En aquests darrers temps se sent parlar a diari de la crisi econòmica i és probable que segueixi així durant molt de temps. Sentim opinions diverses sobre les causes que l’han produït, les solucions que s’han de plantejar, la seva durada, etc. També, que després de la crisi res tornarà a ser com era abans. No sóc economista ni expert en models econòmics globals, però atreveixo a dir, sembla que tothom està d’acord, que l’origen profund de la situació econòmica mundial i, sobretot, dels canvis socials està associat al gran creixement dels països asiàtics. Xina i Ýndia, principalment, són països amb mà d’obra molt més barata que la dels països del nostre entorn socioeconòmic i amb uns costos de producció molt més baixos. A més, la seva dimensió fa que tinguin una enorme capacitat productiva. La seva industrialització està generant una demanda molt alta d’energia i de matèries primeres. L’augment de la demanda d’aquestes eleva els seus preus, encareix els costos de producció i la demanda del consumidor es dirigeix a un segment de productes més econòmics. Segurament tot això hagués conduït a un canvi de model amb tensions, però menys greu. Què ha passat? Els canvis en la demanda van posar en crisi algunes empreses americanes qual cosa va fer que molts dels seus treballadors no poguessin fer-se càrrec de deutes. Tot això amb hipoteques escombraries, falta de confiança interbancària, restricció dels fluxos monetaris, més dificultats afegides de finançament per a les empreses, no cal seguir, és conegut. És evident que els països amb costos de producció menors dominaran aviat el mercat de molts productes. Això que es podia haver anat produint a un ritme constant però no explosiu, s’ha accelerat i els països que tenen la seva economia basada en una mà d’obra poc qualificada patiran grans tensions. D’altra banda, encara que la crisi i el canvi de model afectaran a tots, l’augment de la taxa d’atur no ho farà per igual. Treballadors del coneixement Catalunya, com Espanya, es troba en una situació més complexa que la de molts països del seu entorn. L’explicació inicial de la crisi era aparentment prou senzilla, però incompleta: massa pes de la construcció i el turisme. Tanmateix tot i que aquest problema és greu, és conjuntural i transitori. La construcció més tard o més aviat es recuperarà, potser no ho faci al nivell d’abans però remuntarà i els ingressos generats pel turisme dependran de la situació econòmica general, no només de la nostra. Cal pensar que després d’un temps de restricció les coses tornaran més o menys on estaven. El problema més greu és que l’economia que no està directament relacionada amb la construcció i el turisme és de poc valor afegit. Un exemple prou evident: algú creu que d’aquí uns anys quedarà indústria automobilística massiva? Aquesta indústria es desplaçarà a països on el cost de producció sigui menor, com va passar i segueix passant amb la indústria tèxtil. És aquest un fet sorprenent? Crec que no. Qualsevol persona ho podia intuir. Ho sabien els nostres governants, els empresaris, les associacions de treballadors, etc. No tinc cap dubte. Van fer prou per preveure aquesta situació? La realitat és que molt poc. La solució, parcial pel que fa al manteniment del nombre de llocs de treball, però crucial per a que la indústria sobrevisqui, consisteix en la transformació integral de los centres de producció massiu en altres on la R + D + i tinguin més pes. És a dir, on s’ocupin molts més treballadors del coneixement en detriment d’aquells amb menor grau de formació. Els principals problemes d’aquesta transformació són que, per a moltes empreses, és tard i que el nombre de treballadors amb la formació adequada és insuficient. És doncs un fet que la crisi serà aquí més dolorosa que en altres països, ja que a banda de l’encariment de l’energia o els problemes financers, s’hauran d’afegir els que es derivin de la inviabilitat de moltes indústries i l’augment de l’atur que això comportarà . Canvis culturals profunds Com s’hauria d’haver actuat per evitar-ho? La resposta fa anys que es coneix, s’hauria d’haver invertit en educació, formació, recerca i desenvolupament, fomentant la innovació i la creació. I al dir invertir no estic parlant només de diners, vaig més enllà, s’havia d’haver dedicat temps i esforç polítics per canviar la cultura del país. No només es tractava de crear un departament o un ministeri, sinó de considerar aquests temes com la prioritat del govern. També ha faltat en els polítics amb responsabilitat de govern i en els de l’oposició, la capacitat de sacrifici per prendre o avalar unes decisions que potser no haurien agradat a la majoria dels ciutadans. Ara caldrà fer el mateix, però els danys seran majors. Algunes decisions és millor prendre-les en temps de bonança, més dur per als polítics perquè molta gent no veu la necessitat, però causen un dany menys a la població. Ara no hi ha més remei i les coses seran pitjors. Potser ara la gent entendrà que es prenguin les mateixes i el cost, en termes de pèrdua de vots, serà menor, però el dany social major. Una conclusió és que és prioritari invertir urgentment en educació. El sistema educatiu no funciona, es podrà edulcorats com es vulgui, diluir responsabilitats, però no funciona ja fallen els valors i no proporciona el que la societat demanda per l’única economia vàlida en el segle XXI, l’economia del coneixement. És cert que la societat en conjunt té una gran responsabilitat, els pares tenen molta, però el lideratge del canvi li corresponia als governants. El sistema educatiu no funciona perquè no dóna les eines intel•lectuals necessàries; és un sistema que per falta d’inversió, perquè no té model o per raons ideològiques, potser una mica de tot, adapta el nivell general a la capacitat dels menys dotats intel•lectualment però evita que els més capacitats avancin. Tampoc resol les desigualtats derivades de diferents orígens econòmics o socials de l’alumnat. Un discurs ideològic d’igualtat és el fil conductor, res en contra, però la realitat és que no hi ha equitat. Problemes educacionals S’ha aplicat un model educatiu, també en l’àmbit familiar i social, que fa creure als nens que les coses es poden obtenir sense esforç, no ensenya que en tot el regne animal les coses s’aprenen per repetició i que s’acabaria un premi o un càstig, o millor, la negació del premi, associat a l’èxit. A més de la creixent incultura, ens trobem amb dos greus problemes, un és la manca d’eines com la capacitat de comprensió lingüística i manipulació numèrica, la qual cosa empobreix la població, i l’altre la manca d’ensinistrament per esforçar-se a aconseguir els objectius. Sembla que ara les coses podrien canviar. Existeix una coincidència àmplia en millorar el sistema educatiu. En el cas de Catalunya, està en fase de discussió una Llei d’Educació que té com a objectiu aquesta millora, encara que està rebent crítiques corporativista, però malgrat això probablement s’aprovarà amb l’acord de les principals forces polítiques. A aquests problemes hem d’afegir un sistema de Formació Professional pensat durant el franquisme per als pobres i poc dotats, socialment menystingut i que durant molts anys no s’ha intentat millorar. La conseqüència és que hi ha molts titulats universitaris, frustrats, ocupant llocs de treball que necessiten una capacitació diferent. Ara és quan els governs han decidit apostar per la Formació Professional però encara de manera insuficient, ja que s’ha de prestigi social. També és necessari promoure que les associacions empresarials dels diferents gremis o sectors s’impliquin de forma decidida. Poques ho han fet encara. Un recent titular d’un diari deia que els titulats universitaris cobren un 53% més que els de Formació Professional. Jo podria dir que els de Formació Professional cobren un percentatge x superior al que obté la mitjana dels d’Història. I així podríem anar comparant coses amb estadístiques poc rigoroses que res ajuden a millorar la percepció social d’aquests estudis. Universitat, recerca i desenvolupament. Un problema mal resolt fins ara. Massa anys s’ha entès la universitat simplement com el lloc on els estudiants de secundària seguien la seva formació sense comprendre que la universitat, a més de transmetre coneixement als estudiants, té la funció de generar aquest coneixement i propiciar que s’apliqui amb una adequada transmissió al teixit empresarial i productiu, i a la societat en general. El binomi empresa – universitat S’ha parlat molt sobre el divorci entre la universitat i l’empresa. Un mal exemple perquè difícilment es poden divorciar aquells que mai no s’han casat. Tanmateix, mentre es insistia en la necessitat d’aquesta relació, l’absència de recursos enfocats a l’objectiu i una legislació res adequada feien gairebé impossible el flux recíproc entre l’empresa i la universitat. Estudis internacionals realitzats per prestigiosos economistes o els informes de l’OCDE posen de manifest que la inversió en l’ensenyament superior i una elevada autonomia universitària, amb retiment de comptes a la societat, tenen un indiscutible efecte sobre la posició en els rànquings internacionals de les universitats i, al mateix temps, resulta evident que les regions on hi ha les millors universitats tenen les economies més dinàmiques i es generen moltes més patents. Els clústers on conviuen universitats i centres de recerca són creadors i atractors d’empreses dinàmiques d’alt valor afegit i el seu àmbit d’influència va molt més enllà del nucli concret generant megaregions altament competitives. L’organització política de l’Estat ha de fugir de la gestió hipercentralizada, la lògica econòmica en un món globalitzat no es regeix per les fronteres polítiques, encara menys a la Unió Europea, i aquestes fronteres acompanyades de rigidesa legislativa i manca de recursos són un fre insalvable. És la gestió coordinada supraregional d’àmbit europeu que permetrà el ràpid desenvolupament regional. Recursos suficients Tot no és negatiu. Aquests últims temps s’entreveu un canvi, el discurs polític ha canviat. Tant el govern català com el castellà han iniciat accions que fan pensar que alguna cosa canvia. A Catalunya s’ha firmat el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. Obviant els detalls, neix mancat de recursos i això és negatiu, però encara s’està a temps de resoldre-ho. El govern de l’Estat ha apostat per un Ministeri de Ciència i Innovació, fort, amb un equip altament capacitat. No obstant això, més que els fets concrets, tot és massa recent, els missatges són clarament diferents al discurs de fa uns mesos. És el principi d’un canvi de rumb, però es necessita la unitat d’acció en el si dels governs assumint que es tracta d’una prioritat, la prioritat, i els recursos que han de destinar han de ser suficients. Si és així, el país pot incorporar-se a les economies del coneixement, en cas contrari, sempre ens quedarà el turisme. Article original escrit en castellà i publicat a Catalunya Empresarial

En aquest moments de noticies que aporten diagnosi però poca solució a la crisi que ens envolta i empenya cap el nefast i verinós desencís, hom recorda el Global Information Technology Report 2007-2008 publicat a l’abril passat, un informe anual que, des de 2001, ens explica, tot aportant vies de solució, les debilitats i fortaleses relatives a la utilització de les tecnologies de la Informació i la comunicació (TIC) de 127 països, en aquest ranking l’Estat Espanyol ocupa la posició 31, una posició molt llunyana a la que li correspondria com octava potencia econòmica del mon. Aquest indicador es el resultat de considerar diversos aspectes relatius a la penetració d’Internet, sistema educatiu, disponibilitat de capital de empresa, etc.; Avui ja quasi ningú dubta de la enorme importància que te en el mon actual el desenvolupament de la Tecnologia de la Informació com element capaç de permetre importants innovacions en els processos i la pressa de decisions, ni tampoc del disseny com l’element nuclear quant a la innovació en producte, de tal manera que la innovació recau fundamentalment en el binomi tecnologia – disseny, i que en conseqüència aquest binomi es el cridat, no sols a ajudar-nos a superar les dificultats en els moments d’especial criticitat, sinó també la clau per assolir les mes altes fites quant a progrés social, i al respecte i la conservació mediambiental; podríem dir que al segle XXI la tecnologia i el disseny és el que va ser la revolució industrial al segle XIX. Una innovació que requereix un especial suport als emprenedors, i ajudar vencé les dificultats, que ells es troben, al iniciar la seva activitat, o en el moment de voler passar d’una iniciativa unipersonal a crear la seva micró o petita empresa, i en aquest tasca de suport als emprenedors cal estar amatent a aquelles dos professions cabdals quant al futur per poder sortir de la crisi, ja que en elles hi ha una bona cantera quant a capacitat d’assumir risc ja que disposen d’alts valors motivacionals arrelats en la seva capacitat creativa i el fet de dominar les tècniques innovadores que permeten tan millorar els processos i les organitzacions, com dotar de valor als productes i competitivitat a les empreses. SI la tecnologia es un element indispensable, en particular en la innovació en els processos, el disseny es l’element indispensable, ja que si s’analitzen els desafiaments actuals, i els reptes de la competitivitat, es constatà que el factor bàsic és ‘què’ es produeix i ‘a qui’ va adreçat. El ‘com es produeix’ rau en la tecnologia, les instal•lacions i les localitzacions emprades, elements disponibles per a tots els qui tenen els recursos econòmics i l’accés als mercats. En canvi, el ‘què es produeix’ (productes o serveis) depèn fonamentalment de la capacitat creativa, del talent i de la cultura innovadora i d’esforç, un bé exclusiu de les persones. Un be que cal donar-li sortida a traves de facilitar la creació d’empreses; per aquest motiu hom no pot oblidar que en Global Information Technology Report 2007-2008 destacaven, pel seu pesi’m valor, la posició 103 que ocupa Espanya quant nivell d’impostos, i el 97 quant a temps necessari pel poder iniciar les activitat de tot negoci, uns aspectes que no ajuden fomentar les iniciatives emergents, un element especialment important en aquest moments de pèrdua de dinamisme econòmic i creixement del atur amb valors que ens omplen de neguit, i que cal frenar-ho facilitant les iniciatives dels que més que busca ocupació, volen generar-la emprenent el seu projecte professional que es a la vegada el seu projecte vital. El binomi tecnologia disseny, esdevé en l’actualitat l’element clau tan per assolir la innovació i la competitivitat de les empreses en un entorn canviant i que exigeix la internacionalització sense complexos, i a la vegada la cantera per generar noves empreses. I en aquest binomi simbiòtic quant a competitivitat i emprenedoria, cal posar èmfasis en el disseny, un element diferencial per aquelles organitzacions i iniciatives que tenen la capacitat per incorporar-lo, no en va les dades evidencien que les empreses que l’incorporen d’una forma permanent els disseny en la concepció dels seus productes i actuacions assoleixen increments de vendes properes al 50%. Si ens preguntem què és el que atorga aquesta gran capacitat transformadora al disseny i que el converteix en un element preuat, trobem la resposta en les dificultats arrelades als elements que envolten a escoltar el mercat, amb la finalitat de convertir els requeriments en atributs explícits i implícits del producte, que obliga a un seriós procés d’observació i d’anàlisi Aquesta capacitat d’observar i anàlisis, juntament amb la capacitat creativa i una actitud basada en l’esforç i la superació que caracteritza el disseny, és sens dubte unes qualitats requerides en els moments de dificultats significatives com les actuals, per aquest motiu ara més que mai cal facilitar la tasca dels dissenyadors i les seves iniciatives emprenedores, uns dissenyadors que juntament amb els tecnòlegs incorporen als productes els avenços científics i dotant-los de característiques diferencials i d’alt valor. I ara, quant la crisis més ens amenaça, hem de saber quines palanques tenim i en quines podem recollir-nos, tan per crear noves iniciaves com per fer mes competitives les nostres empreses, i entre aquestes palanques el disseny es un clar motor que no podem prescindir, i menys a Catalunya on el disseny forma part del nostre codi genètic. Cercle per al coneixement