La celebració del congrés 3GSM a Barcelona ha estat un tema central d’aquests darrers dies, omplint informatius, diaris, hotels i agendes de polítics i empresaris del negoci de la telefonia mòbil. La ciutat sencera ha semblat una mica alterada, una mica més frenètica, una mica més interconnectada (o col·lapsada) i una mica més il·luminada pels focus de l’atenció internacional. El volum i l’enormitat creixent del sector i de les seves empreses capdavanteres, fan que bona part d’aquesta atenció mediàtica i alteració de la vida quotidiana no siguin del tot accidentals, sinó part implicada en l’efecte d’excepció circense que ha acompanyat el xou. Una de les atraccions principals d’aquest circ ha estat la proclamació de l’ascensió del mòbil a la categoria de “quarta pantalla”. Després del cinema, la televisió i l’ordinador, el telèfon mòbil és presentat com el següent espai de projecció (i consum, és clar) de productes d’entreteniment. Aquesta ascensió vindrà donada per la progressiva colonització, per part del telèfon mòbil, d’alguns usos i funcions que fins ara han estat pròpies de les altres tres pantalles. Així, si bé ja fa temps que la proximitat entre el mòbil i la televisió ha estat detectada, sobretot a nivell comercial, aquest congrés de Barcelona ha servit per a convertir el mòbil en pantalla de projecció de cinema. De fet, l’estrella del congrés (tot i que no ha vingut) ha estat Robert Redford. El seu Institut de Sundance, mite del cinema teòricament independent, ha presentat a Barcelona cinc curtmetratges realitzats especialment per a ser consumits al mòbil. Ja no són tràilers de pel·lícules ni clips de baixa qualitat, sinó productes cinematogràfics d’etiqueta negra, concebuts i realitzats pensant en les característiques concretes d’una pantalla que, amb sort, supera les dues polzades. També Bollywood, la indústria cinematogràfica de la Ýndia, ha estat protagonista del congrés de Barcelona, presentant-hi la seva primera producció específica per a telèfons mòbils, donant a la iniciativa un caràcter alhora exòtic, global i especialment atractiu per al poderós mercat indi. La convergència des de l’ordinador i des d’internet tampoc és nova, però tot just ara, aquests darrers anys, s’està fent cada cop tècnicament més real i viable, tant a nivell de terminals com d’ample de banda. Així, un altre dels titulars del congrés l’han generat les versions per a mòbil dels grans èxits de l’any de la Xarxa: Youtube, MySpace i el veterà eBay ja tenen versions realment utilitzables per a telèfon mòbil. En conjunt, doncs, el telèfon mòbil cada cop és més prop de convertir-se, efectivament, en la nostra quarta pantalla d’oci, informació i entreteniment. Sembla com si telefonar-hi estigués passat de moda, vaja. No obstant, la lectura econòmica que alguns analistes fan d’aquest fenomen, de la progressiva conversió del telèfon mòbil en un aparell on el menys promocionat és la seva utilitat bàsica i original, és interessant. Ara que a l’estat espanyol ja hi ha més d’un mòbil per habitant i que els ingressos per consum comencen a estancar-se, les operadores estan buscant fórmules per mantenir els índexs de creixement. Amb la polèmica recent dels increments de les tarifes dels tres principals operadors de telefonia mòbil de l’estat espanyol s’ha destapat un debat que demostra que, mentre que el volum total de negoci generat per la telefonia mòbil no ha deixat mai de créixer, els seus ritmes de creixement es van alentint. D’altra banda, l’evolució de la factura del telèfon mòbil per consumidor, comparada amb el cost de la vida, no ha deixat de baixar any rera any. Segons dades de la CMT, des de l’any 2000, mentre l’IPC indica que els preus han pujat en un 17,8% total, els preus de la telefonia mòbil han baixat en un 23%. Comparativament, el cert és que el preu dels serveis bàsics de telefonia mòbil, han baixat més d’un terç des de l’any 2000. La polèmica de les tarifes, en definitiva, deixa al descobert un cert punt de tensió i inquietud dins el sector que probablement jugarà a favor de l’enfortiment de les alternatives com Yoigo. El que s’anomena tràfic de dades és, doncs, l’espai a conquerir per a convertir el mòbil en un terminal de consum de quotes d’accés a televisió, cinema, internet i tota mena de serveis derivats. Tant les empreses fabricants de mòbils com, especialment, les operadores, que són els principals assistents del congrés 3GSM, tenen autèntic interès en trobar noves maneres d’aprofitar encara més les oportunitats de negoci que s’obren des que tots portem un terminal multi-usos a la butxaca. Precisament aquesta és la raó fonamental que explica tot l’aldarull mediàtic i el rebombori generalitzat que provoca el congrés 3GSM. El fenomen de la “quarta pantalla” (també) ha de ser llegit i entès en aquest context. Dins aquesta mateixa lectura, també és fàcil dubtar de la viabilitat econòmica d’aquestes operacions, de produir continguts cinematogràfics exclusius per al mòbil, de fer grans inversions per a disposar-hi dels portals d’internet de moda, etc. A canvi d’aquests dubtes, s’addueixen xifres: 7.000 milions de dòlars gastats l’any passat en tons, politons, melodies i similars. Més d’un 15% dels usuaris de mòbil a l’Estat Espanyol van comprar alguna melodia per al seu mòbil durant 2006. El raonament és senzill: si la gent paga per tenir al seu mòbil la última frase del Neng o el Chiquito de la Calzada, per què no ha de pagar per tenir-hi un curtmetratge, els vídeos del Youtube o per editar-hi el seu propi bloc? El raonament té la seva lògica, però crec que oblida alguns factors fonamentals que expliquen els èxits i els fracassos d’altres projectes semblants al món de les comunicacions digitals. Les melodies, de la mateixa manera que abans els SMS, són productes creats i inventats per als telèfons mòbils. En són específics i originals. Són formes comunicatives pròpies del medi. I tenen una marcadíssima component social, compartida, col·laborativa. Aquestes són les raons fonamentals del seu èxit. La musiqueta que ens posem al mòbil és per a que la sentin els altres, la nostra xarxa social. No és per a ser contemplada estàticament o individualment, com un curtmetratge o un programa de televisió. Aquests gadgets ens individualitzen, defineixen i construeixen, però sempre de cara als altres, de cara als nostres diversos grups socials, que és on prenen significat i rellevància. Si el mòbil ha de convertir-se, efectivament, en una mena de ‘quarta pantalla’, serà probablement entenent-lo no com a instrument d’entreteniment, sinó com a instrument de comunicació i de socialització. Malgrat que aquesta comunicació i socialització siguin, segurament, en la seva major part de caràcter lúdic, el factor fonamental és el primer, la seva component social i socialitzadora. Així doncs, en la mesura que el mòbil actuï i continuï actuant com a eina potenciadora de la nostra xarxa social, en comprarem i gastarem més. En definitiva, el mòbil està fet per a comunicar-nos, no per aïllar-nos. Joan Mayans i Planells Vocal de la Junta Directiva el Cercle per al Coneixement Antropòleg i director de l’Observatori de la CiberSocietat —— La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 26 de febrer de 2007. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.

Internet no és només un motor de desenvolupament social i econòmic, sinó també un factor de transformació de les empreses. A poc a poc, les noves tecnologies Web 2.0 (YouTube, blocs, wikis, podcast, etc.) estan modificant la manera a través de la qual les entitats es comuniquen i interactuen amb els seus públics, ja siguin clients, proveïdors, empleats, accionistes o mitjans de comunicació. Aquestes noves tecnologies socials permeten que el consumidor opini, comparteixi o valori qualsevol informació sobre un determinat producte, servei o notícia que hagi trobat a la Xarxa. És cert que encara no s’han llançat models de negoci viables basats en les noves tecnologies socials, però tot sembla indicar que la participació dels usuaris (clients, proveïdors, etc.) en els processos de comunicació externa i interna de les empreses serà un dels factors més rellevants d’aquests nous models. Les empreses han de tenir en compte que els consumidors estan assumint a una velocitat de vertigen aquestes noves eines de comunicació i informació. En els últims mesos, els internautes han penjat més de 100 milions de vídeos a YouTube i uns 150 milions de fotos en la xarxa social d’intercanvi de fotografies Flickr. A més, s’han creat més de 60 milions de blocs i s’han publicat prop de 1,5 milions d’articles a l’enciclopèdia Wikipedia. En aquest context, no sorprèn que la revista Time hagi escollit els ciutadans que participen a la Web 2.0 com a Persona de l’Any 2006 per transformar l’era de la informació. A continuació explicarem breument la funcionalitat d’algunes d’aquestes noves eines de comunicació social: Menéame. Els membres d’aquesta comunitat promouen informacions ja publicades a Internet (blocs, revistes especialitzades, wikis, mitjans digitals, etc.). Els participants voten i comenten les notícies publicades per altres lectors de la comunitat. Els articles més votats es publiquen a la portada de la web. Diferents experts assenyalen que en un futur pròxim naixeran comunitats similars però especialitzades en sectors diversos (farmacèutic, assegurances, cultural, etc.) i que tindran com a objectiu la valoració social de la informació publicada per les empreses i clients d’aquest sector. Del.icio.us. En aquest lloc web milers de persones comparteixen de forma altruista el llistat de les seves pàgines web i blocs preferits, les fonts habituals d’informació, articles d’interès publicats a la Xarxa, enllaços directes a opinions, etc. Gràcies a aquesta tasca de recerca i arxiu comunitari, qualsevol persona que estigui interessada en un determinat tema pot trobar-ne informació extensa de forma ràpida i senzilla. Technorati. És el principal motor de cerca especialitzat en converses als blocs. A través d’aquest cercador, es poden rastrejar i valorar milers d’opinions de consumidors en més de 60 milions de bitàcoles. A més, aporten dades molt interessants sobre el perfil de la font d’informació, el seu nivell d’influència a la Xarxa, el nombre d’enllaços, etc. My Space. Aquest portal atreu cada dia milers de joves que visiten les pàgines personals que altres adolescents han creat per xerrar i intercanviar informació. En aquests “diaris virtuals”, els joves opinen sobre els seus productes preferits, preocupacions, reptes, etc. YouTube. Aquest lloc web té prop de 80 milions d’usuaris que el visiten per veure 100 milions de vídeos al dia. Crear un vídeo “casolà” i publicar-lo a la web és un procés molt senzill que genera una àmplia visibilitat a través de tècniques basades en el tradicional màrqueting viral. La seva ràpida implantació entre les noves generacions ha animat l’agència Reuters, una de les agències de notícies més importants del món, a crear un programa de recepció de fotos i vídeos de les notícies elaborades per periodistes ciutadans. La irrupció d’aquestes noves tecnologies ha generat un alt grau d’interconnectivitat entre els consumidors, que els permet intercanviar tot tipus d’opinions sobre diferents productes i experiències amb altres persones. Per a l’empresa, la Web 2.0 ofereix nous canals per escoltar què diuen els clients i clients potencials sobre el seu producte i, si ho considera oportú, crea una conversa directament amb ells. Alguns experts en comunicació social estan analitzant perquè la gent dedica tant de temps i de forma gratuïta a participar a la Web 2.0 i han arribat a la conclusió que una de les principals causes d’aquesta contribució massiva és voler formar part d’una comunitat d’intercanvi d’informació entre ciutadans sense filtres. En resum, aquestes eines socials obren possibilitats de comunicació molt interessants, ja que permeten desenvolupar estratègies de comunicació, més flexibles i menys jeràrquiques, entre les seves entitats i el seu públic objectiu. En aquest context de participació, les estratègies de comunicació empresarial seran, cada cop més, processos oberts i col•laboratius entre diversos col•lectius de consumidors, líders d’opinió, xarxes socials, etc. Pau Herrera Soci del Cercle per al Coneixement Febrer 2007

Els sabers que ens dona la història La història, que és molt més que la narració del passat, ens explica la gran quantitat de lluites que han viscut els pobles, potser des del present nosaltres no les sentin, no tenim consciència del patiment que moltes persones han viscut, tots, tant si són guanyadors com si són perdedors pateixen els horrors i, naturalment, si perden encara els arriben incrementades les conseqüències. Aquest llarg camí de violència i sofriment no té final en pobles com Iraq, Txexènia o Etiòpia, territoris realment sangnants, altres, com Palestina, continuen lluny de trobar la solució al conflicte que ha negat un futur d’esperança a tantes generacions. Les injustícies no obren camins, tanquen vides, perquè on no hi ha justícia difícilment es pot viure en pau. La història bé que ens testifica que les lluites tenen finals dolorosos per la gran majoria dels pobles, quan ignorant-se les realitats es plantegen actuacions basades sols en els interessos i equilibris de poder. Com a exemple en tenim un de realment concloent: El Tractat de Versalles, signat el 28 de gener de 1919; aquest tractat canvià les fronteres a Europa sense respectar el sentir dels pobles, és a dir les nacionalitats: llavors Eugen passà a Bèlgica, Alsàcia i Lorena (territoris de parla alemanya) a França; Sudetes a Txecoslovàquia i perderen l’Alta Silèsia i el corredor de Danzing, desapareixen els imperis Austrohongarès i l’Otomà. Es van crear diversos Estats amb diferents nacionalitats dintre de cada sistema social. De l’imperi Austrohongarès sorgiren Hongria, Àustria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. De la creació al 1921 de l’URSS sorgiren nous Estats com Finlàndia, Estònia i Lituània. Ara ja sabem que al 1919 no es solucionaran els problemes de les nacionalitats… En el tractat de Versalles no es respectaven les fronteres, ni dins d’Europa ni a l’exterior. La desintegració dels imperis i la desmembració d’Alemanya afectà profundament a la població, però sobretot al poble alemany que posà la llavor per la Segona Guerra Mundial. La Primavera dels Pobles, com es denomina als afers que succeïren al 1919, no solucionà el problema de les nacionalitats, sinó que demostrà que una mala solució fou el preàmbul d’una funesta conseqüència. La reestructuració d’Europa primant els interessos geoestratègics, provocà un major èmfasi en els nacionalismes, i en la generació de postures fonamentalistes i excloents; en definitiva, es posaren tots els ingredients per fer possible nous conflictes. No té unes arrels molt semblants el que succeeix des de fa dècades a l’Orient Mitjà? Res indica que hàgim après el testimoni de la historia, si més no, cal preguntar-nos per les polítiques que s’apliquen en moltes parts del planeta. Ens podem preguntar pel pobles sotmesos a violència i confrontació, incentivats per interessos geoestratègics, oblidant-se dels pobles i de les seves legítimes reivindicacions. Aquest és un fet inqüestionable, però en les seves arrels no sols estan els interessos econòmics, energètics i de posicionament, hi és també la manca de tolerància, capacitat d’argumentació i de diàleg derivat d’una sòlida formació, una formació indispensable per viure la cultura de tolerància amb l’altre, i que no és renunciar als propis valors, sinó modificar la ’raó de la força per la força de la raó’. Una formació que, com indiquen alguns dels darrers documents de debat del Cercle per al Coneixement, “no és sols un factor de capacitació, sinó que és el procés per dotar de criteri, de valors, de formació ètica a un individu que no solsament és treballador competent i un consumidor conscient, i de les actituds requerides per esdevenir un ciutadà competent i compromès en un món global”. Una formació que ens faci avançar en la societat del coneixement, posant el talent i el sabers humans com valors per guanyar el futur, però sabent que els coneixements no són només els relatius a la tecnocultura o l’avenç científic, són també aquells que configuren l’essència de l’ésser humà, la història, la sociologia, l’antropologia, és a dir, tots aquells que doten a la humanitat de la seva singularitat. Cal doncs, una formació equilibrada entre l’adquisició de coneixements humanistes, tècnics, i científics, sense renúncies inicials en cap dels camps. Sols d’aquesta manera, i dotant de les mateixes oportunitats a totes les persones -sense renunciar a que cadascú assoleixi el més alt nivell fruit de les seves capacitats i esforç-, podrem disposar d’una societat capaç de llegir el que la història ens ensenya, de comprendre-la, i mantenint els ulls i la ment oberta per no ignorar els seus missatges, no repetir els mateixos errors i poder afrontar el futur amb esperança. Lina Zulueta Filòloga, Associada al Cercle per al Coneixement Barcelona 9 de febrer 2007

Durant anys s’ha estat parlant del procés de Bolonya, de la reforma, van arribar a sortir dos Reials Decrets ara paralitzats, s’han vist involucrats dos governs de l’estat i en l’últim dues ministres, s’ha organitzat un desgavell considerable amb els nous Màsters i el Doctorat gràcies a les ànsies absurdes de molts de ser “els primers de la classe” en la reforma i oblidar les més elementals regles de la prudència. Però què està passant?, ara sembla que no es bellugui res. Bé, com que jo sé el que està passant i veig que els que en saben i tenen responsabilitats de govern no diuen res, crec que faig un favor a tots aquells que els interessi el procés si ho explico. Sense ànim de ser precís i exhaustiu, aquests són els fets: 1.- El 21 de desembre el Ministeri d’Educació i Ciència va trametre un document titulat: Directrices para la eleboración de los títulos, en el que es recullen les idees que en aquell moment tenia el Ministeri. Aquest document és el fruit de la reflexió feta pel Ministeri després d’escoltar les reflexions del membres del Consell de Coordinació Universitària, en reunions celebrades a finals de l’any passat, sobre el document que havien elaborat i lliurat al setembre. 2.- Paral•lelament està en tràmit d’aprovació la reforma de la LOU. Previsiblement quedarà aprovada durant el mes de març 3.- El govern esperarà a què s’aprovi la LOU per aprovar els Reials Decrets que desenvolupen el Grau i el Postgrau. 4.- Mentre s’estan realitzant reunions de les subcomissions de les diferents branques en que s’agrupen els membres del Consell de Coordinació Universitària: Humanitats, Ciències Socials i Jurídiques, Ciències Experimentals i de la Salut i Tècniques. En el si de les subcomissions s’analitzen els continguts del document. 5.- Aquest més tindrà lloc una reunió de les comissions del Consell de Coordinació per debatre el document. 6.- Probablement de les discussions d’aquestes comissions surtin les línies que inspiraran al govern a modificar el document. 7.- També probablement, un cop modificat el document se sotmetrà al Consell de Coordinació Universitària qui emetre informe. Amb aquest informe el govern redactarà i aprovarà els Reials Decrets. La meva opinió és que difícilment estaran al BOE abans del mes de maig. Aleshores les universitats podran oficialment treballar. 8.- Això no és obstacle per tal que, mentre, les subcomissions vagin elaborant els continguts del que segons la seva opinió hauria de ser el primer curs amb matèries amb continguts comuns (no necessàriament idèntics) i també sobre temes com pràctiques externes, treball de fi de carrera, etc. També sobre alguns aspectes de procediment, etc. 9.- Pel que fa al postgrau, la meva opinió es que, amb el dolor d’alguns, caldrà desfer els màsters fets i tornar a construir programes de doctorat (si es vol que es diguin màster, cap problema). Pensar en què el doctorat té un públic i que els màsters hauran d’estar preferentment dedicats a la professionalització. 10.- Mentre cal pensar que algú haurà de pagar la reforma i que els màsters professionalitzadors tenen un cost que o el paga el govern o el paguen els estudiants. Les universitats ja no poden contreure més dèficit. Bé, són algunes de les coses que sé i he resumit. Si algú està interessat per algun tema, poc adreçar-se al meu correu a traves de de la meva pagina web del Cercle (fer un clic aquí) o a traves del meu bloc www.enriccanela.cat. Amb molt de gust li ho aclariré Enric Canela Vocal de la Junta del Cercle 2 de febrer de 2002 Aquest article ha estat publicat a la Web de l’associat www.enriccanela.cat, amb el titol: Com està el procès de Convergència Europea?

Quan fa algunes setmanes, l’arxiconeguda revista Time va atorgar la seva distinció al personatge de l’any a “You” (tu), mostrant un ordinador a la portada més prestigiosa del món, es van provocar un bon grapat de debats i controvèrsies més o menys desproporcionades. Males llengües a banda, que deien que la decisió es devia a què la revista no va saber trobar cap altre personatge notori durant 2006 que fos políticament correcte, el cert és que la portada i el guardó en qüestió han desencadenat riuades de tinta. Gairebé tota aquesta tinta s’ha vessat amb un to triomfalista i congratulatori. Columnistes i blocaires han destacat aquest fet com un reconeixement a Internet com a mitjà, i a la seva pròpia figura, l’internauta anònim però sorollós i independent, com el gran protagonista de la pel·lícula. És la primera lectura, la més evident i probablement la més encertada. Fa només uns dies apareixia la notícia de les manifestacions virtuals que es van formar per a aturar l’establiment del partit de Jean-Marie Le Pen, el Front Nacional, al món cibernètic de Second Life. L’internauta, segons pot derivar-se d’aquesta lectura, és reconegut com la peça fonamental d’una nova democràcia imminent, basada en una llibertat d’expressió i d’elecció que, a diferència de l’habitual, s’exerceix des de la ciutadania, des dels carrers, des de baix. Soc dels primers a signar un desideratum d’aquest tipus, però crec que hi ha més factors que s’amaguen darrera aquest any de l’internauta. Si llegim algunes de les avaluacions que es fan d’aquest any passat i algunes prediccions per a 2007, hi ha un aspecte que mostra més solidesa que la portada del Time. Al 2006, les grans empreses d’Internet, els nous imperis econòmics que aspiren a reproduir-se i consolidar-se i a convertir-se en les grans empreses del segle XXI han perdut protagonisme. Les Google, Yahoo!, Amazon i d’altres grans companyies han demostrat que, en qualsevol moment, poden quedar en un segon plànol, davant la irrupció de qualsevol nouvingut a Internet. Alguns diuen que a Internet, la llei més immutable és la que assegura el canvi constant. L’impacte amb què al llarg de 2006 han destacat MySpace, la Wikipedia, el ja anomenat Second Life o, per sobre de tots, YouTube, han eclipsat les noves majors electròniques. L’esclat de popularitat dels blocs se situa al mateix sac. Si miro al meu propi context d’origen, només em cal mirar una mica enrera per comprovar que el protagonista electrònic pitiüs de l’any ha estat, sense cap mena de dubte, el portal/bloc Eivissa Confidencial, amb una rellevància que va molt més enllà d’Internet i les conseqüències del qual estan encara per desenvolupar plenament. Aquests són la mena de factors i corrents que han provocat el guardó del Time: els llocs socials d’internet s’han convertit en els nous pols d’atracció principals. En els nous protagonistes. I a Internet, més que enlloc més, protagonisme equival a negoci. I és que aquest nou poder descobert als Internautes, sobretot, té visos de prendre una vessant econòmica molt marcada. Els casos reconeguts recentment de companyies que mantenien blocs falsos (els anomenats flogs) per a crear corrents d’opinió favorables per als seus productes, són un símptoma claríssim de què la indústria ja ha descobert el poder i la potencial rendibilitat dels llocs socials d’internet. El preu del sòl al món virtual de Second Life i el fet que cada cop més empreses (i fins i tot partits polítics d’escàs bagatge ètic) hi obrin sucursals, n’és un altre igualment evident. La fertilitat comercial de les xarxes socials fa temps que es coneix, com ho proven les reunions de tupperwares, però sempre han tingut el problema d’esgotar-se ràpidament, als seus propis límits físics. Per aquesta raó, els espais socials d’internet, capaços de generar xarxes socials ad hoc amb una gran celeritat, poden suposar un autèntic fenomen econòmic de gran escala. Tal i com s’ha tractat, debatut i discutit en abundància en el recent congrés de l’OCS, Coneixement Obert, Societat Lliure, que l’internauta pugui esdevenir algun dia una pedra fonamental d’una societat més ben informada, més lliure d’opinar i capacitat per opinar amb criteri, d’una societat certament més democràtica, de moment, només és un bon un objectiu, una utopia possible i útil, en el sentit que les descrivia Raymond Williams. El que no té res d’utòpic és el valor econòmic de l’internauta comprat a l’engròs. Que l’internauta sigui el personatge de l’any passat és divertit i engrescador, tot i que qüestionable. Però que l’internauta és el Client del demà és inevitable. Joan Mayans Planells Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement ——————————– La versió original, més reduïda, d’aquest article, es va publicar al Diario de Ibiza el dia 28 de Gener de 2006. Aquesta mateixa versió es publica posteriorment als portals del Cercle per al Coneixement i l’Observatori de la CiberSocietat.