Joan Subirats va començar la intervenció fent una breu anàlisi de les polítiques socials en el context de canvi d’època, per tal de situar el projecte cultural que lidera al centre de les polítiques públiques amb l’objectiu de pal·liar les desigualtats existents —i possiblement creixents— en el marc de la revolució tecnològica a la que estem immersos.

A Barcelona, “el 20% de les persones que acudeixen als serveis socials de l’Ajuntament són treballadores”, va afirmar Joan Subirats. Això significa que, actualment, les polítiques redistributives són insuficients per revertir les desigualtats que genera aquest sistema econòmic. Per fer-hi front, cal implementar mesures predistributives. Una de les polítiques predistributives que es considera de màxima rellevància és l’ensenyament infantil. En aquest sentit, a Barcelona hi ha un 50% de cobertura d’infants de 0-3 anys en comparació al 98,5% de cobertura que hi ha a Copenhaguen. L’educació és un altre pilar de les polítiques predistributives. A Finlàndia, el 80% de la població té estudis secundaris postobligatoris. A Barcelona, aquest percentatge baixa fins al 53% de mitjana, però amb notables diferències entre barris. Per exemple, a Sant Gervasi el 80% de la població té estudis secundaris en contraposició del 37% dels veïns de Nou Barris.

Però la societat actual, a banda de ser cada vegada més desigual, també és més incerta i, per tant, cal replantejar el model educatiu. Cal educar persones amb capacitat d’adaptació i d’acceptació de la diversitat, emprenedores, creatives i amb sentit crític. Aquestes competències s’assoleixen a través del bagatge cultural de cadascú: l’associacionisme, les experiències artístiques, els llibres llegits,… Actualment, doncs, “la motxilla cultural és un element de desigualtat”. En aquest sentit, cal situar la dimensió cultural al centre de les polítiques públiques reforçant l’eix educació – cultura. “Tots els infants haurien de tenir accés universal a l’educació artística” va sentenciar el comissionat Joan Subirats.

“Hem de situar la cultura com un element central en les dinàmiques de construcció personal” i per fer-ho cal replantejar el protagonisme de l’Estat, del mercat i de la societat civil. També cal transcendir a les estructures convencionals que han encasellat les diferents expressions artístiques per tal d’incorporar-la en totes les dimensions econòmiques, científiques i socials. “La cultura ha de sortir fora de l’àmbit institucional” i recuperar les pràctiques culturals comunitàries de la perifèria. “Les respostes als reptes que hem d’afrontar s’han de construir col·lectivament, des de la proximitat i apel·lant a la implicació social”, va sentenciar Joan Subirats.

Rosa Maria Malet (RM) – A quin tipus de públic ens adrecem? Som conscients del públic que ens visita? Quin públic volem captar? Hi ha hagut un canvi notable del tipus de públic que visita els museus?

Marta Gili (MG) – París té tantíssimes institucions, tantíssims museus i centres culturals, que era necessari trobar l’espai que podia ocupar el Jeu de Paume, tant a París com dins del Jardí de les Tulleries, on hi ha el Museu d’Orssay, el Louvre, l’Orangerie, el museu d’Art Décoratif,… i grans institucions al voltant, com el Grand Palais. Aleshores, tenint en compte que el Jeu de Paume està dedicat a la imatge, no només a la fotografia, i la majoria d’artistes actuals utilitzen imatges, ja siguin digitals, analògiques, fixes, en moviment, virtuals o reals… Nosaltres vam decidir donar gran visibilitat a les creacions d’artistes contemporanis i del segle XX que treballen amb imatges, en contraposició a l’altra banda de les Tulleries, on s’hi exposen els grans mestres al Louvre. El públic del Jeu de Paume és local (només el 20% dels visitants són turistes), jove i amb un intercanvi internacional molt important. En contraposició a la majoria de museus de París, que estan pensats per un públic turista, passavolant.

Pepe Serra (PS) – El MNAC té un 50% de públic local i un 50% d’estranger. Però la qüestió del públic que ens preguntaves remet a quin és el sentit del museu en l’actualitat. Avui en dia, EL públic ja no existeix. El públic és un milió de minories existents, i per tant, el museu ja no ha de tenir una actitud paternalista cap al públic, sinó que ha de ser un lloc de trobada, un connector entre els visitants. I en aquest sentit, què ha de fer un museu? Barrejar punts de vista, classes socials, fomentar el debat, generar preguntes enlloc de donar respostes. El museu ha de ser per a tothom, és una institució de servei públic i, per tant, que ens utilitzi tothom per al que vulgui. En el cas del MNAC, ens estem enretirant per deixar que passin coses. Aquest any 2018, de la muntanya de coses que hem fet, una pila important no les hem decidit nosaltres, les ha fet un tercer a casa nostra. No obstant, crec fermament que encara el públic més gran d’un museu és el no-públic. Els museus encara tenim barreres socials, com el preu, però no el més important; sinó la idea de museu com un lloc acadèmic, amb un sol relat que s’ha d’obeir, que mai canvia de disposició,… Crec que els museus hem estat uns quants anys rebutjant gent. Per tant, aquí està la gran revolució, que si no la fem, acabarem sent magatzems. En aquest país, hem de fer un gran esforç per generar públic jove, com tan bé fa el Jeu de Paume, amb convenis amb escoles.

Ferran Barenblit (FB) – Per mi hi ha una qüestió prèvia al públic i és a qui li retem comptes, quina és la nostra circumscripció, com ens constituïm com a museu? El públic és qui efectivament ve al museu però nosaltres amb qui ens relacionem de debò és amb aquells que no venen, els que ens donen legitimitat per constituir-nos com a institució i els que formen realment l’espai social en el que ens movem i relacionem. És a dir, per a mi és molt més important de quina manera el museu respon a les expectatives, necessitats i desitjos d’una societat i com es configura tot això dins de la institució. Per tant, és més important que en una societat hi hagi diversitat cultural que el nombre absolut de visitants. Dit això, el MACBA té entre un 35% i un 40% de públic local, actualment. I el públic està constituït per persones, individus, amb històries diferents i que venen a buscar coses diferents dins el museu. Per a mi, l’important no és tant el què hi troben sinó com ho troben. En aquest sentit, el  més insignificant element del nostre tracte com a institució desvela molt quina mena d’institució som i de quina manera podem donar resposta a les expectatives dels visitants.

RM – Com creieu que hem d’oferir el contingut dels museus perquè sigui atractiu i accessible a un públic ampli i heterogeni, tenint en compte les noves eines de comunicació i difusió que tenim a l’abast?

MG – Okwui Enwezor, director de Haus der Kunst, va dir farà uns mesos en una taula rodona organitzada per la Tate Modern, que duia per títol Who do you think you are?, que ‘els museus són construccions polítiques, socials i econòmiques que tenen angles morts i que s’han de cuidar perquè sinó, aquests poden fragilitzar qualsevol narrativa i programació’. Jo trobo totalment encertada aquesta afirmació i, precisament, al Jeu de Paume treballem aquests angles morts per fer-los matèria primera en la generació de contingut. Aquests angles morts són espais que si no els mires et pots repetir o bé caure en populismes,… Per exemple, un angle mort del Jeu de Paume era la banalització de la fotografia i, per això, hem treballat amb artistes que a través de la fotografia mostren allò invisible. Un altre angle mort que hem treballat és la programació de dones artistes. Actualment tenim un 50% de dones artistes a la programació d’exposicions, activitats, conferències, seminaris, etc.

PS – Nosaltres, en activitats i comissariats, sí que estem en paritat absoluta. Però és veritat que hi ha marge de millora i la perspectiva es pot oferir. A banda, crec que el museu, fonamentalment, ha de ser crític i, per tant, també ho han de ser els continguts que aquest ofereix. El museu pot ser una gran font de recursos i generar una quantitat enorme de continguts que estiguin a l’abast de qui els vulgui, però el que no pot fer és imposar-los. El nostre contingut ha de ser capaç de desvelar inquietuds. Quan això passa, es produeixen coses que no controlem. I en aquest punt, utilitzant les noves eines que ofereixen les noves tecnologies, hauríem de ser un repositori d’experiències de tercers per oferir nous punts de vista. I per acabar, voldria dir que, des del meu punt de vista, hi ha un error en la divisió del temps, ja que tots els museus són contemporanis, perquè les experiències de valor afegit que reclamem passen avui. Per tant, el punt de vista sempre ha de ser contemporani.

FB – Són moltes dècades d’establir la funció d’un museu com un repositori d’un saber superior que exclou el visitant, que divideix entre ‘els que sabem i els que no saben’. I també són moltes dècades de convidar el públic a venir al museu a reconèixer i no a conèixer. I això és el resultat d’una cultura, que té a veure amb la visualitat contemporània, en la que l’adquisició del coneixement pot ser ràpida, immediata i conseqüència d’una necessitat d’apropiació temporal d’allò que estem veient. Aleshores, hem  d’insistir molt en que estem generant un coneixement, conjuntament amb la nostra audiència, que va més enllà del que les obres transmeten. És un coneixement que genera posicionaments crítics, que obre espais de diàleg, extremadament complexos però molt enriquidors quan existeixen.

RM – Ja que som a Amics del País, institució que vetlla per al desenvolupament de Barcelona a través de la generació d’espais de debat, quin creieu que ha de ser el paper dels museus en una ciutat com Barcelona?

MG – Estic molt d’acord amb els conceptes de l”espectador maltractat’ i l”espectador emancipat’ descrits per la filòsofa Marie Josée Mausain. Els museus hem de formar l’espectador del futur, un espectador emancipat, que entén que l’acció d’anar a un museu ha de generar coneixement i pensament crític. Però el museu també ha de ser productor de desig i, per tant, hem d’equilibrar les nostres produccions per atraure diferent tipus de públic.

FB – El museu ha d’oferir al públic allò que no ve a buscar, l’ha de sorprendre, interpel·lar-lo.

PS – La ciutat ha de ser atractiva i, com sempre diu l’artista Franc Aleu, ha de treballar per una societat compulsivament consumidora de cultura. Crec que la ciutat no utilitza prou els museus. Som un recurs potentíssim per a la ciutat per afrontar tots els reptes que té la ciutat: immigració, nord-sud, gènere, etc. Som espais d’educació, de debat, d’empoderament, d’acollida.

Un dels trets que ha caracteritzat sempre la ciutat de Barcelona i els seus habitants ha estat el caràcter emprenedor, degut a ser una ciutat oberta al mar. Abraçar la confluència entre diferents móns, doncs, pot ser una palanca cap al coneixement, va apuntar Cristina Salvador. La creativitat és experimentar diferents maneres de relacionar-se, d’interaccionar amb diferents disciplines. Tal i com deia Jorge Wagensberg, la innovació és en la hibridació.

En aquest sentit, Alberto Guijarro va afegir que per eixamplar la cultura a la ciutat hem d’estar molt atents a allò que passa als barris, hem de sortir del centre. El motor de canvi i transformació és a la perifèria, allà on s’han instal·lat els nouvinguts, amb noves maneres de fer i d’entendre el món.

Al seu torn, Gabriel Jené va afirmar que la ràpida carrera que ha hagut de fer Barcelona per situar-se en poc més de vint anys al grup de les grans ciutats del món, juntament amb Londres, Berlin i París entre d’altres, l’obliga actualment a reinventar-se. Aquest canvi l’ha de liderar la societat civil, teixint una gran complicitat  entre el sector públic, el teixit empresarial i les universitats.

Jaime Gil de Biedma deia que el poema naixia d’una imatge, a Juan Marsé li arribava la inspiració a través dels aventis, les històries de carrer, per a Rosa Montero l’espurna de la creativitat era una constel·lació al cel i per a Carme Riera és una anècdota amb la que topa de manera espontània i a partir de la qual comença a teixir-ne una història.

Un cop immersa en el procés de creació d’una novel·la, l’escriptora confessa que viu en dos mons paral·lels, el real i el fictici. “Entre els bojos i els escriptors hi ha una frontera molt fina”, afirma Carme Riera. No obstant, els dos mons s’entrellacen. Els personatges d’una novel·la es construeixen amb elements de la realitat que l’autora posa a disposició de la ficció. Com per exemple va fer Gabriel García Márquez quan escrivia Cien años de soledad, que va inspirar-se en el vol dels llençols blancs estesos al terrat perquè Remedios la Bella levités.

Preguntada per si un creador neix o es construeix, l’escriptora ha dit que, per una banda, ha d’existir una certa traça, una habilitat inherent en la persona. Però per l’altra, hi ha d’haver un context cultural, de tradició familiar i, sobretot, una educació que treballi per desenvolupar la imaginació i que aquesta esdevingui un instrument fi capaç de reflectir les emocions més subtils i les reflexions més profundes jugant i cercant les paraules precises.

Carme Riera ha carregat contra el sistema educatiu actual, que ha eliminat la literatura i les humanitats del currículum dels ensenyaments reglats. “La literatura desapareixerà i només quedarà el bestseller”, ha sentenciat. No obstant, Carles Duarte, president del CONCA, ha precisat que l’ésser humà sempre ha tingut la necessitat d’explicar històries a través de la paraula. I en aquest sentit, l’escriptora ha recordat Octavio Paz que deia que la poesia (literatura) serveix per recordar el que som. Qui no llegeix no recordarà qui som: criatures finites abocades a l’amor, la mort, la naturalesa, que busquen un món millor.

“El procés d’una creació musical és una lluita frenètica i literal contra el temps perquè a mesura que concretes la idea original, poètica, el misteri percebut s’esvaeix”, explica Benet Casablancas a la conversa que vam mantenir amb ell a la seu dela Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (Sebap) dins del cicle Procés creatiu. Definir la forma d’una peça musical, l’arquitectura que permet expressar l’emoció percebuda pel compositor, és la part més important i la que planteja més dificultats específiques, però “quan escrius la primera nota, sents un punt d’alleujament. No obstant, cal estar alerta”, assegura Benet Casablancas, “de no perdre la força, la pulsió, el sentiment que has experimentat i has volgut plasmar”.

Benet Casablancas, tal i com el defineix Carles Duarte, president del CONCA, no actua senzillament empès per la mera experimentació, transgressió com a element definitori. Sinó que la seva obra projecta un coneixement precís, complet i minuciós. Pel compositor Casablancas, “la música és una arquitectura en el temps” i, com en el camp de l’arquitectura, calen càlculs matemàtics per definir la composició, les càrregues i la distribució i fer intel·ligible la forma de l’art per acabar trobant l’empatia d’algun interlocutor. No obstant, confessa el compositor, “hi ha vegades que tot i haver acabat una obra des de la raó, intueixes que hi manca alguna cosa, la peça t’interpel·la”.

L’obra de Benet Casablancas es confronta amb les inquietuds, anhels i pulsions dels seus contemporanis, de l’ésser humà d’avui, però no ho fa mai ignorant el bagatge de segles de cultura. El compositor sovint dialoga amb altres llenguatges artístics per trobar la inspiració. Un quadre de Rothko on les tonalitats, proporcions i transicions el van conduir a escriure’n una melodia; el poema de J. V. Foix Jo tem la nit que el compositor va musicar estirat, tal i com així ho expressa, per la lletra; el Hamlet de Shaskpeare, autor que sempre l’ha commogut per la barreja de tendresa infinita i crueltat; entre d’altres exemple.

Preguntat per si el bon creador neix o es construeix, Benet Casablancas ha respost que cal un entrenament, un reconeixement i un esforç com a societat per integrar la presència natural de la música a la vida social i cultural a diferents nivells per adquirir i desenvolupar sensibilitats que potenciïn el desenvolupament artístic de la música. En aquest sentit, ha citat el proverbi de Goethe: “no podeu mediatitzar en l’experiència estètica perquè la pròpia obra artística ja és un missatger de lo inefable. Però a mesura que hi poseu esforç, serà retornat amb escreix”.