Probablement parlar d’ètica en contexts culturals molt diferents es fa difícil i encara ho és més quan es parla d’ètica en el comerç internacional, on el debat intel•lectual és superat massa freqüentment pel debat basat en interessos individuals de països molt forts. La visió d’ètica en els negocis és ben diferent en les variades societats de les diferents parts del planeta, probablement degut a situacions històriques o culturals que han anat confirmant una manera de comportar-se acceptada en els negocis de cada país. Tot i que és un risc estereotipar un país, on com passa sovint hi ha molta diversitat de comportaments, sí que en el món del comerç es veuen parts comunes en àrees geogràfiques que fan que els estereotips no estiguin lluny de ser aplicables a una gran majoria d’actuants en el comerç d’una zona determinada del món. Per altra banda, hi ha comportaments en l’ètica del comerç internacional que, lluny d’estar fonamentats en raons històriques o culturals, estan només explicats per raons contextuals del moment que fan variar comportaments i valors que semblaven immutables. Per fer més palès aquest nou origen de comportaments, podríem considerar per una banda l’actual penetració i estil d’actuació xinesa a l’Àfrica, on el valor màxim sembla ser garantir el subministrament de recursos naturals per al seu país i controlar la producció des del seu origen, com un exemple de comportament que reflecteix la idea de centralitat de Xina per sobre de tot0 més que la idea d’un món d’intercanvis comercials entre països. Com a exemple d’un comportament contextual, mes enllà de les seves arrels històriques o culturals, podríem esmentar el comportament comercial internacional d’Argentina on contexts polítics, econòmics i personals determinen una manera de fer determinada per al moment però que no està arrelada genèricament a la societat. Per tant, és complex parlar d’ ètica comercial internacional com un conjunt de valors o comportaments d’acceptació generalitzada. Sí que és evident que hi ha comportaments molt primaris que són comuns, com per exemple el de “qui no paga està exclòs del circuit d’immediat”, o “el sistema es basa en desconfiança” (encara que diguin el contrari), però crec que avui ens manquen uns valors o uns codis de conducta mínims o una ètica comercial que, a l’estil dels drets humans, fossin de comú acceptació en el comerç internacional. Sent conscients de la dobla complexitat, un pot endinsar-se en móns i àmbits més concrets de reflexió en el comerç internacional sense arribar als aspectes tant concrets com els tractats de l’OMC i altres, que acaben posant tantes normes per acomplir-se com portes per defugir el seu compliment. Alguns dels àmbits de reflexió necessaris a curt termini per millorar el comerç internacional, des del meu punt de vista, podrien ser: 1. Com gestionar el que es podria anomenar la crònica corrupció en certs sectors i països que, tot i no estar acceptada explícitament, sí que està implícitament consentida sense ser gairebé perseguida. 2. Com gestionar els sectors que pel seu tamany i limitats operacionals són càrtels incontrolats avui amb un poder que traspassa el de moltes nacions i que, lluny de servir a tots els seus “stakeholders”, estan només al servei d’una minoria amb greus conseqüències per la majoria. 3. Com gestionar el futur de matèries primes més enllà de les lògiques fluctuacions dels mercats i evitar les fortes col•lisions que es veuen en l’horitzó generades per la desconfiança i la històrica ambició de poder. 4. Els límits de l’oferta i la demanda com a generadors de preus i les situacions humanes fora límits. Es podrien afegir molts més apartats de debat per moderar aquestes disfuncions, tot i acceptar que avui dia el model vigent és en teoria de lliure mercat. Caldria corregir els seus excessos en un món de recursos escassos que es debat entre igualitarisme i ambició de poder. Com corregir-ho i quins valors haurien de ser-hi presents és un llarg debat que hauria de ser una constant en els dirigents que tracten de preveure el futur dels països i de les persones, dins la lògica tensió entre el que és possible avui i el que seria òptim per demà.

La ética es la rama de la filosofía que estudia el hecho moral, cómo se justifica racionalmente y cómo se ha de aplicar un sistema moral a nivel individual y a nivel social. Y por moral entendemos las reglas y valoraciones sobre costumbres, acciones y sentencias. Es por tanto de aplicación universal. Incluyendo a la economía, a la producción de bienes y a su comercialización, y es más aplicable si cabe en una economía globalizada basada en el comercio internacional. En esta economía global, con movimientos de personas, de bienes y de dinero, las relaciones comerciales no son sólo la compraventa de productos y servicios, sino que incluyen también las remesas personales, las decisiones de inversión y los movimientos de capitales. La sociedad de las naciones se ha dotado de tres instituciones multilaterales para regular el comercio internacional, a saber, el Banco Mundial -BM-, el Fondo Monetario Internacional –FMI- y la Organización Mundial de Comercio –OMC-. Según su propia web, bancomundial.org , el Banco Mundial no es un banco en el sentido habitual, sino más bien una asociación singular cuyo propósito declarado es combatir la pobreza y apoyar el desarrollo. El Banco Mundial está formado por dos instituciones propiedad de 188 países miembros: el Banco Internacional de Reconstrucción y Fomento (BIRF) y la Asociación Internacional de Fomento (AIF), con el objetivo declarado de reducir la pobreza en los países de ingreso mediano y las naciones pobres con capacidad crediticia, mediante la otorgación de préstamos con bajo interés, créditos sin intereses y donaciones a los países en desarrollo para apoyar una amplia gama de inversiones en educación, salud, administración pública, infraestructura, desarrollo del sector privado y financiero, agricultura y gestión ambiental y de recursos naturales. Por otra parte, el FMI www.imf.org declara como su principal propósito asegurar la estabilidad del sistema monetario internacional, es decir el sistema de pagos internacionales y tipos de cambio que permite a los países (y a sus ciudadanos) efectuar transacciones entre sí. Declara asimismo que este sistema es esencial para fomentar un crecimiento económico sostenible, mejorar los niveles de vida y reducir la pobreza. Recientemente, el FMI ha clarificando y actualizado su cometido a fin de cubrir toda la problemática de la macroeconomía y del sector financiero que incide en la estabilidad mundial. Asimismo, la OMC se define en su web www.wto.org diciendo que puede verse desde distintas perspectivas. Es una Organización para la apertura del comercio. Es un foro para que los gobiernos negocien acuerdos comerciales. Es un lugar en el que pueden resolver sus diferencias comerciales. Aplica un sistema de normas comerciales. En lo fundamental, la OMC es un lugar al que los gobiernos Miembros acuden para tratar de resolver los problemas comerciales que tienen unos con otros. En suma, los tres organismos impulsan la desregulación del comercio y la libertad de movimientos de mercancías y capitales mediante la otorgación de créditos y mediante normas que obligan y están sujetas a sanciones por incumplimiento, como método de desarrollo económico. Las condiciones exigidas para la concesión de créditos son fundamentalmente profundizar en la economía de mercado libre, es decir, eliminación de aranceles y limitación de la protección social, y han puesto a competir naciones en desarrollo con empresas de economías desarrolladas, sobretodo norteamericanas y europeas (y recientemente chinas) , con efectos desastrosos para las economías en desarrollo. Basta recordar las crisis Latinoamericana de los 80, del Sudeste asiático de los 90 y la crisis africana de siempre. En el caso africano, la eliminación de aranceles a la importación de productos alimentarios facilita la entrada en esos mercados de elaborados alimenticios europeos, olvidando que la Unión Europea dedica dos tercios de su presupuesto a la Política Agraria Común (PAC), para subvencionar la agricultura y ganadería europeas. Para Ýfrica, quizá el postcolonialismo ha sido peor que el colonialismo, atada de pies y manos por su deuda permanente, gestionada por dictaduras locales soportadas por organismos internacionales que defienden intereses de corporaciones occidentales. Se han impulsado monocultivos, sujetos a especulación de precios desde el lado de la demanda, y abandonado la flexibilidad y la capacidad de autoabastecimiento. Estos mismos procedimientos de créditos a cambio de reformas liberales se están aplicando ahora al sur de Europa (se llaman rescates bancarios e intervención), con resultados visibles a todos, en Grecia, Portugal, España (¿los PIGS?), y próximamente en Italia y Francia, y quizá en la propia Alemania. El modelo de sociedad del bienestar, la Europa del ciudadano se ha acabado. Ahora viene la Europa (y el mundo) del individuo y de la corporación empresarial. Esta misma Europa que permite, en su propio seno, los paraísos fiscales, no ya sólo Andorra o Mónaco, sino también Gibraltar y las distintas islas del Reino Unido, y el propio Luxemburgo, sede de los servicios y de la secretaria general del parlamento Europeo. Nuestra economía post industrial se ha vuelto especulativa. Nuestro sistema financiero se ha vuelto especulativo. Nuestras corporaciones ahora especulan con las materias primas, además de las clásicas referencias de valor (oro, plata,…) y energéticas (gas, petróleo, uranio,…), también con los materiales sensibles para la tecnología (tantalio,…) y las materias alimentarias (trigo, maíz, arroz, cacao, azúcar,…), con consecuencias significativas, sino brutales, para poblaciones locales dependientes de estos productos. Estamos en un cambio, como ya todos hemos aceptado, no en una época de cambio sino en un cambio de época, con la irrupción de la potencia China en el comercio, en las finanzas internacionales y en la obtención de materias primas en Ýfrica (lleva implícito un cambio en los modos de relación y en el post-colonialismo), con la incorporación al mercado de consumo de miles de millones de personas de los BRICS (Brasil, Rusia, India, China, Sudáfrica), con la insostenibilidad del modelo de bienestar europeo, con la insostenibilidad del modelo de consumo energético, con amenazas de sostenibilidad ecológica y de cambio climático (del nuevo clima errático de vientos y lluvias, fuera de tiempo y lugar). Bienvenidas sean las iniciativas de transparencia internacional, de señalación de los paraísos fiscales por el Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación -ICIJ-, www.icij.org, y los recientes acuerdos en las Naciones Unidas de regulación del comercio de armas +Info. La transparencia es el fin de la impunidad, y es la impunidad y la sensación de impunidad lo que favorece la corrupción. Para acabar, una reflexión: según el Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, con 50.000 millones de dólares, el 1% de lo dedicado al rescate bancario desde el 2007 se hubiera podido acabar con el hambre en el mundo.

La manera de “fer negocis” i, sobretot, el paper de l’ètica dels negocis i de les empreses, s’està convertint en el centre d’un debat i una reflexió ineludibles, propiciats fonamentalment per l’entorn de crisi en què estem immersos. Aquesta és una crisi que va més enllà de les institucions financeres i econòmiques, que afecta de manera molt determinant el nostre teixit social. Alguns líders polítics de països de la Unió Europea proclamaven que era necessari reformar el capitalisme en veure la crisis financera que ens arribava de l’altra banda de l’Atlàntic. En moltes ocasions, segurament hem confós el terme “negocis” amb “empreses”. Però hem de ressaltar que les empreses són molt més que simples negocis. Les empreses són un motor de riquesa econòmica i social. Les hem de reconèixer com a agents actius en el procés de construcció i transformació social, en tant que la seva mirada està posada en el llarg termini, amb voluntat de ser i d’adaptar-se per romandre. En aquest sentit, i en aquest context, és on hem de situar les relacions laborals: un espai – l’empresa – en el qual empresari i treballadors, partint de plantejaments no sempre coincidents, cerquen punts de trobada i d’equilibri. L’ètica de les relacions laborals no té uns fonaments que no puguin ser necessaris en altres tipus de relacions: coneixement i reconeixement entre les parts, respecte mutu, transparència, voluntat d’entesa i compromís. Quan aquests elements són presents, poden donar-se unes relacions laborals de qualitat, que aportin a l’organització la capacitat d’afrontar els reptes d’un entorn canviant. Aquest actiu intangible no esdevé realitat d’un dia per un altre. Com totes les relacions, les relacions laborals requereixen temps per anar teixint un marc de confiança que possibiliti arribar a acords: allò que se’ns imposa no té recorregut, mentre que allò que compta amb la força de l’acord té una capacitat transformadora de la realitat. Cada organització és la protagonista de les seves relacions laborals. Certament, aquest és un àmbit en què el marc regulador té un paper rellevant, però no aporta els continguts que fan realitat i construeixen unes relacions laborals de qualitat. Els recents canvis en aquest marc regulador que han arribat de la mà de la darrera reforma laboral deixen entendre que el legislador veu en la negociació i en l’acord entre les parts un fre per a la flexibilitat que requereix l’empresa. Precisament aquelles empreses que veien les relacions laborals com un passiu, en el curt termini veuran en la possibilitat de “vèncer” una drecera per a la necessitat de “convèncer”. Però el poder de la convicció i el de la constricció no són ben bé el mateix. Els efectes secundaris de les negociacions (o de les no-negociacions) resten latents. Tota negociació, més enllà del resultat visible, n’amaga un altre de més rellevant: el valor subjectiu, que no deriva de quin sigui el resultat de l’acord, sinó de com s’hagi assolit aquest acord. A escala d’empresa i de diàleg social, el context de crisi també és un repte per a les relacions laborals. No podem oblidar que el model català de relacions laborals ha estat un referent i un actiu en la construcció del nostre model econòmic i social que, de ben segur, per a una societat econòmicament avançada i socialment justa ens és, i ens serà, necessari.

PRIMERES REFLEXIONS: 1. – El treball és el principal instrument que tenen les persones per obtenir els mitjans necessaris per cobrir les seves necessitats. Si es manca de treball -o de possibilitats d’obtenir-ne – es manca de la principal via d’obtenció de recursos per sobreviure. Aquesta és la situació de milions de persones al nostre país i el seu nombre tendeix a augmentar… 2. – Però el treball no és tampoc garantia de supervivència. Un nombre important de treballadors percep pel seu treball un salari insuficient per assolir uns nivells de vida dignes. Són els “treballadors pobres” (els “working poor”). És a dir, persones que treballen però que amb les seves retribucions no superen el llindar de la pobresa. Al voltant d’un 12,7% de les persones pobres són persones que treballen i aquest percentatge va en augment. EL DRET DEL TREBALL GARANTIA D’EQUILIBRI ENTRE LES PARTS CONTRACTANTS El Dret del Treball es va configurar per regular adequadament les prestacions laborals en una societat industrial. La necessitat de protegir el treballador com a part contractual més feble i restablir un equilibri entre els drets i les obligacions de les parts, és el que justifica la seva existència. En els seus orígens la intervenció de l’Estat es va limitar a la tutela dels grups socials més oprimits o als aspectes més rellevants de l’explotació dels treballadors. En una fase posterior l’intervencionisme estatal es va ampliar a noves matèries (salaris, seguretat en el treball, aprenentatge…) i a regular les relacions col•lectives del treball (sindicats, negociació col•lectiva, vaga) com a reacció davant de les amenaces d’un moviment obrer fortament ideologitzat i revolucionari. Però aquesta evolució i consolidació del Dret del Treball va ser acompanyada d’un contracte social tàcit entre patrons i obrers que va permetre obtenir beneficis a ambdós col•lectius. Es considerava bo que els salaris fossin suficients, perquè això augmentava el poder de consum dels treballadors; que a una empresa li anés bé també era important per als seus treballadors, que compartien els seus potencials beneficis. Era normal que els sectors més rendibles de les empreses compensessin els menys rendibles atès que no totes les activitats de l’empresa havien de tenir una rendibilitat màxima si aquesta en el seu conjunt tenia beneficis … LA GLOBALITZACIÓ I LA DESREGULACIÓ Però aquest històric contracte social s’ha rescindit i mantenir avui els principis que el sustentaven resulta impensable. S’ha produït un canvi del model productiu que requereix canvis organitzatius. Però aquest canvi ha suposat també un canvi de valors. La competitivitat i la productivitat s’han convertit en els dos objectius bàsics, i la reducció de costos i la maximització de beneficis en els principis rectors de l’actuació de les empreses. Això comporta externalitzacions, subcontractacions, reduccions dels costos salarials, precarietat laboral… I com a eix central, la reducció del paper de l’Estat en la vida econòmica i les seves conseqüències lògiques: la desregularització i les privatitzacions. I a això s’hi afegeix la desintegració del sistema d’interlocució social. La conseqüència és un canvi en el paper del Dret del Treball. Alguns autors parlen, fins i tot, de la seva desaparició. Es culpa al Dret del Treball, i al seu sistema d’equilibris, d’impedir el creixement de l’ocupació i de l’economia. I si cal optar entre creixement econòmic i drets laborals la tria es realitza a favor del primer i en detriment d’aquests últims. La darrera reforma laboral va en aquesta direcció: ha alterat de manera substancial la relació de poder entre empresaris i treballadors i ha introduït importants canvis en el conjunt de la normativa laboral, en perjudici dels darrers. Ha canviat les regles de joc. Per citar només un exemple: imposa una limitació a la ultraactivitat dels convenis col•lectius que en pot deixar milers sense validesa en els propers mesos. Des d’un punt de vista ètic cal preguntar-se si són realment incompatibles els drets laborals i el creixement econòmic i de l’ocupació. De la mateixa manera que cal també qüestionar-se: són èticament acceptables els sous multimilionaris dels directius de les grans empreses, els grans beneficiaris del nou model econòmic?; ¿Són èticament acceptables els expedients de regulació d’ocupació en les empreses amb beneficis?; essent rebutjable l’economia submergida, és èticament condemnable que hi recorrin els aturats en situació de marginalitat? Entre moltes d’altres preguntes. ÚLTIMES CONSIDERACIONS: 1. – En economia, els que dominen un bé escàs poden imposar les seves regles, llevat que el poder polític limiti els seus efectes. La situació actual, en què la demanda d’ocupació supera amb escreix l’oferta, col•loca de per si els ocupadors en una situació de superioritat, i la reforma laboral no ve a moderar, sinó a reforçar aquesta posició. Per això la crida a l’ètica en les relacions laborals és avui més important que mai. El compliment de la legalitat no és garantia d’un comportament ètic. 2. – Després dels canvis experimentats en un món globalitzat cal recontextualitzar l’ètica ajustant-la a les noves realitats del món laboral. I cal construir -o reconstruir- una macroètica capaç d’assumir les conseqüències planetàries del desenvolupament tecnològic, de la globalització i de la nova societat que està sorgint.