Cap sorpresa. Ja tenim Estatut i aprovat en referèndum pel vot afirmatiu d’una àmplia majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya que han anat a votar. Els ciutadans que hem anat a votar hem dit, majoritàriament, que sí, que aquest Estatut –“cepillado” i tot– que els nostres representants han sotmès a la nostra consideració ens sembla un instrument vàlid per a afrontar els reptes que té plantejats la societat catalana per als propers anys i, també, per a passar pàgina d’un etapa digna dels manuals de… psiquiatria. Ara és la realitat dels fets qui ens ha de donar o no la raó. La participació. Per a abordar aquest tema, resulta de lectura pràcticament obligatòria La necessitat de regeneració de la vida política, brillant reflexió d’Antoni Farrés publicada el passat dijous, 15 de juny de 2006. Cap sorpresa, tampoc, sobre la participació. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han participat en sis referèndums: 1976 (la reforma política), 74 % de participació; 1978 (la Constitució), 67,9 % de participació, 1979 (l’Estatut de Sau), 59,3 % de participació en un dia laborable –hi havia 4 hores per a anar a votar– i amb pluja; 1986 (l’ingrés a l’OTAN), poc menys del 63 % de participació; 2005 (la Constitució de la Unió Europea), 40, 6 % de participació. No sembla, per tant, que ni els temes del debat polític a l’entorn de l’Estatut que han transcendit a l’espai públic ni el nivell d’aquests hagi condicionat significativament la participació. Recordem-ne alguns, a tall d’exemple: que si la paraula donada per Zapatero –que, com és ben sabut, és un ferm partidari de la independència de Catalunya– “va a missa”; que si tot el procés i el que en surti és inconstitucional –com si en democràcia no es pogués parlar de tot respectant les regles del joc i les posicions dels qui no pensen com nosaltres–; que si el Pacte del Tinell és –era– la panacea universal; que si l’”Espanya d’esquerres” dóna molt “bon rotllo”; que el PSOE és amic i el PP és dolent; que qualsevol proposta d’Estatut –qualsevol, ni que sigui “cepillada” i ben “cepillada” per una comissió parlamentària presidida per un “cepillador” de solvència contrastada com és Alfonso Guerra– trenca la unitat d’Espanya; que si l’aprovació de la proposta d’Estatut sorgida del Parlament de Catalunya el 30 de setembre era perfectament possible; que si el de Catalunya és –era?– un procés polític paral•lel o homòleg al del País Basc o –millor encara– de Montenegro i que, en conseqüència, pot guanyar la independència demà passat o l’altre. Per no parlar de tots els pals a les rodes que han posat tots els qui, successivament, s’han enrabiat per no haver sortit en una foto perquè algú altre els havia pres el lloc. El nivell del debat no ha passat desapercebut als ciutadans i ciutadanes d’aquest país que treballen, paguen impostos i malden per pagar la seva hipoteca i arribar a final de mes confiant que els seus representants treballaran per a ajudar-los a deixar als seus fills un país millor i amb més oportunitats que no pas el que ells mateixos han trobat. És ben clar, doncs, que el triomf del “SÝ”, que ja apuntaven totes les enquestes, és el de tots els qui, vist el que hem vist durant els darrers dos anys i mig, han decidit de tornar a provar d’obtenir solucions reals i possibles a problemes reals durant els pròxims anys lluny de posicions extremes i d’excessos i maximalismes verbals de tota mena. Sí, tenim un nou Estatut, amb millores –algunes de substancials– en alguns àmbits –com ara el reconeixement del fet nacional català– i això és bo. L’escenari polític obert, però, ofereix alguns elements que cal tenir ben en compte: 1) en l’àmbit polític, queden unes relacions molt complicades amb la resta d’Espanya, amb la qual i en la qual hi ha encara fractures molt importants. Des de Catalunya, caldrà estar ara més que mai especialment amatents a les qüestions que afecten el govern d’Espanya. Caldrà un canvi de cultura política a Catalunya en el sentit que serà necessària una implicació molt més gran en el govern d’Espanya i –molt important– caldrà que els nostres representants siguin capaços d’introduir sense complexos i amb molta claredat els temes relatius al govern d’Espanya en el debat del conjunt de la societat catalana. Si, fins ara, parlar de “Madrid” com si es tractés de l’estratosfera o del “país veí” era un error, a partir d’ara serà, simplement, un acte d’imprudència temerària. Ens hi juguem molt i cal jugar-hi amb decisió i molt conscients que no partim de la millor posició. 2) en l’àmbit econòmic, no hi ha canvi de model de finançament, sinó avenços o possibilitats obertes per a avançar en les diverses línies ja definides en el model anterior, un model –recordem-ho– de negociació multilateral que ha representat un dèficit estructural del 7,5% del PIB amb tendència a l’alça segons l’últim estudi encarregat pel Departament d’Economia i Finances l’any 2005. Augmenta la capacitat de gestió en alguns àmbits però no representa cap nou marc de relacions de Catalunya amb Espanya. Aquest Estatut garanteix, molt probablement, la possibilitat d’augmentar els recursos, però no de manera “automàtica”. Caldrà treballar –i força– perquè ho faci, a més, de manera “suficient”. Suficient per a compensar el dèficit d’inversió acumulat i per a incrementar la inversió de l’Estat a Catalunya d’una manera sostinguda en el temps i d’acord amb el pes econòmic d’aquesta en el conjunt d’Espanya. I això, per a poder afrontar amb mínimes garanties els nous reptes de la societat i de l’economia catalana: cohesió social i capacitat per a competir en un mercat globalitzat, elements que plantegen, entre d’altres exigències, un sistema educatiu de qualitat i bones infraestructures. Domènec Orriols i Gutiérrez Vocal de la Junta del Cercle per al Coneixement

Després de 2 anys de debat, de treballs, d’incerteses i desencontres, els ciutadans de Catalunya hem exercit el dret de vot i hem aprovat el nou estatut amb un 74% de vots favorables. És cert que la participació és baixa i frega sols el 50%, inferior a la que les enquestes pronosticaven i situaven propera al 60%, i que sols 1 de cada 3 dels ciutadans amb dret a vot s’hauran pronunciat a favor del Sí. Aquest és un fet que donarà ales a les més variades interpretacions, i serà causa de que els detractors del nou estatut llancin velades, o menys velades, opinions encaminades a qüestionar la legitimitat del mateix. De ben segur que no mancaran les comparacions amb el referèndum del 79, amb una participació del 60% i amb un suport del 88,14%, que representava que 1 de cada 2 dels catalans amb dret a vot el recolzés. Comparar el 79 amb ara és una comparació entre entorns desiguals i una perversió en l’anàlisis, probablement amb la vista posada en les properes eleccions. A l’any 79 es votava en dia laboral, tots els treballadors teníem dret a 4h pagades per anar a votar, (un fet que es mantingué fins el 88, moment en que es passà a fer les consultes als electors en diumenge). En aquell moment la democràcia era un nadó, gairebé un projecte, i cada dia teníem que guanyar-la arreu, mentre que a les casernes el soroll d’armes era permanent i tots teníem que aprendre a desenvolupar-nos en ella, a més a Catalunya el 79 representava recuperar els legítims drets d’autogovern usurpats dècades enrera. Afortunadament no té res que veure amb ara, on Catalunya, a l’igual que la resta de l’Estat, té una democràcia consolidada en el marc de la Unió Europea. Sense defugir però, de considerar que l’abstenció no deixa de ser un símptoma de baixa consideració que té la ciutadania envers l’activitat política, d’un cert rebuig de les seves actuacions, i de la manca de confiança en la capacitat de molts polítics de vertebrar el futur. Més enllà de consideracions, ara, amb el nou estatut aprovat, sols pendent que entri en vigència, cal recordar que en democràcia no hi ha altra legitimitat que la que surt de les urnes, la derivada de cada una de les paperetes que els ciutadans han dipositat exercint amb llibertat el vot. El resultat no pot ésser mai deslegitimitzat en funció de la participació, tot convertint-se en interpretador de les voluntats d’aquells que han optat, en exercici de la seva llibertat, pel dret de no pronunciar-se. Ara és hora de mirar endavant, de passar pàgina i posar-se a treballar per desplegar l’estatut al màxim de les seves capacitats, sabent que és un pas més, no l’últim, en la recuperació dels que ens pertoca i requerim. Un Estatut que dóna al govern de Catalunya més recursos i més competències, uns recursos i unes competències que cal que siguin utilitzades amb visió de futur i no amb voluntat de preservar el present, sabent que Catalunya en el context de la Societat i l’economia del Coneixement té moltes assignatures i decisions pendents. Ara és hora de donar prioritat a les polítiques de com s’utilitzaran els recursos i administraran les competències, és l’hora de mirar amb detall els programes electorals que properament ens posaran a la nostra consideració, ja que d’ells emanaran les polítiques que han de permetre, sense més dilacions, obrir una nova etapa que ens permeti, amb l’estatut a la mà, assolir el futur conscients de que en la Societat globalitzada i interdependent res és igual i Catalunya no pot quedar al marge. Antoni Garrell i Guiu President del Cercle per el Coneixement 18 de juny de 2006 Informació relacionada: Ens cal un estatut per impulsar la societat i l’economia del coneixement Societat del Coneixement: i el nou Estatut de Catalunya

El procés d’internacionalització creixent exigeix també una sèrie d’innovacions per part de les empreses. La transparència i la globalitat dels mercats i, amb això, el canvi implícit a la gestió comercial, constitueixen un repte de primer ordre per a les petites i mitjanes empreses (pimes). En aquest context, la velocitat es converteix en un factor clau d’èxit. Avui en dia, el ràpid guanya al lent; independentment de la seva dimensió, atès que actualment la tecnologia iguala les capacitats dels petits i dels grans. A més a més, en el cas de les pimes, aquestes tenen els seus propis avantatges, com són la seva flexibilitat, adaptabilitat i rapidesa en el moment de prendre les decisions. El primer requeriment tecnològic de les pimes és disposar d’un processament de dades funcional i eficient. La informació ha de poder-se transmetre i processar a l’instant. Per això, és necessària una automatització i una integració dels principals processos interns i externs de l’empresa. S’han d’incorporar cada vegada més els proveïdors i clients a la pròpia planificació i, d’aquesta manera, vincular-los estretament a la pròpia empresa. En aquesta línia i sense ànim de ser exhaustiu, esmentaré tot seguit algunes tecnologies que ofereixen una resposta a les necessitats mencionades, i amb un ordre lògic d’implementació que podria variar en funció de les necessitats de negoci específiques de la pime: PPS (Planning, Production and Scheduling). Programari que dóna resposta als processos de planificació i control de la producció. Inclou control gràfic, gestió de la fabricació, planificació de la capacitat, planificació avançada i programació de la producció , control de presència, control d’accessos i captura de dades en planta. ERP (Enterprise Resource Planning). És un programari que serveix per donar resposta a l’organització interna i als seus processos. Inclou comptabilitat financera, càlcul de costos, administració de material, logística, compres i vendes, gestió documental. Intel.ligència de negoci (Business Intelligence). Programari per al tractament i anàlisi de la informació. Components e-business integrats: E-commerce (transaccions electròniques de comerç a través d’internet. Pot contemplar models B2C, B2B, B2B2C); E-Procurament (compres a proveïdors o clients a través d’internet); SCM (Supply Chain Management), programari per a l’automatització de la cadena de subministrament; CRM (Customer Relationship Management), programari per a l’automatització i gestió de les relacions amb els clients. Sense cap mena de dubte, les petites i mitjanes empreses es troben en el present davant d’una oportunitat històrica pel que fa a l’augment de la seva competitivitat mitjançant l’ús intel.ligent de les noves tecnologies. Això no obstant, convé que no caiguin en la temptació de fer una lectura excessivament tecnològica de l’empresa, sinó que han d’assegurar una òptima visió empresarial de la tecnologia. Només aleshores el retorn de la inversió estarà assegurat. Si aquesta circumstància es produeix, estic totalment convençut que aquesta dècada serà l’època de les pimes. José Vicente Ruiz Conseller Delegat de infor business solutions ibérica Membre de l’àmbit d’empreses i economia del coneixement del Cercle