El Govern català vol donar prioritat, fins i tot per sobre de temes que en l’actual situació d’atur serien més urgents, a la discussió del “pacte fiscal”. Cal recolzar aquesta iniciativa? Jo crec que sí. Però després d’haver fet un seguit important de consideracions, fruit de les ambigüitats que hi ha en la proposta. S’està jugant constantment amb tres conceptes: “pacte fiscal” com a objectiu, “concert econòmic” com a modalitat del pacte i “dèficit fiscal” com a problema que es vol solucionar, que ningú no s’ha encarregat de definir prou bé, i que encara que per als especialistes puguin tenir un significat més o menys clar, no és el cas per a la gent normal i, per tant, cada persona té el dret a omplir-los del contingut que vulgui. Això pot confondre molta gent, pot fer més difícil la negociació i pot crear expectatives falses i frustracions. És perillós encetar un debat polític al voltat d’un objectiu que no està ben definit perquè no s’han aclarit prou els continguts. No em correspon pas a mi fer-ho, però això no treu que pugui fer unes quantes preguntes. Aquestes son les meves consideracions: 1. Un pacte fiscal és un acord entre Catalunya i l’Estat sobre la gestió i el repartiment dels recursos fiscals generats a Catalunya. L’acord de finançament que es va aprovar ara fa dos anys és un pacte fiscal? La part de finançament que conté l’Estatut del 2007 és un pacte fiscal? Una millora de l’actual acord de finançament es podria considerar un nou pacte fiscal? Quins serien els elements imprescindibles de qualsevol millora per tal de poder dir que s’ha aconseguit “el pacte fiscal”? 2. Quan es diu que el pacte fiscal ha d’estar “en la línia del concert econòmic”, què es vol dir? Vol dir que el nou sistema ha de ser homologable a l’actual concert econòmic basc? En les formes o en el resultat, o en totes dues coses? Quins serien els contingut necessaris per poder dir que està en la línia del concert? 3. Amb tota la raó es diu que el que es pretén sobre tot és disminuir el “dèficit fiscal” de Catalunya. Ho comparteixo plenament. Però, quin és el dèficit actual? Deixant de banda la mala voluntat de l’Administració Central per ser transparent, els diferents càlculs que s’han fet a Catalunya han donat estimacions fonamentades bastant diferents fruit de la metodologia utilitzada (des del 6,5% al 8,5% del PIB català). Les dues xifres són excessives, però la feina per arreglar-ho seria molt diferent. S’haurà d’utilitzar el flux monetari o el flux de benefici? Quin dèficit es podria acceptar? Cap? El derivat del pagament dels serveis de l’Estat? El que tingués una quota de solidaritat? Ha de tenir un límit aquesta quota? Quin? El de la Constitució alemanya (al voltant del 4%) que sovint es posa com a model? El que resulta del Concert basc, molt proper a zero? Sense concretar més és molt difícil fer-se una idea del que volem. 4. No cal dir que en el possible nou pacte s’han de distingir dos tipus d’objectius: l’econòmic, en termes dels recursos que se n’obtinguin, i el polític, en termes de reconeixement de la sobirania nacional catalana. L’aspiració principal és una millora del finançament o un canvi de model que reconeixi els aspectes polítics? Quins són els equilibris que es poden fer entre els dos? Això és important, ja que cal saber interpretar les diferents motivacions de la, al meu entendre, ampla majoria de catalans que es poden alinear cap al nou pacte. Tothom que diu que està a favor del pacte fiscal està pensant en els diners o en les identitats? Seria bo que ho coneguéssim, però això no s’ha preguntat a les enquestes. 5. Es pensa seguir la clàssica estratègia de demanar 100 amb voluntat d’obtenir 50, de forma que quan s’obté quelcom força bo la gent queda frustrada, tal com ha passat amb el darrer pacte fiscal i encara més amb l’Estatut? Pot ser una tàctica molt útil en termes electorlas, però nefasta de cara a la moral del nostre poble. Ja que he fet preguntes, potser tinc l’obligació de donar algunes respostes personals. Aquí en teniu deu: 1.Cal millorar l’actual relació fiscal amb la resta d’Espanya? Sens cap dubte. 2. Hem de tenir la competència per recaptar tots els impostos? Sí. 3. Ens els hem de quedar tots? No. (No oblidem que això passa gairebé amb el concert basc, que molts posen com a objectiu) 4. Hem de pagar els serveis que fa l’Estat? Sí. 5. Hem d’aportar una quota de solidaritat per distribuir a altres àrees de l’Estat? Sí. 5. Cal posar un màxim i un mínim a aquesta quota? Sí. 6. Cal posar un sostre al dèficit fiscal? Sí. 7.Cal establir un mètode de càlcul pactat per calcular el dèficit fiscal? És imprescindible. 8. Cal tenir un pacte bilateral entre Catalunya i l’Estat, com a iguals? Crec que no és possible sense modificar substancialment la Constitució (el concepte de Concert significa això…) 9. Què és més important, el resultat o la forma? Sense menystenir la importància d’una part important del catalans (jo entre ells) que donem als aspectes identitaris, jo crec que per al conjunt del nostre poble l’important és el resultat en termes econòmics. I 10. Cal recolzar el Govern en aquesta iniciativa? Sí, però exigint aclarir molts d’aquests punts. Si no, una vegada més, podem prendre mal.

En els darrers temps han proliferat a les universitats diferents programes de promoció a l’activitat emprenedora. Aquests han cobert un ventall ampli de serveis i activitats: des d’acompanyar a spin-off d’investigadors fins a dotar premis per a la millor iniciativa emprenedora, passant per cicles de xerrades i conferències o per la creació d’assignatures d’emprenedoria. La recepció d’aquests programes ha estat generalment positiva, en un context en el que la societat s’ha adonat que ser funcionari no hauria de ser la principal ambició dels nostres universitaris. També hi ha hagut però, algunes veus, que els han qüestionat, atacant sobretot la seva possible efectivitat. Encara és d’hora per poder avaluar d’una manera completa l’efectivitat d’aquests instruments, molts dels quals amb prou feines arriben als quatre o cinc anys d’existència. Ara bé, l’experiència que reporten aquests anys de funcionament ja ens donen algunes pistes de cap a on hauria d’anar la cosa. Aquí en teniu algunes: 1. Pensar globalment el suport a l’emprenedoria. Els programes d’iniciativa emprenedora no poden acabar sent un departament administratiu més, sinó que ha de ser quelcom transversal a la universitat. Molt sovint hem vist com excel•lents iniciatives, algunes d’elles amb notables pressupostos, naixien pràcticament mortes per la nul•la implicació de la comunitat universitària, generalment per pura desconeixença. L’emprenedoria ha de ser quelcom transversal, en el que hi participi activament tant la comunitat universitària com també persones més o menys properes a la universitat, com els graduats d’anteriors promocions. 2. Deixar que siguin persones emprenedores les que liderin el projecte. Massa sovint, per raons pressupostàries, de gestió de recursos humans o polítiques, els serveis de suport a l’emprenedoria acaben dirigits per persones que rarament han hagut d’enfrontar-se a la realitat dels mercats. Per més bona voluntat que hi posin aquestes persones, el risc que acabi esdevenint un òrgan burocràtic més és molt elevat. Triar persones que coneguin la universitat i que alhora se les hagin hagut de veure amb la realitat del mercat és gairebé condició necessària per poder tenir èxit. 3. Marcar-se fites realistes. No tots els graduats acabaran sent emprenedors. De fet el que seria esperable és que els emprenedors acabin sent un petita minoria, i que fins i tot molts d’ells acabin fent-se’n anys després d’acabar els estudis. Cal evitar per tant anàlisis de l’efectivitat basats exclusivament (o principalment) en indicadors que acaben primant en excés la quantitat i el curt termini. Intentar analitzar la bondat d’un programa a partir únicament del nombre d’empreses creades pot dur-nos a conclusions equivocades. Això implica també que a l’hora de fer la planificació pressupostària caldrà tenir en compte que els fruits d’aquestes iniciatives no es visualitzaran fins al cap d’uns anys. 4. Ser emprenedor amb el foment de l’emprenedoria. No hi ha res més allunyat de l’emprenedoria que basar els programes de suport a l’emprenedoria en el que podríem anomenar “aprenentatge passiu”. Les conferències, taules rodones o cursos d’emprenedoria són útils com a activitats complementàries i de suport, però mai haurien d’esdevenir l’eix central d’aquests programes. Cal primar en canvi activitats que incideixin en l’aprenentatge actiu: tutoritzacions de projectes, mentorització… 5. Evitar la cultura de la subvenció. Una temptació en la qual es cau sovint és intentar ajudar monetàriament els projectes d’emprenedoria, bé mitjançant subvencions a fons perdut, bé mitjançant la concessió de premis que no tenen una dedicació finalista. Tots aquests ajuts, realitzats amb la millor de les intencions, poden acabar pervertint l’activitat emprenedora, bé generant projectes de dubtosa sostenibilitat econòmica, bé frivolitzant-la. Si hi ha diners a la caixa, és millor que aquests s’inverteixin tal i com faria un “business angel”.

Deberemos ser optimistas, ¿verdad? La crisis se acabará. Se acabará pero con un cambio de modelo político y económico. Empecemos por el principio, por entender que es lo qué pasa. ¿La crisis es global? Global sí, pero mundial no. La crisis es europea y norteamericana, o como mucho, de la OECD (Europa, Norteamérica, Australia y Nueva Zelanda, Japón y Korea). Los BRIC, los países emergentes (Resto de Asia, Latinoamérica,…) no sufren “esta” crisis, ellos siguen creciendo y tendrán sus crisis de crecimiento, que serán distintas. ¿Quien la causó? La global se originó en y por los USA, por su burbuja inmobiliaria, a saber (1) excederse en la construcción residencial, con precios crecientes que hacían subir también de precio la vivienda de segunda mano, (2) excederse en el crédito hipotecario para comprar estos bienes, con la única garantía de su mayor precio en el futuro (bienes de valor menguante y de precio creciente), y (3) además “exportar” estas hipotecas contaminadas y “empaquetadas” (activos tóxicos, les llaman) a los bancos del resto del mundo. ¿Qué ocurre en Europa? Que las instituciones financieras, los bancos, han incorporado activos tóxicos. Que las empresas dependen de los bancos para financiar su “día a día”, que han cerrado empresas, que la economía se ha ralentizado, que los ingresos fiscales de los Estados han disminuido, que los Estados se han sobre-endeudado. Pero, los Estados han salvado a (sus) bancos e instituciones financieras, y por el contrario, estas instituciones financieras ¿las mismas? exigen intereses crecientes a los Estados por esta deuda, entrando en una espiral de deuda insostenible. ¿Será verdad que “Goldman Sachs rules the world”? ¿Y en España? Pues lo mismo ¡pero más!, promoviendo la compra de vivienda a crédito, construyendo tantas viviendas por año como Alemania, Francia, Italia y Reino Unido juntos, sobre-endeudándonos como familias, y con instituciones financieras en el monocultivo de la construcción, sobre-endeudadas para prestar hipotecas, con el “aval” que el mismo bien hipotecado subirá de precio, que viejo vale más que nuevo, y cuando la burbuja rompe, con un Estado en déficit presupuestario y sobre-endeudado, en manos de “los mercados”. En suma, economía especulativa. En España, la crisis global y la propia se han sumado “en fase”. Además, nos creímos que crecíamos, nos sobraba dinero público y lo repartimos en porciones de 400€ en las últimas elecciones. De la eficacia, la eficiencia y la productividad sólo hablaron cuatro imaginativos. Lo que está claro es que esta crisis no es una broma, es la más seria desde 1929, y va a cambiar el mundo occidental y el planeta. En un proceso de evolución, los sucesivos estadios no anulan los anteriores, sino que los integran y superan (Hegel). Y cuando esto no sucede, el sistema se vuelve inestable y no sostenible. Por encima de la economía productiva ha aparecido el capital financiero, de naturaleza especulativa. Y las organizaciones empresariales no han evolucionado y no representan al capital financiero, y los sindicatos tampoco han evolucionado y siguen creyendo que los empresarios son sus enemigos. El capital financiero es “grande”, pesa 6 veces el PIB mundial (ver 1), “se mueve rápido”, 70 veces el PIB mundial en un año (ver 2 y 3), y es “especulativo”, sólo el 2% conlleva intercambio comercial real (ver 4). Resulta que vivimos en un mundo que limita (y mucho) los movimientos de personas (inmigración), limita (un poco) los movimientos de productos (aduanas, aranceles) y no limita nada, ni siquiera grava fiscalmente, los movimientos de capitales, que son puros movimientos de información, instantáneos, facilitados por las tecnologías TIC. Vivimos en un mundo que los gobiernos no gobiernan (lo hacen los mercados), que los sindicatos defienden a los que ya están asentados (funcionarios, empleados de grandes compañías) e ignoran a los débiles (los autónomos, los parados, los jóvenes, con un 45% de paro en España), un mundo en el que hay crisis de representación política y de prestigio de la “clase” política, en que las instituciones sociales no consiguen compensar este desprestigio, en el que los “media” son arma política y se construyen sobre la manipulación. Vivimos en una sociedad en proceso de individualización y desestructuración. Y corremos el riesgo de crear una fractura social, con dos sociedades, la que ha superado la crisis y la que se ha hundido, sin trabajo y sin recursos. ¿Qué se está haciendo mal? En primer lugar, seguir alimentando la fiera, seguir alimentando a los “anónimos” mercados financieros. ¿o no son anónimos y tienen nombres y apellidos? ¿cuáles?. En segundo lugar, incrementar la distancia entre representados y representantes, “todo para el pueblo pero sin el pueblo”, reformas exprés e impuestas de la Constitución, prebendas políticas a un grupo de escogidos (magistrados, parlamentarios, gobiernos,..) En tercer lugar, reducir en inversión de futuro, reducir en educación, (tanto en escuelas como en universidades) y reducir en investigación. Dedicar lo poco que tenemos a gastar en vez de invertir. ¿Qué hay que hacer para salir? Un cambio de “maneras”, gobernar la empresa, gobernar el país con criterios de eficacia, eficiencia, mesura y proporcionalidad. Exigencia de responsabilidades a los gestores públicos y privados. Uso de tecnología para la eficiencia. Transparencia en las acciones y en el proceso de toma de decisiones. Recuperar la credibilidad política. Priorizar inversión frente al gasto. Priorizar la economía productiva. Dejar de empecinarse en el error de una economía especulativa. Más ingenieros y menos abogados (con perdón), más empresa y menos asesores (con perdón), más comercio y menos bancos (con perdón). Disminuir la dependencia hacia el sistema financiero. Reducir los retrasos en los pagos. Que la Administración dé ejemplo. Redefinir el mercado de trabajo. Unificar en lo posible la actual doble escala de contratación, la “indefinida” y protegida frente a la “eventual” y desprotegida, en condiciones intermedias entre ambas. Algunas de estas propuestas requieren acciones coordinadas a nivel mundial (ex. tasas sobre transacciones financieras) pero otras pueden realizarse a los distintos niveles de gobierno, europeo, español, catalán (cambios de maneras, transparencia, inversión en capital humano, legislación). (1) Informe ATTAC, El 94% de las transacciones financieras son especulativas ATTAC, junio 2011 , www.attacmadrid.org El capital financiero a nivel mundial tiene un valor aproximado de más de 337 billones de dólares, lo que representa 6.25 veces el valor de la producción mundial de mercancías y servicios que se produjo durante 2007, que fue de poco más de 54 billones de dólares. La suma de ese capital financiero en parte se deriva de los excedentes de capital que se han acumulado desde el siglo anterior, pero en parte no son existentes, pues esta cantidad es inflada por la especulación; es capital ficticio, como lo denominada Marx, en su pleno sentido de la palabra. (2) Dictamen Comité Económico y Social Europeo, 18 febrero 2010 periodismohumano.com El importe total del conjunto de transacciones financieras se ha incrementado, pasando de representar aproximadamente quince veces el valor del PIB mundial en 1990 a hacerlo 70 veces en 2007. Dado que no se han producido prácticamente variaciones en el valor de las operaciones al contado en relación con el PIB, esto implica que el incremento del 400 % en las transacciones financieras corresponde casi por completo a los derivados y, principalmente, a los relacionados con los tipos de interés. Durante el segundo semestre de 2008 se registró un descenso en el negocio de los derivados, aunque su volumen comenzó a incrementarse nuevamente en la primera mitad de 2009. No parece, pues, que hayan cambiado mucho las cosas en el comportamiento del sector financiero. (3) Fundación Ideas, Informe para el G-20, Mayo 2010 www.fundacionideas.es Existe un consenso generalizado sobre el excesivo tamaño que ha alcanzado el sector financiero en la economía global: el volumen de operaciones financieras ha pasado de ser 25 veces el PIB mundial a mediados de los años noventa, hasta representar actualmente 70 veces el PIB mundial. La mayor parte de este crecimiento se deriva de operaciones especulativas a plazos extremadamente cortos (incluso inferiores a un día), que son escasamente productivas y que encierran un enorme potencial de distorsión sobre los mercados financieros y, por extensión, también sobre los mer¬cados reales. (4) Ugt, mayo 2011 www.fundacionluistilve.com El sector financiero ha sido uno de los granes beneficiados del proceso de globalización. La creciente liberalización de los mercados de capitales ha supuesto un crecimiento sin precedentes de los intercambios financieros. Se estima que, a pesar de la crisis, el volumen total de dichos intercambios supera actualmente el 70% del PIB mundial. Otro dato que da muestra del enorme volumen de capitales que mueve el sector lo podemos extraer del Banco Internacional de Pagos de Basilea, según el cual cada día se realizan operaciones cambiarias por un valor total de alrededor de cuatro billones de dólares. Sin embargo, un dato más revelador, si cabe, lo encontramos al comprobar que pese a la enorme cantidad de capital y de activos que se mueven diariamente, tan solo un 2% conllevan intercambios comerciales asociados, lo que demuestra el alejamiento que existe entre el la economía real y la economía financiera.