El passat dia 7 de març la sonda Kepler va iniciar la seva missió per buscar evidències de vida extraterrestre. Per fer possible el seu viatge ha estat necessari l’aplicació simultània d’infinitat de conceptes físics i matemàtics, -molts d’ells basats en les aportacions de l’astrònom i matemàtic Johannes Kepler i les seves lleis sobre el moviment dels planetes al voltant del sol-, i la incorporació dels avenços tècnics i científics d’última generació. El viatge li conduirà a possessionar-se en una òrbita el•líptica al voltant del sol, on observarà unes 100.000 estrelles situades a una distància entre 600 i 3.000 anys llum de les constel•lacions de Cygnus i Lyra de la Via Làctia, i també buscarà exoplanetes amb capacitat de mantenir l’aigua en estat líquid, element imprescindible per a la vida. La lectura de la notícia em va recordar el projecte de la Nasa, amb el suport del Institut de Robòtica de la Universitat Carnegie Mellon, encaminat a enviar a la Lluna a petits robots amb la missió de preparar un espai segur per una base humana, també em va fer pensar en el robot mèdic NeuroArm, desenvolupat en col•laboració amb la Universitat de Calgary, per recolzar als cirurgians en intervencions cerebrals a escala microscòpica. Sens dubte, els robots portant la ciència i la tecnologia al límit de les seves possibilitats, estan prenent posicions en totes les àrees i assolint un alt nivell d’imitació i aprenentatge, perfeccionant les activitats dels éssers humans i obrint nous camps d’aplicació, entre ells un d’especial interès és la protecció i acompanyament de les persones en zones urbanes. Actualment, la Universitat de Catalunya juntament amb altres universitats europees estan desenvolupant un projecte, on un conjunt de robots autònoms s’ocupen de diverses tasques de manera cooperativa. Un exemple de tasca emprada per un robot és la funció de guia turístic pels carrers de Barcelona i una aplicació és el desallotjament en zones d’emergència, convertint la feina dels bombers en una tasca molt més segura i efectiva. En tot aquest procés un element clau és la incorporació d’intel•ligència per dotar-los de la capacitat d’afrontar situacions noves no predeterminades, és a dir, capacitat de decisió. Una intel•ligència denominada intel•ligència artificial que ja és usada en la presa de decisions econòmiques, en la conquista de l’espai, en les confrontacions armades, en l’oci, o en la medicina, però que a pesar del llarg recorregut, que es va iniciar en 1956, en la Conferència de Darmouth van emprar per primera vegada aquest mot, estem lluny de complir la prova de Turing concretada en: “existirà Intel•ligència Artificial quan no siguem capaços de distingir entre un ésser humà i un programa de computadora en una conversa a cegues”. Per això és imprescindible redoblar els esforços, sabent que la complexitat és més gran quan s’interactua robot home en contraposat a robot matèria. El repte cabdal en la robòtica per interactuar resideix bàsicament en dotar-los d’intel•ligència, conseqüentment entenem la robòtica com una disciplina transversal i multidisciplinari, on el treball simbiòtic entre matemàtics, tecnòlegs i antropòlegs es converteix en fonamental. Matemàtics amb capacitats d’aplicar els conceptes abstractes i els models predictius a les relacions humanes, tecnòlegs capaços d’implementar la solució dels desafiaments matemàtics i antropòlegs que siguin capaços de fer d’ interlocutor amb ells, per aproximar la realitat social al món tècnic-científic. I en aquest escenari de progrés, hauríem de mirar amb atenció, i ocupar-nos de que les vocacions científiques i tècniques s’incrementin al nostre país, ja que la falta manifesta de matemàtics i enginyers és només la punta de l’ iceberg de les oportunitats que es rebutgen i que condicionen el futur a nivell global, i, en especial, en sectors claus per assolir altes cotes d’activitat progrés i benestar, com és el cas de la robòtica. Anaís Garrell Associada el Cercle per al Coneixement Membre del Institut de Robòtica Industrial (IRI)

Amb massa freqüència s’ignoren les notícies positives i s’eclipsen els missatges que podrien generar confiança, despertar la capacitat creativa i canalitzar les energies i els esforços col•lectius cap a objectius que permetin superar les dificultats, assumir compromís, tot assolint la productivitat requerida per ser competitius, uns desafiaments que obliguen a aplicar les capacitats intel•lectives i els avenços tecnològics en els processos i productes; per a això les empreses han de ser capaces de treballar simbiòticament en activitats de recerca i desenvolupament (R+D), individualment o en col•laboració, amb la introducció de canvis innovadors en els processos productius, en la pressa de decisions, i en la interacció amb els mercats. Un conjunt d’accions que han de concretar-se en resultats concrets, és a dir innovacions en producte, procés i organització Avui dia estan superats els canvis de paradigmes i formes de treball que comportaren les TIC’s quant al procés i emmagatzematge de la informació, o que permeteren canviar els models d’organització, producció i presa de decisions, o la forma de relacionar-nos i posicionar-nos, també els relatius al seu poder transformador de l’economia i l’equilibri mundial. Parlar encara de noves tecnologies és no haver assumits aquests canvis. El repte ara és utilitzar-les amb eficàcia, convertint la informació en coneixement per aconseguir innovacions basades en les potencialitats del saber i el talent, alineant les capacitats amb les oportunitats i les exigències socials, en especial quan la competència creix i els mercats es redueixen. En conseqüència la clau per assumir la innovació en períodes complexos resideix a alinear les estratègies empresarials amb les oportunitats dels mercats, usant les potencialitats de les tecnologies, els avenços científics, i els coneixements formals i informals existents, sense oblidar les necessàries millores en processos i productes que han caracteritzat els processos innovadors. Un binomi capacitat empresarial -oportunitat que exigeix de models organitzatius dinàmics i àgils, i d’equips humans amb les capacitats associades a aquests requisits. Podem dir que és tracta de fer allò requerit avui, no el que s’ha sabut fer bé fins avui. La clau per aconseguir el binomi capacitat-oportunitat resideix en els recursos humans que s’ha dotat tota organització, en el seu grau de formació i la seva actitud enfront dels canvis sistemàtics encaminats a la millora permanent per a arribar a l’excel•lència. Així doncs, l’èxit i la superació de les dificultats resideix, fonamentalment, en les aptituds i actituds de les persones, unes actituds que es transformen quan la incertesa s’evidencia convertint-se en un seriós obstacle, ja que moltes persones entenent que enfront de la incertesa lo racional són les actituds d’espera i la precaució extrema, oblidant que en els contextos d’alta volatilitat, inestabilitat i incertesa cal estar disposat a assumir riscos i actuar simbiòticament en la detecció d’oportunitats i canalitzar les estratègies i recursos per aconseguir-les. Consegüentment, en períodes econòmics complexos i de recessió econòmica, on el desassossec s’aguditza, els processos innovadors que permeten afrontar els nous escenaris poden veure’s frenats en contraposició als de les fases expansives dels cicles econòmics on l’eufòria i l’optimisme incrementen els recursos en tota activitats; per això, en aquests períodes difícils cal, tant a nivell empresarial com social, actuar assumint lideratge, transmetent, amb eines i polítiques adequades, la seguretat que la capacitat creativa per adaptar-nos i canviar innovant sempre estan latents, esperant aflorar, sols cal generar les condicions i la confiança requerida. Alinear les capacitats amb les oportunitats no és una decisió fàcil, exigeix coratge i capacitat per canviar, assumir l’obsolescència i afrontar el risc, alguna cosa només a l’abast de persones allunyades de l’actitud dels antics egipcis que temien i odiaven els canvis, evitant-los si era possible; una actitud que si bé els va permetre prolongar el seu imperi gairebé 3.000 anys, avui dia no només no és valida, sinó que en ella resideix el problema per a assolir la competitivitat i tenir una posició determinant quan l’obsolescència s’imposa i la creativitat obre les portes i assegura l’èxit. Per a fer-ho, no és suficient que algunes empreses ho entenguin i apliquin, fa falta que la societat en general assumeixi la necessitat de canvi. Cal acceptar el risc del nou i la globalitat, definir les línies estratègiques d’acord a les oportunitats consolidades o emergents, que els centres d’investigació s’orientin cap a aquestes àrees del saber, que els centres formatius i universitats actuïn simbiòticament amb la societat i les empreses, que els grups humans actuïn com equips amb objectius comuns sense fugir de l’autoexigència. En definitiva, alinear capacitats amb oportunitats implica innovar, acceptant trencar l’estatus quo i emprendre el camí de les reformes fonamentals que garanteixen el futur, sense castigar el present. No el canvi pel canvi, sinó el canvi com procés que permet els avenços productius, la propagació i ús dels coneixements, el progrés social i la sostenibilitat Antoni Garrell i Guiu 21 de març de 2009

Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació. EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu. Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral. La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació del’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu. RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en investigació, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic. Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques. La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament. NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia – no fa més de 30 anys! – va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom. És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència. Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris. LA FAL•LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel•lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats. Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal. MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel•lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel•lectual i ambl’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat. La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats. MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat. GREUS ERRORS DEL GOVERN Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en investigació, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent. Article original en castellà. Publicat en l’edició de febrer de Catalunya Empresarial.