En aquesta primera convocatòria, Jordi Portabella inicià la seva intervenció fent menció a la necessitat d’especialitzar-nos per tal d’entrar en l’era del coneixement, fet inevitable i necessari en les economies del països desenvolupats. Barcelona com a ciutat, que compta amb una llarga tradició industrial, ja ha iniciat la seva transformació. Avui en dia, sobresurten alguns enclavaments com la zona franca, el 22@ i la zona industrial de Bon Pastor-Verneda. El posicionament de la ciutat comptal en la societat del coneixement no és dolenta; s’hi està desenvolupant indústria auxiliar vinculada al tema de l’automòvil, així com indústria farmacèutica i química. Partint de la seva situació privilegiada en quant a mar i clima mediterrani, Barcelona es configura com un pol de captació i atracció de recursos humans provinents d’arreu del món, al mateix temps que cal destacar que les seves universitats tenen un nivell força homologable a la resta d’Europa. Malgrat aquestes bones condicions de partida, no cal oblidar que ens queda treball a fer per millorar qüestions com la transferència de coneixement de la universitat a l’empresa o la introducció dels propis recursos dins de la xarxa a través de la innovació. Adaptant el criteri de la triple hèlix, cal potenciar el treball conjunt de les Administracions Públiques, universitats i empreses per tal d’anar encaminant-nos vers el que podríem anomenar com especialització en la diversitat. En comptes de centrar-se exclusivament en una sola cosa, pot donar més fruits ampliar l’espectre però mantenint-ne la centralització en el que refereix a la localització territorial, per tal d’afavorir la creació de sinèrgies i clústers. Abans de donar pas al debat, Jordi Portabella féu una crida a l’aposta forta per sectors estratègics com el de les energies renovables, el sector TIC, multimèdia, així com el biomèdic, farmacèutic i químic, en els que ja es dóna un important impuls per la innovació. En el debat amb els associats sorgiren les següents qüestions: Antoni Garrell: Cal ser optimista però sense oblidar que l’economia del coneixement es basa en una sèria de prerequisits i indicadors, en els quals Catalunya no ocupa les millors posicions. Tenim un alt índex de fracàs escolar, la movilitat és reduïda, les polítiques científiques varien en funció de qui està al govern i el sistema financer està massa enfocat al crèdit i a la construcció. Rafael Suñol: No és tan fàcil de canviar el model energètic actual. Cal considerar la rendibilitat i el que suposaria un increment del preu. Jordi Portabella: La formació del professorat i la modernització de les escoles en la primera i segona etapa certament requereixen d’un impuls, però per fer-ho es necessiten més recursos. Referent al tema dels transports, la plataforma logística de l’àrea metropolitana és una de les més compactes, creada per potenciar les sinèrgies entre les zones industrials més potents de l’àrea. Respecte a l’aeroport, els problemes sorgeixen per la distribució de cargues i passatgers entre Madrid i Barcelona. Seria convenient aprofitar els avantatges geogràfics i especialitzar els vols cap a diferents continents, de forma que Barcelona per exemple podria assumir els vols cap a Àsia, i Madrid cap al continent americà. Pel que fa al tema energètic, no es pot obviar el canvi climàtic amb les seves corresponents conseqüències sobre el medi ambient. Consumim molt més petroli del que actualment s’extrau, per la qual cosa és imprescindible iniciar el canvi cap a altres formes de producció d’energia, com és la fotovoltaica. Xavier Marcet: A Catalunya actualment patim d’un raquitisme estructural, entès com una greu dificultat en el creixement de les empreses, sobretot les noves que surten de l’àmbit universitari. Malgrat sovint es diu que Barcelona té una gran capacitat d’atracció respecte l’estranger, ens costa estructurar polítiques sistemàtiques de captació de talent. El nombre de seus empresarials al territori català es força reduït, i la diversificació en clústers no és solució si no definim millor els nostres sistemes de lideratge. Lluís Coll: El problema de l’aeroport del Prat no ve d’ara, sinó de molts anys enrere. Un altre tema és la diversitat d’opinions i la falta d’una unitat de criteri entre les pròpies forces polítiques. Santiago Montero: Anys enrera es demanava per part de l’administració pública una tercera pista de 700 metres, la qual es construí finalment de 1.300 gràcies a pressions provinents de fora de l’Administració. En aspectes tècnics com aquest, s’haurien de tenir més en compte les opinions d’experts i professionals en la matèria. Josep Moles: A Barcelona i a tota Catalunya en general predominen les empreses petites. Quan aquestes creixen es veuen pràcticament forçades a marxar a Madrid, ja que allà és on hi troben el mercat. Necessitem clarament una estratègia eficient que ens acosti al mercat i en millori les comunicacions. Jordi Portabella: És cert que la major part del teixit empresarial català està conformat per PIMEs. Les fusions i/o absorcions són difícils quan no hi ha la predisposició per part dels agents implicats de cooperar per assolir major competitivitat. Una alternativa seria l’associacionisme o l’execució directa. Un sector a Catalunya, i sobretot a Barcelona, que està creixent a gran velocitat és el turisme. El sector hoteler, de fet, està jugant un paper molt important en el procés d’internacionalització. Hernán Scapusio: Un dels problemes més greus no és tant que no produïm coneixement, sinó que no el sabem vendre. Hem d’apostar fort pel consum digital com a nova via d’arribar als potencials clients. La Universitat Oberta de Catalunya és un bon exemple de model que ha funcionat. Albert Pèlach: Entroncant amb el tema del consum digital, cal dir que un dels obstacles majors per la seva potenciació és la manca d’infraestructures. Referent al 22@, la idea és bona però falta dotar-la de més continguts i serveis. Jordi Portabella: El 22@ sorgeix com a idea urbanística que pretèn redensificar la ciutat. Des del govern hem potenciat la creació d’un sector estratègic com és el del software. El que es pretén és aprofitar les economies d’escala i de xarxa que es generin. Roser Ràfols: Com a advocada, considero que s’hauria de tenir més en compte l’opinió dels juristes en temes de propietat intel•lectual, cosa que els empresaris sovint obliden. Pere Monràs: La qüestió no és que manquin idees, sinó que és difícil movilitzar les persones, ja que hi ha un sentiment força generalitzat de no “fer-se masses expectatives”. Aquesta falta de lideratge s’ha de combatre, conjuntament amb la potenciació de nodes i xarxes que ajudin a convertir l’àrea metropolitana en un pol d’excel•lència. Jordi Marín: Quines són les xarxes internes i externes que es plantegen potenciar des de l’administració pública per situar Barcelona com a ciutat del coneixement? A part d’exemples com Barcelona Activa o el 22@, quines altres propostes es debaten a nivell d’infraestructures? Santiago Sardà: El tema del transport de les mercaderies tampoc no està resolt. Necessitem més armonització amb l’amplada europea. Jordi Portabella: A mode de cloenda, mencionar que cal fer émfasi en la construcció en xarxa, i que per això és necessari incorporar noves tecnologies, malgrat suposi un esforç pressupostari important. S’hi han d’invertir diners i recursos per tal d’equil•librar les xarxes, que per naturalesa tendeixen a la concentració.

Acta resum de la primera Junta conjunta del Cercle per al Coneixement i el Barcelona Breakfast celebrada el dimarts 6 de març del 2007. Addicionalment als membres de la Junta del Cercle per part del Barcelona Breakfast s’incorporaren a la Junta: en Xavier Marcet, en Joan Solé, en Ricard Ruiz de Querol, en Vicenç Gasulla i en Ramon Palació. Aquests junta culminarà el procés de fusió que finalitzarà el proper mes de maig. Els temes Tractats foren els següents: 1. Execució dels acords de fusió – En Xavier Marcet indicà que aquella mateixa tarda, i un cop comunicat a tots els associats del Breakfast que passaven a esser associats del Cercle per al Coniexment-Barcelona Breakfast, s’havien enviat les dades a la secretaria del Cercle. – Quant al ajust de les quotes de 300 euros a 180 euros que te que efectuar-se al llarg del 2007, es constatà que encarà no s’ha resolt el problema de finançament del menys ingrés que es situa en uns 18.000 Euros anuals, s’acorda que aquets tema hauria d’estar resolt amb anterioritat a l’assemblea general del mes de maig. – S’analitzà els ajustos de la web requerits arrel de la fusió i els associats a millorar algunes prestacions de la mateixa. S’aprovà les propostes efectuades per l’empresa ddmedia i facultà a la comissió permanent a tirar endavant els ajustos un cop es rebi l’oferta pressupostaria. – Es comenta que en les properes setmanes es procedirà a ajustar la junta del Cercle arrel de la fusió, tot considerant que a la propera tardor finalitzà el mandat del president, i que al octubre es convocaran eleccions. 2. S’analitzaren les activitats ja previstes fins el 30 de juny i que estan a la web, i el document preparat per en Ruiz de Querol sobre les temàtiques a abordar en l’activitat de d’anàlisi Barcelona-Breakfast que seran continuïtat dels que organitzava l’associació Barcelona Breakfast tot mantenint el format, s’acorden les pautes quant a dades i el fitxà el proper esmorzar per el divendres dia 30 de març. El vocal de la junta Ricard Ruiz de Querol conjuntament amb en S. Estapé seran els coordinadors de les activitats. 3. Es tractarà la temàtica i l’Acte sobre l’aeroport del dia 22, s’acorda l’adhesió al mateix i els membres de la junta que assistiran al mateix, enviant els noms el dia següent des de la secretaria del cercle. 4. S’acorda que la data inicial de la propera assemblea serà el 22 de maig, el vicesecretari general del Cercle cuidarà de tots els aspectes tècnics i jurídics conjuntament amb el secretari general. Barcelona 6 de març de 2007.

Andreu Mas-Colell començà la seva ponència comentant que l’educació superior europea té dos reptes per endavant que ha d’afrontar sense rèmora. Per una banda, el procés de Bolonya, que és fruit de la necessitat de tenir una major comunicabilitat entre els països europeus, en el sentit d’armonització de titulacions, així com la necessitat d’impulsar una renovació pedagògica, que implicarà un canvi en el mètode d’ensenyament i plans d’estudi. La normalització del nostre sistema universitari amb el dels altres països de la Unió Europea en el marc del que es va establir a Bolonya, comportarà, segons Andreu Mas-Colell, un augment de la qualitat del sistema així com un increment de la mobilitat entre universitats europees, sobretot en el que respecta a les modalitats de tercer grau, els màsters i postgraus. El segon repte a afrontar és el cumpliment dels objectius marcats a l’agenda de Lisboa. Espanya, i també Catalunya, han d’esforçar-se per no perdre la cursa en la carrera cap a l’assoliment de la societat del coneixement. Algunes economies del sud-est asiàtic en aquest sentit han entès millor cap a on apostar. A Europa ens cal començar a definir quin serà el nostre sistema d’excel·lència. La ciència i indústria europees són segones, després de les dels Estats Units, i a nivell de recerca, és evident que tenim un problema en la seva transferència i conversió en PIB. Malgrat això, Andreu Mas-Colell considera que l’àmbit de la recerca està experimentant canvis positius, cosa que es veurà reforçada amb el procés de Bolonya i la integració en l’espai europeu d’educació superior. Els tres països centrals de la Unió Europea, França, Regne Unit i Alemanya es distingeixen per haver tingut universitats de molt prestigi dedicades a la recerca, com la Oxford, Cambridge o Humbold Universität, tot i que el sistema elitista i/o meritocràtic en el que algunes estan basades ha entrat en crisi. Malgrat això, són països en els que s’ha donat més èmfasi a la necessitat de crear clústers d’excel·lència i potenciar l’aplicació eficient del coneixement generat a les universitats i centres de recerca. En aquest sentit cal recordar l’impuls de Schröder, Chirac i Blair tres anys enrera a Berlin, per crear l’European Research Council. Andreu Mas-Colell feu un breu repàs al posicionament de les universitats espanyoles i europees en el ranking d’universitats publicat pel The Times. Al 2006 la UB fou la única universitat espanyola present en el llistat de les 200 millors universitats del món, ocupant el lloc 190, mentre que la UPC no sortia al llistat de les 100 universitats tècniques més importants del món. A nivell europeu, les millors universitats en els rankings mundials, que estan basats en gran part en la recerca que produeixen les universitats, són les britàniques, com Cambridge, Oxford, London School of Economics, seguides de l’École Normale Supérieure de París. Evidentment a nivell global les estadounidenques es porten els primers llocs, però en les trenta primeres posicions també s’hi troben països representats com la Xina, Japó o Singapur. És necessari que a Europa es creïn institucions més efectives i interuniversitàries, en estreta col·laboració entre el govern, els centres de recerca i la universitat. Des de l’administració s’han d’endegar més polítiques científiques, encaminades a dinamitzar i posar a punta la universitat. Si aconseguim desburocratitzar-la progressivament, també serà més fàcil impulsar-ne la creació d’empreses. El debat posterior entre els associats va fer sorgir qüestions com les que segueixen: – Quin prestigi té la universitat espanyola? La Unió Europea és un món força igualitari. No es pot dir que ens mirin amb distància. A vegades fins i tot es sorprenen de la modernitat de les instal·lacions. A nivell de postgrau per això, el tema és més dubtós, malgrat que el postgrau europeu tampoc es distingeix excessivament per la seva qualitat i varietat. En temes de recerca, és obvi mencionar que Espanya no és una gran potència científica, però sí cal recordar que la tendència que segueix és bona, si tenim en compte que la despesa en recerca ha experimentat un augment en els darrers anys. Dels sis països europeus demogràficament més grans, França, Gran Bretanya i Alemanya són els actuals líder en producció científica. A Espanya li toca espavilar-se si no vol quedar-se enrera junt amb Itàlia o Polònia. – Com a conseller, fou impulsor de centres de recerca d’excel·lència. Avui en dia tenim set universitats públiques catalanes i una virtual. No seria millor agafar les que ja tenim per tal de posicionar Catalunya en comptes de crear noves institucions i centres? Jo estic a favor de crear institucions noves perquè és necessari introduïr agilitat en el sistema, però reconec que hi poden haver diferents fòrmules, entre elles la de crear patronats en els que es trobin totes les universitats. – Un dels problemes que té la universitat és que el professorat hi és de per vida, la qual cosa significa que si es vol dedicar a la recerca ho farà, però en cas contrari, no. És difícil dur a terme una bona recerca si no existeix massa crítica. Támbé el tema dels recursos és crític, no n’hi ha suficients i estem molt allunyats de la mitjana europea que situa la despesa en recerca en el 2%. Ens hem de proposar elevar el nivell del professorat i reconèixer que no tothom és igual. La creació d’institucions noves concentrades en el postgrau i els centres de recerca amb capacitat contractual pot ser una via per millorar la situació actual. – Fa temps que es dóna el debat sobre la necessitat de mantenir o suprimir els incentius fiscals a la innovació. Quina és la seva opinió? Posar els incentius fiscals en qüestió ja és una irresponsabilitat perquè els deixa ferits. La ventatge que tenen els incentius fiscals és que són neutres i depenen exclusivament de que la empresa faci R+D, i no tant dels gabinets polítics. És el que els diferencia del programa CÉNIT. – Els estudiants espanyols surten de la universitat sense tenir gairebé coneixements pràctics. A Alemanya tenen un sistema més especialitzat i eficient, dividint l’educació superior entre universitats i les “Fachhochschulen”, de caire més pràctic. En aquest sentit, sembla ser que el procés de Bolonya va encaminat en la direcció alemana, però aquí a Espanya s’introdueix més en l’àmbit de les humanitats que en el sector enginyer industrial. Això és cert, però tampoc hem d’oblidar que les empreses haurien de considerar més la necessitat de fomentar la seva pròpia formació interna. No poden esperar que els vinguin els estudiants amb tot après. – Es parla molt de foment de la recerca, de la col·laboració entre universitat i empresa, però en realitat els continguts universitaris i les necessitats empresarials no estan gaire alineats, i els recursos que es destinen aquí a recerca es tradueixen en menys patents que amb la mateixa quantitat de recursos es donaria a Alemanya. A part, les estadístiques demostren que els estudiants prefereixen ser funcionaris abans que empresaris. La principal diferència amb Alemanya és que allà està la seu, és on s’originen i remouen les idees. Respecte a les enquestes, no es poden interpretar només en un sentit. Si la pregunta fos diferent i les carreres empresarials tinguessin més expectatives, les respostes serien unes altres, i només prenent el percentatges donats, en principi un 30% d’empresaris hauria de ser suficient. El sopar va finalitzar amb una cloenda a càrrec d’Antoni Garrell, que féu menció a la necessitat de renovació que tenen els col·legis professionals i la implantació eficient del nou espai únic universitari de convergència europea.