El nostre entorn i el nostre primer món estan canviant. L’organització econòmica del món desenvolupat ha canviat. No és estrany que diverses regions del món competeixen no tan sols en productes i processos sinó també en fluxos d’innovació. La globalització i l’evolució de la societat de la informació plantegen nous reptes per a les economies dels països que han de focalitzar els seus esforços en productes amb més valor afegit invertint de forma decidida en coneixement, transformant l’economia de base industrial en economia del coneixement. Aquesta situació, assumida en totes les anàlisis fetes en publicacions professionals, ha estat en gran part possible gràcies a l’activitat de recerca del món universitari en un entorn caracteritzat per elements com per exemple: l’evolució tecnològica, la potencia inductora de la lliure competència empresarial i la globalització dels mercats, l’efecte catalitzador de les telecomunicacions i l’ús massiu de l’energia procedent d’una font accessible i de fàcil transformació, com han estat els combustibles fòssils, en particular líquids i gasos. La Universitat, en particular el model americà, molt integrat en el teixit productiu (també en el militar…) i en l’estructura social, ha estat la font de gran part de les idees que han estat finalment transformades en innovació en el teixit productiu. Aquesta transformació s’ha fet mitjançant un procés de transferència en el que han participat diferents elements a cavall entre l’estructura acadèmica i el sistema productiu. El model universitari europeu, més elitista en general i molt majoritàriament finançat a través dels pressupostos estatals, ha estat menys eficient a l’hora de generar aquestes estructures pont que canalitzen la recerca cap a la transferència i la innovació. Els determinants actuals de la competitivitat econòmica, i per tant del benestar, que es podrien resumir en conceptes de globalització, societat de la informació i economia del coneixement, configuren un sistema econòmic dependent de la innovació en forma massiva per al manteniment de la seva competitivitat. Aquesta innovació massiva necessita nodrir-se d’una transferència procedent de la recerca bàsica i aplicada que el sistema universitari en la seva configuració actual (l’europeu en particular), no està oferint, evidenciant així la necessitat de canvis profunds, tant estructurals com culturals i de model de gestió. En el Cercle per al Coneixement ja ho vam manifestar en el nostre posicionament de 10 de novembre de 2006, després de les eleccions autonòmiques, conscients de la importància cabdal del sistema universitari i dels centres de recerca en el context de les societats pròsperes. En aquest escrit es deia que, desprès de l’anàlisi detinguda de les propostes que l’Associació Catalana d’Universitats Públiques van presentar el proppassat mes d’octubre de 2006 al conjunt de les forces polítiques catalanes, Catalunya es trobava (i es troba) en un moment delicat i molt important. Catalunya ha de continuar mantenint una economia amb evidents mostres de manca de competitivitat, o ha d’emprendre decididament el camí cap a la societat del coneixement i s’ha d’incorporar de manera irreversible al grup dels països líders en l’economia del coneixement?. Durant quant de temps podrà l’economia catalana mantenir els nivells de benestar de la població en base a un creixement centrat molt majoritàriament en el turisme i la construcció? Quant de temps podrà resistir el sector industrial, i fins i tot el dels serveis, l’evident i progressivament accelerada pèrdua de competitivitat en un món irreversiblement globalitzat? Quant de temps podem perdre abans d’encarar decididament els canvis necessaris per entrar en el camí que duu cap a l’economia del coneixement? Des del Cercle creiem que el camí ha de ser en una única direcció: coneixement i innovació. Hi ha un conjunt de dades preocupants que ens fan d’avís de què el sistema no pot perdre temps. Hi ha dues dades contradictòries (i preocupants): el “Informe Económico del Presidente del Gobierno 2007” amb una Borsa amb un pronòstic de creixement de més del 3,5% per a aquest any i el posicionament (de l’estat) com a vuitena economia del món, i l’últim informe del World Economic Forum on l’estat ha passat del lloc 29 (2004) al 31 (2005) en el Networked Readiness Index. Els indicadors macroeconòmics són bons, però l’índex global de competitivitat no. És reflexió obligada en aquest sentit analitzar el pes de l’economia basada en la construcció, els serveis i el turisme. Si bé això comporta una il·lusió de bonança econòmica (i a curt termini ho és), no és una economia sostenible i competitiva. Amb aquests paràmetres no estarem mai a l’alçada dels països amb qui hem de competir i el pitjor de tot és que modificar paràmetres com ara l’educació superior, la recerca i la innovació, no ho podrem fer a curt termini (per exemple en l’àrea de la biociència Irlanda i Escòcia han trigat 10 anys en posicionar-se i ser un referent en el sector). Està tot perdut? Ni molt menys, existeixen mecanismes i procediments que permeten canviar aquestes tendències i revertir el procés. Però per tot això necessitem un debat seriós més enllà del dia a dia, dels esdeveniments polítics, i de les notícies del mass media. Des del Cercle, preocupats per aquest debat que mai no arriba, creiem que hem de donar solucions i aportar el nostre gra de sorra per tal de reflectir les necessitats que tenim com a societat que té la plena voluntat d’avançar i recuperar l’empenta que ens ha caracteritzat com a poble. Despertar d’aquest somni o somnolència i deixar de banda les postures victimistes d’alguns dirigents, empresaris i universitaris; creiem que és una obligació i hem de discutir i proposar solucions que ens portin a aquest desenvolupament i estabilitat que necessitem. Les polítiques que cal desenvolupar, segons el nostre parer, són transversals i requereixen la màxima atenció del Govern de la Generalitat. És per aquest motiu que demanem atenció al màxim nivell de govern, i que aquesta atenció sigui continuada. També creiem essencialment que el sistema productiu no pot competir sense l’aportació del sistema de ciència i tecnologia en el seu conjunt, i per tant, cal instaurar una nova cultura de creació de coneixement previ que incorpori la seva valorització mitjançant la transferència. És a dir, hem de coordinar els sistemes de creació de coneixement previ amb el sistema productiu i amb les organitzacions públiques, i aconseguir que ambdós mons cooperin. [ … podeu accedir al document complet en format pdf penjat a informació relacionada … ]