“La genètica és un abecedari i l’epigenètica és l’encarregada d’interpretar-lo” va explicar el Dr. Esteller. Per entendre-ho millor, el científic va posar l’exemple de l’ovella Dolly, el primer mamífer clonat genèticament. Tot i que l’ADN de l’ovella Dolly era exactament igual que el de la seva mare, l’ovella clonada al créixer va patir artritis i diabetis. Com podia ser que tot i tenir la mateixa genètica no patissin les mateixes malalties? La resposta és molt senzilla: “vam ser bons transferint la genètica però no vam tenir en compte l’epigenètica” va sentenciar Manel Esteller. L’exemple dels bessons monozigòtics també és molt il·lustratiu. Tot i que tenen el mateix ADN poden ser diferents i patir malalties diferents perquè l’epigenètica de cada individu és diferent i depèn de l’estil de vida, els canvis hormonals, etc.

L’epigenètica, per tant, és l’encarregada de regular la genètica. En aquest sentit, l’investigador va explicar que modificant l’epigenètica es poden fabricar tots els òrgans del cos a partir de cèl·lules mare, ja que tots els òrgans del cos humà tenen el mateix ADN. És l’epigenètica que regula quins gens s’han d’activar perquè cada òrgan funcioni correctament. Això és molt interessant d’aplicar en medicina regenerativa, per regenerar el teixit després d’una cremada greu, o per tractar pacients que han patit un infart i se’ls ha de curar la ferida del cor.

Pel que fa a l’epigenètica del càncer, el Dr. Esteller va exposar un  seguit d’avenços en el tractament d’aquest tipus de malaltia.

Actualment, la investigació permet poder fer un tractament personalitzat en el 25% dels pacients de càncer. “Fem un estudi de l’empremta epigenètica del tumor per esbrinar quin és el seu punt dèbil i, aleshores, l’ataquem en aquest punt mitjançant un fàrmac específic”. Però el càncer és evolució i s’adapta i crea resistència als fàrmacs. No obstant, va apuntar Manel Esteller, quan crea una resistència deixa descobert un altre punt feble que pot ser atacat amb un altres fàrmacs. “Això ens permet ser optimistes i pensar que en un futur el càncer deixarà de ser una malaltia mortal i serà una malaltia crònica”.

Un altre dels avenços en el tractament del càncer és la fotografia epigenòmica del tumor en aquells casos de metàstasi d’origen desconegut, per tal d’esbrinar quin és el càncer primari i poder plantejar un tractament més efectiu al pacient.

El Dr. Manel Esteller també va parlar dels avenços científics que s’han produït en el camp de les malalties minoritàries. Les pateixen infants que durant l’embaràs desenvolupen una malaltia d’immunodeficiència i falta de desenvolupament del sistema nerviós. L’epigenètica està alterada i provoca un defecte neurològic. “Gràcies a l’administració d’alguns fàrmacs que modifiquen l’epigenètica, algunes cèl·lules es desperten i la simptomatologia desapareix”.

També s’ha descobert que totes les demències comparteixen un llenguatge epigenòmic alterat comú i, actualment, s’investiguen tractaments per combatre aquesta alteració epigenòmica.

El debat-conferència va finalitzar amb una reivindicació per part de l’investigador: “A catalunya falta transferència de coneixement , que la recerca arribi a la societat. Aquesta és una assignatura pendent que hem d’afrontar com a societat”.

Hi ha documents històrics que afirmen que els egipcis ja mesuraven els rostres per extreure’n deduccions. A la Xinaanterior a Confuci s’estudiava la simetria de les cares humanes. Hipòcrates, a l’Antiga Grècia, va esbossar el primer tractat de tipologia moderna, vigent actualment, que associava el temperament amb l’edat biològica. “Però no va ser fins al segle XX que Julián Gabarre va demostrar científicament, recolzant-se en l’embriologia, la neurologia i la biologia, com es pot deduir la conducta i les competències de les persones a través de l’estudi del rostre”, va explicar Ana Lladó.

Durant el transcurs de l’acte, Ana Lladó va analitzar diferents rostres a partir de fotografies, per tal d’il·lustrar la seva explicació. “El marc de la cara parla de les necessitats inconscients de la persona i els sentits ens donen informació sobre les necessitats conscients, aquelles que percep el subjecte i interpreta de l’entorn”. A partir d’aquí es pot definir la persona, si és curiosa, selectiva, sensible, reservada o expansiva. A través de la morfopsicologia podem conèixer millor les persones. “Però no és una disciplina determinista, ja que els éssers vius estem en contínua evolució, sinó que és una eina que ens permet identificar els punts forts i els punts de millora”.