Aquests dies quan la crisi sembla que no té fi, quan els casos de corrupció afloren arreu, tot evidenciant que en l’exerci de la professió els interessos que mouen les persones i les organitzacions no estan sempre regits pels valors que hauria de tenir el comportarem humà, hom s’hauria de preguntar fins quan l’ètica professional i l’ètica empresarial pot existir sense enquadrar-la en l’ètica en el sentit més ampli; és a dir, en el comportament quotidià de les persones, ja sigui en les relacions interpersonals, en la convivència i en el respecte al planeta Terra, que no és nostre, és sols un préstec que ens fan les futures generacions. Crec que no hi ha ètica professional ni ètica empresarial sense assumir que un bon professional, un bon emprenedor, o un bon directiu o empresari ha de ser bon esser humà. Sense aquesta condició que esdevé necessària i imprescindible l’ètica és sols un paper escrit, quelcom que serveix per les operacions de màrqueting o per justificar actuacions inexplicables. Certament els ésser humans som acció, pensament i sentiments, tres components que sols quan esdevenen sinèrgics i simbiòtics aflora la coherència. Conseqüentment, actuar èticament comporta en primer lloc esdevenir coherent. Coherents en les actuacions pròpies, professionals o com a ciutadà, i en les col•lectives que s’enquadren en el desplegament empresarial. Actuar des de la coherència implica desenvolupar-se d’acord als valors que tenyeixen el comportament, és llavors quan hom pot parlar d’ètica professional i empresarial, ni abans ni després. Són els valors el que fan que quan s’apel•la a l’ètica empresarial, per justificar les actuacions, les paraules no siguin quelcom buit, retòrica per justificar l’injustificable o per girar el cap al sofriment aliè, fruit dels desequilibris creixents que assoleixen la societat. Una societat cada cop més fragmentada i en la qual, emparant-se en “cal actuar amb professionalitat”, sovint es mira cap un altre costat aparcant la coherència i buscant la comoditat, o mantenint les posicions de teòric privilegi o posició dominant. Els valors són els que sustenten l’ètica en general, i molt especialment l’ètica empresarial per garantir l’alineament de tot l’equip en actuar d’acord amb allò que és desitjable, i a la vegada foragitar el que és menyspreable i no s’ha de fer. Valors que no poden ignorar la realitat socioeconòmica, ni els aspectes associats als desequilibris mediambientals i els imprescindibles criteris en relació a la sostenibilitat, ni el legítim progrés social, ni molt menys pot ignorar que tot desenvolupament empresarial ha d’ anar acompanyat del desenvolupament professional dels seus membres i a la conciliació del mateix amb el desenvolupament personal, aspectes que no poden menystenir la tradicional i injusta discriminació de gènere que sofreixen les dones en una societat que, aprofitant la maternitat, aparta de llocs de responsabilitat persones altament preparades i compromeses. Uns valors que han de guiar el desenvolupament productiu de l’empresa en un context d’una societat i una cultura cada cop més global, heterogènia, desequilibrada i desregulada. Tot un conjunt de valors que han de regir les actuacions de cadascun dels membres de l’empresa. Conseqüent, l’ètica empresarial és quelcom que ha d’impregnar l’actuació de cadascun dels membres de l’organització, a tots sense exclusions, de tal manera que sols s’assolirà el repte d’actuar amb els valors associats -actuar d’acord amb el que és desitjable i foragitar el que no és desitjable- si en el sí de l’empresa cadascun dels seus membres ho interioritzen com a codi de conducta propi. Llavors el grup esdevé equip, un punt d’unió que comporta que els seus membres practiquin la coherència en un marc de responsabilitat, lleialtat, transparència i honestedat. Uns valors que traspuen de l’empresa cap a l’exterior i que obliqüen a que ella, com organització, sigui a la vegada corresponsable del progrés col•lectiu i el bé comú. L’ètica empresarial, en conseqüència, no és sols un conjunt de valors i principis escrits i divulgats, sinó que és una cultura assolida per a tots i cadascun dels seus membres, amb un triple objectiu: treballar per l’eficiència, fer més amb menys; possibilitar el creixement humà i personal de cadascun dels seus membres, sense exclusions, i posant sols com a sostre la voluntat i les pròpies capacitats; i en tercer lloc assolir una plena sintonia amb la societat on es desenvolupa, tot acceptant el repte de corresponsabilitat en el desenvolupament col•lectiu i el progrés social. Conseqüentment, l’ètica empresarial està íntimament lligada a l’ètica professional, a la forma d’exercir l’activitat professional, i aquesta amb el comportament i els valors que regeixen el dia a dia de cada ésser humà. Aquest darrer aspecte és el fonament de l’ edifici ètic de tota organització, ja que obliga a que cada persona es qüestioni si les seves actuacions s’enquadren en les valors que comporten que cada persona actuï amb coherència, i a la vegada a pensar en la societat en la que hom està immers, sabent que el que es desenvolupa busca el progrés empresarial, tot respectant i facilitant el desenvolupament col•lectiu. Ètica personal, actuant des de la coherència, ètica professional desenvolupant l’activitat en el marc d’assumpció dels principis i valors que impregnen l’organització, són els dos pilars que permeten assolir l’ètica empresarial, i no a l’inrevés, ja que un cop més caldria entendre que en llibertat són les persones les que fan l’organització i no l’organització fa les persones.

Quan era estudiant em van donar una definició d’empresa que era: “acció àrdua que persegueix beneficis amb risc”. Efectivament és una bona definició. Una empresa és eminentment acció que precisa: esforç, vigilància, intel•ligència, coneixement, perseverança, etc. També diu que l’empresa persegueix beneficis no assegurats, que ha d’ aconseguir-los amb esforç, prenent decisions i efectuant accions que redueixin les incerteses de l’entorn. Però és una definició incompleta perquè l’Empresa fonamentalment existeix per crear béns i serveis d’interès social. Les empreses hi són per fer coses: automòbils, televisions, serveis de restauració, etc. El diner és un instrument que necessiten pel seu funcionament, important però no central. Com els homes que necessiten l’aire per respirar però, no és el seu objectiu el respirar sinó el conèixer, construir, estimar, etc. Moltes vegades, la pèrdua d’aquesta perspectiva fa considerar les empreses com a paràsits dels recursos i de les persones, en lloc d’estar al servei d’aquestes. L’afirmació de Milton Friedman que “l’única responsabilitat de les empreses és incrementar els seus guanys (…) y la de generar el màxim rendiment per l’accionista” és, quant menys, esbiaixada o incompleta. Les empreses no hi són per guanyar diners a costa dels seus clients, enganyant-los; o dels seus proveïdors, extorsionant-los; o dels seu personal, explotant-lo. Les empreses hi són per crear valor per la societat, és a dir riquesa, encara que no exclusivament dinerària. Guanyar diners i maximitzar el rendiment dels accionistes és un bon indicador de l’èxit d’una empresa, especialment si és sostenible en el temps. Però perquè ens indiquen que fan bons productes, i serveis, que competeixen bé i que són eficients i creen valor, a llarg termini, per a la societat. L’Empresa és una activitat humana i, com tal, es deu a la societat i al seu entorn. Els homes han desenvolupat una sèrie de comportaments a les seves relacions que han optimitzat el funcionament de la vida social. Aquests comportament marquen el que és acceptable pel conjunt de la societat i el que no ho és. És a dir, el que generarà reforçaments positius, millora i creixement de les relacions entre els seus membres i, en el cas contrari, el que generarà rebuig i complicacions. Per tant, la clau de l’èxit rau no sols en els processos sinó també en les relacions entre els agents econòmics que ho fan possible. És a dir, en el com es fan les coses. A finals del segle XX és va prendre consciència d’aquest fet i va començar el desenvolupament del que es coneix com Responsabilitat Social Corporativa. Com una manera de compensar la societat de les conseqüències d’algunes de les activitats de les empreses implicades. Però no és una actuació d’ètica empresarial si no més aviat un succedani amb implicacions, en molts casos, de màrqueting corporatiu. L’ètica empresarial no es pot reduir a les pràctiques compensatòries d’actuacions si no nocives, a menys poc acordes amb el que és acceptable socialment parlant. O en altres casos a un favor, o regal, a la societat fet per demostrar el seu compromís. Això està bé però no ha de ser un substitut de l’autèntica ètica empresarial. Segons l’European Business Ethic NetWork (EBEN) l’ètica dels negocis és “una reflexió sobre les pràctiques de negoci en les que s’impliquen les normes i valors dels individus, les empreses i la societat”. No és un complement sinó una manera de fer la pròpia activitat de les empreses. És a dir, l’ètica entesa com les bones costums, o formes de fer les coses, per part de les empreses i dels homes i dones que li donen vida. A tall d’exemple podríem citar uns quants d’aquests comportaments. En primer lloc, la confiança. Entre els clients, que reconeixen la reputació de la empresa i confien amb el seu comportament quan hi ha dificultats. El mateix passa amb els proveïdors i treballadors. Un entorn de confiança permet sortir-se més beneficiat en situacions imprevistes o complicades, que aplicant les estrictes regles comercials o de mercat. Un altre és la integritat, és a dir, la coherència entre el que es diu i el que es fa. Una garantia de sostenibilitat a les relacions humanes, i també empresarials, que constitueix un puntal per crear el clima de confiança abans esmenat. També ho és la transparència en la transmissió de les informacions. Un equip de persones, o una empresa, que disposa d’una bona informació, més enllà del que precisa cadascú, és una garantia de poder prendre decisions en casos no previstos, o d’evitar caure en paranys, perquè una més amplia visió els hi pot permetre. Una empresa no està configurada com una màquina de produir béns, o serveis, en la que tot està previst per unes determinades regles, normes i procediments establerts. Al contrari, les empreses al segle XXI s’enfronten a més grans incerteses que en èpoques anteriors, en bona part degudes a la globalització dels mercats i al treball en xarxa, com a conseqüència de la pròpia externalització de bona part de les seves activitats. En un entorn més complex i incert es precisa més flexibilitat, ja no valen receptes antigues basades en regles derivades del maquinisme del segle XIX. En un entorn més competitiu les empreses han d’extremar l’eficàcia en els seus processos productius i comercials. Però per altra banda, en un entorn tant ràpidament canviant, les empreses han d’incrementar també la seva capacitat d’adaptació. Les regles, ben fonamentades, garanteixen l’eficàcia en els processos dintre d’entorns poc canviants. Quan no és així s’ha d’apel•lar als valors que, constituint el marc ètic establert per l’empresa en qüestió, ajuden a prendre les decisions més adients. L’ètica empresarial no és una qüestió de bones intencions, sinó d’eficàcia i supervivència. A vegades sembla que el comportament no ètic pot comportar avantatges en una situació en un moment determinat, però, a llarg termini, deteriora les relacions corporatives a la xarxa de clients, proveïdors, empleats, etc. a on es mou una empresa que té voluntat de pervivència. No hi ha receptes que determinin quins són els valors que han de constituir l’ètica d’una determinada empresa, com no n’hi ha per determinar les regles de funcionament que la fan eficaç. Cadascuna ha de trobar el seu camí. El que sí que existeix és una condició necessària per aconseguir l’èxit en aquestes qüestions: l’exemple donat per els seus directius.

El concepto de “ética empresarial” no se limita a un aspecto legal. Es necesario mucho más. Damos por sentado, aunque no está de más indicarlo, que una “empresa ética” no debe producir ni distribuir armas o drogas, o fomentar o permitir la prostitución o el tráfico de personas y capitales. Tampoco lo será aquella que defrauda al fisco. La ética empresarial debe formar parte de la cultura de la compañía y estar presente en todos sus ámbitos de actuación. Estableciendo métodos y sistemas transparentes en sus relaciones con las distintas administraciones. No engañando, ni mintiendo a sus clientes, proveedores y empleados. Con un departamento de compras que siga escrupulosamente su manual de aceptación de proveedores y sus decisiones sean auditables. Y exista un código, aprobado por el Consejo, con los criterios por los que se rige “Compras”. Cuando busca con sus clientes una “política de acuerdos” a largo plazo y cumple con sus compromisos. Cuando no emplea una comunicación engañosa. Cuando está dispuesta a rectificar y retirar del mercado productos “defectuosos”, ya sea por responsabilidad propia o de algún proveedor. Cuando “cuida” a sus empleados: deja de considerarlos “recursos” para tratarlos como colaboradores y socios. Un tratamiento que va más allá de su remuneración: les informa transparentemente de la marcha de la empresa, de sus proyectos, de qué espera de ellos… No es ética la empresa que paga a sus ejecutivos sueldos e incentivos desproporcionadamente altos y, en muchos casos, escandalosos. Lo es aquella que fomenta el talento y la competencia, y rechaza el enchufismo, el “peloteo” y la antigüedad como criterio de proyección profesional. Que tiene una política explícita de “género”. Que fomenta la toma de responsabilidades por parte de las mujeres y, especialmente, de las madres. Que persigue la igualdad de retribución sin distinción de género. Que estimula a los empleados a organizarse para la representación de sus legítimos intereses. Una empresa es ética si se dota de un código de buen gobierno. Lo publicita, lo sigue y da transparencia a sus resultados. Es claramente insuficiente editar una Memoria de Responsabilidad Social Corporativa. Debe tener una política clara con respecto a los stakeholders. Y, sobre todo, una CADENA DE VALOR ESTABLE en el tiempo. Esto significa que piensa en el largo plazo, que tiene vocación de permanencia, que sus resultados no se ven influenciados por disputas entre los accionistas o compras y ventas especulativas. Que tiene un buen sistema de gobierno y gestión, con separación de poderes entre el presidente y el consejero delegado… Empresas que, como Mercadona y El Corte Inglés, fidelizan a sus proveedores estableciendo pactos de confianza en los que prima la credibilidad. Donde la afinidad cultural es un valor a no perder frente a unos costes teóricamente menores a corto plazo. Empresas que celebran la iniciativa del presidente Obama de ligar los intereses de Estados Unidos con los de Europa. Pero todos estos requisitos, ciertamente complejos de asumir y gestionar, ¿son rentables para los resultados a largo plazo de la empresa o son un coste –a veces necesario– para mantener la reputación? Un vistazo a los últimos hechos relacionados con la ética (transparencia, buen gobierno) nos puede ayudar… La Fundación Compromiso y Transparencia (FCyT) nos ilustra con tres de los últimos mayores errores cometidos por empresas cotizadas. El del Comité de Auditoría de Bankia que aprueba las cuentas, sin el informe de auditoría de Deloitte, con 305 millones de euros de beneficio para luego registrar pérdidas de 3.000 millones. El del Banco Santander, que no destituye a su consejero delegado tras ser condenado por un delito, luego indultado por el Gobierno y que posteriormente el Tribunal Supremo enmendó. El del Consejo de Telefónica, que sin consultar a la Junta, decidió aprobar un paquete de incentivos de 450 millones de euros a sus directivos, coincidiendo con un recorte del 20% de su plantilla.

El passat dijous 21 de febrer, el Cercle per al Coneixement va celebrar el Vespre amb Paco Solé Parellada, catedràtic d’organització d’empreses de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). A la seu de la SEBAP es van reunir una vintena de professionals del món empresarial i universitari que van debatre amb el ponent sobre el model català de transferència de coneixement. Entre els assistents hi havia el rector de la UPC, el Sr. Antoni Giró, el director de l’ICFO, el Sr. Lluís Torner, i el Sr. Joan Majó, exministre d’Indústria i president del Cercle per al Coneixement- SEBAP. Durant la seva ponència, Paco Solé Parellada va descriure el model universitari català, que va afirmar estar basat en el model de recerca i presentar uns resultats molt acceptables, amb una inversió de l’1,7% del PIB en recerca, un 20% de la producció científica d’Espanya i ocupar posicions destacables en recerca i transferència de coneixement. No obstant, va fer una crida a la necessitat de finançament, de reformes organitzatives i de canvis en la gestió, enfocant-la més als resultats. “El model de transferència de coneixement de Catalunya té unes bones bases però cal cuidar-lo dotant-lo de finançament i reformes enfocades a la demanda”, “cal segmentar i avaluar amb el compromís social de la Universitat”, va puntualitzar Paco Solé Parellada. En aquest sentit, va concloure enfatitzant en la gran responsabilitat que té la Universitat amb la societat com a motor de desenvolupament econòmic, tant per ser agent tractor de recerca i activitat d’alta productivitat com pel gran volum d’ocupació directa i indirecta que genera.