Per poder fer una reflexió sobre la formació en l’empresa, cal fer esment de l’evidència del canvi, que en els darrers anys s’ha produït en el món empresarial. Bé és conegut que fa uns anys, els canvis que es produïen en l’activitat empresarial eren previsibles i l’aprenentatge d’una professió i d’uns coneixements específics eren suficients per garantir-ne el futur. Fins ara, el coneixement era limitat i concret. Una àmplia formació acadèmica i/o l’aprenentatge de certes disciplines específiques, podien garantir l’èxit en el desenvolupament d’un lloc de treball. En el moment actual, són molts els elements que incideixen en el futur professional de cada persona i en la continuïtat de cada organització. El futur passa per la societat del coneixement i la comunicació. Aquest fet, incideix d’una manera directa en el canvi de paradigma en els sistemes d’aprenentatge, tant pel que fa a metodologies de formació, com a itineraris formatius, com a les disciplines a aprendre. Actualment en el procés d’aprenentatge, hem d’admetre com a fet natural, que la figura del professor no té la responsabilitat de transmetre i ensenyar tots els coneixements als seus alumnes. Si fins fa poc temps, el professor era el transmissor de la informació i era indiscutible que ell sabia més que els alumnes, ara, ha canviat. La figura del professor cal contemplar-la com la d’una figura dinamitzadora i impulsora de l’accés de cada persona al coneixement. En les primeres etapes de l’educació d’una persona, el mestre actual sap que ha de tenir per objectiu formar persones amb capacitat d’aprendre i sobretot ha de formar persones que tinguin motivació i disposició per aprendre. L’obertura en l’actitud d’aprenentatge de cada infant, haurà de fer possible el desenvolupament del conjunt dels diferents tipus d’intel·ligència, que permetran a l’individu adaptar-se a un món indiscutiblement canviant. Avui, no té sentit qualificar i classificar a les persones per la seva capacitat de memoritzar o d’obtenir un bon expedient acadèmic. L’acumulació de titulacions acadèmiques no serà eficaç per valorar la vàlua d’un professional en el món laboral. L’individu, en el futur, tindrà com a prioritat, saber gestionar la incertesa de cada moment tant des d’un punt de vista professional com, sovint i en conseqüència, personal. En el procés educatiu d’un individu, s’ha de tenir com a objectiu que en tot moment aquest pugui saber utilitzar les eines que es trobi a l’abast i ho haurà de saber fer, d’una manera positiva, i constructiva, sabent-ho transformar en saber i a l’hora elevar-ho a innovació. La informació serà l’element més fàcil d’obtenir, gràcies a les eines tecnològiques i ensenyar a transformar la informació en coneixement, és el repte real del procés educatiu. Els professionals hauran d’ésser formats per ésser capaços de crear i d’aportat el màxim nombre d’elements que permetin diferenciar els serveis i productes dels que elaboren els seus competidors. No n’hi haurà prou en saber crear, sinó que serà imprescindible que sàpiguen innovar, el que sens dubte aportarà valor afegit i per tant serà l’element diferencial respecte als competidors. Els professionals, per poder innovar hauran de compartir la informació i el coneixement i per tant el procés no té només una vessant tècnica sinó que inclou un nou model de relacions dins les organitzacions, on la informació i el coneixement sigui compartit per tots els membres, i en conseqüència enriquit. Així mateix, els models interns d’organització canviaran. Les persones que exerceixin el lideratge seran aquelles que tindran la capacitat de fer funcionar una organització intel·ligent, on el valor real de les persones es basarà en els interessos del conjunt, aconseguint el màxim desenvolupament individual. Les metodologies de formació que esdevindran efectives en el futur, seran aquelles en les que cada persona tingui un paper actiu i destacat en el seu procés formatiu i que el procés d’aprenentatge es desenvolupi en un marc d’interacció amb altres individus. L’escola, tant en l’etapa inicial de formació, com en l’etapa professional i adulta, haurà d’innovar metodològicament, deixant pas indiscutible a un paper actiu part de cada individu, que només amb l’experiència de viure’l directament, assolirà el coneixement. En aquest procés d’aprenentatge, l’escola i el professor tindran un paper important, però molt altres elements, que fins fa poc temps no es consideraven, esdevindran claus. La incidència de les noves tecnologies, serà sense dubte, important. Seran una eina més en el procés d’aprenentatge, però en cap cas, hauran de fer-se servir com a finalitat sinó com a mitjà. La metodologia emprada en aquesta formació al llarg de la vida, com s’ha comentat, haurà de contemplar l’alumne com el principal valor actiu del procés. Tots els processos d’aprenentatge podran ajudar-se de les noves tecnologies, però la interacció humana entre tots els agents implicats, serà el veritable valedor per assolir l’èxit. Eines com la simulació virtual, donaran sistemes d’aprenentatge molt evolucionats, on la formació serà transversal, oberta i on l’individu serà part activa en el model i en conseqüència el principal element del procés. El nou model social i econòmic que ens ha portat la darrera dècada i que és l’inici d’un procés evolutiu -on la velocitat del canvi augmenta de manera imparable-, requereix d’un nou plantejament de la formació dels individus. Altres elements, com la cultura, l’oci, l’esport, la integració social i cultural seran tant importants com els que s’han comentat. Una persona preparada serà aquella que tingui capacitat d’aprendre, de motivar-se, d’adaptar-se, de crear, d’innovar, d’integrar-se socialment i d’interaccionar amb els demés, de manera que tant el propi individu com l’entorn, en aquesta coexistència, s’enriqueixin i creixin de manera conjunta. El procés d’aprenentatge ha de basar-se en un sistema bàsic i sòlid de valors, com son el respecte, la tolerància, i l’estimació. Depèn de l’actual món dels adults, la capacitat futura dels nostres fills de saber gestionar un nou món de coneixement, en el que el gran volum d’informació accessible en tot moment, és només un dels punts a tenir en compte. Aquest model de conducta en l’aprenentatge, ha de donar persones preparades en el conjunt dels aspectes comentats, i que no exclou en cap cas, la necessitat d’especialitzar-se en àrees concretes. Els tecnòlegs del demà seran persones que tindran un alt nivell d’especificitat, amb un tipus de formació humana, completa i oberta i en conseqüència amb facilitat d’adaptació al canvi. La formació permanent esdevindrà indispensable per desenvolupar-se en la vida professional. En realitat haurem de parlar d’educació permanent al llarg de la vida, en la que s’inclogui l’adquisició de destreses i disciplines i una forma de conducta adequada. D’una manera definitiva, serà imprescindible veure l’escola com una entitat oberta que de manera diferent, però potent, serà present en tots els moments de la nostra vida personal i professional. L’escola serà el nom que aglutini tots els agents implicats en el procés educatiu de cada persona i de cada professional. L’escola serà doncs, un espai de creixement comú, obert, ric i una experiència de diàleg. L’aplicació del nou model educatiu, ha de néixer el dia que neix un infant i ha d’acabar junt amb la vida d’un home. Aquest model és un sistema complex. Curiosament, avui ningú treu importància als avenços científics i tecnològics, atès que formen part de la nostra vida diària. Cal esperar, que l’evolució en els aspectes més propers a l’home, sigui una realitat en aquest nou mil·lenni. L’educació, és l’eina més efectiva per induir la implantació dels valors fonamentals en la nostra societat. És també una de les tasques més enriquidores per totes les persones. Aconseguir fer-la efectiva i que arribi a tots és responsabilitat de tots. El temps ja córrer, no deixem passar ni un instant més. Apliquem-ho conjuntament.

Havent entrat ja en el segle XXI, la tesis que defensa el coneixement com a la fortalesa de l’ésser humà sembla dominar-ho tot. L’aprenentatge continu s’imagina ja indispensable per a molta gent. No voldria, doncs, negar aquest fet, i tampoc entraré a discutir-lo, però m’atreviré a comentar-ne el que, al meu entendre, n’és una conseqüència molt concreta. I aquesta té un nom: l’ambició. Sens dubte l’ambició és exclusivament humana, i precisament per això afirmem que va lligada a la capacitat de pensament de la nostra espècie. Ara bé, d’on surt? Podríem pensar que la competència l’impulsa i l’obliga, és a dir, que la vida en societat la provoca obligatòriament. D’altra banda, lleons i guepards també competeixen per les mateixes preses, i no per aquest motiu han desenvolupat aquest desig desenfrenat d’aconseguir els seus objectius. La competència en aquest cas és un estímul a la supervivència, però no dóna peu a cap tipus de relació directe entre aquests dos animals. O exemples com les formigues, model de vida en societat, semblen demostrar que l’ambició és quelcom que surt de l’interior del cervell humà. De totes maneres en podríem diferenciar dues classes, guiant-nos segons els seus objectius. Hi ha qui vol acumular honors o mèrits, i sentir-se per això més gratificat. Aquest tipus m’agrada anomenar-lo ambició social, si bé el nom potser tampoc s’adequa exactament al sentiment que correspon. En segon lloc parlem d’ambició personal, aquesta força interna que ens ajuda i ens obliga a millorar, a comparar-nos amb nosaltres mateixos fins a veure’ns sorpresos pels nostres progressos. Potser hipòcritament, existeix un corrent social que tendeix a criminalitzar la primera classe descrita i a lloar-ne la segona. És segurament una evidència, no m’atreviria a negar-la. De totes maneres caldria matisar-la. Criticar tots aquells qui intenten millorar el seu status valorant el fi i no tant els mitjans em sembla una actitud fàcil i, fins i tot, arrogant. Moltes són les circumstàncies que poden induir algú a actuar de la manera que ho fa i a priori ningú hauria de creure’s amb el dret de jutjar-ho supèrfluament. D’altra banda, l’ambició personal em sembla, com a mínim, perillosa. Evidentment, com diu la dita, el risc no és quelcom a evitar. Però de totes maneres molta gent sembla ni tan sols notar aquest risc. L’afany de coneixement i de superació pot conduir a un estat delirant. Potser la paraula sona a exageració, però l’utilitzo per servir-me d’un terme molt més apropiat. Al meu entendre aquesta ambició pot dur a tenir deliris de grandesa. La superació, i el mèrit que arribar-hi comporta, doten a moltíssima gent d’un tarannà inapropiat. Tothom creu poder opinar sobre tot, inclòs menyspreant d’altres pensaments. Sincerament -centrant-nos en exemples concrets i per desgràcia quotidians-, com un noranta per cent de la població pot estar convençuda que ella té la solució pels conflictes d’Irak? Com algú pot creure’s amb més criteri que tot un govern, envoltat de persones destinades únicament a la diplomàcia internacional? La crítica es necessària, no ho estic negant, però no podem fer una crítica des de la modèstia, utilitzant les preguntes enlloc de les sentències com a medi? Aquests deliris de grandesa abunden massa actualment. Tothom es creu capaç de canviar-ho tot de cop i volta, començant pel final de tot. Per això veiem infinitat de líders vulgars en tots els camps. I m’agradaria, humilment, intentar d’explicar que el tracte amb l’entorn, les relacions entre el nostre jo i tots els altres “jo”, totes aquestes petites actituds, són les que, potser, faran mirar-nos el món amb uns ulls ben diferents. El món no és ni grans paisos, ni diferents races, ni empreses mutlinacionals. La matèria està formada per petites partícules, i la interacció entre elles fa la resta.

La “memètica” és un costructe doctrinal que ja té tres dècades i que està buscant el seu reconeixement com a àrea del coneixement científic. Cal saber al menys que la memètica es a l’evolució cultural el que la genètica es a la evolució biològica. Així mateix el “meme” es a la memètica el que el “gen” es a la genètica. La diferència, tanmateix, és que el meme com a replicador d’informació encara no se li ha pogut trobar un substrat material o funcional, en tan que fa cinquanta anys que Watson i Crick varen assignar el ADN com a substrat químic de la informació transferible de l’herència biològica. La memètica és encara doncs un camp del pensament al que li manquen consolidacions materials, malgrat que comença a mostrar-se com a molt fèrtil en la construcció d’hipòtesis en l’àmbit dels canvis culturals. Recentment, Augner (“El meme eléctrico: una teoría sobre como pensamos”, Paidos 2004 ) estudia el problema i en fa una interessant analogia amb els virus informàtics abans d’analitzar la memètica des de la perspectiva de les neurociències, i considera les similituds amb el parasitisme que ambdós, memes i virus informàtics, poden representar per l’hoste interactor del sistema (informàtic o social). Fins ara, trobàvem a faltar una teoria general que intentés explicar els canvis culturals. La memètica en la seva aplicació a l’evolucionisme cultural ens dóna una primera aproximació que, encara que de moment sigui incompleta, amb la suggerent similitut amb els virus informàtics, potents replicadors que parasiten els seus interactors. El segon mil·leni de la nostra era s’ha acabat mostrant una tendència d’implantació a l’alça d’un tret cultural antropològicament molt avançat: la DEMOCRACIA. La democràcia és una manifestació cultural complexa relativament recent que es manifesta en menys d’una quarta part de la població mundial però que ha anat creixent amb alts i baixos i amb imperfeccions en els darrers 50 anys, després de la darrera hecatombe bèlica en la que va enderrocar-se un del dos grans dogmes del totalitarisme del segle XX (el feixisme). L’altre va implosionar desprès d’un desgast econòmic no cruent al colapsar-se el socialisme real de la Unió Soviètica i el seus satèl·lits. Què podem entreveure en la fase evolutiva amb què ens trobem al començament d’aquest tercer mil·lenni? Estem ja segurs de que l’evolució cultural segueix una direcció que ens porta irreversiblement cap a l’hegemonia de la democràcia? Fins al 11 de setembre del 2001 així ho semblava, desprès del 11 de març del 2004 podem començar a tenir-ne seriosos dubtes. Aquests dubtes no es nodreixen tan de la creença en la capacitat del “nihilisme actiu” del fonamentalisme islàmic que ara per ara sembla ser el gran perill, si no mes aviat per el “nihilisme passiu” que rau en els àmbits de la cultura democràtica occidental. Un nihilisme que no s’autoimmola en atemptats sinó que com a màxim s’exterioritza en manifestacions “anti”. Cadascú pot posar-hi el substantiu que vulgui i avui en dia no serà difícil trobar l’explicitació del fenomen agregatiu “anti”. De fet un dels més antics i clarament derivats del període “comunista” és el que s’oposa al capitalisme, l’anticapitalisme. Un fenòmen amb més d’un segle d’antiguitat que no perd clientela. Un fenomen comprensible quan el capitalisme en els seus orígens fou “pur i dur”, salvatge. Un capitalisme però que va anar evolucionant des del pillatge i l’esclavisme a les conductes normativitzades i regulades que han fet possible una economia de mercat basada en l’acumulació/reinversió d’excedents i en la llei socialment consensuada. El desig de posseir i l’afany de lucre no tenen res a veure amb el capitalisme sinó amb la condició humana, de fet son trets pre-capitalistes que s’han donat a tot arreu i en tots els temps. En tot cas el capitalisme s’hauria de relacionar més aviat amb la moderació d’aquest impuls irracional (M. Weber. La ética protestante y el espiritu del capitalismo, Alianza 2003). Entre tots els pobles “antis” esmentem el del capitalisme per el fet que democràcia fins avui ens sembla que va lligada a capitalisme i és en funció dels “paràsits culturals” que infecten les democràcies que ens sembla important buscar aquí el nihilisme passiu que debilita occident i el posa a risc, molt més que el nihilisme actiu expressat en forma de terrorisme. Per què si bé no ens és possible trobar democràcia fora del capitalisme, aquest no porta inevitablement a la democràcia. Recordem que dues potencies com Alemanya i Japó varen haber de ser conduïdes a la democràcia per la força de les armes, que Rusia encara està molt lluny de ser-ho, per no esmentar països exuberants de capital com Aràbia que no mostra cap intenció de voler-ne ser o la mateixa Xina que s’està industrialitzant a gran velocitat però sense donar senyals de cap mena en aquest sentit. Ens sembla que “l’anticapitalisme” és un meme que no tan sols es replica i s’extén eficaçment en l’entorn cultural no-democràtic, sinó que parasita i es reprodueix molt eficientment juntament amb la cultura democràtica associant-se amb moltes, sinó totes, les altres posicions “anti”. Si els memes “anti” mostren una capacitat replicadora superior i en competència als memes dels valors democràtics, que comporten actituds no excloents dels memes “anti”, s’arribarà a que aquests siguin dominants i el “nihilisme passiu” sigui un tret indisociable de les democràcies facilitant la seva extinció per rendició davant el “nihilisme actiu” representat avui per el fenomen terrorista. Potser Glucksman (Occidente contra Occidente, Taurus 2004) no arriba a aquesta conclusió encara, però ens en fa un magnífic anàlisi.

La signatura electrònica és matèria discutida en la societat del coneixement. Bona part de la població i de les empreses no són capaces de trobar la veritable utilitat a aquest invent, ja sigui basat en criptografia o en components biomètrics. Quedant-nos en un esquema criptogràfic, que és ara per ara el més extès i econòmic, la signatura electrònica té enormes utilitats per l’autentificació dels documents electrònics, missatges de dades, i de identificació del signatari i de integritat del document electrònic. No cal parlar tant de firma, ja que aquesta és prou segura si contem amb la certificació de prestadors de serveis de certificació que emetin els anomenats certificats reconeguts, sinó més aviat que cal aprofundir en el concepte de document electrònic i en les seves utilitats, doncs és el document electrònic, com a missatge de dades que es transmet per les xarxes de telecomunicacions, el que realment dóna una utilitat pràctica a les relacions empresarials. És per aquest motiu que no n’hi ha prou amb l´extensió de la signatura digital a l´àmbit de la relació entre el ciutadà i l´Administració Pública, encara que evidentment es molt útil. El que realment cal és extendre la seguretat jurídica i tècnica que ofereix la signatura electrònica al comerç electrònic entre empreses, entre professionals, entre empreses i consumidors i entre els operadors jurídics. És a dir, la solvència econòmica i garantia tècnica que ofereix la signatura electrònica és molt elevada, especialment en el cas de l’anomenada per la Llei 59/2003 “firma electrònica reconocida” –és la que està basada en un certificat reconegut i generada mitjançant un dispositiu segur de creació de firma-. És per això que l´abaratiment de costos de transacció, comunicació, intervencions formals, entre d´altres, hauria d´arribar a les empreses sense més espera, guanyant així competitivitat a nivell internacional. De moment això no s´ha produït. En realitat la Llei de firma electrònica reconeix que el document signat digitalment amb la “firma electrónica reconocida” té plens efectes en judici, equiparant-lo al document públic. Qüestió aquesta encertada si considerem que hi ha documents públics en paper més fàcils de falsificar en la pràctica que una signatura electrònica reconeguda. Ens preguntem doncs per què aquest reconeixement a nivell judicial, com també a nivell de determinades Administracions Públiques, no s´exten definitivament a tots els àmbits de la vida jurídica i econòmica, amb l´ànim d´abaratir costos a les empreses i guanyar en agilitat i competitivitat.

1. Des de la perspectiva de l’universal hi ha temps històrics diversos en el conjunt del món i en cada una de les seves parts1. El “temps nòmada” es regeix per la set dels camells i fora d’aquesta circumstància no hi ha cap altra pressa. El “temps agrari” incorpora el ritme de les estacions que assenyalen quan toca sembrar i quan recol·lectar. Si parlem del temps industrial hem de parlar del rellotge que marca el que toca fer i les hores de treball o de lleure, com Charlot retrata en Temps Moderns. A l’extrem de tot, el rellotge ens diu fins i tot quan toca fer l’amor. Es allò del “dodo”, “metro”, “boulot” del Maig 68. I ara en la globalització hem portat el temps insalvable de les distàncies al temps simple del clik del ratolí o el teclejar constant del mòbil. Tot ho volem per ara, ja, immediatament, amb l’exigència d’un maneig i d’un ús del temps al que encara no estem adaptats; com no varen estar-ho molts pagesos i durant molts anys, a la entrada a la vida urbana i industrial. Com diu Sebastià Serrano, catedràtic de Lingüística, la història de la nostra supervivència com a espècie, no és altra història que la de l’adaptació, i…..fins ara la humanitat se n’ha anant sortint. Què ens passa a cadascú de nosaltres amb el nostre propi temps? Sabem en quin vivim o en quin volem viure en relació a les nostres activitats? Tenim les eines per adaptar-nos al que volem fer o hem de fer? o no tenim temps per saber que volem o estem fent? potser ens trobem lligats a un temps que no desitgem? Ens serveix desitjar el temps nòmada mesurat per la set dels camells, per resoldre els problemes socials complexos que avui tenim com el de la immigració? o usar el temps agrari per resoldre les deslocalitzacions de la producció i la competitivitat internacionals d’ara? Quan parlem entre nosaltres, hem establert en quina clau de temps usem per tal de poder-nos entendre? Una opinió-proposta: Hem de posar-nos d’acord amb el codi de llenguatge que emprem com a primer pas per saber encarar aquella adaptació tan necessària per permetre’ns no sols la supervivència si no el benestar (sentir-se be) en el temps històric triat (opció individual) o en el que marca el desenvolupament en cada indret (opció col·lectiva). LEMA: NO ANAR AMB EL PEU CANVIAT
2. Des de la perspectiva del particular hi ha funcions diverses en les activitats que fem i per cada una acostuma a ser més bo un perfil que un altre. Si es tracta d’arribar a un punt alt amb una escala recolzada a una paret cal tenir força per aguantar la escala, cal tenir l’habilitat per pujar-la i cal saber a on hem de recolzar-la si el lloc a on volem pujar es difícil. Dit altrament hem d’administrar l’esforç de sostenir-la, hem de gestionar les competències i recursos precisos per pujar-la però no arribarem al lloc esperat si no sabem i tenim coneixement de a quina paret hem de recolzar-la per arribar on volem. Que ens passa a cadascú? Sabem de tot o sabem més d’una cosa que d’una altra? Què aprenem especialment en els sistemes en ús: habilitats, competències o actituds? I quins d’aquests components són més útils per cada cosa? Podem trobar maneres fàcils per l’aprenentatge en allò que ens preocupa millorar o que ens convé? Pugem moltes escales i no arribem enlloc? Sabem on anar però no tenim idea de com es puja una escala? Ens serveix ara qualsevol paret per recolzar-hi l’escala del progrés? Una opinió-proposta: per arribar a algun lloc es qüestió de treballar en equip. Es necessiten igual les persones que aguanten, com els que pugen, com els que saben a on anar. Però quina es la paret a on toca, ara, recolzar la escala? Creiem que són temps per a líders que creïn condicions favorables al desenvolupament de les energies polítiques, econòmiques i socials dels pobles més madurs?. Els tenim? Els tenim, però no els veiem? LEMA: EN CADASCÚ DE NOSALTRES HI HA UNES POTENCIALITATS PER DESENVOLUPAR
3. Des de la perspectiva social els col·lectius maduren en ritmes diversos. Del Moisès conductor del seu poble que el segueix a ulls clucs o dels fürhers dictadors que aterroritzen als qui no els segueixen, fins a noves formes i referents de lideratge que comencen indefugiblement per a un mateix. Ronald Heifetz explica molt bé en el llibre “Liderazgo sin respuestas fàciles” la diferència entre aquell: “Seguiu-me que sé a on portar-vos” per el “Tenim un problema però sabrem trobar-hi la solució”. Hem saltat individualment cap a la cultura de la responsabilitat individual o estem còmodament assentats en la cultura de la reivindicació per què algú ens doni allò al que tenim dret? Tenim oberts els ulls i les orelles als nous temps o enyorem les certeses d’abans? L’ambigüitat la reconeixem, per tal de manegar-la o la rebutgem, per incomoda? Una opinió-proposta: Hem de passar de formular solucions a saber-nos fer les preguntes apropiades. Tenim solucions però potser no sabem la naturalesa dels problemes. LEMA : CONÈIXER I FORMULAR BÉ ELS PROBLEMES ÉS TENIR UN TRESOR

Conclusió-opinió final: La crisi és permanent i la estabilitat forma part del passat. El que hem après ho haurem de qüestionar i el que no sabem haurem de experimentar-ho. La innovació es l’únic camí de futur . Ja ho deia Y. Berra, capità del equip de beisbol dels Yankees: EL FUTUR JA NO ÉS EL QUE ERA

Escric aquest text després de llegir l’article de Modest Guinjoan a La Vanguardia, Humo con diseño. L’autor posa en dubte que Barcelona tingui un lloc destacat en el panorama internacional, pel que fa al seu disseny industrial, atès que el nexe disseny-indústria no acaba de funcionar com en d’altres països, com per exemple a Itàlia, on no només s’ho creuen, sinó que es veu i es nota en els seus productes, o a Anglaterra, on el Design Council ha publicat un informe del qual es desprèn que les empreses que inverteixen en disseny i cotitzen en borsa creixen un 200% més que les que no inverteixen en disseny. I que així ens van les coses… Doncs bé, és veritat que costa que el nexe disseny-empresa funcioni en certs sectors, que encara són moltes les empreses que no ho veuen clar, que calen accions de sensibilització, però no siguem pessimistes. El que cal és treballar en el missatge a difondre. El disseny és un factor de supervivència, com a part de la innovació, i una eina per al canvi, amb la qual fer girar bona part del progrés, la competitivitat i la generació de valor. El conseller d’Indústria, en una conferència al Col·legi d’Enginyers Industrials el passat mes de febrer, afirmava que els sectors emergents i amb més projecció de futur a Catalunya són l’aeronàutica, el disseny i la biotecnologia. Tots sabem com estan les xifres de R+D+i pel que fa al PIB a Catalunya, i la manca de cultura en creativitat i innovació. I és per això que hem de crear consciència avançada de què és el disseny. Per a la incorporació d’una cultura de la innovació a través del disseny. És necessari aprofundir en la dimensió disseny-coneixement, en els aspectes tècnic, social i humà. El disseny per a tothom, el disseny social, la sostenibilitat, l’ecodisseny són nous reptes per a les empreses. Però el rol fonamental del disseny és imaginar el futur. El disseny és un procés per donar forma física a les futures necessitats de les persones. La creativitat del dissenyador i la seva intuició, amb l’ajuda de recerques formals externes, generen aquesta visió de futur. El dissenyador utilitza la visualització com a rutina, per tal de donar forma tangible als conceptes abstractes. Els mètodes dels dissenyadors, com a part del seu coneixement tàcit, aporten molta informació sobre el comportament de les persones i els seus trets culturals, i ajuden a comunicar conceptes amb un llenguatge visual centrat en l’usuari. El disseny ens pot ajudar no només a definir futurs productes, sinó necessitats futures dels usuaris. D’altra banda, els “decisors” i els creadors de polítiques d’actuació que planifiquen l’Europa del futur utilitzen la predicció, basada en el coneixement i en expertes opinions per promoure la innovació en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, però no aprofiten el potencial del disseny per desenvolupar aquestes polítiques d’actuació. Disseny i predicció han de ser dues eines complementàries per ajudar-nos a veure i entendre el futur i, per tant, per innovar millor, i per preparar-nos per al canvi, tant en l’àmbit social com empresarial. Sobre aquest tema es pot consultar un interessant estudi: “Design for future needs” (www.dffn.org).

Los recientes avances en la televisión digital (terrestre y satélite) son una muestra de la configuración de los sistemas de información que se requerirán en un futuro cercano: información multimedia interactiva y a la carta. La comunicación bidireccional es uno de los grandes problemas al cual se enfrenta la televisión interactiva por satélite (ITV) en la actualidad. Si bien la ITV ha iniciado una amplia expansión, la tecnología que la acompaña tiene sus limitaciones. En este aspecto es importante tener en cuenta que el concepto de usuario evoluciona de un espectador pasivo a un espectador totalmente participativo (puede ser este el motivo del fracaso de alguna experiencia local?). Eso implica no sólo que los contenidos puedan llegar al espectador sino que éste deberá poder comunicarse frecuentemente con el emisor de la señal. La tecnología de cable es la que puede dar solución a los problemas que presenta la ITV actualmente integrando servicios interactivos tales como teléfono, Internet y televisión. En la actualidad existen diferentes posibilidades, si bien no con la calidad deseada, en Internet. Pero el ancho de banda determina la calidad de la reproducción de los contenidos multimedia (continuidad, calidad de imagen y sonido, accesibilidad, …). La evolución de la ITV y el futuro apuntan a su integración con Internet y su transformación en Video-On-Demand (VOD). Los servicios de VOD no sólo permiten que la ITV e Internet vaya juntas (sin necesidad del satélite) sino abriendo un amplio espectro de posibilidades al usuario destacando entre ellos la posibilidad de cine en casa que es uno de los puntos clave de la ITV en la actualidad. En el sistema VOD el usuario determinar que contenido quiere visualizar y cuando quiere hacerlo. Pero además puede acceder a un conjunto de opciones más avanzadas que las que presenta un VCR (FF, FR, pausa de tiempo indeterminado, GoTo, Velocidad de reproducción, frame-a-frame, cambio de idioma, marcas, …). El VOD se presenta como un elemento clave ya que no sólo permitirá visualizar películas, sino cualquier contenido multimedia permitiendo grabar parte de los contenidos en cualquier tipo de soporte y visualizarlos más tarde sin necesidad de tener un VCR conectado. Un aspecto fundamental que debe superar el VOD es la comunicación entre usuario y servidor. Las dos grandes apuestas de la tecnología actual es el cable y DSL, pero ello significa que los operadores de telefonía deben actualizar las centrales para que puedan ofrecer una comunicación con un ancho de banda aceptable para estos servicios (algunas operadoras ya se han puesto en marcha (¿?) como imagenio. ¿Cuáles son las tendencias en este sentido para por las diferentes cantidades de información que pueda transmitir el sistema? ITV VOD y Enterprise VOD. En el primero de ellos las características están basadas en el envío de un conjunto pequeño de vídeos (centenar en el rango de 30’ a 2 horas) almacenados en dispositivos magnéticos a un conjunto grande usuarios (miles) con alta calidad de vídeo, baja latencia del canal de comunicaciones y costo muy bajo por paquete enviado. Un sistema de cine a la carta es representativo de este tipo de VOD. En los segundos se debe enviar una gran cantidad de vídeos (miles en el rango de 2’ a horas) a un número muy pequeño de usuarios (centenas) con alta calidad de vídeo y bajo tiempo de acceso. En este caso la baja latencia del canal no representa una gran problema ya que los usuarios son menos sensibles al costo de paquete enviado. Debido a la gran cantidad de vídeos este sistema necesita el soporte de un almacenamiento terciario que se activa en el momento que el vídeo es requerido. Una librería digital es un ejemplo de estos sistemas. Del Negocio: La idea de las redes compartidas y que la información que transita por ellas no es lo que las grandes operadoras telefónicas desean, comienza a ser más que una molestia (para ellas por supuesto…). La idea de Internet cambió el preconcepto de las telefónicas de la creación de SuperAutopistas de la información con acceso y gestión exclusiva por su parte, luego con la idea de la VozIP las llamadas internacionales dejan de ser ese elemento de clase e ingresos abultados. Por último llega la desgracia de las redes inalámbricas (WiFi Nets) que comienza a quitar aliento a la Tercera Generación de móviles durante el largo embarazo (antes de nacer) -por lo menos en nuestro país- y reemplazando el antiguo cable de cobre en los accesos a los particulares. ¿Qué será de tantas industrias de los servicios de la comunicación sin larga distancia, sin cuota de línea básica y sin el móvil? La revista Forbes en su artículo Into Thin Air (interesante también “Is TV Next?”) no auguran un futuro muy floreciente a las popularmente llamadas “telecos”. Grandes amenazas y batallas legales (supervivencia?) intentan detener el avance de la tecnología inalámbrica lo cual se vaticina como imparable por dos razones de peso: coste y conveniencia. Y de aquí a las redes enmeshed (ver artículo Wireless Mesh Networking) que vaticina la desaparición de los mercados no solo de acceso a Internet sino de telefonía local y móvil. En estas redes cada conexión se comparte y cada ordenador actúa como nodo recogiendo información y reenviándola a otros nodos activos (actúa como un router). Con ello y un número mínimo de nodos las llamadas locales serían historia a igual que los cables y las telecos. Cual es el problema potencial: falta de legislación. Si esto se transforma en una realidad la reconversión sería traumática: las telecos se transformarían en proveedores de acceso (mayorista?) a Internet y en competir con servicios de valor añadido a precios muy bajos y con estrechos márgenes de beneficio. Existen ya muchas empresas haciendo instalaciones WiFi para llamadas internas en un edificio, un polígono industrial o un hospital. Un servicio barato de implantar, simple de mantener y con costos extraordinariamente bajos donde solo se necesita un “tubo” de salida a Internet para satisfacer sus necesidades de comunicaciones. Fantástico!! Por otro lado miremos a una industria reducir en 105 o 106 su tamaño y poder, no es de extrañar que apelen a toda su retórica legal… Es importante en este paso los órganos de gobierno para que adecuen la legislación vigente y podamos apreciar de verdad una competencia real en el mundo de las telecomunicaciones…

Lluny de la dinàmica capdavantera de la gran ciutat metropolitana, molts catalans del sud del Territori observen com les iniciatives avantguardistes cauen massa lluny d’ells. Són gent d’un territori que ha començat a tenir consciència, amb retard, d’ell mateix i de la seva importància. S’ha arribat a aquest punt per un seguit de fets propis i aliens que, per una banda, l’han anat aïllant i per una altra, han anat disposant cada cop més dels seus recursos naturals en benefici d’altres territoris. Van perdre l’oportunitat de la revolució industrial i conseqüentment de la industrialització, i no volen perdre la nova revolució del coneixement. Han près consciència que el seu desenvolupament territorial és fonamental per corregir el desequilibri existent a Catalunya, i es senten formar part d’un Territori que els dóna la seva peculiar identitat, com a catalans que són. El sentiment d’igualtat entre catalans parteix d’un desenvolupament territorial equilibrat, amb el suport dels territoris catalans més afavorits als més desafavorits. Les iniciatives locals no són prou sense l’empenta de projectes generadors de desenvolupament, i territoris veïns en son bona mostra amb la que fonamenten el seu progrés. Un clar referent ens el donen els països més rics de la Unió Europea donant suport a l’Estat Espanyol durant tants anys amb els Fons de Cohesió, sens dubte busquen també aquest equilibri a un altra escala i fan una gran incidència en les infrastructures. Les infrastructures uneixen els pobles, territoris i ciutats estratègiques i un cop més veiem com afecten aquestes al Territori del Sud. Ciutats estratègiques i territoris de l’interior no han estat connectats adequadament a infrastructures com autopista o trens de gran recorregut, que passen de llarg; algú voldrà fer creure que es té com alternativa una autovia de cul de sac, una via ferroviària regional, que diuen que s’enduran, o unes línies d’autobusos que l’apropen a aquestes grans infrastructures, però hi ha consciència de la realitat. L’Eix de l’Ebre esdevé una infrastructura insuficient, quan hauria d’ésser l’Eix autovia d’interconnexió real de les dues autopistes, són infrastructures escomeses sense convicció ni aposta real de futur al Territori del Sud. No tardarem a veure com apareixen les línies d’alta velocitat del Mediterrani, es repetirà l’error o es corretgirà?. Podria ésser que aquesta correcció, o un altra, fós l’inici per poder avançar en l’igualat dels catalans vers el desenvolupament territorial. Així s’ha fet amb la línia d’alta velocitat de Lleida a Barcelona, apropantla a la Costa Daurada i evitant un traçat, quasi rectilini, absurd. Estem amb un punt d’inflexió perquè puguem equilibrar el desenvolupament del Territori, però tot el Territori, i, amb el suport necessari, Catalunya pot ésser capdavantera, però tota Catalunya.

Fa uns temps, vaig veure tres homes parlant animosament, dos d’ells subsaharians i el tercer nord-africà. L’actitud i la forma de vestir evidenciaven que eren immigrants recents a la nostra terra. A l’atansar-me al grup dels tres immigrants, (el meu cotxe estava aparcat prop d’ells), vaig sentir-los parlar amb un elemental català. Eren tres persones procedents de cultures i ètnies diferents, que compartien probablement el treball, l’enyorança dels records, el desig de retrobar-se amb els amics i la família, i la llengua catalana que els permetia relacionar-se entre ells i amb l’entorn. Faltaria a la veritat si no reconegués que escoltar-los parlar amb català em va sorprendre, potser per això quasi al mateix temps va aflorar-me el record del document de mitjans del segle XVII ‘Papers Secrets’ d’en Gaspar Sala on s’indicava “Catalunya és mare d’estrangers, on no hi ha ciutat, vila o poble en Catalunya a on no hi hagi hagut per centenars d’anys, molts francesos casats i fadrins”. Certament Catalunya és, i ha estat, terra d’acollida, els creixements demogràfics s’han produït per onades significatives d’immigrants, que venien a fer de Catalunya la seva llar i el seu futur. Lluny queda en el record el gairebé milió i mig de persones que arribaren entre l’any 1900 i 1960 procedents d’arreu de l’estat espanyol, molts d’ells encara entre nosaltres, per sumar-se als catalans (un percentatge significatiu amb arrels Occitanes) i fer plegats del Principiat una de les comunicats mes dinàmiques i pròsperes de l’Estat espanyol, i una de les regions més importants de la Unió Europea. Si bé Catalunya, amb el seu tradicional caràcter obert a l’exterior, en el passat va saber acollir i integrar les fortes corrents migratòries, enriquint-se i gaudint de les potencialitats de la heterogeneïtat, en els últims anys sorgeixen dificultats creixents en el procés al que estem sotmesos en l’última dècada. L’explicació cal buscar-la en les incerteses derivades de la globalització planetària, que es desenvolupa paral·lelament amb l’increment en més d’un quart de milió d’estrangers residents a Catalunya en el període 1991–2002, increment que ha situat el nombre de ciutadans forans amb permís de residència en 328.461, un 5,05% de la població catalana(1). Un percentatge que sols fa que créixer i que es preveu que assoleixi en pocs anys el 10%. Un col·lectiu(2) plural i representatiu dels diversos pobles que omplen el planeta entre els que destaquen els que procedeix del nord d’Àfrica, 1 de cada 3 tres dels immigrants. Que Catalunya hagi superat amb èxit els processos migratoris del passat no és cap garantia que l’actual procés es superi amb èxit, a menys que s’assumeixin les actuacions i polítiques encaminades a afrontar els reptes i desafiaments derivats de la nova situació(3). Hi ha tres raons radicalment diferents a les onades precedents i en concret la del 1500 procedent d’Occitania, que va arribar a ésser un 20% de la població catalana, i la del segle XX. En primer lloc, llavors, a diferència d’ara, les arrels culturals eren fonamentades amb el cristianisme i la independència del poder polític i eclesiàstic, els valors i els desequilibris socials entre els territoris orígen i destí no eren excessivament distants, i l’assentament entre nosaltres no requeria de la intervenció explícita de l’Administració. En segon lloc, existia una forta demanda de “mà d’obra”. La creixent indústria catalana originava significatives corrents migratòries des del món rural català cap a les ciutats i colònies industrials, aquest corrents eren insuficients tant per cobrir les necessitats directes de la indústria, com aquells llocs de treballs indirectament generats per aquella i els derivats del creixement urbà. El dinamisme industrial i l’oferta d’ocupació, sensiblement millor que les existents en zones desindustrialitzades, originaren el flux migratori cap a Catalunya enquadrat en un context de “treball garantit”. La voluntat de millora i de progrés que genera l’estímul bàsic de deixar la terra pròpia es sumava a l’existència de demanda, conseqüentment de immigració, a Catalunya. Aquest binomi que funcionant harmònicament facilita la integració dels immigrants no es produeix en aquests moments i previsiblement no es produirà en el futur, les dades i tendències més aviat indiquen el contrari a mig i llarg termini. En tercer lloc, la competència era local, el destí dels pobles i la capacitat competitiva de les indústries estava en mans pròpies, o de les administracions de l’Estat. La progressiva internacionalització econòmica, la globalització dels mercats, la importància i capacitat decisional de les empreses multinacionals, i més properament el procés d’integració Europea primer i l’ampliació cap als països de l’est Europeu en l’actualitat, dibuixen un panorama on la capacitat de construir el futur s’escapa de les capacitats pròpies entrant en competència amb les foranies. La manca de preparació, l’exigència de competir en base a la generació de productes i serveis d’alt valor, i fonamentant el procés productiu en la terna: ciència, tecnologia i disseny, dibuixen un horitzó on les pors a la pèrdua del benestar s’incrementen, en especial en aquells col·lectius amb menys formació(4) i menys possibilitats d’afrontar els reptes i les exigències de la Societat del Coneixement. Òbviament per ells, els immigrants són considerats els responsables de posar en perill la seva situació social i laboral, ells esdevenen els seus competidors, els que reben una part dels recursos que els hi pertoquen i posen en perill el seu treball. En un mercat en restricció en un món desequilibrat els ‘penúltims’ son els que més poden dificultar la integració, sense menysprear les actituds radicalitzades originades per immigrants sense esperança. Sóc dels qui creuen que la cohesió social i el tradicional clima de convivència que ha caracteritzat Catalunya des de fa dècades està en aquest moments en joc. Assumir que la societat està sotmesa a canvis profunds i que arreu es produeixen col·lisions culturals esdevé crucial per afrontar els desafiaments dels propers anys. Conseqüentment cal redoblar els esforços encaminats a fomentar el tarannà multicultural, sense perjudici de reafirmar les nostres identitats com a poble, facilitar la integració cultural dels immigrants tot respectant els seus drets però exigint el compliment del seus deures, i a la vegada cal assumir que tot col·lectiu té potencialitats i possibilitats limitades, conseqüentment cal establir polítiques en orígen per regular i ajustar els fluxos d’immigració als volums que la sostenibilitat i la capacitat dels pobles permet. Al atansar-me a ells, no vaig resistir la temptació d’interessar-me, després de contestar a la seva salutació de bona tarda, per la seva procedència: Camerun, Nigèria i Marroc, els tres, al igual que molts altres procedents de regions amb ètnies i cultures divergents, sotmeses a règims polítics no democràtics, submergits en la misèria i la desesperança, i amb creences i valors sensiblement llunyans als Europeus. No per això deixen de ser persones humanes amb il·lusions i esperances, amb voluntat de desenvolupament i progrés, persones que sense renunciar a les seves creences volen, un nombre molt elevat d’ells, integrar-se en aquesta, ara també seva, terra. Objectius que estaven en camí d’assolir els tres immigrants que milloraven el seu català tot planejant el futur entre nosaltres. Ja dins del cotxe, tot meditant quines són les nostres actituds i actuacions per posar el nostre gra de sorra per transformar la confrontació en col·laboració cultural, vaig recordar una conferencia de l’advocat Ramon M. Mullerat en la que citant a Peter Sutherland indicava: “Si poguéssim encongir la població del món i reduir-la a un Poblet de 100 habitants, tot i mantenint les proporcions, resultaria que: hi haurien 57 asiàtics, 21 Europeus, 14 del hemisferi occidental i 8 africans”. — NOTES — ^ 1. La població Catalana (INE, 1 de gener 2002) és de 6.506.440, representa el 15,55% del total de l’Estat Espanyol, 41.842.058 persones. ^ 2. Àfrica del Nord: 32,6%, Amèrica del Sud: 19,1%, Unió Europea: 17,4%, Àsia 12,3%, resta d’Àfrica: 6,6%, Altres països Europeus: 5,6%, Amèrica Central i Carib: 5,1%, Amèrica del Nord 0,8%. Font Generalitat de Catalunya, 2002. ^ 3. La Societat del Coneixement: Una Oportunitat per Catalunya; Reptes i Instruments. A. Garrell, A. Farrés, P. Monràs, S. Sardà. Barcelona setembre 2002. Edita Cercle per al Coneixement. ^ 4. l’Informe de recerca I, sobre Societat Xarxa a Catalunya publicat per IN3–UOC al Juliol 2002 dirigit pel prof. Manuel Castells i la prof. Imma Tubella, indica que Catalunya te manca de persones amb formació universitària, mancança que va acompanyada de la falta de persones amb estudis mitjans: un 62,3% de la població de més de 15 anys no ha superat el nivell d’estudis primaris, l’1,9% és analfabeta, i només el 12% ha acabat els estudis superiors, dades que presenten sensibles millores si s’analitza el col·lectiu que inicià l’ensenyament primari al 1980 (la població amb un nivell màxim d’estudis baixa al 48,1% i el percentatge dels que tenen primària incompleta es redueix del 22,5% al 9,8%, quant a estudis superiors només els disposen el 10,3% xifra inferior al 12,5% dels grans).

Em sembla evident que de la mateixa manera que primer es l´ou que la gallina, primer es la innovació que qualsevol altra cosa, per exemple la internacionalització. Molt acertadament ara s´hi està donant un relatiu impuls mediàtic a la innovació. O almenys així va ser abans de les eleccions generals a molts nivells. Sempre m´ha atret i xocat la naturalesa individual de la creació i el lideratge de les empreses, la dimensió humana de les organitzacions, però també m´ha colpit la inèrcia incontrolable de les mateixes. I la limitada importància que s´hi dóna a totes dues. Es per això que em sembla que ens equivoquem de ple quan ignorant aquestes dues realitats, es pretén solucionar la manca de innovació de les empreses i de la societat només amb factor humà o intencionalitat, ja que les organitzacions, empresarials o educatives, governamentals o particulars tenen una lògica de funcionament que no es pot canviar amb declaracions ben intencionades. De la mateixa manera, i de nou sense ànim d’ofendre, però si de fer reflexionar, em sembla poc menys que inconscient diagnosticar o descobrir les mancances de la nostra societat i de les nostres empreses, així com del teixit associatiu i públic que les rodeja, a vegades recolzant, o a vegades senzillament coexistint de manera contemplativa, sense considerar que qualsevol canvi implica incidir en la dimensió humana de les organitzacions. Ara bé, més enllà de les palanques, o dels ingredients a utilitzar, es tant important com els ingredients, el diagnòstic, ja que el diagnòstic condiciona el tractament i la intensitat i profunditat del mateix. Si ara el que haguéssim de diagnosticar fos un edifici, enlloc de diagnosticar esquerdes (recomanació: qualitat i internacionalització), el meu diagnòstic seria que patim aluminosi en la fonamental àrea de la innovació, amb totes les ramificacions que comporta en la resta de funcions vitals en tota l’economia (manca de cultura, manca de mentalitat, manca d’experiència i manca de recursos acumulats) . On vull anar a parar? Si no patim esquerdes aïllades, sinó aluminosi hem de fer coses diferents al que hem fet fins ara en molts àmbits. El guix, les grapes i la pintura no arreglen el problema. Si volem de veritat incidir en un canvi real en factors que aportin una millora competitiva, i una millora per al progrés social sostenible ens hem d’oblidar de totes aquelles mesures i canvis que tradicionalment s´han imposat per una estricta obligació legal (introducció del IVA, Euro, medi ambient, prevenció de riscos,… i tants altres elements que no fan més que aportar millores aparents però no al progrés sostenible) Només a títol d´exemple, si de veritat volem incidir en un canvi empresarial, i en l’impacte social, ho podem fer des de les decisions de compra publiques. Potser hem de pensar en un rol de les entitats publiques que amb les seves incentivacions, però sobretot amb les seves actuacions del dia a dia proposin i efectuïn canvis reals, substancials, discriminatius en positiu i en negatiu per les empreses que si/no innovin (o per què no també tenir en compte l’exportació, no hem de crear dicotomies innecessàries) A qui o de qui consumeixen les nostres entitats públiques? Quin percentatge del PIB, i quin percentatge de la innovació es podria potenciar discriminant favorablement les empreses catalanes, per capital i per activitat, que innovin, inverteixin i facin país des de la perspectiva del I+D+I a Catalunya? Des de aquesta perspectiva la despesa publica no només seria despesa sinó inversió i ajuda al I+D+I. No em sembla que sigui demanar la lluna, i en canvi sí que seria un canvi de magnitud en els resultats. Des d´un altre punt de vista, els models de canvi que no incideixin en la formació base dels nostres estudiants, de totes les disciplines, i no canviïn els paradigmes de competitivitat, tecnologia, cultura i desenvolupament en el mon globalitzat i en xarxa, crec que poc faran més que alimentar un canvi de cartró pedra. Es a dir, aïllat de les necessitats reals de les empreses i les exigències dels nostre present i el nostre futur, mentre dia a dia la nostra societat, i el nostre ecosistema empresarial, metropolità en el sentit més ampli, català en el sentit més social, estatal en el sentit més necessari, i europeu en el sentit més proper, es troba en una cruïlla de pas del lideratge a la decadència. Entenent per decadència la pèrdua progressiva i generalitzada de competitivitat en terrenys fonamentals i majoritaris de la activitat econòmica, així com en el capital humà, que permeten el lideratge social. A nivell d’exemple, i sense que ningú hi vegi altres paral·lelismes, els experiments de laboratori amb les granotes, coneguts des de fa anys en diversos àmbits educatius. De tots aquets n´he seleccionat dos que ens poden donar un exemple de la cruïlla on crec que ens trobem. Al MBA em van ensenyar que una granota en un pot mig ple de llet, però amb les parets altes no pot sortir per si sola. Però si determina que li es necessari sortir, es posarà a moure les seves extremitats, i en contra del que seria les lleis de la física, si s´hi esoforça i perdura en l´esforç, provocarà que la llet es transformi al cap d´una mica en mantega, i tindrà una palanca per saltar del seu incert futur. A física em van ensenyar que si la mateixa granota, la posem en un pot d´aigua on plàcidament tingui tranquilitat i comoditat, i si li augmentem la temperatura per de mica en mica, molt progressivament això sí, acabarà finalment en termes científics, morta, sense que se n´adoni del seu problema en cap moment. La sensibilitat de cadascú pot determinar si el nostre problema es el diagnòstic (i les conseqüències que se’n deriven de cadascun dels diagnòstics que es faci) o la nostra capacitat de sortir dels problemes. No hi ha cap canvi volgut que no es produeixi per un diagnòstic que ens el creguem i que sigui prou atemoridor o prou engrescador. A l´any del Fòrum 2004 aquestes reflexions poden semblar anar contra corrent. El Fòrum 2004 es sens dubte un exemple de innovació i de exportació, qui ho pot dubtar. Però potser hauríem d´aspirar a tenir el mateix lideratge en l´àmbit econòmic-empresarial-coneixement; no contraposat, no deslligat totalment, però sí complementari i no dependent.