En Jordi Hereu inicià la seva intervenció fent una aposta clara per a que Barcelona es posicioni com a ciutat del coneixement, amb l’objectiu de garantir així la cohesió social i territorial. Ens parlà sobre la seva prioritat de regenerar els teixits urbans al centre de Barcelona abans que tendir cap a l’ampliació de l’extraradi. Econòmicament, Jordi Hereu ens comentà que amb un creixement actual del 3,5%, podia ser el moment ideal per plantejar-se seriosament la construcció d’un teixit empresarial diversificat, combinant la inversió en sectors madurs amb la inversió en els emergents. Amb una estratègia que sobretot ha de ser consistent en el temps, l’Administració Pública ha de situar-se com a catalitzadora i coordinadora de les idees sorgides des de la ciutadania. Jordi Hereu ens recordà el Pla Barcelona Activa, creat en un primer moment per combatre l’atur però que després agafà cada cop més la funció d’ajudar i motivar als emprenedors a impulsar el seu propi negoci. El camp en el que l’Administració necessita encara posar-se al dia, malgrat ja s’intenta des de fa anys, és en l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per tal de fer extensiu l’ús de les TIC a tota la societat, és imprescindible que l’Administració assumeixi el paper de tractor i a la vegada es converteixi en exemple i model d’ús de les mateixes. Segons l’actual alcalde, els elements claus de l’èxit pel futur de Barcelona radiquen en l’aposta i millora de les universitats catalanes, els centres de recerca, els clústers amb potencial de desenvolupament, el territori i els agents locals que incentivin la transformació d’idees en negocis pròspers. Jordi Hereu finalità la seva ponència fent especial menció a la necessitat de canviar la cultura imperant a Catalunya, adversa al risc, amb bones idees i propostes però amb dificultats per implementar-les a la pràctica. En el debat que es generà a continuació entre els associats del Cercle per al Coneixement- Barcelona Breakfast, els temes que suscitaren més interès fóren: com convertir Barcelona no només en un pol d’atracció de talent sinó també de manteniment de talent, com implicar la societat civil en l’impuls de les universitats i els centres de recerca, com adequar l’oferta a la demanda de professionals que tirin endavant projectes, partint de que les infraestructures necessàries hi són però en manquen les persones capacitades per utilitzar-les eficientment, com vincular la comunicació i el coneixement, entenent que per aconseguir que tothom pugi al carro de la societat del coneixement, primerament s’haurà de potenciar els canals de comunicació, que facin intel·ligible el concepte i transmetin confiança, com aconseguir que Barcelona a part del clima i l’ambient garantexi la qualitat de vida entesa com a capacitat de desenvolupar tot el nostre potencial com a ésser humà, i com potenciar la innovació si cada cop tenim menys seus empresarials importants a Catalunya. Jordi Hereu va respondre a les qüestions ressaltant que Barcelona hauria de convertir-se en un ambit urbà obert a l’experimentació, transformar-se en un escenari sobre el qual poder innovar, acompanyat d’un esforç important de generar una cultura social que efectivament promogui l’emprenedoria i la innovació en tots els àmbits. Va finalitzar el debat deixant clara una tríada per la qual vol apostar fortament: garantir la cohesió social, la societat del coneixement i la qualitat urbana.

David Garrofé vingué acompanyat d’en David Villarrubias, encarregat de la digitalització de les empreses i la consegüent implantació de les TIC. El Sr. Garrofé inicià la seva ponència fent un recompte de la història de la CECOT, explicant-nos que al 1996 es creà la fundació CECOT per la innovació, per tal de veure com la innovació podia afectar al procés productiu. Un any més tard ja es creava el portal www.larambla.com, que pretenia estimular el comerç electrònic de les empreses de la confederació. Al 1997 també es negociaren amb la Caixa i altres entitats financeres, uns datàfons amb marca blanca pels comerços, a la vegada que sorgia la plataforma tecnològica multicontingut i multicanal CECOTXPRESS amb l’objectiu d’agregar totes les tecnologies i construir un metacercador personalitzat. L’èxit d’aquesta eina de recerca fou rotund, ja que un 95% dels usuaris la segueixen utilitzant diàriament. En David Garrofé ens comentà que l’assessorament sobre la integració de les TIC en les empreses, desenvolupat pel Centre de Demostració de Tecnologia (de la Fundació Cecot Innovació) en el transcurs dels darrers anys els ha permès fer una anàlisi del que les empreses tenen instal·lat i de l’ús que en fan. Aquest estudi posa de manifest que abans d’implantar, cal tenir perfectament definit, conegut i contrastat el pla de processos de l’empresa. Si no es coneix suficientment l’empesa, o si no es té relativament optimitzada, no és útil introduir-hi tecnologia, ja que incorporar sistemes a uns processos que no funcionen només afegeix una acceleració del que ja es fa malament. Si una empresa d’entrada no funciona correctament, amb sistemes tecnològics no millorarà els processos, sinó que només els accelerarà. Des d’aquest punt de vista, i en referència al món de l’empresa en general, i al de les PIME en particular, cal dir que en molts casos, per desconeixement o idees preconcebudes, l’empresari percep la incorporació de les TIC com una despesa directa i no pas com una inversió. És més, en molts casos es percep com una font de perill per a l’estabilitat dels processos dins de l’empresa, o com una font de risc financer per no estar estandarditzat ni consensuat un model que estableixi el càlcul del retorn de la inversió (ROI). El desconeixement també du al recel, a la por per part de l’empresari de perdre control d’una informació que en lloc de tenir-la ell, ara es cedirà a uns sistemes o que estarà en mans del gestor informàtic. El que es desconeix es tem, i el que es tem, no s’aplica. Concretament, el major risc que apareix que es percep en l’adopció d’aquestes tecnologies es produeix en dos moments: quan es decideix quina solució escollir (fabricant, integrador, etc.), decisió que l’empresari haurà de prendre en base a unes recomanacions i opcions que ell no ha controlat, sinó que sorgeixen del seu responsable de sistemes o, del seu proveïdor. El segon moment es dona en la fase d’implementació, això és, en la transició que suposa instal·lar en la infraestructura i organització de l’empresa, noves tecnologies i molt especialment, nous processos de negoci no sempre compatibles amb els que estan en vigor. Existeix un període més o menys llarg d’integració, de migració d’aprenentatge i d’adaptació, que requereix un esforç i seguiment. És doncs, la causa de la típica fricció que es produeix en un moment de canvi, en un moment de convivència i paulatina substitució del que és vell pel que és nou. Justament degut al fet que moltes ocupacions tradicionals són substituïdes per nous processos automatitzats, basats en TIC, les noves tecnologies són també vistes amb gran recel i com una amenaça per part del treballadors no qualificats. David Garrofé també ens va transmetre les seves propostes de millora: – Dotar l’empresari del criteri suficient per a que no se senti insegur i sense control de la situació al dialogar amb els venedors i instal·ladors de tecnologia. – Organitzar la prescripció externa, és a dir, realitzar un acompanyament neutre i imparcial a l’empresa. – Formar al treballador en l’ús eficient de les TIC d’una forma permanent i actualitzada: coaching. – L’Administració també ha de jugar un rol fonamental a l’hora d’impulsar i difondre l’existència de serveis en xarxa, així com de fomentar-ne el seu ús. Sense un lideratge clar de l’administració cap a la plena incorporació del model de la societat de la informació en la seva tasca diària, el nostre model productiu no podrà aprofitar-se de les experiències i sinèrgies generades pel sector públic. – Cal que les noves tecnologies s’expliquin millor a les empreses ja que el problema amb la introducció d’aquestes no és qüestió ni de costos ni d’infraestructures, sinó de la falta de coneixement dels seus avantatges. El desconeixement del potencial de les noves tecnologies duu a les Pimes a no donar prioritat ni a la inversió en TIC ni a optimitzar-ne el seu ús, però més enllà d’aquestes dificultats, l’experiència ve a demostrar que el problema de la Pime espanyola no és tant econòmic com de mentalitat. En David Villarrubias complementà la ponència d’en David Garrofé comentant-nos que l’assessoria realitzada per la Fundació Cecot Innovació els ha fet veure que la disparitat de productes al mercat complica la presa de decisió per l’empresari, que no sap vers quin decantar-se, a la vegada que té recel a implantar circuits tancats nous. Un altre problema és que la idea que es ven de que la “informàtica és fàcil” ha provocat que moltes Pimes pensin que ho poden fer sense ajuda exterior, amb les seves consegüents males implementacions. La informàtica s’ha de vendre com una oportunitat, malgrat es veuen les reduccions de despeses en el processos curts, però no als llargs. La ISO ajudà a estandaritzar processos, la qual cosa fou positiva per moltes empreses, tot i que moltes d’elles han deixat de revisar els processos. El teixit de base de les empreses (les Pimes) no té accés a les subvencions ja que els ajuts governamentals són per fonamentar la R+D però no per implantar noves tecnologies. L’Administració sovint obliga a presentar documentació a través d’internet, la qual cosa té com a resultat que en molts casos siguin gestories les que acabin fent la feina. En el posterior debat amb els associats intervingueren en Ricard Ruiz de Querol, Xavier Marcet, Josep Casanovas, Manel Medina, Ramon Palacio, Carles Ubach, Enric Canela i Toni Garrell, i es tractaren els següents temes: – El discurs segueix sent el mateix que fa trenta anys: s’ha de lluitar contra la desorganització, la manca de professionals i la falta de coneixement. A les grans empreses això s’ha anat solventant gràcies al canvi generacional, però a les Pimes el ritme d’adquirir personal més qualificat és més lent. – Si ens comparem amb la Unió Europea dels 15, les nostres Pimes estan ben posicionades respecte a la tecnologia implantada (95%), però fallen en el seu ús (50%). Moltes de les micro-empreses no tenen ni tan sols correu electrònic, i moltes de les que sí en tenen, no el consulten periòdicament. – Tenim més gent preparada per l’antic i encara vigent model econòmic que no pel nou model de coneixement. El gran repte que ens planteja el futur és, abans que tot, generar talent. – Moltes empreses TIC són Pimes i poden ajudar a fer de catalitzador, tot i que també es necessitarà ajuda de les universitats i de l’administració per ajudar les empreses a familiaritzar-se amb l’ús de les TIC (assessorament imparcial a través d’associacions professionals, formació d’especialistes en el càlcul del ROI – retorn de la inversió, redacció de manuals de bones pràctiques – CIDEM). – Els directius no veuen la incidència directa d’utilitzar les TIC en els seus negocis, per això l’administració ha d’assumir part de la responsabilitat evangelitzadora de promocionar-ne el seu ús.