està en crear un sector TIC, sinó que aquest es trobi dins de l’estructura industrial. Hem de ser capaços de crear talents que puguin desenvolupar-se en empreses potents, de forma que la gent que tingui capacitat productiva pugui incorporar tecnologia. 3) Hem de canviar el nostre model econòmic actual. Si fins ara el 80% de la riquesa provenia de l’ocupació i el 20% de la productivitat, ara ens interessa córrer més en termes de productivitat que no pas en ocupació Això no significa que no vulguem crèixer en ocupació, sinó que preferim fer-ho d’una forma més ralentida, però sòlida i de qualitat. Tot i això, no oblidem que hem tingut un creixement econòmic considerable en els últims anys. Les previsions de la OCDE per Espanya diuen que entre el 2008 i el 2012 seguíriem creixent al 2,5% anual. Una altra dada que crida l’atenció és que per primer cop des del segon semestre del 2001, el primer trimestre del 2006 ha mostrat un al creixement en el sector industrial. Per mantenir i millorar aquest creixement cal que es doni una reducció de la inversió en construcció per tal de poder redestinar aquesta inversió a altres processos industrials. 4) La política de les empreses ha de servir de suport constant per crèixer i per canviar. Això ha d’abarcar tots els àmbits: si abans tota l’atenció estava centrada en el producte, el que ara és vital són elements com el disseny, la marca, el márketing, la comercialització… Els productes, de vida cada cop més curta, necessiten d’altres elements de fidelització i de diferenciació de la marca. En el mateix sentit, es requereix un increment de la formació, ja que és discutible la rentabilidad social i laboral del volum de fons europeus destinats a formació en el nostre país durant els darrers 10 o 15 anys. Ara està surgint una nova generació d’empreses que no pot concebre l’activitat sense les TIC. La clau està en aconseguir que el teixit tradicional tingui un bon element d’incorporació tecnològica i no sigui únicament les empreses emergents les que utilitzin de forma eficient les tecnologies de la informació. En aquesta línea, cal fer un esforç entre l’administració pública i el sector universitari per tal de convertir la informació en coneixement i integrar el coneixement en l’activitat del sector industrial. Malgrat sembla que cada cop s’aconsegueix més aquest objectiu i es van aproximant les posicions dels dos actors, segueixen havent-hi dificultats en làmbit universitari per superar el tema de la conversió de la informació en coneixement, així com el sector empresarial encara no té o no sap utilitzar totes les eines per adquirir més reptes en l’àmbit tecnològic. L’administració pública ha de responsabilitzar-se de prendre mesures per aglutinar la innovació en un sol àmbit governamental, així com també ha de generar una governabilitat que doni resposta en aquesat realitat del segle XI, posant més valor afegit, més innovació i facilitant una major interrelació entre els tres sectors: universitat, empresa i administració pública.

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    `La sexta`, el fútbol i la Societat de la Informació

    `La sexta`, el fútbol i la Societat de la Informació

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    27-06-2006

    Interessant reflexió sobre el fútbol, la televisió i la Societat de la Informació. Un article de to humorístic que ens parla sobre el nou canal de televisió (la “Sexta”), els seus problemes de cobertura i l’efecte del Mundial d’Alemania en el desplegament de la Societat de la Informació.

    El inicio del Mundial de Alemania nos ha situado al borde de ver aparecer una nueva fuente de alarma social: la señal de la Sexta, el canal de televisión que había adquirido los derechos de emisión en abierto del evento deportivo, no ha llegado a todos los usuarios. Aquellos que habían comprado, en cómodos plazos, un televisor plano de varias docenas de pulgadas, corrían el riesgo de tener que conformarse con utilizarlo para ver, por enésima vez, el fascinante documental sobre los hábitos alimentarios de los leones del Serengueti o el apareo de la rana roja de Borneo. La alarmante situación se entremezcla con el lío del despliegue de la televisión digital terrestre, la TDT. A nuestra antena llegan actualmente los canales analógicos convencionales, los de toda la vida, y los digitales de la TDT, aunque para poder ver estos últimos necesitamos un decodificador, artilugio que cuesta alrededor de cincuenta euros. Si vivimos en una comunidad de vecinos, posiblemente sea necesario realizar una ampliación de los amplificadores de cabecera. Un ingeniero de telecomunicación nos puede realizar el diagnóstico y recetar el tratamiento, y un instalador autorizado puede implementarlo con todas las garantías de calidad. Siempre y cuando haya tiempo, claro está. El problema es que, hoy por hoy, la Sexta no cubre todo el territorio, ni a través del canal convencional ni a través de los digitales. Pero no hay malos en esta historia. Su proceso de despliegue está en marcha y avanza a buen ritmo. En un rincón de la pantalla debería aparecer el cartelito de “estamos en obras”. En cualquier caso, se trata de un asunto que incumbe a una empresa privada, que debe desplegar de forma privada una red privada para retransmitir un espectáculo ofrecido por otra parte privada con la cual ha firmado, de forma privada y totalmente lícita, un contrato mercantil. Cargar a los poderes públicos con la responsabilidad de no poder ver el Mundial es, en este caso, excesivo. Los que se quejan porque consideran que tienen un derecho inalienable a ver los partidos de fútbol del Mundial se equivocan. Tal derecho no existe. Si tanto lo desean, pueden contratar los servicios de otro canal que los ofrece en la modalidad de pago, o pueden intentar buscarlos por Internet. Finalmente, salvados por la campana, se ha evitado el desastre: Cuatro nos brinda la posibilidad de visionar los encuentros más significativos. No se trata de un ataque súbito de filantropía, claro está. Por lo menos el Mundial habrá servido para acelerar el despliegue de la TDT, una tecnología de grandes prestaciones que nos zambulle aun más en la tan cacareada Sociedad de la Información. Ahora bien, no puedo evitar pensar que si el nuevo modelo de sociedad debe avanzar a golpe de partido de fútbol, apetece suscribir un “apaga y vámonos”. Antoni Brey Soci del Cercle per al Coneixement Vocal de la Junta del COETC

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    La política condiciona el desenvolupament de l´Economia del Coneixement

    La política condiciona el desenvolupament de l´Economia del Coneixement

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    26-06-2006

    Reflexió sobre la necessitat que el nou govern que es formi en les pròximes eleccions tingui com a objectiu possibilitar que Catalunya lideri el desenvolupament de l’economia del coneixement en la euro regió mediterrànea, tenint la vista posada a 10 o 15 anys i capaç d’afrontar actuacions a curt termini per preservar el present i…

    Amb la visita del darrer dijous dia 22 del president Maragall a la Moncloa, s’oficialitzà l’inici del procés de tancament d’un període de govern a Catalunya, no exent de sobresalts, tensions, sorolls de fons i ple d’incerteses, que més enllà de l’Estatut, ha impedit afrontar les polítiques que condicionen i determinen el futur. Sent cert que la tasca del Conseller Castells ha sigut eficient i digna d’elogi considerant les problemàtiques i limitacions existents, al igual que les actuacions del Conseller Nadal que han permès desbloquejar obres de gran importància, i les del Conseller Huguet, relatives a la internacionalització; també s’ha de reconèixer que Catalunya no ha abordat aquells projectes que permeten afrontar el futur, d’acord als reptes que exigeix l’economia del coneixement, garantitzar la competitivitat del teixit empresarial, generar els excedents requerits per les prestacions socials i garantitzar la qualitat de vida i el futur dels ciutadans. Les societats més avançades s’enfronten des del principi del mil•leni als desafiaments de la societat i l’economia del coneixement, la qual cosa comporta que els models de desenvolupament econòmic estiguin en un profund procés de transformació, els processos de localització s’accelerin, els temps d’aportació de valor dels productes es redueixin, creixin les incerteses i la competència asimètrica. Una transició de la societat industrial tradicional vers una més desenvolupada, que ha de crear valor afegit a través de la creativitat, la innovació i la comunicació. Un perfil de societat que ha de ser capaç de dinamitzar l’economia, de repensar el territori, de generar noves formes d’organitzar-se per dur a terme les activitats professionals, les relacions socials i un nou estil de vida més plural. Un procés possible pel teixit social i econòmic del país, sempre que es generin les condicions requerides i es prioritzin les polítiques que crean confiança i eliminen l’incertesa. Assumir els desafiaments de la Societat del Coneixement obliga a adaptar-se a un entorn altament competitiu i canviant, amb un excès d’informació assimilable que dificulta discernir entre veracitat i falsedat, el que exigeix disposar d’una ciutadania altament formada, tant en les actituds com en les aptituds que permeten seguir aprenent al llarg de tota la vida; ajustar els elements productius als nous models organitzacionals en xarxa, cooperant per a competir, assolint la capacitat d’accés als mercats globals amb productes d’alt valor i amb capacitat d’ubicar el procés productiu en les localitzacions més òptimes; polítiques decidides de R+D+i que facilitin tant el desenvolupament científic i tecnològic com la seva ràpida inclusió en el sistema productiu per convertir el “saber en PIB”; i l’establiment de polítiques que permetin garantitzar qualitat de vida i el benestar dels ciutadans en un context d’alta interrelació social i de greus fractures nord sud, i tensions est oest. Educació i desenvolupament social; foment de la investigació i de la innovació en ciència, tecnologia i diseny efectuada simbiòticament amb les empreses; ajustos i transformació del model productiu i suport decidit a sectors emergents, és un trinomi que ha d’abordar-se sense dil•lació, per no perdre capacitat de progrés i qualitat de vida dels ciutadans. Unes actuacions que no poden oblidar la necessària mobilitat de persones i béns, a l’igual que les polítiques encaminades a garantitzar els recursos hídrics i energètics. I és precisament en aquests camps essencials pel desenvolupament de la societat del coneixement on les polítiques empreses en els darrers temps han sigut més aviat escasses. Des d’aquesta perspectiva s’aborden les pròximes eleccions que han de configurar el govern que desplegarà el nou estatut, i haurà de recuperar, sense més dil•lació, el temps perdut. Unes eleccions que haurien de conduir-nos a un govern cohesionat, que entengui que assumeix un contracte amb la ciutadania a la que haurà de rendir comptes del que faci o deixi de fer. És necessari un govern fort amb la vista posada en 10 o 15 anys, capaç d’afrontar actuacions a curt termini per preservar el present i polítiques a llarg per a garantitzar el futur. Que apliqui el programa que han presentat davant la ciutadania, un programa clarament arrelat en el futur i en els reptes del segle XXI. El nou govern hauria de treballar amb un sol criteri i cultura, aplicant el programa complert que acceptaren amb el seu vot de forma majoritària els ciutadans, fugint de programes construits post eleccions amb l’estricta finalitat d’assolir el poder. Un programa de govern dirigit amb decisió i que hauria de tenir com a objectiu possibilitar que Catalunya lideri el desenvolupament de l’economia del coneixement en la euro regió mediterrànea. Antoni Garrell i Guiu Antoni Garrell y Guiu 26.6.2006 www.cperc.net

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    I ara, a treballar

    I ara, a treballar

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    20-06-2006

    Reflexió sobre el resultat del referèndum i el que implica el Sí a l’Estatut. Un Estatut que garantirà la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar – i força – perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la…

    Cap sorpresa. Ja tenim Estatut i aprovat en referèndum pel vot afirmatiu d’una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han anat a votar. Els ciutadans que hem anat a votar hem dit, majoritàriament, que sí, que aquest Estatut –“cepillado” i tot– que els nostres representants han sotmès a la nostra consideració ens sembla un instrument vàlid per a afrontar els reptes que té plantejats la societat catalana per als propers anys i, també, per a passar pàgina d’un etapa digna dels manuals de… psiquiatria. Ara és la realitat dels fets qui ens ha de donar o no la raó. La participació. Per a abordar aquest tema, resulta de lectura pràcticament obligatòria La necessitat de regeneració de la vida política, brillant reflexió d’Antoni Farrés publicada el passat dijous, 15 de juny de 2006. Cap sorpresa, tampoc, sobre la participació. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han participat en sis referèndums: 1976 (la reforma política), 74 % de participació; 1978 (la Constitució), 67,9 % de participació, 1979 (l’Estatut de Sau), 59,3 % de participació en un dia laborable –hi havia 4 hores per a anar a votar– i amb pluja; 1986 (l’ingrés a l’OTAN), poc menys del 63 % de participació; 2005 (la Constitució de la Unió Europea), 40, 6 % de participació. No sembla, per tant, que ni els temes del debat polític a l’entorn de l’Estatut que han transcendit a l’espai públic ni el nivell d’aquests hagi condicionat significativament la participació. Recordem-ne alguns, a tall d’exemple: que si la paraula donada per Zapatero –que, com és ben sabut, és un ferm partidari de la independència de Catalunya– “va a missa”; que si tot el procés i el que en surti és inconstitucional –com si en democràcia no es pogués parlar de tot respectant les regles del joc i les posicions dels qui no pensen com nosaltres–; que si el Pacte del Tinell és –era– la panacea universal; que si l’”Espanya d’esquerres” dóna molt “bon rotllo”; que el PSOE és amic i el PP és dolent; que qualsevol proposta d’Estatut –qualsevol, ni que sigui “cepillada” i ben “cepillada” per una comissió parlamentària presidida per un “cepillador” de solvència contrastada com és Alfonso Guerra– trenca la unitat d’Espanya; que si l’aprovació de la proposta d’Estatut sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre era perfectament possible; que si el de Catalunya és –era?– un procés polític paral•lel o homòleg al del País Basc o –millor encara– de Montenegro i que, en conseqüència, pot guanyar la independència demà passat o l’altre. Per no parlar de tots els pals a les rodes que han posat tots els qui, successivament, s’han enrabiat per no haver sortit en una foto perquè algú altre els havia pres el lloc. El nivell del debat no ha passat desapercebut als ciutadans i ciutadanes d’aquest país que treballen, paguen impostos i malden per pagar la seva hipoteca i arribar a final de mes confiant que els seus representants treballaran per a ajudar-los a deixar als seus fills un país millor i amb més oportunitats que no pas el que ells mateixos han trobat. És ben clar, doncs, que el triomf del “SÝ”, que ja apuntaven totes les enquestes, és el de tots els qui, vist el que hem vist durant els darrers dos anys i mig, han decidit de tornar a provar d’obtenir solucions reals i possibles a problemes reals durant els pròxims anys lluny de posicions extremes i d’excessos i maximalismes verbals de tota mena. Sí, tenim un nou Estatut, amb millores –algunes de substancials– en alguns àmbits –com ara el reconeixement del fet nacional català– i això és bo. L’escenari polític obert, però, ofereix alguns elements que cal tenir ben en compte: 1) en l’àmbit polític, queden unes relacions molt complicades amb la resta d’Espanya, amb la qual i en la qual hi ha encara fractures molt importants. Des de Catalunya, caldrà estar ara més que mai especialment amatents a les qüestions que afecten el govern d’Espanya. Caldrà un canvi de cultura política a Catalunya en el sentit que serà necessària una implicació molt més gran en el govern d’Espanya i –molt important– caldrà que els nostres representants siguin capaços d’introduir sense complexos i amb molta claredat els temes relatius al govern d’Espanya en el debat del conjunt de la societat catalana. Si, fins ara, parlar de “Madrid” com si es tractés de l’estratosfera o del “país veí” era un error, a partir d’ara serà, simplement, un acte d’imprudència temerària. Ens hi juguem molt i cal jugar-hi amb decisió i molt conscients que no partim de la millor posició. 2) en l’àmbit econòmic, no hi ha canvi de model de finançament, sinó avenços o possibilitats obertes per a avançar en les diverses línies ja definides en el model anterior, un model –recordem-ho– de negociació multilateral que ha representat un dèficit estructural del 7,5% del PIB amb tendència a l’alça segons l’últim estudi encarregat pel Departament d’Economia i Finances l’any 2005. Augmenta la capacitat de gestió en alguns àmbits però no representa cap nou marc de relacions de Catalunya amb Espanya. Aquest Estatut garanteix, molt probablement, la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar –i força– perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l’Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya. I això, per a poder afrontar amb mínimes garanties els nous reptes de la societat i de l’economia catalana: cohesió social i capacitat per a competir en un mercat globalitzat, elements que plantegen, entre d’altres exigències, un sistema educatiu de qualitat i bones infraestructures. Domènec Orriols i Gutiérrez Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Amb el nou Estatut cal obrir una nova etapa

    Amb el nou Estatut cal obrir una nova etapa

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    18-06-2006

    Després de 2 anys de treballs els ciutadans de Catalunya hem exercit el dret de vot i hem aprovat el nou estatut amb un 74% de vots favorables. És cert que la participació frega sols el 50% i que sols 1 de cada 3 dels ciutadans s’hauran pronunciat a favor, però en democràcia no hi…

    Després de 2 anys de debat, de treballs, d’incerteses i desencontres, els ciutadans de Catalunya hem exercit el dret de vot i hem aprovat el nou estatut amb un 74% de vots favorables. És cert que la participació és baixa i frega sols el 50%, inferior a la que les enquestes pronosticaven i situaven propera al 60%, i que sols 1 de cada 3 dels ciutadans amb dret a vot s’hauran pronunciat a favor del Sí. Aquest és un fet que donarà ales a les més variades interpretacions, i serà causa de que els detractors del nou estatut llancin velades, o menys velades, opinions encaminades a qüestionar la legitimitat del mateix. De ben segur que no mancaran les comparacions amb el referèndum del 79, amb una participació del 60% i amb un suport del 88,14%, que representava que 1 de cada 2 dels catalans amb dret a vot el recolzés. Comparar el 79 amb ara és una comparació entre entorns desiguals i una perversió en l’anàlisis, probablement amb la vista posada en les properes eleccions. A l’any 79 es votava en dia laboral, tots els treballadors teníem dret a 4h pagades per anar a votar, (un fet que es mantingué fins el 88, moment en que es passà a fer les consultes als electors en diumenge). En aquell moment la democràcia era un nadó, gairebé un projecte, i cada dia teníem que guanyar-la arreu, mentre que a les casernes el soroll d’armes era permanent i tots teníem que aprendre a desenvolupar-nos en ella, a més a Catalunya el 79 representava recuperar els legítims drets d’autogovern usurpats dècades enrera. Afortunadament no té res que veure amb ara, on Catalunya, a l’igual que la resta de l’Estat, té una democràcia consolidada en el marc de la Unió Europea. Sense defugir però, de considerar que l’abstenció no deixa de ser un símptoma de baixa consideració que té la ciutadania envers l’activitat política, d’un cert rebuig de les seves actuacions, i de la manca de confiança en la capacitat de molts polítics de vertebrar el futur. Més enllà de consideracions, ara, amb el nou estatut aprovat, sols pendent que entri en vigència, cal recordar que en democràcia no hi ha altra legitimitat que la que surt de les urnes, la derivada de cada una de les paperetes que els ciutadans han dipositat exercint amb llibertat el vot. El resultat no pot ésser mai deslegitimitzat en funció de la participació, tot convertint-se en interpretador de les voluntats d’aquells que han optat, en exercici de la seva llibertat, pel dret de no pronunciar-se. Ara és hora de mirar endavant, de passar pàgina i posar-se a treballar per desplegar l’estatut al màxim de les seves capacitats, sabent que és un pas més, no l’últim, en la recuperació dels que ens pertoca i requerim. Un Estatut que dóna al govern de Catalunya més recursos i més competències, uns recursos i unes competències que cal que siguin utilitzades amb visió de futur i no amb voluntat de preservar el present, sabent que Catalunya en el context de la Societat i l’economia del Coneixement té moltes assignatures i decisions pendents. Ara és hora de donar prioritat a les polítiques de com s’utilitzaran els recursos i administraran les competències, és l’hora de mirar amb detall els programes electorals que properament ens posaran a la nostra consideració, ja que d’ells emanaran les polítiques que han de permetre, sense més dilacions, obrir una nova etapa que ens permeti, amb l’estatut a la mà, assolir el futur conscients de que en la Societat globalitzada i interdependent res és igual i Catalunya no pot quedar al marge. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per el Coneixement 18 de juny de 2006 Informació relacionada: Ens cal un estatut per impulsar la societat i l’economia del coneixement Societat del Coneixement: i el nou Estatut de Catalunya

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    La necessitat de regeneració de la vida política

    La necessitat de regeneració de la vida política

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    15-06-2006

    Posicionament del Cercle sobre la necessitat actual de regenerar la vida política, per tal de facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania. Aquests són els elements bàsics de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el millor sistema pel govern dels col·lectius humans.

    El proper 18 de juny els catalans, exercint el dret democràtic de votar, ens posicionarem sobre la proposta d’estatut; posteriorment, probablement abans de finalitzar l’any, tornarem a les urnes per elegir els diputats del Parlament de Catalunya i poc temps després escollirem els governs locals. Així doncs, en el propers mesos, els ciutadans ens manifestarem en relació a una norma bàsica de convivència i elegirem els representants que actuaran en el nostre nom en el marc d’una democràcia representativa. La relació política entesa des d’aquesta perspectiva és una relació de confiança, com la que es té amb el metge o advocat – de res serveix disposar dels millors, si no hi confiem-. Aquesta relació de confiança es fonamenta en la cessió temporal d’una part de la llibertat de cadascú de nosaltres en favor d’una persona o grup, però tenint present que cap partit és propietari dels vots, ja que en cada procés electoral els electors atorguen la sobirania al parlament per una sola legislatura, ni cap partit és propietari de cap institució, ja que l’interès d’aquesta ha de prevaldre per sobre dels de l’organització partidària. És un fet constatat la baixa consideració que té la ciutadania de l’activitat política, que posa en evidència que s’ha trencat la relació de confiança, que comporta tant una elevada abstenció, que no és res més que un vot de càstig, o de rebuig a les opcions, com un vot inercial sense analitzar programes ni propostes. Essent la confiança pedra angular de la democràcia representativa, cal preguntar-se per què s’ha trencat. Les raons bàsiques es fonamenten en tres elements: l’incompliment dels compromisos electorals; el fenomen de la corrupció; i la falta de visió estratègica, de projecte i de lideratge per impulsar un projecte col·lectiu. * * * L’incompliment dels compromisos electorals és el trencament del contracte electoral, de naturalesa política, pel qual el polític l’hi fou cedida part de la llibertat individual a canvi de fer unes coses en un temps determinat, assumint que de vegades, per raons superiors e impredictibles de tipus econòmic, jurídic o polític, els objectius no són assumibles. Si aquest fos el cas, cal que els polítics expliquin a la ciutadania el perquè no ha estat possible o perquè s’ha tingut de buscar el punt d’equilibri amb altres coses, ajudant així a fer pedagogia respecte de l’administració dels béns i drets col·lectius, fugint sempre de tractar als ciutadans com a menors d’edat, no rendint comptes del perquè dels incompliments dels compromisos adquirits. Sols amb honestedat, i voluntat de compliment dels contractes polític entre ciutadà/elector, polític/elegit, es pot assumir el lideratge requerit, un lideratge emparat amb un conjunt de principis que s’han d’assumir amb: – Acceptació del Risc per anticipar-se al futur formulant un projecte estratègic, la qual cosa requereix voluntat de definir un model de país, o de ciutat. – Voluntat pedagògica: Explicar el que es vol fer, perquè es vol fer, i si pertoca, perquè no s’han pogut assolir els objectius establerts. – Sumar esforços per aconseguir, que els ciutadans i els equips de govern comparteixin el projecte estratègic i que representi una aspiració col·lectiva. – Honestedat, basada en regles clares i iguals per a tothom, entenent que la corrupció política és l’arbitrarietat. – Sinceritat, i proximitat. Cal creure’s el que un diu, i ésser proper en el debat, sabedors que en les distàncies curtes és “on hom se la juga”. – Professionalitat. Configurar un equip de bons professionals. El líder assumeix la visió estratègica, l’equip el dia a dia, tots compartint i creient en el projecte. – Capacitat d’autocrítica. El que obliga que existeixi una oposició i ser coneixedors de que en governs de coalició no és pot funcionar com a regnes de Taifa. El projecte ha de ser congruent i compartit. – Austeritat, no com a renúncia, sinó com a valor en si mateix. – Voluntat de rendir comptes, per valorar la capacitat de gestió (eficàcia versus eficiència). – Equilibri entre impulsar el progrés i la cohesió social. Sabedors de que el progrés sense cohesió social és insostenible, però cohesió social sense progrés també. És un fet que la vida política, i el politics, no han interioritzat plenament els principis anteriors. És en aquest context on cal reclamar un procés de regeneració democràtica, basada en els següents principis: 1. Modificar el sistema electoral i acabar amb les llistes tancades i bloquejades o anar a un sistema majoritari per districtes. En definitiva, cal buscar un sistema que vinculi molt més l’electe amb els electors, alliberant-lo de les maquinàries dels partits. 2. Identificar mecanismes perquè el debat de les liquidacions dels pressupostos sigui rellevant, esdevenint un dels elements cabdal d’avaluació de les iniciatives i orientador quant a la bona o mala gestió dels seus representants. 3. Professionalitzar més l’administració. No pot ser que quan hi hagi un canvi de govern hi hagi el ball d’alts càrrecs que canvien. Els alts funcionaris han de ser molt bons professionals a l’estil dels de l’ENARC francesa. 4. Facilitar tant l’entrada com la sortida a la vida política. Especialment donant cobertura a la sortida amb ‘l’atur laboral’, a l’igual que la resta de ciutadans. 5. Revisar els mecanismes d’imposició de penes en els processos penals, aplicant plenament el codi, i no solament la inhabilitació per elegir i ser elegit. 6. Revisar les competències locals, en especial les urbanístiques, el procediment de contractació, els procediments d’urgència, el problema no resolt del finançament dels partits polítics. És hora de regenerar la vida política, per facilitar la governabilitat del país i recuperar a la vegada la confiança de la ciutadania, base de la democràcia representativa, que ha demostrat ésser el sistema millor pel govern dels col·lectius humans. Antoni Farrés Membre de la Junta del Cercle per el Coneixement Juny 2006

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Les Pymes i la Tecnologia

    Les Pymes i la Tecnologia

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Articles

    Hora
    Data

    13-06-2006

    Reflexió sobre la necessitat d’innovar-se per part de les empreses per fer front al creixent procés d’internacionalització. En aquest sentit, les pimes requereixen disposar d’un processament de dades funcional i eficient que permeti transmetre i processar la informació a l’instant.

    El procés d’internacionalització creixent exigeix també una sèrie d’innovacions per part de les empreses. La transparència i la globalitat dels mercats i, amb això, el canvi implícit a la gestió comercial, constitueixen un repte de primer ordre per a les petites i mitjanes empreses (pimes). En aquest context, la velocitat es converteix en un factor clau d’èxit. Avui en dia, el ràpid guanya al lent; independentment de la seva dimensió, atès que actualment la tecnologia iguala les capacitats dels petits i dels grans. A més a més, en el cas de les pimes, aquestes tenen els seus propis avantatges, com són la seva flexibilitat, adaptabilitat i rapidesa en el moment de prendre les decisions. El primer requeriment tecnològic de les pimes és disposar d’un processament de dades funcional i eficient. La informació ha de poder-se transmetre i processar a l’instant. Per això, és necessària una automatització i una integració dels principals processos interns i externs de l’empresa. S’han d’incorporar cada vegada més els proveïdors i clients a la pròpia planificació i, d’aquesta manera, vincular-los estretament a la pròpia empresa. En aquesta línia i sense ànim de ser exhaustiu, esmentaré tot seguit algunes tecnologies que ofereixen una resposta a les necessitats mencionades, i amb un ordre lògic d’implementació que podria variar en funció de les necessitats de negoci específiques de la pime: PPS (Planning, Production and Scheduling). Programari que dóna resposta als processos de planificació i control de la producció. Inclou control gràfic, gestió de la fabricació, planificació de la capacitat, planificació avançada i programació de la producció , control de presència, control d’accessos i captura de dades en planta. ERP (Enterprise Resource Planning). És un programari que serveix per donar resposta a l’organització interna i als seus processos. Inclou comptabilitat financera, càlcul de costos, administració de material, logística, compres i vendes, gestió documental. Intel.ligència de negoci (Business Intelligence). Programari per al tractament i anàlisi de la informació. Components e-business integrats: E-commerce (transaccions electròniques de comerç a través d’internet. Pot contemplar models B2C, B2B, B2B2C); E-Procurament (compres a proveïdors o clients a través d’internet); SCM (Supply Chain Management), programari per a l’automatització de la cadena de subministrament; CRM (Customer Relationship Management), programari per a l’automatització i gestió de les relacions amb els clients. Sense cap mena de dubte, les petites i mitjanes empreses es troben en el present davant d’una oportunitat històrica pel que fa a l’augment de la seva competitivitat mitjançant l’ús intel.ligent de les noves tecnologies. Això no obstant, convé que no caiguin en la temptació de fer una lectura excessivament tecnològica de l’empresa, sinó que han d’assegurar una òptima visió empresarial de la tecnologia. Només aleshores el retorn de la inversió estarà assegurat. Si aquesta circumstància es produeix, estic totalment convençut que aquesta dècada serà l’època de les pimes. José Vicente Ruiz Conseller Delegat de infor business solutions ibérica Membre de l’àmbit d’empreses i economia del coneixement del Cercle

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits

  • |

    Creixement espanyol i asimetria Europea en Innovació

    Creixement espanyol i asimetria Europea en Innovació

    Cercle per al Coneixement

    Hora
    Tipus de publicació

    Posicionaments

    Hora
    Data

    31-05-2006

    El president Zapatero va explicar, aquesta setmana al Congreso, tot un conjunt de dades econòmiques que ens situen en posicions de privilegi quant a la Unió Europea, el creixement es situa en el 3,5, l’abril fou un excel•lent mes quant a ocupació, la producció industrial es recupera, …i les dades macroeconòmiques apunten que l’economia va…

    Subscriu-te al butlletí

    Subscriu-te als nostre butlletí per estar al dia de tot el que fem. Rebràs el butlletí d’Amics del País, amb informació sobre les nostres activitats i notícies destacades, les convocatòries i novetats de les conferències que organitzem.

    * Camps requerits